El camperol (Agaricus campestris) viu als prats i a les gespes, i presenta les làmines joves de color rosatintens. L’anell és descendent i el barret, gairebé blanc. Pot atènyer mides força més grosses (fins a 10 cm) que el conegut xampinyó conreat. Com aquest, és un bon comestible.
Josep M. Vidal / SCM.
Si les agaricals de la família anterior eren bàsicament micorizògenes (formadores de micorizes, amb arbres dels boscos, principalment), les d’aquesta (i de les tres que seguiran) són essencialment sapròfites i viuen als sòls rics en matèria orgànica i en sals minerals, als boscos i vores de camins, o als ben adobats pels fems dels herbívors, com ara els de les pastures. Quan viuen als prats i gespes poden formar erols, visibles fins i tot fora de temporada, en forma d’anells d’herba més verda. Comprenen des d’espècies petites (1 cm de diàmetre en algunes Lepiota) fins a algunes força grosses (uns 25 cm en algunes Macrolepiota). El barret, típicament convex o umbonat, té sovint la superfície més o menys esquamosa o fibril·losa, excepte a la part central (el disc o casquet), i el peu, sovint esvelt, té una consistència diferent de la del barret, i se separa fàcilment seguint un pla de discontinuïtat. El color de les espores, i el de les làmines, és heterogeni. En Agaricus són de color negrós brunenc, amb tonalitats vermelloses o rovellades. Les Lepiota, Macrolepiota i gèneres afins les tenen de color blanc, poques vegades verdós, rosat o crem.
El gènere Agaricus inclou els camperols, boles de neu i rubiols, i el xampinyó cultivat, en general bolets bastant carnosos, de color blanc, ocraci o brunenc, amb anell ascendent (és a dir, agafat al peu per baix, dit també ínfer) o descendent (agafat per dalt, o súper), i sense volva. Al microscopi, les espores es veuen de color bru purpuri. El color de les làmines abans de madurar les espores és un caràcter important; pot ésser blanquinós, rosat o gris rosat, però a mesura que maduren les espores, les làmines viren al bru xocolata o al bru negrós.
Un dels representants dels agàrics rubescents més apreciats és el rubiol o rubiola (Agaricus silvaticus), de barret cobert d’esquames fibroses, aplicades, que viu als boscos de coníferes. És un excel·lent comestible.
Josep Ribot.
Alguns exemplars de bola de neu (Agaricus nivescens), un bolet que apareix a les pinedes de la terra baixa, poc després de les pluges. Té la cutícula d’un blanc nacarat, que grogueja una mica al tacte, i el peu fibril·lós. Fa una olor lleugera d’ametlles amargues, i és un bon comestible.
Xavier Llimona / SCM.
Distingirem dos grans grups d’espècies, el primer dels quals (Rubescentes) es caracteritza pel fet que la carn, d’olor poc acusada, en general agradable, en ésser tallada es torna poc o molt vermella o, com a mínim, de color brunenc pàl·lid amb el temps. La cutícula del barret i del peu no es torna groga en fregar-la. Una de les espècies més importants d’aquest grup és el camperol (Agaricus campestris), de barret (3-10 cm) blanc o blanquinós, convex, anell estret i descendent i làmines aviat de color rosa viu, que creix als prats i a les gespes i resulta un comestible excel·lent. És possible que, més d’un cop, hom hagi pres per ell altres espècies blanques, com ara A. nivescens, A. spissicaulis, etc. Tampoc l’hem de confondre amb el xampinyó cultivat (A. bisporus), que té l’anell ascendent, gruixut i estriat, i el barret gris brunenc o blanc, segons la varietat. És força més fragant que el camperol. El seu nom al·ludeix als seus basidis, amb dues espores en lloc de quatre. Tres espècies viuen preferentment vora la costa. A. bernardi i A. maleolens, dues espècies massisses (5-15 cm) i denses, de peu curt i olor poc agradable, com d’excrements de gavina, viuen, la primera en prats i la segona en boscos. A. devoniensis, amb dos anells superposats, viu en platges, dunes i altres llocs arenosos. Una espècie freqüent és el rubiol, rubiola o rovellola (A. silvaticus), de barret (4-6 cm) brunenc, sovint finament esquamulós, i carn rosada al tall, freqüent als nostres boscos mixtos, bon comestible. Semblant, però més gros (8-12 cm) i més pàl·lid, és A. haemorrhoidarius, notable pel color vermell viu o carminat que pren la carn en tallar-la.
El segon gran grup d’espècies (Flavescentes) es caracteritza per la cutícula que, típicament, pren un color groc més o menys intens en ésser fregada, sobretot vers la base del peu, i per l’olor, que pot ésser suau i d’ametlles amargues o d’anís, o més forta, com de tinta o de fenol. Fan olor d’ametlles amargues Agaricus arvensis, de barret blanc crem, gros (10-15 cm), i peu llarg (5-15 cm), que viu als prats i pastures, A. nivescens, de barret blanc pur i peu més curt (4-8 cm), que prefereix les pinedes, A. spissicaulis (5-8 cm), que recorda el camperol, i viu també a les pastures, i el gros A. augustus, de barret (10-20 cm) cobert d’esquames brunes, en rengles concèntrics, excel·lent comestible. Una olor suau d’anís caracteritza en canvi les boles de neu (A. silvicola) (5-9 cm) i espècies afins, freqüents a les pinedes, de peu bulbós a la base. Un grup de petites espècies, poc carnoses, presenta també olor d’ametlles amargues. Són A. comtulus, de barret (2-4 cm) blanc, amb el centre rosat groguenc, dels prats molt pasturats, i A. luteomaculatus i A. purpurellus, semblants però amb fibretes de color vinós a la part central del barret, de pinedes. Ben diferents són dues espècies que es tornen molt grogues en tocar-Íes i fan olor desagradable, de fenol o de tinta. Es tracta d’A xanthoderma, de barret (5-15 cm) blanc, i A. praeclaresquamosus (=A. meleagris), de barret cobert de petites esquames brunes. Són les dues úniques espècies del gènere que, entre totes les que tenim, poden presentar toxicitat, severa per a certes persones.
Tots els representants de la família que anirem veient a continuació tenen les espores blanques, amb l’excepció de Melanophyllum echinatum, un petit bolet (1-2 cm) de llocs nitrificats i humits, que té les làmines de color vermell vinós, pel color de les espores, i de Chamaemyces fracidus, de barret hemisfèric (2-6 cm), de llocs herbosos de muntanya, que les té de color crem.
El gènere Cystolepiota es caracteritza per la seva cutícula que es desfà en cèl·lules esfèriques (esferocists). C. sis trata, de boscos clars de muntanya, té el barret (0,5-1,5 cm) blanc o rosat, de superfície farinosa. Hom inclou també en aquest gènere algunes espècies més robustes, amb el barret més o menys eriçat d’esquames agudes, entre les quals tenim C. histrix (2-4 cm), d’esquames petites, C. acutesquamosa, més grossa (4-8 cm), amb esquames brunes, còniques, molt notables, i C. aspera, probablement confosa amb l’anterior, de la qual se separa per les seves làmines denses i forcades. Totes tres viuen a l’humus dels boscos humits i dels jardins, a les muntanyes baixes de Catalunya.
Les lepiotes (Lepiota) són bolets en general petits, amb làmines i espores blanques i amb anell (de vegades, efímer). Comprenen moltes espècies de mal identificar. Per això, és convenient no consumir-ne cap, ja que, entre elles n’hi ha de tòxiques i, fins i tot, de mortals. El color ocraci pàl·lid i l’anell aviat esfilagarsat caracteritzen L. clypeolaria (a dalt), força freqüent. L. josserandii (a baix), de barret vermellós ataronjat i olor suau de taronja, pertany a un grup d’espècies més o menys verinoses i, fins i tot, mortals, ja que porten alguns dels principis tòxics de la farinera borda (Amanita phalloides).
Josep M. Vidal / SCM.
El gènere Lepiota, en el seu sentit actual, és representat per una munió d’espècies petites o mitjanes, amants dels sòls rics en matèria orgànica i sals minerals, amb el barret sovint esquamós o fibril·lós. El peu, esvelt, presenta un anell, sovint, fràgil, no mòbil. Les espores són blanques i no mostren cap porus germinatiu. No conté espècies comestibles i, en canvi, més d’una és tòxica o sospitosa. Més val doncs no aplegar-ne cap, si no és per a l’estudi científic, que és encara a les beceroles, al nostre país. Les espècies d’un primer grup (secció Stenosporae) es caracteritzen per les espores truncades, en forma de projectil, amb un esperó lateral ben visible. Lepiota cristata és un bolet abundant, molt variable, amb el barret (2-4 cm) blanc nacarat, centralment recobert per un disc bru vermellós, marginalment trencat en esquames. Emet una olor desplaent característica, on es barreja una aroma càlida, com de canyella, i una pudor metàl·lica. L. griseo-virens, de les pinedes, té una olor semblant i un barret més petit (1,5-2,5 cm), amb pigments de color gris verdós a les esquames. Dues espècies molt pròximes, de les pinedes, tenen el barret cònic (2-4 cm), L. castanea, tota ella de color bru avellana, i L. ignipes, amb la base del peu vermella. Més petita (1-2 cm) és L. ignicolor, tota de color taronjat viu, dels boscos de planifolis. La graciosa L. pseudofelina (1-2 cm) té el barret grisós i el peu puntejat per grànuls pilosos foscos. El grup central d’espècies (secció Lepiota) es caracteritza per les seves espores fusiformes. L. alba (4-6 cm) i L. erminea (5-6 cm) són dues espècies de color blanc o crem pàl·lid, de llocs herbosos. La primera, més freqüent, es caracteritza per la seva olor rafanoide (de rave). Segurament l’espècie més freqüent del gènere, arreu del nostre país, és L. clypeolaria, de mida mitjana (3-6 cm) i color ocraci clar, amb el peu irregularment recobert de restes de l’anell i flocs blanquinosos. És una espècie molt variable (en el sentit que inclou diverses varietats i fins microspècies), que pot viure en tota mena de boscos, des del nivell del mar fins al límit del bosc. El grup més nombrós (secció Ovisporae), és el caracteritzat per les espores petites, de forma curtament el·líptica. L. Macea té el barret (2-3,5 cm) de color lila purpuri, i l’anell persistent. També presenta colors vinosos, sobretot al peu, la minúscula L. rhodorhiza (1-2 cm). Amb el barret rosat o carmí tenim dues espècies interessants per la seva seriosa toxicitat: L. helveola (2-6 cm), d’anell visible i barret aviat ocraci vermellós, de pastures i rouredes, i L. josserandii (2-3 cm), d’anell poc diferenciat i olor suau de suc de taronja o de mandarina, de les pinedes baixes. L. brunneoincarnata té colors bruno-purpuris al barret (2-4 cm) i l’anell mal diferenciat; viu als boscos humits de planifolis. Amb colors grisosos o olivacis podem trobar L. forquignoni (2-3 cm), de làmines lleument rosades, la petita L. melanotricha, ara posada al gènere Leucoagaricus (vegeu-la en aquest gènere) i L. felina, de peu i barret (2-3 cm) puntejats per esquames negroses, que viu en boscos de pi roig (Pinus sylvestris).
Les lepiotes es diferencien de les cogomes o palomes per llur mida i caràcters microscòpics. Hom n’ha representat una espècie. La lepiota pudent (1 Lepiota cristata) n’és una de les més freqüents, i es caracteritza per la seva olor doble, com de canyella, i metàl·lica; en principi totes les espècies del mateix gènere són tòxiques, o desaconsellables. Les grans Macrolepiota són sovint comestibles, com ara M. mastoidea (2), de barret rematat per un mugró prominent, i l’apagallums o paloma (3 M. procera), de barret i peu esquamosos, que veiem en diferents etapes del seu creixement. La fase juvenil (3a) pren l’aspecte de pals de tambor. Després, el barret es va obrint (3b, 3c) fins a esdevenir pla. Fixem-nos en el curiós anell d’ambdues espècies de Macrolepiota, que es pot fer córrer amunt i avall del peu (anell mòbil).
Josep Ribot.
El més popular és, sense cap dubte, el gènere Macrolepiota, el de les cogomes, palomes o pentinelles, ben caracteritzat per la mida grossa dels carpòfors, el peu sovint bulbós a la base i l’anell peculiar, mòbil (no soldat al peu, i desplaçable amunt i avall). El barret és, molt sovint, cobert de grosses esquames, que s’aixequen en direcció a la perifèria. Les espores són grosses (de 8 a 20 µm), amb un gran porus germinatiu i paret metacromàtica (amb blau de cresil, es tenyeix de blau per fora i de vermell per dins). Totes són comestibles. L’apagallums, paloma o pentinella esquamosa (M. procera) és la més freqüent, en boscos clars, vores de camins, etc. És una espècie força variable, notable pel barret, primer arrodonit (llavors els bolets semblen pals de tambor i s’anomenen «manetes») i després obert, gros (fins a 10-25 cm), amb un umbó central, i cobert d’esquames brunes. El peu, de base bulbosa i superfície jaspiada de bru (aspecte de pell de serp), pot atènyer 30 cm d’alçada. La carn, en ésser rascada o tallada, no pren cap coloració vermellosa. És un bon comestible, sobretot el barret (el peu és més fibrós). M. prominens és una espècie semblant, però de peu llis. M. rhacodes és semblant, però més petita (10-15 cm), amb el peu blanquinós i llis i amb la carn que pren aviat un color vermellós o safranat en ésser tallada o rascada. És una espècie també comestible, però cal saber-la distingir de M. venenata, una espècie rara, grossa (10-20 cm), d’anell simple i peu amb bulb ample (4-5 cm), que viu en grups sobre munts de detritus (per exemple, serradures) i que pot ésser tòxica. Amb esquames més delicades, sovint adherents, a la superfície del barret, i anell simple, tenim M. excoriata, de barret (6-10 cm) blanquinós, amb esquames de color bru pàl·lid i peu blanc, llis, de prats i pastures, sovint difícil de separar de dues espècies de barret (5-12 cm) més fosc, amb un mugró central prominent: M. gracilenta, de peu esvelt, i M. mastoidea, de peu més curt, ambdues freqüents als boscos herbosos.
El gènere Leucoagaricus comprèn espècies de mida mitjana (2-15 cm), de barret nu o finament fibrós, amb espores blanques, també metacromàtiques, però amb el porus germinatiu sovint difícil de veure. La més freqüent és L. pudicus, que viu als prats de llocs baixos i adobats, on sovint forma erols de fins a 30 m de diàmetre. El barret (4-8 cm) és convex, blanc i nu, el peu és inflat a la base i les làmines sovint són rosades. Són espècies pròximes L. carneifolius, de barret ocraci i làmines rosa viu, i L. cinerascens, de barret amb fibretes sedoses, grises, que viu en sòls arenosos litorals. També grisos són L. macrorhizus (5-15 cm), de peu afuat i enfonsat en el sòl, que viu sobretot als jardins, i el petit L. melanotrichus (1-3 cm), una espècie descrita a l’Àfrica del Nord i retrobada sovint a les pinedes baixes catalanes. L. subvolvatus (3-6 cm) blanc i amb un inici de vulva al peu, viu a les pinedes de les dunes de voramar, com ara al Saler (València).
Leucocoprinus és un gènere tropical, de barret amb plecs radials (com un Coprinus que tingués espores blanques). A Europa, viu en ambients humanitzats i càlids, com ara hivernacles, testos i jardins, on podem trobar L. birnbaumii (3-5 cm), tot ell de color de sofre o de llimona.
L’olor intensa de floridura o de terra mullada és el caràcter més notable de Cystoderma amianthinum, el representant més freqüent d’aquest gènere, caracteritzat per una mena de mitja flocosa que revesteix el peu fins bastant amunt. Fixem-nos també en les arrugues radials, característiques d’aquesta espècie.
Josep M. Vidal / SCM.
El gènere Cystoderma comprèn bolets més aviat petits (2-6 cm), amb el barret més o menys flocoso-granulós o finament esquamós, format per esferocists (cèl·lules inflades, rodones). El peu presenta sovint una armil·la o anell ascendent, en forma d’embut. Cinc espècies se n’han trobat als Països Catalans: C. carcharías, de barret (2-5 cm) blanc rosat, farinós, C. fallax, de barret (3-5 cm) ocraci ferruginós i làmines rosades, C. amianthinum, el més freqüent, de barret (2-5 cm) convex umbonat i ocraci brunenc, sovint amb arrugues radials i amb una intensa olor de floridura, C. granulosum, més gros (3-6 cm), no umbonat, bru més vermellós, i C. cinnabarinum, de barret (3-7 cm) de color cinabri o ataronjat, convex. Tots ells viuen en boscos de coníferes, sobretot de pi roig (Pinus sylvestris), en llocs preferentment alts i humits, i cap no és comestible.
Alguns fongs relacionats amb els d’aquesta família, com Endoptychium i Gyrophragmium, han evolucionat cap al desenvolupament de les espores dit angiocàrpic (és a dir, a l’interior del carpòfor, sense que aquest s’obri abans de la maduració esporal). Els estudiarem amb els gasteromicets.