i arquitectura | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels sumaris

arquitectura

Mostrant 1341 - 1350 de 2092

L’arquitectura religiosa gòtica del segle XVI

Arquitectura “gòtica” en l’època “renaixentista”

A Catalunya, com en tantes altres regions o territoris nacionals d’Europa, el segle XVI fou un període de canvis de model artístic, a causa de la irrupció i difusió del nou estil renaixentista nascut a Itàlia. Però, malgrat la designació habitual d’“època del Renaixement” i malgrat que en aquell temps la producció artística del país registrà un seguit formidable de transformacions en sentit renaixentista, fou també una etapa fronterera i d’aiguabarreigs, de vacil·lacions i de contradiccions, de mescles i d’hibridació. En qualsevol cas, a l’hora d’examinar-ne l’arquitectura religiosa conservada, i en particular les esglésies, d’entrada haurem de reconèixer que la major part de les obrades fins el darrer terç de la centúria mantenen inalterat el caràcter gòtic de les construccions tradicionals. El mantenen en paràmetres essencials dels edificis, com la tipologia de la planta, l’esquema compositiu dels alçats i la solució tècnica de la coberta, mentre que l’alteren poc significativament en les modalitats materials de la fàbrica, o fins i tot en paràmetres que solen manifestar una major sensibilitat als canvis de model, com la morfologia dels motlluratges o del repertori ornamental –en això, però, el procés de canvis, més circumscrits i superficials, també començà abans i seguí ritmes més vius.

Si ens atenem a la planimetria, les esglésies del segle XVI segueixen la mateixa fórmula tipològica tradicional, ja secular: nau única d’un nombre variable de trams o crugies, sense creuer i amb capelles allotjades entre els contraforts. La capçalera és quasi sempre poligonal, amb preferència de cinc o set costats, i les capelles són quadrades o rectangulars. El campanar, de planta quadrada o més rarament hexagonal, presenta nombroses variants, però se sol dreçar en l’última capella dels peus de la nau, habitualment en una sola banda.

També l’altimetria és sistemàticament adscrivible al repertori gòtic tradicional: els murs de l’àmplia nau única, oberts per les capelles badades als seus flancs, s’alcen fins al capdamunt de la volta –fins on arribi la sageta dels seus arcs formers– i admeten, així, una sèrie continuada de grans finestrals que, a més, comprèn els panys de la capçalera i el de tanca dels peus.

La nau es cobreix indefectiblement amb trams de volta de creueria, el pes dels quals descansa sobre el gruix dels murs, quasi sempre enrobustits per contraforts exteriors en la vertical de la represa o arrencada dels arcs, per tal d’absorbir-ne les tensions laterals.

L’esquema compositiu general de l’alçat interior de la nau –com el de l’exterior– deriva sempre, fonamentalment, d’aquestes dades de la coberta i dels murs laterals. La successió de les crugies o trams de la volta de creueria i el ritme de les capelles i finestres corresponent mantenen el seu paper determinant en l’organització de l’interior també en aquells casos en què els alçats incorporen variants d’una certa rellevància funcional o formal, com la perforació dels contraforts amb un pas de comunicació continu entre les capelles –amb recorreguts secundaris, a la manera d’embrionàries naus laterals– o, també, l’obertura o la substitució completa del mur entre contraforts per una segona sèrie alta de capelles superposades o tribunes, fins al mateix intradós de la volta de la nau –o gairebé: amb el desnivell d’alçada just per a encabir-hi un petit òcul o finestra exterior–. Aquestes variants especials de l’alçat són poc freqüents, però no pas estranyes, i remeten igualment a solucions ben conegudes i establertes en la tradició arquitectònica local.

Caldria dir el mateix a propòsit de variants o modalitats compositives d’altres tipus, i en primer lloc de l’articulació dels alçats, completa o bé simplificada. És a dir, l’organització dels paraments pot visualitzar o subratllar més o menys, mitjançant motlluratges arquitectònics, els diversos elements o parts de l’obra i les seves articulacions. Per exemple, pot marcar amb motllures horitzontals la represa o imposta de les voltes, o el nivell de l’ampit dels finestrals de la nau; o bé, amb motllures verticals, pot prolongar fins a terra –com a brancals– els arcs doblers dels trams de la creueria, o pot assenyalar les juntures i arestes o els canvis de pla dels paraments, etc. Hi trobem dues modalitats essencials o, millor, dues tendències, ja fixades en el quatre-cents: una composició més atenta i global dels alçats, amb aplicació generosa de motlluratges i articulació acurada dels paraments, i una composició més expeditiva i simplificada, que prescindeix de les articulacions o es limita a assenyalar-ne tan sols les més indispensables. Al segle XVI, i en particular els dos primers terços, s’optà molt més sovint per aquesta segona versió reductiva del disseny general de l’alçat; així –per il·lustrar-ho amb un sol aspecte–, s’ha de constatar el sistema de copades d’imposta, o simples permòdols per a recollir la represa dels arcs ressortits d’una volta de creueria, amb una freqüència incomparablement superior a la dels sistemes complets de columnes o pilastres adossades al mur des de la imposta de la volta fins a terra. La tendència no s’invertí fins a l’últim terç del segle.

Anàlogament, també en els mètodes constructius de la fàbrica es detecten diferents modalitats ja establertes en la tradició quatrecentista, reductibles a dues versions principals. En primer lloc, la construcció general de l’obra amb pedra de tall, tant en simples fileres per als murs com en la més complexa estereotomia per a les voltes, i tant la superfície dels paraments interiors i exteriors com els detalls de motlluratge. En segon lloc, la versió més econòmica i expeditiva que resol l’alçat dels murs amb obra de paredat –pedres irregulars i rajols, amb morter de calç– i, successivament, n’arrebossa o enguixa les superfícies de l’interior deixades a la vista, tal vegada pintades després amb un especejament regular fictici; la coberta és resolta amb voltes grasses, fetes amb trinxat de pedres i morter de calç i les pannes de rajol de pla enguixat. Aleshores, la pedra de tall es reserva tan sols per als elements de major esforç de la fàbrica, o els que reclamen una qualificació especial. Aquesta segona modalitat, més econòmica i ràpida, tingué un predomini quasi absolut al segle XVI –les obres de pedra tallada esdevingueren molt minoritàries o rares–, però el canvi rellevant respecte a la tradició arquitectònica immediata es limità a la major freqüència o sistematicitat amb què fou aplicada.

Si ens atenem a les formes del repertori ornamental o del motlluratge dels edificis religiosos, potser haurem de constatar un ritme de transformació de la tradició quatrecentista –en el sentit de substituir les morfologies gòtiques per les renaixentistes– més ràpid i intens que en el cas dels altres paràmetres, però sense interferir de manera determinant en la continuïtat arquitectònica general fins a la segona meitat o el darrer terç del cinc-cents.

Per començar, retrobem aquesta continuïtat bàsica en les morfologies dels elements arquitectònics més habituals, com el perfil apuntat dels arcs, tant dels aplicats a la generació de les voltes –els arcs formers i doblers de la creueria–, com dels oberts per accés a les capelles, o dels que defineixen finestres i portals. Amb tot, pel que fa a les formes d’arc caldria advertir que, en la tradició gòtica catalana, no són pas estranys els arcs de mig punt –sobretot en l’arquitectura civil–, i que els mateixos arcs ogivals es tracen sovint amb llums molt dilatades, és a dir, amb els dos centres de curvatura molt acostats, i per tant amb comportament constructiu i amb aspecte visual relativament similars als arcs de mig punt. La tendència a obtenir arcs ogivals amb els centres molt pròxims, tant en els doblers i formers de voltes com en arcades i portals, s’accentuà encara al segle XVI; igualment, hi aparegueren amb abundància creixent els arcs de mig punt. Tanmateix, abans d’identificar o confondre, precipitadament, aquesta major profusió dels perfils de mig punt amb influències de signe renaixentista, convindria no perdre mai de vista els antecedents autòctons i la tradició del seu ús. La presència d’arcs escarsers o rebaixats i carpanells –o d’ansapaner– fou habitual en el cinc-cents, mentre que la d’altres menes d’arcs, com els conopials, o els d’intradós lobulat, esdevingué molt escadussera en l’arquitectura religiosa del país –en la pràctica, és perfectament negligible.

1 Sant Pere de Reus; 2 Sant Martí d’Arenys de Munt.; 3 Monestir de Montserrat.
J. Figuerola Ma. Mària AHCAC - F.P. del Villar
La morfologia gòtica dels motlluratges, i de l’ornamentació arquitectònica en general, és l’element de continuïtat potser més manifest als edificis religiosos del segle XVI. Amb tot, hem d’observar-hi la mateixa tendència reductiva i simplificadora que ja consignàvem a propòsit dels tipus de construcció material de la fàbrica i de les modalitats de composició articulatòria dels alçats: també la decoració i el motlluratge gòtics foren aplicats amb moltes restriccions, tant en la quantitat com en la varietat del seu repertori, del qual, a més, sovint se seleccionaren les opcions i versions més simples. Observem que la restricció ornamental, coherent amb la dels altres paràmetres esmentats –els constructius i compositius–, continua una tendència arquitectònica d’arrels quatrecentistes; per això, el sol fet que en el cinc-cents l’opció gòtica més reduccionista es convertís en la preferent no justificaria que la interpretéssim com un mer efecte de les pressions del nou model renaixentista, sense considerar les possibles tendències evolutives a l’interior del mateix sistema gòtic. Insistim-hi, doncs: aquesta opció preponderant per les versions més simplificades del motlluratge i la decoració, afegida a les versions constructives i compositives igualment més simples d’entre les modalitats arquitectòniques heretades del quatre-cents, sembla que caracteritzà l’evolució interna del sistema gòtic autòcton al segle XVI –al contrari de l’hiperdecorativisme flamíger o florit, que prevalgué en el gòtic epigonal d’altres tradicions arquitectòniques.

Però, d’altra banda, també s’hauria d’afegir, amb l’èmfasi que convingui, que les motllures i els ornaments gòtics dels edificis experimentaren, abans que cap altre aspecte de la seva arquitectura, els primers símptomes de la irrupció i difusió del repertori morfològic renaixentista; foren els primers de quedar involucrats en els processos de simbiosi o d’hibridació, i finalment de substitució, amb les motllures renaixentistes equivalents. Així i tot, les soles alteracions morfològiques d’un edifici religiós, si no van acompanyades d’altres canvis en paràmetres arquitectònics més significatius, no semblen pas una raó suficient per a excloure el tal edifici del grup de les esglésies gòtiques i situar-lo entre les renaixentistes.

4 Convent dels Àngels i del Peu de la Creu de Barcelona.; 5 Sant Joan de Valls.; 6 Sant Esperit de Terrassa.; 7 Sant Jaume de Riudoms.; 8 Sant Jaume de Calaf.
Ma. Mària
Encara que les alteracions arribessin a la pèrdua i substitució completes del sistema morfològic tradicional –des de les motllures i els ornaments al perfil dels arcs–, i l’organització de l’alçat de l’edifici, a més de completa des del paviment fins a la imposta de la volta, ja aparegués ordenada segons el nou sistema articulatori i formal renaixentista de pilastres adossades i entaulament, sembla que tampoc aleshores no podríem descartar del tot aquesta església del grup gòtic i incloure-la entre les renaixentistes. L’abandó del model tradicional pel que fa als trets morfològics i compositius de l’edifici implica un canvi que ja és substancial i molt determinant en la resolució arquitectònica de l’obra, però que esdevé encara incomplet, perquè es limita al seu alçat. No es pot considerar que els canvis hagin desplaçat absolutament el sistema ogival tradicional fins que, a més de l’alçat de la nau, no incloguin també la seva coberta: fins que els trams de la volta de creueria no siguin suprimits per una estructura equivalent i de connotació renaixentista inequívoca, com els trams de volta de canó de mig punt.

En resum, la desnaturalització del sistema ogival en els edificis religiosos es dugué a terme sense necessitat d’abandonar la tradició, ni en la tipologia de la planta, ni en l’esquema general de l’alçat, ni en la modalitat constructiva de la fàbrica. Es manifestà primer, si bé de manera encara incompleta, quan l’organització tradicional dels alçats interiors desaparegué, desplaçada per una composició unitària d’encuny renaixentista. La desnaturalització esdevingué absoluta –i, per tant, es consumà plenament la desaparició del sistema– quan, a més, la solució gòtica secular de cobertes amb trams de creueria quedà descartada i fou substituïda per la de trams de volta de canó amb arcs faixons, un sistema d’evocació romana antiga associat al nou model renaixentista.

L’activitat constructiva

Noves esglésies parroquials gòtiques del segle XVI. Només s’assenyalen les obres de nova planta o les de reconstrucció radical del temple. Consignem els anys de contracte o començament i d’acabament de la fàbrica; quan hi consta un sol any, correspon al de contracte o començament, llevat que no s’especifiqui altra cosa.
J. Garriga
Les precisions anteriors sobre el sentit de la designació d’“arquitectura religiosa gòtica” també vénen a tomb a causa de l’amplitud i l’heterogeneïtat de l’activitat constructiva del cinc-cents a Catalunya, una amplitud i heterogeneïtat que, com veurem, s’accentuaren a partir de la segona meitat de la centúria i sobretot en el darrer terç, quan es multiplicaren les iniciatives constructives arreu del país i s’estengué i reforçà molt significativament la pressió del model renaixentista italià. Als edificis religiosos, per diverses raons –entre d’altres, també per la dimensió considerable dels espais de la nau que calia cobrir i per la complexitat objectiva de fer-ho amb tipus de voltes encara poc experimentats–, la comprensió plena i l’aplicació íntegra del nou model foren més aviat escadusseres i d’aparició tardana. Malgrat l’abundància d’hibridacions, durant el segle XVI la major part de la producció arquitectònica religiosa del país es mantingué en la tradició gòtica en aspectes fonamentals –en particular, en la preservació del sistema de coberta amb voltes de creueria.

La imatge més explícita i estricta d’aquesta continuïtat és la represa o l’acabament d’edificis religiosos plantejats i començats en el quatre-cents o en segles anteriors, la fàbrica dels quals havia quedat interrompuda en diversa proporció i per diferents raons, bé que la manca de recursos s’ha de situar entre les principals. No cal investigar ara el cúmul de les causes de la interrupció, específiques en cada cas, però recordem-ne almenys, com a factors d’influència general més destacats per la seva incidència en la destrucció dels recursos, els efectes devastadors que tingueren per a la societat catalana la guerra civil del segle XV i el confús conflicte remença. Un cop superada la crisi i pacificat el país en el mateix llindar del cinc-cents, amb el redreç o recuperació tant de les relacions institucionals i socials com del teixit de les activitats productives –en primer lloc l’agricultura, però tot seguit el comerç i la indústria o la fabricació artesana–, el restabliment dels circuits econòmics i la successiva regeneració demogràfica van permetre unes condicions financeres col·lectives més favorables per a afrontar les obres d’arquitectura, un tipus d’obra que reclama despeses immediates molt fortes i, a més, compromet inversions substancioses a mitjà i llarg terminis. En aquest context general de redreçament no deixen de tenir sentit les iniciatives de reprendre i enllestir les construccions interrompudes o deixades sense acabar, perquè van mobilitzar recursos econòmics i humans molt considerables i perquè, a més, manifesten la imatge més directa i viva de la continuïtat arquitectònica gòtica al segle XVI.

En certs casos, les obres pendents tenien poca rellevància en el conjunt de la fàbrica, en proporció amb les ja realitzades, o afectaven sectors de l’edifici –façana, cor, campanar… – que no en comprometien gaire els usos essencials, com a les esglésies del monestir de Sant Salvador de Breda –avui parròquia de Santa Maria–, de Sant Pere de Figueres, de Santa Maria de Montblanc, del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona o dels Sants Just i Pastor, també de Barcelona. En d’altres, en canvi, els treballs per fer eren importants: per exemple, completar encara la nau, com a l’església de Santa Maria de Balaguer –no consagrada fins el 1558–, o bé construir-la pràcticament sencera, com la de Santa Maria de Palamós, que el 1470 només tenia la capçalera i un tram de volta i no quedà coberta amb els quatre trams restants fins el 1551. Amb tot, per la qualitat i les proporcions imposants dels espais, per l’embalum dels recursos econòmics que van absorbir i per l’elevat nombre de mestres involucrats –tant mestres d’obres com pedrapiquers i escultors–, caldria destacar en aquest grup l’acabament de les catedrals de Girona i de Tortosa, que s’estudien en sengles articles en aquest mateix volum.

La conjuntura econòmica més propícia i el notable creixement demogràfic del país en el cinc-cents, ja suggerits, als quals caldria afegir encara, en l’últim terç del segle, els efectes dinamitzadors del concili de Trento (1545-63) encaminats a dignificar els espais de culte catòlic, confluïren també en la construcció d’un nombre realment considerable d’esglésies arreu del territori. Els temples parroquials de moltes poblacions de diversa importància, que, segons les abundants referències conegudes de visites pastorals, havien esdevingut insuficients o estaven reduïts a un estat decrèpit i ruïnós, foren reparats i restaurats en algun cas –en molts més casos es procedí a la seva ampliació o transformació–, però l’opció predominant fou també la més radical: substituir-los per edificis bastits de nova planta.

Nous edificis conventuals del segle XVI. L’any indicat entre parèntesis correspon a la fundació del convent o a l’inici de les obres, llevat que no s’especifiqui altra cosa.
J. Garriga
La proporció més gran d’obres, i tal vegada les de dimensions més monumentals, s’emprengué en la segona meitat de la centúria, però no són pas escasses les construccions començades en la primera meitat –entre les quals tampoc no manquen edificis destacables, com es veurà–. D’altra banda, hom n’observa una concentració major al llarg de la costa i a les àrees o comarques entorn de Barcelona, Girona i Tarragona –una distribució que coincideix, significativament, amb altres paràmetres de la vida col·lectiva del país, en particular els industrials i comercials (García Espuche, 1998)–. Sigui com vulgui, amb independència de la seva concreta distribució cronològica i territorial, constitueixen un conjunt enormement copiós i de singular relleu en la història de l’arquitectura catalana, malgrat el tradicional i persistent oblit de què han estat objecte pels estudiosos. El mapa de la pàg. 267 permet fer-se una idea de la seva importància.

En una altra sèrie d’esglésies, les obres de transformació cinccentistes foren menys radicals per al conjunt de la construcció; foren remodelacions d’entitat molt diversa –des de la simple agregació de capelles fins a reformes remarcables i d’abast més general– i afectaren una veritable munió d’edificis. Haurem de renunciar a fer-ne cap relació particular, ni tan sols sumària. Per a il·lustrar aquest tipus d’intervencions fem esment d’uns pocs exemples d’esglésies, com les de Santa Maria de Pineda –restaurada i fortificada després de l’atac de Rais Dragut per Joan de Tours (1545) i successivament engrandida amb capelles per Bernat Vidal (1553) i Pere Garriga (1567)–, Sant Pere de Torredembarra –ampliada pel mestre tarragoní Bernat Cassany (1558)–, la Doma de la Garriga –desdoblada lateralment pel mestre de Barcelona Bertran Felip (1561)–, Santa Maria del Barri de Tona (1570-79) –transformació gòtica d’un interior del segle XII–, Sant Jaume de Tivissa –amb disseny del rector Jaume Amigó, afegides les vuit capelles comunicades (v. 1579-83) i bastida una nova façana (1634)–, Santa Maria de Gandesa –reformada al segle XVI i sobretot al XVII pel mestre aragonès Ignacio Gascón–, o les de Sant Cristòfol de Begues (1579), Sant Andreu de la Barca (1581), Santa Agnès de Malanyanes (segle XVI), Sant Pere de Palau-sator (segle XVI), Sant Sadurní de Palol d’Onyar (segles XVI-XVII), etc.

La multitud de les construccions religioses del segle XVI es dilataria encara més si consideréssim el conjunt enormement extens de capelles i ermites disseminades arreu del país, bé que la majoria foren substituïdes o han desaparegut. Ens hem limitat a incloure’n una mostra, reduïda però significativa, en la relació general que s’indica al mapa –les ermites i els santuaris del Miracle, del Corredor, de Vallmoll, de Pont Major, de la Misericòrdia de Reus…

Les obres esmentades fins aquí i les que consignem només al mapa manifesten una entitat i un interès arquitectònic molt desiguals. Podem distingir-hi un sector de dimensions molt modestes, per exemple els edificis parroquials de Sant Joan Sanata i de Sant Cristòfol de Begues, o els santuaris del Roser de Vallmoll i del Socors del Corredor. Tanmateix, cal reconèixer que la majoria presenten espais i volums ben amplis –sovint molt remarcables, com les esglésies de Palamós, Bellpuig, Caçà de la Selva, Teià, Vilalba dels Arcs, Sant Pere de Vilamajor, Santa Maria d’Arenys de Mar, etc.–, i que algunes són fàbriques de proporcions ambicioses i imposants, com les de Reus, Montserrat, Valls, Terrassa, Alcover, Esparreguera, Riudoms, Igualada, Calaf, l’Arboç… En qualsevol cas, cal advertir que un nombre considerable d’edificis ha desaparegut, per diverses causes, i que molts d’altres han estat alterats en grau divers per obres de reforma posteriors. Un nombre conspicu de construccions fou substituït al segle XVII o XVIII per fàbriques noves i més ambicioses, i moltes d’altres van resultar afectades per causa de guerres o de revolucions, amb resultats desigualment destructius. A vegades se salvà l’estructura essencial de l’edifici –com l’església del santuari de Montserrat, incendiada dos cops per l’exèrcit francès (1811 i 1812) i restaurada en la segona meitat del segle XIX–, o en fou estalviada almenys una part, com a la parroquial d’Argentona –l’incendi del 1936 en deixà dempeus l’últim tram de la volta, el cor i la façana–. Més sovint, però, la demolició fou completa; així, en la guerra civil de 1936-39 desaparegueren una llarga sèrie d’esglésies, com les de Sant Genís de Vilassar, Olesa de Montserrat, Monistrol, Martorell, el Papiol, Sant Just Desvern, l’Hospitalet de Llobregat… (Liaño, 1983, pàssim; Garriga, 1986, pàg. 17-20, 104-112 i 164-169; Carbonell Buades 1989, pàg. 541-666; Mària, 2002, pàg. 23-66).

Les esglésies parroquials no esgoten pas, ni de bon tros, les iniciatives arquitectòniques amb funcionalitat religiosa retrobables a Catalunya al segle XVI. Una mirada exhaustiva no hauria d’oblidar els nombrosíssims edificis i esglésies conventuals del període escampats per tot el país, fruit del formidable moviment de reforma religiosa catòlica congriat al si de l’Església romana simultàniament i en resposta a la reforma protestant de Luter. El concili de Trento, que reformulà la doctrina catòlica i assumí no pocs ideals dels reformadors –la reforma interior i general de l’Església “en el cap i en els membres”–, donà l’impuls institucional decisiu a la difusió efectiva del moviment, la punta de llança del qual foren precisament els ordes religiosos. Arreu de l’Europa catòlica, i tant com els bisbes al capdavant de les seves diòcesis –si no més–, els més dinàmics transmissors dels anhels de reforma entre el poble laic foren els ordes religiosos de nova fundació, als quals caldria afegir les branques reformades de vells ordes tradicionals. La dispersió de les seves cases per poblacions de tot el territori, per tal d’afavorir la volguda actuació directa enmig de la gent, i la seva sintonia constant i disciplinada amb les directrius generals de l’orde, sovint d’organització molt centralitzada i amb seu a Roma, tingueren conseqüències notables també en l’àmbit de l’activitat arquitectònica. Primer, per la multiplicació extraordinària de les construccions, que caldria apreciar en la seva amplitud real; i segon, pels criteris generals que habitualment van presidir-ne la realització material, basats en una estricta i austera funcionalitat –aplicable sobretot a l’edifici de les cases conventuals i molt menys al de les esglésies adjuntes– i ben connectats d’entrada amb el coetani llenguatge arquitectònic romà, renaixentista.

Els convents de nova fundació, d’ordes nous o de branques reformades, sorgiren arreu de la geografia catalana, tal com es pot veure al mapa de la pàgina anterior. La majoria foren bastits de nova planta, tot i que la casuística de les construccions és enorme. D’altra banda, durant el segle XVI també s’han de registrar nombroses intervencions puntuals, sovint remarcables, en els vells complexos monàstics amb antigues i profundes arrels al país. Per limitar-nos a algun exemple indicatiu, recordem almenys, entre moltes d’altres, les obres dels monestirs benedictins de Montserrat –s’hi edificà la ja esmentada església nova del santuari (1560-92)– i de Sant Cugat del Vallès –el sobreclaustre i les estances abacials (1573-89)–; dels monestirs cistercencs de Poblet –la rebosteria (1560), el rerecor (1584), el palau abacial iniciat per l’abat Francesc Oliver de Boteller (1591)– i de Santes Creus –el palau abacial emprès per l’abat Jeroni Contijoc (1560-93)–; del monestir jerònim de Sant Jeroni de la Murtra, prop de Badalona –la conclusió de la casa i del claustre amb la seva font (inici del segle XVI) i de l’església–, i dels convents mercedaris de Vic –el claustre (1580)– i de Sant Ramon del Portell, refet i engrandit a partir del 1597.

La composició arquitectònica i la mateixa organització dels edificis conventuals seguien, amb volguda simplicitat, les pautes generals dels vells conjunts monàstics, que els ordes mendicants medievals ja havien experimentat en contextos urbans. Comprenien l’església i un pati o claustre envoltat dels ambients col·lectius i de serveis, i al damunt seu un o dos pisos amb les cel·les dels frares. No cal dir que aquest esquema era susceptible de nombroses i variades concrecions, derivades essencialment de dos factors. D’una banda, l’obligada adaptació a les exigències de l’espai disponible i del seu precís emplaçament urbà. De l’altra, l’acomodació a les peculiaritats de les diverses congregacions religioses, considerades –explícitament o no– en les seves regles o constitucions fundacionals.

La major part de construccions conegudes de nova fundació solen seguir models romans –en particular les datades a partir de l’últim terç de la centúria– i haurem d’ignorar-les en el nostre estudi, que es limita a considerar tan sols els edificis gòtics dedicats al culte, és a dir, les esglésies.

Només una proporció minúscula d’aquesta munió d’edificis cinccentistes ha sobreviscut fins avui. La pèrdua de la immensa majoria s’ha de situar ben avançat el segle XIX, arran del procés desamortitzador del 1835 –al Rosselló, sota l’Estat francès pel tractat dels Pirineus (1659), situacions d’efectes destructius similars s’havien produït a la darreria del segle XVIII, des del 1791–. En molts casos, els edificis conventuals desamortitzats s’aprofitaren i adaptaren a les més variades funcions –caserna militar, magatzem, taller o fàbrica, grup d’habitatges, etc.–, altres convents foren enderrocats perquè n’interessava més el solar urbà que ocupaven, i encara molts més, un cop abandonats i saquejats, o també incendiats, acabaren convertits lentament en un munt de ruïnes. Un cert nombre de les esglésies conventuals mantingueren la seva dedicació al culte, ara adscrites al servei parroquial del clero secular, però la majoria seguiren el mateix destí del convent i han desaparegut o han estat profundament alterades. Una darrera sèrie d’incendis i demolicions massives tingué lloc en episodis revolucionaris del segle XX, sobretot en la guerra civil de 1936-39.

Els espais de culte litúrgic

El sistema arquitectònic general: Sant Pere de Reus

Les esglésies del segle XVI, tant parroquials com conventuals, responen a un mateix esquema tipològic ja perfectament establert en l’arquitectura autòctona des dels segles XIII-XIV i que acreditava una enorme eficàcia funcional i formal. Es podria descriure com un ampli ambient de nau única sense creuer, tancat per capçalera poligonal de cinc o set panys i cobert per un nombre variable de trams de creueria, entre els contraforts de la qual s’allotgen les capelles. La simplicitat i la relativa flexibilitat del model li donaren una fortuna secular, que ultrapassà de molt el cinc-cents i absorbí amb poques alteracions els canvis introduïts per la difusió dels corrents arquitectònics renaixentistes.

No té res d’estrany, doncs, que retrobem el característic esquema tradicional aplicat en un dels edificis de nova planta més ambiciosos i emblemàtics que s’emprengueren a Catalunya en l’inici de la centúria: l’església prioral de Sant Pere de Reus. Presenta capçalera de set panys amb capelles radials, com Santa Maria de Montblanc, nau de sis trams de creueria orientada a llevant i un campanar hexagonal intersectat al seu angle sud-oest, en un flanc de la façana, tot construït amb carreus de pedra tallada procedent de Salou.

La construcció de la prioral de Reus, ja projectada el 1510, no començà fins el 31 de març de 1512 i, per l’estretor de recursos del Consell de la vila, es dugué a terme amb un notable alentiment –fou acabada el 1566, però de fet alguns detalls no s’enllestiren fins el 1601–. Va dirigir-ne els sectors més decisius i vinculants de l’obra el mestre francès originari de Lió Benet Otger –també Oger i Auger, en els documents–, des de bon principi fins al 1537, any en què morí. Edificà íntegra la capçalera de set panys amb la seva volta, un primer tram de la volta de la nau i tot el mur perimetral de migdia, incloses les primeres plantes del campanar encastat per la meitat a l’interior de l’edifici. D’acord amb una opció inicial del Consell que finalment es manifestà desafortunada, el tram de la volta major construït per Otger era doble, en el sentit que comprenia l’espai de dues capelles per costat –igual que, a Montblanc, el tram de volta que correspon a la façana–. Malgrat les interrupcions sovintejades dels treballs, el 1537 Otger deixà la fàbrica ja parcialment apta per al culte, fins al punt que el 29 de juny de 1543 se celebrava la solemne consagració del temple, oficiada pel bisbe franciscà Joan Jubí.

Malauradament, el tram de volta doble de la nau es desplomà pocs mesos més tard, al gener del 1544. Arran de l’accident els responsables renunciaren a uns trams de coberta tan excessius i insegurs, i des del març del mateix 1544 els mestres de Tortosa Joan Mas, Antoni Albell i Bartomeu Joan procediren a refer el tram esfondrat amb els dos trams simples actuals. A més, a partir del maig del 1545 els mestres Albell i Joan també contractaren la continuació de la fàbrica per tot el mur perimetral nord i pel mur de la façana, fins a completar l’alçat de l’edifici tot enllaçant-lo amb els sectors ja bastits per Benet Otger. Els dos trams següents de la volta, tercer i quart, foren coberts pels mestres de Tarragona Pere Besac i Antoni Font entre el 1557 i el 1559.

Interior de Sant Pere de Reus, un dels exemples més clars de continuïtat de l’arquitectura gòtica tradicional durant el segle XVI.
AT - G.Serra
L’obra fou represa al febrer del 1561, contractada pel mestre Domènec Sarobé, potser de Tortosa. Se centrà prioritàriament en la continuació de la torre campanar hexagonal, perquè el seu cos prismàtic –de set plantes d’alçades desiguals– penetrava a l’interior de la nau i condicionava la construcció dels dos últims trams de la volta, com també la de l’ampli cor elevat previst en aquests trams. Sarobé deixà enllestits, o quasi, els quatre pisos mancants de la torre abans del seu òbit, l’estiu del 1566. Mentrestant, entre el 1562 i el 1564, també s’ocupà del cor: primer va construir-ne les voltes rebaixades i un gran pilar exempt amb l’escala d’accés, i tot seguit, al març del 1564, va contractar-ne la robusta barana de balustres per a tancar-lo. Encara el 1564, tant el cor com l’església van rebre un sobri paviment de cairons. En l’etapa del mestre Sarobé també es feren els dos finestrals dels sectors de mur meridional successius al campanar i es completà la coberta de la nau amb els dos trams de volta mancants, el cinquè i el sisè. L’última clau de volta porta la data del 1565. Tot fa pensar que el 1566, quan morí Domènec Sarobé, la fàbrica de Sant Pere estava essencialment acabada, però encara devien mancar-ne alguns detalls, perquè consta que els anys 1581 i 1601 hi treballava el mestre reusenc Damià Pallarès –en obres poc precisables, al cor i potser als sectors alts de l’edifici (Gort, 1985; Liaño, 1992a, pàg. 17-45).

Les voltes de creueria de la prioral de Sant Pere són formades amb tots els arcs apuntats. A la capçalera, els nervis radials ramificats des de la clau reposen sobre el capitell d’una altíssima columneta que articula fins a terra les arestes dels set panys, contrafortades a l’exterior. Entre els contraforts, els panys s’han buidat en la seva base per a emplaçar-hi set capelles amb volta d’ogives, i al capdamunt, entre els nervis radials, per a obrir-hi set grans finestrals. A la nau, els engruixits arcs doblers i els arcs diagonals de la creueria només imposten al mur recollits en simple copada o permòdol de modelat molt pla, de manera que els llenços orbs del parament –desproveïts de finestrals, llevat dels dos oberts a migdia pel mestre Sarobé– no articulen la seva superfície amb cap motlluratge, ni en el sentit vertical per a prolongar fins a terra el suport dels arcs doblers i creuers de cada tram, ni en el sentit horitzontal per a visualitzar el pla d’imposta de les voltes amb una cornisa perimetral contínua. L’únic element que compassa l’alçat del mur és la successió de les capelles emplaçades entre els contraforts, badades en arcs apuntats.

Notem que l’església de Sant Pere no divergeix en res d’un interior gòtic tradicional, ni tan sols en la morfologia dels elements arquitectònics de detall o de l’ornamentació –l’únic contrast en la rigorosa unitat gòtica del conjunt, i encara només parcial i lleu, es limita a l’obra tardana del cor, que és de 1562-64–; també caldria precisar que la nau rebé un maquillatge “modern”, probablement al segle XVII, però fou eliminat per Cèsar Martinell el 1941, en la restauració del temple després de la Guerra Civil Espanyola. A més, s’ha de remarcar la simplificació compositiva de l’alçat cinccentista de la nau de Reus, en contrast amb les articulacions més riques de la mateixa capçalera obrada en l’etapa del mestre Otger –l’únic sector on fins i tot els arcs formers van rebre motlluratge.

Alguns trets de la prioral de Reus ja no tornaren a aparèixer en esglésies del segle XVI, llevat de comptades excepcions. És el cas de la corona de capelles radials obertes a la capçalera, o també de la construcció íntegra de l’edifici amb pedra de tall –tant l’estereotomia de les voltes com les filades dels paraments interiors i exteriors–. En el futur, els espais reservats a les capelles serien exclusivament els flancs de la nau, però no pas la capçalera, que com a màxim rebé una capella o dues per banda. Igualment, les fàbriques completes de carreus de pedra –compreses les pannes de la volta, com l’església de Vilalba dels Arcs– esdevingueren una raresa.

En canvi, la simplificació articulatòria o compositiva de l’alçat que observàvem a la nau de Sant Pere de Reus és un tret que retrobarem sistemàticament en l’arquitectura religiosa almenys fins a l’últim terç del segle –fins que edificis de notable ambició monumental no el replantegin amb major o menor radicalitat–. Aquesta versió simplificada dels alçats s’acumula a la generalització d’una modalitat constructiva i material de la fàbrica també més simple, molt més econòmica i ràpida, que substitueix la pedra tallada: els murs foren d’obra de paredat arrebossada o enguixada i les voltes es feren grasses o amb pannes de rajol de pla enguixades –les superfícies vistes dels paraments i voltes, allisades i emblanquinades, es podien pintar amb el perfil regular d’un fals especejament–. La pedra de tall quedà reservada a sectors molt específics de l’edifici, com el frontis exterior o el campanar, i als elements de major esforç o d’una especial qualificació –arcs i nervis, claus i permòdols, finestres i portals, llindes i brancals, pilars i graons, arestes i cantonades, cornises i gàrgoles, etc.–, i almenys als més importants, segons els recursos disponibles. La mateixa tendència reductiva també impregnà el disseny dels motlluratges i l’aplicació del repertori ornamental.

La simplificació ornamental i compositiva, afegida a la material, sembla que caracteritza l’evolució interna del gòtic epigonal autòcton al segle XVI –contraposat, en això, com ja s’ha dit, a l’exuberància decorativa d’altres tradicions arquitectòniques–. Responen a aquesta opció reductiva nombroses esglésies de nova planta empreses al segle XVI fins al llindar del XVII i disseminades arreu del país, bé que amb una concentració major als territoris pròxims a la costa i també a l’entorn de Barcelona. No hi manquen edificis de dimensions notables, sobretot en l’últim terç del cinc-cents, però més habitualment són obres modestes, i totes presenten la típica planta de nau única sense creuer, amb capelles entre els contraforts i capçalera poligonal. Els mestres constructors d’aquestes esglésies –en bona part residents a Barcelona o en poblacions grans, amb una proporció rellevant d’oriünds “del regne de França”, en particular occitans i provençals– s’atengueren amb espontaneïtat al model tradicional que s’ha descrit, com si la tipologia d’edifici establerta fos una pressuposició per a la qual ningú no considerava la possibilitat de projectes alternatius.

De fet, en la documentació contractual coneguda no hi ha indicis de propostes de solucions alternatives, ni per la part adjudicatària de l’obra –els obrers parroquials o el Consell de la universitat en qüestió–, ni tampoc pels mestres contractants, i, en qualsevol cas, els mestres no presenten mai projectes personals i originals: només es comprometen a construir allò preestablert.

Sovint l’obra projectada tenia una versió ja construïda en alguna població pròxima; si els adjudicataris la consideraven satisfactòria, la prenien per model i obligaven per escrit el contractista a atenir-s’hi. Hi ha molts exemples d’aquests casos. Així, en les capitulacions corresponents, consta que la nau de l’església parroquial de Calella contractada per Pere Suaris (1539) ha de ser com la d’Argentona, i el campanar i el portal, com els d’Arenys de Munt; l’església de Sant Andreu de Llavaneres contractada per Pere Blai I (1561) s’ha d’atenir en tot a la d’Arenys de Munt; l’església de Sant Joan de Valls contractada pels mestres Bartomeu Roig I i II (1569) ha de seguir el model de la del convent de Sant Agustí de Barcelona; la parroquial de Sant Just Desvern contractada per Lleonard Bosc (1570) s’ha de regir per la de Santa Maria de Vallvidrera, i igualment la trona, mentre que el portal ha de ser com el de la capella de Sant Cristòfol del carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona; l’església de Sant Martí de Taià contractada per Antoni Mateu II (1574) haurà de ser com la del convent dels Àngels de Barcelona, amb la rosassa i el portal com els de l’església del convent d’Elisabets, també de Barcelona. Les referències d’aquesta mena es podrien multiplicar, però, un cop assenyalat el fenomen, ara és preferible observar que, de retop, afavoria molt eficaçment la transmissió i la prolongació indefinides dels trets tipològics tradicionals dels edificis –o com a mínim dels trets més acordats als estàndards utilitaris i de gust establerts.

Les naus gòtiques menors

En el bloc general de construccions gòtiques dedicades al culte, convindria destacar en primer lloc, succintament –amb les dades elementals de l’autor i de la cronologia de la fàbrica–, unes quantes esglésies del grup més típic i nombrós, i també el més simple, que presenten tres crugies o trams de volta de creueria tancats per capçalera de cinc panys; bona part de les capelles entre els contraforts de la nau, tot i ser previstes en origen, sovint es bastiren en campanyes d’obres posteriors. L’esquema arquitectònic bàsic fou el mateix a totes les esglésies, com ja s’ha dit, de manera que les diferències més rellevants observables entre les unes i les altres resulten solament dels factors constructius específics acordats en la contractació, o de la diversa qualitat tècnica de la realització i de la peculiar peripècia històrica successiva de cada temple.

Interior de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius, obra del mestre Tomàs Barça (1526-v. 1533).
AB - G.Serra
Per ordre cronològic, enceten l’exemplificació del copiós grup d’esglésies amb tres trams de creueria dues obres dels mestres gironins Bartomeu Rofí –o Rossí, acompanyat d’un fill homònim– i Pere Capvern, d’origen francès: la parroquial de Lloret de Mar, contractada el 21 de desembre de 1509 i construïda entre el 1510 i el 1522 amb dues capelles (Pons Guri, 1977, pàg. 25-27), i la de Sant Genís de Vilassar de Dalt, contractada el 22 de setembre de 1511 i ja enllestida el 20 de juny de 1518 –fou enderrocada durant la guerra civil de 1936-39 (Madurell, 1970, pàg. 108-109)–. Les segueix l’església de Sant Julià d’Argentona, que els jurats i obrers de la parròquia i el seu rector Lluís Desplà –també ardiaca de la seu de Barcelona– contractaren el 13 de desembre de 1514 als mestres de Girona Miquel Canut i Perris Absolut; aquest darrer, natural d’Orleans, completà l’obra el 10 d’abril de 1521, quan el seu soci ja havia mort (Madurell 1948, pàg. 142-143, i 1970, pàg. 38-41). La nau d’Argentona va tenir en origen una sola capella per costat, que més tard fou flanquejada per una segona mitjançant l’infreqüent sistema de buidar el contrafort intermedi i modelar-ne el frontis com a pilar prismàtic vuitavat, amb el resultat de formar un ambient general de planta centralitzada amb dues insòlites naus laterals. L’aspecte d’espai de tres naus quedà encara accentuat arran de la reconstrucció del temple després de l’incendi del 1936, perquè fou allargat l’edifici tot desplaçant-ne la capçalera, però cal advertir que això no correspon a l’obra inicial del cinc-cents. Dues esglésies més del Maresme s’haurien d’assignar al conegut mestre de Barcelona Tomàs Barça: la parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius, contractada el 10 de maig de 1526 i acabada cap al 1533 (Madurell, 1970, pàg. 66-67), i la conclusió o ampliació final de la del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, obra encarregada el 1532 i enllestida vers el 1540 i avui en ruïnes, arran de l’exclaustració i l’incendi del 1835.

Exemples de naus mitjanes: Sant Pere de Reus, Sant Martí de Taià.
J. Figuerola, Ma. Mària
L’església de Sant Martí d’Arenys de Munt, que presenta la nau orientada a ponent –com la de Dosrius i per la mateixa raó de conservar el campanar construït de nou feia pocs anys–, fou contractada amb el barceloní Pau Mateu l’11 d’agost de 1531. La seva mort, l’estiu del 1539, interrompé l’obra quan era quasi acabada, i el 14 de setembre el seu germà Antoni Mateu es comprometé a completar-la en un any –liquidà comptes amb els obrers de la parròquia el 10 de juliol de 1540 (Pons Guri, 1944, pàg. 9-15)–. Tot seguit, el mateix Antoni Mateu intervingué en l’accidentada construcció de la parroquial de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella, que el 30 de novembre de 1539 havia contractat Pere Suaris, un mestre d’origen castellà resident a Barcelona. Antoni Mateu reprengué l’obra deixada per Suaris, no sabem exactament quan ni per quin motiu, i va treballar-hi fins al seu òbit el 1550. Aleshores prosseguiren la fàbrica l’escultor turenès Joan de Tours, des del 1553 fins a la seva mort el 1558, el seu fill homònim catalanitzat com a Joan de Torres (1558-62) i, encara, els mestres Joan Soler de Calella i Perris Rohat, francès resident a Mataró (1563-64). El temple cinccentista de Calella s’hagué d’enderrocar el 1747 per causa del desplomament del campanar, i fou substituït pel gran edifici actual, que projectà Josep Moretó i Sellés el mateix any (Giol, 1953, pàg. 30-31; Córdoba, 1963, pàg. 53-54, i 1964, pàg. 2; Madurell, 1970, pàg. 49-51; Mir, 1982, pàg. 60-67 i 79-87; Garriga, 1995, pàg. 350-352). L’esmentat mestre barceloní Antoni Mateu s’ocupà també de la fàbrica de l’església parroquial de Sant Feliu de Cabrera de Mar, que contractà el 5 de gener de 1540 conjuntament amb el mestre Joan Vives de Sant Genís de Vilassar de Dalt. Ignorem si el termini de sis anys previst per a acabar l’edifici fou respectat gaire rigorosament, però sembla raonable suposar que ja s’havia enllestit el 1550, quan morí Antoni Mateu. En qualsevol cas, la cerimònia de benedicció del temple no se celebrà fins molts anys més tard –el 25 de febrer de 1570, oficiada pel bisbe Joan Jubí–. El cor conserva la barana original de guix prescrita en el contracte –acomodada al model de Sant Genís de Vilassar de Dalt, ara perdut–, que consta de cinc plafons de traceries gòtiques calades emmarcats per pilastretes i un ampit d’ornamentació renaixentista (Madurell, 1970, pàg. 45-46).

Exemples de naus mitjanes: Sant Esperit de Terrassa, Sant Jaume de Calaf.
Ma. Mària
El 28 de novembre de 1558 el mestre Bartomeu Roig de Barcelona havia completat la parroquial de Sant Sadurní de la Roca del Vallès (Martí i Bonet i altres, 1981, pàg. 532-534). La de Sant Andreu de Llavaneres, avui església del cementiri, fou contractada el 17 de març de 1561 pel barceloní Pere Blai –pare de l’arquitecte renaixentista homònim– i s’enllestí al cap dels vuit anys previstos en les capitulacions (27 d’agost de 1569). Tanmateix, algunes feines tallades en pedra de Montjuïc que servia Joan Safont no van culminar fins poc abans de la benedicció del temple, autoritzada el 30 de març de 1574 (Madurell, 1970, pàg. 104). Tres noves parroquials de la rodalia de Barcelona s’haurien d’assignar al mestre Lleonard Bosc de Vilafranca del Penedès, potser d’origen occità, que també residí a Barcelona i a Castelldefells: la de Santa Maria de Vallvidrera, contractada el 7 de juny de 1566 (Madurell, 1948, pàg. 190); la dels Sants Just i Pastor Desvern, amb contracte datat el 16 de gener i renovat el 20 de juny de 1570 –destruïda en 1936-39– (Madurell, 1948, pàg. 191), i la de Sant Esteve de Cervelló, acabada l’11 d’octubre de 1587, segons el document de liquidació de comptes entre els obrers de la parròquia i el mestre Bosc (Madurell, 1948, 197). L’església de Sant Cebrià de Vallalta, construïda per un mestre desconegut, consta que fou acabada l’any 1577. L’obra de la parroquial de Sant Vicenç de Montalt, contractada el 8 d’abril de 1591 per Dionís Torres de Calella –un nét de Joan de Tours–, devia quedar completada vers el 1601, quan també fou muntat el portal del mestre Jaume Costa de Torroella de Montgrí adjudicat el 9 de febrer de 1598 (Mas, 1921; Madurell, 1970, pàg. 116-117).

Tots els edificis esmentats fins ara, que illustren la versió majoritària i més senzilla d’església gòtica cinccentista, responen estrictament a l’esquema tipològic estàndard: una nau amb capçalera de cinc panys i tres crugies de creueria ogival –amb copades i sense articulacions verticals ni horitzontals.

Les naus mitjanes i les seves particularitats tipològiques

Una altra sèrie d’esglésies, menys copiosa, que essencialment responen al mateix esquema tradicional –tant pels paràmetres constructius com pels compositius i ornamentals–, convindria que fos examinada a part per les proporcions força més ambicioses dels seus edificis i perquè la majoria són obrats en la segona meitat o l’últim terç del segle i ja mostren un cert retorn, més o menys decidit, de les articulacions compositives. I, encara, perquè alguns presenten versions amb elements característics, amb certes variants tipològiques no gaire freqüents si considerem el conjunt d’obres de la centúria, però ben arrelades en la tradició arquitectònica del país.

La capella barcelonina del Palau Reial Menor, edifici medieval que al segle XV Joan II cedí per a residència a Galceran de Requesens, presenta unes proporcions només moderadament més grans respecte al grup d’esglésies de naus menors. En realitat, la capella prové de l’antiga església de la casa del Temple de Barcelona, bastida el 1246 per iniciativa del comanador Pere Gil: una nau amb capçalera plana i coberta de fusta de doble vessant, sostinguda per cinc arcs de diafragma a penes apuntats que definien un espai de sis trams (Fuguet, 1995, pàg. 288-289). Quan Carles V renuncià (8 d’agost de 1542) al dret de patronatge reial sobre la capella d’aquest palau –a favor de l’hereva del casalici, Estefania de Requesens, casada amb el noble castellà Juan de Zúñiga–, Hipòlita de Liori, mare d’Estefania, emprengué una remodelació radical de la vella construcció templera. Se n’ocupà de dur-la a terme, entre el 1542 i el 1547, el mestre Andreu Matxí de Barcelona. La consagració de la capella renovada tingué lloc el 10 de maig de 1547, poc després que haguessin mort (1546) Hipòlita de Liori i Juan de Zúñiga. Les obres de complement i mobiliari mancants foren confiades per Estefania (1549) al seu hereu Lluís de Requesens i Zúñiga (March, 1943, pàg. 333-336, i 1955).

En la remodelació de 1542-47, el mestre Matxí mantingué la capçalera plana de l’edifici medieval –l’actual presbiteri de cinc panys prové de les reformes d’Elies Rogent del 1866–, però en substituí la coberta de fusta per trams de volta de creueria amb espinada i claus, tot deixant els arcs de diafragma com a doblers. A més, perforà el segon tram amb un cimbori –cegat el 1968, quan s’edificà un pis damunt l’església– i obrí capelles d’arc carpanell al mur dels tres trams següents. Les tribunes contruïdes sobre les capelles del costat de l’epístola són un afegit posterior, de 1739-43. L’aspecte actual de la nau, doncs, és assignable només en part a la intervenció d’Andreu Matxí. L’articulació vertical tan pronunciada, amb pilastres inhabitualment emergents del mur que arrenquen de terra i es prolonguen sense solució de continuïtat com a arcs faixons de la volta –amb la sola interrupció d’un abreujat capitell d’imposta, tripartit perquè també recull els nervis dels arcs creuers–, podem atribuir-la a l’opció compositiva de Matxí, però al capdavall depèn de l’emergència dels vells arcs de diafragma de la capella templera. La novetat del cimbori, en canvi, facilità a Matxí la reorganització de la capçalera, a la qual podia agregar un nou tram després de singularitzar-lo solemnement.

Exemples de naus mitjanes: d'esquerra a dreta i de dalt a baix, Sant Pere de Reus, Sant Andreu de Llavaneres, convent dels Àngels i del Peu de la Creu de Barcelona i Santa Maria d’Igualada.
J. Figuerola, Ma. Mària; HAC, pàg. 110/ITCC, Ma. Mària
Un altre edifici remarcable de quatre crugies –de proporcions mitjanes, doncs–, que superposa algun tret característic a l’esquema general més constant, és l’antiga església del convent de la Trinitat, ara de Sant Jaume, del carrer de Ferran de Barcelona. No sabem com era l’obra preexistent –l’església fundada el 1394 per una confraria de jueus conversos, cedida a una comunitat de monges, el 1492, i a l’orde dels trinitaris calçats, el 1529–, que, en qualsevol cas, acabà completament refeta en el cinc-cents. També es desconeix el procés de l’obra, que sembla iniciada a partir del 1540 amb l’agregació de la capella de la Mare de Déu del Remei, exterior al temple bé que paral·lela a la seva nau pel costat de l’evangeli. La transformació de l’església medieval, pròpiament, segons una traça que preveia l’afegit de capelles i tribunes, havia començat en data incerta, però anterior al 7 d’octubre de 1570, quan el mestre Jeroni Matxí –fill d’Andreu Matxí (†1554)– va contractar-ne la continuació; els pactes foren renovats el 13 de març de 1576, no sabem per quina raó, i ampliats el 22 d’agost de 1577. La prossecució –potser la conclusió– de les obres va concertar-la amb la comunitat trinitària el mestre Joan Roca, primer l’11 d’agost de 1580 i després el 9 de gener de 1582. Aquest temple, acabat pel mestre Roca no gaire després del 1582, resultà profundament alterat per una ambiciosa ampliació, al cap de pocs decennis (1619-47), i per les contundents reformes dels segles XIX i XX (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 189-191; Madurell, 1948, pàg. 193-194; Carbonell Buades, 1989, pàg. 423-425 i 808-809).

El sector de la nau de la Trinitat datable al cinc-cents –ignorem fins a quin punt retocat o maquillat per les intervencions dels segles XIX i XX, que en qualsevol cas mantingueren la solució d’imposta d’arcs i nervis de la volta en simples permòdols– presenta l’habitual cor elevat a l’últim tram dels peus i dues particularitats que constatarem diverses vegades en esglésies del darrer terç de la centúria. Primer, les capelles estan comunicades per un pas continu que travessa els contraforts i que en termes de recorregut espacial funciona com una embrionària nau lateral. Segon, la sèrie de capelles obertes a la nau en arc carpanell té l’alçada lleument comprimida per tal d’admetre damunt seu una altra sèrie de capelles altes, o tribunes, de perfil apuntat i també comunicades per un pas –una variant de l’alçat interior que facilita l’enllaç directe del cor elevat amb les estances conventuals en origen emplaçades prop de la capçalera–. Tant els passos de comunicació entre capelles com les sobrecapelles o tribunes no són rars en la tradició gòtica autòctona i, d’altra banda, com es veurà més endavant, apareixen en obres de cronologia anterior al convent trinitari, com l’església de Montserrat iniciada el 1560. Igualment a Montserrat, retrobarem un cimbori com el que Andreu Matxí situà a l’església del Palau Reial Menor en les reformes de 1542-47 i com un altre de molt més gran que en 1619-47 fou afegit al creuer de la Trinitat.

Com a exemple d’edificis mitjans –de quatre trams de creueria–, però d’estructura estàndard i sense cap complexa història anterior, recordem almenys les esglésies de Santa Maria de Palautordera i de Santa Eulàlia de l’Hospitalet. La primera, ja en obres el 1562 i acabada entre el 1567 i el 1574, té capçalera de set panys i nau amb tres capelles per costat –manquen les capelles de la quarta crugia, sota les voltes rebaixades del cor (Martí i Bonet i altres, 1981, pàg. 194-195)–. La de Santa Eulàlia de Provençana o de l’Hospitalet de Llobregat fou contractada el 22 d’octubre de 1579 pel mestre Gervasi Giralt (†1584) i continuada a partir del 5 de juny de 1584 pels dos cosins Josep Ferrer i Pere Ferrer “menor”, tots mestres de Barcelona –el 24 de març de 1585, però, els Ferrer subcontractaren part de l’obra al mestre barceloní Joan d’Arenys–. Malgrat que la benedicció del temple s’escaigué el 25 de gener de 1600, les seves quatre crugies i vuit capelles, més el cor elevat als peus i dues trones, no foren enllestits fins cap al 1611. L’edifici no es conserva –fou cremat el 1936 i enderrocat l’any següent (Codina, 1970, pàg. 141-149; Madurell, 1977, pàg. 19-20; Carbonell Buades, 1989, pàg. 576-579 i 852-854).

Interior de Santa Maria de Palamós. La capçalera i el primer tram de la nau daten de vers el 1470, però les obres per a completar la nau s’allargaren fins a mitjan segle XVI.
BG - G.Serra
Hi ha altres esglésies del grup mitjà que presenten naus de dimensions encara més grans, de cinc trams de volta. La més antiga de totes és la parroquial de Santa Maria de Palamós, l’únic exemple d’aquesta entitat que data de la primera meitat del cinc-cents –de fet, fou començada al segle XV–. La capçalera orientada al nord, circular a l’exterior i poligonal a l’interior, més el primer tram de la volta ja eren construïts el 1470, però la fàbrica procedia molt lentament i els trams segon i tercer no foren enllestits fins el 1514. La terrible falconada dels corsaris de Barba-roja desembarcats a Palamós el 6 d’octubre de 1543, que arrasà la població durant dos dies seguits d’incendis, rapinyes i tota mena de crueltats, també saquejà i incendià l’església a mig fer, fins al punt que bona part de la volta es desplomà. La reconstrucció de l’edifici devastat devia ser relativament ràpida i inclogué la continuació de l’obra fins al seu acabament, perquè consta que el 1551 l’església ja tenia completada la volta amb les cinc crugies actuals i les capelles corresponents. L’edifici va sobreviure encara al nou i gravíssim incendi del 1936 (Marquès i Planagumà – Micaló, 1987, pàg. 9-10).

Planta de Sant Nicolau de Bellpuig, un exemple d’església coberta amb voltes de creueria estrellades.
STAB
L’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig, també de cinc trams, s’inicià a l’entorn del 1560 o poc després. Va dirigir-ne la fàbrica el mestre Melcior Gener de Cervera, fins a la seva mort el 1573; l’obra estava tan avançada que es pogué inaugurar al principi del 1574. Els sectors mancants foren acabats pel seu fill Tomàs Gener, pel que sembla amb molta lentitud, ja que fins el 1583 no construí la volta rebaixada del cor, i després de la seva mort (†1584) encara calgué completar la sagristia, el cargol del campanar i algunes coses més. L’edifici manté inalterat l’esquema general, però hi afegeix particularitats destacables, com el pas de comunicació entre les capelles que travessa els contraforts. A més, les voltes de creueria, construïdes amb els arcs de pedra i les pannes de rajol de pla, porten tercelets i quatre claus menors, sense comptar els nervis i la clau central de cada tram –una solució ornamentada o estrellada, molt escadussera al país, però que en la darreria del cinc-cents encara aparegué altres cops–. Finalment, la presència de pilastres adossades als contraforts, que arrenquen des de terra i amb el seu capitell acullen la represa dels arcs i nervis de la creueria, il·lustra el retorn d’articulacions verticals per a compassar l’alçat de la nau. Cal advertir que la crema de l’església el 1936 danyà profundament la pedra dels arcs i pilastres i causà esfondraments de la volta; la volta actual prové de la restauració acabada el 1945 (Bach, 1998, pàg. 256-258).

L’església del convent del Carme o dels carmelitans calçats d’Olot, fundat en terrenys que la universitat de la població adquirí el 9 de maig de 1565 i que foren beneïts el 13 de juliol del mateix any, probablement seguia el model d’altres temples de l’orde, com el de Girona (1295) –desaparegut a mitjan segle XVII– o el de Camprodon (1352). En qualsevol cas, té capçalera de set panys i nau de cinc trams, igual que a Camprodon. La seva fàbrica, començada el 1565, es prolongà una trentena d’anys, si es té en compte el ritme documentat d’edificació de les capelles allotjades entre els contraforts. El 1593 s’edificava la volta del cor elevat i dos anys després es treballava encara a la capçalera. Els mestres olotins Arnau Forcada, Joan Conill, Pere Costa i Joan Petit –els dos últims d’origen francès– intervingueren en la construcció de les capelles; Joan Cadirac de Sant Feliu de Pallerols, en el cor, i Enric Julià, en la capçalera, però es desconeix la identitat del responsable general de la fàbrica –potser el mateix mestre Julià, pel fet de tenir al seu càrrec la capçalera.

L’església olotina del Carme presenta trets particulars que hauríem de destacar. Alguns, com la perforació dels contraforts amb passos de comunicació entre les capelles i la major alçada de la nau respecte de la capçalera, els comparteix amb l’edifici germà de Camprodon, però d’altres, que afecten la nau, són específics, com és el cas de l’absència d’arcs diagonals i de claus a la volta i, sobretot, la transformació dels seus arcs doblers per amplis arcs faixons de mig punt impostats sobre el capitell pseudodòric d’una pilastra adossada. Malgrat que la pilastra quedi tallada en sec pel retomb del bordó d’imposta dels arcs apuntats de les capelles, sembla innegable que el projectista o conductor de l’obra va voler visualitzar l’articulació vertical de les crugies de la nau, d’altra banda il·luminades amb un òcul a cada lluneta. La capçalera heptagonal del temple, en canvi, se singularitza per la seva opció envers la continuïtat més habitual i estricta: volta radial amb clau i amb nervis ressaltats de pedra –fins i tot els arcs formers–, recollits al mur en simples permòdols. Tanmateix, cal afegir que l’edifici del Carme quedà molt malmès en les devastacions del 1936 i que alguna de les particularitats indicades podria respondre a la restauració subsegüent que dirigí l’arquitecte Bartomeu Mas Collellmir, encara mal documentada i poc coneguda (Fumanal, 1999, pàg. 243-269).

Nau i capçalera de l’església del convent dels Àngels i del Peu de la Creu, al Raval de Barcelona. En destaquen les tribunes al damunt de les capelles laterals.
AjB - G.Serra
L’església del convent de la Mare de Déu dels Àngels i del Peu de la Creu, que les monges terciàries dominicanes havien fundat el 1549 al Raval de Barcelona –arran del trasllat del seu convent de la Ribera, extramurs de la ciutat–, rebé solemnement la primera pedra el 4 d’abril de 1562. Va dirigir-ne l’obra el mestre barceloní Bartomeu Roig, amb una certa celeritat, ja que l’enllestí al cap de quatre anys i el temple pogué ser consagrat l’1 de maig de 1566. Té capçalera de cinc panys orientada a ponent, cinc trams de volta de creueria amb arcs doblers de mig punt i un ampli cor elevat sobre voltes rebaixades que ocupa l’espai de les dues crugies dels peus. El mateix nivell de la superfície del cor estableix, als murs laterals de la nau, un pla horitzontal que separa la sèrie de capelles entre els contraforts, obertes amb arcs rebaixats, d’una altra sèrie anàloga de capelles altes o tribunes, badades fins als arcs formers apuntats de la volta. Aquestes sobrecapelles estan comunicades per un pas que travessa els contraforts i permet enllaçar directament el cor alt amb diversos espais conventuals, l’accés als quals conflueix a l’església per les dues capelles adjacents a la capçalera –buides i més profundes que les altres, a la manera d’un funcional creuer–. A les capelles baixes, el pas de comunicació només apareix en dos contraforts del costat de migdia; manca a l’altre costat, potser a causa de la veïna capella del Peu de la Creu –preexistent a l’església conventual, però tot seguit completament refeta (1568)–, que quedà encastada al flanc nord de la nau i s’hi integrà precisament a través de dues capelles baixes. El perfil de cada contrafort encarat a la nau –de pedra tallada com tots els arcs de l’obra, mentre que els murs són de paredat i les pannes de les voltes de rajol de pla– cobreix la funció d’una embrionària pilastra adossada, i el permòdol esculpit que recull la represa dels arcs cobreix la d’un embrionari capitell, però ni l’un ni l’altre no prenen encara la forma explícita de pilastra i de capitell, tot i la probable intenció del projectista de visualitzar els elements definidors de la composició dels alçats. Les variants principals que caracteritzen l’església barcelonina dels Àngels, que caldria destacar, no han estat alterades gaire significativament pels avatars històrics i canvis de mà del conjunt –concentrats als segles XIX i XX, des de l’exclaustració de les monges (1814 i 1836) fins a l’adquisició del convent per l’Ajuntament de Barcelona (1978) i la seva restauració (1984-86) com a equipament cultural de la ciutat (Anàlisi tectònica…, 1983; Garriga, 1986, pàg. 108-110).

Sant Joan de Valls, un edifici començat el 1569 seguint el model de l’església del convent de Sant Agustí de Barcelona, temple dels segles XIV-XV avui desaparegut.
ECSA - G.Serra
La versió del mestre Bartomeu Roig per a l’església conventual dels Àngels serví de model, alguns anys més tard, per a dos edificis més. El primer fou la nova església parroquial de Sant Martí de Taià, contractada pel barceloní Antoni Mateu II el 31 d’agost de 1574 i construïda probablement en els vuit anys compromesos en les capitulacions. La nau actual de l’església de Taià reprodueix molt exactament el seu model, fins i tot en els detalls del motlluratge, llevat dels arcs formers de la volta major –aquí de mig punt, com els doblers–, del cor elevat, que aquí només ocupa una crugia, i també d’uns pocs elements que depenen d’intervencions posteriors (del 1902) (Madurell, 1970, pàg. 120-122; Deu, 1982; Mària, 2002).

Abans que fos acabada l’obra de Taià, el mateix model dels Àngels fou replicat en una segona església del Maresme, la parroquial de Sant Pere i Sant Pau de Canet de Mar. La traça, aprovada el 1579 pel bisbe de Girona Benet de Tocco, preveia un edifici de dimensions majors que el seu model i fou construït pel mestre Onofre Enric de Girona entre el 1579 i el 1591. Les seves majors proporcions i la història successiva de l’església de Canet han acabat distingint-la de les seves pariones –la dels Àngels i la de Taià–, de les quals s’allunya en la meitat de la seva longitud i, sobretot, en un sector tan rellevant com la capçalera. El 5 de juny de 1785 es posà la primera pedra d’una ampliació neoclàssica que afegia a l’edifici un creuer i un presbiteri nous, completats i beneïts pel bisbe Tomàs de Lorenzana el 23 de maig de 1790. Els estralls i l’incendi de 1936-39, a més de malmetre els arcs i tota la pedra de la nau, destruïren quasi completament aquesta ampliació setcentista. La immediata restauració de l’església (1939-46), dirigida per l’arquitecte Josep Danés, seguí el criteri de mantenir la nau del segle XVI, amb les visibles lesions de la pedra infligides pel foc recent, i aleshores, per raons d’harmonització estilística o d’unitat del conjunt, s’optà per reconstruir un creuer i un presbiteri neogòtics en el mateix lloc dels neoclàssics desapareguts (Garriga, 1986, pàg. 166-168).

Seguint l’ordre cronològic, pertocaria examinar un darrer grup d’edificis de dimensions mitjanes que s’atenen quasi estrictament als trets tipològics estàndard, però haurem de limitar-nos al simple esment de tres exemples més, d’altra banda ben notables. Són les parroquials de Sant Pere de Vilamajor (1581-99), de Santa Maria d’Arenys de Mar (1584-1618) i de Sant Quirze d’Arbúcies (acabada el 1615), que presenten capçalera poligonal i nau de cinc trams de creueria –amb els arcs i nervis recollits en permòdols o copades, encara sense motlluratges d’articulació general–, capelles i cor elevat als peus (Córdoba, 1963, pàg. 54; Martí i Bonet i altres, 1981, pàg. 299-302; Marquès i Planagumà, 1994, pàg. 35-36).

Les naus monumentals del final de la centúria

La persistència efectiva de les pressuposicions i tècniques arquitectòniques gòtiques és prou manifesta encara en l’últim terç de la centúria; de fet, continuen presidint la fàbrica d’algunes esglésies de proporcions realment monumentals, de naus amb voltes de creueria de sis, de set i de vuit trams. En algunes d’aquestes obres de gran ambició, hi observem per primer cop indicis evidents de la dissolució del sistema gòtic, però en d’altres la vigència de la tradició gòtica es manifesta encara en la seva versió més estricta i nítida, o més indiferent davant els models i les formes renaixentistes ja en circulació –fins i tot enfront de les hibridacions parcials.

Aquesta vigència plena del sistema tradicional és afirmada inequívocament en l’església parroquial de Sant Joan de Valls, un edifici de vuit trams contractat el 16 d’agost de 1569 pels mestres barcelonins Bartomeu Roig i el seu fill homònim, amb el compromís de construir-lo seguint el model de l’església conventual de Sant Agustí de Barcelona. No serà sobrer recordar que l’obra de Sant Agustí datava del 1349 i que els jurats del Consell de Valls també havien considerat, com a possibles models del nou temple –que volien d’una sola nau–, altres esglésies de Barcelona, sempre antics edificis gòtics de renom com Santa Maria del Pi, Sant Francesc i Santa Caterina, tot descartant la catedral i Santa Maria del Mar. És evident que, si més no per als promotors vallencs, comptaven la monumentalitat i el renom de l’edifici, mentre que la seva condició estilística de “gòtic” –per a nosaltres una dada rellevant– resultava una mera pressuposició. Tant el prestigiós mestre Roig, quan fou consultat, com els comissionats pel Consell per a informar sobre les esmentades esglésies de Barcelona s’havien decantat per la de Sant Agustí com el millor model arquitectònic i l’opció més convenient per a la vila de Valls.

La fàbrica de la nova parroquial, iniciada quasi immediatament després del contracte, al setembre del mateix 1569, mantingué un ritme d’activitat constant, sense interrupcions o trasbalsos dignes d’esment –llevat, potser, de la mort de Bartomeu Roig pare el 31 de desembre de 1580–, fins a la seva conclusió a l’abril del 1583. La gran nau de Valls, closa amb capçalera de set panys, no presenta articulacions verticals. Els arcs i nervis de la seva volta reposen sobre una robusta copada acabada amb motllura de bordó –el mateix sistema del model, com especifica el contracte: “ab unes copades conforme està lo cruser de Sant Agostí”–. Tanmateix aquest simple bordó, que assenyala el nivell d’imposta de la volta, esdevé continu i, de copada en copada, ratlla amb una tímida articulació horitzontal tot el perímetre dels murs despullats de la nau (Olivé, 1983, pàg. 3-18; Carbonell Buades, 1989, pàg. 226-227, i 1996, pàg. 130-131).

Un altre exemple d’edifici de grans proporcions, encara construït en la versió gòtica més rigorosa –per tant, ben indiferent envers els models renaixentistes en voga–, és la nova església del Sant Esperit de Terrassa, que té capçalera de set panys i nau de sis trams de creueria. Desconeixem si els promotors prengueren per model algun edifici concret, però els nombrosos trets comuns fan pensar en Santa Maria del Pi de Barcelona, a despit d’algunes divergències. Les obres de Terrassa van començar el 1574 i es podrien considerar acabades el 1617, amb l’acte de peritatge final. Per ara ignorem la identitat del mestre que contractà i dirigí la primera fase de la construcció. No sembla que fos cap dels nombrosos mestres pedrapiquers documentats a la pedrera adquirida pel Consell de la vila, ni tampoc el “mestre Magí” de Barcelona –potser el conegut Magí Miró–, les intervencions documentades del qual en la fàbrica de Terrassa es limiten a servir materials (1578) i un parell de traces –d’un arc de la volta major (1596) i de la capçalera (1597)–, a més d’una visura (1598). Les obres d’aquesta primera etapa procediren amb molta lentitud, ja que fins al novembre del 1593 no estava disponible una capella lateral del nou edifici, la qual urgia per a poder traslladar-hi el Santíssim des de l’església vella, que amenaçava ruïna. Aleshores el mur perimetral també devia estar força avançat, perquè al final del 1595 els mestres Jaume Lleonart i Ramon Crespa construïren el pòrtic de la façana –avui desaparegut: l’atri i façana actuals són neogòtics, del 1920–, i, d’altra banda, a la primeria del 1596 es pogué aixecar finalment el primer tram de la volta major.

Una segona etapa de la fàbrica del Sant Esperit, contractada l’11 de febrer de 1597 pel mestre Antoni Mateu II de Barcelona, havia d’enllestir la capçalera, la major part del campanar i la part superior dels murs amb les finestres i les voltes. Segons molts indicis, aquests treballs seguiren un ritme prou ràpid: la capçalera ja era acabada el 24 de desembre de 1598 –fou visurada pel mateix mestre Magí que a l’abril del 1597 n’havia fet la traça– i la volta de la nau sembla quasi bastida els primers mesos del 1601, amb intervenció dels mestres Guillem Casals i Nicolau Jofra, a més d’Antoni Mateu. La relativa acceleració de les obres al llindar del segle XVII potser s’ha de relacionar amb els nous títols i dignitat de col·legiata concedits a l’edifici arran del decret episcopal de 24 de març del mateix any 1601, pel qual el bisbe Ildefons Coloma suprimí la parroquialitat de Sant Pere extramurs de Terrassa i la transferí al flamant temple del Sant Esperit, cosa que també implicà el trasllat del prior i de la comunitat canonical. L’última etapa d’obres de la parroquial col·legiata estigué dirigida pels mestres Pau i Montserrat Ginestar (de l’inici del 1604 al 1606), Ramon Sorís (culminació del campanar, 1607) i Guillem Martell (1609), i finalment encara pel mestre Pau Ginestar (1613-16). La solemne cerimònia de benedicció del temple, celebrada el 21 de febrer de 1621, fou oficiada per l’abat de Montserrat fra Josep Costa, que era natural de Terrassa (Cardús, 1955, pàg. 18-38).

L’incendi dels retaules i el mobiliari del Sant Esperit, al juliol del 1936, assolà completament l’interior de l’edifici, però les parets i voltes es mantingueren dempeus i la restauració començada el mateix 1939 no n’alterà essencialment res de l’arquitectura originària. L’actual articulació tan restringida i estrictament gòtica de l’alçat de la nau respon encara a la composició original dels paraments: només n’apareix la vertical, que és una columneta adossada de fust cilíndric i capitell tripartit –per a rebre per separat els arcs doblers i els diagonals de cada tram de la creueria–. Els arcs formers, que també porten motllura, són apuntats, igual que els grans finestrals trigeminats de traceria calada i que les arcades d’accés a les capelles laterals. En canvi, els arcs doblers que dibuixen la llum de la nau i que compassen les sis crugies de la volta tenen perfil de mig punt.

L’aplicació de perfils de mig punt als arcs doblers de la volta major ogival de Terrassa no és pas un fet irregular, ni casual, ni aïllat. De bon principi ja havíem observat que, en la tradició gòtica medieval del país, era freqüent el disseny d’arcs ogivals amb els centres de curvatura molt pròxims i que el predomini absolut dels arcs apuntats no impedia que fos relativament abundant la presència d’arcs de mig punt –sobretot en l’arquitectura civil–. Durant el segle XVI, cal reconèixer encara un predomini clar dels arcs apuntats en les construccions començades la primera meitat o fins al segon terç de la centúria, però, així i tot, els arcs de mig punt no hi són rars i, en qualsevol cas, s’hi apliquen amb profusió els ogivals de llum molt dilatada –amb els dos centres molt acostats–. En l’últim terç del cinc-cents augmentà considerablement la freqüència dels arcs de mig punt, i no tan sols en arcades o simples perfils de superfície –com obertures o accessos–, sinó també en estructures de fort impacte espacial, com els arcs doblers dels trams de volta, o tal vegada els formers. Per recordar-ne només algun exemple espars, esmentem les naus de Bellpuig (v. 1560), de Santa Maria de Palautordera (a. 1562), dels Àngels de Barcelona (1562), del Carme d’Olot (1565), de Taià (1574), d’Alcover (1578), de Canet de Mar (1579), d’Esparreguera (1587), de Riudoms (1588), d’Arbúcies (a. 1602), d’Igualada (1617), de Calaf (v. 1618) o de l’Arboç (1631), que presenten la volta major amb doblers de mig punt –la majoria tenen també de mig punt les arcades d’accés a les capelles.

Però en l’últim terç del cinc-cents es precipità l’ús dels arcs de mig punt, en perjudici dels perfils ogivals, i també reaparegué la composició dels alçats interiors de la nau mitjançant una articulació general més o menys completa, horitzontal o vertical –n’hem registrat uns quants exemples, des de l’església barcelonina del Palau Reial Menor a les de Bellpuig i de Terrassa, passant per la de Valls–. Tanmateix, ara aquesta articulació també pot presentar un sistema de morfologies i d’organització que resulta estrany a la tradició gòtica, o sigui, pot atenir-se al sistema anomenat “renaixentista” –derivació moderna, congriada a Itàlia, del repertori formal i de l’ordre compositiu de l’arquitectura romana antiga.

La recepció catalana d’aquest nou moviment artístic sembla que prengué un impuls decisiu en l’arquitectura religiosa a partir de la construcció d’un dels edificis més emblemàtics del segle, l’església nova del santuari i monestir de Montserrat. És realment el primer edifici català de grans proporcions que, tot i mantenir la coberta gòtica de creueria, perfila de mig punt quasi tots els seus arcs i organitza completament el seu alçat amb un sistema morfològic i articulatori clàssic, renaixentista (Garriga, 1986, pàg. 106-108; Altés, 1992, pàg. 35). En aquest sentit, per tant, és també l’exemple més primerenc i contundent del “principi de la fi” de l’arquitectura religiosa gòtica: de la dissolució, ja irreversible, del sistema arquitectònic fins aleshores tradicional del país.

La dissolució del sistema gòtic

L’església de Santa Maria de Montserrat

La monumental església nova de Santa Maria de Montserrat, nascuda a partir del 1560 amb la doble funció monàstica i de santuari, es manté en les pautes del model tradicional prou conegut. Va rebre capçalera de set panys i una nau de sis crugies, amb capelles entre els contraforts i cor elevat en els dos últims trams. A més de l’articulació clara i completa dels alçats que assenyalem, incorporà igualment certes peculiaritats com tribunes o sobrecapelles, passos de comunicació i cimbori, adoptats també, com hem vist, en altres edificis cinccentistes –quasi tots d’una cronologia posterior al 1560–. La continuïtat funcional del complex montserratí i els seus avatars històrics, des del cinc-cents fins avui, han determinat alteracions notòries en l’aspecte originari del temple, tant a l’interior com a l’exterior; cal precisar, però, que es tracta d’alteracions superficials, que no han destruït ni desfigurat significativament la seva estructura arquitectònica (Altés, 1992, pàg. 28).

L’església cinccentista de Montserrat, promoguda per l’abat Bartomeu Garriga, s’edificà sobre la major part d’un terraplè guanyat a la muntanya que Ferran II (1489) havia destinat a bastir-hi un nou monestir –la construcció del qual quedà ajornada sine die–. La fàbrica del temple començà l’11 de juliol de 1560, amb la benedicció de la primera pedra. La responsabilitat de la traça potser s’hauria d’atribuir a més d’un autor, però entre d’altres va intervenir-hi de segur el mestre constructor de l’obra, Miquel Sastre de Monistrol (†1586) (Altés, 1992, pàg. 35-43). Sota la seva direcció, els treballs seguiren un ritme sostingut, bé que parsimoniós, fins el 1583, quan eren ja molt pròxims a la conclusió. Aquell any les obres es van aturar –per conflictes interns de la comunitat monàstica–, i quan foren represes, el 1586, el projecte havia sofert un viratge crític: l’església havia de cedir part del seu espai per a atendre necessitats del cenobi. Aleshores, sobre les voltes de la nau i les terrasses de les tribunes es construïren pisos de cel·les monàstiques, els quals, independentment d’afegir una major càrrega estructural canviaren la volumetria i el disseny exteriors del temple i privaren el seu interior de la il·luminació alta prevista –els dotze òculs de les llunetes i el cimbori–. L’obra del 1586, confiada a un no identificat mestre Balçes, era encara en curs el 2 de febrer de 1592, quan se celebrà la solemne consagració de l’església, oficiada per l’abat Plácido de Salinas. L’enllestí en 1595-1601, amb noves modificacions, el mestre Josep Carraro de Sant Feliu de Guíxols. La construcció del cimbori, entaforat sota la teulada del dormitori monacal –segons una “traça ingeniosa” de l’abat Lorenzo Nieto (1601-04)–, hagué d’esperar encara els anys 1607-10 (Altés, 1992, pàg. 70-85). Més tard, en 1669-72, l’interior del temple rebé una decoració pictòrica general promoguda i sufragada per l’infant Joan Josep d’Àustria –fill natural de Felip IV–, molt sumptuosa però limitada a l’ornat de les superfícies a la vista. N’ha quedat un preciós testimoni gràfic en el gravat XXIV del llibre d’Alexandre de Laborde Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, publicat el 1806 (Altés, 1992, pàg. 158-161).

L’església de Montserrat, com tot el monestir, fou completament saquejada i cremada per l’exèrcit francès l’11 d’octubre de 1811, i encara incendiada per segon cop el 31 de juliol de 1812. Pràcticament res no sobrevisqué a l’arrasament i la ruïna generals; tanmateix, l’estructura arquitectònica de la nau, amb les seves capelles i voltes entre els contraforts, es mantingué dempeus. Les primeres actuacions de restauració a penes han deixat vestigis, ni tan sols la projectada per Antoni Cellés (1829-31), de regust neoclàssic i respectuosa amb els trets originals de l’edifici. Les intervencions realment decisives, que han marcat feixugament el temple de Montserrat amb la seva característica i encara avui predominant fesomia neomedieval –a l’interior, amb el copiós revestiment decoratiu neobizantí o neoromànic que n’emmascara totes les superfícies, i a l’exterior amb el cambril i capçalera neoromànics i amb la façana neoplateresca–, corresponen als abadiats de Miquel Muntadas i de Josep Deàs, amb els projectes arquitectònics de Francisco de Paula del Villar y Lozano (1859, 1876-80) i el seu fill Francesc de Paula del Villar i Carmona (1885-1902). Una darrera actuació, d’abast molt notable, tingué lloc els últims anys de l’abadiat de Cassià M. Just (1966-89): la restauració general de les cobertes originals. L’obra, realitzada per l’arquitecte Arcadi Pla (1991-93), implicà la demolició de les velles cel·les monacals del 1586 i restituí la il·luminació interior –òculs i cimbori– i la volumetria exterior originàries de l’edifici (Altés, 1992, pàg. 171-227). Més exactament, ara el temple té la il·luminació alta i la volumetria externa previstes en el projecte cinccentista, però no executades mai del tot, perquè ho havia privat l’edificació (1586) de les cel·les de monjos damunt la nau i les tribunes.

Vista aèria del santuari i monestir de Santa Maria de Montserrat després de la restauració de la coberta i el cimbori de l’església.
J.Todó
Interior de l’església de Montserrat des de la tribuna dels peus. La decoració dels segles XIX i XX n’emmascara l’estructura original, barreja d’elements gòtics amb d’altres ja plenament renaixentistes.
ECSA - G.Serra
Així doncs, des del 1993 el primer dels sis trams de volta de la nau de Montserrat, ran de capçalera, torna a semblar un pseudotranssepte: a més de tenir contraforts dobles i articulació lateral amb doble pilastra, ara se singularitza per l’evidència del cimbori octagonal i per l’allau de llum que hi penetra –una solució ja aplicada a l’església del Palau Reial Menor de Barcelona per Andreu Matxí (1542-47)–. Els trams de volta cinquè i sisè, als peus de la nau, acullen l’ampli cor alt dels monjos, sostingut sobre doble creueria d’arcs rebaixats. En l’alçat del temple, aquesta mateixa superfície horitzontal del cor determina l’alçada màxima de les capelles laterals entre els contraforts i el nivell de paviment de les sobrecapelles o tribunes emplaçades damunt seu –com també foren els casos, de cronologia no gaire posterior que Montserrat, de les esglésies barcelonines dels Àngels i de la Trinitat, entre d’altres–. El pla de coberta de les tribunes té una alçada poc menor que l’intradós de la nau –a l’exterior, el desnivell permet encabir-hi només els òculs de les llunetes, sis per banda–, i per això l’aspecte quasi igualat de l’espai interior s’acosta al de les anomenades Hallenkirche, o esglésies saló. Tant la sèrie de capelles com la de tribunes estan comunicades per un pas continu que perfora els contraforts –ran del mur perimetral exterior–, a la manera de naus o recorreguts laterals atrofiats.

Convé insistir un cop més que ni aquests passos entre les capelles, ni la mateixa presència de sèries de tribunes o sobrecapelles no són pas estranys en la tradició arquitectònica del país. Van tenir passos, per exemple, les esglésies medievals de Santa Caterina (la corresponent a la reforma del segle XIV), del Carme (després del 1292) i de Sant Antoni Abat (v. 1433) de Barcelona, no conservades, i amb aquest simple recurs Berenguer de Montagut configurà la Seu de Manresa com si fos de tres naus (1328). La catedral de Barcelona es construí amb tribunes sobre les capelles laterals (segle XIV), i igualment en posseïen, per cenyir-nos a algun exemple conventual barceloní, l’església de Montsió (v. 1388) –el 1882 traslladada a la rambla de Catalunya– i les avui desaparegudes, però ben documentades, de les Magdalenes (segle XIV) i les Jerònimes (segle XV) (Ollé, 1956, pàg. 33-34, fig. 7). No serà sobrer recordar encara, a propòsit d’això, que el 1534 s’havien construït tribunes altes o sobrecapelles a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, suprimides en la restauració subsegüent a la crema del 1936.

Situats al 1560, doncs, l’existència de la doble sèrie de capelles baixes i de tribunes comunicades als flancs de la nau de Montserrat no es podria considerar cap solució exògena, ni cap singularitat xocant, sinó al contrari. En canvi, el mateix edifici començat el 1560 conté una novetat formidable, que hem enunciat abans, la veritable entitat de la qual no hauria de passar desapercebuda: tots els alçats han rebut un disseny compositiu general basat en el lèxic formal i en el sistema articulatori renaixentistes. Els repertoris gòtics tradicionals han desaparegut: s’ha renunciat manifestament tant a les seves formes ornamentals i de motlluratge com als seus sistemes d’articulació –s’hi recorre només en la resolució de les voltes, que mantenen tothora els trams de creueria, i de la capçalera, que és de set panys i volta radial–. Aquesta renúncia substancial a la tradició gòtica i la simètrica adopció –explícita i global, no obstant alguna irregularitat– de morfologies i d’un ordre combinatori renaixentistes encara no s’havien pogut constatar a Catalunya al segle XVI, que se sàpiga, ni en un alçat interior d’església, ni en cap altra construcció de dimensions i significat equiparables.

La mateixa constància de la conservació de l’alçat renaixentista, bé que ocult sota la crosta de les intervencions del segle XIX, també permet interpretar sense reticències el gravat publicat per Alexandre de Laborde el 1806: és el testimoni gràfic fidedigne i solitari no solament d’una rica decoració mural del segle XVII, sinó també de l’arquitectura originària subjacent, de la qual ens transmet una imatge directa i exacta. Les sis crugies de la nau de Montserrat representades en l’estampa mostren l’alçat de les capelles i tribunes que relliguen en dos nivells els contraforts, totes badades en arcs de mig punt d’arquivolta motllurada. L’autor del dibuix (M. Ligier) situà el seu punt de vista sota els dos trams de la volta rebaixada del cor, un xic descentrat però de manera que el punt de fuga de la composició quedés fixat al primer cos del retaule major d’Esteban Jordán, quasi als mateixos peus de la imatge entronitzada de la Mare de Déu. Aquest enquadrament afavoreix la més completa i inequívoca lectura dels trets arquitectònics, si bé necessàriament panoràmica, general. Els nombrosos detalls inapreciables en el gravat es podran restituir gràcies al coneixement de les dades que actualment posseïm (Altés, 1992, pàg. 28-35).

Així doncs, sabem que les capelles es construïren amb volta de creueria i que les tribunes, en comptes de la creueria també prevista, reberen una volta grassa de mig punt. L’articulació general de la nau defineix dos nivells superposats de pilastres adossades: el primer, que emmarca les capelles baixes, té pilastres amb pedestal i capitell corinti d’una sola filada d’acants. L’entaulament que sostenen és continu per a tot el perímetre interior, però incomplet; queda reduït al sol arquitrau –sense fris ni cornisa–, al qual, d’altra banda, no són tangents les arcades. El segon nivell, que correspon a les tribunes, té pilastres d’igual amplada, però de menys alçada; el seu capitell dòrico-toscà integra i sintetitza també l’entaulament sencer, i així, a més de rebre l’arquivolta de la tribuna, fa d’imposta dels arcs doblers i diagonals de la volta de creueria de la nau, motllurats amb estries còncaves i amb clau. Els arcs doblers que compassen i enllacen els trams tenen perfil de mig punt, com ja s’ha dit. Només els arcs formers de la creueria resulten apuntats, bé que la seva lluneta és ocupada per grans òculs que són perfectament circulars.

En conclusió, la volta major de creueria amb modelatge d’estries còncaves esdevé l’únic element fonamental de l’església de Montserrat que encara preserva la continuïtat envers la tradició arquitectònica gòtica, mentre que l’alçat del mateix temple, tant per la morfologia dels ornaments i motlluratges com per la seva organització formal, podem dir que enceta el nou sistema renaixentista –i, potser perquè tot just l’enceta, en presenta una versió encara no del tot afinada, amb detalls vacil·lants o malentesos com els entaulaments incomplets o atrofiats–. En definitiva, l’edifici montserratí és l’exemple datat més primerenc d’aquest “primer pas” de la dissolució del sistema gòtic en l’arquitectura religiosa, un pas que convindria advertir i reconèixer per la seva veritable magnitud, precisament perquè obre una via que es mostrà irreversible, sense retorn.

Lluny d’emergir com un cas aïllat, l’església de Montserrat testimonia una tendència en curs progressivament seguida i que ben aviat havia d’esdevenir general. De fet, les esglésies a cavall dels segles XVI i XVII perfilen la fase més crítica i potser més decisiva de la dissolució del sistema tradicional: una etapa d’aiguabarreig i d’hibridació estilística, que compaginà la pèrdua accelerada de l’estil gòtic en l’articulació dels alçats amb la seva persistència en la resolució tècnica i formal de la volta. Això no fou cap obstacle perquè simultàniament i encara durant un cert període, com ja s’ha consignat en epígrafs anteriors, en nombrosos edificis religiosos disseminats arreu –petits, mitjans o grans– l’estil gòtic fos l’única i exclusiva modalitat de construcció utilitzada.

Les esglésies gòtiques terminals

Volta estrellada del presbiteri de l’església de Sant Jaume de Riudoms.
AT - G.Serra
Tot i el caràcter epigonal, aquesta fórmula hibridada que emergí a Montserrat s’aplicà a esglésies de proporcions notables –amb voltes de quatre o cinc trams–, i en alguns casos realment monumentals –de sis trams, o de set–, que responen a la típica i prou coneguda planimetria de nau única i a alçats laterals sense tribunes. En el conjunt no hi manca algun episodi d’especial insistència en l’ornamentació, adreçada paradoxalment no pas al nou repertori renaixentista sinó als motlluratges gòtics de la creueria, és a dir, als elements, diguem-ne, terminals o més pròxims a desaparèixer, quasi com un agònic “cant del cigne”. Serveixen com a il·lustració suficient de l’actitud hiperdecorativa que comentem, tanmateix minoritària, un parell d’obres iniciades els darrers vint anys del cinc-cents: l’església de Sant Llorenç de Vilalba dels Arcs i la de Sant Jaume de Riudoms.

La fàbrica de Vilalba dels Arcs, de quatre trams completament construïts amb carreus de pedra, devia començar prop del 1580. La capçalera de cinc panys i les dues primeres crugies de la nau eren enllestides abans del 1601, com es desprèn de la data del portal exterior obert a migdia, a la segona capella lateral. El altres dos trams són successius, però de cronologia desconeguda, bé que l’últim, més ample i amb cor elevat sobre volta d’arc carpanell, es va tancar amb una façana principal contractada el 1705. D’acord amb l’esquema organitzatiu més freqüent, l’articulació dels alçats interiors defineix un sol ordre “gegant” de pilastres dòriques adossades al gruix dels contraforts, que emmarca les capelles allotjades i culmina en una prominent cornisa perimetral –arquitrau i fris només són suggerits– damunt la qual imposta la volta.

Tant els arcs de les capelles com els arcs doblers de la volta –modelats amb ampli intradós llis, com arcs faixons– es perfilaren de mig punt, però els formers són apuntats i la mateixa volta major, encara composta amb trams de creueria, rebé l’exuberant fórmula estrellada que ja registràvem a Bellpuig (1560), el disseny de coberta potser més ornamentat i de connotació gòtica més explícita. Així, els nervis de cada tram, vigorosament ressaltats respecte a les pannes, es ramifiquen en tercelets i en cadenes que envolten i intersecten els arcs diagonals, fins a dibuixar-hi una estrella de quatre puntes –encara guarnida per una corona de quatre petites claus de volta entorn de la clau central–. Les capelles laterals, tant les obertes a cada crugia de la nau com les quatre incloses a la capçalera –les dues angulars tenen planta pentagonal–, també reberen voltes de creueria, bé que amb el simple disseny quadripartit més habitual (Liaño, 1983, vol. III, pàg. 222-224; Carbonell Buades, 1989, pàg. 604-605).

L’església de Sant Jaume de Riudoms, iniciada poc més tard i bastida seguint una cronologia més compacta que la de Vilalba, presenta una solució hibridada semblant, aplicada a una nau de cinc trams i de proporcions molt superiors: compagina l’alçat ja modernitzat –renaixentista– amb una coberta encara tradicional i en versió “hipergòtica”. L’obra de Riudoms partia de la traça establerta al desembre del 1588 pel mestre Joan Mas, director de la fàbrica, en col·laboració amb l’arquitecte Pere Blai, supervisor del projecte. Les dates gravades en una porta de la façana (1606) i a la volta de la capçalera (1610) es podrien identificar com a etapes parcials de la construcció, mentre que l’any de la benedicció del temple (1617) es podria entendre com el límit ante quem de l’acabament general de l’edifici –malgrat que sectors com el campanar fossin encara incomplets–. Els alçats laterals, amb sis capelles de mig punt a cada costat –cinc corresponen a trams de la nau i una a la capçalera, totes comunicades per un pas que perfora els contraforts–, queden organitzats per un sistema modern de grans pilastres adossades amb el seu entaulament. Observem que aquí l’entaulament és complet –té arquitrau, al qual són tangents els arcs de les capelles, un ampli fris llis, i una cornisa de dentellons contínua i sense ressalts– i que porta capitell d’ordre jònic, excepcional a Catalunya en aquelles dates.

Però observem sobretot que l’alçat jònic es cobreix amb una volta composta de trams de creueria estrellada, com a Vilalba dels Arcs, amb la peculiaritat que aquí la sèrie dels arcs doblers –també de mig punt i modelats com arcs faixons– no imposta directament sobre la robusta cornisa perimetral; la seva curvatura arrenca, com si fos un peraltament, de la sèrie de pilastretes dòriques emplaçades sobre la cornisa, en l’eix de les pilastres de l’ordre jònic principal. Aquest nivell de la imposta real de la volta s’ha visualitzat mitjançant la faixa plana i llisa que enllaça tots els capitellets dòrics i també fa d’ampit a les finestres, obertes en llunetes d’arcs formers apuntats. La faixa horitzontal, pel fet de traçar una línia paral·lela sobre la cornisa de l’ordre jònic, delimita trams de superfície orba que resulten massa comprimits i atrofiats per a poder encabir-hi tribunes, però podríem pensar que en suggereixen l’espai i n’ocupen la posició. La peculiaritat més rellevant de l’organització arquitectònica de Riudoms és la culminació de la seva àmplia nau –d’uns 15,5 m de llum– amb volta de creueria estrellada, formada per arcs diagonals, tercelets i cadenes, amb claus. A més de les cinc crugies de la nau i de la capçalera radial de cinc panys, també reberen voltes gòtiques de copiosa decoració estrellada cinc de les capelles laterals (Carbonell Buades, 1986, pàg. 196-198, i 1989, pàg. 594-596).

Tanmateix, aquesta exhibició decorativa de les voltes gòtiques, que a Catalunya mai no havia estat gaire freqüent, a la darreria del cinc-cents esdevingué una clara excepció. La gran majoria d’esglésies que mantingueren vigent fins ben entrat el segle XVII el sistema de creueria tradicional, no obstant l’articulació renaixentista dels alçats, es decantaren per la modalitat més simple i corrent de la volta quadripartida. És l’opció que apareix en alguns edificis parroquials pertanyents al grup dels de majors proporcions del període –tenen sis o set trams–, com les esglésies de l’Assumpta d’Alcover, de Santa Eulàlia d’Esparreguera, de Santa Maria d’Igualada, de Sant Jaume de Calaf i de Sant Julià de l’Arboç. Llevat de la parroquial d’Alcover, que pertocaria vincular al nucli arquitectònic del Camp de Tarragona igual que la de Riudoms, totes les altres resulten pròximes al santuari de Montserrat i alhora són poc distants de la ciutat de Barcelona –en la mateixa àrea geogràfica hauríem pogut destacar unes quantes esglésies més, com les de Martorell, Monistrol o Olesa, que foren destruïdes el 1936.

El nou edifici parroquial d’Alcover es construí entre el 1578 i el 1630. D’entrada en dirigí l’obra el mestre Joan Munter, substituït el 1609 –per defunció?– per Oliver Nanqui, però també hi col·laboraren altres mestres: des d’una data incerta fins al 1618, Pere Blai amb el seu nebot Joan Blai de Vallmoll, i, més tard, Joan Munter II (1628), a més d’un mestre Bruel, potser el conegut Gaspar Bruel de Tortosa. Consta que el 1622 s’havien enllestit les parets, voltes i capelles del temple, i que el 23 de juny de 1630 fou beneït (Carbonell Buades, 1986, pàg. 203-205, i 1989, pàg. 543-546).

Vista de l’església parroquial d’Esparreguera vers el presbiteri, amb les capelles laterals allotjades entre contraforts a banda i banda de la nau única.
AB - G.Serra
L’església de Santa Eulàlia d’Esparreguera, començada al desembre del 1587 i beneïda al maig del 1612, es construí sota la direcció del mestre de Barcelona Jaume Miquel Dança, el probable tracista de l’obra –potser hi intervingué també Miquel Sastre, localitzat a Esparreguera a l’agost del 1585–. Sembla que, almenys el 1612, hi treballà el mestre Pau Ginestar. El campanar no s’enllestí fins el 1636 (Carbonell Buades, 1989, pàg. 570-574; Mària, 2002, pàg. 95-110).

L’església parroquial de Santa Maria d’Igualada disposava des del 1602 d’un projecte de l’arquitecte Pere Blai i del mecenatge inicial, frustrats prematurament, de dos benefactors il·lustres: els igualadins Pere Franquesa, comte de Vilallonga, secretari d’Estat de Felip III –caigut en desgràcia i empresonat al gener del 1607–, i Francesc Robuster i Sala, bisbe de Vic, que morí al juny del mateix any. L’obra de Santa Maria no començà fins el 1617, amb un nou projecte del mestre constructor Rafael Plansó (†1620), que alterà la traça de Blai –desconeixem fins a quin punt–. El succeí en la direcció de la fàbrica el mestre Pau Ginestar, el qual hi projectà encara nous canvis. El 20 de novembre de 1627 s’havien enllestit el presbiteri i la primera meitat de la nau. La fàbrica no es tornà a reprendre fins al novembre del 1666, i encara amb parsimònia, ja que la segona meitat de l’església no quedà completada fins a la darreria del 1696 (Segura, 1978 [1908], pàg. 363-367; Carner, 1959, pàg. 52; Carbonell Buades, 1986, pàg. 198-201, i 1989, pàg. 579-584; Altés 1992, pàg. 84-85; Mària, 2002, pàg. 111-127).

Vista de l’església de Sant Jaume de Calaf, amb grans contraforts que en ressegueixen gairebé tot el perímetre. L’edifici és de l’inici del segle XVII, bé que la façana principal i el campanar, barrocs, daten de vers els anys 1670-1720.
ECSA - M.Raurich
La iniciativa de bastir la nova església de Sant Jaume de Calaf es remunta almenys a l’1 de juliol de 1604, data del permís de construcció concedit als jurats de la vila per qui en posseïa la jurisdicció, Joana Folc de Cardona, duquessa de Cardona i de Sogorb. Per ara es desconeixen la data d’inici material de la fàbrica i el seu contractista, a més de l’autor de la seva traça, però sembla que les obres havien començat cap al 1618 o poc més tard, i és segur que del 1626 al 1631 les dirigí el mestre Claudi Casals (†1631), que mentrestant treballava a la catedral de Solsona. No sabem qui en fou el successor, si el seu fill o nét homònim Claudi Casals II, o algun dels mestres que la documentació registra com a residents a Calaf, com Miquel Llordella i Pere Mateu (1628). La data del 1631 gravada al portal de la sagristia podria indicar la conclusió d’una etapa de la construcció –la de Claudi Casals?–, a més de la benedicció del temple; en qualsevol cas, entre el 1629 i el 1634 la comunitat de l’antic priorat canonical augustinià es traslladà a la nova església encara inacabada, i consta que el 1634 i el 1635 també hi fou traslladat el Santíssim. La data del 1648 gravada a la cripta sota el presbiteri es podria interpretar, provisionalment, com la conclusió del temple, malgrat que la façana i el campanar no s’emprengueren fins vers el 1670 i l’obra es prolongà fins el 1720 (Carbonell Buades, 1986, pàg. 201-203, i 1989, pàg. 556-560).

La construcció de la nova església parroquial de Sant Julià de l’Arboç, decidida pel Consell de la vila el 7 d’octubre de 1629, començà el 23 de gener de 1631. La documentació registra pagaments regulars per a la fàbrica de l’església del 1630 al 1636, però sense anotar el nom dels mestres constructors –se sap que el 19 de març de 1640 el barceloní Pere Mateu residia a l’Arboç i podríem sospitar que treballava a l’església–. Sigui com vulgui, sembla que l’obra procedí a molt bon ritme o fins i tot amb celeritat, perquè al cap de deu anys, el 1641, ja s’enrajolava el cor, i el 1646 s’adquiria la fusta per a la porta principal de l’església. La construcció devia quedar completada ben poc més tard, per tal com el 18 de febrer de 1647 es traslladà la imatge del sant titular al flamant temple parroquial (Viaplana, 1927, pàg. 18-46; Carbonell Buades, 1989, pàg. 549-553).

Cap d’aquests cinc edificis no s’aparta de l’esquema tipològic recurrent i secular de nau única amb capelles allotjades, del qual materialitzen unes versions realment ambicioses: són esglésies de capçalera i sis trams –la de l’Arboç integra un tram al presbiteri–, llevat de la d’Esparreguera, que en té set. Les tan notables dimensions de la nau d’Esparreguera són similars a les de Montserrat i de Terrassa, és a dir, atenyen 59 m de longitud, 23 m d’alçada i 15,5 m d’amplada –sense comptar-hi la profunditat de les capelles laterals, que afegiria encara uns 10 m més a l’amplada total de l’espai interior–. Però les altres esglésies no són pas gaire menors: la nau d’Alcover fa 45 m de llarg per 13 m d’ample; la d’Igualada, 35,5 × 14 m; la de Calaf, 40 × 12 m, i la de l’Arboç, 41 × 12 m. L’amplitud d’aquestes naus exigia voltes d’una llum equivalent, que com diem oscil·la d’un mínim de 12 m als més de 15 m, cosa que justifica o almenys fa comprensible l’adopció de les màximes precaucions constructives. En la pràctica, les precaucions es reflectiren en el manteniment per a la volta major de les solucions tècniques tradicionals i més conegudes, és a dir, les cobertes de creueria, ben acreditades per una pràctica satisfactòria constant i garantides per mestres experimentats, avesats a construir-les amb òptimes expectatives de seguretat, rapidesa i economia. En canvi, certes novetats associades a models de difusió recent, com les renaixentistes voltes de canó aplicades a grans llums o, en menor proporció, les voltes de trams d’aresta romana tenien un historial pràctic encara massa escàs i per això devien suscitar incògnites i una certa basarda entre molts responsables d’obres, tant promotors com constructors –els quals, doncs, preferien no aplicar-les, en un estadi encara tan incipient, per no aventurar-se al fracàs.

El fet que, en la cronologia considerada, prevalguin les solucions tecnicoformals conservadores com les voltes compostes de creueria no vol pas dir que, mentrestant, en altres llocs del país, alguns professionals i experts no prenguessin decisions diferents, més experimentals i arriscades, a l’hora de construir voltes d’una llum semblant. En aquest sentit, recordem almenys que el 1582 mossèn Jaume Amigó i el mestre Pere Blai contractaren la fàbrica renaixentista de l’església parroquial de Sant Andreu de la Selva del Camp, en la traça de la qual també havien intervingut. Amigó i Blai decidiren cobrir la nau amb una volta de canó de mig punt compassada per arcs faixons i seccionada per llunetes.

Així, malgrat que la volta de creueria tradicional ja no fos considerada l’única solució possible per al problema de cobrir llums de 12 a 15,5 m, era tothora l’opció preferida, sobretot en contextos en els quals els arguments de contingut estilístic tenien poca bel·ligerància. Era vista com l’opció de volta més convenient –la més robusta i estable, ràpida de fer i barata–, perquè, si més no, es tractava d’un tipus de coberta depurat per l’ús secular, molt ben experimentat i conegut, perfectament familiar tant als constructors com als usuaris. Per tant, com en el cas de l’edifici capdavanter de Montserrat, la modernització formal de les esglésies que ara exemplifiquem tampoc no inclogué la volta major: també quedà restringida als sectors de risc estructural menor o nul, a les capelles laterals i principalment a l’alçat de la nau. En efecte, notem que la decidida organització “romana” que reberen els murs constitueix un tret d’enorme repercussió visual, però que a penes té implicacions en l’estabilitat de la fàbrica.

A propòsit d’examinar la simbiosi o la substitució dels trets arquitectònics gòtics i renaixentistes en els exemples d’església que hem considerat, indiquem per endavant que la composició de l’alçat pot presentar elements o sectors amb modalitats de disseny molt diferents respecte al grau d’assimilació del model renaixentista. Per una qüestió de simplificació, les reduïm a dos grups, segons el seu sentit. D’una banda, podem constatar-hi operacions amb la morfologia i la sintaxi arquitectòniques del Classicisme –en realitat limitades a l’ordre dòric o dòric toscà– força idònies, o relativament atentes a la seva lògica interna i al seu rigor normatiu. De l’altra, n’hi ha de més aviat negligents o desinformades, expeditives o encara molt impregnades de les formes i els sistemes combinatoris de la tradició gòtica.

En el primer sentit, assenyalem la presència, a les naus de Calaf i de l’Arboç, d’un entaulament dòric complet i continu que culmina amb contundència l’alçat i estableix el nivell d’arrencada de la volta: sobre el cimaci del capitell de les pilastres, hi distingim clarament els preceptius arquitrau, fris i cornisa –un fris modelat amb tríglifs i amb les gotes penjades sobre l’arquitrau–. Podem recordar aquí, per contrast, l’alçat de la nau de Montserrat, l’entaulament continu de la qual, que apareixia només al primer ordre, resultava incomplet: consistia en un simple arquitrau de tres faixes i cimaci, sense fris ni cornisa. Notem també que, a les pilastres de l’Arboç el fust queda tallat a mitja alçada pel capitell d’imposta dels arcs de les capelles, el qual es prolonga com a cornisa contínua i gira fins a comprendre tot el frontis del contrafort; l’absurda mutilació de les pilastres adossades, per causa d’un element que s’hi hauria hagut de subordinar i quedar obstruït darrere seu, traeix una barroeria compositiva –o pitjor, un malentès de concepte– que hauríem d’incloure entre les modalitats del segon grup.

Però en aquest segon grup s’han de situar altres detalls potser encara més significatius, registrables a Alcover, Esparreguera i Igualada. Per exemple, la total absència d’entaulament, i en conseqüència, la impostació directa dels arcs i nervis de la volta sobre el cimaci del capitell de les pilastres –un capitell dòric exacte i d’intensa evocació serliana, d’altra banda–. A Alcover i Igualada, el mateix motlluratge del capitell d’imposta –des del cimaci i l’àbac, a l’astràgal i el collarí–, amb un ressalt no gaire menor, es prolonga horitzontalment per tot el perímetre de la nau, a la manera d’una cornisa articulatòria que visualitzés el límit de l’alçat. A Esparreguera, aquesta articulació perimetral que delimita l’alçat apareix igualment, però distingida del capitell i simplificada en una estricta motllura de faixa, llisa i plana –en realitat, la faixa és prolongació només de l’àbac del capitell–. L’absència d’entaulament en general i, en particular, la reducció del motlluratge explícit només als capitells, tal com veiem a Esparreguera, semblen reassignar als esmentats capitells la funció pròpia i tradicional de permòdol d’imposta per a recollir els arcs i nervis de la volta. A desgrat del seu modelat dòric i serlià, doncs, el capitell que en teoria forma part de la pilastra adossada, i hauria de culminar-ne el fust, en la pràctica sembla integrar l’arc dobler o faixó de la volta, com una copada gòtica encastada al mur a fi de servir-li d’imposta (Mària, 2002, pàg. 102). En definitiva, el disseny dels elements i la mateixa composició de l’alçat classicista traeixen sovint, per inèrcia, concepcions encara goticitzants, més o menys residuals o bé profundament impregnades dels hàbits operatius tradicionals –unes concepcions que difícilment podrien mantenir-se sempre soterrades, sense transparentar o emergir espontàniament.

Algunes peculiaritats relatives a les capelles laterals, a la capçalera i a la nau es registren únicament a Alcover i Igualada. Les capelles laterals, badades a la nau sempre per arcs de mig punt, només a Alcover presenten el conegut pas de comunicació a través dels contraforts; totes es cobreixen amb volta de canó de mig punt –menys a Igualada, que tenen volta d’aresta romana–. La capçalera poligonal de set panys és un tret comú de totes les esglésies que considerem, excepte la d’Igualada –en rebé una de planta quadrada–, però la seva coberta igualment comuna de volta radial amb clau té, a més, l’excepció d’Alcover. La solució d’Alcover, sense nervis ni claus, resulta una hibridació curiosa, a mig camí entre la volta de quart d’esfera i un conjunt radial de semiarcs faixons; també es podria descriure com el complex de set arcs formers molt apuntats, un per cada pany del polígon, que intersecten la coberta de quart d’esfera i li infereixen talls molt profunds a la manera de llunetes.

Interior de Santa Maria d’Igualada, del segle XVII, un singular edifici que testimonia encara una forta empremta de l’estil gòtic.
BV - G.Serra
L’única capçalera veritablement singular del grup pertany a Igualada: és de planta rectangular, té volta estrellada –volta d’aresta romana, o de creueria amb els quatre formers de mig punt, amb tercelets i cadenes, clau central i quatre claus menors– i està separada de la nau per un arc triomfal. Tant l’arc triomfal com la mateixa planta quadrada de la capçalera es podrien relacionar amb solucions homòlogues de l’església de la Selva del Camp i d’altres projectades per Jaume Amigó i Pere Blai –recordem que Blai era l’autor d’una primera traça d’Igualada–. L’aparatosa i goticíssima volta estrellada sembla respondre a una alteració del projecte originari de Blai, que Rafael Plansó o més probablement Pau Ginestar devien decidir i construir en un segon moment –qui sap si per substituir una monumental cúpula sobre tambor, potser prevista d’entrada, a semblança de la Selva del Camp–. Un darrer element, ara pertanyent a la nau, que singularitza Igualada i que potser també respon a correccions o canvis successius –de Plansó o de Ginestar?– en el projecte inicial de Pere Blai és l’anomenat trifori, l’espai practicable sobre les capelles que, amb un emplaçament idèntic que les tribunes i amb la seva mateixa funció espacial, s’obre a la nau a través de tres finestretes de mig punt per cada tram. Podríem interpretar-lo com una versió reductiva, regressiva o atrofiada de les tribunes que la primitiva traça de Blai, versemblantment, havia previst. Així, el trifori potser seria el residu testimonial d’un alçat amb tribunes anàlogues a les construïdes a la Selva del Camp, però compost amb un sol ordre dòric gegant.

Per concloure, reiterem que la volta major de totes les esglésies comentades, sense cap excepció, s’ha de descriure com a gòtica: en tots els casos es tracta d’una coberta de trams de creueria amb arcs diagonals i clau central. Els nervis o arcs diagonals tenen motlluratges encara gòtics i els arcs formers són apuntats, mentre que els arcs doblers –molt prominents– són traçats de mig punt i modelats amb motlluratge pla com a arcs faixons. L’opció de mantenir les voltes de creueria tradicionals no s’esgota pas en els edificis esmentats en el nostre exemple, però tampoc no ultrapassa significativament el període de la seva construcció. En la pràctica, les set esglésies suara comentades es podrien considerar les últimes obres importants d’arquitectura religiosa gòtica del país, en termes de sentit historicoartístic global –bé que no pas en termes absoluts.

Bibliografia consultada

Mas, 1921; Viaplana, 1927; March, 1943; Pons Guri, 1944; Madurell, 1946; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Madurell, 1948; Giol, 1953; Cardús, 1955; March, 1955 [1921]; Ollé, 1956; Valls, 1961; Córdoba, 1963 i 1964; Codina, 1970; Madurell, 1970 i 1977; Pons Guri, 1977; Segura, 1978 [1908]; Martí i Bonet i altres, 1981; Deu, 1982; Mir, 1982; Anàlisi tectònica…, 1983; Liaño, 1983; Olivé, 1983; Gort, 1985; Carbonell Buades, 1986; Garriga, 1986; Carbonell Buades, 1989; Marquès i Planagumà – Micaló, 1987; Catalònia religiosa, 1991; Altés, 1992; Liaño, 1992a; Marquès i Planagumà, 1994; Fuguet, 1995; Garriga, 1995; Carbonell Buades, 1996; Bach, 1998; García Espuche, 1998; Fumanal, 1999; Mària, 2002.

L’arquitectura renaixentista predomina a l’església de Sant Martí de València

1530
L’arquitectura renaixentista predomina a l’església de Sant Martí de València.

L’arquitectura romànica religiosa

Interior de l’església de Sant Miquel de Cuixà, molt transformada al llarg dels segles, però que ofereix un interessant conjunt d’arcs de ferradura de la basílica construïda a l’inici del darrer quart del segle X.
ECSA - Rambol
En l’estat actual dels nostres coneixements i de la pràctica corrent, podem admetre dins la denominació d’art romànic l’art produït a Catalunya des de bona part del segle XI fins a molt avançat el XIII. Aquest presenta diferències i coincidències importants amb el d’altres països. Pel que fa a la primera etapa, la diferència més important —de nom, però no de forma— es troba amb relació als països de l’antic imperi Germànic, on persisteix el costum d’anomenar otoniana l’arquitectura centrada al segle XI, pràctica només justificada per la persistència d’uns condicionants dinàstics que tenen molt poc a veure amb les formes pròpiament plàstiques.

Ara, pel que fa al període inicial, hom manté el costum, no necessàriament obligat, d’anomenar a Catalunya romànic l’art de la major part del segle XI, sense cercar una clara justificació d’aquest apel·latiu. De fet, jo crec que seria més aconsellable englobar dins el qualificatiu de pre-romànic els estils, molt diversos entre ells, que el van precedir abans de la introducció del romànic llombard, que així legitimaria el qualificatiu de primer art romànic proposat per Puig i Cadafalch i sovint objecte de discussió.

Això no vol pas dir que tots els estils pre-romànics tinguin una sola font d’inspiració o de forma, ja que dins les limitacions dels escassos monuments conservats es detecten formes i estils molt diversos.

La problemàtica del pre-romànic

Dins la varietat d’estils i de formes per als quals es pot admetre la denominació de pre-romànic esmentaren, en primer lloc, l’arquitectura de tradició visigòtica, en què predomina l’arc de ferradura molt obert. Al costat de l’església de Sant Miquel de Cuixà es poden situar moltes construccions de petites dimensions, amb esglésies de capçalera trapezial, a les quals s’afegirà després l’absis de planta semicircular o d’arc de ferradura, uns i altres precedits per arcs triomfals també en arc de ferradura. Els capitells d’aquests períodes són de dos tipus principals: uns inspirats en models islàmics —importats o produïts a Catalunya—, però altres vegades seguint formes molt variades i en certa manera “bàrbares”.

Dins un altre corrent molt diferent, cal esmentar les taules d’altar de marbre, ornades amb lòbuls decorats, alguna vegada, amb motius ornamentals de caràcter floral, amb clars paral·lelismes amb la numismàtica islàmica. Es tracta d’exemplars sovint ben datats que van des de la segona meitat del segle X fins a la darreria del segle XI. El centre de la seva producció sembla que s’ha de situar a la Septimània, entorn de Narbona, per bé que hi hagué imitacions molt directes produïdes a Catalunya i d’altres produïdes més tard fins a Tolosa. Un cas molt especial és el de la placa d’ivori de la catedral de Narbona, en què la vora imita clarament les taules d’altar de marbre però, en canvi, el relleu central amb una crucifixió voltada de nombroses figures correspon a l’àrea dels ivoris carolingis, als quals s’atribueix una iniciativa en els tallers palatins.

Un altre grup molt valuós i completament diferent és el de capitells, impostes i relleus elaborats molt minuciosament en talla a bisell, amb arestes molt vives.

Es coneixen exemples en un mateix monument, que deriven de tradicions culturals molt diverses. Per exemple, a l’església de Sant Pere de Rodes, datable vers el 1022, es veuen capitells corintis de tradició clàssica que per la forma presenten clares analogies amb els de les catedrals d’Agda i de Carcassona, al costat de capitells decorats amb entrellaçats comparables als d’alguns monuments de cultura nòrdica, insular o escandinava.

Dins el mateix art cal situar també alguns exemples de relleus de marbre d’una gran qualitat, com la finestra d’Arles o les llindes de Sant Andreu de Sureda o de Sant Genis de Fontanes, aquesta darrera datada solemnement l’any 1020. Es tracta d’exemples excel·lents, però que no crec que calgui qualificar de romànics. Com a mostra de relleu en ivori fa anys que Hermann Schnitzler va donar una classificació semblant a un díptic del tresor de la catedral d’Essen, a Alemanya, atribució que em sembla totalment plausible.

Aquest art, que va evolucionar cap a formes romàniques, es troba a Catalunya a la catedral d’Elna o a l’església de Sant Miquel de Fluvià, ambdues del tercer quart del segle XI, i en trobem exemples semblants en alguns indrets de França, com a Orlhac (Aurillac) o a Figeac, en comarques molt directament relacionades amb els comtats catalans als segles X i XI.

Pel que fa a aquest art, la transició del pre-romànic al romànic es produeix amb poques alteracions, d’una manera ben diferent del que s’esdevé amb la irrupció a Catalunya de l’art llombard, que s’introdueix per via independent i paral·lela.

La introducció del romànic i modalitats estructurals

Aquesta dualitat deu correspondre a dues vies de penetració que encara eren ben vives fins al segle XIX, tal com semblen demostrar uns textos de mossèn Joan Segura, en el seu llibre A estones perdudes, en el qual recorda el fet que els dos grans llocs d’origen de la introducció a Catalunya de les millors mules (mitjà de transport i de treball agrari al llarg de més d’un mil·lenni) foren Poitou i el Piemont. Per Poitou devia arribar l’art monumental, amb una particular riquesa escultòrica, de les comarques centrals de França, mentre que per l’altra via secular, la del Piemont, foren incorporades unes fórmules originades a Milà, però adaptades a un canvi tècnic que passa dels maons a les pedres de petit format i més tard incorporaria l’ús de pedres ben tallades i més grosses.

En general, aquestes dues fonts es van mantenir amb una certa independència, però això no vol pas dir que no hi hagi també exemples en què es combinin.

Les alteracions polítiques produïdes al segle XI amb la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca —bé que mantingueren una estreta relació amb les senyories feudals de França i estrenyeren cada cop més llurs lligams amb Itàlia i amb el papat— i la compartimentació dels territoris musulmans, després de la desmembració del califat, en regnes de taifes amb centres culturals propis, relacionats sovint amb aquells comtats, són clarament perceptibles en el domini de l’arquitectura; en iniciar-se el segon mil·lenni aparegueren dues tendències o escoles principals que sovint marquen una ruptura amb les tradicions locals anteriors.

Sant Pere del Burgal, construït al final del segle XI, mostra encara totes les característiques del romànic llombard, cosa que es repeteix molt sovint en altres edificis del sector occidental.
ECSA - F. Tur
Capçalera de la basílica de Santa Maria de Ripoll que, a desgrat de la seva excessiva restauració, és un dels edificis més emblemàtics del grup oriental d’arquitectura de filiació llombarda.
ECSA - M. Anglada
Una és constituïda per l’arquitectura de filiació llombarda, anomenada per Puig i Cadafalch “primer art romànic”, com ja s’ha esmentat abans. Possiblement pel fet d’haver arribat per via del Piemont es caracteritza per l’ús general d’un aparell de pedres allargades, no gaire grosses i només desbastades, que devia anar recobert per un arrebossat. En la decoració anterior predominen les lesenes (pilars de secció rectangular) i les arcuacions llombardes. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada, en contrast amb les d’una de sola, típiques del període anterior (que persisteixen en algunes criptes i fortificacions). Aquest estil abunda molt a banda i banda dels Pirineus i, pel sud, arriba al Penedès (Santa Oliva, Marmellar, Calafell). Els monuments més importants es divideixen en tres grups: oriental, amb esglésies de grans campanars de planta quadrada (catedrals de Girona i de Vic, monestirs de Cuixà, de Ripoll i de Breda), la majoria de la primera meitat del segle XI; central, amb edificis de planta complexa (els més notables són Sant Vicenç de Cardona i Sant Serni de Tavèrnoles); i occidental (esglésies del Pallars, de la Vall d’Aran i de la Ribagorça), sovint amb campanars alts i esvelts. Al Pallars i a la Vall d’Aran hi ha una segona etapa d’aquest estil cap a l’any 1100, i a Andorra persistí en l’arquitectura popular de la segona meitat del segle XII. Algunes esglésies del segle XI són de planta circular.

Singular desplegament d’absis del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, un dels edificis més rellevants del segle XI en el sector central del país.
ECSA - T. Pollina
L’altra tendència és la que es dóna al Rosselló i a l’Empordà en alguns edificis d’aparell de pedra ben tallada amb columnes i grans capitells (Sant Pere de Rodes, en la segona etapa de construcció, acabada cap al 1022; Sant Andreu de Sureda, Sant Genis de Fontanes, la catedral d’Elna, consagrada per segona vegada el 1069, Sant Miquel de Fluvià —del 1045 al 1046—), i, amb un caràcter diferent, Sant Pere d’Àger i la catedral romànica de Barcelona, dedicada el 1058, de la qual només romanen elements solts. En tota aquesta etapa hom no pot parlar d’escultura típicament romànica, però això no vol dir que en alguns casos la decoració dels edificis no sigui realment notable. Les antigues tècniques de talla a bisell o aresta viva es retroben en la decoració d’estuc de Sant Serni de Tavèrnoles, en el grup de Sant Pere de Rodes, Sant Genis de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, on hi ha també decoració figurada i on els entrellaçats fan pensar en exemples francesos. La talla de tema vegetal o geomètric de les impostes d’Àger i de Barcelona perdurà en mans dels picapedrers barcelonins fins als primers anys del segle XIV (portal de Santa Agnès de Malanyanes, del 1306). Amb altres modalitats es retroba en monuments cistercencs (Poblet), a Vic i en les darreres sèries de capitells de Santa Maria de l’Estany (mitjan segle XIII). A Catalunya els exemples més arcaics d’escultura clarament romànica semblen aparèixer a Santa Maria de Besalú (consagrada el 1055), amb capitells amb figures i d’altres de tradició clàssica amb fulles d’acant. Degué abundar l’escultura i la decoració en guix o estuc, en talla a bisell (exemples des del segle XI), però també en alt relleu corpori (bones mostres a partir del segle XII a Arles i a Sant Joan de Caselles), segons una tècnica que perdurà fins més enllà del període gòtic.

És cert que l’arquitectura llombarda devia arribar a Catalunya després que ho fessin els primers exemples de l’altra modalitat, i és per això que resulta poc pràctic distingir entre primer i segon art romànic, que fins un cert punt representaria un contrasentit. En tot cas, aquesta contraposició seria més aviat vàlida en el domini de l’escultura monumental de ressonàncies més o menys clàssiques, que certament sembla aparèixer en una etapa més tardana.

Amb tot, primerament cal recordar les fórmules del romànic llombard, que a Catalunya devien tenir un màxim període d’expansió al llarg del segle XI. Josep Puig i Cadafalch va estudiar-ne minuciosament la tipologia a partir de les recerques d’estudiosos italians com Rivoira. Es tracta d’un art molt pràctic, basat en pilars cruciformes, cobertes de fusta, voltes d’aresta o voltes de canó, i també de cúpules als creuers, amb cimboris octagonals o quadrats. L’ornamentació és escassa, si es prescindeix de les pilastres de relleu poc sortint —les lesenes— o les arcuacions llombardes i, encara, les finestres cegues que enllacen la part superior dels absis amb les cobertes còniques.

En una fase inicial hi hagué decoracions sobreposades d’estuc, però més tard la presència de capitells o columnes cilíndriques es combina segons fórmules generalitzades arreu.

L’estil principal de l’arquitectura llombarda surt del nord d’Itàlia i arriba fins a Holanda, amb ramificacions molt extenses. Algunes d’aquestes penetren a Catalunya, on arrelen tan estretament que durant segles el mot lambard o llombard tingué un significat equivalent al de paleta o constructor, mentre que a Anglaterra, per exemple, equivalia a la professió, tan diferent, de banquer.

La tipologia dels edificis no obliga a separar l’ús religiós del civil o del militar, molt especialment si ens fixem en les construccions de caràcter llombard, en les quals, d’altra banda, no hi ha cap diferència específica entre Aragó, Catalunya o el Llenguadoc, ni tan sols el nord d’Itàlia (amb inclusió de Suïssa). Predominen les esglésies amb absis de planta semicircular o trilobada i els grans campanars de planta quadrada.

Les construccions del segle XII

La plenitud del romànic amb aparell de grossos carreus i decoració escultòrica té a les comarques occidentals un monument principal del segle XII, la catedral d’Urgell, lligada arquitectònicament amb el nord d’Itàlia, però, quant a l’escultura, amb Occitània. Hi ha petits grups comarcals ben definits (a la Vall d’Aran i a la Cerdanya), i escoles més riques, al Conflent i al Rosselló, on abunda el marbre en capitells, portes i claustres; l’artista més personal i significatiu entre els qui treballaren en aquest sector fou l’anomenat Mestre de Cabestany, amb projeccions des de Navarra a Itàlia passant per Occitània.

Sant Esteve de Guils, a la Cerdanya, és un edifici típic de I’arquitectura del segle XII en aquesta comarca.
ECSA - Rambol
Capçalera de Santa Maria de Cap d’Aran, un dels edificis més emblemàtics del romànic aranès, clarament influït pels corrents procedents de l’antic territori de Comenge, al qual estava vinculada religiosament la vall.
ECSA - Rambol
Les construccions de la segona meitat del segle XII presenten un considerable enriquiment de l’escultura, sobretot als claustres i les portades, i així s’arriba a tot el llarg del XIII, període en què predominen cada vegada més les voltes apuntades de creueria, per bé que els portals segueixin essent semicirculars, fins i tot a València o a Aragó, on es projecten els models reelaborats a Lleida. Molt rarament amb la inclusió d’elements híbrids de filiació moresca.

El prestigi estètic d’objectes de devoció de les escultures exemptes devia començar per les peces d’orfebreria, però en haver desaparegut aquestes de Catalunya, m’hauré de limitar sobretot a les imatges de fusta tallada i, en més rares ocasions, a les de pedra.

La pietat popular ha mantingut el seu caràcter d’objectes de devoció. Ací, com en altres indrets —a I’Alvèrnia, a França—, aquesta actitud permeté sovint superar els canvis de moda, encara que en alguns casos sabem que hom afegí a les imatges perruques postisses, corones o mantells. Les imatges de Crist i fins i tot els grups escultòrics sencers —per exemple, el Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses— sabem que foren objecte de restauracions per a millorar-ne la conservació, però en el cas de les imatges de la Mare de Déu, al costat de l’existència de postissos o afegits hi ha exemples d’un veritable afany arqueològic per valorar la imatge original. Entre els anys 1651 i 1653, un frare dominicà, Narcís Camós, elaborà un extens repertori que duu el títol de Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (Barcelona, Jaume Plantada, 1657, amb reedicions totals o parcials en anys successius). Hi ha moltes descripcions de les imatges més venerades en aquella època, amb elogis molt sovintejats. La més ponderada, amb justícia, és l’admirable Mare de Déu del Claustre, de Solsona (pàgs. 372-375), però tracta de moltes altres, per exemple la de Montserrat, de la que diu (pàg. 284): “Es su figura de una noble señora de más de media edad, con admirable hermosura en su rostro, y toda gravedad y consuelo que inclina y mueve a reverencia a quien la mira, descubriendo una autoridad celestial en ella […]. Es su rostro de color moreno y tiene los ojos muy vivos y hermosos.” Un gravat calcogràfic de Francesc Tremulles, de l’any 1753, reprodueix la imatge de la Mare de Déu de Montserrat tal com és la talla “sin ningún vestido” (és a dir, sense robes afegides), i un text de devoció popular del segle XVIII, que duu per títol Compendio Historial, amplia i glossa (pàgs. 26-32) els elogis consignats per Narcís Camós.

Transició de l’art romànic a l’art gòtic

L’arquitectura cistercenca va influir en edificis catalans que no pertanyien a l’orde, com l’església del monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon.
ECSA - J. Vigué
Abans de la introducció de l’estil gòtic pur entraren a Catalunya dues formes arquitectòniques més arcaiques. Una, que se centra a les catedrals de Lleida, de València i de Tarragona, és sovint compatible amb una decoració escultòrica netament romànica. Presenta arcs apuntats que descansen sovint en parelles de columnes adossades, molt robustes, de secció circular i proporció curta. Aquest art penetrà lentament a partir dels darrers anys del segle XII i s’anà formant sense perdre mai del tot l’enllaç amb les tradicions romàniques. A les comarques litorals, les seves mostres, bé que importants, són més aviat esporàdiques. En canvi, a partir del centre lleidatà, constituí una escola veritable, molt original i arrelada, amb exemples també en l’arquitectura civil (paeria de Lleida, palau dels marquesos de la Floresta, a Tàrrega). L’escola evolucionà clarament cap a les formes gòtiques pures als arcs afegits successivament al claustre de la catedral de Lleida. La mateixa successió és apreciable en el camp de l’escultura, romànica a la seu de Lleida, mixta a Agramunt.

L’art cistercenc es mostra en tota la seva puresa en edificis com aquest petit monestir femení de Santa Maria de les Franqueses, a Balaguer.
ECSA - M. Catalán
L’altre corrent paral·lel és el caracteritzat per l’art cistercenc. A les esglésies, les proporcions esveltes, l’absència de decoració escultòrica i l’ús de formes que fan pensar en un gòtic primitiu —potser massa primitiu per a poder-ne esperar una flexibilitat d’evolució— van precedits d’algunes capelles de planta rectangular i de volta seguida, apuntada, que marquen des de mitjan segle XII una discriminació amb el barroquisme de certs monuments benedictins. Entre els monestirs cistercencs, masculins i femenins, existents a les terres catalanes, sobresurten Poblet i Santes Creus, amb plantes que s’afilien d’una manera completament independent als dos grans prototips de l’orde. L’església de Poblet, amb una gran girola amb capelles radials, pertany al grup de l’abadia de Fontfreda. L’església de Santes Creus, amb capella central rectangular i dues de quadrades menors a cada banda, correspon a un model cistercenc molt pur, que es remunta a Cîteaux i més llunyanament a Cluny II. El mateix es pot dir de la planta del monestir, que segueix un pla cistercenc molt estricte en totes les seves dependències. Les estances són normalment de contorn. Les sales capitulars i les de nivells inferiors són cobertes amb voltes de creueria i pilars o columnes segons el model de les sales capitulars romàniques. Els dormitoris i els refetors tenen sovint una coberta de fusta de dos vessants, amb trams de coberta repartida per arcs de diafragma. L’art cistercenc més despullat sembla haver influït també en altres edificis catalans: Sant Pere de Camprodon i, a Barcelona, la col·legiata de Santa Anna o el primer projecte de catedral gòtica.

La decoració escultòrica, escassa, acostuma a ésser amb temes de vegetació i de fauna, unes vegades amb talla a bisell i altres amb entrellaçats o tanys de relleu rodó, no gaire sortit. En la pintura es produí a mitjan segle XIII un canvi d’estil, que fins aquell moment era de clara perduració romànica, àdhuc en edificis amb arcs apuntats (suport del cor alt de Santa Maria de Taüll). Sovintegen encara els frontals com a centre de la decoració pictòrica de l’altar, però els arcs ornamentals són sovint trilobats i passen finalment a ésser netament gòtics. A la darreria del segle XIII hi ha un grup molt homogeni de frontals, sostres i pintures murals, a Barcelona i a Mallorca, representatius d’aquest art. A la Cerdanya, el Mestre de Soriguerola començà en un estil de neta tradició romànica, però vers el 1300 adoptà alhora formes ornamentals gòtiques i moresques, com els seus col·legues barcelonins.

L’ateneu de Canet de Mar (Maresme), edificat per Lluís Domènech i Montaner

1887
L’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner construeix l’ateneu de Canet de Mar (Maresme).

L’empremta dels ordes religiosomilitars

D’entrada, cal precisar que parlar dels ordes religiosomilitars a Catalunya és parlar dels ordes internacionals del Temple i de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. No creiem que aquí sigui adequat parlar de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, fundat el 1201 per Pere el Catòlic per protegir la costa de l’Ebre de la pirateria, perquè, malgrat haver estat l’únic orde català, la seva curta història girà entorn de la conquesta de València. En aquest context, és significatiu que, l’any 1400, Sant Jordi d’Alfama fos absorbit per l’orde de Santa Maria de Montesa, creat el 1317 al Regne de València per a substituir l’Hospital i heretar els béns del desaparegut Temple.

La importància del Temple i de l’Hospital en el devenir històric del nostre país va ser molt gran en tots els aspectes. Això no obstant, la historiografia contemporània no ha ponderat en la mesura que li pertoca aspectes de primer ordre, com aquells que afecten la història de l’art. Fins fa relativament poc, era normal trobar monuments principals d’aquests ordes estudiats en el context d’un estil històric (romànic, gòtic…), sense ni tan sols fer referència a la pertinença al Temple o a l’Hospital. O el que és pitjor, en el cas de l’orde del Temple, es continuaven utilitzant com a vàlides certes afirmacions gratuïtes dels romàntics, superades de fa temps, a l’hora d’atribuir als templers edificis d’origen desconegut o, sobretot, capelles funeràries de planta rodona.

A hores d’ara, a ningú no se li escapa la importància històrica dels ordes religiosomilitars. Però, si bé és cert que recentment aquest patrimoni ha estat objecte d’estudis monogràfics i s’ha inclòs en obres generals, potser no s’ha insistit prou a presentar-lo amb caràcter monogràfic i en relació no tan sols amb exemples contemporanis aliens als ordes militars del nostre país, sinó també amb exemples similars dels ordes militars d’altres països i, en especial, de Terra Santa. Això és el que hem intentat fer en diferents publicacions i assajarem de sintetitzar aquí, sobretot en allò que pugui interessar en el context d’aquest apartat: el pas de l’estil romànic al gòtic.

L’establiment dels ordes del Temple i l’Hospital

L’orde del Temple es documenta a Catalunya a partir de la tercera dècada del segle XII, moment en què apareixen els primers templers fent proselitisme i demanant ajut per a la croada de Terra Santa. Els comtes de Barcelona i d’Urgell van ser els primers a fer-los deixes importants: els anys 1131 i 1132, respectivament, els van cedir els castells de Granyena i Barberà “ad defensionem christianitatis”.

L’orde de l’Hospital de Sant Joan fou més matiner. Fundat a Jerusalem vers el 1099, abans que el 1113 li fos atorgada la butlla fundacional ja havia rebut donacions al Penedès (1108) i a la Segarra (1111). Els primers anys, tots els establiments hospitalers, situats o no en rutes de pas, van desenvolupar com a activitat principal la caritat. Però a partir del segle XIII la tasca hospitalària va restar més o menys relegada a les cases importants de les grans rutes del pelegrinatge, mentre que les cases de la ruralia i de la ciutat es van anar ocupant preferentment dels afers econòmics.

Tant l’orde del Temple com el de l’Hospital estaven organitzats en una estructura religiosa fortament jerarquitzada, basada en una regla i en uns estatuts que establien les funcions de tot el personal. L’administració de tots dos ordes tenia com a cèl·lula bàsica la comanda o preceptoria, governada per un comanador o preceptor. En el nivell immediatament superior hi havia la província, al capdavant de la qual es trobava el mestre provincial, auxiliat d’un lloctinent. La província va tendir a circumscriure’s als territoris polítics que aleshores s’anaven configurant. És així com es constata que, si bé en un primer moment l’orde del Temple català i el provençal formaven part d’una mateixa província, aviat es van separar. Provença va ser una província, i Catalunya i Aragó, una altra. D’igual manera, els hospitalers catalans, que en els primers anys estaven subjectes al priorat de Sant Gèli de Provença, van formar més endavant un priorat que, sota el nom de Castellania d’Amposta, comprenia les terres de Catalunya i Aragó.

Comanda templera de Gardeny, al capdamunt d’un turó que domina la ciutat de Lleida.
ECSA - J.T.
De seguida, els comtes catalans van entendre que la dedicació dels ordes militars del Temple i l’Hospital a les armes podia ser aprofitada per a la conquesta dels territoris peninsulars ocupats per l’islam i no dubtaren a sol·licitar el seu concurs. D’antuvi, els ordes no ho van acceptar, perquè tenien molt clar que la seva funció militar era únicament la de Terra Santa. Així estaven les coses quan el testament d’Alfons el Bataller d’Aragó va provocar un greu problema polític en fer hereus del seu reialme els ordes del Temple, l’Hospital i el Sant Sepulcre. Va resoldre el problema Ramon Berenguer IV de Barcelona, esposant-se amb la princesa Peronella d’Aragó, primer, i negociant, després, amb els tres ordes la seva renúncia a l’esmentada disposició testamentària. Les negociacions van acabar l’any 1143 amb concessions molt importants a aquests tres ordes, i amb el compromís de part de templers i hospitalers de col·laborar en la conquesta dels territoris andalusins i de defensar, després, la nova frontera.

Però, al marge de la funció militar que van decidir d’assumir, el cert és que tant els templers com els hospitalers es van establir a Catalunya amb el mateix pla i els propòsits amb què ho anaven fent als altres països d’Occident: rebre donacions i administrar-les a fi de treure’n el màxim de profit econòmic per a mantenir i assegurar la causa croada de Terra Santa.

Les nombroses donacions que van rebre els templers i els hospitalers en terres catalanes es repartien per tot el territori. A la Catalunya Vella, mitjançant una eficaç política de compra, venda i permuta, les donacions rebudes van ser concentrades en comandes distribuïdes racionalment per tot el país. A la Catalunya Nova els dominis els arribaren, principalment, a causa de la renúncia al testament d’Alfons el Bataller i per haver col·laborat en la conquesta de les taifes de Tortosa i Lleida.

Les principals comandes templeres foren: Aiguaviva i Castelló d’Empúries, a l’Empordà; Puig-reig, al Berguedà; la Joncosa de Gelida, al Penedès; Granyena, a la Segarra; Barberà, a la Conca de Barberà (amb les sotscomandes de l’Espluga de Francolí i Vallfogona, a la Conca de Barberà, i la Masó del Rourell, al Camp de Tarragona); Selma, al Camp de Tarragona; Palau-solità, al Vallès; Palau, a Barcelona; Gardeny, Corbins i Torres de Segre, al Segrià; Barbens, al Pla d’Urgell; Tortosa, al Baix Ebre; Miravet (amb les sotscomandes d’Algars, Gandesa i Nonasp, a la Terra Alta) i Ascó, a la Ribera d’Ebre, i Horta, a la Terra Alta.

Pel que fa a l’Hospital: Avinyonet i Sant Llorenç de les Arenes, a l’Empordà; Sant Celoni, al Vallès; Sant Valentí-Vilafranca, al Penedès; Sant Joan, a Barcelona; Susterris-Siscar, a les conques del Pallars i la Ribagorça; Costoja-Isot-Berga, a l’Alt Urgell i el Berguedà; les Cases Antigues de Lleida i Alguaire, al Segrià; Térmens, a la Noguera; l’Espluga Calba, a les Garrigues; Cervera-l’Ametlla, a la Segarra; l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà; l’Hospitalet de Vallmoll, al Camp de Tarragona, i Amposta i Ulldecona, al Montsià.

Com és ben sabut, al començament del segle XIV el procés inquisitorial ordit pel rei de França, Felip el Bell, amb la connivència del papa, Climent V, va dissoldre l’orde del Temple. Una de les conseqüències fou la transferència de la major part dels béns templers a l’orde de l’Hospital, fet que incrementà immensament els dominis hospitalers. Aquest canvi, però, va comportar dificultats administratives que, a Catalunya, van conduir a la fundació d’un nou priorat (o província) el 1319. A partir d’aleshores hi hagué el Gran Priorat de Catalunya, de l’Ebre cap al nord, i la Castellania d’Amposta, que també comprenia Aragó, de l’Ebre cap al sud.

L’arquitectura dels templers i els hospitalers

El caràcter peculiar –militar i religiós alhora– de l’assentament del Temple i l’Hospital de Sant Joan va comportar, segons la funció concreta desenvolupada en cada territori, l’aparició d’una diversitat d’edificis, sens dubte de les més variades que van posseir aquests ordes a Occident.

Les comandes o convents, tant del Temple com de l’Hospital, reflecteixen aquella varietat. L’un i l’altre les van instal·lar en fortaleses importants de la frontera (castell comanda), comparables a les de Terra Santa, que havien de defensar la frontera i servir de punta de llança en la conquesta de nous territoris andalusins; en palaus urbans, bastits a les principals ciutats (comanda urbana), que, a més de ser prop del poder polític, permetien desenvolupar tota mena de negocis, i també en masos o granges al camp (comanda rural), amb funció eminentment agrícola i ramadera, per a poder colonitzar i explotar el territori.

Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta qualificació i divisió només pot tenir caràcter orientatiu, ja que la major part de castells comanda, que d’entrada només tenien una funció militar, amb el pas del temps i, sobretot, per l’allunyament de la frontera van anar realitzant també, i cada cop més, funcions agropecuàries. També cal considerar que les comandes rurals i urbanes sovint estaven molt fortificades i eren en realitat autèntiques fortaleses, i que, arribada la baixa edat mitjana, tots aquests castells, però sobretot els urbans i els de nova construcció, van esdevenir palaus urbans.

A més d’aquesta arquitectura conventual, la participació de templers i hospitalers en la tasca colonitzadora va significar la fundació de pobles, on construïen l’església parroquial, que podia ser de titularitat pròpia o compartida amb els prelats (en el cas de l’Hospital, aquestes esglésies s’anomenaven priorats); sovint, al costat de l’església aixecaven una casa per a servei de l’orde. A més d’aquesta funció parroquial, com que tots dos ordes gaudien del monopoli sobre diverses activitats industrials, als pobles per ells senyorejats van construir molins, fargues, adoberies, forns… El mateix es pot dir de molts ponts importants que van controlar, de gran quantitat de masos, masies, torres… que van tenir o bastir arreu del país per explotar millor els recursos del camp, i de les cases o barris sencers que van fer construir en pobles i ciutats, activitat que els va convertir en pioners de l’especulació urbana.

Paral·lelament a les funcions militars, colonitzadores i estrictament econòmiques, el Temple i, sobretot, l’Hospital van dur a terme tasques caritatives i hospitalàries; amb aquest objectiu van construir o administrar hostals o hospitals en llocs estratègics dels camins principals del pelegrinatge compostel·là, moltes vegades situats als mateixos convents o en edificis propers. Sovint, pel fet d’estar sota l’advocació d’una Mare de Déu, van esdevenir santuaris de fama, i van ser beneficiats amb abundants almoines i deixes testamentàries.

Tota l’activitat arquitectònica i artística en general del Temple i de l’Hospital a Catalunya, com qualsevol altre aspecte de la seva vida, es va adaptar perfectament als corrents estilístics del país. Així, doncs, com que la història del Temple català va des de la segona meitat del segle XII fins a la primera dècada del XIV, les seves construccions –com les hospitaleres dels mateixos anys– s’inscriuen en el romànic de transició i en el gòtic inicial. En res no es diferencien de l’altra arquitectura del país, excepte en algun detall de l’arquitectura militar, com és l’aparició dins el conjunt castral de certs espais propis d’un convent (galeria porticada, refetor, capella) necessaris en un edifici d’un orde religiosomilitar. També els individualitza, de vegades, la manera d’ordenar aquests edificis al voltant d’un pati quadrangular en funció de les necessitats comunitàries. Aquestes particularitats els relacionen amb l’arquitectura militar de Terra Santa.

En el cas de l’orde de l’Hospital, pel fet d’haver perviscut fins a la fi de les senyories, a més de construccions del romànic tardà o protogòtiques hi ha també exemples d’arquitectura de tots els estils fins al segle XIX.

Tipologia d’edificis d’ordes militars

El castell comanda de frontera

A Catalunya, tant els templers com els hospitalers van instal·lar les principals comandes en castells que anteriorment havien estat fortaleses de frontera, construïts pels cristians o pels andalusins. En alguns casos eren construccions aprofitables, en d’altres només eren enderrocs. Sempre, però, les fortaleses anteriors van ser objecte de remodelacions a fi de dotar-les dels elements defensius i conventuals necessaris.

Coneixem més o menys com eren els castells que van esdevenir convents templers i hospitalers. Els que ocuparen en territoris cristians presentaven un esquema molt simple, que es va desenvolupar entre els segles XI i XII: una torre de petites dimensions (de vegades una simple guàrdia), al costat de la qual havien anat apareixent els edificis ja propis d’un castell protegits per un recinte emmurallat. Els d’origen andalusí eren formats bàsicament per un recinte emmurallat anomenat albacar, on la població es refugiava en cas de perill. Dins d’aquest recinte hi podia haver un o més edificis defensius, que constituïen un últim reducte: la celòquia. De vegades, al costat del conjunt fortificat s’havia configurat un tercer espai, tancat –el raval–, on vivia una població permanent.

Els castells que van ser seu de comanda del Temple o de l’Hospital arribats amb més o menys fortuna als nostres dies són els templers de Barberà, Granyena i Vallfogona i l’hospitaler de l’Ametlla de Segarra –que havien estat castells cristians de la marca anterior a la conquesta de Lleida i Tortosa–, i els templers de Miravet, Ascó, Gardeny i Corbins i els hospitalers d’Ulldecona i Amposta –que havien estat castells andalusins de les taifes de Lleida i Tortosa–. El castell hospitaler d’Amposta, que va ser la seu provincial de l’orde a la Corona d’Aragó, no s’ha conservat; els treballs arqueològics en curs permetran una millor aproximació al seu coneixement.

Als castells cristians de la primera marca es constata la presència d’estructures anteriors a l’ocupació templera; tots conserven part de la muralla, però la torre –que normalment era cilíndrica– només es manté sencera a l’Ametlla i en part a Barberà. En tots, però, resulta difícil determinar quines estructures anteriors van ser aprofitades. Pel que fa als castells que havien estat andalusins, es conserva l’albacar, més o menys modificat, a Miravet i a Ulldecona, mentre que a Ascó i a Amposta només n’hi ha algun vestigi. No coneixem estructures importants que corresponguin a les celòquies, tot i que és evident que estaven situades al mateix lloc on els ordes van construir el recinte sobirà del castell.

En tots els casos, una vegada organitzats com a comandes, aquests castells van ser remodelats o construïts de bell nou seguint diferents plans. A Ulldecona es va seguir la tipologia habitual aleshores a l’Occident cristià: el típic donjon quadrangular de pedra (derivat de la turris o castellum romà), que va tenir gran difusió a l’Europa romànica dels segles X al XII.

Vista aèria del castell d’Ulldecona, seu d’una de les comandes hospitaleres més importants de Catalunya.
ECSA - J.T.
En canvi, altres castells es van ordenar al voltant d’un pati, més o menys quadrangular, formant un sol recinte (cas de Miravet) o formant-ne dos de concèntrics (cas probable de Gardeny), amb la qual cosa l’un i l’altre s’haurien aproximat a sengles tipologies aleshores freqüents a Terra Santa. Miravet (aprofités o no l’organització en planta de la celòquia anterior) va adoptar un pla més complex, perfeccionat i lògic que altres exemples de l’arquitectura militar cristiana contemporània. Moltes de les millores dels esquemes defensius que es van incorporar en els castells francesos i anglesos al final del segle XII i el principi del XIII, en època dels reis croats Felip August i Ricard Cor de Lleó, eren ja presents a Miravet, principalment pel que fa a la inclusió del pati central en l’esquema defensiu de la fortificació. El pati, de ser una simple línia d’avançada, va passar a convertir-se en un element destinat a la protecció, i els edificis del recinte, que fins aleshores es repartien de forma dispersa segons un pla inorgànic, es van adossar als murs i es van ordenar al seu entorn.

El castell de Miravet és una fortalesa compacta, poblada d’elements defensius sàviament combinats per a eliminar els angles morts i augmentar la capacitat de resistència. El recinte sobirà està flanquejat de torres als angles i al mig de les cortines. Tanmateix, la part baixa dels murs no es va atalussar com en els castells Philip August, ni va caldre circuir el recinte d’un fossat, perquè l’orografia del terreny ja constituïa una defensa natural. Tampoc no sembla que les seves torres hagin tingut mai matacans; en canvi, sí que van posseir merlets espitllerats (no els que hi ha ara) que permetien el tir al vol, plataformes en forma de terrasses on es podien instal·lar ginys militars, i un camí de ronda que possibilitava la mobilitat de la guarnició.

Les diferències més notables entre Miravet i els castells francesos i anglesos del mateix tipus són la minimització de la torre de l’homenatge i la persistència de la planta rectangular a totes les torres del conjunt fortificat.

Interior de la capella del castell comanda de Miravet.
ECSA - J.C.
Tots els edificis dels castells van ser construïts segons les estructures i les formes del romànic de transició emprat a la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XII i bona part del XIII. Els mateixos anys, els cistercencs bastien els primers edificis conventuals de Poblet (capella de Sant Esteve) i Santes Creus (capella de la Santíssima Trinitat) segons les mateixes fórmules.

Més endavant, desaparegut el Temple, tots aquests castells van sofrir modificacions en època hospitalera. Per exemple, a Barberà, Granyena, Vallfogona i Corbins es van construir nous edificis ordenats al voltant d’un pati interior a la manera dels palaus residencials gòtics o renaixentistes. A Barberà, el gran prior Guillem de Guimerà va aixecar al segle XIV el “palau nou”. No cal dir que un castell comanda com el de l’Espluga Calba, edificat als segles XV i XVI, va ser concebut de bell nou com un palau residència fortificat.

Les capelles conventuals medievals que es conserven d’aquests castells (Barberà, Miravet, Gardeny i Ulldecona) tenen en comú l’extrema severitat, que procedeix sens dubte del caràcter militar i de l’ideal religiós dels ordes. Totes són d’una sola nau i van igualment cobertes amb volta de canó. Tanmateix, hi ha una lleugera diferència entre les tres primeres (templeres) i la quarta (hospitalera). A les templeres, la volta és lleugerament apuntada, obrada amb carreu, arrenca d’una imposta senzilla i no té arcs torals; en canvi, l’hospitalera és un canó de mig punt obrat de formigó que s’aguanta sobre una estructura pètria de cinc arcs torals. Pel que fa a la capçalera, Miravet i Ulldecona tenen absis hemicircular, Gardeny el té poligonal i Barberà té capçalera plana. A Miravet l’absis va precedit d’un arc triomfal amb pilar i columna adossada, mentre que les altres no en tenen (a Gardeny hi ha un toral que algun autor ha confós amb un arc triomfal).

Miravet, Barberà i Gardeny tenen la porta principal al mateix lloc i de factura semblant; s’obre pel costat lateral del temple al davall d’una galeria porticada (la de Gardeny ha desaparegut) que dóna al pati. És una porta de mig punt obrada amb dovelles, que a Gardeny són motllurades com si insinuessin una arquivolta.

Les finestres són petites i amb esqueixada interior a manera d’espitllera. A Barberà hi ha una finestra a la capçalera; a Gardeny, una a la façana occidental, però n’havia tingut una altra al costat nord que fou tapiada quan es va construir l’arc toral. A Miravet i a Ulldecona hi ha finestres laterals que havien tingut una marcada funció militar. A la façana ponentina de Miravet apareix una curiosa espitllera doble, que forma a l’interior una mena de rosassa amb una plataforma des d’on podien disparar tres o quatre arquers. L’interior és molt sever, però és probable que algunes fossin decorades amb pintures murals, com les que es van descobrir a Gardeny fa uns quants anys.

Un detall remarcable pel que fa al romànic de transició són els contraforts esglaonats de l’església conventual de Gardeny. A l’exterior semblen contraforts gòtics d’ascendència francesa, però a l’interior no es corresponen amb cap estructura d’arcs torals o faixons d’una coberta gòtica, perquè la coberta de Gardeny és una volta romànica de canó seguit.

La situació de les capelles dins el conjunt castral no és la mateixa. Les de Miravet i Barberà estan instal·lades en un pis principal d’un edifici de més d’una planta, mentre que les de Gardeny i Ulldecona són edificis exempts i d’una sola planta. Ambdues fórmules són corrents en l’arquitectura militar: la capella a la planta noble d’un edifici principal, amb terrassa al damunt, és una fórmula semblant a la de la Suda d’Osca o el castell templer de Safita, a Síria; la tipologia d’edifici exempt és la més habitual.

Una altra característica militar present en alguna d’aquestes capelles és la que mostra l’absis de Miravet: hemicircular per dins i en forma de torre prismàtica per fora. És la mateixa solució que hi ha a les capelles dels castells, també templers, de Peníscola i Montsó. Es tracta d’una fórmula siríaca habitual a les capelles de les fortaleses de Terra Santa, utilitzada en l’arquitectura religiosa occidental des de molt antic (Enlart, 1925-28). A Catalunya hi ha absis encastats en esglésies per influència de models provençals, i a partir de la primera meitat del segle XII el seu ús és força normal en les capelles de castells.

Barberà, Miravet i Gardeny (en aquest cas no s’ha conservat) posseeixen un element arquitectònic molt particular, una galeria porticada adossada al mur lateral de la capella, on hi ha la porta que comunica amb el pati del castell, que en els documents és sovint anomenada “claustre” perquè té una funció equivalent. És ben diferent, en la forma i en la funció, del pòrtic fossar que hi havia a la capella de Gardeny o de la que encara hi ha a Santa Maria dels Àngels d’Horta, situada davant del mur occidental a manera de nàrtex o galilea. Aquesta varietat de galeria porticada lateral, present també en el santuari de Paretdelgada de la Selva del Camp, és molt rara en l’arquitectura militar i religiosa de Catalunya. Apareix en algunes construccions religioses del segle XII com Queralbs i Serrabona, i és habitual en l’arquitectura romànica castellana. La investigadora americana King (1923) creu que la galeria porticada arribà a la Península amb els ordes militars, tesi amb la qual no està d’acord Gaya Nuño (1946), que la suposa d’ascendència siríaca, importada a la Península per conducte de l’islam. Ambdues hipòtesis són compatibles, ja que el fet que els musulmans duguessin la galeria a Espanya no vol dir que no poguessin haver fet el mateix els ordes militars.

El refetor és una altra construcció singular dins el conjunt d’edificis que componen el castell comanda dels ordes militars. El tipus més particular és el que s’ha conservat a Miravet i en altres castells templers de la Corona d’Aragó (Montsó i Peníscola); probablement també és el que es documenta a Gardeny. És un edifici de planta rectangular allargada, cobert amb volta apuntada de canó que arrenca d’una imposta molt senzilla (com la volta de la capella); té finestres de mig punt a l’exterior i porta adovellada, també de mig punt, que l’uneix amb el pati. Solien comunicar interiorment, mitjançant escales de caragol (o escala penetrada en el mur com és el cas de Miravet), amb les dependències del comanador. El mateix es pot dir d’algun altre edifici que sol complementar el conjunt (aljubs, cellers, cavallerisses…), construït amb tipologies semblants però amb la volta de canó rodó obrada de maçoneria encofrada, que en lloc d’arrencar d’una imposta motllurada parteix del nivell de terra.

Finalment observem que les comandes militars catalanes tenen molts punts de contacte amb els castells croats de Terra Santa (Crac, Margat, Safita…), fet normal que es desprèn d’una mateixa situació bèl·lica. L’ordre castral (deixant a banda les dimensions dels conjunts) i la tipologia dels edificis són els mateixos. Una diferència remarcable en el tipus de construcció és el fet que a les comandes catalanes no es va utilitzar la volta de creueria ni la d’aresta, tan usuals als castells croats de Terra Santa.

De tots els aspectes assenyalats, s’ha de ponderar la novetat que, en el context de l’arquitectura militar occidental del seu temps, representa el recinte sobirà de Miravet (i potser també el de Gardeny). Amb el pla rectangular, amb torres als angles i als flancs, a Miravet es devia produir un fenomen semblant al que, segons Pringle (1988), es va esdevenir els anys trenta del segle XII amb els castells croats a Terra Santa: que van ser construïts pels francs copiant prototips locals musulmans. Des de l’època califal (segles IX i X), a l’Àndalus hi havia fortaleses tipus quadriburgium (Tarifa, La Puente, Trujillo…), que, sens dubte, devien influir en els castells cristians quadrangulars. Tanmateix, encara que a Miravet els templers aprofitessin elements del castell andalusí, el resultat és un conjunt diferent i nou, concebut com una fortalesa on poder desenvolupar racionalment les activitats conventual i militar alhora (Kennedy, 1994).

Els convents rurals

A més dels castells de frontera, templers i hospitalers van instal·lar convents en indrets elegits per la seva idoneïtat econòmica, pensant sobretot en els factors relatius a la producció i al control de la seva hisenda. Amb tot, la inseguretat dels temps feudals no permetia oblidar els aspectes defensius, que qualsevol construcció important havia de tenir resolts. Per aquest motiu, el papa Inocenci III els havia autoritzat a fortificar les seves cases rurals amb l’única finalitat de defensar-se. Hi ha molts convents rurals que han arribat als nostres dies, això sí, més modificats que no ho van ser els castells convent. Uns han restat isolats al camp i presideixen, com ho havien fet en el seu origen, una propietat agrícola i ramadera; d’altres van constituir el nucli inicial d’una població.

Es distribueixen per tot Catalunya. A diferència dels castells comanda, els més importants són els que es van instal·lar als territoris allunyats de la frontera. S’han conservat, amb més o menys modificacions, les construccions templeres de la casa d’Aiguaviva, a l’Empordà; el mas Periques de Puig-Reig, al Berguedà; Palau-solità, al Vallès; Selma i la Masó del Rourell, al Camp de Tarragona; Barbens, al Pla d’Urgell, i les cases d’Horta i Algars, a la Terra Alta. De l’Hospital queden les cases de Sant Llorenç de les Arenes i Avinyonet de Puigventós, a l’Empordà, i Sant Valentí de les Cabanyes, al Penedès.

Com és sabut, extingit l’orde del Temple, la major part dels seus convents van passar a dependre de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i van continuar exercint una funció semblant. Amb els anys, però, els edificis van anar sofrint modificacions fins al punt que avui és difícil distingir quina part de l’edifici és obra dels templers i quina dels hospitalers. Sortosament, la riquesa de la documentació hospitalera permet seguir les vicissituds de les comandes que encara es conserven i conèixer com eren les que han desaparegut totalment. Això no ha estat tan fàcil amb algunes seus de comanda que després de la dissolució del Temple no van passar a l’Hospital sinó a mans privades (la Joncosa de Gelida, la Masó de Selma, el mas Roda d’Algars), perquè no se n’ha conservat documentació o, si se n’ha conservat, és molt difícil trobar-la. Malgrat tot, en moltes comandes la intervenció hospitalera no va desfigurar gaire els elements essencials de les construccions templeres, perquè a partir del segle XIV els hospitalers, desbordats per tant de patrimoni, es van limitar a mantenir-lo.

La formació de les comandes rurals a Catalunya va tenir orígens diversos: algunes procedien d’una torre o castell termenat amb finalitats defensives, d’altres, de masos més o menys grans, i, finalment, d’altres van ser construïdes de bell nou. Pertanyen al primer grup els actuals pobles de Barbens, Térmens, Avinyonet de Puigventós; al segon, Palau-solità, Algars; i al tercer, el mas Periques de Puig-Reig i el convent d’Horta de Sant Joan.

La tipologia d’aquests convents era diversa; de vegades estaven formats per un grup d’edificis, mentre que en ocasions tenien una sola casa. En el primer cas, el conjunt solia estar ordenat en quadre al voltant d’un pati o una plaça. Normalment els edificis principals ocupaven dues ales contigües del quadre, mentre que els altres dos costats eren murs que podien tenir algun edifici adossat. Als angles solia haver-hi torres –prismàtiques o cilíndriques–, i a l’exterior, un vall o fossat que donava la volta al recinte. Alguna d’aquestes comandes fins i tot posseïa un accés amb pont llevadís flanquejat per dues torres, com s’ha documentat, per exemple, a la important comanda templera del Masdéu, al Rosselló.

Els convents ordenats en quadre eren sovint –no sempre– importants (Barbens, Térmens, Palau-solità, la Masó del Rourell, Horta, Sant Llorenç de les Arenes, Avinyonet…). Els serveis (pallisses, graners, cellers…) estaven quasi sempre adossats als murs de tramuntana i de llevant, on també hi havia la capella. Per dissort, avui ben poca cosa queda dels convents originals, gairebé tots han desaparegut o estan molt modificats. A Barbens s’ha conservat un bon tros de muralla, els baixos d’algun edifici –ocupats ara per cases del poble– i la capella, que és l’actual parroquial. La torre que s’hi conserva sencera és anomenada en els documents “la torre de pedra”, potser per distingir-la de les altres que no ho eren, i formava part de la casa habitació que ocupava tot l’angle del conjunt. Térmens presenta un pla semblant; les últimes recerques (arqueològiques i documentals) han fet conèixer no tan sols l’església conventual (únic edifici que resta sencer) sinó també el castell i el traçat urbà de la vila medieval que va créixer arrecerada a la comanda hospitalera. Devia passar el mateix amb els antics edificis de la Masó del Rourell, amb la diferència que la capella va ser substituïda al segle XIX per una de nova. A Palau-solità gairebé no queda res dels edificis originals; en canvi, sí que es conserva la capella i pràcticament tota la muralla que encara tanca el recinte. A Sant Llorenç de les Arenes s’ha conservat l’església, la casa (molt modificada) i restes d’un claustre. I a Avinyonet, l’església, importants vestigis del castell, el portal que devia ser l’antiga entrada al pati, i restes del recinte i de dues torres angulars.

Un conjunt molt interessant de comanda rural és el del Masdéu, al Rosselló: malgrat les destrosses produïdes per la Segona Guerra Mundial, tant les ruïnes com l’abundant documentació hospitalera permeten conèixer-lo en detall i això fa que esdevingui un model del que devien ser els convents rurals de la Catalunya del sud. Al Masdéu, com a Barbens, els edificis importants estaven construïts en dues ales contigües i tenien torres als angles. La de l’angle edificat era la més important; els documents l’anomenen “torre de l’infern”, probablement perquè tenia un soterrani.

Al davant dels edificis hi havia el gran pati que al Masdéu hom anomenava plaça per la seva grandària. Desconeixem com era en el cas de Barbens, ja que, en haver estat el convent l’origen d’una població, el pati inicial ben aviat devia convertir-se en la plaça del poble, com va passar també a la Masó del Rourell.

Els serveis, distribuïts al voltant del pati, eren a la planta baixa cellers, magatzems, cavallerisses. Al Masdéu –segons la documentació– hi havia al fons del porxo una cambra per a fer bugada i el celler. A Barbens existeixen encara els cellers soterranis i les cavallerisses, que són unes belles estances d’arcs de diafragma.

La casa habitació d’aquests convents era igual que la casa pairal o palau català que s’anà configurant des de l’edat mitjana tant a la ciutat com al camp: un habitacle derivat de la casa itàlica que, amb variants, es va estendre per tota la Mediterrània des de l’època imperial romana. La seva principal característica és un pati central descobert, que de vegades és un simple celobert, al voltant del qual es distribueixen de forma racional els diversos serveis. Al Masdéu i a Térmens hi havia un pati, mentre que a Barbens hi ha un celobert per on puja l’escala. La façana acostumava a ser presidida per una porta central de punt rodó adovellada que donava a un vestíbul, l’atri o entrada que precedia el pati. Casos particulars d’aquests convents edificats en quadre són el mas Periques de Puig-reig i el convent d’Horta de Sant Joan. A diferència dels altres, la casa habitació del mas Periques no té l’esquema de casa o palau, ni la capella dins el recinte. El convent d’Horta mostra la capella en un dels costats, però no sabem com eren els edificis templers o hospitalers construïts als altres costats, perquè els que hi ha actualment (amb un claustre) van ser construïts de nou o reaprofitats pels franciscans en època moderna.

En quasi tots aquests convents hi ha una capella comunicada amb la casa o castell. No se sap si a Barbens ho estaven, ja que actualment entremig hi ha una casa de veïns. Al Masdéu –entremig hi havia la sagristia i l’arxiu– la comunicació encara és visible malgrat el deteriorament actual. A Térmens aquesta comunicació es va respectar fins i tot després que l’orde, l’any 1583, cedís l’església al poble.

L’arquitectura de les capelles difereix poc de la dels castells roquers. Potser sí que era més normal en aquestes cases que les capelles fossin edificis exempts, però aquest detall no afectava la morfologia de la capella. En la major part dels casos, les capelles són edificis individualitzats sense pisos al damunt i amb la capçalera formant part del mur exterior, o situades en un costat amb la capçalera a l’angle, com passa a Horta. Totes són d’una sola nau. Tenen capçalera plana les del Masdéu, Palau-solità i Avinyonet, mentre que les de Térmens, Sant Llorenç de les Arenes i Horta presenten absis hemicircular (exteriorment, el de Térmens és, com a Miravet, una torre rectangular). Totes van cobertes amb volta de canó apuntat, menys la d’Horta, que duu una coberta de fusta amb arcs de diafragma. També tenia aquesta coberta mixta la de Térmens, però al segle XVI va ser substituïda per una volta de creueria. Estilísticament, totes pertanyen al romànic tardà o gòtic inicial, excepte la de Térmens, on es barregen el romànic i el gòtic tardà.

Vista aèria de les ruïnes de la comanda templera del Masdéu, al Rosselló.
ECSA - P.J.
Els convents que només tenen un sol edifici solen repetir l’esquema dels masos grans de la regió. La casa habitació és situada al mig de l’edifici, i els serveis i la capella, als costats. Són d’aquest tipus els convents de Selma (la Masó de Selma) i Aiguaviva del Gironès. Selma, a més, té una torre angular adossada i una mena de tàpia, de construcció tardana, que circueix el mas. En el cas d’Aiguaviva, la casa, totalment modificada pels hospitalers, és un gran edifici de planta quadrangular amb capella adossada al costat. A Selma la capella és exempta; en un cas i l’altre, les capelles són construccions tardanes de planta rectangular.

Hi ha casos particulars de comandes agrícoles que van ser construïdes a partir d’un important molí (templers i hospitalers van tenir molta cura del negoci dels molins). En aquests casos, l’esquema de l’edifici presenta peculiaritats que el distingeixen dels altres. És d’aquest tipus l’actual mas Roda d’Algars, a la Terra Alta, construït vora el riu Algars, molt a prop del turó que defensava l’antic castell templer.

El mas Roda, que encara es conserva prou bé amb modificacions de l’època moderna, és un gran edifici de planta rectangular i quatre pisos; a l’inferior, semisubterrani, hi ha la sala de moles, una imponent peça rectangular, construïda al segle XIII, amb volta de canó apuntat, amb capacitat per a tres moles; a la segona planta, que és una construcció a base d’arcs de diafragma i coberta de fusta, hi ha magatzems de gra, el celler i el trull; i a les dues darreres plantes, l’habitatge i el forn.

Les esglésies parroquials templeres i els priorats hospitalers

Planta del conjunt actual del convent dels Àngels d’Horta de Sant Joan, format per la capella de l’antiga comanda, la galilea del segle XIV i el claustre i altres construccions posteriors. Escala 1/1 000.
SPAGC - A.P. i R.V.
Un bon nombre d’esglésies parroquials dels territoris colonitzats pels templers i hospitalers no van dependre dels bisbes diocesans, sinó dels respectius mestres provincials. En general, aquest patronatge parroquial va anar relacionat amb la repoblació: els bisbes, desbordats per l’enorme tasca d’evangelitzar les noves i extenses diòcesis (sobretot la de Tortosa) o regions allunyades (com la Ribagorça i el Pallars) incorporades al bisbat d’Urgell, van cercar o acceptar la col·laboració dels ordes. Com que l’assumpció d’aquesta activitat anava acompanyada de beneficis econòmics, es van originar continus conflictes entre ambdues jerarquies. De vegades, aquestes negociacions o altres motius van ser causa de cessió de patronatges parroquials (l’any 1171, el bisbe de Barcelona va cedir el patronat de l’església de Selma al Temple; el 1278, el bisbe d’Urgell donava l’església parroquial de Sant Martí de Puig-reig i les seves sufragànies al comanador de Puig-reig…).

A les poblacions de l’Ebre (la Terra Alta i gran part de la Ribera), on el Temple va tenir la plena senyoria, aquest orde va intervenir en la creació d’una bona part d’esglésies parroquials; tanmateix, l’any 1318, en passar els béns templers a l’Hospital, el bisbe de Tortosa es va quedar amb el patronatge de la majoria d’aquelles esglésies. Només van romandre en mans dels santjoanistes, en qualitat de priorats, les parroquials de Miravet, Riba-roja, Benissanet, Ginestar i Rasquera.

Els edificis medievals, amb l’excepció de l’església vella de Ginestar, no s’han conservat i avui són temples barrocs. Dissortadament, només ha arribat als nostres dies un petit grup d’edificis de la Terra Alta, construïts, amb més o menys certesa, durant el patronatge templer: Gandesa, Caseres, Vilalba dels Arcs, Horta, Pinyeres, Nonasp, Algars, les Camposines, Almudèfer i Berrús (aquest a la Ribera).

Encara és molt menor el nombre de llocs conservats que van ser de domini templer a les terres de Ponent: només queden l’església vella de Vilanova de la Barca i la de Vilanova de Segrià. Les actuals esglésies parroquials de Corbins, Torrelameu i el Vensilló (els Alamús), que havien estat de patronatge templer i després hospitaler, són construccions modernes.

En terres de la primera marca, l’església parroquial de Sant Cristòfol de Selma va ser de domini templer, però dubtem que quedi res de la construcció medieval entre els enderrocs actuals. Dins l’àrea territorial de la comanda s’han conservat un parell de capelles de masos (Santa Agnès i Sant Miquel del Pla de Manlleu).

A la Catalunya Vella va ser també del Temple la parroquial de Sant Martí de Puig-reig, que s’ha conservat juntament amb alguna de les seves sufragànies (Sant Joan Degollat, Sant Andreu de cal Pallot, Fonollet…).

Al marge d’aquests temples on la vinculació al Temple fou de primer grau, hi ha una sèrie d’esglésies parroquials a les quals atorguem una relació de segon grau amb l’orde pel fet de no haver estat de patronatge seu, sinó episcopal. S’han inclòs en aquest estudi per la raó, exposada al començament, de presentar en conjunt tot el patrimoni monumental que forma part del context històric dels ordes militars. Estarien en aquest segon nivell algunes esglésies medievals conservades de pobles pertanyents a les comandes de la primera marca tarragonina, totes a la Conca de Barberà, com l’església vella de l’Espluga de Francolí, la de Vallfogona de Riucorb, la d’Albió, la de Montargull o la de Barberà, de la qual es conserva un timpà romànic.

Els priorats hospitalers fundats abans de l’abolició del Temple, és a dir, els que van ser originàriament hospitalers, es localitzen principalment al bisbat d’Urgell, en comarques com les ribagorçanes o pallareses, allunyades de la seu episcopal. Sovint eren tan importants com les comandes (Susterris, Siscar, Isot, Costoja) de les quals depenien, si no més. Els llocs més rellevants que conserven edificis medievals són Montanyana (Baixa Ribagorça), Arbull (Pallars Jussà), Bellfort (Noguera) i Vilamur (Pallars Sobirà). A més d’aquests, en altres comarques lleidatanes, hi ha el temple de Sant Joan de Carratalà d’Aitona (Segrià) i el de la Mare de Déu de Pinós (Solsonès). Finalment, a les terres de l’Ebre, al Montsià, hi havia el priorat d’Amposta, que avui és un edifici neoclàssic (els hospitalers només conservaren aquest domini del castell i poble que havien estat seu de l’orde a la Corona d’Aragó). Al mateix Montsià s’han conservat dos temples parroquials medievals: Sant Lluc d’Ulldecona i la seva sufragània de les Ventalles, els quals, malgrat no gaudir del patronatge hospitaler, van estar molt vinculats a l’orde.

En comandes hospitaleres de la primera marca (l’Espluga de Francolí, Cervera…) resta en peu algun temple medieval de parròquies que sempre van ser de patronatge episcopal. Com en el cas del Temple, considerem que aquests edificis van tenir alguna relació amb l’orde. Són la parroquial de Cabestany, Santa Maria del Coll de la Guàrdia Lada i Santa Fe de Montfred, totes tres a la Segarra, i les de la Cirera i Llorac, a la Conca de Barberà.

Capçalera de la capella de la comanda templera d’Horta de Sant Joan o convent dels Àngels, amb una successió de contraforts que ressegueixen l’absis.
ECSA - J.C.
El grup que formen totes aquestes esglésies medievals templeres i hospitaleres pot ser analitzat conjuntament ja que no hi ha entre elles cap diferència. Totes tenen una sola nau d’unes dimensions que oscil·len entre els 30 m de llargària, les més grans (Horta, Ulldecona, l’Espluga de Francolí…), i els 9 m, les més petites (Algars, Camposines, Guàrdia Lada…). Entre les grans alterna la coberta voltada de pedra (canó apuntat o creueria) i la coberta de fusta sobre arcs de diafragma; entre les petites hi ha alguna volta de canó, però sobretot presenten cobertes molt singulars a base d’arcs de diafragma molt junts coberts amb lloses de pedra.

Les de Gandesa, Horta, l’Espluga de Francolí i Ulldecona tenen volta de creueria. Les de Caseres, Vallfogona de Riucorb, Puig-reig (i sufragànies), Montanyana, Arbull, Bellfort, Carratalà, Vilanova de Segrià, Guàrdia Lada, Cabestany de Segarra, Llorac, Santa Fe de Montfred… són de canó apuntat. Encara es pot apreciar a Sant Gil d’Albió els vestigis de la volta de canó amb arcs doblers originària, malgrat haver estat substituïda per una volta més moderna; la de Vilanova de la Barca sembla que tenia volta de canó.

La coberta de Vilalba dels Arcs és una estructura d’arcs de diafragma coberts amb fusta. Les de Pinyeres, Berrús, Camposines, Algars i Almudèfer formen un grup particular d’esglésies amb arcs de diafragma amb lloses de pedra. També resulta particular el cas de Sant Joan de les Ventalles, on els arcs de diafragma suporten una volta de formigó. I, finalment, les dues esglésies que han perviscut dels masos templers de Selma (Santa Agnès i Sant Miquel) tenen la coberta tradicional a base d’una biga carenera entre pinyons i cabirons transversals.

Dins la tipologia de les testeres d’aquests temples predomina la capçalera plana a les esglésies templeres de l’Ebre i l’absis hemicircular a les hospitaleres de les terres de ponent. Les esglésies més grans i tardanes, és a dir, les més gòtiques (Horta, Ulldecona, l’Espluga de Francolí…), tenen el típic absis poligonal de creueria.

La major part d’aquests edificis solen tenir la porta principal a la façana lateral, les grans, i a la davantera, les petites; amb tot, les més grans com Sant Joan d’Horta, Sant Lluc d’Ulldecona i Sant Miquel de l’Espluga hi solen tenir dues o més portes. A les esglésies petites i mitjanes les portes són extremament senzilles, de mig punt, adovellades de pedra i sense ornamentació. En canvi, entre les més grans hi ha algun exemplar de notable valor artístic com la de Gandesa i les de Montanyana (Santa Maria de Baldós i Sant Joan). En aquestes tres portalades apareixen arquivoltes i capitells historiats, fet que constitueix una excepció en el context d’aquesta arquitectura. També hi ha arquivoltes bellament esculturades a les portes de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí i a Sant Lluc d’Ulldecona.

Els materials emprats en la construcció són diversos, però són els mateixos que contemporàniament utilitzava tota l’arquitectura de les mateixes àrees geogràfiques: opus spicatum o la maçoneria amb les juntes resseguides amb un ferro al Rosselló, i la maçoneria amb cadenes cantoneres de carreu a la major part d’esglésies petites de l’Ebre o de la Conca de Barberà i el Camp. L’aparell de carreuada en filades trencajuntades, com a tècnica de més qualitat, se solia emprar a les esglésies més grans i de més categoria. Els elements estructurals de suport –pilars i arcs– i les voltes acostumen a ser de pedra tallantada.

Ruïnes de l’antiga parròquia de Vilanova de la Barca.
ECSA - G.S.
L’estil arquitectònic d’aquests temples parroquials és el romànic tardà o el gòtic inicial. En els més romànics s’aprecia la influència occitana, que va arribar al país al mateix temps que els ordes militars. Aquesta influència és especialment palesa en l’absis de quart d’esfera nervat de Gandesa, o en la capçalera de Vilanova de la Barca, plana amb contraforts esbiaixats que recorden els de certes esglésies templeres i hospitaleres de la Saintonge i l’Aunis, estudiades per Anne-Marie Legras (1983), pròximes també a la plàstica exterior de la capella de Gardeny. Són, així mateix, d’influència occitana els arcs embotits als murs laterals, formant capelles, que trobem a Sant Martí de Puig-reig.

La plàstica exterior és molt severa a les esglésies petites: murs plans, despullats, i arestes del més simple volum prismàtic. En canvi, les més grans, tot i mantenir una bona dosi de severitat, trenquen la monotonia amb les elegants portalades arquivoltades, les cornises motllurades, els permòdols, les finestres amb traceries…

Una de les coses que més crida l’atenció del conjunt d’esglésies presentades aquí és l’ús exclusiu de la nau única, punt de coincidència amb l’arquitectura francesa i italiana dels ordes militars. Aquesta similitud no es dóna amb les esglésies del mateix tipus de Castella i Lleó, estudiades per Castán (1983), on hi ha varietat de plantes. Probablement, tampoc no la trobaríem a Portugal, car la parroquial templera més famosa (Santa Maria dos Olivais, de Tomar) té planta basilical de tres naus.

L’estètica general de les esglésies parroquials o priorats dels senyorius templer i hospitaler catalans, tant en el període romànic com en el gòtic, no és tan severa ni ascètica com ho és a les capelles dels convents, fet que també s’aprecia en aquest tipus d’arquitectura a França, Castella i Lleó i Portugal.

Els convents urbans

Un darrer tipus de convent és constituït per les comandes construïdes dins el clos emmurallat de les ciutats o poblacions grans. El Temple en va tenir a Barcelona i Tortosa; l’orde de l’Hospital, a Barcelona, Lleida, Cervera, Vilafranca del Penedès, Ulldecona i el castell residència de l’Espluga Calba. Dissortadament, dels dos convents templers només ha perviscut la capella de Barcelona, i dels convents hospitalers, la capella de Vilafranca, la capella i part del convent de Cervera, la façana de la casa d’Ulldecona i el castell de l’Espluga Calba.

Planta de la capella de Sant Joan dels Hospitalers de Vilafranca del Penedès.
SPALDB - J.M.
Les comandes urbanes, com en altres països, eren palaus més o menys fortificats, construïts (si més no, els del Temple) en indrets estratègics del recinte emmurallat. A Tortosa va ser bastida al costat de portes importants de la ciutat; a Barcelona, la casa va ser construïda a recer d’un angle de l’antiga muralla romana, aleshores ja d’escàs interès estratègic. La casa templera de Barcelona era formada per un conjunt d’edificis disposats en planta quadrangular i ordenats al voltant d’un pati central. Dos murs perimetrals d’aquest edifici, el de migdia i el de ponent, eren les muralles romanes amb tres de les seves torres. A l’ala nord hi havia la casa i l’església, que es comunicaven, com solia passar a totes les cases templeres. El Temple de Tortosa devia ser semblant al de Barcelona; estava igualment arrecerat a les muralles al costat d’una porta, anomenada del Temple en el cas de Tortosa. La documentació conservada relativa a aquesta casa és moderna i mostra la fortalesa desproveïda ja del recinte emmurallat que originàriament havia tingut.

Pel que fa a les comandes santjoanistes, sembla que en començar el segle XII els hospitalers van construir el convent de Barcelona a la riera de Sant Joan (entre la plaça de l’Àngel i el carrer de Sant Pere més Baix). Carrer i casa van desaparèixer en obrir-se, l’any 1886, l’actual Via Laietana. Segons les visites priorals d’època moderna, tenia un claustre al voltant del qual s’ordenaven les estances del convent, amb la capella com a edifici principal. Semblant devia ser la comanda de les Cases Antigues de Lleida, situada extramurs de la ciutat, vora la porta de Corbins; tanmateix, en presidir una propietat agropecuària, els edificis destinats a aquests serveis devien ser importants. Vers els anys cinquanta del segle XX, cedint a l’especulació urbana, va ser enderrocat el darrer edifici que en quedava. També hi devia haver un convent important a Vilafranca del Penedès, si jutgem pel terreny que ocupava i per la categoria de la capella (únic edifici que s’ha conservat). Va ser construït al segle XIV en ser traslladada a la capital del Penedès la seu de la comanda que des del segle XII era a Sant Valentí de les Cabanyes. La casa d’Ulldecona no va ser mai un convent com els anteriors, sinó una simple casa urbana entre mitgeres, amb residència a la planta noble i magatzems als baixos; n’ha romàs la façana. Finalment, el castell de l’Espluga Calba és en realitat un palau urbà gòtic construït entre els segles XV i XVI per a presidir la comanda hospitalera de les Garrigues, la darrera que l’orde organitzà a Catalunya.

Com els altres convents, aquestes comandes urbanes solien tenir capella, la qual, seguint la tipologia tradicional, era de nau única; però en aquest cas en lloc d’anar cobertes amb volta, com majoritàriament succeïa als castells i a les comandes rurals, les capelles dels convents urbans (tant dels templers com dels hospitalers) es cobrien amb armadura de fusta recolzada en arcs de diafragma. En el cas de la capella de Palau de Barcelona encara hi ha vestigis de l’antic sostre al damunt de l’actual volta de creueria, que és un afegit del segle XVI. Per la documentació sabem que la capella de Tortosa, que fou enderrocada amb tot el conjunt, tenia el mateix tipus d’estructura d’arcs de diafragma i coberta de fusta. Igualment succeïa a les desaparegudes capelles hospitaleres de Barcelona i Lleida. Un cas a part el constitueix l’església de la comanda de Vilafranca, sortosament conservada, que és l’exemplar més reeixit de l’arquitectura religiosa dels ordes militars a Catalunya.

Les diferències estructurals entre les capelles dels castells i dels convents rurals –ambdues cobertes de volta– i les capelles de les cases urbanes –cobertes de fusta– no es poden atribuir a la cronologia, ja que les cobertes mixtes amb arcs de diafragma van ser emprades per templers i hospitalers a les esglésies parroquials i als convents des del final del segle XII. Per contra, l’església de l’últim gran edifici templer de la Corona d’Aragó, el castell de Peníscola, va ser construïda amb volta de canó.

Però potser sí que hi ha un factor que cal tenir en compte a l’hora de cercar explicacions a les diferències. Mentre que les capelles castrals i les de les parròquies rurals mantenien un estil auster i modest, les dels convents urbans es relacionen d’una manera molt directa amb les esglésies, també urbanes, del clergat secular i dels mendicants, perquè acomplien funcions parroquials semblants. És possible que els templers i els hospitalers consideressin més adient per a les capelles dels seus convents urbans la coberta mixta, perquè era, juntament amb la volta de creueria, la més habitual a les esglésies parroquials urbanes de l’època.

Un darrer aspecte que cal remarcar de les comandes urbanes és la construcció de cases de veïns, sobretot perquè algunes vegades es va dur a terme amb una autèntica planificació urbanística. Ens referim a casos dels barris de Palau de Barcelona, de Santa Clara de Tortosa, o a la nova vila d’Ulldecona. Aquesta va ser una de les activitats econòmiques lucratives practicades tant a Orient com a Occident.

Interior de la capella de Sant Joan dels Hospitalers de Vilafranca del Penedès, coberta amb arcs de diafragma, en construcció a partir del 1309.
ECSA - G.S.
L’exemple d’Ulldecona és el més interessant que coneixem al Principat català. La població nova va néixer com una necessitat d’expansió de la població medieval que havia crescut arrecerada al castell. Al final del segle XIII l’antiga població d’Ulldecona, amb el consentiment del castellà d’Amposta, es va traslladar al pla. Com era habitual en aquesta mena de trasllats, el mestre hospitaler va concedir carta de franquícies i va disposar el traçat urbà de la nova vila: un rectangle emmurallat, amb carrers fent retícula i parcel·lació en fanecades (patis destinats a la construcció de cases, que després eren cedides en emfiteusi).

Hospitals, santuaris marians i convents femenins

Tot i que ambdós ordes, el Temple i l’Hospital, van desenvolupar a Catalunya una tasca militar i colonitzadora important, hi ha una altra funció que s’ha de tenir en compte: l’hospitalària.

Els templers i els hospitalers catalans tenien o protegien santuaris marians edificats a la vora dels camins importants de pelegrinatge o de les carrerades ramaderes. De vegades el santuari era la mateixa capella d’un convent, com a Santa Maria dels Àngels d’Horta –o com a Villasirga (Palència)–, però sovint era un edifici proper amb un cert grau de vinculació amb una comanda. La seva tipologia i el caràcter arquitectònic eren similars als de les comandes rurals.

Cases d’ordes militars als segles XII-XV.
A.P. i C.P.
Com que la funció hospitalària del Temple no és gaire clara, en alguns santuaris que no coincidien amb la casa de la comanda (Santa Maria de Paretdelgada, a la Selva del Camp; Santa Maria de Bell-lloc, a Santa Coloma de Queralt; Santa Maria del Camí, a Granyena) i que eren regits per comunitats de donats, no es pot establir documentalment la seva vinculació amb aquest orde. En canvi, pel que fa a l’Hospital, que ja tenia en els seus orígens la funció d’acollida de malalts i pelegrins, es coneixen prou bé els establiments que en depenien directament.

A les comarques prepirinenques hi havia força convents o priorats destinats a servir de refugi als vianants i també a tenir cura de malalts: Siscar i Montanyana a la Baixa Ribagorça, Rialp al Pallars Sobirà, Isot i Costoja a l’Alt Urgell. Es tractava de cases situades en llocs de pas dels camins i totes havien pertangut a l’orde de l’Hospital, ja que el Temple no tenia com a funció pròpia l’hospitalària.

També hi va haver hospitals annexos en algunes comandes santjoanistes en terres no pirinenques: a Cervera, Berga i a l’Espluga de Francolí. Aquest darrer és l’únic hospital medieval de l’orde que s’ha conservat sencer a tot el territori català. Presenta la tipologia del palau gòtic urbà construït entre mitgeres: sobre una planta quadrada s’aixequen dos pisos amb una sèrie de sales ordenades al voltant d’un pati central descobert. Com en tots aquests edificis, és molt interessant l’escala de pedra, arrecerada en un costat del pati i suportada per un arc rampant.

Coneixem el conjunt arquitectònic de Santa Maria de la Serra de Pinós, priorat hospitaler depenent de la comanda de Cervera, que feia també la funció d’hospital. Els edificis formaven conjunts de capella i serveis ordenats en quadre al voltant d’un pati. Normalment als costats de migdia i de llevant, formant angle recte, hi havia els edificis de l’església i de l’hospital (amb cavallerisses, casa dels donats i magatzems). Tot i l’austeritat pròpia de l’orde, com que la funció d’aquestes construccions era més externa que interna, no és estrany trobar en alguns casos una gran riquesa decorativa, com a Santa Maria de Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt). La magnificència d’aquesta capella s’explicaria per estar vinculada alhora a l’orde del Temple i als barons de la vila, el segon dels quals, Pere, dit Cor de Roure, després d’haver estat un dels cavallers templers més eminents, va decidir convertir el temple de Santa Maria en mausoleu familiar.

L’Hospital va tenir un nombre considerable d’establiments mixtos: Isot, Costoja, Siscar. Però la presència en un convent de persones d’ambdós sexes no comportava forçosament un estatut de casa mixta; probablement hi havia una organització adaptable dins d’una norma general –la regla– que permetia actuar de manera diferent segons les situacions. Dins la vida dels convents dels ordes militars hi havia feines considerades tradicionalment femenines (treballs domèstics, atenció als malalts), que eren encarregades a les dones. També hi havia feines considerades masculines: l’administració i la cura dels preceptes religiosos, tasques que pressuposaven un procurador o un capellà masculins. Coneixem pels documents que moltes feines domèstiques eren dutes a terme per esclaus sarraïns, però, excepte en un cas documentat a la casa templera de Montsó, no es parla mai d’esclaves.

La necessitat de subvenir a les feines especialitzades de part de persones dels dos gèneres comportava la cohabitació; si aquesta es realitzava en el mateix edifici o en edificis annexos, és un problema que les diferents comunitats devien resoldre en cada cas i segons les possibilitats de cada convent.

Si, com suggereix Tommasi (1992), la presència de dones als convents dels ordes militars anava principalment associada a les funcions assistencials i hospitalàries d’aquests establiments, devia ser més freqüent trobar dones a les cases de l’Hospital que a les del Temple, ja que eren més propis dels primers els establiments destinats a tenir cura de pelegrins i malalts.

No consta cap establiment de monges templeres. En canvi, cap al final del segle XII van començar a aparèixer comunitats estrictament femenines en l’orde de l’Hospital. Una possible raó que va impulsar la creació d’aquest tipus de convents fou la d’evitar el contacte de persones d’ambdós sexes en un mateix àmbit. Tanmateix, és possible que la creació de convents femenins s’hagi de relacionar amb la vida religiosa en ella mateixa, és a dir, amb una major atenció a la vida contemplativa. En aquest context resulta significatiu que els nous establiments femenins hospitalers s’anomenessin monasteria, i no hospitalia.

Des de la seva fundació, les comunitats femenines podien necessitar homes per a atendre les tasques de tipus espiritual i temporal; tot i que no era obligatori, solien tenir un o més capellans i un administrador, a més d’altres germans, que estaven subjectes a l’autoritat de la priora, la qual, al seu torn, depenia d’una autoritat superior, que era el castellà d’Amposta o el gran prior de Catalunya.

Coneixem documentalment –no se n’ha conservat res– l’important conjunt arquitectònic del convent femení d’Alguaire (Segrià), que va ser la seu d’una important comanda hospitalera. Dins la Castellania d’Amposta hi hagué un convent de monges hospitaleres a la Ràpita (ara també desaparegut), que al segle XV va passar a Tortosa. En terres aragoneses encara es conserva bona part de les edificacions del monestir de Sixena.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III; King, 1923; Enlart, 1925-28; Deschamps, 1934-39; Gaya, 1946; Tommasi, 1981; Castán, 1983; Legras, 1983; Catalunya romànica, 1984-98, vol. I-XXVII; Oursel, 1986; Pringle, 1988; Tommasi, 1992; Kennedy, 1994; Fuguet, 1995 i 1997; Pringle, 1997; Fuguet, 1998a i 2000.

L’hospital de la Santa Creu de Barcelona

Sala de l’ala de llevant, amb arcs de diafragma, segurament la primera que es va construir.
BC – R.Marco

Introducció

Al principi del segle XV i abans de la fundació de l’hospital de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona disposava de diversos hospitals per a l’assistència de malalts i pobres: el del canonge Pere Desvilar o de la Ciutat, el de Bernat Marcús, el del canonge Colom, el de Sant Macià o de Pere Vilar, el de Santa Margarida o dels Masells i el de Santa Eulàlia del Camp. Amb tot, l’atenció benèfica era molt precària, de manera que l’1 de febrer de 1401 el Consell de Cent rebé el projecte d’unificar-los, amb tots els béns i drets; aquesta unió s’acordà el 15 de març i fou confirmada pel papa Benet XIII el 5 de setembre de 1405. Sobre l’autoria o els impulsors d’aquest pla tan ambiciós no hi ha cap notícia explícita, si bé és evident que els qui el conceberen coneixien perfectament les necessitats assistencials de la Barcelona del quatre-cents i s’adonaven dels problemes que generava una dispersió tan considerable de centres hospitalaris. Malgrat la manca de documentació, hi ha indicis que permeten conjecturar que aquest projecte sorgí de l’entorn de la reialesa, amb el suport dels prohoms barcelonins i el capítol catedralici. Des de bon començament també es decidí el seu nom, hospital de la Santa Creu, i l’emplaçament, al lloc on aleshores hi havia l’hospital del canonge Colom i els patis circumdants, al raval de la ciutat. Es va situar, doncs, entre el camí de Montjuïc, actual carrer de l’Hospital, i el del Llobregat, actual carrer del Carme, concretament a banda i banda del fons de la riera de la Creu d’en Malla, desviada arran de la construcció de la muralla.

Les obres de l’hospital de la Santa Creu gaudiren, des del seu inici, d’un suport financer important, tant per les rendes i els béns propis del centre com pel patrimoni dels antics hospitals i els ingressos de naturalesa pública i privada, sobretot els procedents de la reialesa i del papat. Val a dir que certes aportacions, com la del rei Martí l’Humà, no foren de caràcter pecuniari, sinó en forma de material de construcció, ja que el monarca féu donació de tota la pedra i el reble que eren a les drassanes i que s’havien destinat a bastir un nou palau reial, construcció que s’interrompé tot just començada.

Vista aèria del complex de l’hospital i la Casa de la Convalescència, entre els carrers del Carme i de l’Hospital. Al centre, les tres ales gòtiques al voltant del pati central.
J.Todó
Del 1402 al 1411, els administradors de l’hospital anaren adquirint nous terrenys als carrers del Carme i d’en Cervelló (actualment, Floristes de la Rambla). Precisament fou al carrer del Carme on es produïren més compravendes de cases, horts i patis, atès que aquest sector no formava part del patrimoni de l’hospital d’en Colom. La necessitat d’engrandir les dependències existents comportà una certa urbanització de l’entorn de la nova construcció i del convent de Santa Maria del Carme.

L’edifici del nou hospital mantingué la seva funció original fins al final de la segona dècada del segle XX, quan tots els serveis mèdics foren traslladats progressivament als pavellons de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, obra modernista de Lluís Domènech i Montaner.

L’any 1931 el conjunt arquitectònic fou cedit a l’Ajuntament de Barcelona i des del 1939 és la seu de la Biblioteca de Catalunya. Durant del segle XX, sobretot entre els anys trenta i seixanta, s’hi van portar a terme diverses actuacions de restauració. Aquestes intervencions van consistir, d’una banda, en l’enderroc dels edificis que al llarg del temps havien estat adossats a les parets de l’hospital, principalment entre el carrer de l’Hospital i el carrer d’en Cervelló, cosa que va permetre deixar a la vista els murs originals; i, de l’altra, en la reconstrucció de les galeries porticades del claustre, de la nau de llevant i de la septentrional, de manera que es posaren al descobert els arcs de diafragma de la primera planta i les claus de volta de la planta baixa; a més a més, en el transcurs dels treballs de recuperació de la capella aparegueren la volta de canó, pertanyent a l’edificació del segle XIII, i algunes voltes dels segles XV i XVI. La darrera intervenció s’inicià el 1991 i consistí en la rehabilitació de les naus gòtiques i l’ampliació d’espais, segons un projecte dirigit per l’arquitecte Joan Rodon i Bonet. Aquests últims treballs s’enllestiren el 1998.

El projecte i l’edifici actual

Planta del primer pis del complex de l’hospital, amb indicació de les parts primigènies, a excepció de la capella. Escala 1/800.
J.Rodon, 1992
L’hospital –sense els afegits posteriors al gòtic– és format per tres ales al voltant d’un pati central obert a migdia. Tot indica que el projecte inicial ja preveia aquesta configuració i que no es tracta d’un pretès conjunt, inacabat, de quatre ales al voltant d’un claustre. Més aviat hi hagué la voluntat de crear un espai central i obert cap a migdia que permetés, alhora, integrar la capella, que, com en altres hospitals medievals catalans, es troba allunyada de la resta de construccions. D’aquestes tres ales, només la de llevant (carrer d’en Cervelló) i la septentrional (carrer del Carme) pertanyen al segle XV, perquè l’ala de ponent és obra del XVI.

Seguint una de les tipologies pròpies de l’arquitectura hospitalària catalana, de les dues plantes que tenen les ales, només el primer pis o planta superior ofereix un espai ampli i únic gràcies als arcs de diafragma apuntats al tram longitudinal, els quals suporten la coberta amb bigueria a dos vessants, i de mig punt als vèrtexs de les crugies, cosa que afavoria la funcionalitat que es volia donar a les sales de malalts. Atès que aquests arcs de diafragma descansen sobre permòdols, el mur apareix net, amb una superfície regular que en ressalta la senzillesa i austeritat. A la planta baixa destaquen els arcs escarsers de les finestres i les voltes de creueria molt rebaixades. Per la banda exterior, a fi de contrarestar la força dels arcs de diafragma del pis i dels arcs torals de la planta baixa, hom hi disposà un seguit de contraforts, com a les galeries porxades del pati. Val a dir que s’accedia a l’edifici a través de la porta situada a la planta baixa de l’ala del carrer del Carme.

Secció transversal del porxo del pati i de l’ala gòtica del carrer de les Egipcíaques. Escala 1/800.
J.Rodon, 1992
Al voltant del jardí o pati s’adossen tres galeries porxades a les tres ales, amb les tramades cobertes amb volta de creueria i obertes a l’espai central mitjançant un arc apuntat. Els nervis de les voltes descansen sobre permòdols amb una represa vers el claustre. Cadascuna de les voltes de les naies té, aproximadament, setze peces cantoneres.

El procés constructiu

A partir dels testimonis documentals, el procés constructiu es pot fixar en tres etapes. La primera, del 1401 al 1415, presenta una intensa activitat i és la millor documentada. En efecte, després que el 17 d’abril de 1401 les autoritats reials, eclesiàstiques i civils procediren a col·locar les quatre primeres pedres del nou edifici, la necessitat d’una gran quantitat de material obligà a recórrer molt aviat a la pedrera de Montjuïc, concretament als talls que la majoria de molers i alguns mestres de cases tenien sota la capella de Sant Ferriol.

Tot indica que les obres s’iniciaren per la nau o ala de llevant, probablement perquè era la més propera a l’hospital d’en Colom, i continuaren després per l’ala nord. A més, en aquesta primera etapa s’alçaren també les galeries claustrals corresponents, l’església i una primera farmàcia, i es construïren el celler, els safareigs i el guarda-roba.

A la darreria del 1403 tingueren lloc els primers subministraments de fusta a càrrec del veler Antoni Torra i el fuster Antoni Fàbregues. Per contra, la compra de calç als guixaires Gabriel Sabater, Bernat Corts, Jaume Corts i Bernat Mulner començà molt abans, el 1401. Quant a la provisió de teules i rajoles, cal destacar la presència de nombrosos rajolers.

Molts dels mestres de cases i rajolers que hi participaren treballaren també en altres obres que es feien a la ciutat, principalment a la muralla i a l’hospital de Santa Margarida. És important d’assenyalar la presència (testimoniada, si més no, en tres ocasions entre el 1404 i el 1405) del mestre de cases Arnau Bargués, actiu també a la façana de la casa de la Ciutat i al palau reial de Poblet.

Interior d’una de les ales del claustre, bastit segons un projecte del mestre Guillem Abiell.
ECSA – G.Serra
Al principi del 1405 ja s’havien enllestit els murs i diversos arcs de diafragma de la planta superior de la nau de llevant, i en algun punt (segurament cap a migjorn) s’havia començat a posar l’embigat que havia de suportar la teulada. En aquesta conjuntura, el 15 de gener, el prevere Pere Cardona, prior de l’hospital, i el fuster Antoni Fàbregues signaren la concòrdia i el contracte d’obra per a cobrir la part que restava de la nau superior. Es tractava d’assegurar l’armadura de la coberta mitjançant bigues escairades, cabirons, taules, xebrons, llistons, etc., i, per altra banda, calia armar i desarmar les voltes de la planta baixa amb matrassos, soles, cintres, ponts, cavalls, etc. Si es té en compte que aquests treballs s’havien d’iniciar després que els mestres de cases haguessin enllestit la seva part, en el moment de subscriure el contracte encara hi devien estar treballant. Segons les àpoques conservades, el període que va del 2 de març de 1405 al 6 de febrer de 1408 –aproximadament tres anys– és, amb molta probabilitat, el temps que el fuster Antoni Fàbregues esmerçà per a cobrir la nau de l’ala de llevant que mira cap a migjorn.

Tot just començada la fàbrica del nou hospital, hom veié que també calia construir-hi una capella encara més gran que la que ja hi havia a l’hospital d’en Colom. Per això, amb l’autorització del bisbe de Barcelona, Joan Armengol, s’aprofità una part d’aquest antic hospital per a l’edificació de la nova església dedicada a la Santa Creu, amb diversos altars i capelles i amb el seu propi campanar. Aquesta anuència episcopal rebé molt aviat l’impuls del rei Martí l’Humà, el qual, per mitjà de l’autorització dels capítols i ordinacions de la confraria de la Santa Creu, datada a Valldaura el 27 de setembre de 1405, en donà a conèixer el projecte, que havia de consistir en un temple amb presbiteri major i tres capelles laterals per banda.

El primer esment de la construcció del claustre no apareix fins el 6 de juny de 1406, data en què Pere Cardona, prior de l’hospital, i el mestre de cases Guillem Abiell signaren la concòrdia corresponent. El contingut d’aquest contracte és força interessant des del punt de vista arquitectònic, perquè descriu amb absoluta precisió la disposició dels elements principals del claustre, que, en el moment de l’execució, experimentaren realment molt poques variacions. De fet, el seu estat actual coincideix grosso modo amb aquesta descripció.

El mestre Abiell, que hi participà fins el 1414, tot comptant amb la col·laboració d’altres mestres de cases, entre els quals cal destacar Pere Gabiol, Bernat Estrany, Guillem Roure, Bartomeu Reiners i Jaume Cabrer, certament no modificà el projecte inicial i aixecà les galeries del claustre amb voltes de creueria i terrat, una característica que es repeteix en altres edificis alçats sobretot en zones poc urbanitzades, de manera que, si avui hom hi percep alguna diferència constructiva respecte del contracte, s’ha d’atribuir al mestre o als mestres de cases (desconeguts) que acabaren el claustre a partir de la segona meitat del segle XV. Almenys dues claus de volta del claustre foren treballades presumiblement per Llorenç Reixac (l’únic escultor documentat), el qual hi representà i pintà les imatges de sant Pere i sant Pau.

A l’ala de llevant es conserven cinc capitells gòtics que destaquen de la resta, que són peces del segle XVI, i d’altres que són fruit de la restauració duta a terme els anys cinquanta del segle XX. S’hi troben representats dotze bustos humans flanquejats de fullatges. Tot i que es desconeix l’escultor que realitzà els capitells, alguns estudiosos n’han relacionat l’estil amb l’obra de Pere Joan (Vilarrubias, 1969) i de Jordi de Déu (Beseran, 1988).

Vers el 1412, certes parts del nou hospital es trobaven ja en una fase molt avançada; almenys això és el que es pot deduir del fet que el cortiner Joan Basteller confeccionés, amb les anelles i els filferros de subjecció escaients, una cortina de colors per a un altar que hi havia a dins mateix de l’edifici. Precisament, el 28 de novembre d’aquell any Ferran d’Antequera i la reina Elionor d’Alburquerque visitaren Barcelona i és possible que s’aprofités l’avinentesa per a mostrar als monarques l’estat de la construcció. A més a més, la reiterada presència de fusters en treballs a l’interior de les naus o en obres de reforma dutes a terme a partir d’aquest moment, juntament amb el lliurament de diners, probablement s’explica pel fet que vers el 1413 el nou hospital, si més no l’ala de llevant, ja havia entrat en funcionament, per bé que encara calia culminar els treballs de l’ala septentrional i els que afectaven una part de l’ala de llevant contigua a l’anterior.

Quan a la darreria del 1413 una part de l’hospital ja podia acollir malalts, es va procedir a la construcció de la primera farmàcia, situada a l’ala est, la qual cosa s’aconseguí gràcies a la generositat d’un ciutadà de Barcelona, Francesc Adrover, que aleshores s’hi trobava convalescent; de fet, en les Ordinacions de l’hospital del 1417 es fa explícit que aquesta dependència ja està construïda.

Les notícies arquitectòniques de la segona etapa, que va del 1416 al 1445, són molt escasses. Vers el 1440, l’església estava gairebé enllestida i només restaven per fer els elements ornamentals de l’interior; per això el 22 d’octubre de 1442 Pere de Coll, metge barceloní, concedí als administradors una suma important de diners com a sufragi de les despeses per a obrar el retaule de l’altar major, que no s’ha conservat, sota la invocació de la Santa Creu. Arran d’aquesta generosa aportació, el 29 de novembre de 1443 els administradors assignaren aquest treball als pintors Pere Terrers i Francesc Vergós.

Coincidint amb els treballs pictòrics a l’interior de l’església, s’iniciaren també les obres de la sagristia. Així, el 6 d’agost de 1443 els administradors i els molers Jaume Granell, Berenguer Batlle i Nicolau Sitjar signaren la concòrdia per la qual aquests es comprometien a extreure pedra del tall que l’hospital posseïa a Montjuïc.

Cal pensar que les obres de la sagristia i les que es duien a terme en altres dependències es van allargar durant la segona meitat del segle XV, per bé que aquesta tercera etapa (del 1446 al 1499) es caracteritza per una gran imprecisió en la destinació dels materials que van proporcionar els mestres de cases, els fusters, els guixaires, els ferrers, els pintors, etc. Veritablement, fins el 1463 no hi ha cap document que es pugui relacionar amb l’activitat constructiva de l’hospital, i del 1463 al 1492 torna a haver-hi un buit de notícies. L’any 1492 destaca per l’adquisició de mobiliari i peces d’orfebreria (la confecció d’una custòdia per a l’església, obra de l’argenter Ramon Valls), per les reformes a la sala dels nens, per la fàbrica d’una nova cuina i per les pintures d’Antoni Dalmau a la nau de llevant.

Entre el 1493 i el 1499 els treballs s’intensificaren considerablement, com ho fan pensar les nombroses cartes de pagament fetes a diversos artesans.

Durant el 1498 i el 1499 els treballs més remarcables foren els de fusteria, en concret els relacionats amb l’embigat o el cobriment d’alguna part de la teulada, com es dedueix de les aportacions de jàsseres, xebrons, cabirons, etc. que feren el mestre de cases Miquel Oliver i el fuster Joan Clusa; nogensmenys, el ritme de l’activitat constructiva no minvà en cap moment, ans al contrari, el constant subministrament de pedra i guix probablement corresponia al cobriment amb arcs de diafragma de l’ala nord-oest que dóna al carrer del Carme, de manera que, amb aquests treballs, quedava enllestida aquesta ala i es deixava a punt l’arrencada de la de ponent, que, segons diverses opinions, s’inicià el 1509 (Dalmases, 1998).

Bibliografia consultada

Roca, 1920; Martinell, 1935a; Vilarrubias, 1969; Beseran, 1988; Dalmases, 1998; Castejón, 2001.

L’hospital de Santa Maria de Lleida

El sever i compacte edifici de l’hospital, vora la Seu Nova.
ECSA – J.Todó
Al llarg de l’edat mitjana la ciutat de Lleida mostrà una gran preocupació per l’atenció i l’acolliment de pobres, malalts i desvalguts. Bona prova d’això és l’elevat nombre d’institucions assistencials que s’hi erigiren d’ençà del segle XII. Amb tot, la mala gestió i les dificultats per a obtenir rendes precipitaren la progressiva desaparició de la majoria d’aquests centres, mentre la resta subsistia en unes condicions força lamentables. A mitjan segle XV, la situació devia ser especialment dramàtica, de manera que sorgí la necessitat d’unificar-los, a fi de crear un hospital general. Aquest mateix procés, semblant en moltes altres ciutats d’arreu d’Europa, s’havia donat uns quants anys abans a Barcelona i, poc després, a Tarragona i Montblanc. La primera referència documental que palesa la voluntat de dur a terme aquesta unió data del 24 de maig de 1435. La iniciativa, però, no va reeixir, i no fou fins el 1447 que la seu de la nova institució quedà establerta en un dels hospitals fusionats, situat al barri del Cappont. Tanmateix, les contínues crescudes del Segre van aconsellar-ne el trasllat i la construcció d’un nou edifici dins l’entramat urbà. La col·locació oficial de la primera pedra va tenir lloc el 13 d’abril de 1454, en presència de representants del municipi, el bisbat i el rei. De fet, l’hospital va comptar des d’un principi amb el vistiplau d’Alfons el Magnànim, a través de la seva esposa, la reina Maria de Castella, que el 1453 ja havia expedit un privilegi al seu favor. Igualment, el 1455, el papa Calixt III, que du-rant la seva joventut havia estat alumne de l’Estudi General de Lleida, va emetre dues butlles pontifícies que li atorgaven alguns drets i beneficis. Malgrat aquests esforços inicials, ben aviat aparegueren els primers problemes econòmics, circumstància que obligà a buscar alternatives de finançament, provinents en molts casos dels fons obtinguts de les multes municipals.

Des del punt de vista arquitectònic, l’hospital de Santa Maria de Lleida és un dels testimonis més destacats del gòtic civil català. D’entrada s’optà per un model allunyat de l’esquema seguit en la majoria d’institucions hospitalàries dels països de la Corona d’Aragó fins al primer quart del segle XV. S’hi observa un evident canvi conceptual en la solució, la disposició i les dimensions dels espais. Així, les grans naus resoltes amb arcs de diafragma apuntats, característiques dels hospitals del segle XIV i de l’impressionant conjunt de la Santa Creu de Barcelona –iniciat el 1401–, donaren pas a dependències i crugies més baixes i petites, organitzades en edificis més senyorials i de proporcions més modestes. Els centres de Sant Joan de Jerusalem a l’Espluga de Francolí (segle XIV o XV), Sant Pere a Vilafranca del Penedès (fundat el 1401) i d’en Llobera a Solsona (instituït el 1411) havien estat els primers de recollir aquesta nova tendència, que donà com a resultat establiments amb una aparença certament propera als palaus aristocràtics erigits a l’interior de les ciutats més importants del Principat.

Dintre d’aquest grup d’hospitals, el de Lleida és el més significatiu. La seva austeritat i senzillesa estan perfectament sintetitzades al pati, presidit per una imposant escala i per galeries volades, on es produeix una simbiosi entre l’essència de l’arquitectura gòtica civil catalana i una sèrie de matisos que l’aproximen a les fórmules del que es coneix com a primer Renaixement. L’aspecte actual, tot i que conserva l’esperit original, és fruit en part de les restauracions fetes al llarg del segle XX i de la seva adequació com a seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Figures tan rellevants com Cèsar Martinell o Adolf Florensa signaren alguns d’aquests projectes de reforma i millora del conjunt.

El pati central, que segueix el model dels patis amb galeries dels casals bastits per l’aristocràcia en aquell mateix moment.
ECSA – G.Serra
Es tracta d’un edifici exempt, de tres nivells i estructurat entorn de l’esmentat pati central, que en planta dibuixa un quadrat de 32,5 m de costat. Les quatre crugies inferiors estan cobertes per voltes de creueria articulades sobre nervis de pedra motllurats que arrenquen directament de mènsules adossades a la paret. Són voltes molt rebaixades, de manera que exerceixen una important força d’empenta cap a fora, i és per aquest motiu que fou necessari un bon sistema de reforç que en garantís l’estabilitat. En aquest sentit, en lloc de recórrer a l’ús de contraforts exteriors, que haurien alterat la visió unitària de les façanes, es preferí aixecar murs gruixuts, capaços de suportar-ne les tensions i les pressions. Pel que fa als pisos superiors, en canvi, aquest gruix es disminuí considerablement, ja que els sostres es resolgueren mitjançant bigues horitzontals de fusta, menys pesants que les cobertes de pedra. Però sens dubte fou al pati on es dugué a terme la intervenció més reeixida. Es trià la fórmula de galeries volades, desenvolupades sobre voltes rebaixades sostingudes per cartel·les esglaonades invertides, que li confereixen un aspecte aeri força atrevit. A l’angle nord-est, per la seva banda, se situà l’escala, recolzada damunt d’una volta rampant. Aquesta, que queda integrada en una de les quatre crugies de la galeria, permet la comunicació directa entre el nivell inferior i la planta noble. En canvi, l’accés al segon pis es devia fer en un principi mitjançant escales secundàries, probablement de fusta.

A l’exterior del conjunt destaca la porta principal de mig punt, situada a la façana septentrional. És composta per dovelles de dimensions desmesurades, les més grans de les portes d’aquest tipus conservades en l’àmbit dels països de la Corona d’Aragó. Al damunt s’obre una fornícula presidida per una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, flanquejada per dos escuts de la ciutat de Lleida. Aquesta figura es devia executar al voltant del 1460, segurament a càrrec de Bertran de la Borda, escultor i mestre de cases actiu a la ciutat entre el 1443 i el 1485, però no hi ha cap document que ho certifiqui.

La construcció de l’hospital devia avançar al principi amb una certa rapidesa, atès que un any després de la seva fundació oficial, el 1455, ja es parla de l’hospital nou i el 1457 se sap que hi eren atesos els primers malalts. No obstant això, no es tenen notícies de cap mestre fins al gener del 1457, quan Andreu Pi acceptà fer-se càrrec de l’obra de la Seu Vella, amb la condició que no hagués d’abandonar la de l’hospital que llavors estava dirigint. La seva tasca es perllongà fins el 31 de desembre de 1460, data en què abandonà la ciutat. Durant el mestratge d’Andreu Pi es feren probablement els nivells inferiors de l’ala septentrional, i també la major part de la crugia oriental. En aquests moments inicials també es devia habilitar algun espai on es poguessin celebrar els oficis litúrgics, encara que amb caràcter provisional.

Secció de l’edifici i planta del primer pis. Escala 1/500.
FPIEI – I. de Villalonga
De tota manera, i malgrat la manca de dades concloents, no sembla que Andreu Pi hagués estat al capdavant de l’hospital des d’un primer moment. El 1452, quan es veié la conveniència de construir-lo en un indret intramurs, Lleida comptava amb un artífex força rellevant, especialment conegut per la seva habilitat escultòrica. Es tracta de Jordi Safont, antic esclau del prolífic Marc Safont, amb el qual es va formar com a escultor i, versemblantment, com a mestre d’obres, atès que d’ençà del 1441 va desenvolupar el càrrec director de la Seu Vella. És probable que en aquell moment s’hagués encarregat a Jordi Safont el disseny del projecte de l’hospital. De fet, era la persona més idònia, no sols per capacitat, sinó també perquè havia sabut integrar-se perfectament en el teixit social i en els circuits artesans urbans, tot assolint un gran prestigi i benestar econòmic. Sigui com vulgui, però, és convenient insistir en el fet que tan sols se li podria atribuir la traça de l’edifici, ja que va morir dos anys més tard, el 1454. Llavors, o poc temps després, es degueren contractar els serveis d’Andreu Pi.

Arran de la marxa d’Andreu Pi al desembre del 1460, s’inicià un període d’inactivitat constructiva, motivat en gran part per la guerra civil catalana (1462-72) i que es perllongà fins al començament de la centúria següent. Les obres foren represes a la fi del 1506, quan el mestre de cases Antoni Gondàngels va iniciar la fonamentació de la cantonada sud-occidental. Amb tot, ben aviat hagué d’aturar les obres, ja que alguns dels seus obrers i un grup de mestres de cases de Lleida desconfiaven de la validesa dels criteris seguits en la seva execució. Davant d’aquest fet, al febrer del 1507 el mestre de Barcelona Joan Safont es personà a l’hospital per tal d’avaluar l’obra en qualitat de jutge. La seva sentència fou contrària a Gondàngels, de manera que aquest fou obligat a desfer tot el que havia realitzat i a començar de nou, d’acord amb els criteris establerts pel mateix Safont. Els treballs es degueren fer novament sota la direcció de Gondàngels, entre el 1507 i el 1510, però amb la supervisió del mestre major de la Seu Vella, Antoni Queralt.

No obstant aquesta represa de les obres, el cert és que per aquestes dates, tot just seixanta anys després del seu inici, l’edifici estava encara molt endarrerit. La situació començà a canviar a partir del 1517, perquè les autoritats municipals i el capítol de la catedral van unir els seus esforços i perquè el bisbe Jaime Conchillos (1513-42) n’esdevingué el principal impulsor. Bona mostra d’això són les nombroses referències documentals que exalcen el protagonisme i la importància de la seva contribució, que fins i tot s’estengué al control personal de les auditories o revisions anuals dels comptes.

L’any 1517 s’encomanà la finalització de l’hospital al llavors mestre major de la Seu Vella, Jaume Borrell. La seva actuació es va centrar, bàsicament, a l’interior de l’edifici, i de forma molt especial al pati i les galeries. Comptà amb la col·laboració del ja esmentat Antoni Gondàngels, que, pel que sembla i malgrat els errors comesos en el passat, continuava gaudint de la confiança del municipi. El 10 de setembre de 1517 es lliurà una primera part de l’obra, però el pati no quedà completament enllestit fins el 1519. A partir d’aquest moment, no hi ha cap més notícia on es constati la realització d’obres a l’hospital. És cert que la Paeria, al llarg del 1519, va continuar proporcionant-hi diners provinents dels bans municipals, i es conserven àpoques de petites quantitats en benefici de l’hospital, però segurament estaven destinades al servei dels pobres malalts i de la institució en general.

En qualsevol cas, cal tenir present que la documentació consultada només dóna a entendre que l’hospital estava enllestit fins a l’alçada de la teulada de la galeria del pati, i no hi ha cap indici que permeti pensar que ja s’havia fet el segon pis. Per tant, aquest sector es va construir després del 1519, sigui al mateix segle XVI o fins i tot en èpoques més tardanes.

Bibliografia consultada

Villanueva, 1803-51; Pleyan, 1873, 1877 i 1882; Prim, 1891 i 1893; Arderiu, 1903-04; Rocafort, s.d.; Roca, [1910]; Lampérez, 1922; Serra i Ràfols, 1926; Prim, 1928 i 1929; Martinell, 1935b; Sanahuja, 1944 i [1944-58]; Rius, 1948; Lladonosa, 1961-78; Leistikow, 1967; Lladonosa, 1972-74, vol. I, i 1974; Tarragó, 1975; Alonso, 1976; Lara – Trenchs, 1976; Olives, 1976; Tarragó, 1976, 1977a, 1977b i 1977c; Milà, 1984; Argilés, 1992; Bertran, 1992; Barral, 1994; Busqueta, 1994; Conejo, 1998, 1999 i 2002.

L’hospital d’en Llobera de Solsona

L’hospital d’en Llobera va ser fundat testamentàriament per Francesca de Llobera, filla del mercader solsoní Ramon de Llobera, el 29 de gener de 1411. Disposà que fos construït dins la vila, que perpètuament fos “conegut i anomenat Hospital d’en Llobera” i que, tant dins com fora, hi fossin esculpides, separadament, les armes dels Llobera i les dels Peramola, el llinatge del seu marit. També hi fundà un benefici sota l’advocació dels sants Miquel i Gabriel i en nomenà els tres primers administradors. Els succeïren un descendent seu, un de triat per l’Església de Solsona i un altre pel prior del convent de predicadors de la Seu d’Urgell. A la vila hi havia un altre hospital més antic, que el 1437, havent estat construït aquest, ja era conegut com l’Hospital Vell.

Aspecte actual de la façana principal de l’hospital, restaurada en excés.
ECSA – G.Serra
El lloc escollit per al nou hospital fou lo Vilaró, intramurs i al costat del portal d’en Cavarroques, en un solar ocupat per diverses cases i quatre patis. Actualment és emmarcat pel carrer dels Dominics, pel de la Regata i per la carretera de Bassella. El 30 de setembre de 1416 l’abat de Santa Maria de Solsona, senyor del solar, finalment donà llicència per a començar a bastir-lo. El 1431 les obres devien estar gairebé concloses, perquè el 29 de setembre d’aquest any l’administrador Joan de Llobera pagà “dos retaules” destinats al nou edifici als pintors barcelonins Jaume Cirera i Bernat Puig. El 24 de novembre de 1430, havent traspassat Bernat Guillem de Peramola, el vidu de la fundadora i usufructuari seu, els administradors van acceptar els béns donats per Francesca de Llobera a l’hospital.

Planta baixa de l’hospital.
R.Padullés, 1990
L’hospital perdurà fins el 1614, any en què fou creat un col·legi de l’orde de predicadors que hi establí la seva seu, conegut com el Col·legi d’en Llobera. El 1620 hi fou fundada la universitat, que Felip V extingí el 1717. El convent i el col·legi tingueren continuïtat fins el 1835, amb el parèntesi de 1821-23, en què l’edifici patí un incendi a la teulada. El 1837 serví d’hospital i del març al juliol del 1838 fou seu de la Universitat de la Junta Governativa dels carlins. Després, fou ocupat i danyat per la tropa. Els anys 1846-1910 allotjà el seminari diocesà. Durant aquest període fou bastida una ala porticada encalçada amb l’edifici gòtic per l’indret conegut com el Mirador. En 1912-29 fou novament ocupat pels dominicans i més tard serví de casal parroquial i d’escola de minyons. L’any 1989, el novell Consell Comarcal el comprà al Bisbat de Solsona per fer-ne la seva seu. En 1990-91 s’hi dugué a terme la primera fase de les obres que li han donat la fesomia actual. Des del 1995, la planta de les antigues golfes és ocupada per l’Arxiu Històric Comarcal de Solsona.

L’abandó de la funció hospitalària contribuí a alterar-ne la configuració original, però en conserva l’estructura bàsica. És un edifici de base rectangular, amb soterrani, dues plantes i golfes. La inclinació del solar determinà la reducció del soterrani a la part que tocava a la muralla. La façana principal és la de migdia, que sempre tingué al seu davant un pati o hort propi de l’hospital, convertit actualment en una plaça.

S’hi accedeix per un gran portal adovellat que té esculpides, a banda i banda, separades, les armes dels Llobera (un llop) i les dels Peramola (una mola). L’entrada és formada per un pati quadrat descobert, seguint el model característic del gòtic civil català, a l’entorn del qual s’organitzaven tots els espais i els seus accessos. A la part dreta del pati hi ha les escales. D’una banda, les que menen al soterrani, on es conserva una nau de volta apuntada i on, l’any 1598, es deia que hi havia un celler, un segon celler o galliner, un estable i un corral. De l’altra, les que porten a la planta superior, organitzada a partir d’una galeria porticada de tres cares, cadascuna de les quals té tres arcades i on també hi ha esculpides les armes dels Llobera –dues vegades– i les dels Peramola.

Les estances més específiques de la funció hospitalària eren situades a peu pla de l’entrada i del pati. A l’esquerra, una porta dóna accés al que era el dormitori dels homes, i una altra de situada a la dreta portava al de les dones. L’any 1598 es digué que ambdós dormitoris constaven de cinc cambres, que probablement eren els espais que delimitaven cinc arcs de diafragma apuntats, dels quals avui es conserven quatre al dormitori masculí i un al femení. També hi havia en aquesta planta allò que en 1598-1607 s’identificava com la botiga del blat, el pastador, la cuina, el menjador, la cambra del refetor i la capella, encara que les reformes posteriors no en permeten avui la localització precisa.

Pel que fa a la capella original, desfeta als segles moderns, tot indica que era situada al fons del pati i que devia ser més petita que la que arribà al segle XX, tot ocupant-ne una part. Al Museu Diocesà de Solsona es conserven tres claus de volta gòtiques, amb les armes dels Llobera i les dels Peramola, que sembla que en provenen. S’accedia a la capella moderna per una porta que té una llinda amb un escut atribuït al bisbe Juan Álvaro (1613-23). Els anys 1598-1607, abans de les reformes, la capella contenia l’altar, un retaule “pintat ab les figures de sanct Miquel y sant Gabriell”, un pal·li amb les armes dels Llobera i un altre amb les dels Junyent i tres caixabancs. Els dominicans l’ampliaren, tot donant-li traça renaixentista i construint-hi una espadanya i una portalada –datada el 1641–, que permetia accedir-hi des del carrer. D’aquesta capella moderna, que acabà servint de teatre, avui pràcticament no en resta res.

Al final del segle XVI, la cambra del procurador dels administradors sembla que era en aquesta planta de peu pla, però també en tenia una altra a la superior, on hi havia la del tinell, la dels graners, el guarda-roba i quatre cambres més, i on el 1607 s’esmentava una altra cuina i la peça de l’arxiu. A la cambra situada al damunt de l’entrada, que tenia un foc a terra, hi havia (1598) “dues himatges de pedra marva, la una dels Reis y, l’altra, de la Pietat”. Fora de les parets mestres, els espais i els sostres d’aquesta planta principal i de les antigues golfes són completament refets.

Les reformes començades el 1990 serviren per a la seva consolidació i reutilització, però hi introduïren alteracions inacceptables. En lloc de respectar les traces principals de la història acumulada a l’edifici, s’hi ha seguit, en una bona part, el criteri de pretendre retornar-lo a un estat original que, molt sovint, fàcilment s’observa que és imaginat i fals. La portalada renaixentista (1641) del carrer dels Dominics fou destruïda i substituïda per una de nova que pren model de la portalada original de migdia, que era l’accés històric de l’hospital. Actualment, l’accés quotidià a l’edifici es fa a través d’aquesta porta nova, tot restant la històrica i també el pati com a elements ocasionals. A la façana principal foren recuperades o mantingudes quatre finestres geminades originals: dues damunt la portalada i dues més a la banda dreta, però s’hi incorporaren dues més de postisses a la banda esquerra. També en aquesta façana, fou suprimida la font que hi havia a la part dreta de la portalada, que tenia una pica rodona treballada gòtica, i la que hi havia a la part interior del mateix indret d’aquest mur, dins l’entrada o pati. Igualment fou suprimit l’accés existent, a la dreta d’aquesta font exterior, en una part del soterrani, mitjançant unes escales de pedra. A la façana del carrer dels Dominics hi foren afegides tres finestres geminades, i a la de tramuntana, cinc; només algunes d’aquestes finestres corresponen a antigues obertures. D’altra banda, les obertures de la planta de les antigues golfes, assenyaladament a la façana principal i a la del carrer dels Dominics, presenten una solució molt diferent de l’original i de la que tenia l’edifici abans de les reformes.

Bibliografia consultada

Benet, 1904, pàg. 71-72 i 107-108; Barraquer, 1906, vol. II, pàg. 101-102; Torras, 1922, pàg. 57-58; Madurell, 1950, pàg. 363; Serra i Vilaró, 1953; Costa, 1959, pàg. 365; Batlle Gallart, 1969; Llorens, 1970; Coll, 1981-82; Planes, 1984; Llorens, 1986-87, vol. 2, pàg. 94-106 i 216-223; Museu Diocesà…, 1989, pàg. 243-244; Planes, 1989; Obres de remodelació…, 1990-91; Casserras, [1992], pàg. 7; Planes, 1993c i 1994; Sala, 1997, pàg. 9-15; Cardona, 1998; Planes, 2002.

L’Orcagna

Nom amb què és conegut Andrea di Cione, pintor, escultor i arquitecte italià, documentat a Florència entre el 1343 i el 1368.
Florència?, segle XIV — Florència?, segle XIV

Autor del tabernacle d’Orsanmichele a Florència, el 1359 dirigí a Orvieto les obres de la catedral. Després del 1362 tornà a Florència, on participà en la construcció de la catedral. La seva producció pictòrica parteix de Giotto i dels florentins, bé que hi incorporà elements decoratius senesos; així, als contactes amb Taddeo Gaddi i Bernardo Daddi s’afegeixen els d’A.Lorenzetti i S.Martini, la qual cosa es manifesta en l'Anunciació (1346) de l’església florentina de San Remigio i en la taula amb Crist i sants de la capella Strozzi, a Santa Maria Novella (Florència). D’altres obres atribuïdes són un políptic a l’Accademia Fiorentina, i els fragments del Triomf de la Mort al Museo dell’Opera di Santa Croce. Influí en la pintura toscana de la segona meitat del s XIV.

L’origen de la masia clàssica

La masia, terme que segons s’entén majoritàriament fa referència a la casa aïllada o habitatge que alhora és centre d’una explotació rural –encara que alguns hi afegeixen que cal que tingui una certa importància des del punt de vista arquitectònic–, ha trigat molts anys a tenir un lloc en la història de l’arquitectura catalana.

Les raons d’aquesta absència s’haurien de cercar, primer, en el fet que, com a casa rural –i, per tant, obra menor i sense monumentalitat–, ha estat emmarcada dins l’ampli i sovint ambigu ventall de les anomenades “arquitectures populars”, fins i tot en treballs relativament moderns com els dels arquitectes Carlos Flores (1973) o Luis Feduchi (1976).

Aquest fet encara prové de l’interès que van despertar arreu l’art i l’arquitectura populars a les primeres dècades del segle XX, amb els seus valors formals, les solucions locals als problemes constructius i l’adaptació als microclimes, tot plegat com a indicador de diversitats regionals, per la qual cosa els naixents nacionalismes veieren immediatament en la masia els trets diferencials de Catalunya que cercaven.

Al Principat, aquest punt de vista fou difós amb força per arquitectes com Josep Puig i Cadafalch (1913) i Josep Danés i Torras (1919), o folkloristes i geògrafs com Joaquim Folch i Torres i Pau Vila, als quals seguiren molts altres.

La masia va centrar un procés d’idealització i mitificació que anava molt més enllà dels seus valors arquitectònics i es va contemplar com l’essència d’un suposat art nacional, amb un origen imaginari i una permanència des de l’època romana.

A l’apropiació politicocultural d’aquesta construcció, cal afegir-hi el debat suscitat entre els arquitectes noucentistes –partidaris de la incorporació a l’arquitectura dels elements tradicionals provinents de la masia o d’altres construccions rurals, com a referent dels valors propis no contaminats amb influències foranes– i els racionalistes, que miraven cap al centre i cap al nord d’Europa (Puigverd, 1998).

I no és que aquests darrers es desinteressessin de l’arquitectura popular, tal com es pot comprovar amb els treballs del GATCPAC sobre les cases eivissenques i de la Mediterrània en general, admirades sobretot per les seves línies pures i l’absència d’elements superflus.

Així doncs, a causa de la consideració de la masia com a arquitectura popular, el protagonisme que adquirí en l’esmentada controvèrsia a la tercera dècada del segle XX i la utilització política dels seus valors, l’arquitectura del mas ha quedat fora dels paràmetres establerts pels historiadors de l’art fins a èpoques ben recents.

L’estudi tipològic de la masia

De fet, els primers passos per a recuperar la masia per a la història arquitectònica catalana, amb un nou reconeixement del seu interès, s’haurien de situar els anys setanta del segle XX, en els estudis sobre la tipologia de l’arquitectura rural, com el dut a terme al cantó suís del Ticino entre els anys 1974 i 1976 (Rossi, Consolacció, Bosshard, 1979). En aquest sentit, s’haurien de considerar aportacions clau d’aquella recuperació l’aprofundiment en els estudis tipològics de la masia i les hipòtesis sobre el procés que va conduir a la consolidació d’un tipus invariable de mas al segle XVI (Moner, Pla, Riera, 1979).

De fet, Danés (1931), en els darrers articles –en els quals oferia una visió més global i madura del tema–, ja posava l’accent en l’aspecte tipològic de la masia com a fet singular, i també en les causes que conduïren a la creació d’una estructura arquitectònica peculiar i constant, deixant de banda els seus coneguts sistemes de classificació segons aspectes formals i secundaris, com el de les cobertes.

Així, mentre que en els treballs recents sobre l’arquitectura del mas encara es reprodueixen els dibuixos d’aquestes classificacions segons la disposició de les teulades com una realitat tipològica inqüestionable, Danés ja se centrava en l’aspecte fonamental: la formació de la casa de tres cossos amb la gran sala central al pis, que anomena “l’estructura clàssica de la masia”, a partir de l’evolució –potser massa ingènua i lineal– d’altres tipus anteriors.

És precisament aquesta “estructura clàssica” consolidada la que Joaquim Garriga (1986) situa com una creació cinccentista a Catalunya i que es manifesta sobretot en els elements i detalls arquitectònics, que es deuen en realitat, segons aquest autor, més a una “eclosió tipològica autònoma” que no pas a “nocions renaixentistes d’ordre i simetria” –tot i ser coincidents– o a influències foranes com les de les villae del quatre-cents italià, tal com el mateix Danés (1919) apuntava.

Quan per fi s’estudia l’arquitectura catalana a l’època del Renaixement es reconeix la singularitat i l’interès arquitectònic de la masia, no tant com un fenomen aportat des de l’exterior, com altres estils vinculats d’una manera específica al Renaixement, sinó com el resultat d’un procés tipològic on hi ha intervingut un conjunt de factors de caràcter històric, social i econòmic.

Això ens condueix a la convicció que aquest procés, aquesta evolució tipològica, es produeix essencialment al llarg dels dos segles anteriors, durant l’eclosió de l’arquitectura gòtica a Catalunya, i que la seva consolidació té lloc al final d’aquesta època amb independència d’imposicions estilístiques.

La construcció en alçada

Hauríem de situar l’inici d’aquest procés entre els segles XII i XIII, amb la construcció en vertical de masos amb pis i de masos torre (Riu – Segret, 1986), edificacions que ja requerien un grau d’especialització superior a les construccions de desenvolupament horitzontal.

Aquests darrers masos –que s’originen en una època anterior però que es continuen construint durant el gòtic–, basats en l’agregació de cambres o peces de tendència quadrangular o bé en un únic cos allargat recolzat en un marge o que aprofita una bauma, cobrien aigües amb materials lleugers i representen un estadi molt primitiu del mas tot seguint models i sistemes ancestrals més precaris i bastits pels mateixos pagesos.

En canvi, en un mas torre –amb dos o més pisos, cantonades de pedra més o menys ben tallada, trespols resistents i coberta amb teula ceràmica o llosa prima de pedra tova o de pissarra–, la construcció es porta a terme mitjançant la perícia de mestres especialitzats amb l’ajuda de l’estadant i seguint un model ben conegut per tots (Moner, 2001).

En aquest segon cas, cal deixar de qualificar-los com una “construcció popular” –en la qual sempre predomina l’ús i la construcció sobre l’acte conscient de creació formal i les formes obertes amb fàcil capacitat de creixement– i començar a veure-hi el naixement d’una arquitectura vernacla preindustrial, que evolucionarà cap a un tipus genèric –el mas d’“estructura clàssica” amb tres cossos i sala central al pis–, que caldrà tenir en compte i incloure en la història de l’art al costat de les arquitectures del poder.

En qualsevol cas, potser la diferència més important entre el mas horitzontal i el vertical no va ser només l’especialització constructiva, sinó sobretot la divisió de funcions tant pel que fa a la situació del bestiar a la planta baixa i la residència al pis o pisos, com a la presència de cambres diferenciades en aquesta zona de l’habitatge, independitzades de la cuina, que és sempre la peça principal.

Ca n’Avellana, a Maçanet de la Selva, un exemple ja plenament canònic de masia d’estructura clàssica de tres cossos.
ECSA – G.Serra
Efectivament, l’esquema tipològic que s’estableix en el mas torre és el d’una construcció sensiblement quadrada en la qual les diferents plantes estan dividides estructuralment i funcionalment en dues parts, cosa que dóna lloc a dos espais allargats, especialment quan l’amplada és massa gran per a construir-hi trespols amb la llargària habitual de les bigues de fusta. Aquesta disposició no s’ha d’entendre com la suma o acoblament de dues crugies, ja que la separació entre els dos espais –fora d’algun cas a la planta baixa– té lloc gairebé sempre mitjançant envans prims, mentre que el suport de l’embigat, quan és necessari, es resol amb un arc o una biga de fusta.

En aquest cas, un dels dos espais del pis es destinava a la cuina i el menjador, és a dir, era el lloc de la vida quotidiana, mentre que l’altre es podia subdividir i destinar-lo a cambres de dormir o magatzems.

Amb independència dels dubtes sobre l’ús que tenien els masos torre, bé com a casa de pagès amb bestiar i terres –el que es podria entendre com un mas–, bé com a habitatge de batlles o de la petita noblesa (Bolòs, 1995), crida l’atenció que quan aquesta construcció adquireix majors dimensions, a partir del segle XIV, se segueix aquesta mateixa estructura i divisió però amb els dos espais allargats ben constituïts i separats per un mur central de caràcter estructural, que constitueixen una planta pràcticament quadrada, com es pot observar en nombrosos masos, la major part dels quals s’han ampliat amb posterioritat.

Aquest és el mas de dos cossos, el propi dels segles XIV i XV, de planta baixa, pis i, molt sovint, un segon pis o golfes, tipus que perdurarà en algunes àrees fins ben entrat el segle XVIII. Ara bé, no sempre l’esquema constructiu és tan clar, i es dóna el cas de construccions d’aquesta època amb una estructura constituïda per una juxtaposició de cossos rectangulars que també acaben formant una planta quadrada, com ca n’Aulina, al Pla de l’Estany, o bé can Florit o can Fonalleda, a Palafolls.

Però al nostre entendre, el sistema constructiu de dues tramades o crugies superposades amb la coberta de dues aigües i el carener coincident amb el mur central o bé perpendicular no és la característica principal del típic mas de dos cossos.

Del menjador a la sala

Can Basses de Camós. La finestra coronella geminada de la façana fou afegida probablement al segle XV, quan es desplaçà la cuina per a obtenir una sala sobre la porta principal.
ECSA - J.Moner
En realitat, el que marcarà definitivament l’evolució de la masia serà el fet que, mentre als masos d’estructura horitzontal, als masos torre o fins i tot als primers masos de dos cossos, la cuina és el lloc on es desenvolupa la vida familiar i l’únic destinat a menjar-hi, en molts masos dels segles XIV i XV ja hi ha documentada l’existència d’un menjador clarament diferenciat de la cuina (Serra, 1995).

Aquesta cambra –a la qual s’accedeix mitjançant una escala o bé directament des de l’exterior quan el relleu ho determina i la qual exerceix funcions de distribució cap a la cuina, els dormitoris i les golfes si es dóna el cas– adquirirà amb el temps un caràcter simbòlic, molt per sobre de la condició domèstica que se li podia atribuir inicialment.

El fet de destinar un espai de la casa a l’ús exclusiu de menjador –en alguns casos amb una taula de grans dimensions– denota, d’una banda, que la construcció no solament havia sobrepassat les estrictes limitacions de superfície construïda sinó que s’havia iniciat un canvi tal en la condició dels pagesos (almenys en una part d’ells) que els va permetre fer l’àpat multitudinari –sigui per a treballadors externs en dates determinades o amb motiu d’un convit en altres ocasions– fora de l’estricte i íntim recinte de la cuina, suficient, d’altra banda, en la vida quotidiana.

Sembla evident, doncs, que estem davant un claríssim precedent del que més endavant s’anomenarà la “sala”, aquesta cambra d’una utilitat relativa –i en el millor dels casos d’ús puntual–, que tindrà el mobiliari més important de la casa i que a vegades encara haurà de compartir altres usos, a més a més del de menjador.

I tot i que aquest nou espai no aconseguí el seu emplaçament definitiu dins el conjunt fins al segle XVI, quan constituí l’eix central i el leitmotiv arquitectònic del mas de tres cossos o “d’estructura clàssica”, segons la nomenclatura acceptada, en el de dues tramades la seva posició ja tingué una certa preponderància.

El menjador, la futura sala (en realitat només es produirà un canvi de nomenclatura), ja té en aquesta època, als segles XIV i XV, la finestra o finestres a la façana principal, sobre la porta d’entrada, i un accés directe des de l’exterior. Habitualment fa de distribuïdor i generalment té la cuina al costat, al mateix pis, però en masos del Maresme de dos cossos i aparentment bastits al segle XV –entre els quals es poden esmentar can Bonamussa de Dosrius, can Pujades de Canet de Mar o can Catà de la Vall a Sant Andreu de Llavaneres (Bonet, 1983), la cuina és situada a la planta baixa, mentre que al pis hi ha un espai amb les característiques que s’acaben de descriure per al menjador o sala.

Amb aquesta disposició es posa de manifest que aquesta peça no era el lloc habitual on es menjava sinó que més aviat tendia a ser el lloc de celebració, el principal de la casa. No es pot garantir, però, que la posició de la cuina a la planta baixa en aquests masos fos així des de l’inici de la seva construcció, ja que també podria ser conseqüència d’un desplaçament posterior. És difícil, només amb els testimonis arquitectònics de les masies que ens han arribat fins avui, precisar la cronologia d’aquest desplaçament de la cuina en un lloc secundari per tal de deixar pas al menjador o sala.

Però la importància adquirida per aquesta cambra és clau per a entendre el següent i definitiu pas cap a la masia de tres crugies, amb la sala ocupant el cos del mig, al pis, i amb la finestra centrada sobre la porta principal, una disposició que perdurarà sense variacions fins al segle XIX, tot i els problemes de racionalitat constructiva que aquesta especial organització funcional representava (Moner, 2001).

Puig i Cadafalch (1913) situa aquest mas –finalment anomenat “d’estructura clàssica” per la seva simetria formal i espacial– al segle XIV, donant a entendre la seva construcció de nova planta ja en aquesta època, cosa més que improbable. En realitat, els masos de tres cossos amb elements d’arquitectura (portes i finestres), que es podrien datar als segles XIV o XV, són producte d’ampliacions posteriors a la seva construcció, per tal de deixar la sala del mas de dos cossos en la nova situació central que els pagesos més benestants desitjaven i que es consolidà al segle XVI, emplaçament que també recullen construccions més modestes.

No es pot, doncs, parlar d’un mas o una masia gòtics (com tampoc de masos romànics, renaixentistes o barrocs…), però de totes maneres sí que es pot considerar el gòtic com aquella època en què, amb la recerca d’un espai representatiu –la sala–, els pagesos van pretendre reflectir un estatus que fins llavors se’ls havia negat. D’alguna manera, aquest espai té una significativa equivalència al de les sales senyorials dels palaus i els castells de l’època, el nom de les quals segurament s’hi aplicarà més endavant.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, 1913; Danés, 1919 i 1931; Flores, 1973; Feduchi, 1976; Moner, Pla, Riera, 1979; Rossi, Consolacció, Bosshard, 1979; Moner, Pla, Riera, 1981; Bonet, 1983; Garriga, 1986; Bolòs, 1995; Serra, 1995; Puigverd, 1998; Moner, 2001.

Llegir més...