El cònsol C. Bossi acompanyat dels generals E. Barrera i S. Martínez Anido i altres personatges als jardins de l’hotel Ritz, Barcelona, A. Merletti, c.1929.
IEFC
El consolat general italià a Barcelona tenia abans de la Guerra una gran importància, més que el de Madrid, tant per les relacions econòmiques com per les activitats culturals. El 1936 era cònsol Cario Bossi, diplomàtic important que quan es va tancar el consolat va passar a Salamanca, on va actuar com a segon de l’ambaixador. Pel desembre del 1937 enviava a Roma un informe sobre les activitats de l’oficina italiana de propaganda de Salamanca, en el qual dedica mitja plana a les emissions en espanyol i en català de Radio Verdad.
Fins que, el 18 de novembre de 1939, Itàlia i Alemanya van reconèixer Franco i van haver de tancar els consolats, Bossi va exercir una important funció en el salvament de persones i també informant sobre la situació a Catalunya. La documentació de Bossi és de dues menes: els telegrames enviats per mitjà de la radiotelegrafia dels vaixells de guerra ancorats al port i els informes més extensos despatxats per la valisa diplomàtica. Un equip de radiotelegrafia de la flota havia estat instal·lat al consolat, i per aquest conducte el cònsol es comunicava amb la flota, i des d’aquesta s’enviaven els missatges xifrats a l’estació de ràdio de Monte Mano de Roma.
El 24 d’agost Bossi enviava un informe de 16 folis. A més dels esforços per salvar persones i béns italians, explica les gestions per evacuar el cardenal de Tarragona. Els familiars de Vidal i Barraquer van acudir al consolat el 23 de juliol per demanar ajut, ja que com a cardenal fruïa de la ciutadania vaticana i, per tant, es trobava sota la protecció de l’Estat italià. Com és sabut. Lluís Companys havia hagut d’ordenar per escrit al comitè de Montblanc el lliurament del cardenal i del seu acompanyant, i el tenia al palau mateix de la Generalitat, fora de l’abast dels anarquistes, com altres persones amenaçades, tot esperant l’avinentesa d’evacuar-lo. Però Bossi, per afany de protagonisme, diu que la Generalitat el retenia presoner, i que va haver de mantenir “negociacions llargues i difícils”, fins que finalment “per mitjà d’una gestió de la màxima energia realitzada prop d’aqueix Ministeri de l’Interior [al·lusió al conseller España, que salvava tanta gent com podia, i que per això va haver d’acabar fugint ell mateix] vaig aconseguir que em fos lliurat el Cardenal, juntament amb el bisbe de Tolosa [sic, per “Tortosa”] i el canonge Viladrich, i ben avançada la nit i mentre continuaven els trets vaig acompanyar els esmentats a l’andana exterior de la Base Naval, on esperava la llanxa de la R.N. Fiume”.
Segons aquest informe, el 24 d’agost havien embarcat 4.462 “estrangers” (no italians), tots espanyols excepte 74 d’altres nacionalitats. Pel que fa al salvament de religiosos espanyols, diu aquest mateix informe:
“El moviment revolucionari de Catalunya, anàlogament als precedents moviments rojos espanyols, ha pres immediatament un caràcter violentament antireligiós i de manera particular anticatòlic. Fa més d’un mes que la cacera de sacerdots i de monges, la destrucció de les esglésies amb foc, la violació de tombes de religiosos, estan a l’ordre del dia. Es pot afirmar que ni un de sol dels sacerdots caiguts en mans de les turbes anarcocomunistes ha salvat la vida. La majoria han estat occits entre les més horribles tortures.”
“No és de meravellar, per tant, que milers de religiosos espanyols s’hagin adreçat al Consolat General d’Itàlia demanant d’ésser transportats a lloc segur. He mirat d’afavorir amb tots els mitjans l’èxode d’aquestes pobres criatures amenaçades, tot actuant d’altra banda de la manera internacionalment més correcta i sense comprometre la Reial Oficina prop de les Autoritats locals. En un primer temps aquesta obra de salvament va ser coronada per un gran èxit; aqueix Ministre de l’Interior, Sr. España, a petició meva concedia sense dificultat el passaport col·lectiu a les congregacions religioses que havien demanat la protecció italiana; com que es tractava en la majoria dels casos d’ordes que tenien la casa mare a Itàlia, disposava d’un argument bastant fort per afavorir llur èxode. Amb els primers vaixells italians partiren, en efecte, uns 700 religiosos dels més diversos ordes. Entre aquests assenyalo: l’Abat benedictí de la mil·lenària Cartoixa de Montserrat [sic] amb quasi tots els seus Pares, les Germanes Salesianes de totes les cases de Barcelona, les Germanes missioneres franciscanes, les Germanes Serventes de Maria, nombrosos pares cistercencs, etc.”
“A partir del principi del corrent mes, l’expatriació dels religiosos va esdevenir cada vegada més difícil, fins a resultar avui quasi impossible (em refereixo al meu telegrama n. 119 de data 8 agost). De fet, la concessió dels passaports depèn ara del Cap de la Policia local, cap. Sanche [sic], comunista militant, que no està disposat a facilitar l’èxode d’Espanya als elements “reaccionaris”, tal com feia —per bon cor— el Ministre España.”
“En els límits del possible i amb la màxima cautela continuo mirant d’afavorir l’embarcament de religiosos amenaçats, però temo que, segons el que m’ha comunicat el mateix ministre de l’Interior, l’èxode de comunitats senceres les exposaria a ser afusellades pels anarquistes durant el transport al moll.”
Amb tot, la situació va millorar lentament, a mesura que la Generalitat reprenia el control de l’ordre públic. L'11 de setembre telegrafiava Bossi al ministre d’Afers Estrangers Ciano: “Informo V. E., referint-me als nombrosos salvaments d’ordes religiosos, que he pogut obtenir fa alguns dies del govern de la Generalitat i de la Milícia Antifeixista el permís d’embarcar cap a Itàlia religioses espanyoles. Aquest permís em va ser concedit amb grans dificultats de resultes de les meves gestions insistents, i no m’ha estat possible de poder-lo estendre també a ordes religiosos masculins. Per tant, ahir vaig aconseguir d’embarcar en el vaixell Sicília no menys de 996 religioses, dividides així” (segueix la llista per congregacions).
Submarí italià de mig creuer ancorat al port de Barcelona, J. Brangulí, s.d.
ANC-Fons Brangulí
És curiós que, fins i tot quan se sabia perfectament la intervenció italiana a Mallorca, que havia fet fracassar l’expedició catalana, continuaven les bones relacions entre el consolat i la Generalitat, per bé que Bossi no les tenia totes. El 17 de setembre el comandant del creuer “Colleoni” telegrafiava, de part de Bossi: “Des de l’Esploratore Mallocello [vaixell de guerra italià ancorat a Palma] em demanen notícies defensa antiaèria Barcelona de resultes autorització executar missió aèria des de Palma. Pròfugs anglesos francesos provinents Palma després retirada tropes roges han escampat veu sobre ajut italià defensa terrestre aèria Palma. Cònsol General em refereix haver sabut per Cònsol anglès particulars i haver vist fotografies Cònsol Bonaccorsi considerat Rossi Aldo i altres. [...] Considero que acció ofensiva realitzada amb mitjans considerats italians provocaria greus represàlies contra connacionals residents encara nombrosos. Tal intenció ja manifestada cas bombardeig aeri Barcelona. Per això expresso parer que projectada operació aèria ofensiva no és oportuna actual moment a menys que exigida per raons superiors que justifiquin risc ferotges represàlies”. A continuació enumera els principals objectius militars de la ciutat.
El 5 d’octubre el comandant del creuer Eugenio di Savoia telegrafiava que Ventura Gassol, conseller de Cultura, en nom del president Companys i del conseller d’Interior Artemi Aiguader, havia retornat la visita de cortesia que ell els havia fet, per saludar la marina italiana i expressar la simpatia pel poble d’Itàlia. “Visita durat mitja hora en presència del Cònsol General d’Itàlia. Consellers asseguren Govern Companys aviat portarà ordre tranquil·litat Catalunya. Se senten profundament espanyols però catalans. Es fan la il·lusió que Confederació Espanya serà aviat fet consumat [...]. Ciutat tranquil·la. Naus promptes partir vint minuts en previsió anunciats bombardeigs aeris”. Encara el 8 d’octubre Bossi telegrafiava a Ciano: “Situació general Catalunya sembla almenys exteriorment més normal a causa esforç nou Govern Generalitat de controlar elements extremistes. Nou Ministre Interior Aiguader repetides vegades m’ha assegurat que l’ordre es va restablint i que vida i interessos estrangers seran protegits particular cura”. Ha embarcat en un vaixell de la flota italiana el canceller amb l’arxiu del consolat, i ho té tot preparat per a fer-ho ell mateix amb la resta del personal. Repeteix la petició que se l’avisi de possibles atacs aeris o marítims contra Barcelona, “en la qual eventualitat posició italians esdevindria molt crítica”.