Lluità a la campanya de França (1814). Home destacat i atret pel liberalisme, organitzà diverses societats secretes i manifestà les seves idees en un projecte de Constitució. Cap destacat de la conspiració decabrista, fou executat.

Es formà en l’ambient de l’escola úmbria i al taller de Verrocchio a Florència amb S. Botticelli i Leonardo da Vinci. De Piero della Francesca havia après la claredat de composició i la concepció monumental dels espais arquitectònics mitjançant l’aplicació rigorosa dels mètodes de la perspectiva: taules de la Vida de Sant Bernadí (1473, Galleria Nazionale, Perusa).

D’origen etrusc, pertanyia a l’ordre eqüestre i posseïa notables riqueses, que li permetien de gaudir d’una bona posició i bones relacions. Visqué enmig de la societat neroniana, de la qual criticà els costums, i formà part del cercle estoic. Amic de Lucà i del filòsof Cornut (que fou l’editor de la seva obra pòstumament), escriví sis Saturae (‘Sàtires’, traduïdes al català per Miquel Dolç, 1954), que apleguen un conjunt de 650 hexàmetres, ultra un prefaci en versos coliàmbics, d’autenticitat dubtosa.

Oficial de l’exèrcit revolucionari a divuit anys, el 1797 n'esdevingué general. Participà en la campanya napoleònica de 1806-07, finida la qual fou nomenat mariscal i duc de Bellune, i més tard destinat a la guerra d’Espanya. Ministre de la guerra (1821), es retirà el 1830. Escriví unes memòries.

Bisbe d’Arràs (1540), fou el portantveus de Carles V al concili de Trento i contribuí a la negociació de la pau d'Augsburg entre l’emperador i els prínceps protestants (1555). Al servei de Felip II, intervingué en les conferències de Marcoing i de Cercamps (1558), que prepararen el tractat de Cateau-Cambrésis. Nomenat arquebisbe de Malines (1560) i cardenal mentre actuava com a governador de Flandes, la seva intransigència religiosa provocà la indignació popular.

Partidari de Mari, fou dels qui resistiren després del retorn de Sul·la a Itàlia. Pretor a Sicília (82 aC), participà en la primera reacció antiaristocràtica d’Emili Lèpid. Refugiat a Hispània, seguí Sertori i combaté sense èxit a València i a Sagunt (75 aC). Aïllat del bàndol sertorià, participà en la conjura en la qual Sertori fou occit. Fet presoner per Pompeu en una emboscada, fou assassinat.

Actiu a València entre el 1404 i el 1436. Format en la línia internacional de Miquel Alcanyís, col·laborà amb Andreu Marçal de Sax el 1404. Treballà un retaule de la Trinitat per a l’església de Gandia (1416) i es comprometé a pintar-ne un altre amb els set goigs de la Mare de Déu per a Maria Ferrandes (1417).

Actiu a València, treballà des del començament del 1400 amb Pere Nicolau, i a la seva mort en no aconseguir fer-se càrrec del seu taller, que passà a Jaume Mateu, nebot de Nicolau, hom suposa que n'obrí un de propi.

Germà del pintor i dissenyador Jordi Pericot, fills de mestres represaliats pel franquisme, fou mestre per l’Escola Normal de Barcelona i llicenciat en psicologia per la Universitat de Barcelona. El 1968 fou becat per a estudiar gravat a la Slade School of Fine Arts de Londres, on inicià una tècnica bidimensional en el gravat, celebrada i premiada a Anglaterra i a la Fira del Gravat de Ljubljana (Eslovènia). Exposà a les biennals internacionals de Tòquio, São Paulo i Venècia.

Membre de la noble família dels alcmeònides, inicià la seva carrera política el 472 aC, quan, encara molt jove, fou designat per organitzar la representació de la tragèdia d’Èsquil Els perses. Afiliat al partit popular d’Efialtes, a la mort d’aquest (461 aC) n’ocupà el lloc de capdavanter.