El poble de Marquixanes és situat a 286 m d’altitud, a la dreta de la Tet, en la confluència amb el còrrec de la Coma d’Espirà. L’indret, documentat des del segle XI, fou una possessió del monestir de Sant Martí del Canigó. Tot i l’antiguitat del lloc, hom no troba una referència documental explícita de l’existència d’un castell fins l’any 1351, quan el rei Pere III concedí a l’abadia canigonenca un privilegi pel qual li permetia la reconstrucció del seu castrum, que havia restat força derruït arran de la guerra mantinguda amb el rei de Mallorca, Jaume III.

El poble de Molig és situat a 605 m d’altitud, al raiguer entre la part muntanyosa i l’eixamplament de la vall de la Castellana. L’edifici de l’antic castell és a la part alta de la població, vers el seu extrem de ponent, al costat de l’església parroquial de Santa Maria, amb façana principal a la Plaça Major.

Antiga fortalesa situada al cim d’una agulla rocallosa anomenada la roca de Salimans, al sud del veïnat de Montellà, de la qual no resten vestigis. L’existència d’aquesta fortificació s’entreveu per les referències a ipsa rocha de Sexman (1082-95, 1162-96) i a les rupes castri de Sayman (1412).

Torre situada sobre la confluència de les valls de Cabrils i d’Évol i prop del curs de la Tet. És de planta quadrada. Els 3 metres inferiors de l’edifici són atalussats; els seus murs tenen un gruix d’uns 170 cm. Per damunt d’aquesta base hi ha uns murs més prims amb una alçada d’uns 7 m. La longitud de les parets superiors és de 6, 5 m. La planta que hi ha arran de terra és dividida en dues petites sales, cobertes amb sengles voltes de canó lleugerament apuntades. Una obertura permetia de comunicar aquestes sales amb el pis principal.

El lloc de Celrà és esmentat des del segle X (villare de Celrano, 977). El seu castell (rochia de Celra, 1046) no fou comprès dins la donació d’Orellà de la comtessa Guisla a Sant Martí del Canigó del 1018. El 29 de juny de 1340 el castell fou infeudat per Jaume III de Mallorca al vescomte d’Évol, que el detenia encara el 1383. Més tard, però, l’abat del Canigó adquirí tots els drets jurisdiccionals d’Orellà i de les seves dependències, inclòs Celrà.

Bé que el lloc de Pi és conegut des de mitjan segle X i n’hi ha notícies sovintejades al llarg dels segles XI i XII, el castell o força de Pi nasqué al final del segle XII. L’any 1194, l’abat del monestir de Sant Pere de Camprodon, senyor del lloc, concedí a Guillem, rector de Pi, i al seu germà Arnau, batlle, l’alou que posseïa en els límits de Sant Pau de Pi, al serrat de la Coramina, sobre l’església. Donà autorització a aquests homes per a instal·lar-hi una força o fortificació. El document afegeix que el rei Alfons I de Catalunya-Aragó havia donat aquesta fortia al monestir.

Les primeres mencions conegudes del lloc i del castell de Ralleu, en plenes Garrotxes del Conflent, són del segle XIII (Araled, 1232; Areleu, 1272; Araleu, 1280; castrum de Areleu, 1282). Al segle XII, la senyoria de Ralleu era, amb les de Conat i de Paracolls, a mans de Guillem Bernat de Paracolls (1173-1235), espòs de Blanca de Conat. Llurs filles, Sibil·la de Paracolls i Esclarmunda de Conat, heretaren el domini i el transmeteren a llurs esposos, Xatbert de Barberà i Ramon d’Urtx.

Fortificació esmentada des del segle XIII (villa et castrum de Lugols, 1267), de la qual resten vestigis d’una torre al nord de l’església de Sant Cristòfol de Llúgols. D’aquest indret fou originària una família dita Llúgols, que apareix al segle XII. Arnau i Guillem de Llúgols es documenten el 1189. El 1384, el poble tenia 7 focs i 18 el 1424.

El lloc de Domanova és a uns 2 km al migdia de Rodés, enlairat entre els cursos de la ribera de Rigardà i la de les Croses. Aquest indret és esmentat en la documentació l’any 942, quan el comte Sunifred II de Cerdanya feu donació a l’abadia benedictina de Sant Pere de Rodes d’un alou situat al terme de Vilella, que afrontava per una part amb Domonova. Aquest indret fou el solar d’un important llinatge feudal, cognominat Domanova, els membres del qual són mencionats en la documentació des de la segona meitat del segle XI.

El petit nucli de Torèn és situat a uns 2 km a ponent del poble de Saorra, cap de municipi. El castell, del segle XIII, fou totalment restaurat a la darreria del segle XIX, i avui s’amaga dins un bosc, de manera que no és visible des del poble. El lloc de Torèn (Toresin) és consignat en la documentació l’any 901, quan el seu terme territorial es menciona entre els límits dels llocs de Saorra, Pi, Escaró i Fullà.