La guerra de les ones

Al juliol del 1936 no era pas la primera vegada que molts catalans consideraren la ràdio com un giny que els feia d’oracle. Ja els havia passat a l’octubre del 34. Llavors, però, féu sobretot funcions de substitut: els ciutadans substituïren l’acció per una “vetlla ran de la ràdio” (Anna Murià), esperant que el miracle de la victòria del president Companys els arribés per les ones hertzianes… i així aconseguir de passada que el gran disc-jockey Dencàs els deixés dormir d’una vegada. La “sort”, però, no arribà: el president es rendí per ràdio a l’exèrcit.

Al juliol del 1936 fou tota una altra cosa. La ràdio fou oracle, talismà, consolador, informador, distribuïdor d’ordres, arma a la fi. La “sort” fou adversa a l’enemic. I així ho digué pels micròfons el representant d’aquest enemic, el general Goded. Un altre general, però, el feixista victoriós Queipo de Llano, des de Radio Sevilla, plantava cara a la República. El cop d’estat havia esdevingut guerra civil, i la guerra de les armes es tindria un doble, una “guerra de les ràdios”.

En efecte, la ràdio —una nena adolescent, tot just nascuda a la vida pública el 1924— es convertí en el mitjà de comunicació —i, per tant, d’informació, de desinformació, de publicitat, d’enquadrament, d’esbarjo, de culturització, de socialització, de politització, etc.— més utilitzat i efectiu des dels dos bàndols.

Catalunya comptava aleshores amb dues emissores barcelonines d’ona mitjana, de moderada potència (Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya), i amb una incipient xarxa d’emissores comarcals, més o menys dependents (de RB, Manresa, Reus, Sabadell; de la RAC, Girona, Lleida, Tarragona) o autònomes (Badalona, Terrassa, Vilanova). Totes eren emissores privades. Així mateix, disposava de 133 estacions d’ona curta, la majoria propietat d’afeccionats. El País Valencià tenia Ràdio València i 9 emissores més. Les Balears disposaven solament de Ràdio Mallorca, instal·lada a Palma. Les emissions de les estacions principals duraven de les 8 del matí a les 12 de la nit. Però, qui les escoltava? El 1937 a Catalunya hi havia uns 240 000 aparells comptabilitzats, un per cada dotzena d’habitants.

Des del 27 de juliol de 1936 es produí l’apropiació de les dues emissores barcelonines per part de la Generalitat (apropiació convertida en intervenció al gener del 1937, quan la Comissaria de Radiodifusió —creada a l’agost del 1936— es convertí en Direcció General assignada al Departament de la Presidència i es va preveure la creació d’un servei oficial de la radiodifusió que comptaria amb un parell d’emissores de gran potència, cosa que no s’arribà mai a fer efectiva). Les altres emissores passaren a dependre de la mateixa Generalitat, o d’algun ajuntament, partit o sindicat des de l’agost-setembre (Ràdio Reus i Ràdio Badalona deixaren d’emetre el 1937); al mateix juliol i l’agost van aparèixer emissores de partits o sindicats, especialment de la CNT, del POUM (suprimida al final de maig del 1937) i del PSUC, algunes de les quals a partir d’estacions d’ona curta, estacions que van haver de renovar la concessió a l’agost (la majoria desaparegueren, però algunes prestaren molt bons serveis, especialment als fronts). Les autoritats també van intentar mantenir un control sobre els aparells receptors (per exemple, Bassas, en el seu dietari de la guerra, es refereix a aquestes actuacions a Vic els dies 2 i 12 de novembre, i 1 i 23 de desembre de 1936; el 23 d’abril de 1938 i el 19 de gener de 1939; Antoni Farreres, secretari de la Direcció General de Radiodifusió, en les seves memòries, es refereix al “cens d’aparells receptors” del 1937).

Quin impacte va tenir, però, aquesta ràdio sobre la memòria dels radiooients d’aleshores? Quins són els records que n’han conservat en els seus relats personals? El primer record és precisament el de rebre a través de la ràdio la informació sobre la insurrecció militar, sobre la contraofensiva governamental i sobre les primeres actuacions revolucionàries populars. Sense ànim d’exhaustivitat, es podrien adduir unes quantes dotzenes de documents personals publicats que ho recorden, que anirien —en una ràpida selecció— de l’alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer a l’adolescent falangista Manuel Tarín-Iglesias; dels militants d’ERC Josep Maria Francés a Barcelona i Enric Canturri a la Seu d’Urgell, al de la Lliga Tomàs Roig i Llop, també a Barcelona; dels cirurgians Gispert, des de Llinars, i Trueta, des del barceloní Hospital de Sant Pau, a l’adolescent anarquista Joan Llarch al Clot; del dirigent faista Garcia Oliver al periodista del POUM Víctor Alba i a l’independentista Cruells, tots tres a Barcelona; del futur mossèn Bailarín, des de la vall de Ribes, a la noia profundament catòlica i conservadora Maria del Tura Roura, des d’Olot; del noi anarquitzant Terri des de Mataró, a l’advocat i polític Amadeu Hurtado a Vallvidrera, des d’on també escoltaven la ràdio els pares de l’escriptora Anna Murià o el secretari de Pompeu Fabra, Josep Miracle; el poeta Marià Manent ho feia des de Viladrau, el rector de la universitat Bosch i Gimpera i l’escriptora d’ERC Aurora Bertrana des de l’Escala, el periodista socialista Granier Barrera des d’Alp i el fill de Josep Maria Folch i Torres, Ramon Folch i Camarasa, des de Palau de Plegamans; l’humorista conservador Castanys era radiooient a Cerdanyola, el nen Espinàs ho era a Argentona, Pau Casals al Vendrell, i la noia Maria Aurèlia Capmany escoltava la ràdio des de la Rambla barcelonina.

L’esmentada rendició radiofònica de Goded és un dels elements que més impressionaren tots ells, i que tingué més transcendència. Com a mostra, es pot assenyalar que el futur alcalde de la Barcelona franquista, Porcioles, que l’escoltà des de Balaguer, digué que determinà “la rendición de los sublevados leridanos”, mentre que el militar Orad de la Torre, des de Madrid, afirmava que “despertó el júbilo de las multitudes madrileñas”. Però les funcions de la ràdio, al llarg de la contesa, mantingueren la importància d’aquests primers dies, i en gran mesura van quedar assenyalades en aquestes paraules de “La Publicitat” del 22 de juliol de 1936: “Per la comunicació constant que el Govern de Catalunya sosté amb el poble català per mitjà de les emissores de ràdio es donen amb la deguda freqüència les necessàries consignes tant pel que fa referència a l’organització de la lluita contra el feixisme com pel que es refereix a l’ordre i al proveïment públic i l’assistència dels ferits. Quan algun servei necessita l’assistència ciutadana, aquesta és reclamada per mitjà de la ràdio, i és tot seguit obtinguda. […] Consignes donades en el curs de la lluita són ateses tot seguit de publicades per la ràdio”.

La ràdio serví després també de sirena d’alerta en iniciar-se i acabar-se els bombardeigs, fins al punt que la frase “la Generalitat vetlla per vosaltres”, que acompanyava aquests avisos, es convertí en una mena de comodí verbal irònic.

Durant els fets de Maig del 1937, la ràdio també fou decisiva per a posar fi al conflicte.

Des del bàndol contrari, la ràdio (Radio Sevilla, però també, entre d’altres, Radio Verdad i Radio Salamanca, després Radio Nacional de España, que des de l’estiu del 1937 centralitzà en aquesta ciutat tots els serveis estatalitzats) tingué funcions similars. Fins al punt que, a Barcelona, les orxateries de la Rambla de Catalunya on es reunia la burgesia catalana més obertament profeixista eren conegudes popularment com a “Radio Sevilla”. Sobre els efectes que aquesta tenia, és revelador el testimoni de M., fill d’obrers immigrats, que tenia deu anys el 1936: “A pesar de que estaba prohibido escuchar las emisoras de los nacionales, los niños lo hacen y empiezan a tener una imagen distorsionada y terrorífica de los rojos, ignorando que su padre era uno de ellos. La campaña de intoxicación informativa del bando nacional estaba muy bien organizada, y llega un momento en que los niños, y creo que las personas mayores tampoco, ya no saben quiénes son los malos”. Per a contrarestar-ho, el 1937, des de la RAC, es creà un servei d’escolta de les ràdios enemigues.

Tots dos bàndols tingueren en els comunicats de guerra, que els radiooients intentaven de comparar per a fer-se’n una idea contrastada, una de les seves armes propagandístiques més notables. Tenim molts testimonis de catalans que, el 26 de gener de 1939, en la seva fugida cap a França, escoltaren el “parte” del general Yagüe anunciant la “liberación” —la caiguda de Barcelona—. l’1 d’abril, se’n radià el de Franco: “En el día de hoy, cautivo y desarmado…”.