i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1341 - 1350 de 2090

L’arquitectura romànica religiosa

Interior de l’església de Sant Miquel de Cuixà, molt transformada al llarg dels segles, però que ofereix un interessant conjunt d’arcs de ferradura de la basílica construïda a l’inici del darrer quart del segle X.
ECSA - Rambol
En l’estat actual dels nostres coneixements i de la pràctica corrent, podem admetre dins la denominació d’art romànic l’art produït a Catalunya des de bona part del segle XI fins a molt avançat el XIII. Aquest presenta diferències i coincidències importants amb el d’altres països. Pel que fa a la primera etapa, la diferència més important —de nom, però no de forma— es troba amb relació als països de l’antic imperi Germànic, on persisteix el costum d’anomenar otoniana l’arquitectura centrada al segle XI, pràctica només justificada per la persistència d’uns condicionants dinàstics que tenen molt poc a veure amb les formes pròpiament plàstiques.

Ara, pel que fa al període inicial, hom manté el costum, no necessàriament obligat, d’anomenar a Catalunya romànic l’art de la major part del segle XI, sense cercar una clara justificació d’aquest apel·latiu. De fet, jo crec que seria més aconsellable englobar dins el qualificatiu de pre-romànic els estils, molt diversos entre ells, que el van precedir abans de la introducció del romànic llombard, que així legitimaria el qualificatiu de primer art romànic proposat per Puig i Cadafalch i sovint objecte de discussió.

Això no vol pas dir que tots els estils pre-romànics tinguin una sola font d’inspiració o de forma, ja que dins les limitacions dels escassos monuments conservats es detecten formes i estils molt diversos.

La problemàtica del pre-romànic

Dins la varietat d’estils i de formes per als quals es pot admetre la denominació de pre-romànic esmentaren, en primer lloc, l’arquitectura de tradició visigòtica, en què predomina l’arc de ferradura molt obert. Al costat de l’església de Sant Miquel de Cuixà es poden situar moltes construccions de petites dimensions, amb esglésies de capçalera trapezial, a les quals s’afegirà després l’absis de planta semicircular o d’arc de ferradura, uns i altres precedits per arcs triomfals també en arc de ferradura. Els capitells d’aquests períodes són de dos tipus principals: uns inspirats en models islàmics —importats o produïts a Catalunya—, però altres vegades seguint formes molt variades i en certa manera “bàrbares”.

Dins un altre corrent molt diferent, cal esmentar les taules d’altar de marbre, ornades amb lòbuls decorats, alguna vegada, amb motius ornamentals de caràcter floral, amb clars paral·lelismes amb la numismàtica islàmica. Es tracta d’exemplars sovint ben datats que van des de la segona meitat del segle X fins a la darreria del segle XI. El centre de la seva producció sembla que s’ha de situar a la Septimània, entorn de Narbona, per bé que hi hagué imitacions molt directes produïdes a Catalunya i d’altres produïdes més tard fins a Tolosa. Un cas molt especial és el de la placa d’ivori de la catedral de Narbona, en què la vora imita clarament les taules d’altar de marbre però, en canvi, el relleu central amb una crucifixió voltada de nombroses figures correspon a l’àrea dels ivoris carolingis, als quals s’atribueix una iniciativa en els tallers palatins.

Un altre grup molt valuós i completament diferent és el de capitells, impostes i relleus elaborats molt minuciosament en talla a bisell, amb arestes molt vives.

Es coneixen exemples en un mateix monument, que deriven de tradicions culturals molt diverses. Per exemple, a l’església de Sant Pere de Rodes, datable vers el 1022, es veuen capitells corintis de tradició clàssica que per la forma presenten clares analogies amb els de les catedrals d’Agda i de Carcassona, al costat de capitells decorats amb entrellaçats comparables als d’alguns monuments de cultura nòrdica, insular o escandinava.

Dins el mateix art cal situar també alguns exemples de relleus de marbre d’una gran qualitat, com la finestra d’Arles o les llindes de Sant Andreu de Sureda o de Sant Genis de Fontanes, aquesta darrera datada solemnement l’any 1020. Es tracta d’exemples excel·lents, però que no crec que calgui qualificar de romànics. Com a mostra de relleu en ivori fa anys que Hermann Schnitzler va donar una classificació semblant a un díptic del tresor de la catedral d’Essen, a Alemanya, atribució que em sembla totalment plausible.

Aquest art, que va evolucionar cap a formes romàniques, es troba a Catalunya a la catedral d’Elna o a l’església de Sant Miquel de Fluvià, ambdues del tercer quart del segle XI, i en trobem exemples semblants en alguns indrets de França, com a Orlhac (Aurillac) o a Figeac, en comarques molt directament relacionades amb els comtats catalans als segles X i XI.

Pel que fa a aquest art, la transició del pre-romànic al romànic es produeix amb poques alteracions, d’una manera ben diferent del que s’esdevé amb la irrupció a Catalunya de l’art llombard, que s’introdueix per via independent i paral·lela.

La introducció del romànic i modalitats estructurals

Aquesta dualitat deu correspondre a dues vies de penetració que encara eren ben vives fins al segle XIX, tal com semblen demostrar uns textos de mossèn Joan Segura, en el seu llibre A estones perdudes, en el qual recorda el fet que els dos grans llocs d’origen de la introducció a Catalunya de les millors mules (mitjà de transport i de treball agrari al llarg de més d’un mil·lenni) foren Poitou i el Piemont. Per Poitou devia arribar l’art monumental, amb una particular riquesa escultòrica, de les comarques centrals de França, mentre que per l’altra via secular, la del Piemont, foren incorporades unes fórmules originades a Milà, però adaptades a un canvi tècnic que passa dels maons a les pedres de petit format i més tard incorporaria l’ús de pedres ben tallades i més grosses.

En general, aquestes dues fonts es van mantenir amb una certa independència, però això no vol pas dir que no hi hagi també exemples en què es combinin.

Les alteracions polítiques produïdes al segle XI amb la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca —bé que mantingueren una estreta relació amb les senyories feudals de França i estrenyeren cada cop més llurs lligams amb Itàlia i amb el papat— i la compartimentació dels territoris musulmans, després de la desmembració del califat, en regnes de taifes amb centres culturals propis, relacionats sovint amb aquells comtats, són clarament perceptibles en el domini de l’arquitectura; en iniciar-se el segon mil·lenni aparegueren dues tendències o escoles principals que sovint marquen una ruptura amb les tradicions locals anteriors.

Sant Pere del Burgal, construït al final del segle XI, mostra encara totes les característiques del romànic llombard, cosa que es repeteix molt sovint en altres edificis del sector occidental.
ECSA - F. Tur
Capçalera de la basílica de Santa Maria de Ripoll que, a desgrat de la seva excessiva restauració, és un dels edificis més emblemàtics del grup oriental d’arquitectura de filiació llombarda.
ECSA - M. Anglada
Una és constituïda per l’arquitectura de filiació llombarda, anomenada per Puig i Cadafalch “primer art romànic”, com ja s’ha esmentat abans. Possiblement pel fet d’haver arribat per via del Piemont es caracteritza per l’ús general d’un aparell de pedres allargades, no gaire grosses i només desbastades, que devia anar recobert per un arrebossat. En la decoració anterior predominen les lesenes (pilars de secció rectangular) i les arcuacions llombardes. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada, en contrast amb les d’una de sola, típiques del període anterior (que persisteixen en algunes criptes i fortificacions). Aquest estil abunda molt a banda i banda dels Pirineus i, pel sud, arriba al Penedès (Santa Oliva, Marmellar, Calafell). Els monuments més importants es divideixen en tres grups: oriental, amb esglésies de grans campanars de planta quadrada (catedrals de Girona i de Vic, monestirs de Cuixà, de Ripoll i de Breda), la majoria de la primera meitat del segle XI; central, amb edificis de planta complexa (els més notables són Sant Vicenç de Cardona i Sant Serni de Tavèrnoles); i occidental (esglésies del Pallars, de la Vall d’Aran i de la Ribagorça), sovint amb campanars alts i esvelts. Al Pallars i a la Vall d’Aran hi ha una segona etapa d’aquest estil cap a l’any 1100, i a Andorra persistí en l’arquitectura popular de la segona meitat del segle XII. Algunes esglésies del segle XI són de planta circular.

Singular desplegament d’absis del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, un dels edificis més rellevants del segle XI en el sector central del país.
ECSA - T. Pollina
L’altra tendència és la que es dóna al Rosselló i a l’Empordà en alguns edificis d’aparell de pedra ben tallada amb columnes i grans capitells (Sant Pere de Rodes, en la segona etapa de construcció, acabada cap al 1022; Sant Andreu de Sureda, Sant Genis de Fontanes, la catedral d’Elna, consagrada per segona vegada el 1069, Sant Miquel de Fluvià —del 1045 al 1046—), i, amb un caràcter diferent, Sant Pere d’Àger i la catedral romànica de Barcelona, dedicada el 1058, de la qual només romanen elements solts. En tota aquesta etapa hom no pot parlar d’escultura típicament romànica, però això no vol dir que en alguns casos la decoració dels edificis no sigui realment notable. Les antigues tècniques de talla a bisell o aresta viva es retroben en la decoració d’estuc de Sant Serni de Tavèrnoles, en el grup de Sant Pere de Rodes, Sant Genis de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, on hi ha també decoració figurada i on els entrellaçats fan pensar en exemples francesos. La talla de tema vegetal o geomètric de les impostes d’Àger i de Barcelona perdurà en mans dels picapedrers barcelonins fins als primers anys del segle XIV (portal de Santa Agnès de Malanyanes, del 1306). Amb altres modalitats es retroba en monuments cistercencs (Poblet), a Vic i en les darreres sèries de capitells de Santa Maria de l’Estany (mitjan segle XIII). A Catalunya els exemples més arcaics d’escultura clarament romànica semblen aparèixer a Santa Maria de Besalú (consagrada el 1055), amb capitells amb figures i d’altres de tradició clàssica amb fulles d’acant. Degué abundar l’escultura i la decoració en guix o estuc, en talla a bisell (exemples des del segle XI), però també en alt relleu corpori (bones mostres a partir del segle XII a Arles i a Sant Joan de Caselles), segons una tècnica que perdurà fins més enllà del període gòtic.

És cert que l’arquitectura llombarda devia arribar a Catalunya després que ho fessin els primers exemples de l’altra modalitat, i és per això que resulta poc pràctic distingir entre primer i segon art romànic, que fins un cert punt representaria un contrasentit. En tot cas, aquesta contraposició seria més aviat vàlida en el domini de l’escultura monumental de ressonàncies més o menys clàssiques, que certament sembla aparèixer en una etapa més tardana.

Amb tot, primerament cal recordar les fórmules del romànic llombard, que a Catalunya devien tenir un màxim període d’expansió al llarg del segle XI. Josep Puig i Cadafalch va estudiar-ne minuciosament la tipologia a partir de les recerques d’estudiosos italians com Rivoira. Es tracta d’un art molt pràctic, basat en pilars cruciformes, cobertes de fusta, voltes d’aresta o voltes de canó, i també de cúpules als creuers, amb cimboris octagonals o quadrats. L’ornamentació és escassa, si es prescindeix de les pilastres de relleu poc sortint —les lesenes— o les arcuacions llombardes i, encara, les finestres cegues que enllacen la part superior dels absis amb les cobertes còniques.

En una fase inicial hi hagué decoracions sobreposades d’estuc, però més tard la presència de capitells o columnes cilíndriques es combina segons fórmules generalitzades arreu.

L’estil principal de l’arquitectura llombarda surt del nord d’Itàlia i arriba fins a Holanda, amb ramificacions molt extenses. Algunes d’aquestes penetren a Catalunya, on arrelen tan estretament que durant segles el mot lambard o llombard tingué un significat equivalent al de paleta o constructor, mentre que a Anglaterra, per exemple, equivalia a la professió, tan diferent, de banquer.

La tipologia dels edificis no obliga a separar l’ús religiós del civil o del militar, molt especialment si ens fixem en les construccions de caràcter llombard, en les quals, d’altra banda, no hi ha cap diferència específica entre Aragó, Catalunya o el Llenguadoc, ni tan sols el nord d’Itàlia (amb inclusió de Suïssa). Predominen les esglésies amb absis de planta semicircular o trilobada i els grans campanars de planta quadrada.

Les construccions del segle XII

La plenitud del romànic amb aparell de grossos carreus i decoració escultòrica té a les comarques occidentals un monument principal del segle XII, la catedral d’Urgell, lligada arquitectònicament amb el nord d’Itàlia, però, quant a l’escultura, amb Occitània. Hi ha petits grups comarcals ben definits (a la Vall d’Aran i a la Cerdanya), i escoles més riques, al Conflent i al Rosselló, on abunda el marbre en capitells, portes i claustres; l’artista més personal i significatiu entre els qui treballaren en aquest sector fou l’anomenat Mestre de Cabestany, amb projeccions des de Navarra a Itàlia passant per Occitània.

Sant Esteve de Guils, a la Cerdanya, és un edifici típic de I’arquitectura del segle XII en aquesta comarca.
ECSA - Rambol
Capçalera de Santa Maria de Cap d’Aran, un dels edificis més emblemàtics del romànic aranès, clarament influït pels corrents procedents de l’antic territori de Comenge, al qual estava vinculada religiosament la vall.
ECSA - Rambol
Les construccions de la segona meitat del segle XII presenten un considerable enriquiment de l’escultura, sobretot als claustres i les portades, i així s’arriba a tot el llarg del XIII, període en què predominen cada vegada més les voltes apuntades de creueria, per bé que els portals segueixin essent semicirculars, fins i tot a València o a Aragó, on es projecten els models reelaborats a Lleida. Molt rarament amb la inclusió d’elements híbrids de filiació moresca.

El prestigi estètic d’objectes de devoció de les escultures exemptes devia començar per les peces d’orfebreria, però en haver desaparegut aquestes de Catalunya, m’hauré de limitar sobretot a les imatges de fusta tallada i, en més rares ocasions, a les de pedra.

La pietat popular ha mantingut el seu caràcter d’objectes de devoció. Ací, com en altres indrets —a I’Alvèrnia, a França—, aquesta actitud permeté sovint superar els canvis de moda, encara que en alguns casos sabem que hom afegí a les imatges perruques postisses, corones o mantells. Les imatges de Crist i fins i tot els grups escultòrics sencers —per exemple, el Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses— sabem que foren objecte de restauracions per a millorar-ne la conservació, però en el cas de les imatges de la Mare de Déu, al costat de l’existència de postissos o afegits hi ha exemples d’un veritable afany arqueològic per valorar la imatge original. Entre els anys 1651 i 1653, un frare dominicà, Narcís Camós, elaborà un extens repertori que duu el títol de Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (Barcelona, Jaume Plantada, 1657, amb reedicions totals o parcials en anys successius). Hi ha moltes descripcions de les imatges més venerades en aquella època, amb elogis molt sovintejats. La més ponderada, amb justícia, és l’admirable Mare de Déu del Claustre, de Solsona (pàgs. 372-375), però tracta de moltes altres, per exemple la de Montserrat, de la que diu (pàg. 284): “Es su figura de una noble señora de más de media edad, con admirable hermosura en su rostro, y toda gravedad y consuelo que inclina y mueve a reverencia a quien la mira, descubriendo una autoridad celestial en ella […]. Es su rostro de color moreno y tiene los ojos muy vivos y hermosos.” Un gravat calcogràfic de Francesc Tremulles, de l’any 1753, reprodueix la imatge de la Mare de Déu de Montserrat tal com és la talla “sin ningún vestido” (és a dir, sense robes afegides), i un text de devoció popular del segle XVIII, que duu per títol Compendio Historial, amplia i glossa (pàgs. 26-32) els elogis consignats per Narcís Camós.

Transició de l’art romànic a l’art gòtic

L’arquitectura cistercenca va influir en edificis catalans que no pertanyien a l’orde, com l’església del monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon.
ECSA - J. Vigué
Abans de la introducció de l’estil gòtic pur entraren a Catalunya dues formes arquitectòniques més arcaiques. Una, que se centra a les catedrals de Lleida, de València i de Tarragona, és sovint compatible amb una decoració escultòrica netament romànica. Presenta arcs apuntats que descansen sovint en parelles de columnes adossades, molt robustes, de secció circular i proporció curta. Aquest art penetrà lentament a partir dels darrers anys del segle XII i s’anà formant sense perdre mai del tot l’enllaç amb les tradicions romàniques. A les comarques litorals, les seves mostres, bé que importants, són més aviat esporàdiques. En canvi, a partir del centre lleidatà, constituí una escola veritable, molt original i arrelada, amb exemples també en l’arquitectura civil (paeria de Lleida, palau dels marquesos de la Floresta, a Tàrrega). L’escola evolucionà clarament cap a les formes gòtiques pures als arcs afegits successivament al claustre de la catedral de Lleida. La mateixa successió és apreciable en el camp de l’escultura, romànica a la seu de Lleida, mixta a Agramunt.

L’art cistercenc es mostra en tota la seva puresa en edificis com aquest petit monestir femení de Santa Maria de les Franqueses, a Balaguer.
ECSA - M. Catalán
L’altre corrent paral·lel és el caracteritzat per l’art cistercenc. A les esglésies, les proporcions esveltes, l’absència de decoració escultòrica i l’ús de formes que fan pensar en un gòtic primitiu —potser massa primitiu per a poder-ne esperar una flexibilitat d’evolució— van precedits d’algunes capelles de planta rectangular i de volta seguida, apuntada, que marquen des de mitjan segle XII una discriminació amb el barroquisme de certs monuments benedictins. Entre els monestirs cistercencs, masculins i femenins, existents a les terres catalanes, sobresurten Poblet i Santes Creus, amb plantes que s’afilien d’una manera completament independent als dos grans prototips de l’orde. L’església de Poblet, amb una gran girola amb capelles radials, pertany al grup de l’abadia de Fontfreda. L’església de Santes Creus, amb capella central rectangular i dues de quadrades menors a cada banda, correspon a un model cistercenc molt pur, que es remunta a Cîteaux i més llunyanament a Cluny II. El mateix es pot dir de la planta del monestir, que segueix un pla cistercenc molt estricte en totes les seves dependències. Les estances són normalment de contorn. Les sales capitulars i les de nivells inferiors són cobertes amb voltes de creueria i pilars o columnes segons el model de les sales capitulars romàniques. Els dormitoris i els refetors tenen sovint una coberta de fusta de dos vessants, amb trams de coberta repartida per arcs de diafragma. L’art cistercenc més despullat sembla haver influït també en altres edificis catalans: Sant Pere de Camprodon i, a Barcelona, la col·legiata de Santa Anna o el primer projecte de catedral gòtica.

La decoració escultòrica, escassa, acostuma a ésser amb temes de vegetació i de fauna, unes vegades amb talla a bisell i altres amb entrellaçats o tanys de relleu rodó, no gaire sortit. En la pintura es produí a mitjan segle XIII un canvi d’estil, que fins aquell moment era de clara perduració romànica, àdhuc en edificis amb arcs apuntats (suport del cor alt de Santa Maria de Taüll). Sovintegen encara els frontals com a centre de la decoració pictòrica de l’altar, però els arcs ornamentals són sovint trilobats i passen finalment a ésser netament gòtics. A la darreria del segle XIII hi ha un grup molt homogeni de frontals, sostres i pintures murals, a Barcelona i a Mallorca, representatius d’aquest art. A la Cerdanya, el Mestre de Soriguerola començà en un estil de neta tradició romànica, però vers el 1300 adoptà alhora formes ornamentals gòtiques i moresques, com els seus col·legues barcelonins.

L’ateneu de Canet de Mar (Maresme), edificat per Lluís Domènech i Montaner

1887
L’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner construeix l’ateneu de Canet de Mar (Maresme).

L’empremta dels ordes religiosomilitars

D’entrada, cal precisar que parlar dels ordes religiosomilitars a Catalunya és parlar dels ordes internacionals del Temple i de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. No creiem que aquí sigui adequat parlar de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, fundat el 1201 per Pere el Catòlic per protegir la costa de l’Ebre de la pirateria, perquè, malgrat haver estat l’únic orde català, la seva curta història girà entorn de la conquesta de València. En aquest context, és significatiu que, l’any 1400, Sant Jordi d’Alfama fos absorbit per l’orde de Santa Maria de Montesa, creat el 1317 al Regne de València per a substituir l’Hospital i heretar els béns del desaparegut Temple.

La importància del Temple i de l’Hospital en el devenir històric del nostre país va ser molt gran en tots els aspectes. Això no obstant, la historiografia contemporània no ha ponderat en la mesura que li pertoca aspectes de primer ordre, com aquells que afecten la història de l’art. Fins fa relativament poc, era normal trobar monuments principals d’aquests ordes estudiats en el context d’un estil històric (romànic, gòtic…), sense ni tan sols fer referència a la pertinença al Temple o a l’Hospital. O el que és pitjor, en el cas de l’orde del Temple, es continuaven utilitzant com a vàlides certes afirmacions gratuïtes dels romàntics, superades de fa temps, a l’hora d’atribuir als templers edificis d’origen desconegut o, sobretot, capelles funeràries de planta rodona.

A hores d’ara, a ningú no se li escapa la importància històrica dels ordes religiosomilitars. Però, si bé és cert que recentment aquest patrimoni ha estat objecte d’estudis monogràfics i s’ha inclòs en obres generals, potser no s’ha insistit prou a presentar-lo amb caràcter monogràfic i en relació no tan sols amb exemples contemporanis aliens als ordes militars del nostre país, sinó també amb exemples similars dels ordes militars d’altres països i, en especial, de Terra Santa. Això és el que hem intentat fer en diferents publicacions i assajarem de sintetitzar aquí, sobretot en allò que pugui interessar en el context d’aquest apartat: el pas de l’estil romànic al gòtic.

L’establiment dels ordes del Temple i l’Hospital

L’orde del Temple es documenta a Catalunya a partir de la tercera dècada del segle XII, moment en què apareixen els primers templers fent proselitisme i demanant ajut per a la croada de Terra Santa. Els comtes de Barcelona i d’Urgell van ser els primers a fer-los deixes importants: els anys 1131 i 1132, respectivament, els van cedir els castells de Granyena i Barberà “ad defensionem christianitatis”.

L’orde de l’Hospital de Sant Joan fou més matiner. Fundat a Jerusalem vers el 1099, abans que el 1113 li fos atorgada la butlla fundacional ja havia rebut donacions al Penedès (1108) i a la Segarra (1111). Els primers anys, tots els establiments hospitalers, situats o no en rutes de pas, van desenvolupar com a activitat principal la caritat. Però a partir del segle XIII la tasca hospitalària va restar més o menys relegada a les cases importants de les grans rutes del pelegrinatge, mentre que les cases de la ruralia i de la ciutat es van anar ocupant preferentment dels afers econòmics.

Tant l’orde del Temple com el de l’Hospital estaven organitzats en una estructura religiosa fortament jerarquitzada, basada en una regla i en uns estatuts que establien les funcions de tot el personal. L’administració de tots dos ordes tenia com a cèl·lula bàsica la comanda o preceptoria, governada per un comanador o preceptor. En el nivell immediatament superior hi havia la província, al capdavant de la qual es trobava el mestre provincial, auxiliat d’un lloctinent. La província va tendir a circumscriure’s als territoris polítics que aleshores s’anaven configurant. És així com es constata que, si bé en un primer moment l’orde del Temple català i el provençal formaven part d’una mateixa província, aviat es van separar. Provença va ser una província, i Catalunya i Aragó, una altra. D’igual manera, els hospitalers catalans, que en els primers anys estaven subjectes al priorat de Sant Gèli de Provença, van formar més endavant un priorat que, sota el nom de Castellania d’Amposta, comprenia les terres de Catalunya i Aragó.

Comanda templera de Gardeny, al capdamunt d’un turó que domina la ciutat de Lleida.
ECSA - J.T.
De seguida, els comtes catalans van entendre que la dedicació dels ordes militars del Temple i l’Hospital a les armes podia ser aprofitada per a la conquesta dels territoris peninsulars ocupats per l’islam i no dubtaren a sol·licitar el seu concurs. D’antuvi, els ordes no ho van acceptar, perquè tenien molt clar que la seva funció militar era únicament la de Terra Santa. Així estaven les coses quan el testament d’Alfons el Bataller d’Aragó va provocar un greu problema polític en fer hereus del seu reialme els ordes del Temple, l’Hospital i el Sant Sepulcre. Va resoldre el problema Ramon Berenguer IV de Barcelona, esposant-se amb la princesa Peronella d’Aragó, primer, i negociant, després, amb els tres ordes la seva renúncia a l’esmentada disposició testamentària. Les negociacions van acabar l’any 1143 amb concessions molt importants a aquests tres ordes, i amb el compromís de part de templers i hospitalers de col·laborar en la conquesta dels territoris andalusins i de defensar, després, la nova frontera.

Però, al marge de la funció militar que van decidir d’assumir, el cert és que tant els templers com els hospitalers es van establir a Catalunya amb el mateix pla i els propòsits amb què ho anaven fent als altres països d’Occident: rebre donacions i administrar-les a fi de treure’n el màxim de profit econòmic per a mantenir i assegurar la causa croada de Terra Santa.

Les nombroses donacions que van rebre els templers i els hospitalers en terres catalanes es repartien per tot el territori. A la Catalunya Vella, mitjançant una eficaç política de compra, venda i permuta, les donacions rebudes van ser concentrades en comandes distribuïdes racionalment per tot el país. A la Catalunya Nova els dominis els arribaren, principalment, a causa de la renúncia al testament d’Alfons el Bataller i per haver col·laborat en la conquesta de les taifes de Tortosa i Lleida.

Les principals comandes templeres foren: Aiguaviva i Castelló d’Empúries, a l’Empordà; Puig-reig, al Berguedà; la Joncosa de Gelida, al Penedès; Granyena, a la Segarra; Barberà, a la Conca de Barberà (amb les sotscomandes de l’Espluga de Francolí i Vallfogona, a la Conca de Barberà, i la Masó del Rourell, al Camp de Tarragona); Selma, al Camp de Tarragona; Palau-solità, al Vallès; Palau, a Barcelona; Gardeny, Corbins i Torres de Segre, al Segrià; Barbens, al Pla d’Urgell; Tortosa, al Baix Ebre; Miravet (amb les sotscomandes d’Algars, Gandesa i Nonasp, a la Terra Alta) i Ascó, a la Ribera d’Ebre, i Horta, a la Terra Alta.

Pel que fa a l’Hospital: Avinyonet i Sant Llorenç de les Arenes, a l’Empordà; Sant Celoni, al Vallès; Sant Valentí-Vilafranca, al Penedès; Sant Joan, a Barcelona; Susterris-Siscar, a les conques del Pallars i la Ribagorça; Costoja-Isot-Berga, a l’Alt Urgell i el Berguedà; les Cases Antigues de Lleida i Alguaire, al Segrià; Térmens, a la Noguera; l’Espluga Calba, a les Garrigues; Cervera-l’Ametlla, a la Segarra; l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà; l’Hospitalet de Vallmoll, al Camp de Tarragona, i Amposta i Ulldecona, al Montsià.

Com és ben sabut, al començament del segle XIV el procés inquisitorial ordit pel rei de França, Felip el Bell, amb la connivència del papa, Climent V, va dissoldre l’orde del Temple. Una de les conseqüències fou la transferència de la major part dels béns templers a l’orde de l’Hospital, fet que incrementà immensament els dominis hospitalers. Aquest canvi, però, va comportar dificultats administratives que, a Catalunya, van conduir a la fundació d’un nou priorat (o província) el 1319. A partir d’aleshores hi hagué el Gran Priorat de Catalunya, de l’Ebre cap al nord, i la Castellania d’Amposta, que també comprenia Aragó, de l’Ebre cap al sud.

L’arquitectura dels templers i els hospitalers

El caràcter peculiar –militar i religiós alhora– de l’assentament del Temple i l’Hospital de Sant Joan va comportar, segons la funció concreta desenvolupada en cada territori, l’aparició d’una diversitat d’edificis, sens dubte de les més variades que van posseir aquests ordes a Occident.

Les comandes o convents, tant del Temple com de l’Hospital, reflecteixen aquella varietat. L’un i l’altre les van instal·lar en fortaleses importants de la frontera (castell comanda), comparables a les de Terra Santa, que havien de defensar la frontera i servir de punta de llança en la conquesta de nous territoris andalusins; en palaus urbans, bastits a les principals ciutats (comanda urbana), que, a més de ser prop del poder polític, permetien desenvolupar tota mena de negocis, i també en masos o granges al camp (comanda rural), amb funció eminentment agrícola i ramadera, per a poder colonitzar i explotar el territori.

Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta qualificació i divisió només pot tenir caràcter orientatiu, ja que la major part de castells comanda, que d’entrada només tenien una funció militar, amb el pas del temps i, sobretot, per l’allunyament de la frontera van anar realitzant també, i cada cop més, funcions agropecuàries. També cal considerar que les comandes rurals i urbanes sovint estaven molt fortificades i eren en realitat autèntiques fortaleses, i que, arribada la baixa edat mitjana, tots aquests castells, però sobretot els urbans i els de nova construcció, van esdevenir palaus urbans.

A més d’aquesta arquitectura conventual, la participació de templers i hospitalers en la tasca colonitzadora va significar la fundació de pobles, on construïen l’església parroquial, que podia ser de titularitat pròpia o compartida amb els prelats (en el cas de l’Hospital, aquestes esglésies s’anomenaven priorats); sovint, al costat de l’església aixecaven una casa per a servei de l’orde. A més d’aquesta funció parroquial, com que tots dos ordes gaudien del monopoli sobre diverses activitats industrials, als pobles per ells senyorejats van construir molins, fargues, adoberies, forns… El mateix es pot dir de molts ponts importants que van controlar, de gran quantitat de masos, masies, torres… que van tenir o bastir arreu del país per explotar millor els recursos del camp, i de les cases o barris sencers que van fer construir en pobles i ciutats, activitat que els va convertir en pioners de l’especulació urbana.

Paral·lelament a les funcions militars, colonitzadores i estrictament econòmiques, el Temple i, sobretot, l’Hospital van dur a terme tasques caritatives i hospitalàries; amb aquest objectiu van construir o administrar hostals o hospitals en llocs estratègics dels camins principals del pelegrinatge compostel·là, moltes vegades situats als mateixos convents o en edificis propers. Sovint, pel fet d’estar sota l’advocació d’una Mare de Déu, van esdevenir santuaris de fama, i van ser beneficiats amb abundants almoines i deixes testamentàries.

Tota l’activitat arquitectònica i artística en general del Temple i de l’Hospital a Catalunya, com qualsevol altre aspecte de la seva vida, es va adaptar perfectament als corrents estilístics del país. Així, doncs, com que la història del Temple català va des de la segona meitat del segle XII fins a la primera dècada del XIV, les seves construccions –com les hospitaleres dels mateixos anys– s’inscriuen en el romànic de transició i en el gòtic inicial. En res no es diferencien de l’altra arquitectura del país, excepte en algun detall de l’arquitectura militar, com és l’aparició dins el conjunt castral de certs espais propis d’un convent (galeria porticada, refetor, capella) necessaris en un edifici d’un orde religiosomilitar. També els individualitza, de vegades, la manera d’ordenar aquests edificis al voltant d’un pati quadrangular en funció de les necessitats comunitàries. Aquestes particularitats els relacionen amb l’arquitectura militar de Terra Santa.

En el cas de l’orde de l’Hospital, pel fet d’haver perviscut fins a la fi de les senyories, a més de construccions del romànic tardà o protogòtiques hi ha també exemples d’arquitectura de tots els estils fins al segle XIX.

Tipologia d’edificis d’ordes militars

El castell comanda de frontera

A Catalunya, tant els templers com els hospitalers van instal·lar les principals comandes en castells que anteriorment havien estat fortaleses de frontera, construïts pels cristians o pels andalusins. En alguns casos eren construccions aprofitables, en d’altres només eren enderrocs. Sempre, però, les fortaleses anteriors van ser objecte de remodelacions a fi de dotar-les dels elements defensius i conventuals necessaris.

Coneixem més o menys com eren els castells que van esdevenir convents templers i hospitalers. Els que ocuparen en territoris cristians presentaven un esquema molt simple, que es va desenvolupar entre els segles XI i XII: una torre de petites dimensions (de vegades una simple guàrdia), al costat de la qual havien anat apareixent els edificis ja propis d’un castell protegits per un recinte emmurallat. Els d’origen andalusí eren formats bàsicament per un recinte emmurallat anomenat albacar, on la població es refugiava en cas de perill. Dins d’aquest recinte hi podia haver un o més edificis defensius, que constituïen un últim reducte: la celòquia. De vegades, al costat del conjunt fortificat s’havia configurat un tercer espai, tancat –el raval–, on vivia una població permanent.

Els castells que van ser seu de comanda del Temple o de l’Hospital arribats amb més o menys fortuna als nostres dies són els templers de Barberà, Granyena i Vallfogona i l’hospitaler de l’Ametlla de Segarra –que havien estat castells cristians de la marca anterior a la conquesta de Lleida i Tortosa–, i els templers de Miravet, Ascó, Gardeny i Corbins i els hospitalers d’Ulldecona i Amposta –que havien estat castells andalusins de les taifes de Lleida i Tortosa–. El castell hospitaler d’Amposta, que va ser la seu provincial de l’orde a la Corona d’Aragó, no s’ha conservat; els treballs arqueològics en curs permetran una millor aproximació al seu coneixement.

Als castells cristians de la primera marca es constata la presència d’estructures anteriors a l’ocupació templera; tots conserven part de la muralla, però la torre –que normalment era cilíndrica– només es manté sencera a l’Ametlla i en part a Barberà. En tots, però, resulta difícil determinar quines estructures anteriors van ser aprofitades. Pel que fa als castells que havien estat andalusins, es conserva l’albacar, més o menys modificat, a Miravet i a Ulldecona, mentre que a Ascó i a Amposta només n’hi ha algun vestigi. No coneixem estructures importants que corresponguin a les celòquies, tot i que és evident que estaven situades al mateix lloc on els ordes van construir el recinte sobirà del castell.

En tots els casos, una vegada organitzats com a comandes, aquests castells van ser remodelats o construïts de bell nou seguint diferents plans. A Ulldecona es va seguir la tipologia habitual aleshores a l’Occident cristià: el típic donjon quadrangular de pedra (derivat de la turris o castellum romà), que va tenir gran difusió a l’Europa romànica dels segles X al XII.

Vista aèria del castell d’Ulldecona, seu d’una de les comandes hospitaleres més importants de Catalunya.
ECSA - J.T.
En canvi, altres castells es van ordenar al voltant d’un pati, més o menys quadrangular, formant un sol recinte (cas de Miravet) o formant-ne dos de concèntrics (cas probable de Gardeny), amb la qual cosa l’un i l’altre s’haurien aproximat a sengles tipologies aleshores freqüents a Terra Santa. Miravet (aprofités o no l’organització en planta de la celòquia anterior) va adoptar un pla més complex, perfeccionat i lògic que altres exemples de l’arquitectura militar cristiana contemporània. Moltes de les millores dels esquemes defensius que es van incorporar en els castells francesos i anglesos al final del segle XII i el principi del XIII, en època dels reis croats Felip August i Ricard Cor de Lleó, eren ja presents a Miravet, principalment pel que fa a la inclusió del pati central en l’esquema defensiu de la fortificació. El pati, de ser una simple línia d’avançada, va passar a convertir-se en un element destinat a la protecció, i els edificis del recinte, que fins aleshores es repartien de forma dispersa segons un pla inorgànic, es van adossar als murs i es van ordenar al seu entorn.

El castell de Miravet és una fortalesa compacta, poblada d’elements defensius sàviament combinats per a eliminar els angles morts i augmentar la capacitat de resistència. El recinte sobirà està flanquejat de torres als angles i al mig de les cortines. Tanmateix, la part baixa dels murs no es va atalussar com en els castells Philip August, ni va caldre circuir el recinte d’un fossat, perquè l’orografia del terreny ja constituïa una defensa natural. Tampoc no sembla que les seves torres hagin tingut mai matacans; en canvi, sí que van posseir merlets espitllerats (no els que hi ha ara) que permetien el tir al vol, plataformes en forma de terrasses on es podien instal·lar ginys militars, i un camí de ronda que possibilitava la mobilitat de la guarnició.

Les diferències més notables entre Miravet i els castells francesos i anglesos del mateix tipus són la minimització de la torre de l’homenatge i la persistència de la planta rectangular a totes les torres del conjunt fortificat.

Interior de la capella del castell comanda de Miravet.
ECSA - J.C.
Tots els edificis dels castells van ser construïts segons les estructures i les formes del romànic de transició emprat a la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XII i bona part del XIII. Els mateixos anys, els cistercencs bastien els primers edificis conventuals de Poblet (capella de Sant Esteve) i Santes Creus (capella de la Santíssima Trinitat) segons les mateixes fórmules.

Més endavant, desaparegut el Temple, tots aquests castells van sofrir modificacions en època hospitalera. Per exemple, a Barberà, Granyena, Vallfogona i Corbins es van construir nous edificis ordenats al voltant d’un pati interior a la manera dels palaus residencials gòtics o renaixentistes. A Barberà, el gran prior Guillem de Guimerà va aixecar al segle XIV el “palau nou”. No cal dir que un castell comanda com el de l’Espluga Calba, edificat als segles XV i XVI, va ser concebut de bell nou com un palau residència fortificat.

Les capelles conventuals medievals que es conserven d’aquests castells (Barberà, Miravet, Gardeny i Ulldecona) tenen en comú l’extrema severitat, que procedeix sens dubte del caràcter militar i de l’ideal religiós dels ordes. Totes són d’una sola nau i van igualment cobertes amb volta de canó. Tanmateix, hi ha una lleugera diferència entre les tres primeres (templeres) i la quarta (hospitalera). A les templeres, la volta és lleugerament apuntada, obrada amb carreu, arrenca d’una imposta senzilla i no té arcs torals; en canvi, l’hospitalera és un canó de mig punt obrat de formigó que s’aguanta sobre una estructura pètria de cinc arcs torals. Pel que fa a la capçalera, Miravet i Ulldecona tenen absis hemicircular, Gardeny el té poligonal i Barberà té capçalera plana. A Miravet l’absis va precedit d’un arc triomfal amb pilar i columna adossada, mentre que les altres no en tenen (a Gardeny hi ha un toral que algun autor ha confós amb un arc triomfal).

Miravet, Barberà i Gardeny tenen la porta principal al mateix lloc i de factura semblant; s’obre pel costat lateral del temple al davall d’una galeria porticada (la de Gardeny ha desaparegut) que dóna al pati. És una porta de mig punt obrada amb dovelles, que a Gardeny són motllurades com si insinuessin una arquivolta.

Les finestres són petites i amb esqueixada interior a manera d’espitllera. A Barberà hi ha una finestra a la capçalera; a Gardeny, una a la façana occidental, però n’havia tingut una altra al costat nord que fou tapiada quan es va construir l’arc toral. A Miravet i a Ulldecona hi ha finestres laterals que havien tingut una marcada funció militar. A la façana ponentina de Miravet apareix una curiosa espitllera doble, que forma a l’interior una mena de rosassa amb una plataforma des d’on podien disparar tres o quatre arquers. L’interior és molt sever, però és probable que algunes fossin decorades amb pintures murals, com les que es van descobrir a Gardeny fa uns quants anys.

Un detall remarcable pel que fa al romànic de transició són els contraforts esglaonats de l’església conventual de Gardeny. A l’exterior semblen contraforts gòtics d’ascendència francesa, però a l’interior no es corresponen amb cap estructura d’arcs torals o faixons d’una coberta gòtica, perquè la coberta de Gardeny és una volta romànica de canó seguit.

La situació de les capelles dins el conjunt castral no és la mateixa. Les de Miravet i Barberà estan instal·lades en un pis principal d’un edifici de més d’una planta, mentre que les de Gardeny i Ulldecona són edificis exempts i d’una sola planta. Ambdues fórmules són corrents en l’arquitectura militar: la capella a la planta noble d’un edifici principal, amb terrassa al damunt, és una fórmula semblant a la de la Suda d’Osca o el castell templer de Safita, a Síria; la tipologia d’edifici exempt és la més habitual.

Una altra característica militar present en alguna d’aquestes capelles és la que mostra l’absis de Miravet: hemicircular per dins i en forma de torre prismàtica per fora. És la mateixa solució que hi ha a les capelles dels castells, també templers, de Peníscola i Montsó. Es tracta d’una fórmula siríaca habitual a les capelles de les fortaleses de Terra Santa, utilitzada en l’arquitectura religiosa occidental des de molt antic (Enlart, 1925-28). A Catalunya hi ha absis encastats en esglésies per influència de models provençals, i a partir de la primera meitat del segle XII el seu ús és força normal en les capelles de castells.

Barberà, Miravet i Gardeny (en aquest cas no s’ha conservat) posseeixen un element arquitectònic molt particular, una galeria porticada adossada al mur lateral de la capella, on hi ha la porta que comunica amb el pati del castell, que en els documents és sovint anomenada “claustre” perquè té una funció equivalent. És ben diferent, en la forma i en la funció, del pòrtic fossar que hi havia a la capella de Gardeny o de la que encara hi ha a Santa Maria dels Àngels d’Horta, situada davant del mur occidental a manera de nàrtex o galilea. Aquesta varietat de galeria porticada lateral, present també en el santuari de Paretdelgada de la Selva del Camp, és molt rara en l’arquitectura militar i religiosa de Catalunya. Apareix en algunes construccions religioses del segle XII com Queralbs i Serrabona, i és habitual en l’arquitectura romànica castellana. La investigadora americana King (1923) creu que la galeria porticada arribà a la Península amb els ordes militars, tesi amb la qual no està d’acord Gaya Nuño (1946), que la suposa d’ascendència siríaca, importada a la Península per conducte de l’islam. Ambdues hipòtesis són compatibles, ja que el fet que els musulmans duguessin la galeria a Espanya no vol dir que no poguessin haver fet el mateix els ordes militars.

El refetor és una altra construcció singular dins el conjunt d’edificis que componen el castell comanda dels ordes militars. El tipus més particular és el que s’ha conservat a Miravet i en altres castells templers de la Corona d’Aragó (Montsó i Peníscola); probablement també és el que es documenta a Gardeny. És un edifici de planta rectangular allargada, cobert amb volta apuntada de canó que arrenca d’una imposta molt senzilla (com la volta de la capella); té finestres de mig punt a l’exterior i porta adovellada, també de mig punt, que l’uneix amb el pati. Solien comunicar interiorment, mitjançant escales de caragol (o escala penetrada en el mur com és el cas de Miravet), amb les dependències del comanador. El mateix es pot dir d’algun altre edifici que sol complementar el conjunt (aljubs, cellers, cavallerisses…), construït amb tipologies semblants però amb la volta de canó rodó obrada de maçoneria encofrada, que en lloc d’arrencar d’una imposta motllurada parteix del nivell de terra.

Finalment observem que les comandes militars catalanes tenen molts punts de contacte amb els castells croats de Terra Santa (Crac, Margat, Safita…), fet normal que es desprèn d’una mateixa situació bèl·lica. L’ordre castral (deixant a banda les dimensions dels conjunts) i la tipologia dels edificis són els mateixos. Una diferència remarcable en el tipus de construcció és el fet que a les comandes catalanes no es va utilitzar la volta de creueria ni la d’aresta, tan usuals als castells croats de Terra Santa.

De tots els aspectes assenyalats, s’ha de ponderar la novetat que, en el context de l’arquitectura militar occidental del seu temps, representa el recinte sobirà de Miravet (i potser també el de Gardeny). Amb el pla rectangular, amb torres als angles i als flancs, a Miravet es devia produir un fenomen semblant al que, segons Pringle (1988), es va esdevenir els anys trenta del segle XII amb els castells croats a Terra Santa: que van ser construïts pels francs copiant prototips locals musulmans. Des de l’època califal (segles IX i X), a l’Àndalus hi havia fortaleses tipus quadriburgium (Tarifa, La Puente, Trujillo…), que, sens dubte, devien influir en els castells cristians quadrangulars. Tanmateix, encara que a Miravet els templers aprofitessin elements del castell andalusí, el resultat és un conjunt diferent i nou, concebut com una fortalesa on poder desenvolupar racionalment les activitats conventual i militar alhora (Kennedy, 1994).

Els convents rurals

A més dels castells de frontera, templers i hospitalers van instal·lar convents en indrets elegits per la seva idoneïtat econòmica, pensant sobretot en els factors relatius a la producció i al control de la seva hisenda. Amb tot, la inseguretat dels temps feudals no permetia oblidar els aspectes defensius, que qualsevol construcció important havia de tenir resolts. Per aquest motiu, el papa Inocenci III els havia autoritzat a fortificar les seves cases rurals amb l’única finalitat de defensar-se. Hi ha molts convents rurals que han arribat als nostres dies, això sí, més modificats que no ho van ser els castells convent. Uns han restat isolats al camp i presideixen, com ho havien fet en el seu origen, una propietat agrícola i ramadera; d’altres van constituir el nucli inicial d’una població.

Es distribueixen per tot Catalunya. A diferència dels castells comanda, els més importants són els que es van instal·lar als territoris allunyats de la frontera. S’han conservat, amb més o menys modificacions, les construccions templeres de la casa d’Aiguaviva, a l’Empordà; el mas Periques de Puig-Reig, al Berguedà; Palau-solità, al Vallès; Selma i la Masó del Rourell, al Camp de Tarragona; Barbens, al Pla d’Urgell, i les cases d’Horta i Algars, a la Terra Alta. De l’Hospital queden les cases de Sant Llorenç de les Arenes i Avinyonet de Puigventós, a l’Empordà, i Sant Valentí de les Cabanyes, al Penedès.

Com és sabut, extingit l’orde del Temple, la major part dels seus convents van passar a dependre de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i van continuar exercint una funció semblant. Amb els anys, però, els edificis van anar sofrint modificacions fins al punt que avui és difícil distingir quina part de l’edifici és obra dels templers i quina dels hospitalers. Sortosament, la riquesa de la documentació hospitalera permet seguir les vicissituds de les comandes que encara es conserven i conèixer com eren les que han desaparegut totalment. Això no ha estat tan fàcil amb algunes seus de comanda que després de la dissolució del Temple no van passar a l’Hospital sinó a mans privades (la Joncosa de Gelida, la Masó de Selma, el mas Roda d’Algars), perquè no se n’ha conservat documentació o, si se n’ha conservat, és molt difícil trobar-la. Malgrat tot, en moltes comandes la intervenció hospitalera no va desfigurar gaire els elements essencials de les construccions templeres, perquè a partir del segle XIV els hospitalers, desbordats per tant de patrimoni, es van limitar a mantenir-lo.

La formació de les comandes rurals a Catalunya va tenir orígens diversos: algunes procedien d’una torre o castell termenat amb finalitats defensives, d’altres, de masos més o menys grans, i, finalment, d’altres van ser construïdes de bell nou. Pertanyen al primer grup els actuals pobles de Barbens, Térmens, Avinyonet de Puigventós; al segon, Palau-solità, Algars; i al tercer, el mas Periques de Puig-Reig i el convent d’Horta de Sant Joan.

La tipologia d’aquests convents era diversa; de vegades estaven formats per un grup d’edificis, mentre que en ocasions tenien una sola casa. En el primer cas, el conjunt solia estar ordenat en quadre al voltant d’un pati o una plaça. Normalment els edificis principals ocupaven dues ales contigües del quadre, mentre que els altres dos costats eren murs que podien tenir algun edifici adossat. Als angles solia haver-hi torres –prismàtiques o cilíndriques–, i a l’exterior, un vall o fossat que donava la volta al recinte. Alguna d’aquestes comandes fins i tot posseïa un accés amb pont llevadís flanquejat per dues torres, com s’ha documentat, per exemple, a la important comanda templera del Masdéu, al Rosselló.

Els convents ordenats en quadre eren sovint –no sempre– importants (Barbens, Térmens, Palau-solità, la Masó del Rourell, Horta, Sant Llorenç de les Arenes, Avinyonet…). Els serveis (pallisses, graners, cellers…) estaven quasi sempre adossats als murs de tramuntana i de llevant, on també hi havia la capella. Per dissort, avui ben poca cosa queda dels convents originals, gairebé tots han desaparegut o estan molt modificats. A Barbens s’ha conservat un bon tros de muralla, els baixos d’algun edifici –ocupats ara per cases del poble– i la capella, que és l’actual parroquial. La torre que s’hi conserva sencera és anomenada en els documents “la torre de pedra”, potser per distingir-la de les altres que no ho eren, i formava part de la casa habitació que ocupava tot l’angle del conjunt. Térmens presenta un pla semblant; les últimes recerques (arqueològiques i documentals) han fet conèixer no tan sols l’església conventual (únic edifici que resta sencer) sinó també el castell i el traçat urbà de la vila medieval que va créixer arrecerada a la comanda hospitalera. Devia passar el mateix amb els antics edificis de la Masó del Rourell, amb la diferència que la capella va ser substituïda al segle XIX per una de nova. A Palau-solità gairebé no queda res dels edificis originals; en canvi, sí que es conserva la capella i pràcticament tota la muralla que encara tanca el recinte. A Sant Llorenç de les Arenes s’ha conservat l’església, la casa (molt modificada) i restes d’un claustre. I a Avinyonet, l’església, importants vestigis del castell, el portal que devia ser l’antiga entrada al pati, i restes del recinte i de dues torres angulars.

Un conjunt molt interessant de comanda rural és el del Masdéu, al Rosselló: malgrat les destrosses produïdes per la Segona Guerra Mundial, tant les ruïnes com l’abundant documentació hospitalera permeten conèixer-lo en detall i això fa que esdevingui un model del que devien ser els convents rurals de la Catalunya del sud. Al Masdéu, com a Barbens, els edificis importants estaven construïts en dues ales contigües i tenien torres als angles. La de l’angle edificat era la més important; els documents l’anomenen “torre de l’infern”, probablement perquè tenia un soterrani.

Al davant dels edificis hi havia el gran pati que al Masdéu hom anomenava plaça per la seva grandària. Desconeixem com era en el cas de Barbens, ja que, en haver estat el convent l’origen d’una població, el pati inicial ben aviat devia convertir-se en la plaça del poble, com va passar també a la Masó del Rourell.

Els serveis, distribuïts al voltant del pati, eren a la planta baixa cellers, magatzems, cavallerisses. Al Masdéu –segons la documentació– hi havia al fons del porxo una cambra per a fer bugada i el celler. A Barbens existeixen encara els cellers soterranis i les cavallerisses, que són unes belles estances d’arcs de diafragma.

La casa habitació d’aquests convents era igual que la casa pairal o palau català que s’anà configurant des de l’edat mitjana tant a la ciutat com al camp: un habitacle derivat de la casa itàlica que, amb variants, es va estendre per tota la Mediterrània des de l’època imperial romana. La seva principal característica és un pati central descobert, que de vegades és un simple celobert, al voltant del qual es distribueixen de forma racional els diversos serveis. Al Masdéu i a Térmens hi havia un pati, mentre que a Barbens hi ha un celobert per on puja l’escala. La façana acostumava a ser presidida per una porta central de punt rodó adovellada que donava a un vestíbul, l’atri o entrada que precedia el pati. Casos particulars d’aquests convents edificats en quadre són el mas Periques de Puig-reig i el convent d’Horta de Sant Joan. A diferència dels altres, la casa habitació del mas Periques no té l’esquema de casa o palau, ni la capella dins el recinte. El convent d’Horta mostra la capella en un dels costats, però no sabem com eren els edificis templers o hospitalers construïts als altres costats, perquè els que hi ha actualment (amb un claustre) van ser construïts de nou o reaprofitats pels franciscans en època moderna.

En quasi tots aquests convents hi ha una capella comunicada amb la casa o castell. No se sap si a Barbens ho estaven, ja que actualment entremig hi ha una casa de veïns. Al Masdéu –entremig hi havia la sagristia i l’arxiu– la comunicació encara és visible malgrat el deteriorament actual. A Térmens aquesta comunicació es va respectar fins i tot després que l’orde, l’any 1583, cedís l’església al poble.

L’arquitectura de les capelles difereix poc de la dels castells roquers. Potser sí que era més normal en aquestes cases que les capelles fossin edificis exempts, però aquest detall no afectava la morfologia de la capella. En la major part dels casos, les capelles són edificis individualitzats sense pisos al damunt i amb la capçalera formant part del mur exterior, o situades en un costat amb la capçalera a l’angle, com passa a Horta. Totes són d’una sola nau. Tenen capçalera plana les del Masdéu, Palau-solità i Avinyonet, mentre que les de Térmens, Sant Llorenç de les Arenes i Horta presenten absis hemicircular (exteriorment, el de Térmens és, com a Miravet, una torre rectangular). Totes van cobertes amb volta de canó apuntat, menys la d’Horta, que duu una coberta de fusta amb arcs de diafragma. També tenia aquesta coberta mixta la de Térmens, però al segle XVI va ser substituïda per una volta de creueria. Estilísticament, totes pertanyen al romànic tardà o gòtic inicial, excepte la de Térmens, on es barregen el romànic i el gòtic tardà.

Vista aèria de les ruïnes de la comanda templera del Masdéu, al Rosselló.
ECSA - P.J.
Els convents que només tenen un sol edifici solen repetir l’esquema dels masos grans de la regió. La casa habitació és situada al mig de l’edifici, i els serveis i la capella, als costats. Són d’aquest tipus els convents de Selma (la Masó de Selma) i Aiguaviva del Gironès. Selma, a més, té una torre angular adossada i una mena de tàpia, de construcció tardana, que circueix el mas. En el cas d’Aiguaviva, la casa, totalment modificada pels hospitalers, és un gran edifici de planta quadrangular amb capella adossada al costat. A Selma la capella és exempta; en un cas i l’altre, les capelles són construccions tardanes de planta rectangular.

Hi ha casos particulars de comandes agrícoles que van ser construïdes a partir d’un important molí (templers i hospitalers van tenir molta cura del negoci dels molins). En aquests casos, l’esquema de l’edifici presenta peculiaritats que el distingeixen dels altres. És d’aquest tipus l’actual mas Roda d’Algars, a la Terra Alta, construït vora el riu Algars, molt a prop del turó que defensava l’antic castell templer.

El mas Roda, que encara es conserva prou bé amb modificacions de l’època moderna, és un gran edifici de planta rectangular i quatre pisos; a l’inferior, semisubterrani, hi ha la sala de moles, una imponent peça rectangular, construïda al segle XIII, amb volta de canó apuntat, amb capacitat per a tres moles; a la segona planta, que és una construcció a base d’arcs de diafragma i coberta de fusta, hi ha magatzems de gra, el celler i el trull; i a les dues darreres plantes, l’habitatge i el forn.

Les esglésies parroquials templeres i els priorats hospitalers

Planta del conjunt actual del convent dels Àngels d’Horta de Sant Joan, format per la capella de l’antiga comanda, la galilea del segle XIV i el claustre i altres construccions posteriors. Escala 1/1 000.
SPAGC - A.P. i R.V.
Un bon nombre d’esglésies parroquials dels territoris colonitzats pels templers i hospitalers no van dependre dels bisbes diocesans, sinó dels respectius mestres provincials. En general, aquest patronatge parroquial va anar relacionat amb la repoblació: els bisbes, desbordats per l’enorme tasca d’evangelitzar les noves i extenses diòcesis (sobretot la de Tortosa) o regions allunyades (com la Ribagorça i el Pallars) incorporades al bisbat d’Urgell, van cercar o acceptar la col·laboració dels ordes. Com que l’assumpció d’aquesta activitat anava acompanyada de beneficis econòmics, es van originar continus conflictes entre ambdues jerarquies. De vegades, aquestes negociacions o altres motius van ser causa de cessió de patronatges parroquials (l’any 1171, el bisbe de Barcelona va cedir el patronat de l’església de Selma al Temple; el 1278, el bisbe d’Urgell donava l’església parroquial de Sant Martí de Puig-reig i les seves sufragànies al comanador de Puig-reig…).

A les poblacions de l’Ebre (la Terra Alta i gran part de la Ribera), on el Temple va tenir la plena senyoria, aquest orde va intervenir en la creació d’una bona part d’esglésies parroquials; tanmateix, l’any 1318, en passar els béns templers a l’Hospital, el bisbe de Tortosa es va quedar amb el patronatge de la majoria d’aquelles esglésies. Només van romandre en mans dels santjoanistes, en qualitat de priorats, les parroquials de Miravet, Riba-roja, Benissanet, Ginestar i Rasquera.

Els edificis medievals, amb l’excepció de l’església vella de Ginestar, no s’han conservat i avui són temples barrocs. Dissortadament, només ha arribat als nostres dies un petit grup d’edificis de la Terra Alta, construïts, amb més o menys certesa, durant el patronatge templer: Gandesa, Caseres, Vilalba dels Arcs, Horta, Pinyeres, Nonasp, Algars, les Camposines, Almudèfer i Berrús (aquest a la Ribera).

Encara és molt menor el nombre de llocs conservats que van ser de domini templer a les terres de Ponent: només queden l’església vella de Vilanova de la Barca i la de Vilanova de Segrià. Les actuals esglésies parroquials de Corbins, Torrelameu i el Vensilló (els Alamús), que havien estat de patronatge templer i després hospitaler, són construccions modernes.

En terres de la primera marca, l’església parroquial de Sant Cristòfol de Selma va ser de domini templer, però dubtem que quedi res de la construcció medieval entre els enderrocs actuals. Dins l’àrea territorial de la comanda s’han conservat un parell de capelles de masos (Santa Agnès i Sant Miquel del Pla de Manlleu).

A la Catalunya Vella va ser també del Temple la parroquial de Sant Martí de Puig-reig, que s’ha conservat juntament amb alguna de les seves sufragànies (Sant Joan Degollat, Sant Andreu de cal Pallot, Fonollet…).

Al marge d’aquests temples on la vinculació al Temple fou de primer grau, hi ha una sèrie d’esglésies parroquials a les quals atorguem una relació de segon grau amb l’orde pel fet de no haver estat de patronatge seu, sinó episcopal. S’han inclòs en aquest estudi per la raó, exposada al començament, de presentar en conjunt tot el patrimoni monumental que forma part del context històric dels ordes militars. Estarien en aquest segon nivell algunes esglésies medievals conservades de pobles pertanyents a les comandes de la primera marca tarragonina, totes a la Conca de Barberà, com l’església vella de l’Espluga de Francolí, la de Vallfogona de Riucorb, la d’Albió, la de Montargull o la de Barberà, de la qual es conserva un timpà romànic.

Els priorats hospitalers fundats abans de l’abolició del Temple, és a dir, els que van ser originàriament hospitalers, es localitzen principalment al bisbat d’Urgell, en comarques com les ribagorçanes o pallareses, allunyades de la seu episcopal. Sovint eren tan importants com les comandes (Susterris, Siscar, Isot, Costoja) de les quals depenien, si no més. Els llocs més rellevants que conserven edificis medievals són Montanyana (Baixa Ribagorça), Arbull (Pallars Jussà), Bellfort (Noguera) i Vilamur (Pallars Sobirà). A més d’aquests, en altres comarques lleidatanes, hi ha el temple de Sant Joan de Carratalà d’Aitona (Segrià) i el de la Mare de Déu de Pinós (Solsonès). Finalment, a les terres de l’Ebre, al Montsià, hi havia el priorat d’Amposta, que avui és un edifici neoclàssic (els hospitalers només conservaren aquest domini del castell i poble que havien estat seu de l’orde a la Corona d’Aragó). Al mateix Montsià s’han conservat dos temples parroquials medievals: Sant Lluc d’Ulldecona i la seva sufragània de les Ventalles, els quals, malgrat no gaudir del patronatge hospitaler, van estar molt vinculats a l’orde.

En comandes hospitaleres de la primera marca (l’Espluga de Francolí, Cervera…) resta en peu algun temple medieval de parròquies que sempre van ser de patronatge episcopal. Com en el cas del Temple, considerem que aquests edificis van tenir alguna relació amb l’orde. Són la parroquial de Cabestany, Santa Maria del Coll de la Guàrdia Lada i Santa Fe de Montfred, totes tres a la Segarra, i les de la Cirera i Llorac, a la Conca de Barberà.

Capçalera de la capella de la comanda templera d’Horta de Sant Joan o convent dels Àngels, amb una successió de contraforts que ressegueixen l’absis.
ECSA - J.C.
El grup que formen totes aquestes esglésies medievals templeres i hospitaleres pot ser analitzat conjuntament ja que no hi ha entre elles cap diferència. Totes tenen una sola nau d’unes dimensions que oscil·len entre els 30 m de llargària, les més grans (Horta, Ulldecona, l’Espluga de Francolí…), i els 9 m, les més petites (Algars, Camposines, Guàrdia Lada…). Entre les grans alterna la coberta voltada de pedra (canó apuntat o creueria) i la coberta de fusta sobre arcs de diafragma; entre les petites hi ha alguna volta de canó, però sobretot presenten cobertes molt singulars a base d’arcs de diafragma molt junts coberts amb lloses de pedra.

Les de Gandesa, Horta, l’Espluga de Francolí i Ulldecona tenen volta de creueria. Les de Caseres, Vallfogona de Riucorb, Puig-reig (i sufragànies), Montanyana, Arbull, Bellfort, Carratalà, Vilanova de Segrià, Guàrdia Lada, Cabestany de Segarra, Llorac, Santa Fe de Montfred… són de canó apuntat. Encara es pot apreciar a Sant Gil d’Albió els vestigis de la volta de canó amb arcs doblers originària, malgrat haver estat substituïda per una volta més moderna; la de Vilanova de la Barca sembla que tenia volta de canó.

La coberta de Vilalba dels Arcs és una estructura d’arcs de diafragma coberts amb fusta. Les de Pinyeres, Berrús, Camposines, Algars i Almudèfer formen un grup particular d’esglésies amb arcs de diafragma amb lloses de pedra. També resulta particular el cas de Sant Joan de les Ventalles, on els arcs de diafragma suporten una volta de formigó. I, finalment, les dues esglésies que han perviscut dels masos templers de Selma (Santa Agnès i Sant Miquel) tenen la coberta tradicional a base d’una biga carenera entre pinyons i cabirons transversals.

Dins la tipologia de les testeres d’aquests temples predomina la capçalera plana a les esglésies templeres de l’Ebre i l’absis hemicircular a les hospitaleres de les terres de ponent. Les esglésies més grans i tardanes, és a dir, les més gòtiques (Horta, Ulldecona, l’Espluga de Francolí…), tenen el típic absis poligonal de creueria.

La major part d’aquests edificis solen tenir la porta principal a la façana lateral, les grans, i a la davantera, les petites; amb tot, les més grans com Sant Joan d’Horta, Sant Lluc d’Ulldecona i Sant Miquel de l’Espluga hi solen tenir dues o més portes. A les esglésies petites i mitjanes les portes són extremament senzilles, de mig punt, adovellades de pedra i sense ornamentació. En canvi, entre les més grans hi ha algun exemplar de notable valor artístic com la de Gandesa i les de Montanyana (Santa Maria de Baldós i Sant Joan). En aquestes tres portalades apareixen arquivoltes i capitells historiats, fet que constitueix una excepció en el context d’aquesta arquitectura. També hi ha arquivoltes bellament esculturades a les portes de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí i a Sant Lluc d’Ulldecona.

Els materials emprats en la construcció són diversos, però són els mateixos que contemporàniament utilitzava tota l’arquitectura de les mateixes àrees geogràfiques: opus spicatum o la maçoneria amb les juntes resseguides amb un ferro al Rosselló, i la maçoneria amb cadenes cantoneres de carreu a la major part d’esglésies petites de l’Ebre o de la Conca de Barberà i el Camp. L’aparell de carreuada en filades trencajuntades, com a tècnica de més qualitat, se solia emprar a les esglésies més grans i de més categoria. Els elements estructurals de suport –pilars i arcs– i les voltes acostumen a ser de pedra tallantada.

Ruïnes de l’antiga parròquia de Vilanova de la Barca.
ECSA - G.S.
L’estil arquitectònic d’aquests temples parroquials és el romànic tardà o el gòtic inicial. En els més romànics s’aprecia la influència occitana, que va arribar al país al mateix temps que els ordes militars. Aquesta influència és especialment palesa en l’absis de quart d’esfera nervat de Gandesa, o en la capçalera de Vilanova de la Barca, plana amb contraforts esbiaixats que recorden els de certes esglésies templeres i hospitaleres de la Saintonge i l’Aunis, estudiades per Anne-Marie Legras (1983), pròximes també a la plàstica exterior de la capella de Gardeny. Són, així mateix, d’influència occitana els arcs embotits als murs laterals, formant capelles, que trobem a Sant Martí de Puig-reig.

La plàstica exterior és molt severa a les esglésies petites: murs plans, despullats, i arestes del més simple volum prismàtic. En canvi, les més grans, tot i mantenir una bona dosi de severitat, trenquen la monotonia amb les elegants portalades arquivoltades, les cornises motllurades, els permòdols, les finestres amb traceries…

Una de les coses que més crida l’atenció del conjunt d’esglésies presentades aquí és l’ús exclusiu de la nau única, punt de coincidència amb l’arquitectura francesa i italiana dels ordes militars. Aquesta similitud no es dóna amb les esglésies del mateix tipus de Castella i Lleó, estudiades per Castán (1983), on hi ha varietat de plantes. Probablement, tampoc no la trobaríem a Portugal, car la parroquial templera més famosa (Santa Maria dos Olivais, de Tomar) té planta basilical de tres naus.

L’estètica general de les esglésies parroquials o priorats dels senyorius templer i hospitaler catalans, tant en el període romànic com en el gòtic, no és tan severa ni ascètica com ho és a les capelles dels convents, fet que també s’aprecia en aquest tipus d’arquitectura a França, Castella i Lleó i Portugal.

Els convents urbans

Un darrer tipus de convent és constituït per les comandes construïdes dins el clos emmurallat de les ciutats o poblacions grans. El Temple en va tenir a Barcelona i Tortosa; l’orde de l’Hospital, a Barcelona, Lleida, Cervera, Vilafranca del Penedès, Ulldecona i el castell residència de l’Espluga Calba. Dissortadament, dels dos convents templers només ha perviscut la capella de Barcelona, i dels convents hospitalers, la capella de Vilafranca, la capella i part del convent de Cervera, la façana de la casa d’Ulldecona i el castell de l’Espluga Calba.

Planta de la capella de Sant Joan dels Hospitalers de Vilafranca del Penedès.
SPALDB - J.M.
Les comandes urbanes, com en altres països, eren palaus més o menys fortificats, construïts (si més no, els del Temple) en indrets estratègics del recinte emmurallat. A Tortosa va ser bastida al costat de portes importants de la ciutat; a Barcelona, la casa va ser construïda a recer d’un angle de l’antiga muralla romana, aleshores ja d’escàs interès estratègic. La casa templera de Barcelona era formada per un conjunt d’edificis disposats en planta quadrangular i ordenats al voltant d’un pati central. Dos murs perimetrals d’aquest edifici, el de migdia i el de ponent, eren les muralles romanes amb tres de les seves torres. A l’ala nord hi havia la casa i l’església, que es comunicaven, com solia passar a totes les cases templeres. El Temple de Tortosa devia ser semblant al de Barcelona; estava igualment arrecerat a les muralles al costat d’una porta, anomenada del Temple en el cas de Tortosa. La documentació conservada relativa a aquesta casa és moderna i mostra la fortalesa desproveïda ja del recinte emmurallat que originàriament havia tingut.

Pel que fa a les comandes santjoanistes, sembla que en començar el segle XII els hospitalers van construir el convent de Barcelona a la riera de Sant Joan (entre la plaça de l’Àngel i el carrer de Sant Pere més Baix). Carrer i casa van desaparèixer en obrir-se, l’any 1886, l’actual Via Laietana. Segons les visites priorals d’època moderna, tenia un claustre al voltant del qual s’ordenaven les estances del convent, amb la capella com a edifici principal. Semblant devia ser la comanda de les Cases Antigues de Lleida, situada extramurs de la ciutat, vora la porta de Corbins; tanmateix, en presidir una propietat agropecuària, els edificis destinats a aquests serveis devien ser importants. Vers els anys cinquanta del segle XX, cedint a l’especulació urbana, va ser enderrocat el darrer edifici que en quedava. També hi devia haver un convent important a Vilafranca del Penedès, si jutgem pel terreny que ocupava i per la categoria de la capella (únic edifici que s’ha conservat). Va ser construït al segle XIV en ser traslladada a la capital del Penedès la seu de la comanda que des del segle XII era a Sant Valentí de les Cabanyes. La casa d’Ulldecona no va ser mai un convent com els anteriors, sinó una simple casa urbana entre mitgeres, amb residència a la planta noble i magatzems als baixos; n’ha romàs la façana. Finalment, el castell de l’Espluga Calba és en realitat un palau urbà gòtic construït entre els segles XV i XVI per a presidir la comanda hospitalera de les Garrigues, la darrera que l’orde organitzà a Catalunya.

Com els altres convents, aquestes comandes urbanes solien tenir capella, la qual, seguint la tipologia tradicional, era de nau única; però en aquest cas en lloc d’anar cobertes amb volta, com majoritàriament succeïa als castells i a les comandes rurals, les capelles dels convents urbans (tant dels templers com dels hospitalers) es cobrien amb armadura de fusta recolzada en arcs de diafragma. En el cas de la capella de Palau de Barcelona encara hi ha vestigis de l’antic sostre al damunt de l’actual volta de creueria, que és un afegit del segle XVI. Per la documentació sabem que la capella de Tortosa, que fou enderrocada amb tot el conjunt, tenia el mateix tipus d’estructura d’arcs de diafragma i coberta de fusta. Igualment succeïa a les desaparegudes capelles hospitaleres de Barcelona i Lleida. Un cas a part el constitueix l’església de la comanda de Vilafranca, sortosament conservada, que és l’exemplar més reeixit de l’arquitectura religiosa dels ordes militars a Catalunya.

Les diferències estructurals entre les capelles dels castells i dels convents rurals –ambdues cobertes de volta– i les capelles de les cases urbanes –cobertes de fusta– no es poden atribuir a la cronologia, ja que les cobertes mixtes amb arcs de diafragma van ser emprades per templers i hospitalers a les esglésies parroquials i als convents des del final del segle XII. Per contra, l’església de l’últim gran edifici templer de la Corona d’Aragó, el castell de Peníscola, va ser construïda amb volta de canó.

Però potser sí que hi ha un factor que cal tenir en compte a l’hora de cercar explicacions a les diferències. Mentre que les capelles castrals i les de les parròquies rurals mantenien un estil auster i modest, les dels convents urbans es relacionen d’una manera molt directa amb les esglésies, també urbanes, del clergat secular i dels mendicants, perquè acomplien funcions parroquials semblants. És possible que els templers i els hospitalers consideressin més adient per a les capelles dels seus convents urbans la coberta mixta, perquè era, juntament amb la volta de creueria, la més habitual a les esglésies parroquials urbanes de l’època.

Un darrer aspecte que cal remarcar de les comandes urbanes és la construcció de cases de veïns, sobretot perquè algunes vegades es va dur a terme amb una autèntica planificació urbanística. Ens referim a casos dels barris de Palau de Barcelona, de Santa Clara de Tortosa, o a la nova vila d’Ulldecona. Aquesta va ser una de les activitats econòmiques lucratives practicades tant a Orient com a Occident.

Interior de la capella de Sant Joan dels Hospitalers de Vilafranca del Penedès, coberta amb arcs de diafragma, en construcció a partir del 1309.
ECSA - G.S.
L’exemple d’Ulldecona és el més interessant que coneixem al Principat català. La població nova va néixer com una necessitat d’expansió de la població medieval que havia crescut arrecerada al castell. Al final del segle XIII l’antiga població d’Ulldecona, amb el consentiment del castellà d’Amposta, es va traslladar al pla. Com era habitual en aquesta mena de trasllats, el mestre hospitaler va concedir carta de franquícies i va disposar el traçat urbà de la nova vila: un rectangle emmurallat, amb carrers fent retícula i parcel·lació en fanecades (patis destinats a la construcció de cases, que després eren cedides en emfiteusi).

Hospitals, santuaris marians i convents femenins

Tot i que ambdós ordes, el Temple i l’Hospital, van desenvolupar a Catalunya una tasca militar i colonitzadora important, hi ha una altra funció que s’ha de tenir en compte: l’hospitalària.

Els templers i els hospitalers catalans tenien o protegien santuaris marians edificats a la vora dels camins importants de pelegrinatge o de les carrerades ramaderes. De vegades el santuari era la mateixa capella d’un convent, com a Santa Maria dels Àngels d’Horta –o com a Villasirga (Palència)–, però sovint era un edifici proper amb un cert grau de vinculació amb una comanda. La seva tipologia i el caràcter arquitectònic eren similars als de les comandes rurals.

Cases d’ordes militars als segles XII-XV.
A.P. i C.P.
Com que la funció hospitalària del Temple no és gaire clara, en alguns santuaris que no coincidien amb la casa de la comanda (Santa Maria de Paretdelgada, a la Selva del Camp; Santa Maria de Bell-lloc, a Santa Coloma de Queralt; Santa Maria del Camí, a Granyena) i que eren regits per comunitats de donats, no es pot establir documentalment la seva vinculació amb aquest orde. En canvi, pel que fa a l’Hospital, que ja tenia en els seus orígens la funció d’acollida de malalts i pelegrins, es coneixen prou bé els establiments que en depenien directament.

A les comarques prepirinenques hi havia força convents o priorats destinats a servir de refugi als vianants i també a tenir cura de malalts: Siscar i Montanyana a la Baixa Ribagorça, Rialp al Pallars Sobirà, Isot i Costoja a l’Alt Urgell. Es tractava de cases situades en llocs de pas dels camins i totes havien pertangut a l’orde de l’Hospital, ja que el Temple no tenia com a funció pròpia l’hospitalària.

També hi va haver hospitals annexos en algunes comandes santjoanistes en terres no pirinenques: a Cervera, Berga i a l’Espluga de Francolí. Aquest darrer és l’únic hospital medieval de l’orde que s’ha conservat sencer a tot el territori català. Presenta la tipologia del palau gòtic urbà construït entre mitgeres: sobre una planta quadrada s’aixequen dos pisos amb una sèrie de sales ordenades al voltant d’un pati central descobert. Com en tots aquests edificis, és molt interessant l’escala de pedra, arrecerada en un costat del pati i suportada per un arc rampant.

Coneixem el conjunt arquitectònic de Santa Maria de la Serra de Pinós, priorat hospitaler depenent de la comanda de Cervera, que feia també la funció d’hospital. Els edificis formaven conjunts de capella i serveis ordenats en quadre al voltant d’un pati. Normalment als costats de migdia i de llevant, formant angle recte, hi havia els edificis de l’església i de l’hospital (amb cavallerisses, casa dels donats i magatzems). Tot i l’austeritat pròpia de l’orde, com que la funció d’aquestes construccions era més externa que interna, no és estrany trobar en alguns casos una gran riquesa decorativa, com a Santa Maria de Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt). La magnificència d’aquesta capella s’explicaria per estar vinculada alhora a l’orde del Temple i als barons de la vila, el segon dels quals, Pere, dit Cor de Roure, després d’haver estat un dels cavallers templers més eminents, va decidir convertir el temple de Santa Maria en mausoleu familiar.

L’Hospital va tenir un nombre considerable d’establiments mixtos: Isot, Costoja, Siscar. Però la presència en un convent de persones d’ambdós sexes no comportava forçosament un estatut de casa mixta; probablement hi havia una organització adaptable dins d’una norma general –la regla– que permetia actuar de manera diferent segons les situacions. Dins la vida dels convents dels ordes militars hi havia feines considerades tradicionalment femenines (treballs domèstics, atenció als malalts), que eren encarregades a les dones. També hi havia feines considerades masculines: l’administració i la cura dels preceptes religiosos, tasques que pressuposaven un procurador o un capellà masculins. Coneixem pels documents que moltes feines domèstiques eren dutes a terme per esclaus sarraïns, però, excepte en un cas documentat a la casa templera de Montsó, no es parla mai d’esclaves.

La necessitat de subvenir a les feines especialitzades de part de persones dels dos gèneres comportava la cohabitació; si aquesta es realitzava en el mateix edifici o en edificis annexos, és un problema que les diferents comunitats devien resoldre en cada cas i segons les possibilitats de cada convent.

Si, com suggereix Tommasi (1992), la presència de dones als convents dels ordes militars anava principalment associada a les funcions assistencials i hospitalàries d’aquests establiments, devia ser més freqüent trobar dones a les cases de l’Hospital que a les del Temple, ja que eren més propis dels primers els establiments destinats a tenir cura de pelegrins i malalts.

No consta cap establiment de monges templeres. En canvi, cap al final del segle XII van començar a aparèixer comunitats estrictament femenines en l’orde de l’Hospital. Una possible raó que va impulsar la creació d’aquest tipus de convents fou la d’evitar el contacte de persones d’ambdós sexes en un mateix àmbit. Tanmateix, és possible que la creació de convents femenins s’hagi de relacionar amb la vida religiosa en ella mateixa, és a dir, amb una major atenció a la vida contemplativa. En aquest context resulta significatiu que els nous establiments femenins hospitalers s’anomenessin monasteria, i no hospitalia.

Des de la seva fundació, les comunitats femenines podien necessitar homes per a atendre les tasques de tipus espiritual i temporal; tot i que no era obligatori, solien tenir un o més capellans i un administrador, a més d’altres germans, que estaven subjectes a l’autoritat de la priora, la qual, al seu torn, depenia d’una autoritat superior, que era el castellà d’Amposta o el gran prior de Catalunya.

Coneixem documentalment –no se n’ha conservat res– l’important conjunt arquitectònic del convent femení d’Alguaire (Segrià), que va ser la seu d’una important comanda hospitalera. Dins la Castellania d’Amposta hi hagué un convent de monges hospitaleres a la Ràpita (ara també desaparegut), que al segle XV va passar a Tortosa. En terres aragoneses encara es conserva bona part de les edificacions del monestir de Sixena.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III; King, 1923; Enlart, 1925-28; Deschamps, 1934-39; Gaya, 1946; Tommasi, 1981; Castán, 1983; Legras, 1983; Catalunya romànica, 1984-98, vol. I-XXVII; Oursel, 1986; Pringle, 1988; Tommasi, 1992; Kennedy, 1994; Fuguet, 1995 i 1997; Pringle, 1997; Fuguet, 1998a i 2000.

L’hospital de la Santa Creu de Barcelona

Sala de l’ala de llevant, amb arcs de diafragma, segurament la primera que es va construir.
BC – R.Marco

Introducció

Al principi del segle XV i abans de la fundació de l’hospital de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona disposava de diversos hospitals per a l’assistència de malalts i pobres: el del canonge Pere Desvilar o de la Ciutat, el de Bernat Marcús, el del canonge Colom, el de Sant Macià o de Pere Vilar, el de Santa Margarida o dels Masells i el de Santa Eulàlia del Camp. Amb tot, l’atenció benèfica era molt precària, de manera que l’1 de febrer de 1401 el Consell de Cent rebé el projecte d’unificar-los, amb tots els béns i drets; aquesta unió s’acordà el 15 de març i fou confirmada pel papa Benet XIII el 5 de setembre de 1405. Sobre l’autoria o els impulsors d’aquest pla tan ambiciós no hi ha cap notícia explícita, si bé és evident que els qui el conceberen coneixien perfectament les necessitats assistencials de la Barcelona del quatre-cents i s’adonaven dels problemes que generava una dispersió tan considerable de centres hospitalaris. Malgrat la manca de documentació, hi ha indicis que permeten conjecturar que aquest projecte sorgí de l’entorn de la reialesa, amb el suport dels prohoms barcelonins i el capítol catedralici. Des de bon començament també es decidí el seu nom, hospital de la Santa Creu, i l’emplaçament, al lloc on aleshores hi havia l’hospital del canonge Colom i els patis circumdants, al raval de la ciutat. Es va situar, doncs, entre el camí de Montjuïc, actual carrer de l’Hospital, i el del Llobregat, actual carrer del Carme, concretament a banda i banda del fons de la riera de la Creu d’en Malla, desviada arran de la construcció de la muralla.

Les obres de l’hospital de la Santa Creu gaudiren, des del seu inici, d’un suport financer important, tant per les rendes i els béns propis del centre com pel patrimoni dels antics hospitals i els ingressos de naturalesa pública i privada, sobretot els procedents de la reialesa i del papat. Val a dir que certes aportacions, com la del rei Martí l’Humà, no foren de caràcter pecuniari, sinó en forma de material de construcció, ja que el monarca féu donació de tota la pedra i el reble que eren a les drassanes i que s’havien destinat a bastir un nou palau reial, construcció que s’interrompé tot just començada.

Vista aèria del complex de l’hospital i la Casa de la Convalescència, entre els carrers del Carme i de l’Hospital. Al centre, les tres ales gòtiques al voltant del pati central.
J.Todó
Del 1402 al 1411, els administradors de l’hospital anaren adquirint nous terrenys als carrers del Carme i d’en Cervelló (actualment, Floristes de la Rambla). Precisament fou al carrer del Carme on es produïren més compravendes de cases, horts i patis, atès que aquest sector no formava part del patrimoni de l’hospital d’en Colom. La necessitat d’engrandir les dependències existents comportà una certa urbanització de l’entorn de la nova construcció i del convent de Santa Maria del Carme.

L’edifici del nou hospital mantingué la seva funció original fins al final de la segona dècada del segle XX, quan tots els serveis mèdics foren traslladats progressivament als pavellons de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, obra modernista de Lluís Domènech i Montaner.

L’any 1931 el conjunt arquitectònic fou cedit a l’Ajuntament de Barcelona i des del 1939 és la seu de la Biblioteca de Catalunya. Durant del segle XX, sobretot entre els anys trenta i seixanta, s’hi van portar a terme diverses actuacions de restauració. Aquestes intervencions van consistir, d’una banda, en l’enderroc dels edificis que al llarg del temps havien estat adossats a les parets de l’hospital, principalment entre el carrer de l’Hospital i el carrer d’en Cervelló, cosa que va permetre deixar a la vista els murs originals; i, de l’altra, en la reconstrucció de les galeries porticades del claustre, de la nau de llevant i de la septentrional, de manera que es posaren al descobert els arcs de diafragma de la primera planta i les claus de volta de la planta baixa; a més a més, en el transcurs dels treballs de recuperació de la capella aparegueren la volta de canó, pertanyent a l’edificació del segle XIII, i algunes voltes dels segles XV i XVI. La darrera intervenció s’inicià el 1991 i consistí en la rehabilitació de les naus gòtiques i l’ampliació d’espais, segons un projecte dirigit per l’arquitecte Joan Rodon i Bonet. Aquests últims treballs s’enllestiren el 1998.

El projecte i l’edifici actual

Planta del primer pis del complex de l’hospital, amb indicació de les parts primigènies, a excepció de la capella. Escala 1/800.
J.Rodon, 1992
L’hospital –sense els afegits posteriors al gòtic– és format per tres ales al voltant d’un pati central obert a migdia. Tot indica que el projecte inicial ja preveia aquesta configuració i que no es tracta d’un pretès conjunt, inacabat, de quatre ales al voltant d’un claustre. Més aviat hi hagué la voluntat de crear un espai central i obert cap a migdia que permetés, alhora, integrar la capella, que, com en altres hospitals medievals catalans, es troba allunyada de la resta de construccions. D’aquestes tres ales, només la de llevant (carrer d’en Cervelló) i la septentrional (carrer del Carme) pertanyen al segle XV, perquè l’ala de ponent és obra del XVI.

Seguint una de les tipologies pròpies de l’arquitectura hospitalària catalana, de les dues plantes que tenen les ales, només el primer pis o planta superior ofereix un espai ampli i únic gràcies als arcs de diafragma apuntats al tram longitudinal, els quals suporten la coberta amb bigueria a dos vessants, i de mig punt als vèrtexs de les crugies, cosa que afavoria la funcionalitat que es volia donar a les sales de malalts. Atès que aquests arcs de diafragma descansen sobre permòdols, el mur apareix net, amb una superfície regular que en ressalta la senzillesa i austeritat. A la planta baixa destaquen els arcs escarsers de les finestres i les voltes de creueria molt rebaixades. Per la banda exterior, a fi de contrarestar la força dels arcs de diafragma del pis i dels arcs torals de la planta baixa, hom hi disposà un seguit de contraforts, com a les galeries porxades del pati. Val a dir que s’accedia a l’edifici a través de la porta situada a la planta baixa de l’ala del carrer del Carme.

Secció transversal del porxo del pati i de l’ala gòtica del carrer de les Egipcíaques. Escala 1/800.
J.Rodon, 1992
Al voltant del jardí o pati s’adossen tres galeries porxades a les tres ales, amb les tramades cobertes amb volta de creueria i obertes a l’espai central mitjançant un arc apuntat. Els nervis de les voltes descansen sobre permòdols amb una represa vers el claustre. Cadascuna de les voltes de les naies té, aproximadament, setze peces cantoneres.

El procés constructiu

A partir dels testimonis documentals, el procés constructiu es pot fixar en tres etapes. La primera, del 1401 al 1415, presenta una intensa activitat i és la millor documentada. En efecte, després que el 17 d’abril de 1401 les autoritats reials, eclesiàstiques i civils procediren a col·locar les quatre primeres pedres del nou edifici, la necessitat d’una gran quantitat de material obligà a recórrer molt aviat a la pedrera de Montjuïc, concretament als talls que la majoria de molers i alguns mestres de cases tenien sota la capella de Sant Ferriol.

Tot indica que les obres s’iniciaren per la nau o ala de llevant, probablement perquè era la més propera a l’hospital d’en Colom, i continuaren després per l’ala nord. A més, en aquesta primera etapa s’alçaren també les galeries claustrals corresponents, l’església i una primera farmàcia, i es construïren el celler, els safareigs i el guarda-roba.

A la darreria del 1403 tingueren lloc els primers subministraments de fusta a càrrec del veler Antoni Torra i el fuster Antoni Fàbregues. Per contra, la compra de calç als guixaires Gabriel Sabater, Bernat Corts, Jaume Corts i Bernat Mulner començà molt abans, el 1401. Quant a la provisió de teules i rajoles, cal destacar la presència de nombrosos rajolers.

Molts dels mestres de cases i rajolers que hi participaren treballaren també en altres obres que es feien a la ciutat, principalment a la muralla i a l’hospital de Santa Margarida. És important d’assenyalar la presència (testimoniada, si més no, en tres ocasions entre el 1404 i el 1405) del mestre de cases Arnau Bargués, actiu també a la façana de la casa de la Ciutat i al palau reial de Poblet.

Interior d’una de les ales del claustre, bastit segons un projecte del mestre Guillem Abiell.
ECSA – G.Serra
Al principi del 1405 ja s’havien enllestit els murs i diversos arcs de diafragma de la planta superior de la nau de llevant, i en algun punt (segurament cap a migjorn) s’havia començat a posar l’embigat que havia de suportar la teulada. En aquesta conjuntura, el 15 de gener, el prevere Pere Cardona, prior de l’hospital, i el fuster Antoni Fàbregues signaren la concòrdia i el contracte d’obra per a cobrir la part que restava de la nau superior. Es tractava d’assegurar l’armadura de la coberta mitjançant bigues escairades, cabirons, taules, xebrons, llistons, etc., i, per altra banda, calia armar i desarmar les voltes de la planta baixa amb matrassos, soles, cintres, ponts, cavalls, etc. Si es té en compte que aquests treballs s’havien d’iniciar després que els mestres de cases haguessin enllestit la seva part, en el moment de subscriure el contracte encara hi devien estar treballant. Segons les àpoques conservades, el període que va del 2 de març de 1405 al 6 de febrer de 1408 –aproximadament tres anys– és, amb molta probabilitat, el temps que el fuster Antoni Fàbregues esmerçà per a cobrir la nau de l’ala de llevant que mira cap a migjorn.

Tot just començada la fàbrica del nou hospital, hom veié que també calia construir-hi una capella encara més gran que la que ja hi havia a l’hospital d’en Colom. Per això, amb l’autorització del bisbe de Barcelona, Joan Armengol, s’aprofità una part d’aquest antic hospital per a l’edificació de la nova església dedicada a la Santa Creu, amb diversos altars i capelles i amb el seu propi campanar. Aquesta anuència episcopal rebé molt aviat l’impuls del rei Martí l’Humà, el qual, per mitjà de l’autorització dels capítols i ordinacions de la confraria de la Santa Creu, datada a Valldaura el 27 de setembre de 1405, en donà a conèixer el projecte, que havia de consistir en un temple amb presbiteri major i tres capelles laterals per banda.

El primer esment de la construcció del claustre no apareix fins el 6 de juny de 1406, data en què Pere Cardona, prior de l’hospital, i el mestre de cases Guillem Abiell signaren la concòrdia corresponent. El contingut d’aquest contracte és força interessant des del punt de vista arquitectònic, perquè descriu amb absoluta precisió la disposició dels elements principals del claustre, que, en el moment de l’execució, experimentaren realment molt poques variacions. De fet, el seu estat actual coincideix grosso modo amb aquesta descripció.

El mestre Abiell, que hi participà fins el 1414, tot comptant amb la col·laboració d’altres mestres de cases, entre els quals cal destacar Pere Gabiol, Bernat Estrany, Guillem Roure, Bartomeu Reiners i Jaume Cabrer, certament no modificà el projecte inicial i aixecà les galeries del claustre amb voltes de creueria i terrat, una característica que es repeteix en altres edificis alçats sobretot en zones poc urbanitzades, de manera que, si avui hom hi percep alguna diferència constructiva respecte del contracte, s’ha d’atribuir al mestre o als mestres de cases (desconeguts) que acabaren el claustre a partir de la segona meitat del segle XV. Almenys dues claus de volta del claustre foren treballades presumiblement per Llorenç Reixac (l’únic escultor documentat), el qual hi representà i pintà les imatges de sant Pere i sant Pau.

A l’ala de llevant es conserven cinc capitells gòtics que destaquen de la resta, que són peces del segle XVI, i d’altres que són fruit de la restauració duta a terme els anys cinquanta del segle XX. S’hi troben representats dotze bustos humans flanquejats de fullatges. Tot i que es desconeix l’escultor que realitzà els capitells, alguns estudiosos n’han relacionat l’estil amb l’obra de Pere Joan (Vilarrubias, 1969) i de Jordi de Déu (Beseran, 1988).

Vers el 1412, certes parts del nou hospital es trobaven ja en una fase molt avançada; almenys això és el que es pot deduir del fet que el cortiner Joan Basteller confeccionés, amb les anelles i els filferros de subjecció escaients, una cortina de colors per a un altar que hi havia a dins mateix de l’edifici. Precisament, el 28 de novembre d’aquell any Ferran d’Antequera i la reina Elionor d’Alburquerque visitaren Barcelona i és possible que s’aprofités l’avinentesa per a mostrar als monarques l’estat de la construcció. A més a més, la reiterada presència de fusters en treballs a l’interior de les naus o en obres de reforma dutes a terme a partir d’aquest moment, juntament amb el lliurament de diners, probablement s’explica pel fet que vers el 1413 el nou hospital, si més no l’ala de llevant, ja havia entrat en funcionament, per bé que encara calia culminar els treballs de l’ala septentrional i els que afectaven una part de l’ala de llevant contigua a l’anterior.

Quan a la darreria del 1413 una part de l’hospital ja podia acollir malalts, es va procedir a la construcció de la primera farmàcia, situada a l’ala est, la qual cosa s’aconseguí gràcies a la generositat d’un ciutadà de Barcelona, Francesc Adrover, que aleshores s’hi trobava convalescent; de fet, en les Ordinacions de l’hospital del 1417 es fa explícit que aquesta dependència ja està construïda.

Les notícies arquitectòniques de la segona etapa, que va del 1416 al 1445, són molt escasses. Vers el 1440, l’església estava gairebé enllestida i només restaven per fer els elements ornamentals de l’interior; per això el 22 d’octubre de 1442 Pere de Coll, metge barceloní, concedí als administradors una suma important de diners com a sufragi de les despeses per a obrar el retaule de l’altar major, que no s’ha conservat, sota la invocació de la Santa Creu. Arran d’aquesta generosa aportació, el 29 de novembre de 1443 els administradors assignaren aquest treball als pintors Pere Terrers i Francesc Vergós.

Coincidint amb els treballs pictòrics a l’interior de l’església, s’iniciaren també les obres de la sagristia. Així, el 6 d’agost de 1443 els administradors i els molers Jaume Granell, Berenguer Batlle i Nicolau Sitjar signaren la concòrdia per la qual aquests es comprometien a extreure pedra del tall que l’hospital posseïa a Montjuïc.

Cal pensar que les obres de la sagristia i les que es duien a terme en altres dependències es van allargar durant la segona meitat del segle XV, per bé que aquesta tercera etapa (del 1446 al 1499) es caracteritza per una gran imprecisió en la destinació dels materials que van proporcionar els mestres de cases, els fusters, els guixaires, els ferrers, els pintors, etc. Veritablement, fins el 1463 no hi ha cap document que es pugui relacionar amb l’activitat constructiva de l’hospital, i del 1463 al 1492 torna a haver-hi un buit de notícies. L’any 1492 destaca per l’adquisició de mobiliari i peces d’orfebreria (la confecció d’una custòdia per a l’església, obra de l’argenter Ramon Valls), per les reformes a la sala dels nens, per la fàbrica d’una nova cuina i per les pintures d’Antoni Dalmau a la nau de llevant.

Entre el 1493 i el 1499 els treballs s’intensificaren considerablement, com ho fan pensar les nombroses cartes de pagament fetes a diversos artesans.

Durant el 1498 i el 1499 els treballs més remarcables foren els de fusteria, en concret els relacionats amb l’embigat o el cobriment d’alguna part de la teulada, com es dedueix de les aportacions de jàsseres, xebrons, cabirons, etc. que feren el mestre de cases Miquel Oliver i el fuster Joan Clusa; nogensmenys, el ritme de l’activitat constructiva no minvà en cap moment, ans al contrari, el constant subministrament de pedra i guix probablement corresponia al cobriment amb arcs de diafragma de l’ala nord-oest que dóna al carrer del Carme, de manera que, amb aquests treballs, quedava enllestida aquesta ala i es deixava a punt l’arrencada de la de ponent, que, segons diverses opinions, s’inicià el 1509 (Dalmases, 1998).

Bibliografia consultada

Roca, 1920; Martinell, 1935a; Vilarrubias, 1969; Beseran, 1988; Dalmases, 1998; Castejón, 2001.

L’hospital de Santa Maria de Lleida

El sever i compacte edifici de l’hospital, vora la Seu Nova.
ECSA – J.Todó
Al llarg de l’edat mitjana la ciutat de Lleida mostrà una gran preocupació per l’atenció i l’acolliment de pobres, malalts i desvalguts. Bona prova d’això és l’elevat nombre d’institucions assistencials que s’hi erigiren d’ençà del segle XII. Amb tot, la mala gestió i les dificultats per a obtenir rendes precipitaren la progressiva desaparició de la majoria d’aquests centres, mentre la resta subsistia en unes condicions força lamentables. A mitjan segle XV, la situació devia ser especialment dramàtica, de manera que sorgí la necessitat d’unificar-los, a fi de crear un hospital general. Aquest mateix procés, semblant en moltes altres ciutats d’arreu d’Europa, s’havia donat uns quants anys abans a Barcelona i, poc després, a Tarragona i Montblanc. La primera referència documental que palesa la voluntat de dur a terme aquesta unió data del 24 de maig de 1435. La iniciativa, però, no va reeixir, i no fou fins el 1447 que la seu de la nova institució quedà establerta en un dels hospitals fusionats, situat al barri del Cappont. Tanmateix, les contínues crescudes del Segre van aconsellar-ne el trasllat i la construcció d’un nou edifici dins l’entramat urbà. La col·locació oficial de la primera pedra va tenir lloc el 13 d’abril de 1454, en presència de representants del municipi, el bisbat i el rei. De fet, l’hospital va comptar des d’un principi amb el vistiplau d’Alfons el Magnànim, a través de la seva esposa, la reina Maria de Castella, que el 1453 ja havia expedit un privilegi al seu favor. Igualment, el 1455, el papa Calixt III, que du-rant la seva joventut havia estat alumne de l’Estudi General de Lleida, va emetre dues butlles pontifícies que li atorgaven alguns drets i beneficis. Malgrat aquests esforços inicials, ben aviat aparegueren els primers problemes econòmics, circumstància que obligà a buscar alternatives de finançament, provinents en molts casos dels fons obtinguts de les multes municipals.

Des del punt de vista arquitectònic, l’hospital de Santa Maria de Lleida és un dels testimonis més destacats del gòtic civil català. D’entrada s’optà per un model allunyat de l’esquema seguit en la majoria d’institucions hospitalàries dels països de la Corona d’Aragó fins al primer quart del segle XV. S’hi observa un evident canvi conceptual en la solució, la disposició i les dimensions dels espais. Així, les grans naus resoltes amb arcs de diafragma apuntats, característiques dels hospitals del segle XIV i de l’impressionant conjunt de la Santa Creu de Barcelona –iniciat el 1401–, donaren pas a dependències i crugies més baixes i petites, organitzades en edificis més senyorials i de proporcions més modestes. Els centres de Sant Joan de Jerusalem a l’Espluga de Francolí (segle XIV o XV), Sant Pere a Vilafranca del Penedès (fundat el 1401) i d’en Llobera a Solsona (instituït el 1411) havien estat els primers de recollir aquesta nova tendència, que donà com a resultat establiments amb una aparença certament propera als palaus aristocràtics erigits a l’interior de les ciutats més importants del Principat.

Dintre d’aquest grup d’hospitals, el de Lleida és el més significatiu. La seva austeritat i senzillesa estan perfectament sintetitzades al pati, presidit per una imposant escala i per galeries volades, on es produeix una simbiosi entre l’essència de l’arquitectura gòtica civil catalana i una sèrie de matisos que l’aproximen a les fórmules del que es coneix com a primer Renaixement. L’aspecte actual, tot i que conserva l’esperit original, és fruit en part de les restauracions fetes al llarg del segle XX i de la seva adequació com a seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Figures tan rellevants com Cèsar Martinell o Adolf Florensa signaren alguns d’aquests projectes de reforma i millora del conjunt.

El pati central, que segueix el model dels patis amb galeries dels casals bastits per l’aristocràcia en aquell mateix moment.
ECSA – G.Serra
Es tracta d’un edifici exempt, de tres nivells i estructurat entorn de l’esmentat pati central, que en planta dibuixa un quadrat de 32,5 m de costat. Les quatre crugies inferiors estan cobertes per voltes de creueria articulades sobre nervis de pedra motllurats que arrenquen directament de mènsules adossades a la paret. Són voltes molt rebaixades, de manera que exerceixen una important força d’empenta cap a fora, i és per aquest motiu que fou necessari un bon sistema de reforç que en garantís l’estabilitat. En aquest sentit, en lloc de recórrer a l’ús de contraforts exteriors, que haurien alterat la visió unitària de les façanes, es preferí aixecar murs gruixuts, capaços de suportar-ne les tensions i les pressions. Pel que fa als pisos superiors, en canvi, aquest gruix es disminuí considerablement, ja que els sostres es resolgueren mitjançant bigues horitzontals de fusta, menys pesants que les cobertes de pedra. Però sens dubte fou al pati on es dugué a terme la intervenció més reeixida. Es trià la fórmula de galeries volades, desenvolupades sobre voltes rebaixades sostingudes per cartel·les esglaonades invertides, que li confereixen un aspecte aeri força atrevit. A l’angle nord-est, per la seva banda, se situà l’escala, recolzada damunt d’una volta rampant. Aquesta, que queda integrada en una de les quatre crugies de la galeria, permet la comunicació directa entre el nivell inferior i la planta noble. En canvi, l’accés al segon pis es devia fer en un principi mitjançant escales secundàries, probablement de fusta.

A l’exterior del conjunt destaca la porta principal de mig punt, situada a la façana septentrional. És composta per dovelles de dimensions desmesurades, les més grans de les portes d’aquest tipus conservades en l’àmbit dels països de la Corona d’Aragó. Al damunt s’obre una fornícula presidida per una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, flanquejada per dos escuts de la ciutat de Lleida. Aquesta figura es devia executar al voltant del 1460, segurament a càrrec de Bertran de la Borda, escultor i mestre de cases actiu a la ciutat entre el 1443 i el 1485, però no hi ha cap document que ho certifiqui.

La construcció de l’hospital devia avançar al principi amb una certa rapidesa, atès que un any després de la seva fundació oficial, el 1455, ja es parla de l’hospital nou i el 1457 se sap que hi eren atesos els primers malalts. No obstant això, no es tenen notícies de cap mestre fins al gener del 1457, quan Andreu Pi acceptà fer-se càrrec de l’obra de la Seu Vella, amb la condició que no hagués d’abandonar la de l’hospital que llavors estava dirigint. La seva tasca es perllongà fins el 31 de desembre de 1460, data en què abandonà la ciutat. Durant el mestratge d’Andreu Pi es feren probablement els nivells inferiors de l’ala septentrional, i també la major part de la crugia oriental. En aquests moments inicials també es devia habilitar algun espai on es poguessin celebrar els oficis litúrgics, encara que amb caràcter provisional.

Secció de l’edifici i planta del primer pis. Escala 1/500.
FPIEI – I. de Villalonga
De tota manera, i malgrat la manca de dades concloents, no sembla que Andreu Pi hagués estat al capdavant de l’hospital des d’un primer moment. El 1452, quan es veié la conveniència de construir-lo en un indret intramurs, Lleida comptava amb un artífex força rellevant, especialment conegut per la seva habilitat escultòrica. Es tracta de Jordi Safont, antic esclau del prolífic Marc Safont, amb el qual es va formar com a escultor i, versemblantment, com a mestre d’obres, atès que d’ençà del 1441 va desenvolupar el càrrec director de la Seu Vella. És probable que en aquell moment s’hagués encarregat a Jordi Safont el disseny del projecte de l’hospital. De fet, era la persona més idònia, no sols per capacitat, sinó també perquè havia sabut integrar-se perfectament en el teixit social i en els circuits artesans urbans, tot assolint un gran prestigi i benestar econòmic. Sigui com vulgui, però, és convenient insistir en el fet que tan sols se li podria atribuir la traça de l’edifici, ja que va morir dos anys més tard, el 1454. Llavors, o poc temps després, es degueren contractar els serveis d’Andreu Pi.

Arran de la marxa d’Andreu Pi al desembre del 1460, s’inicià un període d’inactivitat constructiva, motivat en gran part per la guerra civil catalana (1462-72) i que es perllongà fins al començament de la centúria següent. Les obres foren represes a la fi del 1506, quan el mestre de cases Antoni Gondàngels va iniciar la fonamentació de la cantonada sud-occidental. Amb tot, ben aviat hagué d’aturar les obres, ja que alguns dels seus obrers i un grup de mestres de cases de Lleida desconfiaven de la validesa dels criteris seguits en la seva execució. Davant d’aquest fet, al febrer del 1507 el mestre de Barcelona Joan Safont es personà a l’hospital per tal d’avaluar l’obra en qualitat de jutge. La seva sentència fou contrària a Gondàngels, de manera que aquest fou obligat a desfer tot el que havia realitzat i a començar de nou, d’acord amb els criteris establerts pel mateix Safont. Els treballs es degueren fer novament sota la direcció de Gondàngels, entre el 1507 i el 1510, però amb la supervisió del mestre major de la Seu Vella, Antoni Queralt.

No obstant aquesta represa de les obres, el cert és que per aquestes dates, tot just seixanta anys després del seu inici, l’edifici estava encara molt endarrerit. La situació començà a canviar a partir del 1517, perquè les autoritats municipals i el capítol de la catedral van unir els seus esforços i perquè el bisbe Jaime Conchillos (1513-42) n’esdevingué el principal impulsor. Bona mostra d’això són les nombroses referències documentals que exalcen el protagonisme i la importància de la seva contribució, que fins i tot s’estengué al control personal de les auditories o revisions anuals dels comptes.

L’any 1517 s’encomanà la finalització de l’hospital al llavors mestre major de la Seu Vella, Jaume Borrell. La seva actuació es va centrar, bàsicament, a l’interior de l’edifici, i de forma molt especial al pati i les galeries. Comptà amb la col·laboració del ja esmentat Antoni Gondàngels, que, pel que sembla i malgrat els errors comesos en el passat, continuava gaudint de la confiança del municipi. El 10 de setembre de 1517 es lliurà una primera part de l’obra, però el pati no quedà completament enllestit fins el 1519. A partir d’aquest moment, no hi ha cap més notícia on es constati la realització d’obres a l’hospital. És cert que la Paeria, al llarg del 1519, va continuar proporcionant-hi diners provinents dels bans municipals, i es conserven àpoques de petites quantitats en benefici de l’hospital, però segurament estaven destinades al servei dels pobres malalts i de la institució en general.

En qualsevol cas, cal tenir present que la documentació consultada només dóna a entendre que l’hospital estava enllestit fins a l’alçada de la teulada de la galeria del pati, i no hi ha cap indici que permeti pensar que ja s’havia fet el segon pis. Per tant, aquest sector es va construir després del 1519, sigui al mateix segle XVI o fins i tot en èpoques més tardanes.

Bibliografia consultada

Villanueva, 1803-51; Pleyan, 1873, 1877 i 1882; Prim, 1891 i 1893; Arderiu, 1903-04; Rocafort, s.d.; Roca, [1910]; Lampérez, 1922; Serra i Ràfols, 1926; Prim, 1928 i 1929; Martinell, 1935b; Sanahuja, 1944 i [1944-58]; Rius, 1948; Lladonosa, 1961-78; Leistikow, 1967; Lladonosa, 1972-74, vol. I, i 1974; Tarragó, 1975; Alonso, 1976; Lara – Trenchs, 1976; Olives, 1976; Tarragó, 1976, 1977a, 1977b i 1977c; Milà, 1984; Argilés, 1992; Bertran, 1992; Barral, 1994; Busqueta, 1994; Conejo, 1998, 1999 i 2002.

L’hospital d’en Llobera de Solsona

L’hospital d’en Llobera va ser fundat testamentàriament per Francesca de Llobera, filla del mercader solsoní Ramon de Llobera, el 29 de gener de 1411. Disposà que fos construït dins la vila, que perpètuament fos “conegut i anomenat Hospital d’en Llobera” i que, tant dins com fora, hi fossin esculpides, separadament, les armes dels Llobera i les dels Peramola, el llinatge del seu marit. També hi fundà un benefici sota l’advocació dels sants Miquel i Gabriel i en nomenà els tres primers administradors. Els succeïren un descendent seu, un de triat per l’Església de Solsona i un altre pel prior del convent de predicadors de la Seu d’Urgell. A la vila hi havia un altre hospital més antic, que el 1437, havent estat construït aquest, ja era conegut com l’Hospital Vell.

Aspecte actual de la façana principal de l’hospital, restaurada en excés.
ECSA – G.Serra
El lloc escollit per al nou hospital fou lo Vilaró, intramurs i al costat del portal d’en Cavarroques, en un solar ocupat per diverses cases i quatre patis. Actualment és emmarcat pel carrer dels Dominics, pel de la Regata i per la carretera de Bassella. El 30 de setembre de 1416 l’abat de Santa Maria de Solsona, senyor del solar, finalment donà llicència per a començar a bastir-lo. El 1431 les obres devien estar gairebé concloses, perquè el 29 de setembre d’aquest any l’administrador Joan de Llobera pagà “dos retaules” destinats al nou edifici als pintors barcelonins Jaume Cirera i Bernat Puig. El 24 de novembre de 1430, havent traspassat Bernat Guillem de Peramola, el vidu de la fundadora i usufructuari seu, els administradors van acceptar els béns donats per Francesca de Llobera a l’hospital.

Planta baixa de l’hospital.
R.Padullés, 1990
L’hospital perdurà fins el 1614, any en què fou creat un col·legi de l’orde de predicadors que hi establí la seva seu, conegut com el Col·legi d’en Llobera. El 1620 hi fou fundada la universitat, que Felip V extingí el 1717. El convent i el col·legi tingueren continuïtat fins el 1835, amb el parèntesi de 1821-23, en què l’edifici patí un incendi a la teulada. El 1837 serví d’hospital i del març al juliol del 1838 fou seu de la Universitat de la Junta Governativa dels carlins. Després, fou ocupat i danyat per la tropa. Els anys 1846-1910 allotjà el seminari diocesà. Durant aquest període fou bastida una ala porticada encalçada amb l’edifici gòtic per l’indret conegut com el Mirador. En 1912-29 fou novament ocupat pels dominicans i més tard serví de casal parroquial i d’escola de minyons. L’any 1989, el novell Consell Comarcal el comprà al Bisbat de Solsona per fer-ne la seva seu. En 1990-91 s’hi dugué a terme la primera fase de les obres que li han donat la fesomia actual. Des del 1995, la planta de les antigues golfes és ocupada per l’Arxiu Històric Comarcal de Solsona.

L’abandó de la funció hospitalària contribuí a alterar-ne la configuració original, però en conserva l’estructura bàsica. És un edifici de base rectangular, amb soterrani, dues plantes i golfes. La inclinació del solar determinà la reducció del soterrani a la part que tocava a la muralla. La façana principal és la de migdia, que sempre tingué al seu davant un pati o hort propi de l’hospital, convertit actualment en una plaça.

S’hi accedeix per un gran portal adovellat que té esculpides, a banda i banda, separades, les armes dels Llobera (un llop) i les dels Peramola (una mola). L’entrada és formada per un pati quadrat descobert, seguint el model característic del gòtic civil català, a l’entorn del qual s’organitzaven tots els espais i els seus accessos. A la part dreta del pati hi ha les escales. D’una banda, les que menen al soterrani, on es conserva una nau de volta apuntada i on, l’any 1598, es deia que hi havia un celler, un segon celler o galliner, un estable i un corral. De l’altra, les que porten a la planta superior, organitzada a partir d’una galeria porticada de tres cares, cadascuna de les quals té tres arcades i on també hi ha esculpides les armes dels Llobera –dues vegades– i les dels Peramola.

Les estances més específiques de la funció hospitalària eren situades a peu pla de l’entrada i del pati. A l’esquerra, una porta dóna accés al que era el dormitori dels homes, i una altra de situada a la dreta portava al de les dones. L’any 1598 es digué que ambdós dormitoris constaven de cinc cambres, que probablement eren els espais que delimitaven cinc arcs de diafragma apuntats, dels quals avui es conserven quatre al dormitori masculí i un al femení. També hi havia en aquesta planta allò que en 1598-1607 s’identificava com la botiga del blat, el pastador, la cuina, el menjador, la cambra del refetor i la capella, encara que les reformes posteriors no en permeten avui la localització precisa.

Pel que fa a la capella original, desfeta als segles moderns, tot indica que era situada al fons del pati i que devia ser més petita que la que arribà al segle XX, tot ocupant-ne una part. Al Museu Diocesà de Solsona es conserven tres claus de volta gòtiques, amb les armes dels Llobera i les dels Peramola, que sembla que en provenen. S’accedia a la capella moderna per una porta que té una llinda amb un escut atribuït al bisbe Juan Álvaro (1613-23). Els anys 1598-1607, abans de les reformes, la capella contenia l’altar, un retaule “pintat ab les figures de sanct Miquel y sant Gabriell”, un pal·li amb les armes dels Llobera i un altre amb les dels Junyent i tres caixabancs. Els dominicans l’ampliaren, tot donant-li traça renaixentista i construint-hi una espadanya i una portalada –datada el 1641–, que permetia accedir-hi des del carrer. D’aquesta capella moderna, que acabà servint de teatre, avui pràcticament no en resta res.

Al final del segle XVI, la cambra del procurador dels administradors sembla que era en aquesta planta de peu pla, però també en tenia una altra a la superior, on hi havia la del tinell, la dels graners, el guarda-roba i quatre cambres més, i on el 1607 s’esmentava una altra cuina i la peça de l’arxiu. A la cambra situada al damunt de l’entrada, que tenia un foc a terra, hi havia (1598) “dues himatges de pedra marva, la una dels Reis y, l’altra, de la Pietat”. Fora de les parets mestres, els espais i els sostres d’aquesta planta principal i de les antigues golfes són completament refets.

Les reformes començades el 1990 serviren per a la seva consolidació i reutilització, però hi introduïren alteracions inacceptables. En lloc de respectar les traces principals de la història acumulada a l’edifici, s’hi ha seguit, en una bona part, el criteri de pretendre retornar-lo a un estat original que, molt sovint, fàcilment s’observa que és imaginat i fals. La portalada renaixentista (1641) del carrer dels Dominics fou destruïda i substituïda per una de nova que pren model de la portalada original de migdia, que era l’accés històric de l’hospital. Actualment, l’accés quotidià a l’edifici es fa a través d’aquesta porta nova, tot restant la històrica i també el pati com a elements ocasionals. A la façana principal foren recuperades o mantingudes quatre finestres geminades originals: dues damunt la portalada i dues més a la banda dreta, però s’hi incorporaren dues més de postisses a la banda esquerra. També en aquesta façana, fou suprimida la font que hi havia a la part dreta de la portalada, que tenia una pica rodona treballada gòtica, i la que hi havia a la part interior del mateix indret d’aquest mur, dins l’entrada o pati. Igualment fou suprimit l’accés existent, a la dreta d’aquesta font exterior, en una part del soterrani, mitjançant unes escales de pedra. A la façana del carrer dels Dominics hi foren afegides tres finestres geminades, i a la de tramuntana, cinc; només algunes d’aquestes finestres corresponen a antigues obertures. D’altra banda, les obertures de la planta de les antigues golfes, assenyaladament a la façana principal i a la del carrer dels Dominics, presenten una solució molt diferent de l’original i de la que tenia l’edifici abans de les reformes.

Bibliografia consultada

Benet, 1904, pàg. 71-72 i 107-108; Barraquer, 1906, vol. II, pàg. 101-102; Torras, 1922, pàg. 57-58; Madurell, 1950, pàg. 363; Serra i Vilaró, 1953; Costa, 1959, pàg. 365; Batlle Gallart, 1969; Llorens, 1970; Coll, 1981-82; Planes, 1984; Llorens, 1986-87, vol. 2, pàg. 94-106 i 216-223; Museu Diocesà…, 1989, pàg. 243-244; Planes, 1989; Obres de remodelació…, 1990-91; Casserras, [1992], pàg. 7; Planes, 1993c i 1994; Sala, 1997, pàg. 9-15; Cardona, 1998; Planes, 2002.

L’Orcagna

Nom amb què és conegut Andrea di Cione, pintor, escultor i arquitecte italià, documentat a Florència entre el 1343 i el 1368.
Florència?, segle XIV — Florència?, segle XIV

Autor del tabernacle d’Orsanmichele a Florència, el 1359 dirigí a Orvieto les obres de la catedral. Després del 1362 tornà a Florència, on participà en la construcció de la catedral. La seva producció pictòrica parteix de Giotto i dels florentins, bé que hi incorporà elements decoratius senesos; així, als contactes amb Taddeo Gaddi i Bernardo Daddi s’afegeixen els d’A.Lorenzetti i S.Martini, la qual cosa es manifesta en l'Anunciació (1346) de l’església florentina de San Remigio i en la taula amb Crist i sants de la capella Strozzi, a Santa Maria Novella (Florència). D’altres obres atribuïdes són un políptic a l’Accademia Fiorentina, i els fragments del Triomf de la Mort al Museo dell’Opera di Santa Croce. Influí en la pintura toscana de la segona meitat del s XIV.

L’origen de la masia clàssica

La masia, terme que segons s’entén majoritàriament fa referència a la casa aïllada o habitatge que alhora és centre d’una explotació rural –encara que alguns hi afegeixen que cal que tingui una certa importància des del punt de vista arquitectònic–, ha trigat molts anys a tenir un lloc en la història de l’arquitectura catalana.

Les raons d’aquesta absència s’haurien de cercar, primer, en el fet que, com a casa rural –i, per tant, obra menor i sense monumentalitat–, ha estat emmarcada dins l’ampli i sovint ambigu ventall de les anomenades “arquitectures populars”, fins i tot en treballs relativament moderns com els dels arquitectes Carlos Flores (1973) o Luis Feduchi (1976).

Aquest fet encara prové de l’interès que van despertar arreu l’art i l’arquitectura populars a les primeres dècades del segle XX, amb els seus valors formals, les solucions locals als problemes constructius i l’adaptació als microclimes, tot plegat com a indicador de diversitats regionals, per la qual cosa els naixents nacionalismes veieren immediatament en la masia els trets diferencials de Catalunya que cercaven.

Al Principat, aquest punt de vista fou difós amb força per arquitectes com Josep Puig i Cadafalch (1913) i Josep Danés i Torras (1919), o folkloristes i geògrafs com Joaquim Folch i Torres i Pau Vila, als quals seguiren molts altres.

La masia va centrar un procés d’idealització i mitificació que anava molt més enllà dels seus valors arquitectònics i es va contemplar com l’essència d’un suposat art nacional, amb un origen imaginari i una permanència des de l’època romana.

A l’apropiació politicocultural d’aquesta construcció, cal afegir-hi el debat suscitat entre els arquitectes noucentistes –partidaris de la incorporació a l’arquitectura dels elements tradicionals provinents de la masia o d’altres construccions rurals, com a referent dels valors propis no contaminats amb influències foranes– i els racionalistes, que miraven cap al centre i cap al nord d’Europa (Puigverd, 1998).

I no és que aquests darrers es desinteressessin de l’arquitectura popular, tal com es pot comprovar amb els treballs del GATCPAC sobre les cases eivissenques i de la Mediterrània en general, admirades sobretot per les seves línies pures i l’absència d’elements superflus.

Així doncs, a causa de la consideració de la masia com a arquitectura popular, el protagonisme que adquirí en l’esmentada controvèrsia a la tercera dècada del segle XX i la utilització política dels seus valors, l’arquitectura del mas ha quedat fora dels paràmetres establerts pels historiadors de l’art fins a èpoques ben recents.

L’estudi tipològic de la masia

De fet, els primers passos per a recuperar la masia per a la història arquitectònica catalana, amb un nou reconeixement del seu interès, s’haurien de situar els anys setanta del segle XX, en els estudis sobre la tipologia de l’arquitectura rural, com el dut a terme al cantó suís del Ticino entre els anys 1974 i 1976 (Rossi, Consolacció, Bosshard, 1979). En aquest sentit, s’haurien de considerar aportacions clau d’aquella recuperació l’aprofundiment en els estudis tipològics de la masia i les hipòtesis sobre el procés que va conduir a la consolidació d’un tipus invariable de mas al segle XVI (Moner, Pla, Riera, 1979).

De fet, Danés (1931), en els darrers articles –en els quals oferia una visió més global i madura del tema–, ja posava l’accent en l’aspecte tipològic de la masia com a fet singular, i també en les causes que conduïren a la creació d’una estructura arquitectònica peculiar i constant, deixant de banda els seus coneguts sistemes de classificació segons aspectes formals i secundaris, com el de les cobertes.

Així, mentre que en els treballs recents sobre l’arquitectura del mas encara es reprodueixen els dibuixos d’aquestes classificacions segons la disposició de les teulades com una realitat tipològica inqüestionable, Danés ja se centrava en l’aspecte fonamental: la formació de la casa de tres cossos amb la gran sala central al pis, que anomena “l’estructura clàssica de la masia”, a partir de l’evolució –potser massa ingènua i lineal– d’altres tipus anteriors.

És precisament aquesta “estructura clàssica” consolidada la que Joaquim Garriga (1986) situa com una creació cinccentista a Catalunya i que es manifesta sobretot en els elements i detalls arquitectònics, que es deuen en realitat, segons aquest autor, més a una “eclosió tipològica autònoma” que no pas a “nocions renaixentistes d’ordre i simetria” –tot i ser coincidents– o a influències foranes com les de les villae del quatre-cents italià, tal com el mateix Danés (1919) apuntava.

Quan per fi s’estudia l’arquitectura catalana a l’època del Renaixement es reconeix la singularitat i l’interès arquitectònic de la masia, no tant com un fenomen aportat des de l’exterior, com altres estils vinculats d’una manera específica al Renaixement, sinó com el resultat d’un procés tipològic on hi ha intervingut un conjunt de factors de caràcter històric, social i econòmic.

Això ens condueix a la convicció que aquest procés, aquesta evolució tipològica, es produeix essencialment al llarg dels dos segles anteriors, durant l’eclosió de l’arquitectura gòtica a Catalunya, i que la seva consolidació té lloc al final d’aquesta època amb independència d’imposicions estilístiques.

La construcció en alçada

Hauríem de situar l’inici d’aquest procés entre els segles XII i XIII, amb la construcció en vertical de masos amb pis i de masos torre (Riu – Segret, 1986), edificacions que ja requerien un grau d’especialització superior a les construccions de desenvolupament horitzontal.

Aquests darrers masos –que s’originen en una època anterior però que es continuen construint durant el gòtic–, basats en l’agregació de cambres o peces de tendència quadrangular o bé en un únic cos allargat recolzat en un marge o que aprofita una bauma, cobrien aigües amb materials lleugers i representen un estadi molt primitiu del mas tot seguint models i sistemes ancestrals més precaris i bastits pels mateixos pagesos.

En canvi, en un mas torre –amb dos o més pisos, cantonades de pedra més o menys ben tallada, trespols resistents i coberta amb teula ceràmica o llosa prima de pedra tova o de pissarra–, la construcció es porta a terme mitjançant la perícia de mestres especialitzats amb l’ajuda de l’estadant i seguint un model ben conegut per tots (Moner, 2001).

En aquest segon cas, cal deixar de qualificar-los com una “construcció popular” –en la qual sempre predomina l’ús i la construcció sobre l’acte conscient de creació formal i les formes obertes amb fàcil capacitat de creixement– i començar a veure-hi el naixement d’una arquitectura vernacla preindustrial, que evolucionarà cap a un tipus genèric –el mas d’“estructura clàssica” amb tres cossos i sala central al pis–, que caldrà tenir en compte i incloure en la història de l’art al costat de les arquitectures del poder.

En qualsevol cas, potser la diferència més important entre el mas horitzontal i el vertical no va ser només l’especialització constructiva, sinó sobretot la divisió de funcions tant pel que fa a la situació del bestiar a la planta baixa i la residència al pis o pisos, com a la presència de cambres diferenciades en aquesta zona de l’habitatge, independitzades de la cuina, que és sempre la peça principal.

Ca n’Avellana, a Maçanet de la Selva, un exemple ja plenament canònic de masia d’estructura clàssica de tres cossos.
ECSA – G.Serra
Efectivament, l’esquema tipològic que s’estableix en el mas torre és el d’una construcció sensiblement quadrada en la qual les diferents plantes estan dividides estructuralment i funcionalment en dues parts, cosa que dóna lloc a dos espais allargats, especialment quan l’amplada és massa gran per a construir-hi trespols amb la llargària habitual de les bigues de fusta. Aquesta disposició no s’ha d’entendre com la suma o acoblament de dues crugies, ja que la separació entre els dos espais –fora d’algun cas a la planta baixa– té lloc gairebé sempre mitjançant envans prims, mentre que el suport de l’embigat, quan és necessari, es resol amb un arc o una biga de fusta.

En aquest cas, un dels dos espais del pis es destinava a la cuina i el menjador, és a dir, era el lloc de la vida quotidiana, mentre que l’altre es podia subdividir i destinar-lo a cambres de dormir o magatzems.

Amb independència dels dubtes sobre l’ús que tenien els masos torre, bé com a casa de pagès amb bestiar i terres –el que es podria entendre com un mas–, bé com a habitatge de batlles o de la petita noblesa (Bolòs, 1995), crida l’atenció que quan aquesta construcció adquireix majors dimensions, a partir del segle XIV, se segueix aquesta mateixa estructura i divisió però amb els dos espais allargats ben constituïts i separats per un mur central de caràcter estructural, que constitueixen una planta pràcticament quadrada, com es pot observar en nombrosos masos, la major part dels quals s’han ampliat amb posterioritat.

Aquest és el mas de dos cossos, el propi dels segles XIV i XV, de planta baixa, pis i, molt sovint, un segon pis o golfes, tipus que perdurarà en algunes àrees fins ben entrat el segle XVIII. Ara bé, no sempre l’esquema constructiu és tan clar, i es dóna el cas de construccions d’aquesta època amb una estructura constituïda per una juxtaposició de cossos rectangulars que també acaben formant una planta quadrada, com ca n’Aulina, al Pla de l’Estany, o bé can Florit o can Fonalleda, a Palafolls.

Però al nostre entendre, el sistema constructiu de dues tramades o crugies superposades amb la coberta de dues aigües i el carener coincident amb el mur central o bé perpendicular no és la característica principal del típic mas de dos cossos.

Del menjador a la sala

Can Basses de Camós. La finestra coronella geminada de la façana fou afegida probablement al segle XV, quan es desplaçà la cuina per a obtenir una sala sobre la porta principal.
ECSA - J.Moner
En realitat, el que marcarà definitivament l’evolució de la masia serà el fet que, mentre als masos d’estructura horitzontal, als masos torre o fins i tot als primers masos de dos cossos, la cuina és el lloc on es desenvolupa la vida familiar i l’únic destinat a menjar-hi, en molts masos dels segles XIV i XV ja hi ha documentada l’existència d’un menjador clarament diferenciat de la cuina (Serra, 1995).

Aquesta cambra –a la qual s’accedeix mitjançant una escala o bé directament des de l’exterior quan el relleu ho determina i la qual exerceix funcions de distribució cap a la cuina, els dormitoris i les golfes si es dóna el cas– adquirirà amb el temps un caràcter simbòlic, molt per sobre de la condició domèstica que se li podia atribuir inicialment.

El fet de destinar un espai de la casa a l’ús exclusiu de menjador –en alguns casos amb una taula de grans dimensions– denota, d’una banda, que la construcció no solament havia sobrepassat les estrictes limitacions de superfície construïda sinó que s’havia iniciat un canvi tal en la condició dels pagesos (almenys en una part d’ells) que els va permetre fer l’àpat multitudinari –sigui per a treballadors externs en dates determinades o amb motiu d’un convit en altres ocasions– fora de l’estricte i íntim recinte de la cuina, suficient, d’altra banda, en la vida quotidiana.

Sembla evident, doncs, que estem davant un claríssim precedent del que més endavant s’anomenarà la “sala”, aquesta cambra d’una utilitat relativa –i en el millor dels casos d’ús puntual–, que tindrà el mobiliari més important de la casa i que a vegades encara haurà de compartir altres usos, a més a més del de menjador.

I tot i que aquest nou espai no aconseguí el seu emplaçament definitiu dins el conjunt fins al segle XVI, quan constituí l’eix central i el leitmotiv arquitectònic del mas de tres cossos o “d’estructura clàssica”, segons la nomenclatura acceptada, en el de dues tramades la seva posició ja tingué una certa preponderància.

El menjador, la futura sala (en realitat només es produirà un canvi de nomenclatura), ja té en aquesta època, als segles XIV i XV, la finestra o finestres a la façana principal, sobre la porta d’entrada, i un accés directe des de l’exterior. Habitualment fa de distribuïdor i generalment té la cuina al costat, al mateix pis, però en masos del Maresme de dos cossos i aparentment bastits al segle XV –entre els quals es poden esmentar can Bonamussa de Dosrius, can Pujades de Canet de Mar o can Catà de la Vall a Sant Andreu de Llavaneres (Bonet, 1983), la cuina és situada a la planta baixa, mentre que al pis hi ha un espai amb les característiques que s’acaben de descriure per al menjador o sala.

Amb aquesta disposició es posa de manifest que aquesta peça no era el lloc habitual on es menjava sinó que més aviat tendia a ser el lloc de celebració, el principal de la casa. No es pot garantir, però, que la posició de la cuina a la planta baixa en aquests masos fos així des de l’inici de la seva construcció, ja que també podria ser conseqüència d’un desplaçament posterior. És difícil, només amb els testimonis arquitectònics de les masies que ens han arribat fins avui, precisar la cronologia d’aquest desplaçament de la cuina en un lloc secundari per tal de deixar pas al menjador o sala.

Però la importància adquirida per aquesta cambra és clau per a entendre el següent i definitiu pas cap a la masia de tres crugies, amb la sala ocupant el cos del mig, al pis, i amb la finestra centrada sobre la porta principal, una disposició que perdurarà sense variacions fins al segle XIX, tot i els problemes de racionalitat constructiva que aquesta especial organització funcional representava (Moner, 2001).

Puig i Cadafalch (1913) situa aquest mas –finalment anomenat “d’estructura clàssica” per la seva simetria formal i espacial– al segle XIV, donant a entendre la seva construcció de nova planta ja en aquesta època, cosa més que improbable. En realitat, els masos de tres cossos amb elements d’arquitectura (portes i finestres), que es podrien datar als segles XIV o XV, són producte d’ampliacions posteriors a la seva construcció, per tal de deixar la sala del mas de dos cossos en la nova situació central que els pagesos més benestants desitjaven i que es consolidà al segle XVI, emplaçament que també recullen construccions més modestes.

No es pot, doncs, parlar d’un mas o una masia gòtics (com tampoc de masos romànics, renaixentistes o barrocs…), però de totes maneres sí que es pot considerar el gòtic com aquella època en què, amb la recerca d’un espai representatiu –la sala–, els pagesos van pretendre reflectir un estatus que fins llavors se’ls havia negat. D’alguna manera, aquest espai té una significativa equivalència al de les sales senyorials dels palaus i els castells de l’època, el nom de les quals segurament s’hi aplicarà més endavant.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, 1913; Danés, 1919 i 1931; Flores, 1973; Feduchi, 1976; Moner, Pla, Riera, 1979; Rossi, Consolacció, Bosshard, 1979; Moner, Pla, Riera, 1981; Bonet, 1983; Garriga, 1986; Bolòs, 1995; Serra, 1995; Puigverd, 1998; Moner, 2001.

maestro Enrique

Arquitecte i escultor, possiblement d’origen francès, actiu a Castella.
?, ? — Burgos, 1277

Dirigí, des del 1240, les obres de la catedral de Burgos i, vers el 1255, donà les traces de la de Lleó. Hom li atribueix l’estatuària de la porta de la Coronería i un grup de l’Anunciació, de la primera, i la Mare de Déu Blanca, de la segona.

Maestro Mateo

Arquitecte i escultor, actiu a Galícia entre el 1161 i el 1217.
?, ? — ?, ?

Hom li suposa un origen francès. Documentat a Sant Jaume de Galícia, des del 1168, on construí la cripta de la catedral, mal anomenada catedral vella, i on també construí i esculpí el Pòrtic de la Glòria, obra d’un gran equilibri compositiu, en la qual utilitzà alhora el marbre i la pedra. Segons algunes teories hi ha, en la portalada, una influència del romànic francès, però actualment hom considera aquesta influència dels escultors de San Isidoro de Lleó. L’obra, tanmateix, exercí posteriorment una gran influència.

Llegir més...