Camió de recollida de joguines per als infants d’Aragó, Barcelona, s.d.
ANC-Fons Comissariat de Propaganda
Pel juliol del 1936, l’alçament militar va generar una immediata resposta en massa per part de les dones, que es van mobilitzar en contra de Franco i l’agressió feixista. Van ser protagonistes actives al llarg de tota la guerra, durant la qual es van comprometre en accions socials, econòmiques i militars i es van organitzar a una escala sense precedents quant a l’amplitud. Van crear organitzacions de dones amb l’objectiu polític de combatre el feixisme, i van promoure un nou moviment femení massiu a pobles i ciutats. A Catalunya, totes les organitzacions antifeixistes femenines —Unió de Dones de Catalunya (UDC), la novella Aliança Nacional de Dones Joves, l’organització anarquista Mujeres Libres i el Secretariat Femení del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista)— van demostrar habilitats considerables d’organització i van canalitzar la resposta col·lectiva i organitzada de les dones contra el feixisme. Alhora, aquestes organitzacions van identificar les demandes de la dona i van respondre a les seves necessitats, fins aleshores desateses. Reflectien la pluralitat i la creixent polarització polítiques a Catalunya. Encara que bastant similars en la pràctica, els programes de les diferents organitzacions estaven basats en punts de vista molt diferents amb relació a la guerra i a la situació política i de la dona.
Les dones van participar activament en la lluita contra el feixisme, i van trencar el seu tradicional aïllament de la vida pública i política. Van construir barricades, van curar els ferits i organitzaren treballs d’assistència als infants. Cosien uniformes i teixien jerseis, i mitjançant el seu treball voluntari no remunerat proveïen els soldats del front de la roba i l’equipament necessaris. Treballaven als transports públics, a les fàbriques de munició o a les granges. Algunes van abandonar també els rols convencionals, intervenint militarment en la guerra com a milicianes. Van agafar les armes i van exigir ser acceptades al front al mateix nivell que els soldats. Les milicianes, inicialment, van simbolitzar la lluita contra el feixisme i van ser una inspiració per a la resistència. Durant les primeres setmanes de guerra, l’heroica figura de la miliciana va esdevenir el símbol de la mobilització, del coratge del poble en lluita contra el feixisme. Dones com la jove catalana Lina Òdena, líder de les Juventudes Socialistas Unificadas, van personificar la resistència antifeixista dins la mitologia bèl·lica. Les milicianes lluitaven als fronts a la vegada que s’encarregaven de proveir els soldats dels serveis auxiliars necessaris. Malgrat tot, van constituir una petita minoria i no van personificar el nou model de dona en la resistència antifeixista. El model que va prevaler, el representaren les “heroïnes de la rereguarda”. El coratge, la tenacitat i la dedicació de les milicianes no van ser suficients perquè s’acceptés de donar un rol militar a la dona. Tampoc no van aconseguir d’evitar el creixent descrèdit que les envoltava. Un cop desacreditada la seva imatge, van ser obligades a retirar-se a la rereguarda. Fins i tot les organitzacions de dones van creure que aquest era el lloc apropiat per a elles. La propaganda en la premsa femenina es referia constantment a la divisió de gènere en l’atribució de rols en la lluita antifeixista. “Homes cap als fronts de guerra, Dones a la rereguarda” va ser un eslògan comú entre dones de diferents ideologies polítiques.
Es van establir programes específics que identificaven l’educació i la cultura amb les claus del seu alliberament i el seu principal objectiu programàtic col·lectiu. Tots els grups es van ocupar de l’analfabetisme de milers de dones adultes. Col·lectivament van fer front a la demanda urgent de programes d’educació per a adults i, malgrat les dificultats de la guerra, van fer-los arribar a milers de centres de pobles, petits nuclis urbans i ciutats. Escoles, instituts, conferències i cursos van ser els mitjans pels quals el grup Mujeres Libres, per exemple, va mirar d’assolir el seu objectiu d’emancipació del triple esclavatge davant l’inherent estatus d’inferioritat que patien com a dones, com a treballadores i sota la ignorància en la qual havien estat mantingudes tradicionalment. El Casal de la Dona Treballadora, organitzat per Mujeres Libres a Barcelona, tenia prop de 600 alumnes. Hi ensenyaven a llegir i escriure i impartien classes de cultura general, puericultura, comerç, electricitat i mecànica, alhora que proporcionaven, també, una formació professional en infermeria. Una altra de les fórmules adoptades per moltes organitzacions eren els “Clubs de Fàbrica”, creats als mateixos centres de treball per educar les dones treballadores. El desenvolupament de programes per a l’educació va ser una de les fites significatives assolides pel moviment de dones durant la Guerra.
La Unió de Dones de Catalunya, creada durant el Primer Congrés Nacional de la Dona celebrat a Barcelona al novembre del 1937, tenia una composició política bastant heterogènia, amb republicanes, nacionalistes, comunistes, socialistes i anarquistes. Maria Dolors Bargalló, d’Esquerra Republicana, en va ser presidenta, encara que el programa polític de la formació i també les seves activitats van estar principalment dominades per les dones comunistes del PSUC. La UDC publicava la revista “Companya”, que va tenir un paper decisiu en la mobilització i l’educació de les dones. El primer objectiu d’aquesta formació va ser la mobilització unitària de les dones cap a la guerra i l’obtenció de les seves demandes socials i polítiques. El seu programa estava centrat en el propòsit d’incorporar-les dins l’assistència social als hospitals, als serveis auxiliars a l’exèrcit, al treball en indústries de guerra i fàbriques i en la defensa passiva. També reclamaven el desenvolupament de serveis socials per a dones i nens. Malgrat tot, el seu objectiu més específic, que era l’assoliment de l’emancipació, es va anar tornant cada cop més difús i va ser deixat de banda a causa de les necessitats peremptòries de supervivència i resistència generades per la guerra.
Mujeres Libres i el Secretariat Femení del POUM tenien una identitat política més clara. Juntament amb la lluita contra el feixisme i Franco, també defensaven la necessitat d’introduir canvis substancials i revolucionaris dins la societat. A diferència de la UDC, Mujeres Libres tenia un programa de clar signe feminista, ja que entenia que el canvi social iniciat durant la Guerra també havia de representar un repte per a la “civilització masculina”, basada en la subordinació de la dona en la societat.
Això les va portar a defensar una doble estratègia: la lluita social per tal d’aconseguir canvis revolucionaris i la lluita feminista per a assolir l’emancipació de la dona. La concepció d’aquesta doble lluita anarcofeminista presentava la Guerra com un punt de ruptura decisiu amb els privilegis de classe i la supremacia masculina. Tot i el seu programa teòric clarament feminista, també és veritat que la major part de les 20 000 afiliades, i gairebé totes les seves líders, no van establir les mateixes prioritats feministes en la seva lluita antifeixista.
Aquestes organitzacions van desenvolupar nombroses iniciatives per a formar professionalment les dones. l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona de la Generalitat també va crear programes importants de formació en noves professions, i va tenir un paper decisiu en la consecució d’un incipient reconeixement oficial del principi d’igualtat de salaris entre homes i dones, encara que mai no van ser igualats del tot. En l’àmbit d’activitats de la rereguarda, l’eslògan predominant va ser “Dones al Treball”. La urgent necessitat de mobilitzar la força de treball femenina es va manifestar, ja des de l’inici de la Guerra, quan les organitzacions femenines van endegar una enèrgica campanya per a integrar-les dins el mercat laboral. Elles es van prendre l’eslògan “Dones al Treball” al peu de la lletra i van desenvolupar estratègies i programes per a posar-lo en pràctica. Es van enfrontar a l’aclaparador antagonisme masculí i a la tenacitat de les tradicionals i hostils actituds dels treballadors envers el treball remunerat de les dones. Fins i tot les organitzacions femenines van adoptar actituds ambivalents sobre el treball assalariat femení. Es van centrar a adaptar el treball de la dona i la seva formació professional als requeriments de la guerra. És significatiu que les organitzacions de dones antifeixistes justifiquessin la demanda d’accés de les dones a un treball remunerat en termes de necessitat de guerra i no basant-se en el principi dels drets humans. Així, doncs, tot i que el principi d’un treball remunerat va ser plantejat, encara va quedar circumscrit a l’àmbit de les necessitats de la guerra. Malgrat tot, aquesta experiència va marcar un procés de presa de consciència de moltes dones, particularment de generacions més joves, i va ajudar a redefinir les seves expectatives davant els drets a una professió i a un treball remunerat, drets que sovint no eren admesos dins la societat.
Durant la Guerra les dones van superar el seu silenci històric com a col·lectiu social. Van fer sentir les seves veus i van expressar públicament la seva opinió col·lectiva sobre la política, la guerra, l’antifeixisme, les dones i les seves necessitats. La producció cultural organitzada específicament per dones va ser molt destacada. Van editar i publicar nombrosos diaris i revistes. Algunes eren exclusivament femenines, com va ser el cas de “Mujeres Libres”, mentre que d’altres es van fer en col·laboració amb col·legues i companys masculins. “Companya”, “Emancipación”, “Mujeres Libres”, “Noies-Muchachas”, no solament posaven de manifest la capacitat d’organització de les dones, sinó també la seva iniciativa en la creació de plataformes literàries per a manifestar les pròpies idees i per a l’expressió d’una lectura de la guerra des de la perspectiva de gènere. Encara que aquest esforç col·lectiu va ser possible gràcies a l’assistència de periodistes professionals, va ser l’entusiasme d’escriptores i d’editores novelles, que havien creat els seus propis fòrums d’escriptura, allò que va mantenir vives les publicacions. Aquestes revistes i diaris eren també instruments decisius per a atraure altres dones a la seva causa. l’àmplia gamma d’articles i debats va anar molt més enllà de la política de l’antifeixisme. Freqüentment, desenvoluparen els seus propis interessos pel que fa a la guerra i la revolució, i van aportar recursos a les iniciatives culturals femenines. Aquesta interacció cultural entre lectores, escriptores i editores de revistes els va crear un univers específic, una experiència innovadora en una cultura femenina que tradicionalment havia estat de tipus oral.
La resistència civil i la supervivència diària a la guerra només es poden explicar a través del gran esforç i energia de les dones. Els treballs voluntaris van representar una contribució decisiva a l’economia de guerra i al bon funcionament de la societat civil. Van tenir un paper decisiu en la direcció de diferents línies de serveis socials: es van comprometre en treballs voluntaris d’auxili i en assistència mèdica i sanitària; van crear jardins d’infància per a dones treballadores, serveis de menjadors col·lectius; van prestar assistència social als refugiats de guerra i als infants. La seva dedicació va permetre que els serveis socials i de salut funcionessin malgrat l’extraordinari increment en la demanda que la guerra generava.
Així, doncs, les dones van estar activament compromeses en la supervivència de la societat a la rereguarda —tant en les àrees rurals com en les urbanes—, on van representar un paper vital en la resistència civil i en la massiva mobilització antifeixista: van resistir contra l’avanç del feixisme proporcionant aliments, suport i auxili de tota mena, serveis culturals i de salut. Com a resultat d’aquest activisme, van desafiar l’assignació d’un rol exclusiu a la llar, així com moltes de les tradicionals restriccions de gènere que la societat els imposava. Les seves demandes d’un paper actiu dins del món del treball, de la resistència civil, de les activitats d’auxili i de la lluita antifeixista van forçar les reticents institucions oficials i les autoritats polítiques a redefinir els rols de gènere, cosa que permetia l’admissió de les dones en l’àmbit públic. La mobilització de les dones durant la Guerra Civil va expandir significativament els paràmetres de les esferes públiques i privades i redefiní els límits de la domesticitat. l’experiència bèl·lica va portar una nova dimensió al clàssic rol de mare, de mestressa de casa i de proveïdora de la família, perquè ara eren elles les que proveïen d’aliments i les que cobrien l’assistència dels serveis i les necessitats bàsiques per a tota la població civil i la seva supervivència diària. Un dels resultats més importants de la mobilització de les dones durant els anys de guerra va ser aquest replantejament de les barreres entre l’esfera pública i la privada. Encara que això va fer poc per canviar profundament els rols bàsics de gènere, les opcions per a les dones es van veure incrementades i va significar un cert reajustament en les normes culturals de conducta que els permeteren, per primer cop, l’accés a certes àrees de la vida pública que havien estat reservades només als homes. Malgrat això, els rols de gènere no van ser redefinits d’una manera que canviés seriosament la divisió entre les àrees privada i pública, tot i l’enorme esforç de les dones i la seva dedicació a nous tipus d’activitat. Encara que fins a cert punt les normes tradicionals de conducta i els valors culturals van ser desafiats, mai no va emergir una visió revolucionària de les esferes pública i privada. Els patrons de canvi i de continuïtat respecte a la situació global de les dones encara es basaven en restriccions en les pautes de conducta, que limitaven els canvis en les relacions de gènere.