Rodamón, s.d.
Stock.xchng
Què hi ha al darrere de la imatge d’una persona sense sostre i d’un col·lectiu que genera recels, estranyesa, i, sobretot, indiferència social? No és fàcil respondre de manera simple aquesta pregunta, ja que s’està davant d’un fenomen extremament complex, tant en el pla individual com en els plans social i polític. En aquest sentit, cal fer un abordatge acurat d’aquesta realitat quotidiana a les nostres ciutats i posar en qüestió aquells estereotips i aquelles imatges preconcebudes que presenten les persones sense sostre com un ells aïllat enfront d’un nosaltres normalitzat o integrat.
Certament, submergir-se en el fenomen “sense sostre” implica mirar cara a cara el món de la desigualtat i l’exclusió social a les societats actuals. I la primera exigència és saber a qui ens referim quan es parla d’una persona que no té llar. Són aquells individus que viuen al carrer i que es veuen asseguts en bancs, caminant amb les seves andròmines o dormint en caixers? Sí, però no tan sols ells. Moltes persones sense sostre han viscut un temps al carrer i algunes no ho han fet mai. Ara bé, a totes elles els manca un habitatge segur on desenvolupar dignament la seva vida.
Segons la Federació Europea d’Associacions Nacionals que treballen amb els Sense Sostre (FEANTSA), que es dedica a estudiar i orientar les polítiques d’atenció i suport a les persones sense sostre en el context europeu, una persona sense sostre és aquella que no pot accedir o conservar un allotjament adequat permanent, ja sigui per manca de recursos econòmics o per tenir dificultats (personals o socials) per portar una vida autònoma. Aquesta definició fa palesa una combinatòria de circumstàncies vitals que tenen a veure amb els fets de no tenir un sostre sota el qual aixoplugar-se (dimensió física), de no disposar d’un règim de tinença o possessió de l’habitatge (dimensió legal) i de no disposar d’un espai personal on desenvolupar relacions personals (dimensió social).
Com es pot observar, aquesta definició és molt àmplia, perquè dona cabuda a situacions d’infrahabitatge, d’amuntegament, d’assentaments itinerants (per exemple de la població gitana, etc.), amb la qual cosa, el col·lectiu sense sostre s’eixampla enormement i presenta problemes de cara a l’acció política. Per això, en el context català, així com a la majoria de ciutats i països de l’entorn, s’ha optat per una definició més institucional segons la qual les persones sense sostre són aquelles que, o bé viuen al carrer, o bé viuen sota l’aixopluc de les institucions, els albergs, els centres i les entitats públiques o privades.
La naturalesa oculta) i canviant del col·lectiu sense sostre fa que sigui gairebé impossible conèixer amb exactitud el nombre total de persones que viuen a Catalunya en aquestes condicions. Les darreres estimacions apunten que, l’any 2001, 8 043 persones no tenien sostre on aixpolugar-se. Comptabilitzacions referides a la província de Barcelona situen en 7 088 les persones sense sostre. Finalment, les estimacions municipals a la ciutat de Barcelona situen el fenomen en unes 4 200 o 4 300 persones. Aquestes xifres posen de manifest com es produeix un fenomen de concentració urbana que fa que la població sense sostre acabi desplaçant-se cap als grans nuclis urbans, tant per la major oferta de recursos o serveis, com per les majors possibilitats que ofereixen les grans ciutats a l’hora de garantir un cert anonimat.
El perfil de la persona sense sostre és majoritàriament masculí: l’any 2005, els homes representaven el 75% del conjunt de la població atesa a Barcelona (un 83% segons l’enquesta de 1’INE que fa referència al conjunt de l’Estat espanyol per al mateix any). La mitjana d’edat de les persones ateses a Barcelona era de quaranta-tres anys i de trenta-vuit anys al conjunt d’Espanya. També a nivell estatal mereix una atenció especial l’esperança de vida de les persones sense sostre, situada en quaranta-set anys. Tant els orígens socials com les trajectòries educatives, laborals i familiars d’aquest col·lectiu són molt diverses. Així, per exemple, el mateix any 2005, un 65% de la població sense sostre a l’Estat espanyol tenia estudis secundaris i un 13% estudis superiors. Finalment cal remarcar que cl gruix del col·lectiu sense sos tre a Barcelona era bàsicament autòcton en la mesura que representa el 67% del conjunt d’aquesta població.
Aquest perfil majoritari parla d’una fotografia fixa en el temps, però, quins són els canvis soferts per la població sense sostre en els darrers anys? Ja des de la dècada dels anys noranta es va perfilant un clar augment de classes mitjanes i de població femenina, així com de població jove i també immigrada que fa molt difícil, per no dir impossible, unificar la població sense sostre en una única tipologia.
D’aquestes realitats emergents, n’interessa remarcar l’efecte generalitzador del fenomen sense sostre en el sentit que es travessen les fronteres de gènere, de classe social i d’origen ètnic. Cada vegada hi ha més dones i joves de classe mitjana. Les ruptures de parella i la violència domèstica són bona part dels detonants de la situació sense sostre per a moltes dones joves. El consum de drogues esdevé cada cop més accessible a totes les butxaques, a ambdós sexes i a totes les edats, i el seu impacte en la salut mental es fa més extensiu.
Aquesta transformació sociològica de la població sense sostre també va acompanyada del que es pot anomenar una gran diversitat biogràfica. Hi pot haver tant històries de vida de persones desheretades, abandonades, nascudes en hospicis i que es passen la vida d’institució en institució, com històries de persones treballadores o de classe mitjana amb estructures familiars aparentment estables, amb formació i professions reconegudes que ho han perdut tot.
Persona sense sostre dormint al carrer, s.d.
Stock.xchng
Com es veu abocada una persona a una situació sense sostre? Si es té en compte el que és l’entramat d’una vida, el pas del temps, es veu com l’encadenament i l’acumulació de factors de risc com l’atur, la violència, les malalties, el consum de tòxics, un accident, etc. es poden convertir en ruptures o trencaments biogràfics que aboquen una persona al carrer, a la mendicitat, a la indefensió, a la devastació tant física com psíquica. El resultat de tot aquest procés complex es concreta en la pèrdua o erosió de les relacions afectives o familiars i de béns materials. I, finalment, es perd la capacitat de sostenir-se i desenvolupar-se com a persona autònoma que pot gestionar la seva vida. «La vida m’ha pogut», és una frase recurrent en els relats de les persones sense sostre.
En efecte, escoltar les veus de les persones que s’han quedat sense sostre permet fer una aproximació a la dimensió de l’experiència, conèixer aquells àmbits temàtics que al capdavall vertebren la seva biografia i comprendre el profund abast d’aquest fenomen social.
En un context social i econòmic de creixent vulnerabilitat, el trencament del món dels afectes i del vincle social té unes conseqüències devastadores per a l’individu: «Yo no sabía lo que era una familia, el valor que tiene una abuela, una madre, ¡es que aún no lo sé! No sé lo que es un beso, no sé lo que es un juguete, ¿tú sabes la envidia que me daba a mí los domingos que en el hospicio venían los padres a visitar a los internos y yo y mi hermano más solos que la una? [...] eso es fuerte, es fuerte el que lo ha vivido, muchas veces nos marchábamos al campo de fútbol para no ver» (Ángel).
L’accés a una ocupació, a uns ingressos i a un habitatge dignes i estables ha esdevingut en l’actualitat una ficció per al col·lectiu sense sostre. Difícilment els processos d’inserció social podran recórrer a les habilitats dels individus en el terreny laboral per assolir el grau de normalitat esperat:
«A causa de l’atur he hagut de venir a parar aquí, si no, no hauria d’haver vingut a parar-hi per res, fa uns vint anys que m’he quedat aturat i des de llavors no hi ha hagut manera de trobar una feina rendible, aquest ha estat el meu problema» (Francesc).
El cos és un reflex de la devastació física i psíquica de les persones sense sostre, però també de la seva capacitat de recuperació quan es troba algun tipus d’ancoratge:
«Passes molt de fred, molt; la gent, hi ha de tot, tirada, estant amb un noi, estant amb un altre. Vas a cases okupes, de festes, i menges poquíssim, beus molt, èxtasi, coca, heroïna, molta droga, molta. Et perd, et perd el carrer, et destrossa, et demacra per fora i per dins, no tens forces, se’t tanca l’estómac i només vols beure, vols oblidar-te, saps? És que estàs així, dormint al carrer, però al mig d’un carrer, allà, vinga!» (Caria).
La immensa majoria de les persones sense sostre pateixen una profunda soledat i, en aquest sentit, cal destacar la importància que pren el fet de rebre un suport actiu i de tenir interlocutors que puguin actuar de referents en moments claus del cicle vital. EI procés d’institucionalització, amb totes les seves llums i ombres, esdevé central a l’hora de contenir els processos d’exclusió social:
«Jo m’he passat molts anys amb el cuento de la llàstima, m’ho van detectar en un dels centres, posava la cara trista, i aconseguia el que volia, i allà, que se les saben totes, van dir-me “aquí no vinguis amb la llagrimeta” i em van fer espavilar, em van dir que jo estava “institucionalitzat”, és a dir, que podia anar d’institució en institució, tenia llit, roba, cafè, dutxa, esmorzar i era molt fàcil per a mi viure així. És un lloc que sembla que et tinguin mania, però ho fan molt bé i no esperen que després els vagis a donar les gràcies, el que volen és que tu funcionis i no saber res més de tu, que no tornis per allí» (Robert).
Els processos que aboquen un individu a una experiència sense sostre mai no són lineals, hi ha recaigudes i nous començaments, entrades i sortides de la misèria i del patiment. No endebades, el present vol dir un tornar a començar. Es tracta, però, d’un retorn diferent, marcat per nous límits i per un conjunt de velles i noves potencialitats biogràfiques que poden rescatar-se. L’experiència de viure sense sostre, justament per ser radical, integral i complexa, sembla especialment fecunda per a imaginar i posar a la pràctica iniciatives innovadores des del camp de l’acció social.