El terme de posttalaiòtic va ser introduït cap al final dels anys cinquanta per l'equip format entorn del professor Lluís Pericot i Garcia i que comptava amb la col·laboració de Guillem Rosselló i Bordoy i de Maria Lluïsa Serra i Belabre.
D'acord amb la seva formulació, cap al final de la cultura talaiòtica (coincidint amb la fundació de la colònia púnica d'Aiboixim —Eivissa—), s'inicià a Mallorca i Menorca la decadència d'aquesta cultura, al mateix temps que començaren a ser importants les influències externes. Aquest fenomen fou especialment intens a partir del segle V aC, quan les Balears es van trobar immerses en les lluites internacionals de la Mediterrània occidental.
Tanmateix, aquest fet no era nou, atès que al llarg de la prehistòria, i des de l'inici de la metal·lúrgia, les Balears mantenien contactes amb altres zones de la Mediterrània. Aquest fenomen, documentat especialment per l'arquitectura i els materials mobles recuperats, queda avui plenament corroborat per la localització de materials d'origen sard a les coves 11 i 12 de cala Morell (al municipi de Ciutadella), ja a l'època calcolítica. Abans d'aprofundir la qüestió s'ha de recalcar que, tot i que presenten molts trets comuns, la prehistòria de Mallorca i la de Menorca no és exactament la mateixa, ja que es parla de fenòmens que afectaren dos àmbits diferents i definits.
Sembla bastant clar que, cap al I mil·lenni aC, a l'època en què s'introduïren les tècniques de treball del ferro, a Mallorca i a Menorca s'obrí un període d'inestabilitat. En aquell moment s'abandonaren llocs habitats —com les estructures exteriors de son Oms B, Pula, Can Jordi i son Serralla (a Mallorca), Binicalaf i el talaiot nord-oest de Trepucó (a Menorca)— i es construïren murades i paraments defensius —com els de ses Païsses (a Artà), Torre d'en Galmés (a Alaior)—, reduint fins i tot el perímetre de l'establiment —en són exemples Trepucó (a Maó) i son Callar (a Ciutadella)—.
Entorn als segles VIII i VII aC, es va produir una recuperació d'alguns d'aquests llocs, al mateix temps que alguns poblats experimentaren un fort creixement (fins i tot fora del perímetre de les murades, com passà a son Catlar, Torre d'en Galmés i ses Païsses). Aquest fenomen coincidí amb l'inici de l'adopció d'habituds clarament de procedència exterior, de noves formes arquitectòniques i d'utillatge, tant a l'hàbitat com en el ritual funerari. Això sembla clar a partir del segle VII i ja plenament establert al V, i documenta un fenomen d'aculturació en aquesta fase cultural —anomenada posttalaiòtic o talaiòtic III i IV—.
Sala hipòstila de la Torre d'en Galmés, Alaior, ~700 aC.
J.G.
Les cases tradicionals talaiòtiques, de mòduls de planta quadrangular o ovalada a Mallorca, i amb pati central a Menorca, continuaren usant-se i construint-se. Per a construir-les s'adoptaren noves tècniques, com els murs de petites pedres entre elements monolítics verticals, però és difícil definir si es tracta d'una evolució interna o si fou resultat de l'assimilació de tècniques que s'han documentat en l'arquitectura fenício-púnica. Els lalaiots que no s'havien abandonat abans van perdre el seu ús militar, i s'utilitzaren només com a símbol de prestigi —en són exemples ses Païsses, els talaiots centrals de Torre d'en Galmés i el talaiot central de Trepucó—, si no és que els seus espais interns es reutilitzaren per a funcions quotidianes, com foren els casos de s'Hospitalet i de son Fornés. Però allò que fa més evidents els canvis d'aquesta societat en comparació amb la de les fases anteriors fou l'evolució en els rituals relacionats amb la mort i la religiositat.
L'abandó definitiu dels monuments 4 i 7 de so Na Caçana (a Alaior) i la recuperació posterior d'alguns espais als monuments 2, 3 i 5 (abandonats en la fase anterior) es poden interpretar com un intent clar de tornada als orígens. Aquest mateix fenomen es documenta en la recuperació com a monuments religiosos d'algunes taules de Menorca, com les de Trepucó, sa Torreta (a Maó), Binissalúller (a Sant Lluís) i Torre d'en Galmés. És possible que això mateix passàs a la taula de Torralba d'en Salord (a Alaior), l'ús de la qual s'ha datat entre el 810 i el 40 aC.
A més de les foganyes, que són un element ritual present a les taules des dels seus orígens, corresponen a aquesta època les figuretes de bronze trobades a Menorca, com la que representa el déu egipci Imhotep de Torre d'en Galmés o el bou de Torralba d'en Salord, que juntament amb diverses terrecotte representen la introducció de figures antropomòrfiques i zoomòrfiques en un grup que, fins aleshores, no havia representat figures.
El procés, a Mallorca, devia ser semblant, tol i que es troba menys documentat. Alguns santuaris mallorquins com son Marí (a Santa Margalida), Antigors (a ses Salines de Santanyí) o son Ferrandell (a Valldemossa), presenten planta absidal, com les taules menorquines, i en un d'ells —a son Corró (Costitx)— s'hi localitzaren uns caps de brau fets de bronze. S'han trobat altres figuretes de bronze corresponents a aquesta època, però sense relació clara amb els santuaris coneguts. Sembla que podrien estar relacionades amb els talaiots o amb els àmbits pròxims, com passa a son Favar (a Capdepera), que devien fer el paper d'un santuari familiar o d'un clan. Aquesta mateixa funció es podria atribuir a un espai proper a un dels talaiots de Biniaiet (a Maó).
Collaret amb denes de pasta vítria, son Maimó, Petra, ~750-300 aC, MMca.
J.G.
Els rituals d'inhumació comunitaris típics de la cultura talaiòtica continuaren, però arqueològicament s'observa una clara diferenciació social per la presència d'aixovars cada vegada més luxosos, luxe que es traslladà també a l'àmbit arquitectònic. En alguns barrancs de Menorca s'excaven conjunts de tombes monumentals com cala Morell (especialment la seva cova 4), Cales Coves (a Alaior) o Biniparratx (a Sant Lluís). A la mateixa època corresponen, a Mallorca, tombes com la de son Maimó (a Petra) o la necròpoli de son Real (a Santa Margalida). En tots dos casos es reprodueix al món dels morts L'organització d'una societat urbana i amb grups dominants. Els rituals d'inhumació primaris i secundaris van continuar i eren freqüents les cremacions in situ. Es troben també, de manera freqüent, enterraments en calç, tant a Mallorca com a Menorca, però és més difícil precisar-ne l'origen. És possible que la descripció que fa Estrabó reflecteixi aquest tipus d'enterrament. Alguns elements específics, com els baguls de son Maimó (a Petra), son Boronat (a Calvià), Cova Murada (a Ciutadella) i Cales Coves, els enterraments en barques tauromorfes o els enterraments infantils en sarcòfags de pedra, estarien relacionats, si bé amb característiques pròpies, amb pràctiques similars a la resta de la Mediterrània.
També la ceràmica, pel seu caràcter d'estri d'ús quotidià, reflecteix l'evolució i el nivell d'aculturació gradual de la societat. No s'havien introduït encara les tècniques del torn per al modelat i del forn per a la cocció de la ceràmica, fet que demostra un cert arcaisme que contrasta amb l'existència de tallers —com el de Pula (a son Cervera)— ja documentats a l'inici de la cultura talaiòtica. La introducció progressiva de materials ceràmics de procedència exterior a partir del segle V té el seu precedent en l'ús de formes foranes ja a partir del segle VI. És en aquest moment que començaren a aparèixer urnes diferenciades de l'àmfora pitoide (bombada) tradicional talaiòtica. És difícil deslligar això de la introducció de les decoracions amb incisions i de les ceràmiques pintades (moll més escasses), fet que es pot considerar, sobretot a Menorca, influència de les anomenades ceràmiques d'estil geomètric de Sardenya.
El vaset troncocònic típic de l'època talaiòtica evolucionà cap al vas de vora crestada a Mallorca —documentat a es Pedregar (a Llucmajor)—, i a Menorca cap al vas de doble fons, del qual es tenen prototipus ben datats a so Na Caçana 3A (a Alaior) i a Binicalaf (a Maó). La fabricació de flascons dels tipus olpes o gutus, d'ungüentaris, gerretes o pàteres, per anomenar uns quants tipus ceràmics, demostra una clara adopció de refinament i d'usos forans, que a cada illa van adoptar pautes diferenciades, tant formalment com cronològicament.
A l'època talaiòtica es van ocupar alguns caps costaners al sud de l'illa de Menorca —Forma (a Maó), Calas Coves (a Alaior), Llucalari (també a Alaior), cala Macarelleta (a Ciutadella)— i excepcionalment al nord —cala Morell (a Ciutadella)—, al sud-est de Mallorca —es Baus o s'Almúnia (ambdós a Santanyí)— i la Mola de l'illa de Formentera. Pels materials que s'han trobat a les necròpolis pròximes sembla que a l'època posttalaiòtica aquesta ocupació va augmentar. Ocupacions posteriors, com l'illot de na Guardis (al municipi de ses Salines de Santanyí) o es Turó de Ses Beïes (a Santa Ponça, municipi de Calvià), poden considerar-se ja establiments colonials púnics o si més no corresponents a la seva àrea d'influència.
Pel que fa a Menorca, la fundació púnica al final del segle III aC de Ianona —possiblement Ciutadella— i Magona —ben documentada a les excavacions de la plaça de la Conquista a Maó— es degué a raons militars (dins el context de la segona guerra Púnica), i representa un trencament de l'estructura urbana tradicional.
La cultura talaiòtica, ja molt influïda pel món clàssic, va desaparèixer amb la conquesta romana de les dues illes, el 123 aC, i quedà reduïda a alguns elements marginals.