OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

art

Mostrant 6871 - 6880 de 7561

Santa Maria o la Seu Vella de Lleida

Situació

Vista aèria del conjunt de la seu, amb el que resta de l’antic castell de la Suda, i una part de la ciutat moderna al fons.
ECSA-J.Todó
L’antiga catedral de Santa Maria, coneguda popularment com la Seu Vella i també com “lo Castell”, és situada al cim del puig del Castell —on s’assentà la primitiva ciutat de Lleida—, des d’on es té una vista panoràmica de tot el nucli urbà. Segons la tradició, la catedral de Santa Maria fou bastida a l’indret on hi havia hagut l’antiga mesquita musulmana. (JAA-MLIR)

Mapa: 32-15(388). Situació: 31TCG023103.

Història

L’antiga catedral de Lleida és un edifici que ha estat utilitzat al llarg de la història per a diferents funcions. Projectat com a catedral al final del segle XII, bastit al llarg dels segles XIII i XIV i embellit entre aquests segles i sobretot durant els segles XV, XVI i XVII, es convertí, a partir del 1707 i a causa de la guerra de Successió, en quarter militar, funció que tingué fins el 1949.

Segons la documentació, l’actual edifici de la Seu Vella és la segona catedral de Lleida des de la conquesta cristiana. La primera hauria estat Santa Maria l’Antiga, coneguda també com a Santa Maria in Sede i que, segons J. Lladonosa, era situada dins del conjunt d’edificacions que actualment componen la Seu Vella. Cal dir que, segons les referències documentals, va existir també una primitiva catedral paleocristiana i visigòtica, on l’any 546 hi fou celebrat un concili. Els historiadors també l’han situada en algun dels espais ocupats avui per la catedral actual.

Vista de l’església catedral des de la part de migdia, amb el claustre i el campanar que la prolonguen vers ponent.
Fons de la Fundació 700 Aniversari de la Universitat de Lleida
L’any 1149, amb la conquesta de Lleida per part dels comtes cristians, es restaurà la diòcesi de Lleida, i a partir de la carta de dotació de l’església de Lleida totes les mesquites passaren a ser propietat del bisbe i de l’Església. Així, la mesquita major, un cop consagrada al culte cristià, es convertí segurament amb Santa Maria in Sede o Santa Maria l’Antiga. El 1168 el bisbe Guillem Pere promulgà l’ordenació de l’església de Lleida, el document conegut com a Ordinatio ecclesiae Ilerdensis, el qual, a més d’organitzar la ciutat i el seu territori en parròquies, regulà la canònica de la catedral, tot seguint la regla de sant Agustí, i erigí totes aquelles institucions que li eren pròpies com, a tall d’exemple, la Pia Almoina.

Al final del segle XII, el tercer bisbe de la nova seu restaurada, Gombau de Camporrells, inicià un seguit d’accions encaminades a construir l’edifici que avui es coneix com la Seu Vella. Així, el 1193 el prelat començà les gestions per tal d’adquirir el terreny necessari per a poder construir una catedral amb suficient capacitat per a aixoplugar el nombre creixent de població que experimentava en aquells moments la ciutat de Lleida. El dia 9 de febrer de 1193, Arnau, prior de la canònica, tractà amb el mestre d’Amposta i el comanador dels hospitalers de Lleida la compra d’unes cases situades a redós de Santa Maria l’Antiga. També el mateix any el bisbat comprà altres albergs que els repobladors de la ciutat havien rebut del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i del comte d’Urgell Ermengol VI. Pels albergs dels germans Vall-llebrera es pagaren 300 sous jaquesos. A més a més d’adquisicions també es feren permutes: l’orde de l’Hospital permutà les cases que tenia “al carrer pla vora l’església de Santa Maria” en canvi d’unes terres a la partida de Fontanet.

Així, doncs, el projecte de la construcció d’una gran catedral estava ja endegat l’any 1193, any en què, a més, apareix vinculat d’una manera definitiva a l’obra de la seu el mestre que n’executà la traça, Pere de Coma. Aquest es donava al mes de juny del 1193, en persona i juntament amb tots els seus béns, a Déu, a la seva Mare, a l’església de Lleida, a l’obra i a Gombau de Camporrells. Alhora prometia al bisbe i al capítol la deguda obediència canònica, tot comprometent-se a complir fidelment, per a l’obra de l’església de Lleida, tot el que li fos ordenat per part del bisbe, del capítol o del canonge obrer. Pere de Coma entrà a formar part de la canònica. Cal dir que aquest mestre ja feia temps que estava assentat a la ciutat, ja que l’any 1180 és documentat com a comprador d’una casa.

Donació personal de Pere de Coma a l’església de Lleida (juny del 1193)

Pere de Coma es dóna a l’església de Lleida com a mestre de l’obra de la seu i és acceptat com a membre de la canònica.

"Universis Sancte Matris Ecclesie filiis innocescet quod ego Petrus de Çacoma, offero et reddo omnipotenti Domino et eius Genitrici et ecclesie Ilerdensi et operi et vobis domino Gombaldo Ilerdensi episcopo, me et omnia mea, videlicet, sex solidos censuales in honore quem habet Arnaldus de Uliana et Bernardus Palmer, socer eius, in Turre de Grailo. Et habet affrontationes ex una parte honore Beate Marie, ex alia parte honore Iohannis de las Ventosas, ex tercia braçale quod rigat honore Sancti Ruphi. Preterea, offero mecum, domos meas que sunt in parrochia Sancti Iohannis, que ex parte orientis sunt contigue domibus Raimundi de Valvert, ex parte superiori domibus Ermesende de Vallebrera, ex parte posteriori in honore Petri Iohannis, ex quarta parte in platea publica. Promito etiam vobis domino Gombaldo, Dei gratia Ilerdense episcopo et capitulo Ilerdense, canonicam obedienciam et debitam in omnibus fidelitatem et reverentiam, compromitendo quod quamdiu vita comes fuerit in persona propia servire fideliter operi Ilerdensis ecclesie pro viribus et ingenio meo iuxta quod mihi a vobis vel a capitulo seu ab operatore fuerit iniunctum. Et ego Gombaldus, Dei dignatione Ilerdensi episcopi, de consilio et voluntate Ilerdensis capituli canonicorum, recipio te Petrum de ça Coma et tua in honorem Dei et eius Genitricis ut servias nobis et ecclesie Ilerdensis et operi fideliter et obedienter. Et concedimus tibi canonicam societatem tam in spiritualibus quam in temporalibus ut videlicet ecclesia Ilerdensi tibi sicut uni ex canonicis provideant in victu decenti, tribuendo pro vestitu quinquaginta solidos annuari.

Actum est hoc mense iunii, anno Verbi incarnati MCXCIII.

Sig+num Gomballi, Ylerdensis episcopi. Sig+num magistri Petri de Malabosch. Sig+num Guillermi de Ripellis, Urgellensis archidiaconis. Sig+num Iohannis, Sancte Marie Magdalene prepositi. Sig+num Guillermi de Sisear. Sig+num Petri de Albares. Sig+num Arnaldi de Lillet, camararii Ilerdensis. Sig+num Petri Ferrarii. Sig+num Guillermi de Calidis.

Sig+num Arnaldi Morlanis, qui hoc scripsit."

[O]: perdut.

A: Còpia de mitjan segle XIV: ACL, Llibre Verd, folis 148v-149.

a: Lladonosa: Santa Maria l’Antiga i la primitiva canonja de Lleida (1149-1278), “Scriptorium Populeti” (Poblet), 3 (1970), pàg. 127.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Que sigui conegut per tots els fills de la Santa Mare Església, com jo, Pere de Coma, ofereixo i dono al Senyor omnipotent, a la seva Mare, a l’església de Lleida, a l’obra, i a vós senyor Gombau, bisbe de Lleida, la meva persona i tot el que és meu, vegeu, sis sous de cens sobre l’honor que tenen Arnau d’Oliana i el seu sogre Bernat Palmer, a la Torre de Grailló. Limita, dit honor, per una part amb l’honor de Santa Maria, per altra amb l’honor de Joan de les Ventoses, per la tercera amb el braçal que rega l’honor de Sant Ruf. A més, ofereixo amb mi les meves cases que estan a la parròquia de Sant Joan i que són contigües, per la banda oriental, amb les cases de Ramon de Vallverd, i per la part superior amb les cases d’Ermessenda de Vall-llebrera, per la part posterior amb l’honor de Pere Joan, i per la quarta part amb la plaça pública. Us prometo, també, a vós senyor Gombau, per la gràcia de Déu, bisbe de Lleida, i al capítol, la deguda obediència canònica i la fidelitat i reverència pel que fa a totes les coses, comprometent-me, en pròpia persona, i mentre duri la meva vida com a company vostre, a servir fidelment, per a l’obra de l’església de Lleida, tot el que em serà ordenat per vós, pel capítol o per l’obrer.

I jo, Gombau, per la dignitat de Déu, bisbe de Lleida, amb el consell i la voluntat del capítol de canonges, et rebo a tu Pere de Coma i tot el que és teu, per a honor de Déu i de la seva Mare, per tal que ens serveixis a nós, a l’església de Lleida i a l’obra, de manera fidel i obedient. I et concedim que formis part de la canònica, tant per als assumptes espirituals com per a les coses temporals, de manera que l’església de Lleida t’haurà de proveir, tal com a un més dels canonges, de l’aliment apropiat, així com et satisfarà per la vestimenta 50 sous anuals.

Fet el mes de juny de l’any de l’encarnació del Verb de mil cent noranta-tres.

Signatura de Gombau, bisbe de Lleida. Signatura del mestre Pere de Malabosc. Signatura de Guillem de Ribelles, ardiaca d’Urgell. Signatura de Joan, paborde de Santa Maria Magdalena. Signatura de Guillem de Sisear. Signatura de Pere d’Albarés. Signatura d’Arnau de Lillet, cambrer de Lleida. Signatura de Pere Ferrer. Signatura de Guillem de Caldes.

Signatura d’Arnau Morlans, qui ho va escriure."

(Traducció: JJBR)

Làpida datada el 1203, però feta més tardanament i considerada durant molt de temps com l’acta fundacional de la seu.
ECSA-M. Macià
L’any 1203 continuen les compres i les permutes; el dia 4 de novembre d’aquest any, el prior del monestir de Sant Ruf permutava al bisbe Gombau un palau situat al barri de la Suda, a l’esplanada on s’edificava la seu, per uns solars per edificar situats a la partida de les Pardinyes Altes. I d’aquest mateix any data la pedra epigràfica que durant anys ha estat considerada com la fundacional de la catedral. Segons aquesta làpida, a l’agost de l’any 1203 i en presència de Gombau de Camporrells, el rei Pere I (II d’Aragó), el comte d’Urgell, el canonge obrer i Pere de Coma, es col·locava la primera pedra de l’edifici. Actualment però, aquesta làpida és considerada una falsificació —bé del segle XIV, bé del segle XVIII—, ja que presenta, entre altres irregularitats, trets epigràfics que són més propis del segle XIV que no dels primers anys del segle XIII. Falsificada o no, sembla, però, que la data que presenta la inscripció és versemblant respecte de l’inici de les obres. Fins i tot el seu emplaçament, al pilar del transsepte immediat a l’absis principal, pot ser indicatiu que en aquell moment, el 1203, les obres de la capçalera —que és el lloc per on habitualment s’inicien les obres d’un temple— arribaven just a aquell nivell. Pel que fa a la qüestió de per on s’inicià la construcció de la seu, J. Lacoste opina que no fou pas per la capçalera per on començaren les obres, sinó pel transsepte nord, és a dir, per la porta de Sant Berenguer.

Altrament, la làpida desapareguda de Guillem de Roques, mort l’any 1215, i encastada al mur de la porta de l’Anunciata, és a dir, al transsepte sud, ha servit perquè hom considerés que en aquesta data les obres constructives havien superat ja la testera. El 1220 ha estat una altra data que s’ha utilitzat per a datar la construcció de les naus i que es coneix gràcies a una làpida, avui també desapareguda, que estava col·locada al col·lateral de l’Evangeli, concretament a la capella de l’Assumpta i que feia referència a Guillem Cassola, el fundador d’aquesta capella. Hom creu que, entre el 1220 i el 1240, s’hauria arribat a l’alçada en planta de la porta del Fillols i que cap a mitjan segle es devia construir i ornamentar aquest portal.

Làpida sepulcral de Pere del Rei, canonge de Lleida, fill natural del rei Pere I, mort el 1253, situada a l’interior de la seu i làpida de Pere de Prenafeta, un dels darrers mestres d’obra de la catedral, mort el 1286, situada al claustre, a l’esquerra —segons l’espectador— del portal de les Fonts.
ECSA-X. Goñi
A l’últim quart del segle XIII, l’edifici devia estar a punt d’acabar-se, ja que el 31 d’octubre de 1278 el bisbe Guillem de Montcada el consagrà. També es té constància d’aquesta mateixa data gràcies a una làpida que commemorava aquest fet i que fou col·locada al mur de tancament de la nau central, al costat de la porta principal. Com la major part de làpides fins ara esmentades, aquesta tampoc no s’ha conservat. Sí que s’ha salvaguardat, en canvi, una altra làpida d’aquesta part dels peus; es tracta d’una inscripció datada el 1286, situada al contrafort que uneix l’ala nord del claustre amb el mur dels peus, al costat de la porta de les Fonts, i que commemora la mort de Pere de Prenafeta, el successor de Berenguer de Prenafeta, el mestre d’obres a qui s’atribueix el tancament de l’església i l’inici de les obres del claustre.

Així, doncs, un cop acabada la construcció de les naus, les obres prosseguiren pel claustre, davant mateix de la façana principal. Deixant de banda la problemàtica que representen les referències documentals que indiquen l’existència d’un claustre primitiu, i partint de la base que no es coneixen amb seguretat les dates exactes de l’inici de la construcció de l’actual claustre —la qual cosa fa que ens moguem en les dates aportades per les làpides esmentades anteriorment—, s’ha plantejat l’existència de dos projectes diferents que en un moment determinat s’haurien adaptat. Aquesta hipòtesi versemblant s’ha fonamentat en l’existència a l’ala nord d’una arcada considerablement més petita que les restants.

De tota manera, tenint en compte interrupcions i paralitzacions de les obres, les diferents parts del claustre s’han datat entre la segona meitat del segle XIII i el segle XV. A la segona meitat del segle XIII es devia construir l’ala est i els contraforts de l’ala sud, i al llarg del XIV les arqueries d’aquesta ala, tota la de ponent i part de l’ala nord, la qual s’acabaria de bastir ja entrat el segle XV.

Cal fer esment de l’acord capitular dictat pel bisbe Jaume Sitjó (1341-48) entorn de la qüestió de les sepultures claustrals. Per a ús funerari l’interior de la catedral era reservat als bisbes, a la reialesa o a aquells que eren patrons d’alguna capella. Atesa aquesta limitació, el claustre aviat va ser el lloc més cobejat de la catedral per servir de sepultura als ciutadans honrats de Lleida, la qual cosa va comportar que el bisbe Jaume Sitjó, l’any 1343, hagués de dictar normes restrictives i una distribució absolutament jeràrquica de les sepultures claustrals: les galeries es distribuïren segons l’estament social o la jerarquia eclesiàstica. La galeria est, als peus de l’església i, per tant, la més propera al lloc de culte, quedava reservada als canonges de Lleida, als priors de Roda d’Isàvena i als membres més destacats de l’estament nobiliari i del dels ciutadans honrats; l’ala nord quedà destinada als canonges forasters, als membres dels estaments esmentats anteriorment que s’haguessin dedicat a les arts (recordem la làpida sepulcral de Pere de Prenafeta), a les lleis o a la medicina i als fundadors d’alguna capella. Les ales restants quedaren assignades als fundadors d’altars i capellanies. Encara avui moltes làpides recorden aquesta distribució i, fins i tot, els nombrosos escuts inscrits en cercles —amb clar parentiu amb les esteles discoïdals— als sòcols de les galeries claustrals demostren la importància que tenia ser enterrat no ja a la catedral, on era privatiu, sinó al seu entorn.

Fou durant la quinzena centúria quan quedà enllestit tot el conjunt amb l’acabament del magnífic portal monumental d’ingrés del sector de ponent, conegut com el portal dels Apòstols i, sobretot, amb la construcció de l’imponent campanar adossat a l’angle sudoest del claustre, el perfil del qual ha esdevingut un símbol de la ciutat de Lleida.

Durant tots aquests anys, des de l’inici de la seva construcció, la seu es va convertir en un centre amb una gran vitalitat, que va comportar la fundació contínua de beneficis i de capelles, la transformació d’alguna d’aquestes a causa dels canvis de gust estètic, i el parament de tot l’aixovar litúrgic: les trones, el cor, els retaules, els ciris, els sepulcres, els tapissos, etc. El segle XV és potser la centúria que, a partir de la documentació, permet fer una descripció més fidel de la catedral. Les capelles més importants eren, òbviament, les de la capçalera, si exceptuem la que Guerau de Requesens féu erigir en honor de l’Epifania durant el segle XIV a la nau de l’Epístola. L’absidiola nord, dedicada originàriament a sant Antoni, fou fundada per Berenguer d’Erill; posteriorment, ja al segle XV, la família Gralla la convertí en capella privada i la dedicà a la Purificació de la Verge. Malauradament, aquesta capella va desaparèixer per culpa de l’esclat del polvorí de la Suda l’any 1812.

L’absis adjacent al presbiteri per la banda nord fou conegut també com la capella de Sant Jaume, fundada per Joan Teixidor i posteriorment dedicada a la Mare de Déu de les Neus. Al segle XV aquesta capella va passar a desenvolupar funcions de sagristia. L’any 1483 va patir un incendi que va malmetre tot l’espai i tot l’aixovar, i és en aquests moments o, en tot cas, amb motiu de l’adaptació d’aquest àmbit a la funció de sagristia que cal situar les reformes arquitectòniques que afectaren aquesta capella, com són la divisió dels dos nivells de l’espai o el pas obert al pilar del nivell superior, que conduïa cap a l’absis principal amb l’objectiu de portar a terme el manteniment de la reixa que tancava el presbiteri.

Al segle XV l’absis principal estava organitzat en dos àmbits perfectament diferenciats a partir d’una gran estructura arquitectònica: el retaule de pedra dedicat a Santa Maria. Aquest retaule fou bastit al segle XIV per l’escultor Bartomeu de Robió i ampliat i transformat al llarg dels anys quaranta del segle XV pels escultors Rotllí Gualter i Jordi Safont. A la conca absidal, s’hi disposà l’altar de Santa Anna, corresponent a la capella fundada al final del segle XIII pel degà Arnau Vernet.

La capella de Sant Pere, que al segle XIII estava dedicada a santa Peronella i que aixoplugà el sepulcre de Pere Desvalls, va ser convertida en espai privat per la família Montcada. Des del 1328 la capella s’alterà arquitectònicament i fou sotmesa als nous gustos de l’època gòtica. Altrament, la capella fundada pel bisbe Ferrer Colom, i espai on es col·locà el seu sepulcre durant el segle XIV, s’ha suposat que era dedicada originàriament a sant Miquel. Ferrer Colom féu enderrocar l’absidiola romànica per a erigir una capella gòtica.

Al segle XV la seu era ja acabada i revestida de tots els elements aptes per al culte; al mig de la nau central s’erigien el cor i les trones, les capelles eren guarnides de retaules, altars i pintures murals. Malgrat que l’activitat artística s’esmorteí des d’aquest moment, continuaren les intervencions, bé d’obres de transformació, com és la construcció ja esmentada de la capella Gralla, de reforma (el cas del retaule major) o de manteniment. Al segle XVII es dugué a terme a la seu l’última construcció de la seva història: Jeroni de Molina féu bastir l’única capella barroca que tingué la seu, la capella de les ànimes beneïdes, desapareguda a partir de l’esclat del polvorí de la Suda el 1812.

Al segle XVII començà un procés que portà al tancament de la catedral i la seva conversió en fortalesa i caserna militar. L’emplaçament estratègic del turó de la Seu Vella, amb els dos edificis principals, el castell del Rei (o de la Suda) i la catedral, va conduir a poc a poc al fet que hom valorés la capacitat defensiva de la Roca Mitjana. La guerra dels Segadors no fou res més que la prefiguradó del destí de la catedral i del seu entorn: durant els fets de 1640-44 la catedral fou utilitzada com a hospital i fortalesa i s’inicià la destrucció del barri medieval de la Suda amb la construcció dels primers baluards. El 1707, arran de la victòria de Felip V, la catedral fou tancada al culte i els canonges es van haver de traslladar primer cap a l’església de la Companyia de Jesús i tot seguit cap a la de Sant Llorenç, la qual assumí des d’aquell moment i fins a la consagració de la catedral nova (1781) les funcions catedralícies. Els canonges iniciaren a partir d’aquest moment una sèrie de reivindicacions i memorials per tal que els fos retornada la catedral, reclamacions que quedaren paralitzades amb l’ordre d’enderroc de la Seu Vella que va emetre Felip V el dia 5 de juliol de 1746. La mort del rei cinc dies més tard va impedir que es portés a terme. El 15 de novembre del mateix any es promulgà una ordre reial per a l’adaptació de l’espai catedralici com a caserna. Les obres començaren els anys 1746-49, un cop l’enginyer militar Miguel de Marín hagué redactat i planificat el projecte de reconversió. Fou aleshores que la major part dels béns mobles que els canonges no s’havien emportat els primers anys de tancament i que havien deixat dins de l’espai de la seu foren retirats per a iniciar un llarg pelegrinatge de dispersió, i també de pèrdua. Els únics béns artístics que quedaren dins els murs de l’antiga seu foren els d’escultura en pedra. Els elements d’escultura arquitectònica que, per la seva configuració, són en essència béns immobles es fragmentaren en benefici de l’adaptació de l’espai al nou ús militar. I, atesa la seva matèria, quan convingué i amb una concepció purament funcional, algun d’aquests elements —l’escultura en pedra i l’escultura arquitectònica— foren utilitzats com a material constructiu.

A partir d’aquí la Seu Vella s’aïllà totalment de la ciutat i es convertí en una força aliena i repressora; començà a ser coneguda com “lo Castell”, nom pel qual encara avui molts lleidatans denominen el monument.

Durant la segona meitat del segle XIX, el moviment de la Renaixença inicià un procés de sensibilització respecte al monument que, juntament amb la pressió d’intel·lectuals destacats, conduí ja entrat el segle XX (1918) a la seva declaració com a Monument Nacional.

El 1948 els militars cediren la propietat de l’edifici al Ministerio de Educación Nacional i l’ús perpetu al bisbat de Lleida. L’any 1950 s’inicià la restauració de la Seu Vella. Actualment el monument és gestionat per l’Oficina de Gestió de Monuments del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (MMG)

Episcopologi de Lleida

Sagiti 419
Pere de Lleida v 519
Andreu 540
Febrer 546
Polibi 589
Julià 592
Ameli 599
Gomarell v 614
Fruitós 633
Gaudiolà (o Gaudelè) 653
Eusend 683-693
Esteve v 714-719
(dominació islàmica)
Guillem Pere de Ravidats (ribagorçà) 1149-1176
Berenguer (fill natural de Ramon Berenguer IV de Barcelona) 1177-1191
Gombau de Camporrells (de Camporells, Llitera) 1192-1205
Berenguer d’Erill (d’Erillcastell?, Ribagorça) 1205-1235
Pere d’Albalat (d’Albalat de Cinca, Aragó) 1236-1238
Ramon de Siscar (català) 1238-1247
Guillem de Barberà (de Reus?) 1248-1255
Berenguer de Peralta (de Lleida) 1256
Guillem de Montcada (català) 1257-1282
Guillem Bernat de Fluvià (de Guissona?) 1282-1286
Guerau d’Àndria (estranger; italià?) 1291-1299
Pere de Rei (o Reig) (del País Valencià) 1299-1308
Ponç d’Aguilaniu (ribagorçà) 1308-1313
Guillem d’Aranyó (de l’Aranyó?, Segarra) 1314-1321
Ponç de Vilamur (de Vilamur, Pallars Sobirà) 1322-1324
Ramon d’Avinyó (català) 1324-1327
Arnau Sescomes (català) 1327-1334
Ferrer de Colom (català) 1334-1340
Jaume Sìtjó (de Valls) 1341-1348
Esteve de Mulceu (de Besiers, Llenguadoc) 1349-1360
Romeu Sescomes (de Tarragona?) 1361-1380
Ramon d’Escales (català) 1380-1386 (no arribà a ésser efectiu)
Guerau de Requesens i de Montoliu (de Tarragona?) 1387-1399
Pere de Santcliment (de Lleida) 1399 (no arribà a ésser efectiu)
Joan de Baufés (de Normandia) 1403
Pere de Sagarriga i de Pau (empordanès) 1403-1407
Pere de Cardona i de Luna (de Cardona, Solsonès) 1407-1411
Domènec Ram (d’Alcanyís, Aragó) 1415-1435
García Aznárez de Anón (d’Aragó) 1435-1449
Antoni Cerdà i de Lloscos (de Santa Margalida, Mallorca) 1449-1459
Lluís Joan del Milà (d’Albaida, Vall d’Albaida) 1461-1510
Joan d’Énguera (del País Valencià) 1510-1512
Jaime de Conchillos (de Tarassona, Aragó) 1513-1542
Martín Valero (aragonès) 1542
Ferran de Lloaces i Peres (d’Oriola, Baix Segura) 1543-1553
Juan de Arias (d’Eixea, Aragó) 1553-1554
Miquel Despuig (de Tortosa) 1556-1559
Antonio Agustín y Albanell (de Saragossa) 1561-1576
Miquel Tomàs de Taixaquet (de Mallorca) 1577-1578
Carles Domènec (de Barbens, Urgell) 1580-1581
Benet de Tocco (de Nàpols) 1583-1585
Gaspar Joan de la Figuera (de Fraga, Baix Cinca) 1585-1586
Juan Martínez de Villatoriel (de Lleó) 1586-1591
Pere d’Aragó (fill il·legítim del duc de Sogorb) 1592-1597
Francesc Virgili (de Tarragona) 1599-1620
Pedro Antonio Serra (de Saragossa) 1621-1632
Antonio Pérez (de Santo Domingo de Silos, Castella) 1633-1634
Pere de Maguerola i Fontanet (de Barcelona) 1634
Bernardo Caballero de Paredes (de Medina del Campo, Castella) 1635-1642
Celso de Santiago (de Jaca) 1644-1650
Gaspar Català de Montsonís (de València) 1651-1652
Miguel de Escartín (de Saragossa) 1656-1664
Brauli Sunyer (de la Pobla de Massaluca, Terra Alta) 1664-1667
Josep Ninot (de Santa Coloma de Queralt) 1668-1673
Jaume de Copons i de Tamarit (català) 1673-1680
Francisco Berardo (de Conca?) 1680-1681
Miguel Jerónimo de Molina (castellà?) 1682-1698
Juan de Santa Maria Alonso de Valeria (d’Albarrasí, Aragó) 1699-1700
Francisco de Solís (de Gibraltar) 1701-1714
Francisco Olaso de Hipenza (de Calahorra , Aragó) 1714-1735
Gregorio Galindo (de Belchite, Aragó) 1736-1756
Manuel Macias de Padrejón (de Becerril de Campos, Castella) 1757-1770
Joaquín Antonio Sánchez Ferrajudo (de Santiago de Compostel·la) 1771-1783
Jerónimo María de Torres (d’Allo, Navarra) 1784-1816
Manuel del Villar (de Pamplona) 1816-1817
Remigio Lasanta Ortega (de lecla, Murcia) 1818
Simón Antonio de la Rentería y Reyes (de Santoña, Castella) 1819-1824
Pablo Colmenares (d’Autol, Aragó) 1824-1832
Julián Alonso (de Mota de Toro, Lleó) 1833-1844
Josep Domènec Costa i Borràs (de Vinaròs, Baix Maestrat) 1848-1850
Pedro Cirilo Uriz y Labayru (de Navarra) 1850-1861
Marià Puigllat i Amigó (de Tona, Osona) 1862-1870
Tomàs Costa i Fornaguera (de Calella, Maresme) 1875-1889
Josep Messeguer i Costa (de Vallibona, Ports) 1889-1905
Juan Antonio Ruano y Martín (castellà) 1905-1914
Josep Miralles ¡ Sbert (de Palma de Mallorca) 1914-1925
Manuel Iruritay Almandoz (de Larrainzar, Navarra) 1926-1930
Salvi Huix i Miralpeix (de Santa Margarida de Vallors, Selva) 1935-1936
Manuel Moll i Salord (de Ciutadella, Menorca) 1938-1943
Juan Villar y Sanz (de Sisamón, Aragó) 1943-1947
Aurelio del Pino y Gómez (de Riaza, Castella) 1947-1967
Ramon Malla i Call (de la Seu d’Urgell) 1967-…

(APF)

Església

Planta del conjunt catedralici, a escala 1:400, amb l’església, el claustre, el campanar i el sector de la canònica, al nord del claustre, que inclou Santa Maria l’Antiga, considerada la primera catedral de Lleida.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Solsona
La Seu Vella de Lleida és un edifici absolutament excepcional en el conjunt de l’arquitectura catalana del segle XIII per l’extraordinària claredat de la seva concepció original, que es va mantenir, sense alteracions essencials, en tot el procés de la seva construcció. Així mateix, les importants reformes que va sofrir a partir del segle XIV, i les obres, ja gòtiques, del seu acabament, com el notable claustre obert a la ciutat, o el seu magnífic campanar, no trencaren tampoc l’esplèndida harmonia del conjunt.

L’edifici de la catedral adopta una tipologia de llarga història (Bango, 1991, pàg. 37), amb una estructura basilical de tres naus, molt curtes, amb només tres trams, capçades a llevant per un ampli transsepte, que depassa les naus, amb un tram gairebé quadrat.

La capçalera que corona aquest transsepte ha estat profundament modificada. Originàriament era formada per cinc absis: dos sense espai presbiteral, als extrems nord i sud, actualment desapareguts, però identificats recentment; dos absis més, amb espais presbiterals molt desenvolupats, dels quals es conserva el del costat nord pràcticament sencer, tot i que el seu espai interior fou malmès quan es partí en dos pisos al segle XV en la seva habilitació com a sagristia; el del costat sud conserva només parcialment els seus murs perimetrals, que foren respectats quan es remodelà per a convertir-se en la capella de la família Montcada a partir del 1328 (Gallart, Lorés, Macià, Ribes, 1996, VIII, pàgs. 113-118). L’únic que es conserva sencer, tot i les modificacions que ha sofert, és el grandiós absis central de planta semicircular, precedit d’un profund tram presbiteral, gairebé quadrat, amb les mateixes proporcions que el tram de transsepte que depassa el cos de les naus.

Capçalera de l’església, amb l’absldiola de la part nord que encara es conserva.
ECSA-X. Goñi
Com s’ha demostrat en els treballs de redacció del Pla Director de la Seu Vella de Lleida, elaborat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya i dirigit pels arquitectes Jaume Fresquet i Enric Solsona, l’estructura de la capçalera original era perfectament simètrica, i ben diferent de la que s’havia suposat des dels treballs de Joan Bergós (Gallart, Lorés, Macià, Ribes, 1996, VIII, pàg. 118 i ss). Aquest autor creia que els absis extrems devien disposar d’un tram presbiteral, com el dels dos absis adjacents a l’absis central. Aquesta solució dels absis extrems de la Seu Vella s’acosta a la que s’utilitzà a la capçalera de la catedral de Tarragona, tot i que en aquesta darrera l’asimetria del costat nord de la capçalera altera el model, que a Lleida es resol amb una major seguretat i claredat en l’execució, possiblement per l’eliminació de preexistències arquitectòniques que poguessin alterar el projecte inicial (Dalmases-José, 1985, vol. II, pàg. 108).

Els accessos a la Seu Vella es resolen per sengles portals oberts als extrems del transsepte; al nord hi ha la porta de Sant Berenguer, gairebé mancada d’ornamentació, i al sud s’obre la porta de l’Anunciata, profusament decorada. Un tercer portal és obert al tram central del mur sud de l’edifici; es tracta del portal major, conegut com la porta dels Fillols, la qual, amb una interessant ornamentació, és aixoplugada per un porxo. També hi ha tres portals ornamentats que s’obren al claustre, a ponent, corresponents a cada una de les naus.

Els sostres de les naus són fets amb voltes de creueria, amb nervis de motlluració molt simple, formada per un bossell, amb un perfil bisellat en tots els trams, llevat del creuer entre la nau central i el transsepte, on hi ha un cimbori octogonal, el qual és cobert amb volta de creueria de vuit trams, sobre trompes raconeres. Els sistemes de suport són molt homogenis en tota l’obra, i són formats per pilars amb semicolumnes adossades, parellades per a rebre els arcs torals i formers, que s’acompanyen d’altres semicolumnes, més primes, que suporten respectivament els ressalts dels arcs i els nervis de les voltes; fins i tot en les testeres del transsepte hi ha columnetes que suporten els nervis.

Capçalera de l’església catedral, amb les dues absidioles o capelles gòtiques obertes al braç del transsepte de migdia en substitució de les dues absidioles romàniques.
ECSA-X. Goñi
L’exacta correspondència entre els sistemes de suport i les estructures de les voltes fa pensar que l’obra fou concebuda, des dels fonaments, amb l’estructura actual (Adell, 1986, pàgs. 140-141); tanmateix, les asimetries existents en els ressalts dels arcs formers de les naus, l’absència de ressalts en els arcs torals de les naus laterals i l’asimetria en els ressalts dels arcs torals (d’obertura i interior) dels absis, han portat a plantejar la hipòtesi que l’església fos concebuda amb un sistema estructural de voltes de canó, amb els arcs ressaltats, i que un cop iniciada es produís un canvi de projecte per cobrir-la, “en estil gòtic”, amb voltes de creueria. Per aquest motiu va caldre modificar les columnes que suportaven els ressalts dels arcs (Bango, 1991, pàgs. 32-36) i afegir-hi les columnes que faltaven per a completar l’estructura de suports. Aquesta hipòtesi ha estat contestada (Gallart, Lorés, Macià, Ribes, 1996, VIII, pàg. 138), i l’evidència arqueològica que les columnes dels extrems del transsepte foren concebudes des dels fonaments, ha posat en dubte la validesa d’aquest plantejament del canvi de projecte i reforça la hipòtesi del projecte unitari.

Deixant de banda, de moment, aquest aspecte de l’evolució constructiva de la Seu Vella, hi ha un altre factor que pot ajudar a entendre el procés constructiu de l’obra. Enric Solsona, l’arquitecte autor de l’aixecament de plànols de la Seu Vella que ha fet la Generalitat de Catalunya, ha fet notar que a la Seu Vella hi ha una clara fractura en l’obra, que representa una interrupció de la construcció. Aquesta fractura es localitza en el terç de les naus, de manera que els dos trams de naus de ponent foren adossats, en tota la seva alçada, al conjunt de la part de llevant de les naus i capçalera. En aquest sector de ponent, les voltes de la nau central són 60 cm més baixes que la volta del tram de llevant, i el pilar presenta un sòcol més baix que el dels altres pilars de les naus.

Interior vers llevant de la nau central de l’església catedralicia, amb la coberta amb volta de creueria, els arcs formers d’accés a les naus laterals i l’absis principal al fons.
ECSA-X. Goñi
Interior de la catedral vers ponent, on destaca el conjunt de semicolumnes adossades a les pilastres que recullen els arcs de les voltes de creueria.
ECSA-X.Goñi
Aquest fet posa en evidència que la Seu Vella es va construir de llevant cap a ponent, i que en arribar a aquest punt de fractura o junta d’obra, la part de llevant era ja construïda en tota la seva alçada. Aleshores, si és cert que es va produir un canvi en el projecte dels suports i les voltes, per què no es va corregir en aquests dos últims trams de nau, com es va corregir, per exemple, a Sant Cugat del Vallès? (vegeu el volum XVIII de la present obra, pàgs. 166-169). O és que potser la concepció inicial de l’edifici preveia aquesta solució anòmala de pilars, i es va mantenir en tot el procés constructiu?

En tot cas la “no-correcció” d’aquests elements, en la represa de les obres, posa en evidència la força del projecte inicial, que es va mantenir inalterat al llarg de tot el procés constructiu i les seves vicissituds. Fins i tot es mantingué inalterat el tipus de finestra, d’arc de mig punt i amb arquivoltes i columnes, en tota l’obra, llevat del cimbori, on les finestres presenten una traceria elemental.

Aquesta constància i reiteració en l’ús de determinades solucions, contrasta fins i tot amb l’obra de la catedral de Tarragona, on les finestres de la nau central van variant des de formes romàniques a finestrals calats del més pur estil gòtic (vegeu el volum XXI d’aquesta mateixa obra, pàgs. 127-131).

En aquestes circumstàncies, atesa l’evidència de la permanència d’un model arquitectònic en un procés d’obra llarg i no uniforme, cal buscar una altra explicació a la peculiaritat de solucions constructives que no impliqui el canvi de projecte des d’una solució romànica a unes voltes “gòtiques”. En primer lloc, crec que hem de superar la conceptuació de romànic o gòtic, referit només a aspectes constructius o estructurals. La Seu Vella és un edifici romànic, tardà, però no és un edifici “gòtic”, per molt que les seves voltes siguin de creueria.

Secció longitudinal de l’església catedralicia i del claustre, a escala 1:400.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Solsona
L’estructura espacial i funcional de la seva capçalera, el seu concepte de la llum en l’espai interior, són elements radicalment romànics, i la presència de voltes de creueria nervades és un element que apareix en altres edificis catalans de la fi del segle XII i l’inici del segle XIII, que no són considerats en absolut gòtics. Així, el creuer de Sant Esteve d’en Bas, edifici de clara influència provençal, l’estructura de llevant de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès, i, sobretot, les escasses estructures que es conserven de la canònica de Santa Maria de Solsona (vegeu els volums IV, XVIII i XIII de la present obra, pàgs. 405, 166-169 i 278-292, respectivament) són evidències que les solucions estructurals de Lleida no eren desconegudes en l’arquitectura catalana de la fi del segle XII i el principi del segle XIII.

Precisament, el poc conegut edifici de Santa Maria de Solsona aporta notables elements per a entendre l’arquitectura de Santa Maria de Lleida, tant més si es pot identificar el Pere de Coma documentat a Solsona els anys 1143 i 1157 (Llorens, 1986, vol. I, pàgs. 329-334) amb el Pere de Coma que projectà la Seu Vella, que el 1193 ja devia estar concebuda quan començà la compra d’edificis per a fer-hi el solar. La mort de Pere de Coma el 1220 (Bango, 1991, pàg. 32) conforma un ventall cronològic molt ampli, 77 anys, per suposar que fossin la mateixa persona, però podria ben bé tractar-se de pare i fill, que se succeïssin en la direcció de les obres, com passà immediatament després amb la família de Ramon i Pere de Prenafeta (Español, 1991b, pàgs. 184-185).

La situació de Pere de Coma a l’entorn de Solsona en el moment en què es construïa l’església de la canònica, en la prepositura de Bernat de Pampe, és un element addicional que reafirma les vinculacions entre l’obra de Santa Maria de Solsona i la Seu Vella de Lleida.

Deixant de banda la porta de la sala capitular de Solsona, que segueix fidelment el que es coneix com a “escola de Lleida”, en els elements que resten de l’arquitectura de Santa Maria de Solsona hi trobem prou elements per pensar en la relació amb l’obra de la Seu Vella.

Les voltes de creueria són presents a l’absidiola sud i el creuer (?) de Santa Maria de Solsona, amb uns carregaments als pilars fortament deficients que obliguen a incloure una columna a l’angle sud-oest i a fer asimetries als ressalts de l’arc former. Aquesta asimetria es repeteix en l’arc d’obertura de l’absis, que, en molts aspectes, recorda l’obertura de l’absis de la Seu Vella. A Solsona es tracta, ben clarament, d’utilitzar una solució estructural a les voltes que no es domina totalment i que no s’adapta al model de pilar emprat, circumstància que es repeteix també a la part de llevant de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès. A Lleida es dóna un pas més, i sense renunciar als arcs amb ressalts, s’intenta casar les dues estructures amb un resultat no del tot coherent, però en què es manifesta una clara manca de preocupació, com a Solsona, per les asimetries en els arcs.

En aquest sentit, és encertada la hipòtesi del professor I.G. Bango per tal com detecta una incoherència en el sistema estructural, però l’evidència arqueològica i constructiva palesa que el sistema estructural fou concebut com un tot, ja des del projecte, i amb prou força per a resistir les interrupcions i les vicissituds de l’obra, sense tenir cap modificació conceptual.

La Seu Vella es presenta així com una síntesi genial de les experimentacions de l’arquitectura catalana de la fi del segle XII, recollint i consagrant les tipologies formals que s’anaven experimentant des del segle XI a Catalunya, i construïda a partir d’un projecte unitari mantingut amb gran constància al llarg de tota l’obra.

Sembla que l’obra devia començar per la banda nord del transsepte i el conjunt de la capçalera (Dalmases-José, 1985, vol. II, pàg. 108) cap a la porta de l’Anunciata, que era acabada el 1215 (Lacoste, 1979, pàgs. 170-171); l’obra va avançar de llevant cap a ponent, probablement amb un replantejament inicial del conjunt de la construcció. Per a l’estructura de les voltes es podria aventurar que les voltes de l’absis central i de l’extrem sud del transsepte haurien estat les primeres a cobrir-se, ja que són les úniques de tot l’edifici en les quals els nervis no tenen clau de volta, circumstància que també es repeteix a la catedral de Solsona i a Sant Cugat del Vallès; per tant, no sembla clar suposar que l’obra s’iniciés per la porta de Sant Berenguer ni que hi hagués dues fases en la seva concepció original (Bango, 1991, pàg. 37).

L’empenta constructiva que va aixecar la Seu Vella no va extingir-se amb ella, com succeí a la catedral de Tarragona, sinó que a l’entorn de Lleida i cap a la Llitera es construïren durant el segle XIII, i potser fins i tot al principi del següent, una sèrie d’edificis en què es fa patent la influència constructiva de l’antiga catedral lleidatana, però amb una major rellevància dels elements més romànics i sense les seves innovacions estructurals. Edificis com Sant Martí, Sant Llorenç i Sant Ruf a Lleida o Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera palesen la força d’una arquitectura que representa la darrera expressivitat de l’arquitectura romànica, abans de la implantació de les fórmules gòtiques, i que requereix, com a tal, una anàlisi des de la seva pròpia objectivitat, per sobre de les referències exteriors. (JAA)

Capitells

Malgrat la importància del conjunt escultòric de l’interior de l’edifici de la Seu Vella, avui dia sols disposem d’estudis puntuals i poc detallats. Si bé s’han analitzat determinades zones i alguns cicles, dels quals cal destacar els corresponents a la capçalera, manquen anàlisis més acurades sobre els capitells de les naus, sobretot d’aquells que no posseeixen decoració figurada.

Tradicionalment, la historiografia ha mostrat un major interès a estudiar l’arquitectura de la seu que no pas el seu programa escultòric. El primer treball destacable en aquest sentit fou l’obra que J. Bergós publicà l’any 1935, on oferia una descripció detallada de tots els capitells, sense establir amb claredat cap mena d’autoria. Així, doncs, no fou fins J. Gudiol (1948, pàgs. 93-102) que s’esbossaren les primeres teories(*). D’una banda, J. Gudiol destacava el conjunt per la seva homogeneïtat, i d’una altra vinculava l’obra al món tolosà, sobretot amb l’escultura de l’església de Sant Joan el Vell de Perpinyà. Però com han demostrat estudis posteriors, a la Seu Vella s’evidencia clarament la presència de diverses mans en els capitells interiors, i fins ara han estat identificats tres tallers diferents (Yarza, 1991, pàgs. 39-53), cadascun dels quals amb una marcada personalitat.

Si bé la construcció de la Seu Vella de Lleida s’inicià per la capçalera el 1203, la producció del primer taller cal retardar-la al segon decenni del segle XIII, concretament entre els anys 1210 i 1215 (Lacoste, 1979, pàg. 191). L’obra del segon taller s’hauria desenvolupat entorn dels anys 1215-20, i, finalment, el tercer grup d’artistes hi devia treballar durant els anys quaranta del segle XIII (Yarza, 1991, pàg. 53).

Els pilars són d’estructura cruciforme amb columnetes als angles (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, vol. III (II), pàg. 192), i configuren un feix de 16 columnes semiadossades que suavitzen els perfils i la forma del conjunt sustentador(*). Els capitells són estructuralment bastant similars, tret de les diferències de grandària: desenvolupen la característica forma troncopiramidal invertida, amb àbac llis, sense decoració i collarí cilíndric. Tanmateix, tots els pilars estan emmarcats a la part superior per una cornisa motllurada a manera d’arquitrau.

Des d’un punt de vista iconogràfic hi ha una gran varietat temàtica: es reprodueixen motius vegetals, zoomòrfics, geomètrics, així com escenes de l’Antic i el Nou Testament, i referències hagiogràfiques. La menor quantitat de capitells historiats davant els merament ornamentals crea una sensació de dispersió de les escenes figurades, sobretot a les naus(*). De tota manera, en determinades zones, com ara als pilars d’ingrés a es capelles, els capitells desenvolupen cicles referents a la vida dels sants als quals estan dedicades aquelles(*). Aquest fet, però, no permet afirmar que existís un programa iconogràfic general per a tot el temple.

Primer taller. L’escultura de la capçalera

La major part de la decoració figurada del conjunt es concentra a la capçalera. Malgrat les diverses transformacions que ha sofert es conserven encara una bona part dels capitells romànics dels arcs d’accés a les capelles (Gallart, Lorés, Macià, Ribes, 1996). És en la realització d’aquestes obres on es pot apreciar la mà del primer taller identificat, que treballà en les capelles laterals del transsepte i en els capitells de les zones baixes de l’inici de les naus laterals. Al capdavant d’aquest primer grup s’observa la presència d’un artista important, el qual devia haver intervingut en les dues capelles del transsepte nord. Aquest escultor ha estat vinculat al cercle artístic de l’italià Benedetto Antelami (Lacoste, 1979), si bé darrerament se l’ha relacionat amb el món tosca, concretament amb la figura de Biduinus (Yarza, 1991, pàg. 40). D’altra banda, els seus deixebles devien haver treballat en les capelles del transsepte sud, cosa que justificaria la menor qualitat dels capitells meridionals. Són trets diferenciadors d’aquest taller els seus marcats volums sobre fons llisos, l’absència de decorativisme i el caràcter simbòlic que adquireixen els objectes representats, així com el sentit dramàtic del moviment, la sensació de dinamisme i l’interès pel món romà tardà (Lacoste, 1979, pàg. 186ss).

La capella més septentrional del creuer, desapareguda l’any 1812 amb l’explosió del polvorí del castell de la Suda, conserva encara els capitells d’ingrés, el programa dels quals se centra en la vida de sant Antoni (o Antolí), a qui originàriament estava dedicat aquest espai, el qual més endavant passà a propietat de la família Gralla, que el transformà per poder-hi acollir els seus enterraments i el dedicà a la Purificació de la Candelera. Al brancal de l’esquerra es pot contemplar el martiri del sant: en el lateral, un personatge sedent, identificat com Metop segons la inscripció del cimaci (METOPIS), ordena l’execució a un botxí; el màrtir apareix amb el cos tirat cap endavant esperant que li tallin el cap i el braç dret(*), mentre a sobre hi ha un núvol del qual sorgeix la dextera Domini. En l’esmentat cimaci que emmarca el conjunt, també es pot llegir una altra inscripció amb lletres gòtiques majúscules, igual que la primera, amb el nom del sant a la part frontal: “S(anctus) ANTONINUS” (Tarragona, 1979, pàg. 250). En el capitell contigu, d’altra banda, hi ha dos lleons oposats, entre rínxols de tiges, del centre de les quals surt un cap molt menut com a element decoratiu. A l’embocadura sud, un personatge nu és atacat per l’esquena per un lleó, alhora que lluita contra un monstre. Al capitell del costat (avui impossible de veure a causa del mur que tanca les restes de la capella derruida), un guerrer armat amb un escut s’enfronta a una parella de dracs que ocupen la part frontal. Sovint s’ha considerat aquesta escena com una representació del miles Christi, la lluita de Crist contra el mal i el pecat (Lacoste, 1979, pàg. 179; Yarza, 1991, pàg. 43; Alcoy, 1992, pàg. 84).

Capitell on es representa el martiri de sant Pere, situat a l’esquerra de l’entrada de l’antiga capella de Sant Pere, després dels Montcada.
ECSA-X. Goñi
L’absis lateral nord, l’únic de la capçalera, a banda del central, que conserva l’estructura original, és conegut en l’actualitat com la capella de les Neus, malgrat que inicialment tingué una doble dedicació a sant Jaume i a sant Llàtzer. A la dreta de l’arc d’accés hi ha representada la història de l’apòstol: Herodes donant l’ordre de matar el sant i la consegüent decapitació. A continuació, el trasllat del difunt a Galícia en una barca de grans dimensions que navega sobre el mar, carregada amb un sarcòfag i els seus set deixebles; de la part superior, novament sorgeix la dextera Domini que els indica el camí, ja que com diu la tradició el vaixell no tenia timó, raó per la qual els navegants s’encomanaren a Déu perquè els guiés i els indiqués l’indret on aquelles importants despulles havien de rebre sepultura. Tanmateix, el capitell de la dreta representa l’enterrament de l’apòstol en un gran sepulcre, el qual és visitat per un grup de quatre personatges que testimonien els pelegrins que visitaven Santiago de Compostel·la. Sobre el sarcòfag, de tipologia paleocristiana, s’obren uns grans cortinatges que pretenen remarcar el caràcter solemne de l’escena (Yarza, 1991, pàg. 41). A l’esquerra, a l’embocadura nord, trobem un cicle centrat entorn d’alguns miracles de Crist: la resurrecció de Llàtzer, el guariment del criat del centurió i una altra curació sense identificar. Com es veurà més endavant, s’han plantejat diverses hipòtesis so-bre el contingut de les dues darreres, ja que són de difícil interpretació. L’escena de la resurrecció de Llàtzer, situada al lateral dret del capitell, es caracteritza pel fet que el mort és ajudat a aixecar-se per un personatge desconegut (Lacoste, 1979, pàg. 176), mentre que les dues germanes del difunt, Marta i Maria, apareixen en un segon pla; Llàtzer, amortallat, es lleva d’un sarcòfag de tradició paleocristiana, que, igual que el de sant Jaume, recolza sobre columnetes. A continuació, a la part frontal, un home s’inclina davant Jesús i aquest li posa les mans sobre el cap. Aquesta acció pot pertànyer a qualsevol intervenció miraculosa, fet que sumat al mal estat de conservació de l’escena, fa que sigui difícil concretar exactament a quina d’elles es refereix; de vegades s’ha dit que corresponia a la curació d’un endimoniat, i d’altres a la d’un leprós. El darrer miracle correspon al guariment del criat del centurió, amb la particularitat que en aquesta ocasió no s’ha representat el malalt(*), sinó que tan sols hi ha el centurió i els servents que van a cercar Jesús (Lc. 7, 2-10; Mt. 8, 5-13; Jn. 4, 46-54). Finalment, quant als capitells de l’interior de la capella, aquests no mantenen cap relació temàtica amb els que acabem d’analitzar; continuen sent obres del mateix grup d’artistes i estan decorats, al pilar dret, amb motius vegetals i animals entortolligats amb tiges, i a l’esquerre, amb lluites d’homes contra animals monstruosos(*).

La gran imaginació i qualitat dels escultors de la seu es plasma en aquests capitells dels pilars del costat sud del transsepte i del costat nord del capdamunt de la nau central, a l’entrada del transsepte.
ECSA-X. Goñi
Les capelles del transsepte sud denoten la pervivència de la tasca del primer taller, encara que determinats canvis fan pensar que aquestes escultures corresponen a l’obra d’uns deixebles. Malgrat que cap de les dues absidioles conservi la seva obra romànica, ambdues llueixen a les embocadures capitells del segle XIII. En primer lloc, la capella Montcada, que abans de ser privatitzada estava dedicada a sant Pere i sant Pau. En aquesta, a la dreta destaca la crucifixió de sant Pere, amb la creu cap per avall, la qual és sostinguda per un personatge, mentre un altre, amb una llarga capa, apareix amb el braç dret aixecat ordenant el martiri, representant segurament el centurió encarregat de vigilar l’execució de l’apòstol. Al seu darrere, al lateral, dos personatges completen l’escena. Juntament amb el capitell ara descrit, un de dimensions més reduïdes apareix decorat amb una figura que davalla des de dalt d’una torre. Aquesta imatge ha donat lloc a diverses interpretacions, ja que en un primer moment es va creure que corresponia a la caiguda de Simó el Mag (Fets 8, 9-24), però el fet que el personatge que cau de l’edifici porti ales ha posat en dubte aquesta hipòtesi. En l’actualitat sembla que cal vincular-la a l’alliberament de Pere per un àngel, després que el sant fos detingut per Herodes (Fets 12, 1 i ss.). Aquesta darrera teoria permetria pensar en un cicle centrat entorn de la figura del Pare de l’Església en tot el brancal dret, mentre que si s’accepta la primera possibilitat tampoc no es trencaria la lògica del discurs, atès que fou Simó qui amb la seva actitud provocà la detenció i posterior condema dels apòstols. Al cimaci situat sobre aquest conjunt, torna a aparèixer una inscripció amb lletres gòtiques amb el mateix estil i dimensions que les descrites anteriorment en la capella de Sant Antoni (o Antolí): “S(anctus) PETRUS” (Tarragona, 1979, pàg. 251). Quant al costat esquerre de l’embocadura, en part, es podria relacionar amb el cicle suara descrit, ja que s’aprecia la proa d’una embarcació, probablement la barca de sant Pere simbolitzant la barca de l’Església (Mt. 4, 18-22; Mc. 1, 16-20; Lc. 5, 1-11). Fent parella amb aquest, es presenta la decapitació de sant Pau(*): l’apòstol apareix amb el tòrax inclinat endavant esperant l’execució, acompanyat pels tres soldats que segons la tradició eren amb ell en aquells moments; aquests van armats amb grans espases, que en remarquen la condició de militars i de botxins. El fet que el cap de l’apòstol estigui greument deteriorat no permet apreciar si en el seu moment duia el ulls embenats amb el vel de Plantil·la. En el lateral del capitell, una figura amb una llarga barba contempla l’escena asseguda.

L’absidiola més meridional de la capçalera, com en el cas de la capella Montcada, fou transformada al segle XIV, però el nou espai respectà l’arc d’accés amb els corresponents elements escultòrics originals de la fàbrica romànica. Aquests capitells no tenen figuració, i tots han estat decorats amb elements vegetals.

Obres del primer taller no situades a la capçalera

La tasca escultòrica del primer taller no es limità sols als absis col·laterals, sinó que s’estengué també a la decoració de les zones baixes dels pilars d’inici de les naus laterals, continuant dins del mateix estil descendent que s’havia pogut apreciar a les absidioles sud. Així, doncs, el pilar septentrional d’accés a la nau col·lateral nord ha estat identificat com la narració de l’engany de Jacob a Isaac, quan li usurpa la seva benedicció (Gèn. 27, 1-45). Isaac, sedent, beneeix Jacob, el qual apareix agenollat al seu davant, mentre Rebeca, la mare, contempla l’escena; la resta del pilar representa el retorn d’Esaú amb la cacera i el descobriment de l’esmentat engany. Cal assenyalar que el greu estat en què es troba dificulta la interpretació d’aquest cicle(*). Tanmateix, el conjunt es complementa amb un entrellaçat carolingi. Davant d’aquests, en el meridional d’inici de la nau lateral nord, es poden veure dos capitells corintis, i, al segon pilar, adossat al mur nord d’aquesta mateixa nau, hi ha representada la Traditio legis (sobre aquest tema vegeu el volum XVIII de la present obra, pàg. 178): Crist, ressuscitat, transmetent la nova llei a l’Església personificada en les figures de sant Pere i sant Pau, levita per sota d’una gran màndorla amb dues figures agenollades als peus. La de la dreta porta una espasa i s’identifica amb sant Pau, mentre que el mal estat de conservació de la de l’esquerra no permet saber de qui es tracta, si bé pel significat de la composició hauria de correspondre a sant Pere. Fent parella amb aquest capitell n’hi ha un altre amb un personatge representat amb turbant que lluita contra dues feres rampants, que ha estat identificat amb l’ascensió d’Alexandre.

Les produccions d’aquest primer taller a la nau col·lateral sud responen a capitells figurats molt determinats. La Nativitat del Senyor n’és un, aparellat amb la Persecució dels Innocents. Un altre és l’Adoració dels pastors, on uns pastors acudeixen a lloar el nounat, que és a la falda de la Mare de Déu, lluint tots dos una aurèola estriada. Les representacions dels pelegrins d’Emaús (Lc. 24, 13-35)(*), així com la de Daniel entre els lleons, localitzades en altres pilars de la nau, correspondrien també a la tasca del primer taller. J. Lacoste considera que aquests artistes crearen un petit programa iconogràfic que s’inicià al col·lateral sud i que es perllongà al nord, i que començaria amb l’accés dels justos al Cel, la contemplació del Senyor a través de la Redempció i la integració del poble dins l’Església (Lacoste, 1979, pàg. 185).

Finalment, cal esmentar el capitell individual de l’angle occidental del transsepte sud, on hi ha representada la figura de Melquisedec, sacerdot del Déu Altíssim, que beneí Abraham després de la seva victòria sobre Codorlaomor (Gèn. 14, 18-19). El protagonista, assegut, assenyala el pa i el vi amb què farà la benedicció (Bergós, 1935, pàg. 78).

L’obra del segon taller

Relleus dels capitells corresponents al pilar sud-est de l’absis central, que dóna al creuer, amb la representació de dos grius afrontats i l’escena de les tres Maries davant el sepulcre, relleus també relacionats amb la tasca de Ramon de Bianya.
ECSA-M. Sesma
La tasca d’aquest nou equip d’artistes identificat, localitzada principalment a l’absis principal, s’ha vinculat a l’obra de Ramon de Bianya. Les seves escultures es caracteritzen pel tractament que atorguen als plecs dels vestits, els quals dibuixen una xarxa de línies convergents cap al centre de la figura(*), així com pels rostres amb ulls afonats, nas petit i cap gairebé quadrat(*).

El pilar meridional de l’embocadura de l’absis principal (d’esquerra a dreta) s’inicia amb diverses escenes de la vida de la Verge. El primer capitell individual està dedicat a l’Anunciació, al lateral, i a la Visitació al front. Un àngel de grans dimensions, Gabriel, anuncia la bona nova a la Mare de Déu, la qual ocupa l’angle del conjunt vestida amb una capa llarga que també li cobreix el cap; mentre, a la dreta, dues dones, Maria i Elisabet, s’abracen després que la primera l’ha fet partícip del seu embaràs (Lc. 1,26-45). Al seu costat, una figura amb les mans en posició de benedicció, identificada com un sacerdot, té un personatge a banda i banda, presentats tots dos amb la mateixa postura. L’escena ha estat identificada tradicionalment amb els esposoris de la Verge(*). A continuació, pròpiament a l’embocadura del pilar, trobem imatges corresponents a les vides de Samsó i del rei David. Així, si seguim la lectura des del cicle de la Verge, destaca una figura de llarga cabellera lluitant amb un lleó, que es pot relacionar perfectament amb Samsó (Jn. 14, 5-7); unes tiges vegetals el separen d’una altra figura coronada vista de front, que sovint s’havia relacionat amb el rei David al bosc (Bergós, 1935, pàgs. 79 i 297), però que darrerament s’ha considerat que podria ser una figura femenina, ja que la imatge és imberbe(*). Malgrat aquestes afirmacions, creiem que aquesta figura té unes faccions masculines bastant evidents que no permeten assegurar què representa realment i que, d’altra banda, s’adapten a les creades pel taller de Ramon de Bianya. L’altre capitell de la doble columna presenta un genet coronat a cavall avançant cap a l’esquerra, mentre saluda amb la mà dreta; l’animal trepitja alguna cosa que a causa del deteriorament no es pot identificar. La significació d’aquesta imatge s’ha vinculat sovint a la del cavaller victoriós (Berlabé, 1991, pàgs. 69-71). Tanmateix, al tombant del doble capitell, destaca el rei David tocant l’arpa. Finalment, s’hi representen dos guerrers armats amb escuts lluitant contra una fera i un altre capitell corinti florit.

L’embocadura del costat de l’evangeli, però, canvia completament de significat. Si s’analitza des del vessant del presbiteri es pot apreciar que el primer capitell representa uns lleons rampants, amb les espatlles oposades coincidint amb l’angle extern i compartint un mateix cap. A la part frontal els dobles capitells reprodueixen l’escena del dubte de sant Tomàs: els 11 apòstols —hi manca la figura de Judes— estan acompanyats, al centre de la composició, per un Crist amortallat, que sosté la Llei amb la mà esquerra. Al seu davant una figura amb els genolls flexionats li agafa l’avantbraç i li introdueix el dit en una ferida del tòrax, tal com féu sant Tomàs quan confirmà la Resurrecció de Crist (Jn. 20, 24-29). Aquest moment és representat també en altres conjunts escultòrics de la geografia catalana realitzats durant el segle XIII, com ara els claustres de la catedral de Girona i del monestir de Sant Cugat de Vallès (vegeu el volum XVIII de la present obra, pàg. 179). Al capitell individual de l’esquerra apareix una figura central envoltada per dos animals, amb cos de lleó i cua de serp, que li mosseguen el cap.

Decoració esculpida dels capitells situats al pilar nord-est de l’absis central, corresponents al creuer, amb diversos temes d’inspiració clàssica, com ara la roda de la fortuna o la lluita entre centaures, que s’atribueixen al segon taller de la seu, identificat amb Ramon de Bianya.
ECSA-M. Sesma
La resta de l’embocadura nord presenta temes diversos, els orígens dels quals cal cercar en la interpretació medieval del món antic i en l’astrologia. Després d’un d’individual on hi ha dos ocells simètrics mossegant-se les ales, els centrals comencen, al lateral dret, amb un personatge que toca un instrument de corda similar a un violí. A continuació hi ha una de les escenes més curioses del recinte, on una figura a la gatzoneta, i de reduïdes dimensions, té una enorme rosassa sobre les espatlles, mentre dos individus l’ajuden. Les interpretacions d’aquests motius han estat diverses al llarg dels anys: en un primer moment es va apuntar que es podria tractar d’una versió al·legòrica de la Roda de la Fortuna (Bergós, 1935, pàgs. 116-119), però darrerament s’ha vinculat a l’Antiguitat tot considerant que la petita figura correspondria a Aties sostenint el firmament. A l’esquerra, per la seva banda, un sagitari lluita contra un ésser amb cos humà i extremitats d’au, amb unes grans ales i una llarga cua que li mossega el cos. En el següent capitell individual, un lleó rampant de considerable grandària ataca una figura humana, la qual clava una espasa al ventre de l’animal. Finalment, un capitell zoomòrfic completa el conjunt.

En el mateix absis principal, a l’indret de pas del presbiteri a la cúpula absidal, hi ha dos pilars més. A la banda de l’evangeli la decoració és significativament complexa, ja que a excepció d’un capitell de motius vegetals, els tres restants contenen escenes de la vida de Jesús. Els centrals estan dedicats a la Resurrecció de Llàtzer i a l’entrada a Jerusalem, discurs que també s’estén al simple. En l’escena del Diumenge de Rams, Jesús és representat a l’angle, muntat sobre la somera, tal com diuen les Escriptures, i acompanyat per una processó de ciutadans. L’escultor ocupà completament la part frontal d’un dels capitells centrals amb dos rengles de personatges, que atorguen a l’escena la sensació de multitud. Davant de la cavalcadura de Jesús hi ha més figures que contemplen el seu pas; aquestes, a diferència de les anteriors, semblen portar branques a les mans, segurament d’olivera o bé de palmera, segons és descrit en els evangelis. L’element més representatiu d’aquesta composició és l’estructura arquitectònica que pretén representar la Santa Ciutat: una gran muralla amb merlets que l’envoltava completament. S’hi mostren també diverses construccions: així, a la dreta, hi ha una torre amb coberta piramidal i una galeria de finestrals al darrer pis; al centre, un ampli campanar, coronat per un gall; i finalment, una altra torre, la part superior de la qual és sostinguda per una figura a la gatzoneta, a manera d’atlant(*).

A la banda de l’evangeli, quatre lleons rampants decoren el capitell individual de la dreta, mentre que els tres restants presenten motius vegetals. Com ja s’ha vist, en aquesta ocasió s’han abandonat els cicles figuratius que ocupen la resta de l’absis principal per donar pas als elements exclusivament fitomòrfics.

L’obra del tercer taller

Cronològicament, per l’evolució que prengueren les obres de la Seu, es considera que aquest tercer taller començà a treballar poc després que ho fes el de Ramon de Bianya, entorn de l’any 1240. A diferència de l’anterior, però, no s’ha pogut concretar amb tanta exactitud quina fou la seva producció escultòrica. De moment se sap que va intervenir en els arcs faixons que divideixen el transsepte, tant a la banda nord com a la sud. Els capitells es caracteritzen per la seva relació amb els treballs del primer taller, amb unes figures de cànon més curt, de formes menys monumentals i que sovint apareixen amb un cinturó que els estreny la cintura, provocant l’aparició de plecs que cauen verticalment; aquest estil s’ha vinculat a les escultures de l’església de Sant Pere de Fraga.

El pilar oriental del transsepte nord mostra dues escenes figurades. D’una banda, la més desenvolupada correspon a la història de Nabucodonosor i els tres hebreus (Dan. 3, 12-18). Segons la tradició, el rei de Babilònia havia fet construir l’estàtua d’or d’una divinitat, però tres hebreus es negaven a lloar-la en contra de la voluntat del monarca, el qual ordenà que fossin empresonats. L’escena presenta el rei —a la cara lateral esquerra del capitell—, sense coronar, assegut a l’interior del seu palau, mentre que una figura despullada, de faccions monstruoses, i que deu correspondre a l’esmentada estàtua, ocupa l’angle; a la part frontal, tanmateix, una figura demoníaca(*) amb un bàcul condueix tres personatges, segurament els jueus, davant del monarca. Al capitell individual situat a l’esquerra de l’anterior, a continuació d’un de vegetal, destaca el martiri de santa Julita. En aquest, el prefecte Alexandre, cenyint la corona comtal, mana que la santa sigui decapitada després d’haver fet matar el seu fill Quirze. Quan el botxí es disposa a executar la sentència, la santa, agenollada, mostra al tirà la testa acusatòria del seu infant immolat. Un sicari i un soldat són espectadors que omplen el fons de l’escena emmarcada per un rengle de fulles d’acant.

També conté produccions del tercer taller el pilar meridional del transsepte nord, en què destaca l’escena de Crist amb màndorla, de la qual sorgeix el tetramorf, acompanyat per un músic a cada costat. Si bé aquest tercer taller deixa entreveure en les seves composicions un estil que ja s’apropa a les formulacions pròpies del gòtic, aquest capitell esmentat és precisament el que ho reflecteix d’una manera més evident. Així, aquesta Maiestas presenta una execució més evolucionada que la corresponent al capitell dels tres jueus (Yarza, 1991, pàg. 52).

Al pilar occidental del transsepte sud cal destacar el capitell individual que conté la representació d’uns aiguadors. La inclusió d’aquesta escena podria remetre a la construcció de la mateixa obra de la Seu Vella, és a dir, a una contemporaneïtat dels artistes que hi intervingueren. Aquest motiu és present també en altres conjunts escultòrics del final del segle XII. Així, el transport d’una tina apareix també al claustre de Sant Cugat del Vallès, mentre que al de la catedral de Girona les escenes on apareixen els obrers de la seu ocupen tot el pilar occidental del claustre, i no tan sols en tasques de subministrament d’aigua, sinó també en les pròpies de picapedrers i escultors. Juntament amb el capitell dels aiguadors hi ha dos homes cavalcant, probablement camells, amb unes faccions molt similars a les dels jueus del capitell abans analitzat (Yarza, 1991, pàg. 52), caracteritzades per un ulls afonats amb les pupil·les molt marcades.

Cal constatar, però, que aquelles decoracions no figurades que complementen aquests pilars no permeten argumentar amb absoluta certesa la pertinença al tercer taller, malgrat que la seva inclusió fa plantejar la hipòtesi que pogueren sorgir de les mateixes mans.

L’escultura dels capitells de les naus

Capitells dels pilars centrals de la nau principal, que presenten una àmplia varietat de temes, que van d’escenes bíbliques a altres de mitològiques, combinades amb ornamentació vegetal.
ECSA-X. Goñi
Referent a la decoració escultòrica dels pilars que configuren les naus de la Seu Vella, és evident que la manca d’estudis fa difícil poder conèixer la paternitat d’aquestes produccions, ja que tan sols puntualment alguns capitells han estat identificats com a part de l’obra dels tres equips d’escultors identificats fins avui dia. La major part d’aquests contenen motius vegetals i zoomòrfics, però cal incidir de manera especial en alguns de figurats, com ara els que fan referència a escenes de la vida de la Verge, la Visitado Sepulchri o la Resurrecció de Llàtzer.

L’Anunciació i la Visitació de la Mare de Déu apareixen nombroses vegades al llarg de les naus laterals, però la manca d’un programa iconogràfic fa que aquestes escenes sorgeixin isoladament acompanyades d’altres capitells decoratius. Malgrat aquest fet cal dir que totes tenen un estil diferenciat, probablement pel fet que es tracten d’obres de diferents tallers.

El pilar situat a l’inici de la nau lateral nord mostra una Epifania: la Verge amb el Nen a la falda, situada a l’angle de la composició, acompanyada per sant Josep, al lateral dret del capitell, mentre que a la part frontal, tres figures coronades i amb cofres a les mans representen els reis mags. A banda i banda del cap de la Mare de Déu hi ha una lluna i un estel que guia els mags fins a l’Infant. Finalment, un rengle de fulles d’acant emmarca l’escena per la seva part superior.

Dos capitells força interessants també són els corresponents a la Visita al Sepulcre i la Resurrecció de Llàtzer. En el primer, tres figures femenines nimbades, vestides amb una indumentària classicista, porten entre les mans el que podria ser un flascó amb els perfums amb què volien embalsamar el cos de Jesús; al lateral, un àngel de grans dimensions els anuncia la resurrecció de Jesús (Mt.28, 1-8). El capitell amb l’escena de Llàtzer ens mostra Jesús beneint el difunt, mentre un criat amb els ulls embenats sosté la tapa del sarcòfag. Al seu darrere hi ha tres espectadors: un d’ells, Marta, es tapa la boca amb un mocador per no sentir la fortor del mort, mentre que la seva germana Maria i un altre personatge sense identificar complementen l’escena. Tot el conjunt està emmarcat a la part superior per un fris de fulles de palma molt similars a les que també trobàvem en el conjunt de les tres Maries.

Finalment farem esment del capitell on es reprodueix l’arbre de Jessè. Recobert de tiges, en un angle apareix la figura de Jessè amb les extremitats inferiors en forma de tronc d’arbre, alhora que del seu cap sorgeixen diverses branques, en cadascuna de les quals hi ha representada una imatge dels avantpassats de Crist; a la part superior destaca la presència de la Verge amb el Nen i un àngel a cada costat.

La inexistència d’una lectura unitària per a tot el recinte dificulta notablement la interpretació de la majoria d’escenes, que apareixen isolades en els pilars i que aparentment no pertanyen a cap cicle iconogràfic predefinit que segueixi un discurs coherent i lineal. (MSS)

Estela

Calc de la inscripció i dels grafits d’una estela romana procedent del presbiteri de la Seu Vella, ara guardada a la col·lecció arqueològica de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs.
J.R. González-J.I. Rodríguez
Una de les peces més interessants de la col·lecció arqueològica de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs és una estela epigrafiada d’època romana, que va ingressar a mitjan segle XIX al primer Museo de Antigüedades de Lleida, format principalment per salvaguardar els materials mobles existents a la vella catedral, que s’havia convertit en caserna a partir del segle XVIII. Aquesta estela fou utilitzada com a ara de la catedral a l’edat mitjana.

La peça romana és una estela tallada en pedra calcària de la pedrera tarragonina de Santa Tecla, de forma paral·lelepipèdica. Fa 85 cm d’alçada, 58 cm d’amplada i 58 cm de gruix. Solament té allisada una cara, on figura una inscripció romana emmarcada per una motllura i uns grafits posteriors que no sobrepassen mai el límit indicat per la motllura. Aquestes inscripcions posteriors a les lletres romanes són bàsicament de sis tipus: 1. Ratlles paral·leles entre si, en sentit vertical i oblic. 2. Sis pentalfes, algunes superposades entre elles; d’altres tallen les línies de guiatge que hi ha dalt i baix de cada línia del text primitiu. 3. Creus, que són el signe més abundant; la majoria són de traç senzill, però n’hi ha una a la part inferior, a l’esquerra, de tipus llatí amb els extrems eixamplats, que està molt ben elaborada. 4. Una mena de creu, amb un barroc emmarcament; és el signe més espectacular dels grafits de l’estela. 5. Ratlles corbades, no gaire abundants. 6. Textos epigràfics, generalment breus i de difícil lectura, els quals suggereixen la nòmina de preveres oficiants.

Les referències més antigues de l’emplaçament d’aquesta estela a la Seu Vella són del final del segle XVIII. Ja indica llavors J. Pocurull l’existència d’una pedra “En el Presbiterio de la Catedral… con una ynscripcion por el rededor delia, a lo romano”. Era col·locada a la dreta del presbiteri. Actualment s’aprecia que en una recent restauració de la catedral es va tapar un forat que coincideix en l’emplaçament i en les mides de l’estela, el qual es va produir quan es va arrencar l’ara per traslladar-la al museu.

L’ús de materials romans en època altmedieval és una pràctica freqüent, si bé no se solia ésser gaire respectuós amb el text original; tot i així, a Lleida, la inscripció romana està pràcticament intacta.

Cronològicament tenim una data post quem o de producció de l’obra en època romana i una data ante quem, que seria la de la construcció de la Seu Vella. Els grafits semblen situar-nos en un moment clarament cristià. Podria haver estat una ara d’una comunitat mossàrab o simplement el primer altar que es consagrà a la primitiva seu catedralicia l’any 1149, més tard, al segle XIII, portat a la catedral nova. Molt probablement és aquesta darrera hipòtesi la més raonable. Seria, segons això, a la segona meitat del segle XII que s’haurien fet els grafits indicats. (JRG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  1. Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàgs. 187-200; Roca, 1911; Bergós, 1928, pàssim; Lladonosa, 1970a, pàssim; Abad, 1979, XL, pàgs. 27-56; Alonso, 1979, XL, pàgs. 57-58; Lacoste, 1979, pàgs. 170-171; Tarragona, 1979, XL, pàg. 250-252; Dalmases-José, pàgs. 170-171; Tarragona, 1979, XL, pàg. 250-252; Dalmases-José, 1985, vol. II, pàg. 108; Adell, 1986, pàgs. 140-141; Llorens, 1986, vol. I, pàgs. 329-334; Sarrate, 1990, pàgs. 19-20; Bango, 1991, pàgs. 32-37; Lladonosa, 1991, vol. I, pàgs. 45-47, vol. IV, pàgs. 462-465 i 583-591; Español, 1991a, pàgs. 37-82; 1991b, pàgs. 184-185 i 1991c, pàgs. 79-80; Fité, 1991b, pàg. 15; Muñoz, 1991, pàgs. 387-390; Vilà, 1991, pàgs. 357-367; Lladonosa, 1992, pàgs. 61-62; Macià, Reñé, Ribes, 1994, LI, pàgs. 7-11; Bertran, 1995, 126, pàgs. 27-31; Español, 1995; Gallart, Lorés, Macià, Ribes, 1996, VIII, pàgs. 113-138;; Macià-Ribes, 1996a, VIII, pàgs. 41-56.

Bibliografia sobre els capitells

  1. Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18; Bergós, 1935; Gudiol-Gaya, 1948; Durliat, 1973a, pàgs. 128-138 i 1973b; Lacoste, 1979, pàgs. 167-192; Tarragona, 1979, pàgs. 247-319; Bango, 1991, pàgs. 29-37; Berlabé, 1991, pàgs. 69-71; Yarza, 1991, pàgs. 39-53; Alcoy, Beseran, Camps, Lorés, 1992, pàgs. 77-93; Gallart, Lorés, Macià, Ribes, 1996, VIII, pàgs. 113-138.

Bibliografia sobre l’estela

  1. Tarragó, 1944, II, fasc. II, pàg. 394; Lara, 1973a, pàgs. 39-40; Fabre, Mayer, Rodà, 1985, vol. II, pàgs. 29-30; González-Tarragona, 1991, pàgs. 55-61 i làms. XI i XII.

Santa Maria o Mercè de Planès

Vista de conjunt d’aquest singular edifici.
ECSA - A. Roura
Situació

L’església parroquial de la Mercè aglutina al seu voltant el més important dels tres nuclis que componen el poble de Planès, el qual és situat a ponent del pla de la Perxa.

Mapa: IGN-2250. Situació: Lat. 42° 31’ 53” N - Long. 2° 12’ 26” E.

Per a arribar a Planès des de la Guingueta d’Ix cal seguir la carretera N-116; quan s’arriba al coll de la Perxa, cal desviar-se primer per la carretera D-10 cap a la Cabanassa i tot seguit per la D-32, que es dirigeix a Sant Pere dels Forcats i a Planès. (MLIR)

Història

Sector sud-est de l’església, amb la porta d’entrada i el campanar sobre la gran cúpula ovoide.
ECSA - A. Roura
Un dels documents més antics fins ara coneguts del lloc de Planès és del segle XIII, en concret de l’any 1282, que apareix en la signatura de R. Catalani de Planedis de parrochia de Emforcats. Efectivament, el lloc de Planès pertanyia a la parròquia de Sant Pere dels Forcats, situada prop del pla de la Perxa; ambdós indrets eren possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà i estigueren sempre inclosos dins el bisbat d’Elna.

És possible, per bé que no es tinguin proves documentals, que a l’època comtal Planès fos una dependència directa dels comtes de Cerdanya.

La menció més antiga del temple de Planès coneguda fins ara data de l’any 1442; es tracta del testament d’un pastor que morí al territori de Planès, i llegà per a l’obra de l’església un florí.

La parròquia de Planès fou sufragània de la parròquia de Sant Pere dels Forcats fins a la Revolució Francesa. Es desconeix el moment exacte en què aquesta església es dedicà també a la Mare de Déu de la Mercè, ja que tradicionalment havia estat sempre dedicada a Santa Maria. (MLIR)

Quan els monuments medievals foren revalorats al segle passat a França, en ple període romàntic, entre alguns erudits francesos —com P. Mérimée i F. J. Jaubert de Paçà— sorgiren tota mena de controvèrsies i publicacions al voltant de l’església de Planès, a causa de la seva original planta de base triangular. En general, les discussions anaven orientades a creure que aquest temple havia estat construït en època àrab, i fins i tot el mateix Jaubert atribuïa el seu origen a una mesquita. Declarada monument històric l’any 1840, l’església de Planès, en molt bon estat de conservació, no tingué cap necessitat en aquell moment d’obres de consolidació. Tot i així, a l’inici del nostre segle, entre els anys 1903 i 1912 són documentades algunes obres de manteniment a les cobertes i a la porta d’entrada. (OP)

Església

Planta de l’església, que mostra amb claredat la seva disposició triangular amb un absis a cadascuna de les tres cares.
J. A. Adell
És un edifici amb una nau de planta triangular, coberta amb una cúpula ovoide força deforme, suportadaper tres trompes raconeres que coincideixen amb els pilars que formen els angles del triangle. En cadascuna de les tres cares del triangle s’obren sengles absis semicirculars, oberts a l’espai central mitjançant estrets arcs presbiterals.

La forma del temple no admet una clara orientació, però l’eix llevant-ponent és assenyalat per la presència de la porta al pilar orientat a ponent, resolta amb arc de mig punt, i amb els batents de fusta col·locats a l’exterior. L’absis orientat a llevant fou adoptat com a únic presbiteri de l’església, i modificat exteriorment amb la construcció d’una sagristia rectangular.

El pla ideal d’aquest edifici faria pensar en una construcció perfecta en tots els aspectes. Però el que tenim davant dels ulls és tot el contrari: una realització que manifesta la poca traça del mestre d’obres. Els tres absis tenen una forma bastant irregular, com també els costats del triangle si hom en prolonga idealment els angles. Hem de dir que els paraments dels murs corresponen a l’opus incertum, tenint en compte que no és fàcil d’analitzar-los perquè són coberts totalment per una capa d’arrebossat. De totes maneres, són molt lluny dels paraments acurats dels edificis llombards del segle XI i presenten una tècnica molt menys elaborada i una manca absoluta de decoració tant a l’interior com a l’exterior, on destaca el campanar d’espadanya sobre l’angle on hi ha la porta.

Interior de la cúpula de l’església, suportada per tres trompes situades als angles de la planta triangular.
ECSA - A. Roura
Sembla clar, però, que és una obra construïda dins els paràmetres de l’arquitectura del segle XI, però allunyada dels plantejaments decoratius i la tècnica de les formes llombardes; d’altra banda, aquest fet no resulta estrany a la regió de la Cerdanya-Conflent, on el pes de la tradició constructiva es manté per sota de les noves formulacions arquitectòniques.

Puig i Cadafalch fou el primer a incloure l’església de Planès dins un grup d’edificis característics del primer art romànic: les esglésies de planta circular i triangular. Aquest autor escriu amb molt d’encert: “La disposició del plan i de l’estructura pertany al sistema romànic… Una església circular en la que s’obrissin tres absidioles i en la qual els paraments restants es decoressin amb nínxols com a Sant Pere el Gros, tindria una disposició interior com la de Planès. L’orientació E-O que segueix la línea que va de la porta al centre de l’absis oposat indica l’idea de bastir una església i fa prescindir de que pugui ser altre l’objecte d’aquest curiós edifici.”

L’església de Planès manifesta intencions simbòliques com la cripta del Pessebre i la capella de la Trinitat de Cuixà. A l’edifici de Planès es reuneixen al mateix temps el culte a la Mare de Déu, que era sovint venerada a l’interior dels edificis rodons (com per exemple, la Rodona de Vic), i a la Trinitat, simbolitzada pel triangle.

El caràcter simbòlic de l’arquitectura de Planès és molt semblant al de Cuixà, cosa que s’explica fàcilment si es recorda que la parròquia de Sant Pere dels Forcats, de la qual depenia Planès, era possessió de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. La concepció de l’edifici de Planès nasqué segurament d’algun membre de la comunitat de Cuixà, per bé que la seva realització és inexperta i poc hàbil, tal com assenyala molt justament J. Vigué. (MD-JAA)

Marededéu

Talla de la Mare de Déu semblant en molts aspectes a la Mare de Déu de Cornellà de Conflent, segons una fotografia de començament de segle.
Arxiu Mas
L’església de Planès conserva una marededéu romànica del segle XII. Fa 55 cm d’alçada i seu en un setial semblant al de Cornellà, és a dir, sobre un tron de quatre columnetes. Els pilars anteriors són retorçats. Entre els muntants es veuen tres rengles d’arcades superposades, com a Ix. La Mare de Déu de Planès porta corona i l’Infant, no; els d’Eina i Llo, en canvi, sí que en porten. La corona de la Mare de Déu, però, pertany al tipus heràldic de corones murals.

Com a Cornellà, un gran mantell vermell formant plecs verticals li cobreix tot el cos, però davant les cames hi ha més varietat de plecs, i acaba entre els dos peus formant com tres fulles de trèvol. La túnica verda té un galó a l’escot. La mà dreta de la Mare està avançada, mentre que l’esquerra sosté el Nen Jesús assegut, com a Cornellà, sobre el genoll esquerre de la Mare i no, com diu Martí i Sanjaume (1927, pàg. 44), sostingut als braços. L’Infant va vestit amb túnica i mantell dels mateixos colors que els de la Mare de Déu, la qual té els peus idèntics que els de les imatges de Cornellà, Núria, Er i Angostrina. Descansa sobre el marxapeu del tron tallat en bisell. El braç dret del Nen Jesús és en actitud de beneir, amb la mà esquerra aguanta el Llibre. Malgrat algunes lleugeres variants, la Mare de Déu imita incontestablement el tipus de la de Cornellà.

Invocada pels febrosos, té també els seus goigs, les estrofes dels quals expliquen la invenció de la imatge vora una font, amb una olla, una creu i una campaneta.

Al segle XVII, el pare N. Camós (1657, pàg. 359) ja coneixia la tradició de la invenció de la imatge en una font i els poders curatius que els febrosos atribuïen a l’aigua. Vegeu el seu comentari: “Esta Imagen, segun la opinión comun, fue hallada en una fuente (aunque no se sabe como) que dista algunos cien pasos de su Capilla, la cual está a la parte del septentrion. Esta tiene muy linda agua, de la cual beben los fieles por devoción y con ella cobran muchos la salud, de que por calenturas carecían. Celebrase su fiesta mayor el día de su Purificación.”

La font, encara avui, es pot veure que raja en una petita balma, si fa no fa, com la va veure el cavaller de Basterot, l’any 1825, el qual, no sense fantasia, la va reproduir en litografia, completament separada al peu de l’església triangular de Planès, que qualificava de moresca. El gravat representa dues dones que van a cercar aigua. Aquest paral·lelisme entre les dues llegendes no fa sinó subratllar la relació que hi havia e ntre el dos santuaris.

Efectivament, de Planès, per la vall de Prats de Balaguer i el coll de Nou Fonts, es pujava a Núria i d’allí s’anava a Ripoll per Queralbs i Ribes. Planès, com Eina, Llo i Er, es troba en una ruta que enllaça l’entrada de les valls per on es pujava a Núria, per l’antiga strata francisca inferior, o en les seves ramificacions. Cal creure que Planès, Eina, Llo i Er eren lloc de parada i allotjament del pelegrí o el viatger abans d’emprendre la pujada cap als cims. (MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  1. Basterot, 1829, làm. 17
  2. Sabarthez, 1895, pàgs. 109-144
  3. Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1911, vol. II, pàgs. 321-324
  4. Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 214-216
  5. Vigué i altres, 1975, pàgs. 323-361
  6. Cazes, 1990, pàg. 130

Bibliografia sobre la marededéu

  1. Brutails, 1892, pàgs. 574-575
  2. Sabarthez, 1895, pàgs. 109-144
  3. Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, II, pàgs. 321-324
  4. Durliat, 1958, pàg. 25
  5. Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 126
  6. Delcor, 1970, pàgs. 41-43
  7. Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 292

Santa Maria o Sant Nazari de la Clusa (les Cluses)

Situació

Vista de l’església des de la part de llevant, amb els absis encastats en un gran mur planer que els unifica per fora i que antigament estava integrat en la fortificació del castell.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Santa Maria (o Sant Nazari) és al nucli de la Clusa Alta, al costat de tres cases i dins el recinte en ruïnes del castell medieval de la Clusa.

Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 29′ 1″ N - Long. 2° 50′ 41″ E.

Per a arribar-hi cal seguir l’itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (JBH-EBP)

Història

L’església parroquial de Santa Maria és documentada des de l’any 1198, en una escriptura per la qual Bernat de la Clusa i els seus germans Ponç i Saurimunda feren donació a Gausbert de Serra, comanador templer del Masdéu (Rosselló), de diversos masos i bordes situats dins la parròquia de Sanctae Mariae de Clusa.

Des del segle XIV aquesta església és denominada sovint sota l’advocació de sant Nazari; així, l’any 1337, Sibil·la de Clusa llegà en el seu testament la quantitat de 20 sous melgoresos per a l’obra del campanar de l’església de Sant Nazari de la Clusa. Pocs anys més tard, el 1346, en l’acta testamentària de Berenguer de Santjoan, consta que aquest llegà al temple de Sancti Natzarii de Clusa un ciri. A la darreria d’aquesta centúria, el 1394, hi ha notícia que fou nomenat rector de la parròquia de la Clusa Pere Rigall, per defunció de l’anterior rector.

L’any 1415 s’instituí un benefici en l’altar de Sant Jordi de l’església de la Clusa, el qual fou donat per Berenguer d’Oms, senyor de la Clusa, a un tal Esteve Freuter. (MLIR-JBH)

Església

Planta singular d’aquesta església de tres naus gairebé idèntiques, capçades per tres absis, dos dels quals força ultrapassats.
J.A. Adell
L’església parroquial de la Clusa és un edifici de tres naus, capçades a llevant per sengles absis semicirculars que dibuixen una planta allargada pels extrems. L’absis central és una mica més alt i més ample (2, 70 m) que els laterals (2 m), però tots tenen la mateixa escassa fondària (1, 70 m).

El temple presenta, exteriorment, una planta rectangular, sense que s’hi observi la capçalera diferenciada, ja que els tres absis han quedat encastats dins del recinte del castell, en un llenç planer que els unifica per fora, amagant els seus volums semicirculars i també les cantonades que devien existir entre les naus i la capçalera.

La distribució dels espais interns del temple ofereix unes particularitats molt notables. La nau central és poc més ampla que les laterals, en la mateixa relació que els absis, ja comentada abans. Les tres naus mantenen les seves voltes originàries, totes de canó ultrapassat; arrenquen, a cada costat, d’unes banquetes marcades, de manera que l’inici de la seva curvatura es troba per darrere de la vertical dels murs de suport. Aquestes naus es comuniquen per mitjà de quatre arcs formers per banda, que descansen sobre ferms pilars rectangulars.

Els quatre arcs de la meitat de llevant de les naus, dos per banda, han estat destruïts en època tardana. Hom eliminà els pilars intermedis i substituí els dos arcs antics per una àmplia arcada de perfil rebaixat que arrenca d’unes impostes de bossell.

Els altres quatre arcs formers són els originals, si bé gairebé tots han estat més o menys alterats en el seu perfil. El més ben conservat és el situat al nord-oest. Són arcades de mig punt, sobre muntants avançats, és a dir, amb banquetes a les seves arrencades.

Façana de ponent de l’església, amb l’arcada d’un antic pòrtic o galilea que la precedia.
ECSA - A. Roura
El sector de capçalera presenta una estructura i disposició espacial de certa complexitat. Els tres absis són precedits per un curtíssim espai presbiteral (de només 80 cm de llargada —o fondària-). Aquest àmbit és homogeni davant dels tres absis, i forma tres petits recintes coberts amb uns trams de voltes de canó força més baixes que les voltes de les naus i una mica més altes que les cobertes dels absis. Els tres espais s’intercomuniquen per dues obertures força baixes, a mena de petits arcs formers o portes, també d’arcs de mig punt. D’aquesta manera l’àmbit presbiteral, si bé resta compartimentat d’acord amb les tres crugies de la planta basilical, crea alhora un passadís seguit entre les naus i els absis. També el podríem interpretar, doncs, com una estructura apropada a un transsepte, no destacat en planta ni en alçat.

Els dits àmbits presbiterals es comuniquen amb les naus pels tres arcs triomfals. El central és força més gran. Els laterals s’inicien directament en els murs perimetrals, en un dels seus costats; també són arcs lleugerament de ferradura, amb unes impostes fetes amb simples lloses escairades, que no s’han conservat a tot arreu. La diferència d’alçades motiva que sobre dels arcs triomfals quedin uns grans carcanyols.

Els tres absis són coberts amb voltes de quart d’esfera, acabades en un simple plec de mig punt, a manera d’arc presbiteral.

Tot l’interior resta força cobert d’arrebossats, que poden amagar fragments de pintura mural romànica, només “descoberta” en un sector de l’absis major. En alguns punts on la calç ha caigut, es pot observar l’aparell i que els arcs antics han estat fets amb lloses llargues i no gaire ben tallades.

Els dos arcs formers, que són fruit d’una refacció tardana, han estat aparellats amb carreus i dovelles perfectament tallats i polits. El paviment s’eleva amb un alt graó en el tram de les naus proper a la capçalera, i amb un graó més a l’entrada del presbiteri.

Interior de l’església, vers la part de llevant, amb les tres naus comunicades per dos grans arcs rebaixats tardans que es bastiren tot suprimint els quatre arcs formers originaris d’aquest sector.
ECSA - A. Roura
En el frontis o façana de ponent hi ha la portada, que va ser refeta en època gòtica; és una obertura d’un arc de mig punt, de gran dovellatge, el qual és extradossat per una arquivolta a manera de guardapols de relleu destacat, amb una mitjacanya entre dues motllures. Tot és perfectament tallat en marbre de Ceret. La porta primitiva ja era situada en aquest mateix lloc. A l’interior es pot veure encara bona part de l’arc de mig punt, de dovelles curtes i bastament tallades.

Sobre la porta, al centre de la façana, hi ha un finestral geminat. Els dos arquets de mig punt són dobles, en degradació. El mainell és format per una columneta robusta, cilíndrica i llisa, sobre d’un peu també cilíndric com a base, i amb un gros capitell mensuliforme. És tot ben tallat en pedra sorrenca i les dovelles són curtes i amples.

Damunt del frontis, la seva part central és elevada amb un alt basament horitzontal, sobre el qual es dreça el campanar d’espadanya, fruit d’una reforma del segle XIV. És de dos pisos, l’inferior de tres pilars amb dues arcades de mig punt, i el superior de la mateixa estructura, però amb els arcs de campanes molt més baixos i estrets; acaba en doble pendent.

A la capçalera hi ha les tres finestres corresponents a cadascun dels absis; originalment eren obertures d’una sola esqueixada i arcs de mig punt, estructura que s’observa a l’interior. En afegir-hi el llenç rectilini del recinte fortificat, que folrà els absis per l’exterior, hom allargà aquestes finestres dins el gruix del mur. Aleshores es convertiren en obertures de doble esqueixada. Els arcs externs, també de mig punt, fets amb dovelles petites, corresponen, per tant, a aquesta reforma, realitzada en un moment difícil de determinar, però segurament encara en època romànica.

En el mur de tramuntana s’adossaren dos grans contraforts d’obra. Més de la meitat del mur meridional té afegida una casa veïna. A la resta dels paraments externs hi ha espais importants, no recoberts de calç, on es pot veure l’aparell, sobretot al costat nord.

L’aparell és fet a base de pedres simplement trencades, de formes més aviat llargues, que tendeixen a afilerar-se horitzontalment, amb el morter que les lliga ben visible a les juntures. Aquesta construcció de lloses posades planeres coexisteix, en alguns punts, amb espais on s’empraren lloses menys grans, que es col·locaren inclinades, insinuant la forma d’espiga. Es pot observar a la part superior del parament de tramuntana. En diferents llocs es veuen rastres, ja escassos, de juntes incises, amb línies simples o bé dobles, aquestes especialment al frontis. Aquest aparell entronca amb cantonades de pedres força grans, escairades. Algunes de pedra sorrenca poden haver estat reaprofitades dels edificis antics de la zona, igual que el material amb què han estat tallats els elements de la finestra del frontis.

L’aparell del mur que tanca la capçalera per fora de la fortificació medieval és més bast, de simple pedruscall i morter; té relació amb els altres vestigis del castell de la Clusa.

Davant l’entrada del temple, a ponent, s’havia construït un pòrtic o galilea, del qual queda una gran arcada de mig punt, feta amb llosetes, separada 2, 70 m de la façana. No queden rastres dels murs del pòrtic sobre el dit arc, ni al costat de migdia, però al nord enllaça amb un mur corbat que tanca l’espai enllaçant amb el temple. Aquest mur té adossada, pel costat de l’interior del pòrtic, l’escala d’obra que, en dues tramades, puja fins al campanar i la coberta de l’església.

A desgrat de les modificacions que ha sofert l’edifici, Santa Maria de la Clusa manté, bàsicament, estructures que permeten considerar-la una mostra important del que ens queda de l’arquitectura alt-medieval autòctona, d’arrel postcarolingia, que té unes característiques ben definides als comtats del nord-est de Catalunya. Cal situar el temple parroquial de la Clusa en un moment ja evolucionat, dins el grup d’edificis que té Sant Pere de Rodes (basílica projectada al segle X) com a monument cabdal, i altres fites en els monestirs de cada costat de l’Albera (Sant Genis de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i Sant Quirze de Colera).

Vista de l’interior de l’absis central de l’església, amb algunes restes de les pintures murals romàniques que la decoraven.
ECSA - A. Roura
Com l’església parroquial alt-empordanesa de Santa Maria de Vilanant, representa el graó entre les esglesioles rurals, pre-romàniques o de l’inici del romànic, i les basíliques monàstiques esmentades. En aquest aspecte, esdevé fonamental per a entendre l’evolució arquitectònica anterior a l’adopció de les formes llombardes, entrat el segle XI.

Diversos elements de l’església de la Clusa ens apropen a l’arquitectura dita pre-romànica: distribució espacial del presbiteri, voltes i arcs encara ultrapassats i escanyats. D’altra banda, és una mostra de l’adopció primerenca dels absis semicirculars —encara allargats o passats de radi— en substitució de les capçaleres carrades pre-romàniques. La capçalera de la parròquia de la Clusa, tot i la deformació produïda per la fortificació, té una estructura arcaica, amb poca diferència volumètrica entre l’absis major i les absidioles. Representa una evolució de les capçaleres amb combinació d’absis carrats i semicirculars que trobem, per exemple, a l’esmentada església de Vilanant, al temple primitiu de Sant Quirze de Colera, a Santa Maria de Torreneules (a Argelers, Rosselló) i, en definitiva, també a Sant Miquel de Cuixa, a la basílica consagrada l’any 974.

Entre d’altres analogies o paral·lelismes, podem esmentar l’existència d’intercomunicacions entre els espais de capçalera, que trobem ben conservades, per exemple, a Sant Genis de Fontanes.

La finestra biforada del frontis no pot ésser argument per datar l’edifici en un moment molt avançat, posterior al mil·lenni. Obertures com aquesta, de tipologia arcaica, es troben en temples considerats del segle X, com ara Sant Cristòfol de Cabrils, al Maresme, i Sant Miquel d’Olèrdola, al Penedès, en ambdós casos situades al centre del frontis, com a la Clusa.

Un altre element que cal considerar és la petita porta secundària, ara tapiada, del costat de tramuntana de l’església. L’existència d’entrades semblants és atestada en un bon nombre d’esglésies pre-romàniques, o com a molt del romànic primitiu, però no més tard, sobretot de l’Empordà. Se’n troben, en menys profusió, a les comarques veïnes. Al Rosselló n’hi ha una mostra a Sant Fructuós de Rocavella (la Roca d’Albera). No tenen una explicació clara, ja que moltes vegades no es poden relacionar amb el cementiri; hom els ha suposat una funcionalitat litúrgica. En la majoria dels casos són situades molt a prop de la capçalera, si bé hi ha excepcions en aquest sentit. A la Clusa, l’entrada comunica directament amb l’àmbit presbiteral, com ja s’ha indicat.

Entenem que la datació més probable de l’església de Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa s’ha de situar dins d’un arc cronològic que abraci les darreres dècades del segle X i els primers anys del segle XI.

La reforma de la portada i dels arcs formers, ja hem apuntat que podrien pertànyer al segle XIV. Amb la renovació de la portada, hi pot tenir relació el pòrtic, que podria datar del mateix moment. Dins del pòrtic hi havia sepultures, ja que a la façana de l’església, a cada costat de la porta, hi ha unes mènsules. També, a la dreta de la porta, hi ha encastades dues peces de marbre quadrangulars, que han estat considerades ares d’altar. (JBH)

Capitell

Finestra geminada amb capitell esculpit, decorat amb motius geomètrics força estilitzats, que corona la porta d’entrada.
ECSA - A. Roura
Per sobre de la porta, s’obre una finestra geminada amb un capitell trapezoidal esculpit a bisell i treballat amb un tema de poc relleu que ocupa tota la superfície; es tracta d’un entrellaçat de tradició carolíngia format per una cinta o faixa de doble motllura que dóna lloc a quatre dibuixos ovalats que s’entrellacen i creen un sol motiu ornamental emmarcat per una cinta del mateix tipus. Els laterals del capitell són molt erosionats, però sobretot el costat sud, on sembla observar-s’hi el vestigi d’un fris amb el tema de dentat o dents de llop, present en algunes esglésies pre-romàniques com per exemple les impostes de Sant Julià de Boada (Baix Empordà).

La seva factura és semblant al capitell que suporta l’arc geminat de la finestra oberta a ponent de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola (Alt Penedès). Pot datar-se al segle X o XI. (PP-JBH)

Epigrafia

A l’interior de l’església, a la cara oriental del segon pilar del costat nord de la nau central, hi ha encastada una làpida sepulcral. És de forma rectangular de marbre blanc, fa 68, 8 cm × 43, 2 cm, i hi ha inscrit l’epitafi dedicat al donzell Ponç de Capmany. El text diu:

1. † Tercio Decimo Kalendas Marci
2. Anno Domini M Cc Nonage-
3. Simo Primo Obiit Poncius De
4. Capite Magno Domicellus
5. Dominus Castri de Clusa
6. Rogo Te Ut Ores Deum Pro Me

Que traduït vol dir:

“El dia tretze de les calendes de març [17 de febrer] de l’any del Senyor mil dos cents noranta-un [1292], va morir Ponç de Capmany, donzell, senyor del castell de la Clusa. Et demano que preguis a Déu per mi.”

Làpida sepulcral de Ponç de Capmany, senyor de la Clusa, mort el 1292.
ECSA - A. Roura
Ossari de pedra, sense tapa i escantonat, amb una senzilla decoració en relleu, que es conserva a l’interior de l’església.
ECSA - A. Roura
El requadre on hi ha la inscripció és envoltat per una sanefa ornamentada amb dotze creus en baix relleu (quatre en els muntants superior i inferior i dos en els muntants dret i esquerre), els braços de cadascuna de les quals acaben amb una decoració de tres puntes pomejades. (PP)

Sarcòfag

A l’interior de l’església parroquial de la Clusa es conserva un senzill ossari de pedra. Presenta un estat de conservació força precari atès que està escantonat i li manca la tapa. La decoració consisteix en un relleu en escacat a un dels extrems longitudinals de la peça.

(MaCC)

Pintura

L’absis principal ha conservat restes importants de pintures murals atribuïdes al “mestre de Fonollar”.

Detall de la mà de Crist i figura d’un àngel que sostenia la màndorla que l’envoltava (a dalt), i detall de la figura de Crist en Majestat (a baix).
ECSA - A. Roura
Detall de les pintures de l’absis, amb la figura de Crist en Majestat.
ECSA - A. Roura
La conca és ocupada per la figura de la Maiestas Domini beneint —només en resta el cap i part del tors amb el braç dret—, al costat de la testa del qual hi ha un cercle amb una creu, l’Alfa i l’Omega. El conjunt és envoltat per la màndorla mística decorada amb elements geomètrics i flanquejada a ambdós costats per àngels amb canelobres dels quals només es conserva el de la dreta; sota d’aquest, també a la dreta, hi ha vestigis d’una Adoració dels Mags, amb les figures de dos dels reis amb els braços aixecats portant les ofrenes. A l’arc triomfal hi havia la representació del Tetramorf del qual, a hores d’ara, només es pot veure l’àliga que simbolitza sant Joan i el brau de sant Lluc. (PP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  1. Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 276-279
  2. Alavedra, 1979, vol. II, pàgs. 243-246
  3. Barral, 1981, pàgs. 263-264
  4. Cazes, 1990, pàg. 75
  5. Egea-Roig, 1995

Bibliografia sobre el capitell

  1. Durliat, 1958, pàg. 23
  2. Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 51
  3. Barral, 1981, pàg. 263

Bibliografia sobre l’epigrafia

  1. Bonnefoy, 1856-63, pàg. 164
  2. Corpus des inscriptions, 1986, vol. 11, pàgs. 52-53 i XVII

Bibliografia sobre la pintura

  1. Pijoan, 1907-21, II, pàgs. 17-18
  2. Richert, 1926, pàg. 25
  3. Gudiol i Cunill, 1927, 1, pàgs. 331-335
  4. Kuhn, 1930, pàgs. 38-39
  5. Post, 1930, I, pàg. 127, fig. 17
  6. Pijoan-Gudiol, 1948, pàg. 155
  7. Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 79-80, fig. 56 i 79-80
  8. Anthony, 1951, pàgs. 173, 240
  9. Deschamps-Thibout, 1951, pàgs. 144-145
  10. Durliat, 1954, pàg. 22
  11. Ainaud, 1957, pàg. 4, 1961, pàgs. 2, 4, 5, 1962a, pàg. 17, 1962b, pàg. 26 i 1964, pàg. 9
  12. Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 51
  13. Demus-Hirmer, 1970, pàgs. 14, 133
  14. Ponsich, 1974, pàgs. 128-129
  15. Carbonell, 1974-75, vol. I, pàgs. 49 i 54
  16. Gavín, 1978, 3, pàg. 243
  17. Sureda, 1981, pàgs. 307

Santa Maria Savall (Balenyà)

Situació

Vista de l’exterior de l’església des del costat de migjorn. El mur que hom veu, corresponent a la nau meridional, és un dels elements més ben conservats d’un edifici que té moltes de les seves parts en estat ruïnós i que presenta un conjunt d’interrogants de difícil resposta.
M. Anglada

L’església és situada en un fondal de la Sauva Negra prop d’un petit pantà que origina el torrent de Santa Maria i queda a l’extrem de ponent de la urbanització de Puigsagordi, vora el punt de convergència entre els termes municipals de Balenyà, Castellcir i Centelles, prop del Mas Pujalt. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-14 (364): x 32,6 —y 27,3 (31 TDG 326273).

Hom hi va des de la carretera N-141, de Manresa a Vic; en el punt quilomètric 36,300 hi ha el trencall que duu a la urbanització de Puigsagordi per mitjà d’una pista en bona part asfaltada. Al final de tot i després de tres quilòmetres, hi ha una casa abandonada que s’anomena el Corral de la Rovira. D’allí surten tres camins carreters; cal agafar el que va més al fons del sot on hi ha el pantà, a la part dreta del qual hi ha la capella. (MAB)

Història

Aquesta església es trobava dins els límits del terme del castell de Sant Esteve o de Centelles, tocant amb el de Castellcir, i s’aixecava en un lloc proper a la vila de Càsoles, junt al mas Calcina, en el lloc conegut com a Selva Negra o Sauva Negra. L’església no va passar de ser una capella rural dependent de la parròquia de Santa Coloma Sasserra, si bé durant un temps adquirí una certa autonomia, quan al seu redós s’aplegà un petit grup de deodonades sota la protecció de la família de la domus de Càsoles.

El castell de Sant Esteve i la vila de Càsoles es troben documentats a partir del 898, quan el bisbe Gotmar de Vic acudí a Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda a consagrar el temple, al qual uní l’església del castell de Sant Esteve i la vila de Càsoles (Càsulas).

El lloc de Calcina apareix el 1009 quan Vidal i la seva muller Quíxol i llur fill Joan donaren al monestir de Sant Benet de Bages un alou situat a la vila de Calcina. En un altre document d’aquest monestir es documenta el lloc de Selva Negra quan el 1030 els almoiners de la difunta Trudgards feren donació al fill de la difunta, Bernat, levita, de l’alou que tenia al comtat d’Osona, als termes de Moià, al lloc dit Calcina, amb la condició que després de la mort de Bernat havia de passar al monestir de Sant Benet de Bages; aquest alou afrontava a migdia amb la Selva Negra. No obstant aquesta disposició, un altre fill de la difunta, anomenat Berenguer Ató, no cedí el domini de l’alou que havia deixat la seva mare a Sant Benet de Bages, fins que en dues restitucions, una del 1081 i una altra del 1082, el dit Berenguer Ató retornava al monestir de Sant Benet de Bages l’alou que tenia al comtat d’Osona, prop del castell de Sant Esteve, és a dir l’alou de Calcina amb l’església que hi havia fundada, que la seva mare Trudgards havia donat al monestir i que ell posseïa injustament.

Les afrontacions de l’alou restituït són pràcticament les mateixes afrontacions actuals: a orient la parròquia de Sant Fruitós de Balenyà o de Santa Coloma (Sasserra), a migdia els termes de Castellcir i la Selva Negra, a ponent tenia la parròquia de Santa Eugènia (de Gomar), a tramuntana limitava amb els termes de Collsuspina o els de la parròquia de Tona. Així que cal considerar que l’església que s’havia fundat en l’alou de Calcina era la que es coneixerà com a Santa Maria de Selva Negra en un principi i després com a Santa Maria Savall.

La forma inicial es documenta ja a partir del 1121 quan apareix com a Santa Maria de Selva Negra (Silva Negra). Malgrat la donació inicial i les restitucions, el monestir de Sant Benet de Bages no sembla que exercís cap domini en el mas Calcina ni tingués cap dret en l’església de Santa Maria Savall, i seguí tot sota el domini de Berenguer Ató i dels seus descendents que habitaven la vila de Càsoles.

Aquests senyors seguiren protegint l’església que segurament havien fundat; així vers l’any 1218 feren edificar una segona nau de l’església, i possiblement correspon a aquest moment la construcció d’una capelleta al costat de tramuntana de la nau principal amb la finalitat que servís de lloc de sepultura de la família protectora de l’església. Aquesta ampliació es podria deure a l’interès per crear entorn de l’església un petit monestir de monges o deodonades, que tingué una certa vida, que finí a principis del segle XIV.

La família de Càsoles va seguir protegint la capella i autoritzà el sacerdot que la regia que el 1241 fes un conveni amb el rector de la parròquia de Santa Coloma Sasserra sobre l’administració de les donacions que feien els fidels dels voltants a la capella, ja que eren molts els qui es feien enterrar en el seu cementiri i li feien nombrosos llegats piadosos, la qual cosa explica que s’hi celebrés missa cada festa. A més, en aquest moment, s’aconseguí que el bisbe de Vic, sant Bernat Calbó, concedís una important autonomia a l’església de Santa Maria respecte a la parròquia de Santa Coloma Sasserra.

A principis del segle XIV la família benefactora de Càsoles desaparegué, al mateix temps que finia la vida comunitària en el petit monestir de deodonades. Després fou la família del castell, els Centelles, qui protegí l’església amb donacions de béns. A partir de la desaparició de la vida comunitària només restà a l’església un sacerdot beneficiat que tenia l’obligació de celebrar missa cada festa. Aquesta situació perdurà fins al 1774, quan el benefici s’extingí i les rendes passaren al rector de Santa Coloma Sasserra, que havia d’acudir a la capella de Santa Maria un cop cada quinze dies per celebrar-hi missa.

L’edifici s’anà degradant paulatinament, i no s’hi feren les necessàries reparacions que de tant en tant manaven els bisbes en les seves visites pastorals, fins que el 1887 es va prohibir la celebració d’oficis divins. Això motivà que els masovers de la casa veïna de l’església utilitzessin el temple com a corral per a tancar-hi el bestiar.

Actualment es troba totalment abandonada i deixada a mercè dels desaprensius que pretenen aprofitar les pedres dels temples per a la construcció dels xalets que s’aixequen en la urbanització que s’ha creat en els seus voltants. Malgrat aquesta depredació indiscriminada l’edifici encara resta dempeus en la seva major part, mantenint-se tots els murs sencers, únicament la volta té un gros forat a la part davantera, mentre que l’absis rectangular, construït posteriorment, també es troba força malmès. Per tant, és un dels monuments que cal salvar de l’abandó en què es troba i evitar que la indiferència i la depredació no li causin la ruïna total. (APF-ABC)

Església

Planta i secció transversal del conjunt, molt ruïnós, amb la nau, l’atri (?) al cantó de migjorn i la capella oberta al mur de tramuntana.
M. Anglada
L’edifici és en estat molt ruïnós, i totalment abandonat. Consta d’una nau, coberta amb volta de canó, i capçada a llevant per un presbiteri quadrat, avui totalment esfondrat, la qual cosa fa que hom no pugui determinar-ne la contemporaneitat amb la resta de l’obra. Al cantó de tramuntana fou afegida una capella rectangular, coberta amb volta de canó, perpendicular a la nau. Al cantó sud s’hi afegí una nau paral·lela a la inicial, també coberta amb una volta de canó, que arrenca d’una senzilla imposta aixamfranada. Aquesta nau degué substituir un atri, possiblement, i la seva construcció obligà a substituir la porta d’accés a l’església que s’obria al mur meridional per una altra d’oberta a la façana de ponent, avui totalment esfondrada.

Als murs sud, el de la nau primera i el de la nau afegida, s’obren dues espitlleres, respectivament, que juntament amb una finestra, molt desfeta, oberta a la façana de ponent, constituïen la il·luminació del temple, amb les possibles finestres que es devien obrir en els cossos de llevant, avui desapareguts.

L’estat de ruïna de l’edifici és molt avançat, i la seva coberta ha desaparegut, envaïda per la vegetació, i no permet d’esbrinar tampoc, la composició de tot el sector de llevant, sobretot pel que respecta a la nau de migdia. La façana d’aquest cantó, precisament, és la part més ben conservada, i permet de veure el seu aparell, constituït per carreuons ben trencats, sense polir, agafats amb morter de calç i formant filades uniformes i regulars. Els punts singulars del parament, cantonades i espitlleres, són construïts amb carreus ben tallats i polits, d’una pedra diferent a la de la resta del mur, però que apareix també en algunes filades del sector de llevant.

Hi ha notícies que una part de les restes foren traslladades a l’església de Santa Coloma Sasserra.

L’estat actual de les restes no permet de resoldre totalment els interrogants que planteja aquesta església, que en la seva forma final adoptà la peculiar tipologia de dues naus, segons que sembla; però no podem pas fer afirmacions sobre la forma de la seva capçalera, ni sobre la seva cronologia relativa, per més que la façana de migdia sembla recordar uns modes constructius ja tardans, possiblement del segle XIII, que s’adiuen perfectament amb la data de 1218, ja esmentada. De tota manera, pel que fa a aquest punt, tot el que hom pot dir són, avui per avui, meres suposicions. (JAA)

Bibliografia

  1. Antoni Pladevall: Santa Maria Savall, “Hoja Diocesana”, Vic 19 d’abril de 1970.
  2. Antoni Pladevall: Un monument que cal salvar: Santa Maria Savall, Balenyà, programa de festa major 1975. (JVV)

Santa Maria, abans Santa Llúcia, del castell de Salinoves o de Ca n’Olivelles (la Baronia de Rialb)

Situació

Interior del mur nord i de la façana de ponent, coronada per un campanar d’espadanya.
ECSA - J.A. Adell
Aquesta església, coneguda a la Baronia com l’esglé- sia del mas de Ca n’Olivelles o el convent, sembla que havia tingut l’advocació de Santa Llúcia. Es troba prop de l’abandonada casa de Salinoves i de les restes del castell de Salinoves, a l’extrem d’una cinglera, entre dos barrancs, molt lluny de Ca n’Olivelles, de la qual era dependència.

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG459575.

Per a accedir al lloc cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia anterior. (JAA)

Història

Aquesta església presenta problemes d’identificació. Així, segons els estudiosos Vidal-Vilaseca es tracta de l’antic monestir de Sant Cristòfol de Salinoves, ben documentat des del segle X; tanmateix, en el seu inventari, J. Gavín la posa sota l’advocació de santa Maria. Aquesta segona identificació és la correcta, perquè en la documentació de la Seu d’Urgell, en concret en una visita pastoral del 1758, consta que el seu titular és santa Maria dels Àngels, advocació que a l’origen degué ésser simplement santa Maria. (ABR)

Per la seva situació, al costat del castell de Salinoves, sembla raonable pensar que aquesta església correspongui a Santa Llúcia del castell de Salinoves, església que segons l’acta de consagració del monestir de Santa Cecilia d’Elins del 1080 era una possessió de l’esmentat cenobi. La mateixa església de Santa Llúcia apareix en un document del 937, que es considera una falsificació dels segles XII-XIII, en què el comte Sunifred II d’Urgell donà a Santa Cecília d’Elins i a Sant Cristòfol de Salinoves una sèrie d’esglésies i d’altres béns, per tal que ho posseïssin sota la regla de sant Benet. (CPO)

Església

Planta del temple, amb la restitució del mur sud i la part de l’absis avui desapareguts.
J.A. Adell
És un edifici en estat totalment ruïnós; només es con-serven, però força sencers, els murs nord i oest, que permeten veure quines eren les seves característiques.

La seva estructura és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals, un d’ells (l’únic que es conserva en part) adossat al mur de ponent. La nau acaba a llevant amb un absis semicircular (només en queda la meitat nord), precedit d’un arc presbiteral. Cal assenyalar que al pilar de l’arc toral situat més a llevant i en el brancal exterior de l’arc presbiteral s’observen uns ressalts, interromputs a una certa alçada, com si inicialment s’haguessin concebut amb els arcs decorats però no s’haguessin arribat a realitzar plenament per un canvi de projecte a mitja obra.

En el mur nord, prop de l’arc presbiteral, s’obre un arcosoli, buidat en el gruix del mur, resolt amb un arc de mig punt, amb les dovelles extradossades per una filada de lloses planes.

La porta devia ésser a la façana sud; a l’angle sud-oest de les ruïnes del mur sud s’observa una cantonada ben realitzada que sembla correspondre al brancal de la porta. A la façana de ponent, amb un campanar d’espadanya de dos ulls, hi ha una finestra de doble esqueixada, del mateix tipus que la que s’obria al centre de l’absis, de la qual només resta la meitat nord. Ignorem si hi havia alguna altra finestra a la façana sud.

A la façana absidal es conserven dues lesenes i restes d’un plafó de tres arcuacions sota un ràfec bisellat. A la façana nord es conserva una lesena cantonera i una altra que coincideix amb el pilar del primer arc toral, però no hi ha vestigis que tinguessin un fris d’arcuacions. Poden correspondre a un primer plantejament de la construcció —coincident amb els ressalts dels pilars— que no s’arribà a completar, de manera que l’edifici s’acabà amb un plantejament menys ambiciós ornamentalment, però concebut dins l’ortodòxia de les formes de l’arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI.

Els paraments de l’edifici no presenten discontinuïtats en l’aparell, que és format per petits carreus ben escairats de pedra sorrenca, disposats en filades molt uniformes i regulars, entre les quals s’interposen filades de pedra calcària, especialment a la façana de ponent.

Tot i el topònim que popularment identifica aquesta església, fruit de la relació del lloc amb el mas de Ca n’Olivelles i la proximitat del mas de Salinoves, no sembla que aquesta església correspongui al monestir de Salinoves (que cal situar a l’església de Sant Jaume de Sant Cristòfol), ja que li manquen les portes que la comunicarien amb les altres dependències monacals i que són presents en les esglésies monàstiques construïdes durant el segle XI, moment en què es bastí l’església de Santa Maria, plenament integrada en les formes de l’arquitectura llombarda.

Cal, més aviat, relacionar aquesta església amb el castell i el vilatge de Salinoves i considerar-la la capella castellera. (JAA)

Bibliografia

  1. ACU, Llibre de Visites, 1758
  2. Riu, 1964, 10, doc. I, pàgs. 185-187
  3. Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 448-450
  4. Baraut, 1986, doc. 75, pàgs. 161-165

Santa Marina de Soriana, abans Sant Pere (Estopanyà)

Situació

Església del nucli abandonat de Soriana, construcció del final del segle XI o l’inici del XII.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Pere, ara dedicada a santa Marina, es troba en un esperó rocallós, a l’extrem de llevant del nucli abandonat de Soriana.

Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TBG976550.

S’hi arriba pel mateix itinerari que el descrit en la monografia del castell de Soriana.

Església

Es tracta d’un edifici que ocupa un emplaçament molt ajustat, arran dels penya-segats, fet que motiva en part la seva irregularitat geomètrica. La seva estructura és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, que arrenca de sengles pilastres adossades als murs laterals. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral tancat per un envà, que el converteix així en sagristia. D’aquesta manera es forma un nou presbiteri, sensiblement elevat sobre el paviment de la nau.

Planta d’aquest temple que, inusualment, té oberta la porta d’accés al mur nord a causa de la topografia del terreny on fou bastida.
J.A. Adell
En el curs de les reformes que canviaren el presbiteri, es va redecorar totalment l’església, amb la construcció d’altars laterals (el del costat sud, buidat en el gruix del mur) i un cor adossat al mur de ponent de la nau, on s’obre un ull de bou circular.

La porta és resolta en un arc de mig punt molt retocat i s’obre a la façana nord, per motius topogràfics. Es conserven dues finestres originals ara paredades, una de doble esqueixada al centre de l’absis i una altra de geminada, amb columna de capitell mensuliforme, que s’obre al mur oest. Aquesta façana és coronada per un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

L’interior és totalment arrebossat i l’estructura paramental és visible a les façanes, mancades d’ornamentació i que presenten un aparell complex, format a la part baixa dels murs per carreuons ben escairats, sense polir, disposats en filades irregulars però uniformes, amb filades de través a l’absis, alternant els elements de pedra calcària amb els de sorrenca. En canvi, a la part alta, els carreuons són de pedra sorrenca, molt més regulars que els de la part baixa, amb peces estretes i allargassades, disposades en filades uniformes i regulars. Per sobre d’aquest parament, el nivell de la coberta és clarament sobrealçat, amb un aparell de reble irregular que contrasta amb l’acurada execució dels murs originals, en els quals s’observa la presència de forats de bastida.

En el seu conjunt, l’església de Soriana s’avé amb les formes característiques de l’arquitectura de la fi del segle XI o del principi del segle XII, mantenint-se fidel a les tecnologies introduïdes durant el segle XI, però que evolucionen cap un major refinament en el treball de la pedra i abandonen les decoracions murals a les façanes.

Cal assenyalar la presència de la finestra geminada a la façana de ponent, que evoca la curiosa solució de la façana de la propera església de Santa Quitèria de Montfalcó, partint d’un principi compositiu similar però executat de forma més ortodoxa a Soriana, on no hi ha els condicionants topogràfics que condicionen l’arquitectura de Montfalcó.

Bibliografia

  1. Iglesias, 1985-88, vol. I/3, pàgs. 100-103

Santa Pau de Vila-seina (Gurb)

Situació

L’església de Sant Pau de Vila-seina es troba en un petit puig sobre el riu Sorreigs i la masia de Sant Pau, a uns 200 m a mà dreta de la carretera de Barcelona a Puigcerdà, enfront del mas Felius. La capella moderna del mas Felius, ampliat en forma de castell medieval, és dedicada a Sant Pau i en record de l’antiga de Vila-seina. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000: full 37-13 (332): x 37,7 —y 48,4 (31 TDG 377484) (APF)

Història

Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Gurb, al lloc anomenat Vila-seina. Des d’un principi fou una simple capella rural vinculada a la parròquia de Sant Andreu de Gurb, fins que al final del segle XVIII quedà sense culte i molt aviat es convertí en un pilot de ruïnes.

El castell de Gurb comença a documentar-se a partir del 886 quan Joamir i la seva muller Egila vengueren a Sunifred i a la seva muller Adabrada diversos béns, un dels quals era situat en el terme del castell de Gurb.

El lloc de Vila-seina corresponia a una vila rural alt-medieval que es documenta a partir del segle X, de la qual només resta el record en el mas Sant Pau. No obstant l’antiguitat del nucli de població, l’església de Sant Pau no comença a documentar-se fins el 1246 quan B. Calvell en el seu testament féu diverses deixes de diners a les esglésies del terme de Gurb, i a Sant Pau de Vila-seina (Villa Seina) deixà dotze diners.

Les poques notícies de l’església només confirmen la seva vinculació a la parròquia de Sant Andreu de Gurb en qualitat de capella rural i l’existència d’una devoció envers l’església que feia que els habitants dels contorns es recordessin de la capella en el moment de redactar els seus testaments tot fent-li alguna deixa de diners.

Quan el bisbe Antoni Pasqual visità la parròquia i les capelles del terme l’any 1687 encara tenia culte i seguia essent una capella de la parròquia de Sant Andreu de Gurb, però al final del segle XVIII ja havia deixat de tenir culte i s’inicià un procés de degradació que féu que el 1850 ja només fos un pilot de ruïnes. El culte a sant Pau es traslladà a l’església del mateix titular del mas Feliu que es coneix amb el nom de Sant Pau dels Felius, que es pot considerar com a continuadora de l’antiga capella de Vila-seina. Actualment de la capella antiga de Sant Pau de Vila-seina no queda sinó unes modestíssimes ruïnes, que no permeten de destriar-ne l’estructura. (APF-ABC)

Església

De l’antic edifici romànic actualment gairebé no resta res. No pas gaire lluny de la casa hom podrà veure un munt de pedres mig tapades, les quals amb seguretat ens senyalen l’indret on era emplaçat l’antic edifici. Fins que hom no pugui dur a terme una campanya arqueològica és impossible poder donar més detalls del que fou la construcció. (JVV)

Santa Pelaia de Perles (Fígols i Alinyà)

Vista del sector nord-est d’aquesta antiga filial de Sant Romà de Perles.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcu ñán
Situació

Aquesta capella és situada en un lloc enlairat, proper a Coll de Boix i a les envistes de la Tossa de Cambrils, a la banda meridional del terme, a frec dels límits amb el Solsonès.

Mapa: 34–12(291). Situació: 31TCG668692.

S’hi accedeix per la carretera de Sant Llorenç de Morunys que s’inicia al pont de l’Espia. Poc abans de Coll de Boix, a mà dreta, es troba una pista que, amb un breu recorregut (uns 55 m) porta a la capella, visible de la carretera estant. Cal demanar la clau a la rectoria d’Alinyà. (FJM-AMB)

Història

Tan sols en tenim notícia a la visita pastoral de 1758, on consta que era annexa a la parròquia de Sant Romà de Perles i que s’hi celebraven dues misses al cap de l’any. (MLIC)

Església

Planta de l’església, allargada tardanament per la part ponentina.
F. Junyent i A. Mazcu ñán
Es tracta d’un edifici humil i rústec que ha estat construït sense cap envaniment dins un àmbit rural de muntanya.

D’estructura simple, s’alça a partir d’un pla format per una única nau, allargada posteriorment vers ponent, que és capçada amb un absis semicircular desplegat al cantó de llevant, unit amb la nau mitjançant uns simples ressalts (un per banda), que estableixen la degradació entre ambdós cossos d’edifici.

La part de nau corresponent a l’obra primitiva, que només fa uns 3 m, és coberta amb una volta de pedra sensiblement apuntada, tret que també es dóna a l’arc d’obertura de l’absis i a l’arc que fusiona els ressalts pre-absidals. La part corresponent a l’ampliació, en canvi, és aixoplugada amb una coberta estructurada amb bigues de fusta que oculten les teulades, esteses al llarg dels dos vessants de la teulada de la nau i de l’absis, que, per la seva part, és cobert amb una volta d’un quart d’esfera.

Dins el context de l’obra romànica, només es detecta una finestra, desclosa al centre de l’absis, la qual té doble esqueixada i és rematada, a l’exterior, amb dos blocs de pedra tosca rebaixats inferiorment per tal d’insinuar un arc de mig punt que, a l’interior, és perfectament contornejat amb dovelles. El recinte rep més llum a través de dues finestres obertes a la façana de ponent, totalment refeta com a conseqüència de l’ampliació; també és aquí on s’obre el portal que substituí el primitiu, segurament situat a la mateixa façana.

L’horitzontalitat de l’edifici encara és més acusada per la manca de qualsevol mena de campanar, ja que ni tan sols s’hi detecta actualment una simple espadanya.

La separació entre la part romànica, que engloba part de la nau i l’absis, amb l’ampliació que es portà a terme més tard, és marcada per un arc diafragma que separa perfectament els dos trams de la nau, el darrer dels quals és enlluït amb un arrebossat.

És probable, ateses les característiques del lloc, que aquest darrer fragment de la nau fos utilitzat en un moment donat com a refugi de caminants i pastors, per tal com s’estableix una evident segregació dins del mateix cos d’edifici, que sembla distingir un lloc sagrat d’un altre de profà. Un cas semblant a aquest, que s’afegiria a aquesta possibilitat, es pot trobar a la capella de Sant Miquel de les Masies de Nargó, on la nau també mostra un compartiment ben diferenciat dins el context de l’edifici.

L’únic element decoratiu consisteix en una cornisa que s’estén parcialment al mur sud, sota el ràfec de la teulada.

En aquesta capella l’aparell dels paraments interns ofereix un marcat constrast amb el dels paraments externs (probablement motivat, en part, per la restauració): el primer ofereix un aspecte ordenat i endreçat, mentre que el segon és més rústec i matusser, tret dels murs inicials de la nau, on hi ha unes filades fetes amb carreus ben escairats i polits, amb la presència de pedra tosca al mur sud. Altrament aquests fragments sobresurten de la resta de paraments que corformen la nau. Aquest fet troba correspondència, a l’interior, amb una disjuntura ben marcada, que pot indicar un replantejament en l’obra, sense deslligar la seva continuïtat, o bé dues etapes constructives, en aquest cas, segurament immediates.

Valorant tot el conjunt, aquest edifici sembla que respon a una construcció romànica bastida durant el segle XII, sense una aplicació total dels recursos tècnics del moment, atès el seu caire de capella rural de muntanya. Posteriorment el cos de la nau fou trasbalsat amb un allargament ben patent, que no sabem si es tracta realment d’una ampliació, o bé si, ateses les reduïdes mides del fragment romànic, fou una refacció propiciada per l’esfondrament parcial de l’edifici.

Aquesta capella està ben conservada, encara més després d’haver estat restaurada fa pocs anys. (FJM-AMB)

Lipsanoteca

Lipsanoteca de fusta guardada a la rectoria de l’església, que encara conté una bosseta de relíquies al seu interior.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcu ñán
A l’antiga rectoria de l’església de Santa Pelaia de Perles es conserva una lipsanoteca de fusta que fou trobada dins el suport d’altar durant les obres de restauració de l’edifici.

La peça, que fa 6,1 cm d’alçària i 8,2 i 3,4 cm de diàmetre extern i intern respectivament, és formada per un pot cilíndric de fusta, amb la cavitat interior rebuidada, també cilíndrica i treballada a torn, i una tapa circular. A l’interior encara es conserven les relíquies formades per petits fragments d’ossos dins una bossa de roba que substitueix el saquet original.

El pot cilíndric està decorat exteriorment amb tres línies incises, llises i rectes, i un senzill motiu de ziga-zaga que recorren el perímetre de la peça. La tapa no és plana: la vora s’eleva més que la cara externa, al centre de la qual hi ha una peça cilíndrica d’escassa alçària que fa de nansa; la cara interna té un ressalt per a encaixar-se dins el pot. Ambdues peces presenten diverses esquerdes provocades pels canvis d’humitat que han hagut de sofrir.

Destinada a contenir relíquies, que freqüentment eren amagades dins les ares d’altar en el moment de la consagració (GUDIOL I CUNILL, 1901, pàg. 262, i 1902 pàg. 271), la lipsanoteca de Santa Pelaia es pot relacionar amb altres lipsanoteques, d’estructura cilíndrica i treballades en fusta, gran part de les quals es conserven al Museu Episcopal de Vic (lipsanoteques amb núms. d’inventari 2182, 3460, 7028 i 9713) i al Museu d’Art de Girona (lipsanoteques del Terri i de Cruïlles, núms. 71, 130 i 1905 de l’inventari).

Tot i que la simplicitat de la peça fa difícil el seu estudi estilístic i la corresponent datació, és a partir dels paral lels establerts amb el conjunt de peces esmentades que podem considerar aquesta peça de tipologia medieval, probablement realitzada cap a la darreria del segle XIII o l’inici de la centúria següent. Cal assenyalar que juntament amb les relíquies no s’hi trobà cap document escrit sobre la seva col locació a l’altar ni tampoc sobre les relíquies que hi devia contenir. (GYCP)

Bibliografia

  1. Vidal-Vilaseca, 1977, pàgs. 107–108.

Santa Pellaia (Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura)

Situació

Part de ponent de la nau de l’església actual, amb un tram més estret, cobert amb volta de canó, el qual correspon a l’obra romànica primitiva.
F. Tur

L’església de Santa Pellaia és el temple parroquial del poble del mateix nom, de masies disperses, situat a la part occidental del terme, en un dels punts més alts de la serra de les Gavarres, a la capçalera de la conca del Daró.

Mapa: 334M781. Situació: 31TDG932411.

Per anar-hi cal agafar la carretera de la Bisbal d’Empordà a Caçà de la Selva, que travessa la serra de les Gavarres. Just al punt on es passa la carena més alta hi ha l’església, a poca distància i a migjorn de la carretera. (JBH-MLIR)

Història

La parròquia de Sancte Pelagie és documentada l’any 1064 en el testament del cabiscol Ponç de la seu de Girona. També apareix esmentada en un document de l’any 1102.

L’any 1123 Berenguer Ramon, anomenat de Santa Pellaia, donà la seva propietat situada a les parròquies de Santa Maria i Sant Sadurní, repartint-la en dues parts: una per a la canònica de Girona i l’altra per a Ramon Odeguer de Monells.

La parròquia figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, i en els nomenclàtors del segle XIV. Ha mantingut la condició parroquial, si bé el culte hi és celebrat molt esporàdicament, a causa del despoblament de la rodalia. (JBH)

Església

L’església de Santa Pellaia és una construcció popular dels segles XVII i XVIII, d’una nau amb absis a l’extrem de ponent, bastida sobre parts subsistents del temple romànic, del qual fou capgirada l’orientació.

És difícil, en l’estat actual de l’edifici, de precisar la veritable importància i les característiques de les restes romàniques. Sembla clar que de l’antic temple ha perdurat un tram de la nau, a l’actual sector de llevant, força estreta i coberta amb una volta de canó sobre dos arcs torals de mig punt amb pilars adossats. L’aparell i la resta d’elements romanen totalment coberts per l’arrebossat. Només es poden veure alguns fragments del mur, amb aparell de petits carreus, molt rústec, als paraments externs de migdia. Es tracta, probablement, d’una construcció del segle XI. (JBH)

Bibliografia

  1. Francesc Monsalvatje: Noticias históricas…, vol. XVIII.
  2. Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 175.
Llegir més...