Els anys de la Transició política van estar marcats, en el conjunt d’Espanya, per un gran afany de llibertat, per un extraordinari impuls col·lectiu de trencament de normes i barreres de tot tipus que ofegaven els individus i els feien viure pendents dels comentaris de l’entorn, sotmesos a un control social avalat i reforçat pel control polític. Catalunya i, en gran part, també el País Valencià van estar a l’avantguarda d’aquest moviment, d’aquesta voluntat col·lectiva d’alliberarse de costums i regles tradicionals que limitaven les possibilitats individuals i de poder-se lliurar sense recança als projectes, als desigs i a les ambicions que fins a aquell moment podien ser considerats immorals.
Fruit d’aquesta voluntat de llibertat, els valors van canviar. La innovació va ser considerada important pel sol fet de trencar amb el passat. Els comportaments conformistes d’adequació i acceptació de normes i costums van ser tinguts per sospitosos i la infracció de les normes va ser saludada com una conquesta social. A poc a poc es va anar imposant el propi desig com a legitimació última dels comportaments, i a l’ombra de la millora econòmica i del progrés democràtic, es va anar sortint del regne de la necessitat i es va començar a entrar en el de la llibertat, en una forma gairebé sense precedents.
Vint anys després de l’inici de la Transició, cap al final dels noranta, es començà a percebre un canvi de tendència pel que fa als valors col·lectius. En l’àmbit dels comportaments individuals avui ja no hi ha gaires barreres que es mantinguin, fora de les que sancionen els considerats delictius. El problema ja no és, doncs, com destruir normes que són interpretades com a traves imposades, sinó que es comença a produir la sensació que la manca de control social aboca a comportaments violents i incívics, i que la ciutadania, sense unes normes clares de capteniment personal, cau de manera creixent en diversos tipus d’excessos que acaben produint una sensació de malestar, de tensió i fins i tot de perill. Les expressions «Ho faig perquè hi tinc dret» o «perquè em dona la gana» deixen de ser interpretades com una posició valenta, de trencament de les imposicions polítiques conservadores, i comencen a ser vistes com a signe d’insolidaritat o de mala educació.
Alhora, altres canvis de sensibilitat estan incidint en aquest àmbit. La creença en la legitimitat de la igualtat de drets, per exemple, és avui majoritària entre la població; les imposicions degudes a la força o a la dominació no són acceptades com a normals. Tota violència va apareixent, per tant, com un fet gratuït i discutible. Però, mentre d’una banda creix la consciència de l’absurd de la violència, de l’altra els comportaments violents són encara sovint admirats i tenen una força d’atracció que la publicitat, els mitjans de comunicació i el cinema utilitzen a bastament. Impulsos contradictoris que fan que la qüestió de la violència col·lectiva estigui passant a primer pla.
Per tot això, aquest començament de segle ha estat marcat per un canvi de tendència pel que fa a la consideració de normes i valors: d’una manera creixent han anat apareixent veus que denuncien la manca de valors i disciplina col·lectiva com un problema social de certa importància, al qual cal fer front per a evitar que les ciutats es degradin. I han estat sobretot les ciutats, i les ciutats més grans, les primeres que han tractat de pal·liar aquests tipus de problemes amb polítiques que tendeixen a limitar el cost d’una llibertat que, d’altra banda, continua essent considerada com un bé cabdal que cal preservar per damunt de tot.
Violència i incivisme tenen certament formes i causes molt diverses. Heus aquí algunes de les seves manifestacions.
La violència de gènere ha estat probablement la forma d’exercici de la violència que més ha colpit la societat dels Països Catalans els darrers anys. No perquè sigui un fenomen nou, sinó perquè, finalment, els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i la seva freqüència i la seva brutalitat han resultat gairebé inexplicables en una societat que formalment, i també en el pla de la majoria de les opinions, ha reconegut la igualtat de drets entre homes i dones. El nombre de denúncies per violència de gènere ha crescut de manera espectacular. Significa això que hi ha una violència creixent dels homes damunt de les dones en l’àmbit familiar? La resposta és que no es pot saber, atès que durant anys no hi havia cap dada i la violència de gènere havia de ser silenciada per la mateixa dona que n’era víctima. En qualsevol cas, hi ha un element nou: històricament era poc freqüent que la violència de gènere portés a la mort, exceptuant els casos d’adulteri; que avui arribi a matar, i fins i tot porti a la mort del mateix agressor, mostra que s’ha produït un canvi. La violència de gènere tradicional formava part del que ha estat anomenat el pacte desigual entre homes i dones; en alguns casos era ritual o fins i tot considerada una prova d’amor, per pervers que tot això arribi a ser. La violència de gènere que s’està produint avui, però, mostra que el pacte desigual s’ha trencat: moltes dones han deixat d’acceptar la dominació masculina, i molts homes encara no han entès aquest canvi i hi responen a la desesperada, humiliats per no poder imposar-se. En aquest sentit, és una forma de violència més explosiva, probablement més descontrolada i destructora de la que podia existir en un passat que potser la ritualitzava.
Socialment, tot això produeix una estranya impressió: una societat relativament rica i culta com és avui la dels Països Catalans descobreix amb esglai els brots de follia i destrucció que conté, i que apareixen en el si de les institucions aparentment més amables, com la família o la parella. I ja no és possible atribuir-ho a la pobresa o a la marginació, atesa la prevalència d’aquestes conductes en totes les classes socials. La denúncia creixent augmenta el nombre de casos coneguts i crea la impressió d’una espiral de violència preocupant. I les mesures utilitzades per a tractar de limitar aquests excessos es mostren, molt sovint, totalment insuficients per a aconseguir-ho.
La violència escolar també és un fenomen antic, però que els últims anys ha rebrotat amb força i ha adquirit una dimensió de problema col·lectiu. Per designar aquesta violència s’ha utilitzat sovint el terme anglès bullying, que ha portat a creure que es tractava d’un fet nou. I, de fet, presenta alguns aspectes nous. La forma tradicional de la violència escolar, com en el cas de la violència domèstica, era soterrada, i, per tant, ambdues podien ser socialment ignorades. Era violència entre els mateixos alumnes, o del professor damunt l’alumnat, a través de la pràctica de càstigs corporals, que ha estat ja eradicada de les escoles.
La forma actual d’aquesta violència, en canvi, es manifesta en agressions entre l’alumnat, i de vegades fins i tot de l’alumnat als professors, especialment a les professores. Aquesta darrera manifestació és nova i és la que ha alarmat el professorat i el conjunt de la societat, perquè quan es produeix fa gairebé impossible la tasca d’eduear. De fet, per primera vegada hi ha escoles on els docents se senten amenaçats i en les quals es demana a les famílies que col·laborin més directament en la tasca d’educar i treballin conjuntament amb la mateixa escola. La possibilitat d’obligar les famílies a complir els seus deures ja s’ha plantejat, si bé no és fàcil de dur a terme; la possibilitat d’introduir policies a les escoles, que s’ha portat a terme en altres països, no ha estat encara considerada a Catalunya, però tot pot arribar.
Pel que se sap, la violència escolar no és molt freqüent, almenys en les seves formes més agudes; a Barcelona es va produir l’assassinat d’un noi a la sortida d’un institut, i això va accelerar la por a les bandes; però es va tractar d’un cas aïllat. Sovint, la repercussió d’aquests fets en els mitjans de comunicació contribueix també a crear un clima de por col·lectiva construïda exclusivament damunt de fets puntuals. Amb tot, és evident que l’emergència d’una societat molt menys repressiva del que havia estat en dècades anteriors és un experiment nou; si s’hi afegeixen els efectes de la immigració i la mundialització, es tracta, certament, de fenòmens inexistents fins ara, de manca de control social o de trencament de les referències que podien tenir els joves en els seus països d’origen, que aboquen a comportaments clarament transgressors. Ni el sistema educatiu ni les famílies tenen eines per a fer front a aquests canvis.
Com a fet encara puntual, almenys pel que fa a la informació existent, però significatiu pel que suposa, cal assenyalar que també hi ha problemes d’aquest tipus en un nombre creixent de famílies, que tampoc no saben com controlar el comportament dels seus fills i es troben, sovint, davant amenaces o fins i tot actes de violència per part d’aquests. Es tracta d’un fenomen aparentment minoritari, com la violència que els pares exerceixen damunt les criatures, però que a poc a poc va emergint com un altre signe d’un malestar profund i una manca de valors consensuats per a educar les noves generacions.
També, els darrers anys, han anat apareixent altres formes del mateix fenomen: allò que ha estat considerat incivisme i que consisteix en un tipus de comportament als espais públics que no té en compte la presència d’altres persones i mostra que, qui es comporta així, creu que té dret a privatitzar, en certa manera, aquest espai públic, a utilizar-lo com li sembla, sense comprendre que es un espai a compartir. En són exemples fefaents les pintades a portes i parets, que a vegades s’han tractat com a formes artístiques, però que habitualment són sobretot una degradació del paisatge urbà, i la destrucció de mobiliari públic; la brutícia pels carrers; el soroll, els crits, i sobretot el brunzir de motos o cotxes com a bombes sonores travessant la ciutat; les músiques eixordadores fins a altes hores de la matinada, o els concerts de bongos, imposats per immigrants que enyoren les seves festes, però no per això menys sorollosos i molestos per als veïns; les celebracions esportives cridaneres, que envaeixen la ciutat sense respectar l’hora ni el moment; els anuncis enganxats a parets i fanals o les escombraries per terra. La llista de les formes d’incivisme podria ser molt llarga, ja que es difumina en els seus extrems fins a confondre’s, en alguns casos, amb la delinqüència, i en altres, amb hàbits antics no desapareguts en altres territoris, com el d’escopir al carrer, que havia estat eradicat en la societat catalana.
Tot aquest conjunt de comportaments constitueixen el preu de la llibertat, entesa com a afirmació del dret personal a fer allò que es vol sense tenir en compte que els comportaments han de tenir límits. No es tracta pas d’un fenomen propi dels Països Catalans: en una etapa de globalització, els fenòmens socials són cada vegada més similars i cada vegada menys localment específics. Allò que és més característic dels Països Catalans és la descoberta d’aquest tipus de problemes, apareguts bastant de sobte, d’una banda com a conseqüència dels canvis de la Transició i, de l’altra, com a conseqüència de la ràpida arribada de poblacions foranes d’hàbits molt diferents. I en aquest sentit, és prou evident que encara hi ha dificultats per a trobar solucions, i que, sovint, tots aquests fenòmens són objecte d’una certa manipulació, tant informativa com política, que tendeix a magnificar-los i a reclamar una tornada a l’ordre del passat, davant l’angoixa que provoquen en la ciutadania.