Constitueixen una família de bolets caracteritzats per una cutícula especial, formada per cèl·lules esfèriques, vesiculoses o piriformes (himeniforme); aquesta estructura fa que la superfície del barret tingui un aspecte opac, arrugat o micaci, i que sigui generalment higròfan, i lluent quan s’asseca. L’esporada, de color ferruginós, ocraci, bru gris o bru tabac, s’assembla sovint a la dels Inocybe. Les espores, generalment llises, tenen un porus germinatiu diferenciat. El peu, generalment central i fràgil, apareix gairebé sempre cobert de dermatocistidis (cistidis de la cutícula). Creixen a terra, sobre fusta, fullaraca o en sòls adobats.
Amb llur peu esvelt i el barret campanulat, de carn prima, els Conocybe s’assemblen a les micenes (Mycena), però les làmines són de color ferruginós pàl·lid o bé ocraci. El color gairebé blanc caracteritza C. lactea, el de la fotografia, que viu en llocs herbosos. No és comestible.
Josep M. Vidal / SCM.
El gènere Conocybe comprèn bolets petits i fràgils, amb aspecte de Mycena, amb barret cònic o en forma de didal, de color bru rovell o groc brunenc; la superfície sovint és higròfana i pruïnosa vista amb lupa, amb el marge estriat. El color de les làmines recorda molt el dels Cortinarius madurs. L’aresta sempre té uns cistidis característics, capitulats, és a dir, en forma de bitlla, amples a la base i amb un capet globós i pedunculat a l’àpex. L’esporada és de color ferruginós i les espores, generalment llises. El peu, que pot ésser blanc o acolorit, és gairebé sempre central, recte i prim, amb la superfície pruïnosa o pubescent a causa dels pèls o dels dermatocistidis, aquests darrers semblants als queilocistidis. Poden créixer sobre fusta, però és més freqüent trobar-los en llocs adobats i herbosos.
Una espècie fàcil de distingir és Conocybe intrusa, gran i carnosa, amb aspecte d’Hebeloma. El barret (4-9 cm) és de color bru vermellós, i el peu, de base bulbosa, a vegades més o menys marginada, té zones més brunes. Era considerada una espècie subtropical, però des de fa uns anys apareix de tant en tant a la zona mediterrània, sobretot en jardins i hivernacles. Entre les espècies de mida petita es pot trobar C. lactea, amb el barret (2-4 cm) en forma de didal, de color blanc crem, a vegades lleugerament viscós. Les làmines són de color teula i el peu és blanquinós. Creix en llocs herbosos. La resta de les espècies és sempre d’un color ocraci vermellós, amb les làmines de colors menys vius. Les espècies de la primera secció (Conocybe) només tenen cistidis capitulats, i el seu aspecte sota la lupa és més o menys farinós o pulverulent. El més corrent és C. tenera, que creix a les pastures i té el barret (2-5 cm) campanulat, de color ocre i marge estriat i el peu prim, recte, sovint més o menys estriat. C. subovalis se’n diferencia per la base del peu, bulbosa i marginada, i per créixer en llocs adobats. Les espècies de les altres dues seccions (Mixtae i Pilosella) tenen el peu recobert de cistidis en forma de pèl, juntament amb cistidis capitulats o no. C. pubescens, que té el barret petit (menys de 2 cm), cònicocampanulat i higròfan, molt pubescent quan és jove, i el peu groguenc, amb una base lleugerament bulbosa, creix sempre sobre fems. C. siliginea, amb barret (pot fer fins a 1,5 cm) no estriat al marge, creix en llocs amb herba o en marges de camins. C. pilosella té el barret més gran que aquella (fins a 3,5 cm), plano-convex i també estriat al marge; sol créixer sobre branquillons o entre fulles de planifolis.
El gènere Pholiotina, semblant a Conocybe, se’n diferencia per la presència sovintejada de vel, que queda en forma d’anell membranós sobre el peu. Si no tenen vel, la superfície del barret és pruïnosa. Els cistidis no solen ésser ni capitats ni en forma de bitlla. Les espores són llises. Creix a terra, entre la fullaraca o sobre fusta caiguda. Una de les espècies sense vel manifest és P. pygmaeoaffinis, de barret (3-5 cm) carnós, vellutat i fibril·lós cap al marge, de color blanquinós al principi, i ocracio de color de mel en madurar, sobretot vers el centre del barret; el peu és blanquinós, estriat i pruïnós, i les làmines, ocràcies, amb l’aresta més clara per la presència dels cistidis, visibles amb lupa. Creix sovint en grups, amb la base dels peus soldada (connada) i en llocs amb molsa o herba. Entre les espècies amb vel, P. blattaria té el barret (1-3 cm) campanulat, ocraci fosc, i lleugerament estriat al marge. El peu és brunenc, amb l’anell blanc, estriat. Creix preferentment en boscos de coníferes.
Els Bolbitius tenen l’aspecte d’un petit Coprinus, de color més o menys groc. Un bon caràcter que els diferencia de la resta de les bolbiciàcies és la superfície viscosa del barret i el marge, que és plegat o acanalat. L’esporada és de color ferruginós clar; les espores, llises, mostren un porus germinatiu truncat. B. vitellinus té el barret (4-6 cm) més o menys cònic i amb la carn molt prima, de color groc de rovell d’ou, amb la superfície molt viscosa i plegada. El peu és blanc, buit, de superfície sedosa. Creix en llocs herbosos adobats.
Dos representants de la família de les bolbiciàcies, d’aspecte i hàbitat ben diferents: 1a-1d el pollancró (Agrocybe aegerita), que viu sobre arbres de ribera, com ara pollancs. però també és freqüent sobre els plàtans dels carrers, i és un bon comestible quan és jove. L’aspecte és bastant variable, com es pot veure en els diversos exemplars representats, tots però amb anell, i amb làmines de color d’argila (1a exemplar jove, 1b exemplar madur, 1c i 1d exemplars molt desenvolupats, amb la cutícula quartejada pel sol; en un d’ells, 1c, hi ha exemplars més petits, connats). 2 Exemplars a mig desenvolupar (2a) i molt jove (2b) de Bolbitius vitellinus, de cuticula viscosa i de color com de rovell d’ou, principalment al centre, que viu sobretot als prats i no és comestible.
Josep Ribot.
El gènere Agrocybe és, comparativament, més carnós que els altres. El barret sovint és estriat al marge, o fins al centre, però no és pruïnós ni esquamós. No és mai viscós; la seva forma pot ésser des d’hemisfèrica a plana i és de color blanquinós o bru de xocolata. El peu és blanc o acolorit, llis o fibril·lós. El vel, quan n’hi ha, deixa un anell sobre el peu adult. Un cop madures, les làmines adquireixen un color bru, més o menys clar, ja que l’esporada és de color bru tabac. Les espores són llises, de paret gruixuda i porus germinatiu de vegades poc diferenciat. Aquests bolets creixen, amb preferència a la primavera, sobre fusta o sòl, en àrees boscades, jardins, plantacions de pollancres, etc.
Un primer grup inclou les espècies amb vel evident, anell diferenciat, i esporada de color bru ocraci brut. El pollancró (Agrocybe aegerita) n’és potser el més conegut, ja que és un bon comestible, que ha estat cultivat a petita escala des de l’antiguitat. El barret (5-10 cm) és convex, de color ivori ocraci de jove, més bru després, sobretot al centre, amb marge blanquinós, més o menys solcat o rugós. És freqüent que la superfície del barret dels exemplars madurs s’esquerdi. El peu té un anell pèndol, d’àpex blanc, brunenc a la base. Les làmines primer són clares i després es tornen de color d’argila; desprèn una olor molt agradable. Creix a la primavera i la tardor, sovint formant grups, sobre fusta de planifolis, amb preferència per la dels pollancres (Populus). També pertanyen a aquest grup, tot i que són terrícoles i primaverals, A. praecox (3-6 cm), que desprèn olor de farina, i A. dura (3-10 cm), gairebé inodor, de carn densa i amarga, que apareix principalment als jardins. Un segon grup reuneix espècies petites, sense vel evident i amb una esporada entre ocràcia i ferruginosa. A. vervacti té el barret (2-4 cm) més o menys convex i poc carnós, de color ocre groc, més fosc al centre. El peu és blanc i curt. Creix en llocs amb herba o en marges de camins. Altres espècies també ocràcies són A. semiorbicularis (1-3 cm), que, en temps humit, té la cutícula una mica viscosa, i A. pediades (1,5-5 cm), sempre amb la cutícula seca.