La repressió del magisteri

A la zona nacional, la Guerra Civil comportà la fi de les reformes educatives i l’inici d’una política tendent a desmuntar els canvis realitzats durant el quinquenni anterior. No tan sols es va tornar a l’escola més tradicional, impregnada d’integrisme catòlic i espanyolisme exaltat, sinó que es va engegar un procés de depuració del magisteri que pretenia deixar fora de l’ensenyament tots aquells que d’una manera o una altra havien fet costat a la República i que, per tant, no estaven en condicions d’integrar-se dins l’escola del Nuevo Estado. La repressió contra els mestres fou acarnissada; els primers mesos de la guerra, centenars de mestres foren empresonats i, molts d’ells, assassinats (a tall d’exemple: 21 afusellats i 12 desapareguts a Burgos, i més de 40 assassinats a Lleó). Òbviament, les zones que trigaren més a caure en mans dels facciosos no patiren el mateix grau de violència; a Catalunya, per exemple, la possibilitat de fugir per la frontera davant l’ofensiva franquista evità moltes morts (només 9 mestres foren afusellats a Catalunya).

L’altre vessant de la repressió del magisteri va ser la depuració professional. Al llarg de la guerra, es va anar elaborant una prolixa legislació que, entre altres coses, creava les comissions de depuració encarregades d’estudiar les idees i el comportament polític, religiós i moral dels mestres, d’establir-ne el funcionament i de fixar les conductes punibles i les sancions aplicables.

Les comissions depuradores del magisteri —creades pel decret de 8 de novembre de 1936 de la Junta Técnica del Estado— tenien àmbit provincial i eren formades inicialment per cinc membres: un president (que era sempre un catedràtic d’institut de batxillerat de la capital de la província), un inspector d’ensenyament primari, el president de l’associació de pares de família i dues persones “de máximo arraigo y solvencia moral y técnica”. Al final del 1939, s’hi afegiren dos membres més, nomenats a proposta de la FET y de las JONS.

Expedients oberts i sancions imposades al cos de mestres pel Ministerio de Educación Nacional.

Des del moment que una província passava a mans dels facciosos, tots els mestres eren declarats cessants i se’ls donava un termini de quinze dies per tal de sol·licitar el reingrés. Juntament amb la sol·licitud havien de presentar una declaració jurada en la qual eren interrogats, entre altres coses, sobre el seu passat polític, les seves idees i la seva actuació des de l’inici de la guerra. Amb aquesta documentació, la comissió obria l’expedient de depuració i el completava amb informacions que obligatòriament havia de demanar a l’alcalde, la Guàrdia Civil, el mossèn i un pare de família “fora de tota sospita” de la localitat (o les localitats) on hagués exercit el mestre durant la República i la guerra.

La comissió podia demanar, a més a més, tanta informació com considerés necessària. A la vista d’aquesta, tenia dues possibilitats: proposar al ministeri la confirmació en el càrrec (o en els seus drets) de l’interessat, o bé, si hi havia matèria punible, formular al mestre un plec de càrrecs amb les acusacions que la comissió considerés que es derivaven dels informes rebuts. En aquest cas, l’expedientat disposava de deu dies per fer les al·legacions que cregués convenients. Amb les noves dades, la comissió podia optar per demanar més informes o bé, el que era més freqüent, tancar l’expedient amb una proposta de resolució raonada que es remetia al ministeri.

No totes les comissions actuaven amb la mateixa rapidesa ni amb el mateix rigor, tot i que la legislació aplicable era sempre la mateixa: eren conductes punibles les accions (i omissions) contràries a la Causa nacional —la qual cosa permetia una àmplia discrecionalitat sancionadora—, la ideologia d’esquerres (i/o nacionalista), la militància en organitzacions polítiques i sindicals d’aquestes tendències (i fins i tot la simpatia per elles), la irreligiositat, la conducta privada “immoral”, els plantejaments pedagògics avançats, la pertinença a la maçoneria, i d’altres de semblants. Les sancions aplicables anaven des de la separació del servei o la inhabilitació per a l’ensenyament fins a la simple inhabilitació per a càrrecs directius, incloent-hi un ampli ventall sancionador: suspensions temporals de sou i de feina, trasllats de localitat (dintre o fora de la província, o, de vegades, fora de la regió), jubilacions forçoses, pèrdua de drets adquirits, entre d’altres.

Atès que la depuració, a més de punitiva, tenia caràcter preventiu, abastà també l’alumnat de les Escoles Normals. El tràmit era semblant al seguit per als docents; les sancions, però, eren més simples: inhabilitació per a continuar els estudis o bé (en els casos menys greus) obertura d’un expedient de disciplina.

Com a característiques generals del procés depurador, val a dir que les comissions van donar, generalment, la màxima credibilitat als informes preceptius, malgrat la seva freqüent inconsistència (informes fets a partir de rumors o que reflectien animadversió personal envers la persona informada, contradictoris entre ells mateixos, rutinaris moltes vegades i, d’altres, sincrètics fins a perdre tot significat); el resultat era que la càrrega de la prova queia del costat de l’expedientat, i les comissions exigien proves determinants de la innocència (quan no eren tan escrupoloses amb les fonts de les acusacions) per tal de considerar desvirtuats els càrrecs.

La falta d’estudis provincials no permet donar encara una resposta concloent sobre l’abast de la depuració del magisteri, si bé a poc a poc es va coneixent millor en algunes zones. Pel que fa a l’àmbit dels Països Catalans, es poden avançar dades bastant completes sobre la depuració al Principat i a la província de València; no hi ha encara, però, estudis relatius a les Illes o a les províncies de Castelló i Alacant (tot i que es disposa d’estudis sobre la repressió física, per exemple a Alacant).

A les dades sobre la depuració que s’ofereixen aquí, hi figuren mestres públics amb plaça a l’escalafó del magisteri, interins, particulars i alumnes normalistes (la disponibilitat i l’accessibilitat de les fonts documentals no permet fer-ne una distinció més acurada); igualment, aquests problemes amb les fonts no han permès obtenir dades completes a les províncies de Lleida i València (encara que els percentatges d’expedients amb sanció coneguda són força elevats); d’altra banda, s’ha de tenir en compte que algunes sancions eren acumulables (així, per exemple, la suspensió temporal, el trasllat i la inhabilitació per a càrrecs directius), la qual cosa explica que la suma dels percentatges de les diferents sancions sigui superior a 100.

Com es pot apreciar, la repressió va ser força dura: el nombre de mestres sancionats oscil·la entre el 24 i el 30% del total, segons les províncies. La sanció més freqüent —i també més greu— era la separació del servei i la baixa en l’escalafó (o el seu equivalent per als no funcionaris: la inhabilitació per a l’ensenyament o per a continuar estudis): quasi el 16% a Barcelona, més de l’11% a Girona, el 4,5% a Lleida, més del 8% a Tarragona i prop del 7% a València (no es pot descartar que, amb un percentatge més alt de sancions conegudes a València, les separacions del servei en aquesta província augmentessin significativament).

La suspensió temporal de sou i de feina era una altra sanció important; la seva durada es podia establir entre 1 mes i 2 anys; de fet, el percentatge de docents que la patí va ser força més elevat que el que s’indica en les dades, ja que era freqüent que els expedientats amb càrrecs greus romanguessin uns mesos suspesos de sou i de feina mentre es tramitava l’expedient, encara que finalment la resolució d’aquest fos de confirmació en el càrrec (la qual cosa no sempre comportava el cobrament dels sous no rebuts).

Els trasllats eren l’altra sanció més freqüent. La seva gravetat era evident: la nova destinació s’obtenia a poblacions més petites que la de procedència i, gairebé sempre, lluny d’aquesta. Els trasllats afectaren més de l’11% dels mestres a Barcelona, el.7% a Girona, el 10% a Lleida, més del 9% a Tarragona i més del 10% a València. Per als mestres catalans, el trasllat es produïa fora de Catalunya si un dels càrrecs provats era el de nacionalisme/catalanisme/separatisme —les comissions depuradores no feien gaires distincions entre aquests conceptes— o la militància en organitzacions d’aquestes ideologies. A València, aquest càrrec no es va presentar mai, la qual cosa explica que no es produís cap sanció de “trasllat fora de la regió”.

Per les dades de què es disposa fins ara, es pot dir que la repressió del magisteri no va ser uniforme, en el sentit que afectà més els homes que les dones, els joves que els no tan joves i les contrades rurals més que no pas les àrees urbanes, encara que aquestes característiques ja s’han detectat també en els estudis sobre la repressió física exercida pels franquistes. La importància de la depuració del magisteri i de l’alumnat de les escoles normals està —deixant de banda les tragèdies personals que suposà— en el desmantellament que implicà dels avenços pedagògics de l’etapa anterior. Els mestres separats del servei, traslladats lluny de les seves escoles, suspesos de sou i de feina o inhabilitats per a càrrecs de confiança eren els docents més compromesos amb la renovació pedagògica i amb la modernització de l’ensenyament i del país; la seva absència es deixaria sentir en una escola franquista plena de por, de consignes polítiques i d’excombatents que ompliren el buit deixat per la repressió prèvia.