i arquitectura | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

arquitectura

Mostrant 1401 - 1410 de 2092

Matthijs van Layens

Arquitecte flamenc.
?, ? — Lovaina, 1483

Des del 1445 fou arquitecte de la ciutat de Lovaina. Continuà la construcció de l’església de Sant Pere i projectà i dirigí la construcció de la Casa de la Ciutat (1447-63), obra mestra del gòtic flamíger.

Matyáš Rejsek

Escultor, arquitecte i decorador txec.
?, 1445 — ?, 1506

Tingué una intervenció decisiva en l’etapa final del gòtic a Bohèmia. Acabà la catedral de Santa Bàrbara de Kutná Hora, de la qual féu el trifori i la volta (1499), continuant la tradició de la família Parler. Decorà també la Torre de la Pólvora a Praga (1477).

Mauro Coducci

Arquitecte, actiu a Venècia del 1469 al 1504.
Val Brembana, Llombardia, aprox. 1430 — Venècia, 1509

Adaptà els principis arquitectònics d’Alberti a la tradició veneciana. Obres: esglésies de San Michele in Isola (1468-80), Santa Maria Formosa (1492), San Giovanni Crisostomo (1497) i San Zaccaria (vers el 1500), i els palaus Vendramin-Calergi i Corner-Spinelli.

mausoleu

mausoleo (es), mausoleum (en)
Tomba monumental.

El nom procedeix del monument funerari, considerat una de les set meravelles del món, que Mausol, sàtrapa de la Cària (377-353 aC), feu bastir per a ell a Halicarnàs. Iniciat en vida seva, fou continuat per la seva germana i muller Artemísia. Hi col·laboraren artistes molt famosos (Escopes, Leocares), i, per les reconstruccions ideals que n'han estat traçades, hom suposa que era una mola de planta quadrada, amb un basament alt, damunt el qual s’alçava una piràmide coronada amb una quadriga amb les estàtues dels monarques (conservades, juntament amb els frisos del combat de les amazones, al British Museum de Londres). Aquest monument donà nom a d’altres tombes monumentals construïdes posteriorment (els masoleus d’August i d’Adrià, a Roma, els de Gal·la Placídia i Teodoric, a Ravenna, etc.).

Max Abramovitz

Arquitecte nord-americà.
Chicago, Illinois, 1908 — Nova York, 2004

Fill d’emigrants romanesos, es graduà a la Universitat d’Illinois (1929) i es doctorà a la Universitat de Columbia (1931). Associat amb Wallace K.Harrison el 1945, ambdós contribuïren a perfilar el paisatge de Nova York amb una sèrie de gratacels emblemàtics, com ara el Corning Glass, el Time-Life (1960) i l’edifici McGraw Hill. També fou el director de planejament del complex de l’Organització de les Nacions Unides (1947-53). El seu edifici més emblemàtic és l’Avery Fisher Hall (1962), el primer construït dins el complex Lincoln Center, a la ciutat de Nova York.

Max Bill

Arquitecte, escultor, pintor, dissenyador, grafista i teòric suís.
Winterthur, Zuric, 1908 — Berlín, 9 de desembre de 1994

Fou alumne del Bauhaus de Dessau. El 1931 formà part del grup Abstraction- Création, de París. Dirigí la Hochschule für Gestaltung d’Ulm (1951-57), veritable continuadora del vell Bauhaus. Destacat representant de l’abstracció geomètrica, defensà l’aplicació del mètode científic a l’obra plàstica. La seva obra revela especialment el sentit del moviment en l’espai. És autor de diversos texts teòrics (Moderne Schweizer Architektur, ‘Arquitectura suïssa moderna’, 1950; Die gute Form , ‘La forma bona’, 1957, etc).

meandre

Decoració arquitectònica formada per enllaços sinuosos i complicats.

És molt semblant a la greca, però amb les línies corbes.

medalló

medallón (es), medallion (en)
Baix relleu de pedra, fusta o metall d’una forma rodona o el·líptica, utilitzat com a element decoratiu en arquitectura, especialment en les façanes dels edificis.

El seu origen ve del costum, corrent a l’antiguitat clàssica, de penjar a les parets dels temples els escuts conquerits als enemics vençuts. El Renaixement posà de moda els medallons, i foren molt utilitzats en l’estil plateresc. Els motius més freqüents que hom hi troba són caps humans i d’animals, emblemes, al·legories, monogrames i motius històrics o llegendaris.

mègaron

mégaron (el)
Nom de la sala més interna i més sumptuosa dels palaus micènics.

Registrat en els poemes homèrics i identificat en diverses excavacions (sobretot a Troia, Creta, Micenes i Tirint), el precedeixen un vestíbul presidit per dues columnes de fusta amb base de pedra i una avantsala o un propileu, al qual s’accedeix a través de tres portes de doble batent. Al centre del mègaron solia haver-hi una llar envoltada de quatre columnes que sostenien el teulat. Sembla, pel mègaron de Tirint (el més complet i el més ben conegut), on hi havia el tron principesc entorn de la llar, que el lloc era destinat a les audiències reials, als banquets oficials i a les celebracions familiars. Alguns arqueòlegs sostenen que la planta i la disposició del temple grec deriven d’aquest tipus de construcció.

membrana

Cadascuna de les estructures corbes i molt fines, construïdes amb materials resistents a la tracció i a la compressió, que treballen amb esforços normals, repartits amb regularitat.

El 1922 els enginyers alemanys Walter Banesfeld i Franz Dischinger en feren, a Jena, els primers experiments, construïren tot seguit nombrosos exemples i en formularen la teoria, el 1927. Els arquitectes i els enginyers que han sobresortit en la creació d’aquest tipus constructiu són Bernard Lafaille (el primer que aconseguí gruixos de 6cm cobrint grans llums). Eugène Freyssinet (mercat de Reims, 1928-29), Eduardo Torroja (paravent de la tribuna de l’hipòdrom de la Zarzuela, a Madrid, 1935), Félix Candela (restaurant Los Manantiales, a Xochimilco, Mèxic, 1958), Pier Luigi Nervi (Palazzetto dello Sport, a Roma, 1956-57) i Frei Otto (pavellons olímpics de Munic, 1972).

Llegir més...