i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1461 - 1470 de 2091

Narcís Pascual i Colomer

Arquitecte.
València, 1801 — Madrid, 1870

Format a Sant Carles, hi obtingué el títol que després revalidà a San Fernando. Primer director de l’Escuela Especial de Arquitectura de Madrid (1845). Fou l’autor de la Universitat de Saragossa (1849) i guanyador del concurs del palau del Congrés dels Diputats a Madrid, la primera pedra del qual es col·locà el 1843: aquest edifici, neoclàssic, fou adornat amb escultures de José Pagnucci, Francisco Elías i Ponciano Ponzano. Reformà el convent del Noviciado a Madrid (1845) transformant-lo en universitat i convertí l’església en paranimf (1852). Altres obres seves a Madrid són els palaus Béjar, Vista Alegre i el del marquès de Salamanca (1854). Féu també la restauració neogòtica de San Jerónimo el Real, que desdiu de la seva línia permanentment classicista.

Narciso Tomé

Arquitecte i escultor castellà.
?, ? — ?, 1742

Col·laborà amb el seu pare, Antonio Tomé, i amb el seu germà Diego Tomé en la façana de la Universitat de Valladolid (1715). Nomenat mestre d’obres de la catedral de Toledo el 1721, és autor del Transparent (1721-23) del deambulatori, la seva obra més important, notable escenografia d’àngels, núvols i raigs de llum presidits per una representació de la Santa Cena, i il·luminats mitjançant una llanterna oberta a la volta de la girola. És també autor del retaule major de la catedral de Lleó (actualment instal·lat al convent de les caputxines d’aquesta ciutat).

nàrtex

nártex (es), narthex (en)
Vestíbul, pòrtic situat davant la porta d’una església.

Normalment constava de columnes i d’arcades, i podia trobar-se com una construcció aïllada o bé arran de la façana. En l’antiga església era destinat a acollir els catecúmens i els penitents. Fou una part integrant de les esglésies orientals i romanes paleocristianes. En algunes esglésies n'hi havia un d’interior (esonàrtex) i un altre d’exterior (exonàrtex).

Nativitat de la Mare de Déu de Durro

Santa Maria de Durro
Església romànica de Durro (la Vall de Boí), situada a la banda S del poble; s’hi accedeix per una pista asfaltada que surt de Barruera.

Edifici

És una església molt reformada i de notables proporcions. De nau única capçada a l’est per un absis trapezial, que actualment fa les funcions de sagristia, bastit amb els carreus d’un altre de semicircular que va ser enderrocat. La nau té la volta de canó de mig punt, de perfil una mica apuntat, dividida en quatre trams per arcs torals. Al mur nord, prop de la capçalera, se situa el campanar. Consisteix en una torre de planta quadrada i s’estructura en cinc pisos, diferenciats seguint els esquemes decoratius dels campanars de les esglésies de la vall, és a dir, amb arquets cecs sota frisos de dents de serra i amb les corresponents lesenes. Ha estat modificat tant a la part superior, escapçada, com al primer pis, on s’han paredat els finestrals, i al tercer, on s’han substituït els finestrals romànics geminats per uns altres d’ogivals. L’accés primitiu, que comunicava amb la nau, fou tancat amb un mur on s’obrí una porta. A la banda oest del mur nord, hi ha una porta llisa, sense decoració, però la portada principal d’accés s’obre al mur sud, sota un porxo. A l’extrem est, el porxo es lliura al braç sud d’un transsepte, que ocupa el darrer tram. La portada és d’arc de mig punt, estructurada per dues arquivoltes en gradació i un fris escacat per sobre que supleix l’arc guardapols. Les dues arquivoltes descansen sobre dues columnes, les quals tenen els capitells decorats amb motius en relleu de tipus vegetal i zoomòrfic. Els dos capitells externs apareixen ornats per fulles que recorden vagament les fulles d’acant dels relleus clàssics; els interns presenten, bàsicament, figures d’animals contraposades que s’ajunten als angles. A sobre de l’arc derivat del guardapols, hi ha un crismó, treballat en baix relleu, força interessant. La imatge del crismó és el monograma de Crist, format pels caràcters X i P (les dues primeres lletres gregues del nom de Crist), als quals s’afegeix l’alfa i l’omega, com a principi i fi de totes les coses que representa la figura de Crist. Els quatre caràcters queden inscrits per un cercle, i aquest, per un quadrat amb quatre figures. Dos ocells afrontats ocupen els carcanyols superiors, tot recordant en la composició el tema iconogràfic d’origen paleocristià dels paons en el moment de beure de la font de la vida. Als carcanyols inferiors hi ha dos animals, un bou i potser un lleó, que podrien simbolitzar dos dels quatre evangelistes. La resta de l’espai lliure entre els carcanyols és ple de motius florals o vegetals semblants als dels capitells de la portada. Als batents de fusta de la porta d’ingrés es conserva un forrellat i un pany de factura medieval, decorats amb figures treballades a base de línies incises. La decoració escultòrica de l’edifici es completa amb una sanefa escacada que recorre tota la llargada dels murs nord i sud, per sota de la cornisa. Al cor es conserven dos plafons de fusta semblants als dels laterals del banc de Taüll, integrats en un banc de factura moderna. L’església s’ha de datar en un moment lleugerament més tardà que el de la resta de les esglésies de la vall, tot coincidint amb la segona meitat del s. XII, amb una clara influència de Santa Maria d’Alaó, que també es palesa en la de Santa Maria de Cóll. Es va reformar, probablement, al s. XIII. El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una talla de Mare de Déu de fusta procedent de l’església, que formava part d’un davallament.

Història

La vila de Durro apareix documentada per primer cop arran dels pactes feudals entre els dos comtes de Pallars, a la segona meitat del s. XI, en els quals es reconeixia la pertinença de Durro a Ramon IV de Pallars Jussà. L’any 1140 la parròquia de Durro es desvinculava del bisbat de Roda i s’integrava al bisbat d’Urgell, on va gaudir d’un règim especial d’autogovern basat en un sistema de co-rectories. Aquest règim queda recollit en la visita pastoral del 1373; Durro era el lloc on hi havia més co-rectors de la vall, fins i tot encara al s. XIX. L’església fou declarada monument historicoartístic l’any 1980 i Patrimoni de la Humanitat el 2000. La darrera restauració data del 2002.

nau

En una església, espai comprès entre parets, arcades o fileres de pilars o columnes.

Les esglésies poden tenir una sola nau (cas freqüent en el gòtic català; per exemple, la catedral de Girona), tres naus, que és el cas més corrent, i cinc naus, com la basílica de Sant Pau Extramurs de Roma. Si hi ha més d’una nau, aquestes reben diferents noms; la nau principal, és la nau central, que sol ésser la major d’una església i a la qual dóna el portal principal; les naus laterals o menors són a cadascun dels costats de la nau principal i solen ésser més baixes que aquella; la nau transversal és perpendicular a la principal, en la intersecció de la qual es forma el creuer; no sempre hi és: en l’art paleocristià no apareix mai; és de les mateixes dimensions que la nau principal en les esglésies de planta de creu grega i de menors dimensions en les de planta de creu llatina..

neoclassicisme

Nom donat a un corrent arquitectònic del s. XX representat al principi per Behrens, A.Loos i Mies van der Rohe, formats encara dins la normativa neoclàssica, que utilitzaren en llurs primeres obres.

Després abandonaren el repertori formal clàssic, però continuaren amb el mateix ordre i la mateixa disciplina compositives. Philip Johnson, des del 1949, i Louis Kahn donaren un fort impuls a elements neoclassicistes en l’arquitectura nord-americana, la qual influí molts arquitectes del moment.

neogòtic

Moviment artístic de caràcter romàntic que començà a mitjan segle XVIII, gairebé alhora que el neoclassicisme.

Les falses ruïnes de Strawberry Hill (1750) i l’abadia de Fonthill (1796), a Anglaterra, en són els testimoniatges més antics, juntament amb els jardins d’Arkadia, vora Varsòvia. Impulsat per la literatura de Chateaubriand i de Victor Hugo, assolí un gran predicament al principi del s XIX. Arquitectes com ara Pugin, Scott, Street, Abadie i, sobretot, Viollet-le-Duc li donaren forma teòrica i pràctica. A Catalunya, Josep Casademunt i Torrents, director de la classe d’arquitectura de Llotja des del 1835, inculcà l’interès per l’estudi del medievalisme als seus deixebles; Elies Rogent en fou el més característic. El neogòtic és present en obres de molts arquitectes eclèctics —a Barcelona J.O.Mestres i August Font (façana de la catedral, 1887-1913) i Joan Martorell (convent de les Saleses, 1885)— i també en obres dels modernistes —Gaudí (projecte del convent de Villaricos, Almeria, 1880), Puig i Cadafalch (casa Quadras, 1904), Bonaventura Bassegoda (casa Rocamora, 1918) i Enric Sagnier—. A València cal destacar-ne algunes obres de Timoteu Calvo (porta lateral de Sant Nicolau, 1862) i de Josep Camaña i Laymon (asil del Marquès de Campo, 1882) i també diverses obres i restauracions de Joan Calvo, de Francesc Almenar i dels modernistes M.Peris i Ferrando, F.Móra i M.Cortina. A Mallorca cal esmentar la façana de la catedral, de J.B.Peyronnet i altres (1852-56), la de la diputació (1882), de J.Pavía, i la de Santa Eulàlia (1893), de J.M.Sureda, marquès de Vivot, com també diverses obres i diversos projectes de Bartomeu Ferrà.

neomedievalisme

Neoromànic.

neoromànic

Corrent arquitectònic historicista, contemporani del neogòtic, però de menor entitat.

Al final del s XIX hom en deia arquitectura bizantina . El promotor més important fou Paul Abadie, arquitecte de l’església del Sacré Coeur de Montmartre, a París, còpia de Sant Front de Perigús, al Perigord. Tingué un gran predicament a Alemanya (restauració de la capella palatina d’Aquisgrà) i a Anglaterra (catedral catòlica de Westminster). Als Països Catalans n'hi ha mostres esporàdiques, com la restauració de Ripoll, feta per Elies Rogent (1886), i, a Barcelona, l’església dels jesuïtes al carrer de Casp, de Martorell i Oliveres, la dels carmelites, de Josep Domènech i Estapà, l’Hospital del Sagrat Cor, del mestre d’obres Jeroni Granell i Mundet, i la Universitat de Barcelona d’Elies Rogent.

nervi

Nervadura; arc ressaltat a l’intradós d’una volta, per a reforçar-la o decorar-la.
Llegir més...