La vida quotidiana

Estatuetes de la Fortuna, Mercuri i Lar, uilla de Vilauba, Camós, segle III.

MACB / R.M.

Si per a tantes facetes del món romà la insuficiència d’informació limita les possibilitats d’un estudi acceptablement fiable, les que fan referència a la vida quotidiana adquireixen especial singularitat, principalment quan l’estudi pretén abraçar diverses centúries entre les quals les diferències són ben manifestes, sobretot pel que fa a la part del període de la República que inclou aquest estudi, l’Alt Imperi i el Baix Imperi. Incloure un espai de temps tan dilatat i divers en un mateix i breu apartat no és fàcil, especialment quan, davant d’allò que passa en d’altres àmbits, no se’n té un precedent de síntesi per a la zona objecte d’anàlisi. A més, sota aquest epígraf hi ha aspectes molt diversos susceptibles de ser tractats. Si s’hi afegeix la dificultat de traçar un límit clar entre allò que s’entén per vida quotidiana i altres facetes com, per exemple, l’estruc- tura social o la vida religiosa —tractades en apartats diferents— s’entendrà la parcialitat de les línies que segueixen a continuació. Aquestes es dedicaran només als aspectes que s’han considerat més rellevants o, simplement, a aquells dels quals es té més informació.

La casa familiar

La casa ancestral, la domus, era per als romans molt més que la residència de la família, si aquesta darrera s’entén en el seu sentit més ampli, esclaus inclosos. En el seu origen tingué un caràcter religiós que mai no va perdre. Simbolitzava el lligam dels vius d’una estirp amb els seus desapareguts, que, encara que fos en forma de màscares de cera, continuaven habitant la llar. El cap o pater familias, que en els primers temps de la història romana havia tingut autoritat absoluta, fins i tot sobre la vida dels membres de la casa —a l’època tractada aquí ja no la tenia—, era alhora sacerdot que tenia cura dels cultes que afectaven els seus, tant els vius com els avantpassats. Així, cada casa tenia el seu altar domèstic amb el seu foc permanent i els seus déus Lars particulars —entre d’altres, se’n coneix un conjunt excel·lent en bronze de la vil·la de Vilauba a Camós (Pla de l’Estany) i una notable figura de lar de Pol·lència (Alcúdia, a Mallorca)—, els déus Penats i el Geni, divinitat tutelar que protegia la família i acompanyava l’home tota la vida, als quals caldria afegir tota una sèrie de petits déus o dimonis que protegien les diverses parts de la casa i cada moment o circumstància concreta de tots els seus habitants. Tanmateix, no és fàcil de mesurar fins a quin punt s’assumí aquí en la seva totalitat allò que era una llarga i arrelada tradició llatina, és a dir, fins on es produí una interpretatio o versió condicionada per les tradicions locals. Com en tants casos, cal preguntar-se pel pes d’aquestes tradicions, que es desconeixen, fins i tot, en les seves línies essencials, però que se sospita que estaven ben arrelades.

Prescindint de l’aspecte sacre, si es recorre a la documentació arqueològica, per bé que no es coneix gairebé cap casa en la seva totalitat, o si més no s’ignora la funcionalitat d’alguns dels seus àmbits a les més ben conegudes —fenomen en part comprensible pel fet que, en la majoria dels casos, les ciutats romanes estan sota de les actuals—, formalment es coneix un bon nombre de cases de les tradicionalment anomenades domus "pompeianes". Malgrat això, i en encertada expressió del desaparegut professor Albert Balil i Illana, recórrer a analogies amb l’arquitectura domèstica pompeiana és avui més un escapisme que un mètode correcte. Aquestes cases, generalment quadrangulars, d’una sola planta i sense finestres a l’exterior, van ser l’hàbitat de només una minoria, la gent rica que podia pagar-se luxoses residències decorades amb mosaics i pintures parietals. Això, a més, s’esdevingué a partir del canvi d’era o, a tot estirar, en la darrera època de la República, encara que, efectivament, es troben exemples anteriors en les primeres ciutats que es fundaren. Així, doncs, en la seva majoria van ser conseqüència de la gran eclosió municipalitzadora augustal, i foren nombroses al final del segle I dC i al segle següent en totes les ciutats del moment. Tot i que van ser moltes les variants, la domus respongué a un model genèric constituït per una sèrie de cambres que s’agrupaven entorn d’un atri o pati obert davant de la porta d’entrada, a vegades porticat, al centre del qual hi havia un impluuium o estany que recollia l’aigua de la pluja. Les cambres tenien una finalitat determinada: dormitoris —cubículo.—, sala de rebre —tablinum—, menjador —triclinium—, saló que de vegades s’utilitzava com a menjador —oecos—, cuina, rebost i habitacions d’emmagatzemament, rarament latrines... El peristil, addició hel·lenística a la característica casa itàlica, era un ampli espai porticat amb interior generalment enjardinat i decorat amb estàtues i fonts, entorn del qual es desenvoluparen, com en el cas anterior, habitacions. Això vingué a constituir un segon cos de la casa que s’afegí al primer i ocupà el lloc que a les cases més antigues dels llatins —poble camperol, en definitiva— es dedicava a hort. El mobiliari era escàs i funcional, encara que a to amb el luxe de la casa (llits, petites taules, cadires, cofres), i només se’n conserven restes d’aplics o d’adorns —a vegades de no gens fàcil adscripció— realitzats en material no perible. De fet, pel que fa a l’aixovar casolà, el més conegut és l’equipament ceràmic (i en quantitat menor, també el vidre) d’ús culinari o d’emmagatzematge, que constitueix quasi sempre la part més abundant de la documentació en les excavacions.

Mosaic de les Nou Muses, Puig de Montcada, segle I.

MSPV / G.C.

La major o menor riquesa de la casa s’evidenciava, més que no pas pel mobiliari, pels paviments, els quals durant l’Imperi eren els característics mosaics de petites tessel·les cúbiques —opus tesellatum—, que amb la seva varietat de materials —marbre sobretot— i colors, després d’una primera etapa en blanc i negre, permetien una gran diversitat de composicions a base de temes figurats o geomètrics. Un altre tipus de paviment, menys usual, era el constituït per làmines de marbre de diversos colors i tonalitats, disposades formant composicions geomètriques —opus sectile—. El marbre es podia utilitzar també com a element decoratiu parietal, si bé fou menys freqüent. La presència als jaciments de l’àrea estudiada de marbres que procedeixen de llocs llunyans il·lustra sobre el comerç de luxe de l’època i sobre el poder adquisitiu que una part de la societat havia adquirit: a més dels marbres locals i de la veïna Gàl·lia, n’hi havia de Tunísia, Egipte, i de diversos llocs de Grècia i de l’Àsia Menor i, sobretot, d’Itàlia (Luni-Carrara). Les parets era més freqüent que es decoressin amb pintures i el poc que se’n coneix constitueix una mostra eloqüent més del fet que les modes i els temes eren ortodoxament itàlics (aquests temes s’han classificat en els anomenats quatre estils pompeians). A vegades, la pintura anava acompanyada de relleus estucats, especialment utilitzats a les construccions amb arcs de volta.

Aquest tipus de cases senyorials urbanes on habitaven els membres de la cúria municipal o els comerciants enriquits, en un moment determinat es traslladà al camp, i la part urbana de les uillae constituí —davant de la rustica— un símbol de prestigi dels rics possessores —propietaris—, que assoliren un major desenvolupament en el Baix Imperi, quan moltes d’aquestes vil·les van convertir-se en autèntics palaus. Prescindint d’aquestes residències, cal plantejar-se com vivia la major part de la població. No és fàcil donar resposta a aquesta qüestió, pel fet que és poc el que es coneix i, encara més, perquè l’arqueologia fins a dates recents no ha mostrat excessiu interès per les estructures pobres i anodines —d’altra banda, les més abundants— davant de les luxoses residències, amb restes més atractives com a objecte d’estudi. Els romans conegueren les cases de pisos —insulae—, en règim de lloguer, però, pel que avui se’n sap, van ser exclusives de Roma, Òstia (el seu port) i de les grans ciutats d’Orient, i no s’han documentat a les províncies occidentals, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagués. A l’Alt Imperi i al Baix, la majoria de la població vivia en les anomenades tabernae, que, si bé s’han interpretat generalment com a botigues, no totes ho devien ser. És possible que algunes, de dia, servissin per a finalitats comercials i, durant la nit, es transformessin en dormitori, o que aquest es trobés en un pis superior o unes golfes o, simplement, que fossin residències humils sense més. N’hi havia pràcticament a totes les ciutats adossades a les domus o a d’altres edificis i, a vegades, formaven fileres. De la casa rural humil, encara se’n sap menys coses.

Una qüestió interessant és esbrinar com devien ser les cases en temps anteriors a la gran obra municipalitzadora d’August. En principi, després de la conquesta, sembla que s’anaren produint canvis graduals respecte a l’etapa preromana immediata. Va ser al final del segle II aC quan aquest fet es començà a percebre a l’arquitectura emporitana itàlica (amb la distribució de les habitacions entorn d’un petit pati porticat). El cas d’Empúries fou singular per la seva condició de ciutat que no arribà a l’època medieval. En aquesta ciutat es pot seguir l’evolució de l’habitatge des del segle II aC fins al II dC. També n’hi ha amb atri a la primera meitat del segle I aC a Bètulo —Badalona—, i una mica més tard a Iluro —Mataró—, sense que això vulgui dir que en ambdós casos no n’hi pogués haver de més antigues. A Valentia —València—, que se sap que es fundà el 138 aC, es coneixen nivells d’hàbitat del final del segle II aC, però són insuficients per a catalogar com a itàliques o no les cases (cal suposar que sí). A Íl·lici —l’Alcúdia d’Elx— les cases indígenes continuaren fins a l’època en què aquesta ciutat de la Tarraconense adquirí el rang de colònia, cosa que es pot atribuir al fet que es tractava d’un nucli important abans de l’arribada dels romans, i les característiques cases itàliques, ja luxoses, no hi aparegueren fins a la darreria del segle I dC. A Tàrraco, capital de la província, l’únic element genuïnament itàlic del final del segle II i el començament del I aC —les cases del període republicà tardà són mal conegudes—, són els paviments en opus signinum —mescla de morter, calç i maó triturat—, que també és l’únic component conegut a d’altres localitats, com ara Ilerda —Lleida—. La presència d’aquesta mena de paviments i de nivells de l’època sense estructures fa pensar que, molt possiblement, les primeres mostres palpables de l’arquitectura domèstica itàlica van lligades, com era d’esperar, a la creació de nous centres i a l’habilitació d’altres i també a la primera ordenació del territori que es produí al final del segle II aC. Malgrat tot, durant molt de temps, aquestes noves formes convisqueren amb les formes autòctones tradicionals.

L’evolució de les cases a l’Empúries romana

Evolució de l’habitatge l’Empúries romana. A la dreta, nucli inicial a començament del segle I aC (a dalt); primera reforma al final de segle I aC (al mig); estructura final, segle II dC (a baix).

GP-P / CM / JAS

Al Final del segle II aC es va crear una nova ciutat romana al costal de la grega Empòrion, amb carrers i illes traçades a cordill i parcel·les assignades als nous ocupants, que van construir-hi les seves cascs. El dibuix mostra l’evolució de dues d’aquestes cases situades al costat de la muralla de la ciutat. Es tracta de petites domus, cases itàliques organitzades al voltant d’un atri i proveïdes de patis o horts al darrere. En època d’August la muralla fou enderrocada i una de les cases va créixer extramurs, transformant el seu hort en un jardí porticat. Més tard, la casa va absorbir-ne la veïna, va transformar els seus horts en uns banys i una sala de banquets amb jardí annex, i es va estendre cap a la mar amb un enorme jardí o hort presidit per una gran sala de recepcions (oecos). Les enormes dimensions de la casa indiquen que degué estar ocupada per una de les personalitats d’Empúries, probablement un terratinent o un important comerciant marítim.

La vida fora de la llar. L’associacionisme

Làpida relativa a la donació d’un rellotge de sol al collegium fabrum, Tarragona, segle I.

MNAT

La forma associativa per excel·lència la van constituir els col·legis —collegia— privats —n’existien d’altres d’oficials de diferent caràcter que aquí no es tractaran—. En aquests col·legis s’ha volgut veure allò que en el món romà pot ser més semblant als gremis i confraries, històricament posteriors, i als encara més moderns sindicats o clubs, malgrat que la seva naturalesa i les finalitats eren diferents. Es tractava d’associacions professionals, religioses o recreatives que tenien una finalitat preferentment benèfica, motiu pel qual, en principi, els seus membres, tots masculins, eren gent humil, encara que no sempre, que s’afiliaven voluntàriament. S’hi trobaven lliberts i fins i tot esclaus. Encara que els seus antecedents eren republicans, prosperaren en el medi urbà entre els segles I i III dC preferentment. Encara que n’hi havia d’específicament funeràries, procurar un enterrament i una tomba als seus components i familiars era una de les característiques que, fins i tot, oferien les que no ho eren, pròpiament considerades. Els membres pagaven una quota, baixa, amb la qual se sufragaven les despeses, s’ajudaven les vídues i els orfes i es realitzaven els cultes pertinents. L’autoritat els va reconèixer capacitat legal (podien comprar, vendre, rebre herències...), ja que es tractava d’institucions benèfiques. Tanmateix, ja des dels primers temps estigueren molt vigilades i controlades per a evitar que no tinguessin altres finalitats —especialment polítiques— que les de la utilitat pública per a les quals havien estat fundades, encara que això gairebé no afectà les províncies, sempre allunyades de les esferes del poder. Hi havia, fins i tot, la prohibició expressa que els soldats s’unissin en col·legis, per tal d’evitar possibles divergències de la disciplina i la creació de grups perillosos. En el cas d’Hispània, ben estudiat per José M. Santero Santurino, n’hi hagué de religiosos, funeraris, de joves (aquests no precisament de gent humil), militars (d’oficials, veterans i treballadors relacionats amb l’exèrcit, però no soldats) i professionals, amb un predomini dels religiosos, els funeraris i els professionals. Com a característics que eren de les societats urbanes romanitzades, dels cinc tipus n’ha quedat constància en l’epigrafia i, fins i tot, indirectament, en altres elements arqueològics.

Entre els col·legis religiosos es documenta el dels salis de Diana a Saguntum (Corpus Inscriptionum Latinaruan —CIL— II, 3 821, 3 822, 3 823), i d’Hèrcules a Dertosa —Tortosa— (CIL II 4 064). Del primer cas hi ha tres inscripcions, potser procedents del temple de la deessa que se suposa que hi havia. La inscripció tortosina està dedicada a un personatge que va morir durant un viatge. A Emporiae —Empúries— una inscripció fa referència als cultores Larum (IRC III 41), és a dir, als que practicaven el culte als lars personals d’un important personatge membre de l’aristocràcia municipal. Probablement, es tractava de lliberts i esclaus d’aquest personatge. A Valentia (CIL II 3730) hi hagué al segle I dC un col·legi format per esclaus que eren cultores de la deessa oriental Isis, que tanta popularitat va tenir arreu de l’Imperi en entorns aristocràtics i populars.

Els col·legis funeraris van ser nombrosos, cosa que s’explica per l’arrelada creença entre els antics en general que la vida continuava a la tomba, la qual cosa plantejava, doncs, la necessitat de tenir-ne una, de tomba, que algú en tingués cura i que s’encarregués de realitzar les ofrenes corresponents que propiciessin la pau i el repòs que el difunt necessitava. Es tractava dels collegia tenouiorum o funaraticia. És possible que el de Dertosa fos més funerari que estrictament religiós, atès que es tracta d’una inscripció funerària a un dels seus membres. A Palma —Ciutat de Mallorca—, un membre d’un col·legi dedicà una inscripció a un altre col·lega mort (CIL II 3 675), i a Tàrraco, dos esclaus dedicaren a un altre, també del seu collegi, una inscripció (RIT 370). Una varietat important en aquest apartat foren els collegia domestica, que estaven constituïts per esclaus i lliberts, als quals es pot adscriure l’exemple d’Emporiae vist en el primer apartat, i dos més de Saguntum (CIL II 3 944, 3 938), on l’onomàstica indica que es tracta de lliberts.

Làpida que commemora la construcció d’un campus, Empúries, 27 aC-14 dC.

MME / R.M.

Els col·legis de joves tenien unes característiques diferents pel fet que, al contrari que la majoria dels anteriors, els membres solien pertànyer a les altes esferes de la societat, encara que això no fos una condició i que s’han trobat casos en què això no passava. Són els que tenien més clarament un matís polític, encara que fos de política local, ja que n’eren membres els mateixos joves de les aristocràcies municipals que podien aspirar a ocupar càrrecs rectors a la seva ciutat. Malgrat això, la seva finalitat primordial era la d’organitzar jocs i competicions —ludi—, sobretot venatòries, i entrenar militarment els joves. No s’ha trobat cap inscripció al·lusiva a aquest tipus de col·legis, tot i que, sens dubte, n’hi devia haver a les principals ciutats, però sí que ha arribat una possible constància de la seva existència a Pol·lència per mitjà d’un discutit document com és el conegut estendard d’aquesta procedència que es conserva al Museo Arqueológico Nacional de Madrid. Aquest testimoni, en lloc de ser militar, se suposa que era la insígnia que precedia la desfilada dels joves del col·legi en les seves exhibicions. També s’ha pensat en la possibilitat d’un altre col·legi venatori a Bàrcino (IRB 2), cosa que avui encara no resta clara.

Els col·legis militars, com s’ha dit, tenien més caràcter de mútua que finalitats estrictament funeràries, però a Tàrraco se’n coneix l’existència d’un per una inscripció funerària que dediquen set speculatores o exploradors de la legió VII Gemina a un company que va morir sense testar (RIT 205). En una altra inscripció de la mateixa ciutat, en aquest cas honorífica (RIT 140), es mencionen també speculatores, però units a cornicularii i a commentariensis (suboficials en els tres casos) també de la mateixa legió.

L’interès dels col·legis professionals és obvi en tant que il·lustren sobre les activitats i els oficis que hi havia a cada comunitat. El seu nombre, com era previsible, fou notable. Tres col·legis eren considerats els principals pel fet que els seus serveis eren especialment beneficiosos per a la col·lectivitat: els fabri —obrers de la construcció—, els centonarii —fabricants de teles bastes de múltiples aplicacions— i els dendrophori —treballadors de la fusta—. Sembla que tots tres units constituïen, a més, el cos de bombers, imprescindible en tota entitat municipal. Dels dos primers, n’ha arribat documentació. Així, dels fabri, una inscripció de Bàrcino informa del regal, per part d’un llibert, d’una inscripció dedicada a Minerva al col·legi d’aquesta localitat (IRB 15), i una altra de Tàrraco parla de la donació d’un rellotge al col·legi del mateix indret per un dels seus membres (RIT 435). El lloc on es va trobar aquesta inscripció se suposa que fou la seu del col·legi o schola, d’on, alhora, procedeix un conjunt d’escultures que devia formar part de la seva decoració i que representa Minerva, sàtirs i altres personatges bàquics de tradició pergamiana datables, com la inscripció, al segle II dC. De centonarii, també n’hi hagué a Tàrraco (RIT 436), com se sap per mitjà d’una inscripció molt fragmentada. A aquesta potser caldria afegir-n’hi una, molt mal conservada i de difícil lectura, d’Íl·lici, que va aparèixer en un capitell corinti, però això no és clar. A més d’aquests tres col·legis principals, se sap de l’existència d’un collegium stratorum —constructors de paviments— a Tàrraco (RIT 43) i d’un collegium Assotanum a Bàrcino (IRB 89), de difícil interpretació, però que sembla que feia referència a un topònim que anava darrere del nom del col·legi pròpiament dit. No ha quedat constància de col·legis de mercaders i comerciants, tot i que, sens dubte, n’hi devia haver a les principals localitats. A Eso —Isona— hi hagué un col·legi, l’especificitat del qual no és clara —potser era també funerari—, que és esmentat en una inscripció on s’agraeix a un personatge notable el seu ajut per a aconseguir aliments per a la plebs (IRC II 32).

La formació dels fills dels notables

Estendard d’un col·legi de iuuenes, Pol·lència, Alcúdia, c. 194-211.

MAN

La formació dels fills dels notables municipals s’enriquia amb la seva integració en associacions de joves (collegia iuuenum), on aprenien la disciplina militar i participaven en desfilades en ocasió de celebracions i cerimònies. A Pol·lència (Alcúdia, Mallorca) fou trobat el 1926 un signum o estendard de bronze que actuava com a ensenya d’un d’aquests col·legis. Els cèrcols estaven destinats a allotjar retrats imperials, mentre que les figures adossades mostraven les divinitats del col·legi: Diana caçadora, Isis, Fortuna i un jove amb butlla, cornucòpia i pàtera, identificable amb el genius o divinitat protectora de l’associació. L’activitat d’aquests joves es desenvolupava en un campus, recinte portical per a l’exercici físic i la formació intel·lectual, com el construït a l’Empúries augustal per l’edil i duumvir Luci Cecili Màcer, tal com testimonia el text d’un epígraf aparegut al fòrum: "...[ca]mpum desuapecu[nia faciu]ndum coerauit [idemq]ue probauit" ("va manar aixecar un campus amb els seus diners i en va dirigir la construcció").

Lleure i espectacles

Daus, Tarragona, segles I-II.

MNAT

Les famílies que habitaven a les domus tenien per costum celebrar tots els esdeveniments socials a les seves ben preparades cases, a excepció de les reunions de la cúria (per part d’aquells que pertanyien a les aristocràcies municipals) i de l’assistència als jocs i espectacles que s’organitzaven en dates concretes. Però la gent del poble, quan li era possible, devia freqüentar les tavernes —cauponae— i les cases de menjars —thermopolia— com les que es coneixen a Pompeia i a Òstia (ambdues a Itàlia). Malgrat que cap d’aquests establiments no ha estat identificat amb seguretat aquí, n’hi degué haver, si més no, a les ciutats més importants. Tampoc no es té constància de bordells, com els de les esmentades localitats o els de diverses ciutats nordafricanes, però igualment cal pensar que n’hi degué haver a les principals ciutats. Les termes, que existien pràcticament a totes les entitats urbanes, apareixen íntimament unides a la vida social i, possiblement, constituïren el punt de trobada més important per als intercanvis d’idees, per a cultivar les amistats o per a la discussió de negocis, a més del fet que disposaven de serveis variats que anaven més enllà dels estrictament higiènics que uns banys públics podien comportar. Eren, per tant, també el lloc d’oci que es podria denominar quotidià, on es desenvolupava l’exercici físic o es practicaven jocs que recorden molts dels actuals, com ara les dames o la morra. Se sap que els jocs d’atzar que comportaven apostes van ser objecte de prohibicions, però que, tot i això, prosperaren. L’arqueologia ha proporcionat sovint fitxes de joc, daus i d’altres elements.

Els jocs, fossin circenses o scaenici (teatrals), amb les seves dates fixes anuals i la seva reglamentació estipulada, tenien ja una llarga història quan es generalitzaren en aquestes contrades, especialment els primers, que, no exempts d’influència etrusca, eren els genuïnament romans, davant dels segons, on la influència grega era important. Si tots tenien, en principi, caràcter religiós i ritual, durant l’Alt Imperi el perderen en bona part per a convertir-se en espectacle i competició. Gràcies als munera, espectacles oferts pels magistrats locals, que els sufragaven i organitzaven —a vegades ho feien també particulars—, els jocs eren generalment gratuïts per als espectadors i sovint es convertien en un element de propaganda política o de promoció personal per part de l’organitzador. Es tractava, en bona part, d’espectacles sangonents, sobretot els dels gladiadors, tot i que tampoc no estaven lliures de crueltat les caceres —uenationes— o les naumàquies —simulacres de batalles navals—. L’esport, tal com s’entén avui com a cultura física, era poc apreciat entre els romans, però sí que ho era la competició. No deixa de ser sorprenent que la coneguda frase llatina "mens sana in corpore sano", tan lligada al món esportiu, sembli, des de la perspectiva actual, més aplicable als grecs que no pas als romans. El cert és que al llarg de l’Imperi subsistiren els jocs olímpics i altres jocs hel·lens, en uns dels quals, els del 129 dC, va triomfar el barcinonense Luci Minici Natal a la cursa de quadrigues. També es tenen notícies d’un personatge emporità, Luci Cecili Màcer (IRC III 35), que va construir una palestra al segle I dC, o d’un practicant del pancraci de Pol·lència que, fins i tot, va rebre per sobrenom el de l’esport que practicava de manera professional i que s’anomenava Corneli Àtic (HAEp. 2 740). Així mateix, en un testament de Barcino, es fa referència a combats pugilístics que havien de sufragar-se amb part del que havia estat llegat (IRB 35). A diferència del món grec, hi va haver una clara professionalització. La reputació més gran, la tingueren els espectacles relacionats amb l’amfiteatre i, en menor mesura, pel fet que era més rar, amb el circ, tot i que els espectacles relacionats amb aquest darrer són els que més testimonis epigràfics han proporcionat, sobretot els relacionats amb la passió per les curses de bigues o quadrigues —carros tirats per dos i quatre cavalls, respectivament—. Així, se sap d’aurigues com un de Tàrraco anomenat Eutyches, que va morir als vint-i-dos anys (RIT 444), amb un bonic epitafi, i potser un altre d’Íl·lici, Eli Hèrmer, que va morir també jove (CIL II 3 181), per no esmentar els esplèndids mosaics, ja tardans, de la vil·la de Bell-lloc (prop de Girona) i de Barcelona, on es representen quadrigues al circ en plena competició i s’hi indica el nom dels cavalls. Dels espectacles d’amfiteatre, ja fossin lluites de gladiadors o uenationes, només se’n té documentació epigràfica a Tàrraco, on se sap d’un personatge anomenat Fuscus (RIT 445) i de dedicatòries a Nèmesi per part de gladiadors a l’amfiteatre (RIT 45, 46), i a Bàrcino, on s’ha documentat una inscripció que tot i que fa referència a ludi es tractava, en realitat, de la làpida funerària d’un arxiver —tabularius— que va morir en un viatge (IRB 43). En general, se sap que els aurigues, com els altres professionals del circ i de l’amfiteatre, eren d’extracció servil. Les uenationes eren caceres muntades com a espectacles que no feien sinó reflectir l’afició que hi havia a la cacera en general. Sobretot era un tema molt estimat pels personatges notables de les luxoses vil·les del Baix Imperi, on eren freqüents els mosaics amb representacions de caceres. N’hi ha un magnífic exemple en el conegut monument de Centcelles —antic terme del municipi de Constantí (Tarragonès)— a la cúpula del qual, en un dels seus frisos, es representà una uenatio de cèrvids on intervenien diversos personatges, cavalls i gossos.

Tintinnabulum, segles I-III.

MAC

Els ludi scaenici o representacions teatrals disposaven en principi de més edificis estables on poder dur a terme les actuacions que no pas els anteriors, tot i que més d’una vegada s’utilitzaren els teatres per a realitzar jocs propis d’amfiteatre davant l’absència d’aquest darrer edifici. El teatre romà no assolí mai la categoria del grec, del qual sempre fou subsidiari pel que fa a textos i arguments. La seva aportació més genuïna s’orienta cap a les sàtires i les comèdies —les anomenades atel·lanes—, que es caracteritzaven pels seus personatges estereotipats, de gran èxit popular, que permetien el lluïment dels recursos de l’actor i que resulten més properes al món actual de les varietats —s’hi incloïen balls i paròdies— que a qualsevol altra mena de teatre de tipus literari. Tampoc no va hi faltar aquest darrer, malgrat que la nòmina d’autors teatrals el prestigi dels quals hagi traspassat els segles sigui escassa. Pel que fa al mim, que adquirí una gran importància des del final de la República i que va conèixer el mateix fervor popular, destacaren alguns actors especialitzats dels quals s’ha conservat memòria, com és el cas d’Emili Severià de Tàrraco (RIT 54). Fins i tot un personatge notable va deixar en herència una quantitat important de diners al municipi d’Èbusos —Eivissa— perquè fossin invertits en jocs escènics (en realitat, no se sap de quin tipus) (CIL II 3 664).

Les grans festes romanes

Quadriga al circ Màxim de Roma, mosaic de la uilla de Bell-lloc, Cecilianus, segles III.

MAC / R.M.

El calendari romà era ple de grans festes que paralitzaven la vida quotidiana i reunien tota la població urbana al voltant de sacrificis, processons i grans espectacles públics en honor de déus i deesses: competicions atlètiques al fòrum; obres escèniques, mims, cors i danses al teatre; curses de carros al circ; combats de gladiadors i caceres de feres a l’amfiteatre. Les curses de carros van ser sempre l’espectacle predilecte de la plebs urbana, que coneixia de memòria els noms dels cavalls i els cotxers amb un nombre més gran de victòries. Luxoses vil·les d’època tardana a Bell-lloc (Girona) i Bàrcino van decorar els seus paviments amb escenes de curses al circ Màxim de Roma, el qual, amb els seus 400 000 espectadors, era l’edifici d’espectacles més glan de tot el món.

Dret públic i dret privat

Un dels tòpics amb què tradicionalment s’ha volgut indicar les característiques més assenyalades dels romans els presenta com un poble d’enginyers i de legisladors, en contraposició al món de filòsofs i artistes que havia estat el grec. Com tot tòpic, està fundat sobre una realitat que tendeix a distorsionar-se. Evidentment, la seva personalitat i la seva prioritat en aquests dos aspectes pragmàtics és inqüestionable si es comparen amb els altres pobles mediterranis de l’edat antiga. Les seves obres públiques i, fins i tot, les seves residències particulars han deixat petjades més que palpables a tot arreu per on passaren, però no ha estat menor l’empremta del seu ius, el seu dret, que, plasmat en una gran quantitat d’edictes, lleis puntuals, pactes, etc., ha servit per a aixecar el formidable edifici jurídic base encara del dret actual en molts països. La frase llatina "suum cuique tribuere" —donar a cadascú allò que és seu— forma part del nostre bagatge cultural. De fet, a Occident, excepte els països que per raons històriques adoptaren el dret saxó, tota la resta tingueren el romà, popularitzat al final de l’edat mitjana amb la divulgació del Digest justinianeu del segle VI. Aquest arribà a través de la recopilació visigòtica coneguda com a Liber iudiciorum, fet seu després pels regnes cristians medievals, que hi afegiren costums locals. Fins i tot en les èpoques moderna i contemporània, el dret romà ha estat considerat com a substitutori quan no hi havia lleis catalanes o canòniques que fossin aplicables a casos determinats. La seva vigència es mantingué fins fa molt pocs anys (1960), quan es recopilà el dret civil català, on d’altra banda l’empremta romana no és precisament absent, per la qual cosa es pot dir que continua conservant actualitat. Els aspectes relatius a la personalitat o capacitat jurídica o als contractes ho certifiquen, i l’aportació de conceptes ètics com la dignitat —dignitas—, equitat —equitas— o els costums consuetudinaris —mos maiorum— ho justifica.

La faceta jurídica afectà els pobles preromans peninsulars des del moment de la primera presència de l’exèrcit llatí a les seves terres, atès que foren freqüents els pactes que els romans realitzaren amb les corresponents comunitats o ciutats amb què toparen. En un moment posterior a la conquesta, els governadors sancionaren litigis i dictaren lleis i, quan les ciutats i els seus territoris ja s’organitzaren a la manera romana en colònies i municipis, unes lleis molt precises marcaren el seu funcionament. A més, aquestes ciutats s’englobaren a l’Alt Imperi en entitats majors, conegudes a través de Plini el Vell i anomenades conuentus iuridici. A Occident, aquests conuentus constituïren una característica exclusiva de les províncies hispàniques i s’han volgut veure com una divisió intermèdia entre la prouincia i la ciuitas amb diverses funcions administratives, militars i religioses. Tanmateix, a part de les zones poc romanitzades —que no és el cas de la zona estudiada aquí—, no sembla que hagin tingut cap més funció que la purament judicial. Tal com el seu nom indica, es tractava d’instal·lar en un centre important i ben comunicat tot un aparell judicial que havia d’afectar una zona més o menys àmplia. Així, totes les localitats del Principat (amb l’excepció d’Ilerda), les Balears i la major part del País Valencià pertanyien al conuentus iuridicus Tarraconensis amb seu a Tàrraco, la capital de la província. Els ilerdenses van ser englobats al conuentus iuridicus Caesaraugustanus amb seu a Cesaraugusta —Saragossa—, mentre que els habitants del sud del País Valencià ho van ser al conuentus iuridicus Carthaginensis amb seu a Cartago Nova —Cartagena—. A part d’això, el dret regulava la situació de cada individu dins la col·lectivitat, les seves prerrogatives, els deures i les obligacions, etc., de manera que afectava tots i cadascun dels aspectes de la vida.

Si les províncies hispàniques es poden qualificar com a privilegiades pel que fa a mostres d’epigrafia jurídica conservades, no ha tocat als territoris que avui són els Països Catalans la millor part. Això no vol dir, però, que no s’hi trobi documentació, sinó que no es pot comparar amb la que s’ha conservat de la Bètica —província meridional d’Hispània—, algun dels documents de la qual s’han trobat recentment (lleis municipals d’Urso —Osuna, a l’Andalusia occidental—, Màlaca —Màlaga—, Irni, Salpensa, document de l’alliberament de la Turris Lascutana, tabula Siarensis, bronze de Bonanza..., totes a l’actual Andalusia), de Lusitània—província de l’oest d’Hispània— (lleis de Vipasca, tabula Alcantarensis —d’Alcántara, Extremadura—) i, fins i tot, d’altres llocs de la Tarraconense (tabula aenea Contrebiensis, a Botorrita, Saragossa, diverses tésseres d’hospitalitat).

Fragment de la llei municipal d’Emporiae, segle I.

MME / R.M.

Una característica de l’epigrafia jurídica és que es presenta sobre unes planxes, generalment rectangulars, de bronze, amb orificis a la part superior per on s’introduïen els claus o elements de subjecció que les fixaven a les parets d’un edifici públic, ja que estaven concebudes per a ser exposades. Era norma general fer-les públiques per tal que tota la població, ciutadans o no, estigués informada dels seus drets i els seus deures. Es conserva el fragment d’una de les làmines de la llei municipal d’Emporiae —només la part central de sis línies— que sembla referir-se a l’elecció d’un patronus, que, en el món romà, solia ser un personatge notable de qui, a canvi de l’honor rebut pel nomenament, s’esperaven prodigalitats per a la ciutat que li atorgava el títol. Aquesta no deixava de ser una solució molt freqüent per a pal·liar, en part, el sempitern dèficit que de sempre arrossegaren les finances municipals a totes les províncies de l’Imperi. Tot i que la redacció d’aquest document sembla que data d’època augustal, coincidint amb la conversió d’Empòriae en municipium, la versió conservada és probable que correspongui a la darreria del segle I dC. Precisament a un patronat es refereix la taula de Bócor —avui possessió de Bóquer, prop del port de Pollença—, que es va trobar als voltants de Pol·lència i que, juntament amb la taula d’hospitalitat de Bètulo, es tracta en un apartat específic. A Íl·lici les excavacions han donat també fragments d’una rogatio —projecte de llei— datada l’any 23 (època de Tiberi, per tant) on s’indiquen els candidats al consolat i a la pretura (¿es veié afectat algun il·lícità per les votacions pròpies de la capital de l’Imperi?). Com a darrer element jurídic, cal referir-se a la sentència, perduda, de Tàrraco, on l’any 193 el governador Luci Novi Ruf dictaminà sobre un contenciós on una particular, Valèria Favència, havia denunciat l’ocupació de terres de la seva propietat a la zona denominada riuus Larensis per part dels habitants d’aquell rústic lloc (RIT 143). La sentència era favorable a la demandant, però és interessant destacar el valor del document en la mesura que mostra tensions socials relacionades, probablement, amb enfrontaments —no necessàriament violents— entre terratinents i camperols en un moment en què la crisi de l’Imperi era més que palpable.

Cap de Gorgona, decoració d’un monument funerari d’Iluro. segle II.

MCM / R.M.

Tot el que s’ha vist fins al moment afecta allò que es podria denominar dret públic. Una altra cosa era el dret privat, del qual es té més documentació, la majoria procedent de les inscripcions funeràries de pedra, gairebé totes dels segles I i II dC. Amb tot, aquesta documentació és molt irregular i dispersa i només proporciona aspectes parcials, a vegades amb una diacronia més que manifesta. Cal assenyalar que la noció que tenien els romans de dret privat no corresponia exactament a l’actual. Per a ells es tractava d’aquell que provenia d’un acte privat en contraposició al que procedia d’una font oficial, que era el dret públic. Així s’explica que allò que s’ha conservat d’aquest apartat siguin, sobretot, documents relacionats amb contractes i testaments. D’aquests darrers, n’hi ha alguns d’interès, com el que un personatge important i prominent atorgà al municipi d’Èbusos: una gran quantitat en metàl·lic amb la finalitat d’evitar el pagament de la contribució als seus conciutadans, a més d’una altra quantitat, menor, perquè es financessin jocs en el seu aniversari (CIL II 3 664). No menys interessants, en aquest ordre de coses, són dues inscripcions de Bàrcino (IRB 32, 35). En la primera, el conegut Luci Minici Natal llegà també a la ciutat un gran capital, els interessos del qual, en el seu aniversari, s’havien de repartir entre els membres de la cúria i els lliberts sacerdots del culte imperial —seuiri—. En la segona, Luci Cecili Optat feia el mateix al municipi per tal que, se suposa que també en el seu aniversari, se celebressin jocs pugilístics i es repartís oli a les termes, alhora que alliberava de les càrregues que comportava el càrrec de servir qualsevol dels seus lliberts que hi accedís. El que és curiós d’aquesta darrera inscripció és que expressament indica que havia de ser Tàrraco la beneficiària si les autoritats de Bàrcino no acomplien allò que estava estipulat. Es tracta dels exemples més notables i il·lustratius de la munificència d’alguns ciutadans en la seva contribució a pal·liar les dificultats de bona part dels seus conciutadans i del ja esmentat dèficit municipal que pesà sempre sobre les ciuitates. Tanmateix, no van ser els únics, atès que les donacions i les disposicions testamentàries foren freqüents.

Llatinització i cultura

La simple constatació del fet de la parla a la majoria de països on la presència romana va ser efectiva durant un temps dilatat és una prova de l’èxit del fenomen anomenat romanització. Les llengües romàniques, sorgides de les diversitats locals que el llatí, llengua comuna, va anar adquirint amb el pas del temps a cada zona, constitueixen un bloc més que important entre les llengües modernes occidentals. No obstant això, l’assumpció per part de les diverses comunitats de la parla dels conqueridors va ser lenta i, en determinats punts, no va arribar a culminar fins a dates en què el poder imperial pertanyia ja a la història o, en tot cas, es trobava en crisi per a fer valer la seva autoritat. Entre nosaltres l’exemple més palpable és el representat per la dona cristiana que, amb afany d’evangelitzar els habitants d’una zona no especificada que ignoraven el llatí, va aprendre una llengua estranya per a ella (com es testimonia en el De similitudine cantis peccati). El problema d’aquest document és que s’ignora si la seva paternitat es deu a Pacià de Barcelona (segle IV) o a Eutropi de València (segle VI), però, sigui com vulgui, és tardà. També es desconeix l’emplaçament del poble que pretenia evangelitzar, ja que, tot i que hi ha hagut tendència a considerar-lo pirinenc, partint del fet que a les valls de difícil comunicació la difusió del llatí és una tasca més àrdua, la realitat és que no hi ha prou elements per a fer-ho. L’exemple anterior representa, sens dubte, un cas extrem pel que fa a la lentitud cronològica de penetració del llatí, però el cert és que, encara que cap decret no imposava als indígenes la llengua del conqueridor, aquesta va ser acceptada gradualment fins al punt que s’arribaren a perdre les llengües autòctones, si bé resistiren durant alguns segles. De fet, els documents llatins —és a dir, l’epigrafia— no començaren a ser abundants fins aproximadament el canvi d’era (de nou, el gran moment de la municipalització significa una frontera) i conegueren la seva gran esplendor en la segona part del segle I i durant tot el II. Justament, un autor contemporani d’August, com va ser Horaci (que morí el 8 dC), mostra mitjançant una anècdota l’escassa implantació que el llatí tenia a les terres objecte d’aquest estudi (o en una part d’aquestes). A través d’una figura literària, fa que sigui un llibre el que parli i expliqui la seva pròpia història. El seu periple s’inicia a Roma, on es va compondre; després, una mica fet malbé, és venut a Útica, Tunísia, i finalment, ja de tercera mà, va a parar a Ilerda. Després d’aquest llarg viatge no serviria més que perquè, amb les seves restes, els nens aprenguessin a llegir. Fos quina fos la intenció del poeta, allò que és segur és que situa la ciutat del Segre entre els llocs apartats on van a parar les "restes" literàries immediatament abans de la seva desaparició. Per descomptat que abans d’aquestes dates ja es tenen exemples de l’ús del llatí —si bé és cert que no gaires—, però aquests corresponen a documents oficials o als pocs exemples que s’han conservat dels primers itàlics que s’assentaren a la Península. Tot i que cal suposar que en l’època republicana en certs cercles selectes s’havia de conèixer el llatí, no deixa de cridar l’atenció fets com ara que, fins a l’època d’August, les monedes es continuessin emetent amb caràcters ibèrics (i amb noms de ciutats, evidentment, també ibèrics), que un noble local com el que es va fer construir el monument funerari del turó de la Vispesa a Tamarit de Llitera hi fes servir també caràcters ibèrics i que els nombrosos exemples de grafits sobre fragments ceràmics ho siguin també en aquesta llengua. Pel que sembla, aquests grafits indiquen una pervivència molt important que s’allargà fins ben avançat l’Imperi en algunes zones, tot i que en d’altres va conviure amb el llatí. Això permet suposar que, encara que els estrats superiors de les societats locals s’haguessin llatinitzat, una bona part del poble, sembla que també lletrada, feia servir encara la llengua i els caràcters autòctons. Però en aquest moment l’epigrafia, fora d’algun exemple grec, era absolutament llatina. Els pocs exemples d’epigrafia grega que es tenen d’aleshores s’explicarien en el cas d’Emporiae pel mateix origen hel·lè del lloc i, en d’altres, com ara Tàrraco o Saguntum, pel cosmopolitisme i les possibilitats comercials que havien atret gent de l’est de la Mediterrània. Pel que fa a aquest fet, cal tenir present el pes cultural que l’hel·lenisme va tenir a Roma en tots els àmbits, però especialment en els cercles més cultivats de la societat, on tot allò que era grec era objecte gairebé de veneració. Tot i que es tractava d’una societat provinciana, lluny en l’espai —i en les oportunitats— dels personatges cultes que es podien trobar a la capital de l’Imperi, no hauria estat estrany que en algunes ciutats costaneres la passió per l’hel·lenisme hagués captat també els grups, segurament reduïts, més predisposats i permeables a les formes de cultura aleshores considerades superiors.

L’epigrafia dels segles I i II dC aporta alguns exemples de fins a quin punt no solament la llengua sinó també el món cultural que l’acompanyava havien penetrat, si més no, en els sectors més destacats de les colònies i els municipis. Entre els epitafis que mostren alguns dels centenars d’inscripcions funeràries que han arribat fins avui es troben, i no pas tan rarament, influències d’un Juvenal o d’un Virgili, de vegades d’una gran bellesa. En són bons exemples l’epitafi del segle II que dedica la seva mare a la nena de Ieso —Guissona— anomenada Lèsbia (IRC II 76), morta als 11 anys, o l’estela datada als segles I-II recentment trobada a Vinebre (Ribera d’Ebre) dedicada a Caius Aebutius Verecundus, soldat de la legió VI, que va morir als 18 anys i que és el més llarg dels epitafis coneguts fins ara, o el dedicat a Pol·lència al lluitador de palestra Corneli Àtic (HAEp. 2 740). Com era d’esperar, pel fet que són els llocs on l’epigrafia és més abundant, el major nombre dels conservats correspon a Tàrraco i a Sagunlum.

Detall del mosaic dels treballs d’Hèrcules, Llíria, segle II.

MAN

El mateix gust per la cultura genuïnament romana, bé que impregnada d’hel·lenisme, denotaven els rics propietaris que adornaven les seves cases amb escultures i decoraven el terra, i de vegades les parets, amb mosaics on es representaven temes mitològics i fins i tot literaris, que es començaren a generalitzar aleshores, com n’és exemple el conegut mosaic d’època dels Severs trobat a Llíria (Camp de Túria) amb escenes dels dotze treballs d’Hèrcules. Fou al Baix Imperi i, sobretot, a les luxoses vil·les rurals, que n’aparegueren els millors exponents, com és el cas dels mosaics de Galatea i d’Apol·lo de la vil·la il·licitana d’Algorós (Baix Vinalopó) o els de la vil·la Fortunatus de Fraga (Baix Cinca), entre la gran quantitat d’exemples que es podrien esmentar. Si bé és cert que aquest fenomen sovint pot ser més conseqüència d’una moda o de la circulació de determinats artistes o cartrons que de la vasta cultura del propietari, no sempre degué ser així.

Pedagog amb deixebles, escena d’un sarcòfag de la necròpoli paleocristiana de Tàrraco, segle III.

MNAT-MNP / R.M.

L’educació institucionalitzada tal com es coneix avui no tingué un equivalent entre els romans durant una bona part de la seva història, però s’acabà configurant fins que es perfilà en tres graus successius, si bé cal fer constar que aquests eren exclusivament masculins —la dona honrada romana havia de sortir de casa tan poc com fos possible— i constituïen un fenomen plenament urbà. Fins i tot els graus superiors havien d’anar lligats a les ciutats d’una certa importància i, evidentment, estar circumscrits a les famílies poderoses i notables. En el món rural i entre la gent humil de les ciutats no es podia esperar de superar l’ensenyament elemental. Aquest consistia en l’aprenentatge de les lletres, l’escriptura i els comptes a partir dels set anys. Els nens de famílies poderoses ho feien a la seva mateixa casa i els menys afortunats en petites i improvisades escoles particulars. L’epigrafia mostra que els educadors, en general, solien ser lliberts d’origen grec, com és el cas del tarraconense Luci Emili Hipòlit, que va ser educador —no se n’indica la categoria— i va arribar a l’edat de 97 anys (RIT 393). El segon grau d’ensenyament, a partir dels 11 anys, estava constituït per les lliçons del grammaticus, que enfrontaven ja l’alumne amb els clàssics llatins (Virgili, Ciceró, Sal·lusti), al mateix temps que se l’iniciava també en la llengua i la literatura gregues. S’ha conservat memòria de dos personatges que van ser mestres d’aquest segon grau, l’un a Tàrraco, de nom dubtós —Fabi Demetri, potser— (RIT 443), i l’altre a Saguntum, Luci Eli Cereal, que va viure 85 anys (CIL II 3 872). El tercer i darrer grau, a partir dels 17 anys, comprenia l’ensenyament de la retòrica, és a dir, l’art de l’eloqüència, de tanta importància a Roma. Precisament, la notícia que es té de la presència d’un rètor correspon a un moment tardà, a la darreria del segle IV, i la transmet el poeta Ausoni, que en un dels seus escrits es referí a un personatge anomenat Dynamius, el qual, fugint de Bordeus (Occitània), s’establí a Ilerda, on exercí la seva professió. La notícia és interessant, ja que fa palès que les ciutats, fins i tot en un moment de crisi, no havien perdut totalment, ni de bon tros, la seva activitat cultural. Probablement, tot i que no s’indica, el jove d’Eso mort prematurament i del qual s’indica la predisposició per als estudis erudits (IRC II 35) havia cursat els tres graus. A part d’allò que constituïa l’ensenyament canònic, existia també la possibilitat d’aprendre altres ensenyaments que es podrien anomenar especialitzats, dels quals sobresortien, per la importància social que adquiriren, els de medicina i els de lleis.

El món cultural no va decaure durant el Baix Imperi, com ja s’ha vist a propòsit d’un rètor a Ilerda. Una de les figures més destacades de la Hispània romana tardana és Pacià de Bàrcino, bisbe del segle IV que assolí la santedat malgrat el seu origen convers. Va ser autor de diversos tractats a favor del cristianisme i d’un curiós escrit anomenat Ceruulus, avui perdut, que il·lustrava sobre la pervivència de costums pagans en les comunitats cristianes de la seva època, com era, a la manera del carnaval, el de disfressar-se de cérvol i participar en festeigs que no concordaven amb la nova religió triomfant.

La decoració de les cases nobles

Estàtua de la deessa Pomona amb dons de l’abundància, Tarragona, segle II.

MNAT

El poder econòmic de les classes altes provocava la necessitat de posseir objectes artístics, que simbolitzaven el prestigi social del seu posseïdor. Les cases van ser decorades amb escultures, paviments de mosaic i pintures al fresc amb temes mitològics que variaven segons la funció de cada ambient. Al tablinum obert a l’atri, la sala de recepció dels clients, s’hi emplaçaven les pintures i els bustos d’avantpassats i homes il·lustres. En canvi, per al jardí privat del peristil connectat amb la gran sala de banquets (oecos) s’optava per imatges de déus i herois, especialment els relacionats amb Apol·lo i Diana, Venus, les nimfes o el seguici de Bacus. Altres temes freqüents eren les natures mortes (l’exposició dels aliments i la vaixella que la casa podia oferir), vistes de paisatges exòtics o catàlegs de peixos.