No resten gaires vestigis del castell de Sautó, del qual Elisabet d’Erill, vídua de Pere Galceran de Castre i de Pinós, vescomte d’Évol, senyor de Sautó, declarava, el 1639, que era “enterament destruït”. Era assentat sobre una roca al sud del poble i vigilava la vall de la Tet i la via o camí del Conflent. Unes bases de les muralles són visibles immediatament al nord i a l’est de l’església parroquial de Sant Maurici, englobada enterament dins el castell, del qual constituïa el sector meridional i probablement el més recent.
Descripció
Torre esmentada l’any 962 (guardia de Feges) en unes afrontacions de l’alou de Prats de Balaguer que fou llegat a Sant Miquel de Cuixà segons disposició testamentària de la comtessa Ava. Fou destruïda l’any 1654, al mateix temps que el castell d’Ovança. Sols el lloc dit “la Guàrdia”, prop del llogaret de Fetges, que es correspon a un turó d’aspecte piramidal, en conserva el record. Estava en relació visual amb els castells d’Ovança, Planès i Prats de Balaguer.
Casal conegut popularment com “el castell”, situat a poca distància al sud de l’església de Sant Cosme i Sant Damià de Serdinyà. Era la casa forta del llinatge dels Serrabou, documentats des del segle XII com a propietaris de diversos alous als voltants de Vilafranca.
Ponç de Serrabou fou el fundador, al segle XII, de l’hospital de Sant Andreu, a Vilafranca, al qual donà el 1225 l’església de Sant Pere de la Roca i algunes masies i alous.
Antiga torre de vigilància del camí del Conflent, avui desapareguda, que ha donat nom a una masia i un antic veïnat de l’esquerra de la Tet, a llevant de Serdinyà. El 1225 ja es documenta la villa de la Guàrdia i el 1389 es parla de la torre de la Guàrdia.
Aquest castell, totalment arruïnat, era al lloc dit Roc del Castell (a 832 m d’altitud), 1 km al sud del poble, actualment despoblat, dels Horts (vila Orto, 950), sobre el camí de Marinyans. Sols es pot arribar al seu setial per un sender a partir de Marinyans. La senyoria del terme dels Horts pertanyia al segle XIV al vescomte d’Évol.
Des del segle XIV el castell dels Horts fou reemplaçat per una força més pròxima al camí del Conflent, que era situada al lloc dit Roquensó (etimològicament el topònim deriva de l’originari Roc d’en So, vescomte d’Évol).
Mapa dels castells i les edificacions militars del Conflent anteriors al 1300.
M. LI. Ramos
Aiguatèbia i Talau
Aquestes torres, avui desaparegudes, eren al lloc de Berser, a la riba dreta del Lliterà. Se’n té notícia pel precepte del rei Lotari adreçat a Sant Miquel de Cuixà l’any 958, en què les turres Betses apareixen com una de les afrontacions del terme de Cuixà.
El primer esment d’aquesta església és de l’any 984, en què Guadamir, Sunegil, Guifré, Sunifred, Daniel, Cristòfol, Tudiscle i Trencà, davant de Bernat, vescomte de Conflent, el jutge Sunifred i altres prohoms, juraren sobre les relíquies de sant Feliu, l’església del qual es trobava a Aiguatèbia, que retenien injustament catorze peces de terra de l’alou d’Aiguatèbia i procediren a la seva evacuació. Sant Feliu d’Aiguatèbia era una església parroquial propietat dels vescomtes de Conflent, senyors d’Aiguatèbia.
Era l’església del lloc de Guixà (villare de Gissano, 977). L’indret el recorda avui una masia d’aquest nom, a 1 069 m d’altitud i a uns 8 km al nord-oest d’Orellà. El temple és esmentat l’any 1375, en què Ramon Perramon, d’Illa, llegà un sou a Sant Just de Guixà.
El vilar de Bordoll (villa Bardolio, 957 - Bordoll, 1019), avui totalment deshabitat, era a uns 12 km al nord-oest d’Orellà, limítrof amb el terme d’Aiguatèbia. L’església del lloc, dedicada a santa Coloma, és esmentada per primera vegada el 1231. Tingué consideració de parròquia i així apareix en les dècimes de la diòcesi d’Elna del 1279 i el 1280. Més tard fou sufragània de Santa Cecília de Celrà. Segons J. Giralt, era a la confluència del còrrec dit Torrent Gros amb el riu de Censà.