Pere d’Estopanyà obtingué de Ramon Berenguer III de Barcelona, per a quan el conquerís als musulmans, el castell i el pontatge d’aquest lloc; però Alfons I d’Aragó s’avançà i se n'emparà el 1130. El 1145, tanmateix, Pere d’Estopanyà governava el castell. El pont pertanyia el 1338 als hospitalers.
El castell de Xalamera, concedit als templers per Ramon Berenguer IV, esdevingué el centre de la comanda de Xalamera, la qual passà el 1317 als hospitalers, dins la castellania d’Amposta. Li fou unida la comanda de Bellver, i tingué comanadors propis fins a la fi del segle XVIII.
És un nucli industrial que començà a desenvolupar-se al segle XIX amb la instal·lació (1854) dels alts forns de la fàbrica de Nuestra Señora del Carmen de la firma Ibarra y Cía, que el 1882 fou comprada per la societat Altos Hornos y Fábricas de Hierro y Acero de Bilbao. El 1902 la fusió de tres empreses donà lloc a Altos Hornos de Vizcaya, que té ferrocarrils i mines de ferro pròpies (Somorrostro, Mendierreta).
Agricultura (cereals, patates). Ramaderia bovina. Indústria de derivats de la fusta i metal·lúrgica. Fou pas obligat de les rutes comercials entre Castella i Guipúscoa. Hi destaquen l’esglèsia de San Miguel i les ermites de San Pantaleón i de San Pedro de Zariquete.
Comprèn la vila d’El Grado (453 h [1981]; 467 m alt.), els llocs d’Enate, Coscojuela de Fantova i d'Artasona, aquest a l’esquerra del riu i dins l’antic comtat de Ribagorça.
És un centre pesquer, entorn del qual s’hi han desenvolupat les indústries i la comercialització derivades. Les seves platges l’han convertit en una zona típica d’estiueig. La construcció més important és la de l’església parroquial de l’Asunció, del s XIII, amb retaules gòtics i flamencs d’interès.