En el lloc de Fullonicus o Fonolix, situat al sud de Prada, s’alçava una petita església mencionada l’any 865, com a ecclesiola qui dicitur Fullonicus. D’aquesta església, totalment desapareguda, es desconeix l’emplaçament concret i l’advocació.

Les minses restes de l’antiga església parroquial de Ralleu són visibles a uns 500 m del poble actual, a l’indret on hi havia hagut abans del segle XVI el vilatge medieval. L’església és esmentada per primera vegada l’any 1266, en què el rei Jaume I confirmà a Esclarmunda de Conat el feu de la parròquia de Ralleu.

L’església fou abandonada al segle XVII, en construir-se un nou temple, l’actual, en l’àmbit del castell.

Església avui desapareguda situada a la vall dita encara de Sant Cugat (popularment Sant Colgat), vers el terme d’Escaró. És esmentada des de l’any 981, en què la cella Sancti Cucufatis in comitatu Confluentis fou confirmada pel rei Lotari al monestir de Sant Genís de Fontanes. Encara existia a mitjan segle XVII.

En aquest paratge hi ha les mines de ferro de la Coma de Sant Colgat (documentades amb aquest nom l’any 1662), que eren explotades pels senyors Nyers. No sembla que hi restin vestigis de l’església medieval.

L’església parroquial de Sant Vicenç és situada al poble de Vallmanya, a la seva part alta. Vallmanya és a l’alta vall del riu Lentillà, a 855 m d’altitud, en els vessants orientals del massís de Canigó i en un territori accidentat i boscos. Una de les primeres mencions del lloc de Vallmanya i de la seva església data de l’any 950, en una butlla del papa Agapit II atorgada en favor del monestir de Cuixà; hi consta que, entre d’altres moltes propietats, el papa li ratificà la possessió de Vallemagna cum sua ecclesia.

Aquesta església fou la primitiva parròquia de Vernet. Es trobava separada vers el nord del nucli de la vila de Vernet, aigües avall de la ribera de Cadí, al seu marge esquerre. En aquest paratge, dit de Sant Sadurní de Vilallonga, ara hi ha el mas Mauri o Clos de Pomers i no sembla que hi quedin vestigis del temple medieval.

L’any 874 fou celebrat un judici a l’església de Sant Sadurní de la vil·la Vernetum, en el qual Llorenç, de Canavelles, va poder demostrar que no era serf fiscal, enfront del mandatari del comte Miró. Es tracta de la primera notícia de l’església.

La capella de Sant Pau, avui desafectada, ocupa el costat oest del claustre del cementiri, el qual és situat a la banda de ponent de l’església parroquial de Sant Jaume. Una menció documental d’aquesta capella data del 1294, en què el rei Jaume I de Mallorca notificà al veguer, al batlle i al jutge de Vilafranca que la vila havia de pagar una renda anual de 6 sous per tal de fer front a les obres d’engrandiment del cementiri, ja que la construcció de la nova capella n’havia ocupat una gran part. L’any 1410, en una escriptura, aquesta església és esmentada com a “capella claustral”.

L’orde dels franciscans s’instal·là a la vila de Vilafranca de Conflent gràcies a una butlla del papa Nicolau III, atorgada l’any 1279. El convent primitiu dels franciscans era situat al barri extramurs que voreja la riba esquerra de la Tet, a l’indret que ocupen avui les escoles de la vila.

Aquesta església, actualment desapareguda, era a la riba esquerra de la Tet, una mica més amunt de l’antic pont de Sant Andreu, del qual només resta l’estrep de la banda esquerra, ja que fou destruït pel pont actual, sobre el qual passa la carretera nacional.

L’església de Sant Andreu havia estat el temple de la “vila nova”, és a dir, de l’actual raval de la vila de Vilafranca de Conflent.

El lloc de Lentillà o Nentillà és consignat en la documentació a partir del segle X (vallis Nintilliani). L’antiga ermita de Santa Magdalena era situada entre Marquixanes i Vinçà, a la riba esquerra del riu Lentillà, molt pròxima a la carretera N-116 i l’actual oratori de Santa Magdalena. Les primeres referències documentals que s’han localitzat de l’antiga ermita daten de l’any 1299, quan en dues actes diferents es fa menció de Guillem Moysen, capellà de l’església de Lentillà.

Antiga església del llogaret de Toévol que va pertànyer des del segle IX al monestir d’Eixalada-Cuixà. Era situat a la part meridional del territori de la Vall del Feu, a 1, 5 km de Cabrils i a una altitud de 1 163 m. Una masia en perpetua el nom, sota el roc de Toévol, a la riba esquerra del còrrec de Toévol que baixa cap al riu de Cabrils.