La desestructuració de les societats ibèriques i el nou ordre romà

"Hi pot haver cap home tan neci i negligent que no s'interessi per conèixer com i per quina mena de constitució política va ser derrotat quasi tot l'univers en cinquanta-tres anys no acomplerts i va caure sota l'imperi indisputat dels romans?" (Polibi, Històries, I, 1,5).

El concepte de romanització

Espasa amb beina del tipus La Tène II, Empúries, segles III-II aC.

MAC

La pregunta que es feia en el prefaci de la seva obra l'historiador grec Polibi, ostatge en la Roma del segle II aC, era, sens dubte, justificada. La fulgurant expansió de Roma per la Mediterrània a partir de la segona guerra Púnica va marcar un canvi fonamental en la vida d'un enorme i fragmentat mosaic de ciutats, ètnies i regnes aleshores unificats en un únic Imperium. Se sap per Livi i per Polibi que l'arribada dels romans a la Península Ibèrica es va produir l'any 218 aC, amb el desembarcament a Empòrion —Empúries— d'un primer exèrcit romà en el marc d'operacions militars contra l'exèrcit d'Anníbal, el cap militar cartaginès que acabava d'atacar Itàlia. Dos segles més tard, en època d'August, el geògraf grec Estrabó va descriure tot Hispània dividida en tres províncies romanes, amb pobles en temps passat bel·licosos (com ara els celtibers) que ja utilitzaven la toga com a vestimenta habitual i una vall del Guadalquivir ocupada per gent que parlaven llatí fins al punt d'haver oblidat ja les seves pròpies llengües. Així, doncs, entre aquests dos moments hi va haver un llarg procés de transformació política, social i cultural que tradicionalment es resumeix sota el títol de romanització.

No fa gaires anys aquesta romanització era encara descrita per alguns autors com una gesta globalitzadora i culturitzadora, considerada el punt de partida d'una història d'Espanya entesa en termes d'"unitat". Contra aquesta falsa imatge cal recordar la proposta que en els anys difícils de la Guerra Civil Espanyola realitzà Pere Bosch i Gimpera.

En la seva Espanya, lliçó inaugural del curs 1937-38 a la Universitat de València, rescatada i publicada per Miquel Tarradell i Mateu, Bosch proposava per a la Hispània antiga l'existència d'una realitat ètnica i social de caràcter plural, desenvolupada lentament durant mil·lennis mitjançant la seva adaptació a diferents condicions geogràfiques i climàtiques. Es tractava d'una base dotada de característiques pròpies sobre les quals s'anaren succeint superstructures polítiques, com el poder romà, que no arribaren a transformar-la de forma essencial.

Les anàlisis actuals sobre romanització coincideixen a destacar, abans que res, els conceptes bàsics de l'imperialisme romà. L'expansió romana fora d'Itàlia, iniciada després de la primera guerra Púnica amb la creació de les primeres prouinciae a les illes de Sicília (241 aC), Còrsega i Sardenya (238 aC), correspon al desenvolupament d'un procés d'expansió militar recolzada en aliances locals com a conseqüència de l'enfrontament amb Cartago primer i, més tard, de la necessitat d'assegurar que la funesta experiència tinguda amb Anníbal no tornés a repetir-se en sòl itàlic.

Es pot valorar també aquesta expansió des d'un punt de vista econòmic. La guerra, encara que es pogués justificar com a inevitable —bellum iustum— per ideals de justícia o de defensa dels aliats, implicava botí —praeda— i, per tant, enriquiment. Riquesa col·lectiva per al tresor públic, riquesa individual per al general victoriós i els seus soldats, riquesa, en fi, per a l'engranatge econòmic sorgit al voltant dels exèrcits. Aquest engranatge es traduïa en un món complex de societats mercantils —societates publicanorum— que, a Roma, licitaven per rebre les contractes de manteniment dels exèrcits que estaven en campanya    —redemptores— i que després de les batalles compraven el botí i els presoners fets esclaus —mangones—.

Durant tota la República, l'activitat bèl·lica fou seguida d'una política de domini basada en la pressió fiscal, la improvisació administrativa i el control dels mercats per part d'una nova classe de negociants marítims —negotiatores— emparats en el poder romà.

El resultat va ser una sèrie de canvis profunds en la vida de les poblacions, que es poden estudiar a partir de quatre aspectes fonamentals: una romanització política, amb la implantació d'un nou ordre fiscal i administratiu provincial i un procés urbanitzador lligat a la fundació de colònies i municipis; una romanització econòmica, amb la integració de les economies parcials en un únic sistema imperial i en el gran mercat mediterrani; una romanització social, que substituí les diferents relacions de tipus ètnic per un sistema global fonamentat en la ciutadania romana, el patronatge i l'esclavisme; i en darrer lloc, també una romanització cultural basada en l'expansió del llatí i la difusió de la cultura i la religió romanes.

Cal recordar, a més, que l'imperi que Roma creà va ser un gran conglomerat ètnic. Itàlics, grecs, gals, orientals i africans prengueren també part, i de maneres molt diverses, en la romanització de la Península Ibèrica. Al mateix temps, s'assistí a una lenta però progressiva participació dels hispans en els canvis polítics i socials de la mateixa Roma. El 211 aC el cap mercenari iber Moericus va ser el primer hispà que va rebre la ciutadania romana. L'any 40 aC el banquer gadità Balb, amic de Cèsar, assolí per primera vegada el consolat de la República, no sense pressions en contra per part de la noblesa patrícia, i el seu nebot Balb el menor va ser el primer no itàlic que va gaudir dels honors d'un triomf (19 aC). Cent anys més tard, Trajà i Adrià, ambdós oriünds de la ciutat bètica d'Itàlica (Santiponce), esdevindrien emperadors.

La documentació

Genet romà de bronze, Guissona, segle II, col·l. part.

R.M.

La romanització que narren les fonts greco-llatines sobre Hispània apareix com una sèrie inacabable de campanyes militars: la segona guerra Púnica, seguida al segle II aC per rebel·lions i guerres frontereres a Lusitània i Celtibèria i, més tard, per les guerres civils del segle I aC. Amb aquesta èpica guerrera, només la llista detallada de les quantitats que els successius governadors ingressaven al tresor públic de Roma —aerarium—, les queixes repetides dels hispans pels seus abusos i la menció d'unes poques fundacions colonials introdueixen algunes dades mínimes sobre la vida a les dues províncies hispàniques en els primers cent anys de la seva existència.

Pel que fa als territoris que avui són els Països Catalans, la documentació escrita resulta dramàticament insuficient. Així, per exemple, entre el 218 i el 195 aC es disposa d'una àmplia sèrie de cites relatives a Tàrraco —Tarragona— i Empòrion i al seu paper en els diferents esdeveniments bèl·lics. No obstant això, quan el front de guerra es trasllada a les fronteres interiors, les fonts sobre totes dues ciutats emmudeixen quasi completament durant dos-cents anys.

Les set cites escarides relatives a la història de Valentia —València— des de la seva fundació al segle II aC fins al rei visigot Leovigild caben en una pàgina. Sis segles d'història d'Ilerda —Lleida— es resumeixen en una única i breu descripció amb motiu de la batalla que hi enfrontà Cèsar als pompeians l'any 48 aC. I encara aquests són els casos més afortunats. De la majoria de ciutats, només se'n té una simple menció als mapes administratius que recopilà Plini el Vell o la mera indicació de la situació en obres geogràfiques i itineraria.

Camafeu amb una escena de trofeu, Tarragona, segles I-II.

MNAT

Aquest buit dels textos és cobert per l'arqueologia, que estudia les restes materials de jaciments i els territoris amb tècniques que permeten multitud d'aproximacions diferenciades: urbanisme i formes arquitectòniques, explotacions agrícoles i estudis del paisatge, aspectes artístics, produccions artesanals, relacions comercials o costums funeraris.

Els textos epigràfics d'època republicana a Hispània són, malauradament, molt escassos. Els pocs exemples coneguts, però, són de gran importància: tabulae jurídiques de bronze com ara les de Lascuta (a Cadis), Contrebia (Botorrita, Saragossa) i Alcántara (a Extremadura), sèries epigràfiques urbanes com les d'Empòrion, Tàrraco o Cartago Nova —Cartagena—, inscripcions sobre paviments d'opus signinum, mil·liaris, marques de control i de fabricació sobre lingots de plom i envasos ceràmics. Estudis recents investiguen també l'origen i les relacions familiars i socials dels personatges llatins i itàlics que apareixen esmentats en aquests epígrafs i a les sèries monetàries.

La numismàtica, per la seva part, mostra una realitat econòmica complexa, dirigida des de Roma, però amb un numerari de plata i bronze encunyat per les mateixes ciutats hispàniques de tradició i llengua grega, púnica, ibèrica i celtibèrica, segons la zona. L'estudi d'aquest fenomen ha de contribuir en gran part a entendre la vida econòmica a l'interior de les noves províncies.

Les fases de la conquesta

Expansió romana a la Península Ibèrica. 197-133 aC.

Durant dos-cents anys, la guerra va ser una realitat quotidiana, la violència i la prolongació de la qual sorprenien hellens com Polibi, acostumat a les campanyes a Orient, on tot es dirimia en una única batalla, i que Livi intentà d'explicar de la manera següent:

"Hispània, més que Itàlia i més que qualsevol altra regió, era una terra apta per a recomençar la guerra atesa la naturalesa del terreny i el caràcter dels seus habitants. Per això, malgrat ser la primera província que els romans començaren a conquerir, si més no entre les del continent, va ser, tanmateix, la darrera a ser completament sotmesa, i això s'esdevingué només en la nostra època, sota el suprem mandat d'August Cèsar" (Livi, 28,12).

La conquesta romana (I): del 218 al 205 aC. S'hi indiquen els territoris sota domini romà, i les diferents campanyes.

J. Blázquez i altres (1988); N. Dupré (1981)

Els fets es poden resumir esquemàticament. Entre el 218 i el 206 aC es desenvolupà en sòl hispànic part de l'enfrontament entre romans i cartaginesos durant la segona guerra Púnica. L'any 206 es pactava la rendició de Gàdir —Cadis— i la fugida del darrer exèrcit púnic. Roma ocupà aleshores una ampla franja costanera, des dels Pirineus fins a Cadis, que es prolongava cap a l'interior pel llit inferior de l'Ebre (en terra ilergeta) i la vall del Guadalquivir. Les fronteres s'establien amb els pobles celtibers que ocupaven la vall mitjana de l'Ebre, la Meseta central i la conca del Tajo, al costat dels lusitans que confrontaven amb el Guadiana i l'Andalusia occidental.

Les campanyes militars, en una extensió de territori tan dilatada, havien donat origen a dos comandaments i exèrcits distints situats al sud i al nord. El 197 aC Roma va decidir consolidar aquesta divisió amb la creació de dues províncies diferents: la Hispània Ulterior, "la més allunyada", que cobria les costes andaluses i la vall del Guadalquivir, i la Hispània Citerior, "la més propera", des de Cartago Nova fins als Pirineus. Per a governar-les es nomenaren dos nous pretors amb potestat d'imperatores, que concentraren tot el poder civil i militar en el territori provincial. Cada província havia de pagar un tribut anual —stipendium— en concepte d'indemnització de guerra. Aquest nou concepte fiscal que implicava la creació de la província va motivar immediatament la insurrecció de diferents pobles ibèrics que no coneixien cap altra forma de dependència que no fos la presa de botí i ostatges després de la derrota en combat. Marc Porci Cató (dit el Vell o el Censor), un dels cònsols de l'any 195 aC, hagué de venir amb dues legions de reforç i inicià una llarga campanya de dos anys, en part de càstig i en part d'exploració de la Meseta interior. Nomenats anualment entre els membres de la nobilitas —noblesa— romana, els imperatores tenien poc temps per a assolir la glòria militar. Va començar així un etern procés de guerres frontereres, ofensives i defensives. El nomadisme de celtibers i de lusitans els dugué a sovintejar incursions que, al seu torn, anaven seguides de campanyes de càstig i desembocaven en guerres permanents per a les quals, sovint, calia la intervenció directa dels cònsols amb legions de reforç.

La conquesta romana (II): del 205 al 39 aC. S'hi indica l'evolució territorial del domini romà.

J. Blázquez i altres (1988); N. Dupré (1973); Ch. Rico (1977)

La zona objecte d'estudi quedava fora de les guerres frontereres i va ser oblidada per les fonts fins que s'esdevingueren les guerres civils del segle I aC. Entretant, celtibers i lusitans protagonitzaren durant diverses dècades la lluita contra Roma.

Entre el 180 i el 178 aC les campanyes de Tiberi Semproni Grac assentaren un nou ordre amb la firma de nous tractats, que portaren la pau durant una mica més d'una dècada. El 171 aC una ambaixada d'hispans va anar per primera vegada a Roma per protestar davant les extorsions dels governadors i la seva arbitrarietat a l'hora de fixar i recollir els impostos.

Entre el 155 i el 133 aC les fonts narren de manera detallada les noves guerres contra celtibers i lusitans que aleshores protagonitzà la ciutat arevaca de Numància —al Cerro de Garray, prop de Sòria— i els èxits del cabdill lusità Viriat. Les campanyes assoliren una duresa sense precedents i, per primera vegada, esclataren a Roma revoltes contra la lleva de reclutes destinats a la Península.

Viriat va morir assassinat el 139, i el 136 aC una expedició romana de càstig va arribar per primera vegada a Galícia. Finalment, Numància va caure el 133, després d'un llarg i famós setge a càrrec d'un potent exèrcit de 60 000 homes dirigit de nou per un dels cònsols, Publi Escipió Emilià.

Restes d'una balista, Empúries, segle II aC.

MAC

La fi del segle II aC a la Península Ibèrica va ser un moment de reorganització, emmarcada en l'obra itàlica dels Gracs. S'organitzaren administrativament i fiscalment els nous territoris conquerits a la Meseta després de la caiguda de Numància, es consolidaren les rutes marítimes amb Itàlia després de la campanya de Quint Cecili Metel a les Balears i de la fundació, a Mallorca, de Palma i de Pol·lència —Alcúdia—, es millorà la xarxa viària amb l'amollonament de la via Heraclea des de Gàdir fins als Pirineus i es crearen noves fundacions urbanes a Empòrion —Emporiae— i Valentia.

Al segle I aC, Hispània va entrar plenament en les guerres civils itàliques. Tanmateix, les campanyes frontereres continuaren sense interrupció en els inicis del segle I aC, complementades amb les exploracions atlàntiques del governador de la Hispània Ulterior, Publi Cras (96-94 aC), que arribà a les mítiques illes Cassitèrides —de localització imprecisa—, riques en estany, la ruta de les quals havia estat un secret històric dels gaditans. Reclutes d'hispans van ser destinats a la guerra dels Aliats (90-89 aC), com ho recorda la turma de cavalleria que va ser premiada amb la ciutadania romana en el setge d'Àscul —avui Ascoli Piceno, a Itàlia—.

Anys més tard, l'enfrontament entre Luci Corneli Sul·la i el partit dels populars va dur la guerra civil a sòl hispànic a través de la figura de Quint Sertori. Nomenat pretor de la Citerior pel bàndol popular l'any 83 aC, i convertit en proscrit per la victòria sul·liana de l'any següent, Sertori esdevingué un líder amb el suport de celtibers i lusitans agrupats a l'entorn del seu carisma militar, però envoltat també per nombrosos romans del bàndol popular. Va començar així una llarga guerra de deu anys contra els successius governadors de la Ulterior i la Citerior. Una guerra eternitzada a la zona del Llevant i la vall de l'Ebre, davant la desesperació de les poblacions saquejades per l'un o l'altre dels contendents. Finalment, la labor conjunta de Metel a la Ulterior i Pompeu a la Citerior aconseguí de posar fi a la unió existent a les fileres sertorianes, i culminà amb l'assassinat de Sertori.

Les campanyes de Juli Cèsar, pretor a la Ulterior als anys 61-60 aC, contra lusitans i galaics mostren l'extensió cap al nord del domini romà. Al mateix temps, les riqueses amb què Cèsar tornà a Roma després de dos anys de mandat recorden, una vegada més, la noció més crua de l'imperialisme romà. A Roma, la nova situació política creada per l'establiment del primer triumvirat entre Cèsar, Pompeu i Cras va motivar un nou repartiment de províncies. Pompeu va rebre el comandament unificat d'Hispània, mentre que Cèsar va marxar cap a l'aventura gal·la. Sis anys després, creuat el Rubicó —riu al nord d'Arimin, avui Rubicone, que marcava la frontera entre Itàlia i la Gàl·lia—, Cèsar i Pompeu s'enfrontaren pel poder suprem de la República en una guerra civil ferotge que afectà tota la Mediterrània. A Hispània, Cèsar s'enfrontà als lloctinents i fills de Pompeu en una guerra llarga i incerta que, malgrat els seus repetits èxits, que culminaren en la batalla de Munda —Montilla, Còrdova—, el 45 aC, no aconseguí d'evitar una i altra vegada la formació de nous exèrcits pompeians.

Assassinat Cèsar, un nou repartiment provincial es realitzà el 43 aC entre Octavi, Marc Antoni i Marc Emili Lèpid, el qual va rebre el comandament d'Hispània. Tres anys després, el comandament peninsular va passar a Octavi, mentre una nova guerra civil l'enfrontava a Marc Antoni a l'Orient. Entretant, les guerres frontereres hispàniques havien assolit ja la cornisa cantàbrica.

Desaparegut Lèpid el 36 aC i derrotat Marc Antoni a Àccium, Octavi passà a ser anomenat August, i arribà a concentrar poders que mai fins aleshores no havien estat rebuts a Roma per una sola persona, alhora que mostrava la voluntat d'organitzar un nou Estat després de cinquanta anys de guerra civil. El mateix August va dirigir personalment una campanya contra els asturs i els càntabres, mentre el mapa provincial hispànic s'ampliava amb la creació de la nova província de la Lusitània i els grans censos instauraven un nou règim administratiu i fiscal.

Encara que la submissió definitiva de càntabres i asturs no s'aconseguí fins al cap de deu anys, aquestes campanyes significaren el domini final d'Hispània per part dels romans, que a partir d'aleshores es mantingué inalterat en les seves línies generals durant 400 anys.

Creació d'un exèrcit permanent per a les guerres de Roma

Restes humanes i armes d'època sertoriana, Pia Almoina de València, c.76 aC.

SIAM

Les guerres frontereres al llarg del segle II aC van comportar la creació d'un exèrcit permanent d'ocupació compost per un contingent de sol dats aliats ibèrics (socii), itàlics i africans, que actuaven com a mercenaris, complementats en els moments de perill amb l'arribada de les legions romanes. El nombre ordinari d'efectius a la província era de 12 000 homes, però en grans campanyes, com ara les guerres numantines entre el 153 i el 133 aC, arribaven fins als 50 000. La disciplina imperant als campaments i la confraternitat nascuda entre els qui combatien i hivernaven junts van generalitzar entre els soldats ibers el coneixement del llatí i dels costums i les tradicions romans. Al segle I aC, les guerres civils van assolar de manera continuada les províncies hispàniques. La ciutat de Valentia, fundada el 138 aC amb veterans itàlics de les guerres lusitanes, fou destruïda després de la batalla que va enfrontar, a les seves portes, Sertori i Pompeu. Les excavacions de la Pia Almoina han documentat restes humanes i armament, probablement relacionats amb aquesta destrucció.

Etnografia i organització política dels ibers occidentals a l'arribada de Roma

Al final del segle III aC les costes ibèriques entre els Pirineus i el cap de Palos (a l'est de Cartagena) estaven ocupades per societats urbanitzades, amb un llarg contacte comercial amb altres cultures mediterrànies i una experiència de dos segles com a mercenaris a les guerres greco-púniques de Sicília. En les darreres dècades, la seva estructura territorial havia estat alterada únicament per la pressió bàrquida des del sud, amb campanyes militars que tenien com a fi el botí i el reclutament de noves tropes, la fidelitat de les quals es garantia mitjançant ostatges.

Ara jònica trobada a Pontós procedent d'un probable santuari, segles III-II aC.

R.M.

En els dos-cents anys que va durar l'expansió militar de Roma a la Península, les fonts fan referència a un conglomerat ètnic de diferents pobles —populi—, les característiques polítiques, socials i territorials dels quals es poden sintetitzar entorn del concepte de la ciuitas. La ciuitas venia a definir una comunitat ètnica, basada com la polis grega en tradicions i cultes comuns, que ocupava un determinat territori i que tenia, a vegades, com a centre un oppidum o nucli urbà fortificat que prenia el nom del grup (Iltirta/ilergets, Cesse/cessetans, Edeta/edetans). Al voltant del nucli central, la població es disseminava en altres oppida i hàbitats menors que les fonts descriuen com a castella i turris. Els santuaris, per últim, sacralitzaven determinats aspectes de l'entorn natural (com ara les deus salutíferos) i actuaven com a centres neutrals de reunió i de comerç.

Juntament amb aquests grups ètnics, existien també distintes polis costaneres sorgides dels emporia (mercats) creats per grecs i semites. Eren ports francs que comunicaven els recursos dels pobles ibèrics amb l'ampli tràfic marítim mediterrani. En relació amb aquests emporia hi ha factories gregues documentades arqueològicament, com Empòrion i Rhoda —Roses—, o encara inèdites, com Hemeroskopeion, factories feno-púniques com Aiboshim —Eivissa— i fundacions dels Barca com Akra Leuké —tradicionalment identificada amb Alacant, però d'emplaçament ara discutit—. També hi ha casos híbrids com Arse-Saguntum, que Estrabó descriu com a colònia de la ciutat grega de Zacynthos —Zacint—, amb una altra sèrie de ciutats mítiques no localitzades els noms de les quals (Alone, Cal·lípolis, Cípsela...) transmeteren geògrafs i poetes.

A les valls pirinenques, les fonts greco-llatines situen en primer lloc els ceretans, destres en l'art de salar pernils i enriquits pel seu comerç, que no van ser dominats fins a les campanyes de Domici Calví al segle I aC. Bona part de l'expedició de Cató el Vell el 195 aC va tenir lloc contra els bergistans o bargusis del Berguedà i altres tribus veïnes de l'interior de Catalunya i Aragó com ara els sedetans i els suessetans de la vall mitjana de l'Ebre, els jacetans del nord, els oscens i els ausetans, situats al voltant de la ciutat d'Ausa —Vic—. Seguien els castellans, citats únicament per Ptolemeu al sud dels ausetans, i a continuació els lacetans, que ocupaven les valls del Llobregat i del Cardener. Cap a l'interior, les planes de l'Urgell i les conques del Segre i del Cinca eren terres dels ilergets, famosos per la seva activitat bèl·lica durant la segona guerra Púnica, a l'entorn de ciutats com Iltirta i Atanagre.

A la costa, l'Empordà estava ocupat pels indigets, en contacte amb les colònies gregues del golf de Roses. Més al sud, els laietans o leetans s'estenien pel Maresme, el Vallès i el Barcelonès, seguits pels cesetans al Camp de Tarragona. El curs baix de l'Ebre (l'Iber dels llatins) era ja terra dels ilercavons, que es prolongava fins al regne dels edetans, que tenien com a nucli la vall del Túria i la seva capital a Edeta —Llíria—. Venia, després, el riu Sucro —Xúquer— com a frontera amb la Contestània, on pertanyien els grans oppida de Sètabis —Xàtiva—, tossal de Manises (a l'Horta) i Íl·lici —Alcúdia d'Elx—.

Les Balears, per la seva banda, es dividien en dos grups d'illes: les Pitiüses, amb centre a la cosmopolita polis fenopúnica d'Aiboshim, i les Gymnesias o Baliares, ocupades per la cultura talaiòtica, terres de constructors de megàlits i mercenaris famosos per la seva habilitat amb les fones.

El poder polític i militar d'aquests pobles ibèrics estava en mans de caps guerrers que les fonts assimilaren a reis, reietons i prínceps. Juntament amb aquests, es mencionen, a més, consells de notables i una agrupació suprafamiliar basada en clans. Les bases de la relació social i política eren la fidelitat —fides—, obediència cega al cap en l'aventura militar i, en segon lloc, l'hospitalitat —hospitalitas—, pactes de relació entre diferents grups de caràcter individual o col·lectiu.

L'estructura provincial

Aquest mosaic de pobles va seguir camins independents i canviants en la seva relació amb Roma. Durant el procés de conquesta, Roma havia combatut recolzant-se en les aristocràcies locals i havia establert pactes que en regulaven les obligacions. Així, doncs, les tropes legionàries estaven acompanyades de socii, aliats itàlics i locals. Els pobles que van ser aliats des d'un primer moment van poder gaudir de privilegis en el nou estatut provincial. Al mateix temps, aquells que van saber canviar de bàndol a temps també es van veure afavorits pels vencedors amb un tracte privilegiat.

Sitja amb ofrena votiva d'eines agrícoles, àmfores i vaixella a les divinitats agrícoles, Pontós, segle II aC.

E.P.

Des de la segona guerra Púnica, el quarter general de les tropes romanes a la Citerior se situà a Cese-Tàrraco, alhora quarter d'hivern, magatzem de subministrament, arxiu, presidi d'ostatges i erari. No obstant això, el caràcter federat dels cessetans permetia que la ciutat de Cese no formés en realitat part de l'Imperium. Una citació de Ciceró recorda que el 108 aC l'ex-cònsol Gai Cató, condemnat a l'exili, va poder trobar-hi refugi així. Les ciutats o els pobles federats gaudien de les seves pròpies lleis i tradicions i únicament complien les obligacions explicitades per escrit en els pactes amb Roma. Aquest fou un rang privilegiat només superat per les ciutats lliures, exemptes de qualsevol tipus d'obligació, que tractaven Roma d'igual a igual.

Els ibers del segle III aC concebien aquests pactes com una relació personal amb el general signant i no com una obligació eterna a una potència allunyada i desconeguda com Roma. Segons Livi i Polibi, el 209 aC la conquesta per Escipió l'Africà de Cartago Nova, on els cartaginesos custodiaven els ostatges ibèrics, va fer que Edecó, rei dels edetans, es presentés al servei d'Escipió amb els seus amics i parents a canvi de recuperar la dona i els fills. El mateix van fer poc després l'ilerget Indíbil i l'ilercavó Mandoni, aliats de Cartago, que abandonaren amb els seus homes el campament cartaginès i s'entrevistaren amb Escipió, que aclamaren com a rei. Malgrat això, quan una malaltia d'Escipió va fer estendre el rumor de la seva mort, el 206 aC, no tardaren a rebel·lar-se. Derrotats per Escipió, no dubtaren a tornar a prendre les armes quan aquest abandonà la Península un any després i, finalment, van ser derrotats pels generals i per les tropes deixades com a guarnició.

Acabada la guerra, Roma va instaurar una nova realitat política el 197 aC amb la creació de les dues noves províncies. L'aparició d'una estructura fiscal va ser, sens dubte, el canvi més difícil d'assumir pels pobles ibèrics a causa de la seva novetat radical respecte a la tradició vigent fins aleshores. Per a arrodonir-ho, les primeres dècades de l'ocupació romana, igual que va passar a tota la Mediterrània, es limitaren a un procés de pillatge i de saqueig generalitzats justificats per la victòria militar.

Tot el territori conquerit i no sotmès a pactes era aleshores propietat de Roma —ager publicus—. Cada província quedava sota el comandament d'un pretor amb potestat d'imperator, a la vegada general en cap i autoritat suprema política i judicial, auxiliat per un qüestor que s'encarregava de les finances, un petit consell privat i un ampli contingent de tropes auxiliars (no legionàries) com a guarnició. Cada província quedava obligada al pagament d'un tribut anual (el 10% o el 5% de les collites) en concepte d'arrendament del sòl agrícola, juntament amb diferents tipus d'obligacions i peatges comercials.

La inseguretat de les fronteres i la necessitat d'assegurar la pau interna amenaçada per la pressió fiscal van motivar una presència estable de tropes. Normalment es tractava de contingents d'aliats complementats per legions de reforç en moments de guerra declarada, cosa que seria una situació pràcticament permanent a ambdues províncies al llarg de tot el segle II aC. El mandat anual dels governadors hagué de prorrogar-se sovint i les tropes adquiriren un caràcter permanent com a exèrcit d'ocupació.

En les qüestions fiscals i administratives, Roma, aparentment, es limità a deixar lliure iniciativa als governadors sempre que el tribut anual estigués assegurat. El sistema romà, en aquest sentit, fou terriblement pragmàtic i adjudicà la recollida d'impostos i peatges comercials —portoria— a societats mercantils de publicans, creades per a aquesta finalitat entre la classe social dels cavallers —equites—. En aquest context, és lògic d'imaginar que l'arbitrarietat i l'abús van ser la tònica habitual. Només al segle I aC es produí un major control administratiu mitjançant lleis específiques, censos i mapes, però la seva aplicació va ser pràcticament nul·la pels continus imperatius militars.

El port de Cese, origen de Tàrraco

Torre de Minerva, Tarragona.

GP-P / CM / JAS

La necessitat de disposar d'un quarter general per a les operacions militars a Hispània (centre d'hivernada, magatzem de vitualles, tresor i presidi d'ostatges) va portar Roma a triar una petita ciutat portuària d'Ibèria, de nom Cese, ben comunicada per mar i per terra, als voltants de la qual fou derrotat l'exèrcit púnic l'any 218 aC. Per als llatins la ciutat va passar a denominar-se Tàrraco, i el seu port va assolir ràpidament una gran importància. Amb l'organització provincial de l'any 197 aC, la ciutat va passar, a poc a poc, a actuar com a capital de la província Citerior. Les muralles que envolten la part alta de la ciutat, aixecades en dos moments diferents, són testimoni d'aquest període. El primer recinte, del final del segle III o el començament del II aC, és compost per panys de muralla baixos de grans megàlits amb torres proveïdes d'un segon cos de carreus destinats a allotjar les catapultes de defensa. Una d'aquestes torres tenia un relleu que representava Minerva. Més endavant, entre els anys 150 i 125 aC, es va refer i ampliar el recinte murat mitjançant llenços més alts i més gruixuts, realitzats amb carreus sobre sòcol de megàlits, sense cap torre.

La transformació de les societats ibèriques

En la seva Història Natural, Plini descriu un cens administratiu detallat de les províncies hispàniques realitzat, segons diu ell mateix, a partir de les dades reflectides en el mapa del món — orbis pictus— que Marc Vipsani Agripa havia manat fer a Roma i que seria el nou mapa administratiu de l' Imperium després de les reformes d'August.

Si es consulten les dades plinianes, fa l'efecte que l'estructura territorial dels diferents pobles ibèrics es mantingué sense grans canvis en el mapa administratiu vigent a partir d'August. Les províncies són descrites com un conglomerat de regions, pobles i ciutats, agrupats entorn de nous ens de caràcter judicial i administratiu denominats conuentus iuridici.

Malgrat això, aquesta aparent estabilitat és fictícia. Bona part de l'urbanisme ibèric s'havia transformat o havia estat substituït per noves fundacions urbanes. Mitjançant la fórmula de la adtributio/contributio, algunes d'aquestes ciutats actuaven aleshores com a nous centres administratius i fiscals i en depenien altres nuclis urbans desproveïts d'administració. Al mateix temps, els hàbitats petits (com ara turris i castella) van anar deixant pas, gradualment a les uillae esclavistes com a unitats bàsiques de producció agrícola i ramadera, complementades amb uici i pagi com a nuclis menors d'habitació. El nou esquema polític, econòmic i social no tenia res a veure amb el vigent al segle III aC. Als territoris no protegits per pactes, aquest procés de transformació i substitució urbana i territorial es va produir seguint de manera implacable l'autoritat del governador, el qüestor del qual podia arrendar per a la seva explotació la totalitat del territori. De nord a sud, es poden anar analitzant a grans trets les dades referents a aquest procés de transformació.

Durant el segle II aC, l'estructura territorial dels indigets i les seves relacions amb les polis de Rhoda i Empòrion van ser alterades per Roma. La federada Empòrion va passar a convertir-se en el centre administratiu i fiscal d'una àmplia zona que absorbia tot el territori indiget i l'antiga ciutat de Rhoda, ara reduïda a una mera factoria emporitana. Una nova ciutat es construí a tocar d'Empòrion a la darreria del segle II aC, i l'any 45 aC, després de la batalla de Munda, Cèsar hi instal·là un contingent dels seus veterans. S'inicià aleshores un procés de fusió que culminà en la creació d'Emporiae, una nova ciutat amb nom plural i rang de municipi.

Pobles ibèrics i nuclis urbans. 197-27 aC.

Cap al sud, el seu territori limità amb la nova fundació de Gerunda —Girona—, creada a mitjan segle I aC en substitució d'anteriors oppida com el de Sant Julià de Ramis (també al Gironès). La nova ciutat controlava la ruta fluvial del Ter cap a l'interior i el pas transversal de la via Heraclea. Cap al sud, els processos de substitució es detecten clarament en una sèrie de noves fundacions al llarg de la costa, en terres dels lacetans i dels laietans, instal·lades a les desembocadures dels rius, que controlaven els passos i les rutes cap a l'interior. Blanda —Blanes— apareix en primer lloc a la desembocadura de la Tordera. A continuació, ja al Maresme, el gran oppidum de Burriac (a Cabrera de Mar) va ser abandonat a l'inici del segle I aC al mateix temps que a certa distància sorgia la ciutat costanera d'Iluro —Mataró—. A la desembocadura del Besòs, també a la primera meitat del I aC, es fundà Bètulo —Badalona—, mentre els petits oppida de l'entorn deixaven pas a multitud de uillae especialitzades en la producció de vi, que va ser ràpidament exportada. La riquesa agrària i comercial d'aquesta zona va motivar en època augustal la fundació, a poca distància, de la nova colònia de Bàrcino. A les costes del Garraf, l'ocupació agrària d'època ibèrica, organitzada entorn a oppida, va ser substituïda lentament per uillae i alguns nuclis urbans com ara Súbur encara no localitzats. El Camp de Tarragona, a l'entorn de Cese com a gran nucli rector, va ser ràpidament destinat a conreus intensius ja al segle II aC. La ciutat va actuar durant tota l'època republicana com el gran port comercial del nord-est peninsular i com a centre d'avituallament de les tropes provincials. Després de l'estada d'August els anys 26-25 aC en el transcurs de les guerres càntabres, la ciutat va passar a ser Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraconensis, cap de conuentus —districte judicial— i capital de la província Citerior, anomenada des d'aleshores Tarraconense.

A la Catalunya interior, el procés es coneix de manera més esquemàtica, però coincideix en les seves línies generals. A mitjan segle I aC els oppida del Solsonès, el Berguedà, Osona i la Cerdanya deixaren pas a uillae i uici dispersos organitzats entorn una sèrie de centres urbans com ara Iulia Lybica —Llívia, a la Cerdanya—, Eso —Isona—, Ausa —Vic— i d'altres coneguts només per les seves encunyacions com ara Ore (a la zona del Berguedà-Ripollès) o Eusti (al Lluçanès). La Iltirta ibèrica es convertí en època augustal en el municipi romà d'Ilerda. Més cap a occident, Sigarra —Prats de Rei, a l'Anoia— i Ieso —Guissona— han proporcionat igualment dades arqueològiques del seu urbanisme republicà.

En territori ilercavó, Dertosa —Tortosa—, municipi augustià, destaca com a ciutat central amb la mal coneguda ciutat de Leonica, mansio —parada de postes— de la calçada que anava a Cesaraugusta —Saragossa—, al llit del Vinalopó. Dertosa era, en primer lloc, un gran port fluvial, on els grans càrrecs es distribuïen en vaixells de ribera que remuntaven l'Ebre fins a Vareia —Varea/Logronyo—. Al mateix temps, era també la mansio per on la via Gades —Cadis—/Roma creuava el llit de l'Ebre.

Els confins entre ilercavons i edetans van tenir Lesera (a la Moleta dels Frares, el Forcall, a Castelló de la Plana) com a ciutat central. Més al sud, l'urbanisme edetà es desenvolupava entorn al camp del Túria amb els grans nuclis d'Edeta —Llíria—, Saguntum i Valentia. A l'altra banda del Xúquer i de la ciutat de Sucro —Cullera?—, començava ja la Contestània, que en època imperial va passar a dependre, com les illes, del conuentus de Cartago Nova. Tenia com a nuclis principals les ciutats de Sètabis, Diani —Dénia—, Lucèntum i Íl·lici.

A les Pitiüses, Aiboshim es convertí en Insula Augusta. Palma i Pol·lència van passar a capitalitzar la vida comercial i marítima de Mallorca, juntament amb altres nuclis com ara Bócor —Bóquer—, mentre que a Menorca perduraren les fundacions púniques ara romanitzades de Iammó i Magó —Maó—. Per la seva condició marítima, les illes van ser posades sota el comandament d'un prefecte.

L'exèrcit com a factor econòmic i social

La presència de grans contingents militars estacionats permanentment a la Península al llarg de tot el segle II aC va ser, sens dubte, un important factor de canvis econòmics i socials.

Aquests canvis eren provocats, en primer lloc, per l'activitat comercial generada per la presència de les tropes i el seu abastament. En una realitat econòmica basada encara en gran mesura en mercats d'àmbit local i economies de subsistència, l'acantonament de les tropes als quarters d'hivern representava un enorme col·lectiu que disposava regularment de diner en metàl·lic, ja que cobrava les pagues, i a més les gastava de manera immediata, en vi, dones, menjar, jocs i supersticions. A l'entorn dels exèrcits, en campanya o en el retir hivernal, s'anà gestant tot un sistema de subministraments i plaers que, en ocasions, va arribar a alterar la disciplina mateixa de les tropes. Malgrat les fèrries mesures imposades per Escipió quan va prendre el comandament de l'exèrcit que va assetjar Numància, la documentació arqueològica dels campaments numantins mostra que s'hi bevien vins itàlics importats en vaixelles ceràmiques de la mateixa procedència.

La relació dels soldats amb dones indígenes va ser un costum que generà ràpidament un important mestissatge. Al final dels anys de servei, els soldats itàlics havien perdut tota relació amb la seva terra nativa. Sovint van haver de buscar a l'entorn dels campaments i llocs que ja els eren familiars una terra o un negoci per establir-se, en molts casos en companyia de les persones que havien compartit la seva nova vida. L'exèrcit romà, d'altra banda, va ser també el nucli ideològic i cultural en el qual els nombrosos hispans integrats en les tropes auxiliars van prendre contacte amb la llengua i les tradicions llatines.

Una bona part de la política colonial romana durant els segles III i II aC va tenir un origen militar. Itàlica (205 aC) va ser un llatzeret per a soldats ferits en acabar la segona guerra Púnica; Carteia Libertinorum (171 aC), una colònia creada per a atendre la petició dels fills de soldats i dones hispanes; Valentia (138 aC), una fundació per a veterans de les guerres lusitanes; Gracchurris (178 aC), Palma i Pol·lència (121 aC), centres de control en terres recentment conquerides.

En altres fundacions urbanes, apareixen també components de reorganització social. Còrduba —Còrdova—, que va passar a ser capital de la Ulterior, havia estat fundada cap al 169 aC amb llatins i hispans a la seva població. Al final del segle II aC es creà una nova ciutat al costat d'Empòrion, amb un recinte doble que cal atribuir a la presència a la mateixa ciutat de dos grups ètnics diferenciats.

Emigració itàlica i control de les activitats econòmiques

Les línies de tràfic marítim i terrestre sorgides a l'empara dels subministraments militars motivaren un moviment migratori que, des de les terres seques i maltractades per les guerres de la Itàlia central i meridional, buscava els recursos agrícoles i ramaders dels grans rius (Po, Ebre, Guadalquivir) i la riquesa urbana de les costes. Ciceró feu referència en diferents discursos del segle I aC a aquests romans i itàlics que vivien a les províncies llaurant, pasturant i fent negocis.

Aquest món dels negociants —negotiatores— va ser, sens dubte, la gran tara de la vida provincial. Emparats pel poder polític i a costa de fer participar els governadors en els seus beneficis, canvistes, tractants d'esclaus i empresaris miners entengueren les províncies com una font de beneficis ràpids.

El resultat va ser una crisi de valors que van denunciar Cató el Censor i els Escipions durant el segle II aC, quan el vell ideal republicà del soldat ciutadà es va veure substituït pel pragmatisme de l'home de negocis enriquit a ultramar, i la noblesa dels antics tractats contrastava amb la nova saviesa —noua sapientia— de pactes i enganys emprada en els conflictes polítics de l'Egea.

De retorn a les seves ciutats natives, els grans negociants evidenciaren a les seves noves cases i a les dedicatòries d'edificis públics el seu contacte amb la luxuria asiatica, és a dir, el refinament de l'Orient hel·lenístic, que per a la moral dels catonians era l'arrel de tots els mals.

Les fonts descriuen aquest ambient de transformació i enriquiment a la vora de Sicília i de l'Orient hel·lenístic, però l'arqueologia i l'estudi de les restes de naufragis mostren, també a Occident, el control total dels mercats per part de mercaders itàlics que introduïen a la Península Ibèrica vins, olis i artesanies procedents de les costes etrusques, el Laci meridional, l'Apúlia i, sobretot, la Campània. Diodor de Sicília recorda, a més, com les grans mines hispanes van ser arrendades a particulars —privati— que les convertiren en ràpida font de beneficis mitjançant l'ús intensiu de milers d'esclaus en l'explotació, 40 000 tan sols a les importants mines de l'entorn de Cartago Nova.

Làpida amb caràcters ibèrics on apareix el nom llatí Cornelius, Empúries, 25-1 aC.

MASPG / R.M.

Els negotiatores es van distribuir per tots els centres urbans i s'organitzaren en collegia, o corporacions comercials, documentades a Tàrraco i Cartago Nova, sovint gestionades per lliberts que actuaven com a agents de confiança. Més tard, ja al segle I aC, aquestes estructures mercantils van deixar pas als conuentus ciuium romanorum, grups de ciutadans establerts com a homes de negocis a diferents ciutats. Tanmateix, no únicament els itàlics participaven en aquestes noves xarxes comercials. A Empòrion, una làpida greco-llatina recentment reinterpretada, mostra com un tal Numa, natural d'Alexandria, va regalar a la ciutat un temple dedicat a Isis i Serapis, els déus alexandrins patrons del comerç marítim.

Les noves elits de les finances i el comerç

Sacrifici d'Ifigènia, mosaic d'una casa d'Empúries, segle I aC.

MME / R.M.

A les províncies romanes, els contractes d'obres públiques, els proveïments militars, l'explotació dels recursos miners i la recollida d'impostos eren arrendats pel senat a companyies de publicans creades expressament a tal fi. El món de les finances i el comerç marítim d'esclaus, béns de consum i artesanies van quedar també en mans d'una nova classe d'homes de negocis (negotiatores), majoritàriament d'origen itàlic. L'arqueologia de les ciutats i l'estudi dels vaixells enfonsats durant aquest període donen testimoni de l'arribada a les costes de la Tarraconense de grans quantitats de vi i oli itàlics, acompanyats de vaixella ceràmica adequada per al seu consum. Les cases i les tombes d'aquesta nova elit a Hispània van reunir estàtues, mosaics i pintures com a mostra de prestigi social.

Els ciutadans romans —ciues— formaven la cúspide de la nova realitat social. Una categoria envejada que gaudia de tots els privilegis polítics, judicials i fiscals (exempció del pagament d'impostos directes des del 167 aC) i que va actuar durant moltes dècades com una casta tancada on només es podia accedir de manera individual per serveis destacats a Roma.

Per sota d'aquesta categoria privilegiada, reservada a les clienteles individuals o al pagament pels serveis de guerra oferts, Roma va recórrer sovint al dret llatí com a fórmula complementària. El dret llatí comportà un nou estatut en què únicament les elits que accedien a les magistratures urbanes rebien, a canvi, la ciutadania. Els pobles federats, per la seva banda, mantingueren orgullosos els seus estatuts privilegiats durant tota l'època republicana. Ciceró recorda com a Itàlia, quan la llei Plauta Papíria del 90 aC va estendre la ciutadania a tota la població, hi hagué disturbis en algunes ciutats que preferien conservar el seu caràcter independent. A la Península, aquesta situació federada va acabar bàsicament amb les reformes augustianes. Cese es convertí en la colònia Tàrraco, Empòrion i Saguntum es convertiren en municipis romans i Aiboshim ho va ser en època flàvia.

La major part de la població es limità a la condició d'estipendiaris o peregrini, gravats amb el tribut provincial i sense drets polítics. Molts, tanmateix, van poder incorporar-se a la població de colònies i municipis, en ocasions com a grups sencers, mitjançant la fórmula ambigua dels incolae que els admetia entre la població urbana excloent-los del dret al vot.

En darrer lloc, cal recordar que una part important de la població estava integrada per esclaus. Els més afortunats actuaven com a serfs domèstics, la majoria estaven dedicats a treballs agrícoles, salines, pesca o centres de producció artesanal i, finalment, un immens i desgraciat grup es trobava presoner als grans districtes miners.

La circulació monetària

Les necessitats financeres dels exèrcits cartaginès i romà, enfrontats a Hispània durant la segona guerra Púnica, van provocar un notable increment de la circulació monetària. Roma va utilitzar per a pagar les seves tropes dracmes de plata encunyades a seques hispàniques com ara Empòrion, Kese/Tàrraco, Arse/Saguntum o Saiti (?). També van arribar a la Península monedes de plata encunyades a Roma i a altres ciutats mediterrànies. Quan l'any 197 aC es va crear la província Citerior, l'economia monetària es va implantar de manera definitiva a la totalitat dels territoris ibèrics, i es generalitzà la utilització de la moneda de plata i bronze. Per a la primera es va utilitzar el patró del denari, la moneda oficial romana, acompanyada d'unitats i fraccions de bronze: meitats, terços, quarts, sextans i dotzens. Encara que els símbols i les llegendes monetaris testimonien la varietat de seques, totes ajustaven els seus pesos als patrons de les monedes romanes.

El segle I aC

Durant molt de temps els historiadors van interpretar, davant la manca de dades a les fonts i l'absència de troballes arqueològiques, que el gran impuls romanitzador a Hispània va ser obra de Cèsar i August.

És evident, en aquest sentit, que no es pot considerar la Península com una unitat. La vida de galaics, asturs, càntabres i vascons que descriu l'historiador grec Estrabó representa, al seu parer, l'exemple d'una vida salvatge, civilitzada tan sols per l'obra urbanitzadora d'August i Tiberi i el contacte amb les legions estacionades a prop seu. Aleshores, tanmateix, les costes del llevant hispànic portaven ja dos segles de romanització efectiva.

Mosaic d'entrada en una casa amb la salutació "AVE SALVE", Tarragona, segle I aC.

MNAT

Es troben evidències de la transformació social ja a l'inici del segle I aC. A la turma salluitana, l'esquadró ibèric de 30 genets que el 90 aC va ser premiat pel seu valor davant Àscul amb la ciutadania romana, tots els integrants, que procedien de ciuitates de la vall mitjana de l'Ebre, tenien noms i filiació ibèrics amb l'excepció de tres genets d'Ilerda (la ciutat més propera a la costa) que posseïen ja nomina llatins. La Iltirta ibèrica, per tant, acabava de començar un procés de transformació social cap a la romanització. Unes dècades després, novament a Ilerda, hi ha una prova evident de l'emigració itàlica. Després de la rendició del general Luci Afrani (el 48 aC), Cèsar va atorgar la llibertat a tots els presoners amb domicili o possessions a la província, cosa que afectà una tercera part de les legions pompeianes. Les uillae republicanes, que l'arqueologia documenta a tota la costa, formen part del mateix procés migratori i de transformació. En aquest context, l'actuació de Cèsar i August al nord-est i el llevant hispànics es limità a les represàlies i els premis propis de la fi d'una guerra civil. Bona part d'aquesta política es va dur a terme mitjançant noves fundacions colonials destinades a acollir veterans desmobilitzats, els comandaments de les quals actuaren al mateix temps com a noves elits polítiques. El conjunt de la població provincial va seguir un camí ja iniciat molts anys abans. En realitat, la seva gènesi explica l'explosió econòmica que es produí en època augustal a tota la costa mediterrània hispànica.