Mancada de les convulsions dramàtiques que han caracteritzat gairebé tot el nou-cents català —sagnants conflictes de classe, Guerra Civil, exili, repressió, lluita contra la dictadura…—, l’etapa històrica que començà el 1980 resulta potser menys èpica, no pas menys important. De fet, les dues darreres dècades de la centúria constitueixen un oasi únic d’estabilitat democràtica, de consens social i d’autogovern després de gairebé dos segles de règims autoritaris o d’estats d’excepció, de projectes polítics i socials antagònics que s’enfrontaven amb les armes, i de fràgils experiències d’obertura que duraven un bienni, un trienni o, a tot estirar, un sexenni. Sembla com si, finalment, s’hagués fet realitat la vella utopia del liberalisme democràtic indígena, d’intel·lectuals i polítics com Carles Pi i Sunyer quan somiaven una Catalunya d’inspiració britànica o escandinava.
A aquest escenari hi contribuí fonamentalment la gradual configuració, des dels anys seixanta, d’una cultura antifranquista i catalanista comuna a posicions ideològiques i socials prou diferents, cultura que, a partir del 1977, ha gaudit d’una àmplia hegemonia política i electoral. Els efectes del “desarrollo” sobre les classes treballadores autòctones i immigrades afavorien, així mateix, l’auge d’un nou sindicalisme reformista, doctrinalment i institucionalment integrat dins del sistema, en detriment del vell sindicalisme revolucionari que havien simbolitzat les sigles CNT-FAI. Així, i de manera bastant excepcional en la nostra història contemporània, cap proposta política o social significativa no ha confiat a la violència el triomf de les seves tesis; els espasmes de l’independentisme armat —bàsicament, a l’entorn de Terra Lliure (1979-91)— han tingut una dimensió grupuscular, i els atemptats greus que els Països Catalans han sofert en aquest període (als magatzems Hipercor de Barcelona, el 1987, o a Vic, el 1991) han estat obra de terroristes d’ETA mancats de suport local apreciable. Tot això, sense ignorar la importantíssima influència dels espectaculars canvis que ha registrat els darrers vint anys el context espanyol.
El 23 F
Cover
El frustrat intent de cop d’estat militar involucionista del 23 de febrer de 1981 tingué una repercussió molt considerable en la política espanyola durant els anys següents. Cal constatar que la major part de la cúpula militar no reaccionà a la crida dels insurgents, per bé que el seu posicionament al costat de la monarquia i la legalitat tardà algunes hores a fer-se públic. Només a la capitania general de València, el tinent general Jaime Milans del Bosch donà suport a la iniciativa, i la capital del País València tingué el dubtós privilegi de ser l’única localitat de l’Estat on es declarà l’estat de guerra i on els tancs sortiren al carrer. La rebel·lió acabà amb la detenció i posterior condemna dels tres caps visibles de l’operació, el tinent coronel Tejero, el tinent general Milans del Bosch i el general Armada, i de deu caps militars més.
Del 23-F a l’euro
En 1980-81, el procés de transició democràtica que l’Estat espanyol havia emprès un lustre abans partint de les estructures franquistes mostrava símptomes d’esgotament i fins i tot d’involució. El partit al poder, la Unión de Centro Democrático, vivia un ràpid procés autodestructiu, i la seva gestió governamental es veia desacreditada per episodis com la intoxicació de milers de consumidors d’oli de colza adulterat. Entretant, l’entrada d’Espanya a l’OTAN topava amb l’enèrgica oposició d’un PSOE neutralista, la llei del divorci concitava els blasmes conservadors i la inflació es movia al voltant del 15% anual. Aquesta atmosfera de crisi, agreujada per la renúncia d’Adolfo Suárez a la presidència del govern, afavorí l’entrada en escena de la facció militar més hostil a les reformes. Quan, la tarda del 23 de febrer de 1981, un oficial ultradretà de la Guàrdia Civil, cofat amb un anacrònic tricorni de xarol, va irrompre pistola en mà en l’hemicicle del Congrés dels Diputats, semblà que alguna mena de malefici històric arrossegava de nou la societat espanyola cap a un sinistre passat de negació de drets i llibertats, d’aïllament internacional i de confrontació civil.
No fou així, però. La divisió de l’Exèrcit i el capteniment constitucional del rei Joan Carles avortaren el cop d’estat, tot i que l’ombra d’amenaça sobre el sistema democràtic trigaria alguns anys a dissipar-se. Després de l’agònica i més aviat regressiva presidència de Leopoldo Calvo-Sotelo (1981-82), un desig generalitzat de canvi i renovació política nodrí la rotunda victòria del PSOE, fonamentada sobre deu milions de vots (el 48% dels emesos) i encarnada en el lideratge carismàtic i indiscutit de Felipe González Márquez.
Al marge de si, com sostenen alguns autors, les eleccions d’octubre del 1982 van assenyalar el final de la transició, l’arribada dels socialistes al govern d’Espanya —per primer cop en solitari— representà una nítida ruptura amb l’ establishment polític provinent del franquisme, i també un relleu generacional: el primer gabinet González tenia una mitjana d’edat de quaranta anys, com el mateix president. I comportava sobretot l’expectativa d’un cicle de reformes modernitzadores i europeïtzadores que no deixen d’evocar les intentades per Manuel Azaña durant els anys trenta; només que, en aquesta ocasió, les circumstàncies foren molt més favorables al PSOE: una dècada llarga de majories absolutes a les Corts i d’hegemonia en totes les administracions públiques, una oposició conservadora afeblida per les querelles internes i el dretanisme excessiu, unes desigualtats econòmiques i socials menys agudes, i amortides per les prestacions de l’estat de benestar, un context internacional decididament propici i uns governants socialistes que exhibiren aviat altes dosis de pragmatisme i una gran capacitat de pacte amb els aparells de l’Estat i altres poders fàctics.
Com es concretaren, al llarg del període 1982-96, les promeses de canvi? Sota la batuta del ministre Narcís Serra, les forces armades van experimentar un procés de professionalització discret i eficaç, subordinació al poder civil i homologació amb els exèrcits democràtics europeus, cosa que només va ser possible gràcies a la decidida integració d’Espanya a l’OTAN i a l’UEO. Amb el paral·lel i importantíssim ingrés a la Comunitat Econòmica Europea, l’Estat espanyol es posava en condicions de representar un paper diplomàtic i militar considerable dins el bloc occidental; ho demostraria a l’Amèrica Central, al Golf Pèrsic o a Bòsnia.
Durant els governs de Felipe González es completà el mapa autonòmic i s’aprofundí la descentralització de la despesa pública, dels funcionaris i de les competències, per bé que el PSOE ha mantingut en la seva política una forta pulsió jacobina. La filiació esquerrana es manifestà sobretot a través de les inversions i les reformes educatives, la despenalització de l’avortament, la universalització de la protecció social i d’importants mesures de redistribució de la renda a favor de les zones més pobres. Per contra, la política econòmica continuà l’ortodòxia neoliberal només amb lleugers matisos socialdemòcrates: severa reconversió industrial, notable internacionalització de l’economia espanyola i enèrgica lluita antiinflacionista —del 14% del 1982 al 3,2% del 1996— en detriment de l’ocupació. Amb fortes variacions conjunturals i diversos canvis de cicle, el PIB estatal va créixer més d’un 40% en aquesta etapa. El revers més negatiu va ser l’atur: 16,2% el 1982, 22,1% el 1985, 15,9% el 1991 i 24,2% el 1994, sempre el doble de la mitjana europea.
La prolongada acumulació de poder havia induït els socialistes a actituds prepotents i a dinàmiques de partit-règim, i la pressió del terrorisme d’ETA —causant de 350 morts en una dècada— els portà a consentir la pràctica del contraterrorisme d’estat rere la sigla GAL. Però allò que més erosionà el seu crèdit van ser els successius escàndols de corrupció econòmica i tràfic d’influències (Filesa, Ibercop, BOE, Roldán…) que, des del 1990, sacsejaren el govern i el PSOE en un clima de creixent divisió interna. Havent perdut la majoria absoluta el 1993, Felipe González va ser derrotat el 1996 per un José María Aznar que representava la renovació i el rejoveniment del Partit Popular i que havia explotat a fons la cara més fosca del mandat precedent.
Aquesta alternança PSOE-PP certificava, sens dubte, el definitiu assentament del joc democràtic, i el nou govern Aznar —dependent, a més, del suport nacionalista català— no introduí grans canvis legislatius ni d’orientació política. Privatitzà —això sí— empreses públiques, anuncià la supressió del servei militar obligatori i ha procurat capitalitzar la bonança que permet a l’Estat espanyol complir còmodament els criteris d’integració dins la Unió Econòmica i Monetària Europea, a partir del gener del 1999.
Felipe González
Cover
Si Adolfo Suárez personalitzà la transició, Felipe González va simbolitzar la integració definitiva d’Espanya en el món occidental, democràtic i desenvolupat, que pogué dur a terme gràcies a una llarga permanència en el poder (1982-96), afavorida en part per la disgregació de la dreta. Lluny dels tempteigs socialitzants del seu homòleg F.
Mitterrand, González apostà inequívocament per l’economia de mercat i, alliçonat pel 23-F, reformà l’Exèrcit per tal d’eliminar-ne els seculars impulsos pretorians. En política exterior, negocià l’ingrés d’Espanya a les Comunitats Europees (1986) i, a desgrat d’anteriors posicionaments neutralistes, donà suport a la permanència a l’OTAN en el referèndum que convocà el mateix any. D’altra banda, i després de l’avortat episodi de la LOHPA, va consolidar un model d’Estat autonòmic que, si a Catalunya i al País Basc és percebut com a insuficient, a Castella, Andalusia, Extremadura i altres regions ha transformat el funcionament de l’administració i l’exercici del poder. El 1993, en perdre la majoria absoluta i requerir el suport de partits nacionalistes, va haver de modificar alguns dels seus postulats en política autonòmica. Desgastats pels anys en el poder i amb un partit assetjat per múltiples escàndols, el 1996 els socialistes foren derrotats pel Partido Popular.
Els Països Catalans, encara
El concepte de Països Catalans, admès de manera aparentment generalitzada en els cercles de l’antifranquisme i de la resistència cultural fins l’any 1977, ha suportat molt malament l’exposició a les conteses electorals, les dinàmiques locals i els estats d’opinió desenvolupats d’aleshores ençà. És cert que la Constitució Espanyola del 1978 prohibí, en el seu article 145, la federació entre comunitats autònomes; no ho és menys, però, que les correlacions de forces polítiques tan diferents al Principat, al País Valencià i a les Illes, el pes de les formacions estatalistes i les actituds de les societats implicades la feien in–imaginable. De fet, en aquesta vintena d’anys, cap dels intents d’implantar un mateix partit nacional sobre tot l’àmbit català, o bé de crear partits nacionals bessons als tres països, no ha tingut èxit, i només a la segona meitat dels anys noranta s’ha iniciat una discreta i respectuosa col·laboració entre el PSM balear, el Bloc Nacionalista Valencià i Convergència i Unió. Avui, no solament manca un espai institucional comú; tampoc no existeix un projecte polític compartit que sigui assumible per una porció significativa de la ciutadania.
Aquesta realitat, constatada ja pel mateix Joan Fuster quan, en plena transició democràtica, reconegué que els Països Catalans, des del punt de vista polític, no eren més que “una pura il·lusió de l’esperit”, ha donat lloc, des del País Valencià, a fugides endavant de tipus voluntarista —”és molt senzill, digueu-li Catalunya”—, però sobretot a plantejaments revisionistes que, sense renegar del llegat fusteria, intenten trencar el cercle viciós de l’utopisme; “els Països Catalans no són, i no es veu com podrien arribar a ser, un sol espai de vida política: en aquesta dimensió, Catalunya és Catalunya —i actua com a tal—, i el País Valencià és el País Valencià”, ha escrit Joan Francesc Mira a Sobre la nació dels valencians (1977).
ECSA
Resta, en tot cas, l’evidència indiscutible d’una comunitat de llengua i cultura, i per tant també un potencial espai català de comunicació de masses. En aquest terreny nuclear, el balanç de les dues darreres dècades és desigual. L’Institut Universitari Joan Lluís Vives, per exemple, treballa a partir del 1994 per crear un únic espai acadèmic i científic des de Perpinyà a Alacant i des de Lleida a les Balears. Les noves televisions autonòmiques (TV3, Canal 33 i, en menor mesura, Canal 9) han contribuït també a nodrir un imaginari comú, sense oblidar el paper més tradicional de la indústria editorial. Per contra, i a excepció del setmanari “El Temps” —editat a València des del 1984—, la premsa continua sense tenir cap paper vertebrador. Segons un estudi del sociòleg Salvador Cardús per a la Fundació Jaume Bofill (1998), “I’intercanvi de premsa en l’àmbit territorial dels Països Catalans és irrellevant”. Els fluxos només són, en conjunt, del 2,3% del total de premsa difosa a tot el territori, i es limiten al moviment de premsa barcelonina regional d’informació general (un 0,5%) i esportiva (1,8%) cap a les Illes i al País Valencià. Molt més preocupants han estat les diverses temptatives de secessionisme lingüístic impulsades per la dreta política valenciana i contingudes tot just al juliol del 1998, quan l’oficial Consell Valencià de Cultura aprovà un implícit i alambinat reconeixement de la unitat de la llengua.
D’altra banda, el declivi dels dogmatismes ideològics ha deixat més lloc a l’explotació dels interessos compartits, de les afinitats o les complementarietats econòmiques, per exemple. Així, les transformacions esdevingudes des del 1960 —boom turístic a tota l’àrea, industrialització valenciana, terciarització general…— fan que les estructures productives dels tres països siguin avui més homogènies i estiguin més integrades que en cap altre moment dels darrers segles, i determinades infraestructures de transport i comunicació —des de l’autopista A-7 fins al tren ràpid Euromed— poden fer més per articular el territori i aproximar les ciutats que no pas tones i tones de literatura política. L’àmbit emotiu i simbòlic segueix essent, és clar, el més problemàtic, però no està tancat a la coincidència: el 1997, les Corts Valencianes i els parlaments balear i català van aprovar una iniciativa comuna exigint la revocació formal dels decrets de Nova Planta.
Llengua i cultura: el camp de batalla
Ateses les característiques estructurals del catalanisme, no podia ser d’una altra manera: durant aquests vint anys, la situació de la cultura, i en especial de la llengua, ha estat el termòmetre més llegit i la principal palestra polèmica del procés de reconstrucció nacional, així com el mirall que reflecteix millor la distància entre les eufòriques expectatives de la fi del franquisme i els modestos assoliments actuals. Sobre aquest territori emblemàtic i hipersensible s’han entrellaçat tres dinàmiques: les mesures legislatives i executives d’impuls del català, adoptades sempre per un ampli consens polític i aplicades amb una gran cura de no posar en perill la cohesió social ni provocar fractures comunitàries; les expressions d’alarma de lingüistes i altres científics socials que han considerat els avenços massa lents i incapaços de garantir a mitjà termini la supervivència de la llengua i la cultura catalanes, i les reaccions defensives de sectors identificats amb l’estatus hegemònic del castellà que, comptant amb un ampli suport a la resta de l’Estat, invoquen sorollosament preteses discriminacions per tal de frenar els discrets progressos socials de la llengua pròpia del país.
Ja el 1979, encara no vigent l’Estatut i tot just decretada la presència del català a l’escola, el manifest de la revista “Els Marges” —”Una nació sense Estat, un poble sense llengua?”— aplicà un sever correctiu als optimismes d’aquella hora en advertir que la llengua i la cultura catalanes “es troben més que mai amenaçades de mort”. Dos anys després, al març del 1981, un Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña o Manifiesto de los 2 300 s’arrogava la veu dels castellanoparlants al Principat per tal de denunciar una imaginària persecució de la llengua espanyola a càrrec de les novelles institucions estatutàries. Aquestes, per la seva banda, van emprar dos anys i mig en la laboriosa preparació d’una Llei de Normalització Lingüística a Catalunya, que va poder ser aprovada, a l’abril del 1983, per unanimitat de tots els partits presents al Parlament català.
La llei del 1983, que va néixer amb l’aurèola del seu caràcter unitari i obtingué repetidament la ratificació del Tribunal Constitucional, ha estat la clau de volta de la política lingüística d’aquest període. Sota la seva cobertura s’engegaren campanyes de sensibilització social —”El català, cosa de tots”—, però sobretot un esforç gradualista d’expansió del català a les administracions autonòmica i local i als nivells obligatoris de l’ensenyament, on ha anat esdevenint la llengua vehicular habitual. Tanmateix, no han mancat les veus que en consideraven el contingut o l’aplicació massa tebis, que subratllaven el divorci entre un coneixement creixent i un ús social estancat o fins i tot minvant del català, ni tampoc els diagnòstics pessimistes sobre la salut i l’avenir de la llengua. Així, el 1990, els filòlegs Agustí Rafanell i Albert Rossich preveien la desaparició del català en un termini de cinquanta anys; el 1996, el sociòleg Lluís Flaquer n’augurava la transformació en una “llengua optativa”, i el 1997, l’àmbit corresponent de la Fundació Congrés de Cultura Catalana descrivia la situació de la llengua com a “crítica”. Sens dubte, aquestes i altres anàlisis d’experts contribuïren a sensibilitzar el govern de la Generalitat sobre la conveniència de fer un pas endavant en matèria de legislació lingüística.
Però els progressos del català, per modestos que semblessin a una part de la societat, havien de topar amb els hàbits de predomini cultural de certes institucions espanyoles (la Real Academia Española de la llengua, alguns mitjans de comunicació…) que, des del 1990, començaren a mostrar inquietud davant l’eventual retrocés del castellà a Catalunya. A partir del curs 1992-93, l’aplicació general de la immersió lingüística a les escoles del Principat suscità un nombre reduït de protestes que, magnificades en els diaris i les emissores de ràdio madrilenys conjunturalment interessats a denigrar la coalició de govern a la Generalitat, van donar lloc a la denominada “guerra de la llengua”. Per fortuna, una guerra de paper, d’articles, manifestos i intoxicacions informatives a la qual la immensa majoria dels catalans restà del tot impermeable.
En qualsevol cas, una novetat dels darrers anys ha estat l’efervescència —mediàticament hipertrofiada— de determinats grups que recorren al victimisme i fan bandera de la “tolerància” i el “bilingüisme” per defensar, de fet, les posicions dels monolingües en castellà a Catalunya. Són grups que van adoptant una fesomia com més va més política (Convivència Cívica Catalana, Foro Babel…) i que han trobat un clima nutrici en el debat partidari i social previ a la promulgació de la nova Llei de Política Lingüística, aprovada al gener del 1998 amb el suport de CiU, el PSC, IC i el PI, i el vot en contra —per raons oposades— del PP i ERC.
Una societat cada cop més complexa
Durant el darrer vintenni, el comportament demogràfic ha estat, a l’àrea catalana, motiu de preocupació, matèria de debat i font de novetats com poques vegades al llarg de la història. En primer lloc, per l’espectacular caiguda de la natalitat, que el 1995 enregistrà al Principat una taxa mínima de 8,8 naixements per cada mil habitants, si bé després ha iniciat una lleugera recuperació, segons les dades provisionals dels anys 1996 i 1997, a causa de l’arribada dels fills del baby boom de la dècada 1965-75 a l’edat fèrtil. De tota manera, el principal indicador de la dinàmica demogràfica natural, la fecunditat, resta baixíssim a Catalunya (1,14 fills per dona el 1995 i 1,15, el 1996), similar a la taxa espanyola (1,16 el 1997), a la cua del rànquing europeu en la matèria i, per descomptat, molt lluny d’allò que es considera taxa de reposició generacional (2, 1 fills per dona).
Aquesta població, que entre el 1991 i el 1996 només ha registrat un increment de 30 500 persones, tendeix, però, a redistribuir-se sobre el territori. El símptoma més notable, perquè trenca una tendència plurisecular, és el retrocés de la macrocefàlia barcelonina. Pràcticament estancada des del 1975, la població de la ciutat de Barcelona començà a minvar després del 1980 i conegué, en el període 1991-96, la pèrdua de 134 737 habitants, que van deixar-ne el cens en 1 508 805 habitants, una xifra similar a la del final dels anys cinquanta. Aquest retrocés s’explica per la baixa natalitat i, sobretot, per l’emigració; durant l’esmentat lustre 1991-96, una mitjana de 31 429 barcelonins abandonaren cada any la capital, a la recerca d’un habitatge més assequible i/o d’una més gran qualitat de vida. Una bona part d’aquests “urbanites” fugitius s’han traslladat a municipis propers de les comarques del Baix Llobregat, Garraf, Maresme, Vallès Occidental i Oriental, i d’altres encara més lluny. Així, i enfront del model tradicional de concentració a l’àrea de Barcelona, s’està assistint a un reequilibri positiu del territori, on es consoliden nous pols d’atracció demogràfica a les comarques de Tarragona (Baix Camp, Tarragonès i Baix Penedès), a les de Girona (Alt i Baix Empordà, Gironès, Selva, Pla de l’Estany) o a la Catalunya central (Osona, Anoia…).
Una altra sorpresa remarcable de l’etapa descrita és la interrupció del flux immigratori que, des de feia quasi un segle, atreia cap al Principat un gran nombre de persones procedents d’altres zones de l’Estat. Si s’agafa, a tall d’exemple, la balança migratòria Catalunya-Andalusia —que, l’any 1964, havia assolit un saldo positiu rècord de 57 900 individus—, s’observa que, a partir del 1980, el signe s’invertí i, des d’aleshores, ha estat gairebé sempre negatiu. Els darrers quinze anys comptabilitzats (1981-95), el nombre de migrants des de Catalunya cap a Andalusia ha superat de 35 000 aquells que s’han mogut en direcció contrària.
Cover
A una escala menor, amb moltes més traves legals i dificultats per a integrar-se, l’anterior immigració peninsular ha estat en certa forma substituïda per la immigració estrangera, un fenomen encara incipient i opac que sembla inexorablement destinat a incrementar-se. En realitat, ja ho fa: només a Catalunya, el 1995 hi residien 106 809 estrangers legalitzats, l’any següent n’eren 114 264 i el 1997 sumaven ja 132 671, dels quals uns 79 000 eren extracomunitaris. A més, i segons certes estimacions, els Països Catalans sota sobirania espanyola acullen 250 000 immigrants il·legals més, i són via de pas per a un corrent subterrani d’africans sense papers que intenten esmunyir-se cap a l’Europa transpirinenca. Grans xifres a banda, la concentració geogràfica d’aquests immigrants en determinats indrets del país —gambians i senegalesos al Gironès o al Maresme, magribins a Osona, dominicans en alguns carrers de Ciutat Vella, a Barcelona…— modifica el paisatge humà, planteja a l’administració demandes inèdites, com ara l’ensenyament de la religió islàmica en algunes escoles, i posa a prova tant la capacitat integradora com el grau de tolerància de la societat d’acollida.
F.V.
Però el seu caràcter cada cop més multiracial no és pas l’únic ni el principal canvi que s’hi està produint. L’envelliment de la població i l’augment de l’esperança de vida, la insuficiència del salari masculí per assegurar al conjunt de la unitat familiar el nivell de confort desitjat —i, per tant, la incorporació creixent de la dona al mercat de treball amb el guany d’autonomia que això comporta—, la mutació de les expectatives al voltant del matrimoni, la normalització social del divorci, etc., sacsegen l’estructura familiar i alteren les categories, els valors i les percepcions que hi estaven lligats. Així, per exemple, el model de mestressa de casa professional es troba avui en extinció; cada cop resulta més impropi considerar vell un sexagenari; més del 12% dels infants nascuts a Catalunya són fills de mares solteres, i el nombre de llars sense nucli familiar o amb una família monoparental sumava, ja el 1991, quasi el 25% del total. S’explica, d’aquesta manera, que alguns especialistes internacionals, tenint en compte experiències on aquests processos estan molt més avançats, hagin diagnosticat la fi de la família nuclear tradicional per incompatibilitat entre els seus valors i les exigències del sistema econòmic actual.
Economia i treball: de la crisi a la mundialització
AVUI
Els efectes del segon xoc petrolier del 1979 van fer que la dècada dels vuitanta comencés sota el signe d’una severa crisi que anorreà una bona part del teixit productiu tradicional i provocà que, en cinc anys (1980-85), la taxa d’atur a Catalunya es doblés i arribés a un alarmant 21,4%. Des del final del 1985, però, l’economia catalana va entrar en un dels períodes més expansius de la seva història contemporània; hi contribuí d’una manera estructural l’ingrés de l’Estat espanyol a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea, i d’una manera conjuntural, la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992, amb la lògica repercussió positiva sobre el mercat de treball: el 1991 s’assolí el màxim històric de persones ocupades al Principat, 2 223 000. Tot i que immediatament després es manifestà una tònica depressiva que va fer revifar l’atur fins a nivells superiors al 20%, aquesta nova etapa de recessió ha estat molt més breu (1992-94) i seguida d’enèrgics símptomes de represa.
Resulta indiscutible, en tot cas, que des de la integració a la CEE l’economia del país ha conegut una fase de transformacions i de modernització. El Producte Interior Brut ha crescut per damunt de la mitjana espanyola i registra valors absoluts superiors als d’estats com Finlàndia, Polònia, Portugal o Grècia. L’estructura sectorial s’ha vist modificada per l’augment dels serveis a costa de la indústria, tot i que aquesta resta molt sòlida i ha incrementat el seu pes relatiu fins gairebé el 25% de la indústria espanyola. Això sí, el sector ha viscut el declivi de les branques més clàssiques (tèxtil, metall), desplaçades pel protagonisme de la química, l’automoció, l’electrònica i l’alimentació. També el sistema financer ha experimentat canvis, a voltes traumàtics, dels quals emergeix la inatacable hegemonia de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, seguida pel Banc Sabadell i la Caixa de Catalunya.
La faceta més espectacular dels canvis, però, ha estat la internacionalització, la nodrida entrada de capitals estrangers (més de 4 bilions de pessetes entre el 1986 i el 1994, el 30% llarg del total espanyol), així com el creixement d’exportacions i importacions. Catalunya ha estat descrita amb raó com una “pista d’aterratge de les multinacionals”, sobretot holandeses, alemanyes, franceses i japoneses, amb casos emblemàtics i decisius com els de Sony i Volkswagen; multinacionals que generen riquesa i llocs de treball, però que també ocasionen dependència tecnològica i pèrdua de capacitat de decisió. Aquesta mundialització econòmica s’expressa així mateix en la potència exportadora de grans, mitjanes i petites empreses, foranes i autòctones, que el 1996 —per exemple— van vendre a l’estranger per valor de 3,4 bilions de pessetes, el 16,9% més que l’any anterior i el 26,3% de totes les exportacions espanyoles. I, fent encara un pas més en el camí de l’obertura i la globalització, un centenar d’empreses industrials catalanes dels sectors alimentari, químic, editorial i altres disposen ja de fàbriques a Europa, Àsia, Àfrica o Amèrica i comencen a esdevenir “multinacionals de butxaca”. Tot això sense oblidar la importància del negoci turístic, que ha fet pujar el nombre de visitants estrangers per any dels 10 milions enregistrats l’any 1981 als 18 milions actuals.
Tanmateix, aquest balanç globalment positiu presenta almenys dos punts negres. L’un és el mal tracte fiscal que Catalunya rep tant de l’administració central com de la Unió Europea; el dèficit fiscal amb l’Estat és del 6% del PIB (uns 800 000 milions de pessetes) i es tradueix en una dotació de capital públic per habitant inferior en un 20-25% a la mitjana espanyola; amb relació a Europa, el fet que la renda per càpita del Principat representi el 94% de la mitjana comunitària, en fa un territori no prou pobre per a merèixer ajuts de Brussel·les.
L’altre punt negre és la desocupació. Durant aquesta època de canvis generalitzats, el mercat de treball també ha experimentat una profunda metamorfosi per la doble via de la feminització i de la substitució d’una ocupació fixa per una altra de temporal. En presència d’uns sindicats febles (la taxa de sindicació a Catalunya era del 16-17% el 1997), el nivell d’atur s’ha mantingut notablement alt fins i tot en etapes de bonança i, tot i descendir des del 1995, afecta encara unes 450 000 persones, amb uns costos pressupostaris, socials i humans elevadíssims. Pel que fa a receptes com ara la setmana laboral de 35 hores, resulten de dubtosa eficàcia quan se sap que els convenis col·lectius espanyols ja l’han reduïda a poc més de 37 hores.
Mirant al nou mil·lenni
Per més que nombrosos historiadors sostinguin la tesi d’un segle XX abreujat que començà en 1914-17 i que finalitzà en 1989-91, resulta difícil sostreure’s al magnetisme de certes dates i negar la forta càrrega simbòlica que tenen l’adveniment de l’any 2000, el canvi de centúria i, sobretot, l’estrena d’un nou mil·lenni. Potser esperonats per aquest horitzó, les diferents administracions catalanes i els seus responsables polítics han tendit darrerament a parlar molt del futur: en subratllen la imminència, emfatitzen les raons per les quals el país pot tenir confiança en el seu esdevenidor (la competitivitat, el potencial educatiu, la capacitat d’innovació, el dinamisme econòmic…) i conviden els ciutadans a prendre part en tota mena de projectes per a la propera dècada, el més concret dels quals és el Fòrum Universal de les Cultures, promogut per la UNESCO i previst a Barcelona l’any 2004. El futur, tot allò que sigui nou, emergent, jove o tecnològicament avançat està de moda i constitueix un ingredient destacat dels discursos institucionals.
Ara bé, les manifestacions d’autosatisfacció, les crides a l’optimisme que aquests discursos vehiculen, tenen fonament aplicades a Catalunya? Si hom observa el camí recorregut des del 1977 o des del 1980, caldrà concloure que sí. En poc més de dues dècades, el país ha transitat d’una dictadura centralista a un marc democràtic d’autogovern, tot i que limitat; ha gaudit d’una estabilitat política exemplar, ha superat amb èxit crisis severes i transformacions econòmiques profundes i, al llarg d’aquest trajecte, ha preservat i enfortit la cohesió d’una societat que havia rebut taxes d’immigració sense paral·lel en el món contemporani. Avui, si Catalunya fos un estat independent, el seu Índex de Desenvolupament Humà (un indicador de longevitat, nivell educacional i nivell de vida elaborat per les Nacions Unides) se situaria entre els sis més alts del món, per darrere només del Canadà, França i Noruega, i a l’alçada dels Estats Units i Islàndia.
En un altre ordre de coses, l’experiència de l’autonomia catalana ha esdevingut un prestigiós referent internacional, motiu d’inspiració per als polítics italians que cerquen un desllorigador federatiu a la crisi de la República transalpina, model explícit per als britànics que assagen la devolution de poders a Escòcia i al País de Gal·les, o antimodel temut pels jacobins recalcitrants que governen l’Estat francès.
Tanmateix, totes aquestes evidències positives no poden ocultar un seguit de febleses. La primera, la fragilitat demogràfica, extrema fins i tot dins dels paràmetres occidentals, que qüestiona a mitjà termini la supervivència mateixa de la identitat catalana. I també, amb importància desigual, el baixíssim índex de lectura de premsa, el nivell d’atur molt per damunt de la mitjana dels països industrialitzats, les mancances de la investigació cientificotècnica i els riscos d’enquistament d’una important minoria instal·lada en la pobresa i la marginació… I, encara, resta la feblesa política d’una nació sense Estat, el dubte legítim i raonable de si, amb l’actual marc competencial i fiscal, Catalunya, els Països Catalans, estan en condicions o no de desenvolupar la seva personalitat col·lectiva i de satisfer les expectatives dels seus ciutadans en la perspectiva del tercer mil·lenni. El debat intel·lectual, social i polític és obert.
El projecte de sobirania quebequesa
ECSA
El Quebec, província francòfona i “societat distinta” dins la federació canadenca, ha conegut en les darreres dècades una evolució política observada amb gran atenció des del nacionalisme català, que n’ha fet de vegades un referent. Els efectes de la Révolution tranquille iniciada el 1960 van portar al poder, des del 1976, el Parti Québécois de René Levesque, que promulgà una vigorosa legislació lingüística (Carta de la llengua francesa, 1977) i que el 1980 va sotmetre a referèndum, sense èxit, un projecte de sobirania quebequesa en associació econòmica amb el Canadà. Tot i la derrota, el PQ conservà el govern provincial fins el 1985, i les posteriors majories liberals no van poder evitar ni la represa del debat constitucional ni la creixent rigidesa del Canadà anglòfon davant les demandes quebequeses, cosa que afavorí la nova victòria electoral dels sobiranistes (1994), encapçalats per Jacques Parizeau i Lucien Bouchard, i la convocatòria d’un nou referèndum que, el 1995, donà als partidaris de l’autodeterminació el 49% dels vots.
Malgrat els obstacles jurídics que intentava posar-hi el govern federal, el PQ havia anunciat el propòsit, si tornava a guanyar en les eleccions provincials del 1998, de convocar una tercera consulta referendària.