Tenia moltes propietats a la ciutat i una bona part de la muntanya de Montjuïc. El 1152 intervingué en el testament de la reina Peronella, el 1162 en la consolidació del testament sacramental de Ramon Berenguer IV i el 1164 en la renúncia del regne d’Aragó feta per Peronella a favor d’Alfons I el Cast. Foren moltes les seves activitats comercials i polítiques, sobretot durant el regnat de la reina Peronella.
Descripció
La vila és vora l’antiga via romana de Lleida a Osca, al cim d’una mola. És construïda al voltant de l’església parroquial, dita Santa María la Blanca, que és centre d’un arxiprestat del bisbat d’Osca que pertangué fins el 1956 al de Lleida; en part romànica (tres absis), fou modificada al segle XVI. Es conserva el primitiu timpà esculpit amb un pantocràtor, i el Museu Diocesà de Lleida en guarda un frontal del segle XIII. A l’extrem de la població hi ha les restes de l’antic castell dels templers, després dels hospitalers, centre de la comanda de Berbegal.
Centre comercial agrícola (vi, oli, fruita, cereals, llegums) i nucli industrial (alimentació, aiguardent, almàsseres), comunicat amb Osca i Saragossa per ferrocarril. A la plaça major es troba el palau dels marquesos d’Ayerbe, dels segles XV-XVI ( marquesat d’Ayerbe).
Antiga col·legiata, després fou parròquia del bisbat de Lleida, agregada al bisbat d’Osca el 1956.
Ubicació de l’Arxiu
Ubicat en dues cambres del Palau Reial Major de Barcelona, s’hi aplegaren els pergamins antics dels comtes de Barcelona (els arxius dels antics reis d’Aragó s’havien dispersat i perdut) i els títols del patrimoni reial, a més de la documentació de la Cancelleria Reial, que fins aleshores estava dispersa.
Centre d’esports d’hivern (Candanchú i Astún) i d’estiueig. Dins el municipi hi ha l’estació internacional de Canfranc (ferrocarril de Saragossa a Pau).
Tenen fama les seves instal·lacions balneàries, a 1.636 m d’altitud, amb fonts d’aigües termals, nitrogenades i sulfuroses.
Modernament, la comunitat es traslladà a Sarrià, i l’antiga església ha mantingut el nom com a parròquia. Fou fundada pels comtes de Barcelona Sunyer I i Riquilda, prop de l’antiga església de Sant Sadurní, al puig del Cogoll. El 945 fou consagrada la seva església i s’hi aplegà la comunitat.
El seu nom també comprèn la regió urbana (Gran Bilbao), que s’estén 14 km al llarg de la ria del Nerbion, fins a l’Abra, port exterior de la ciutat. La vinculació de Bilbao a la mar és determinada per les característiques de la ria del Nerbion, que permet l’entrada de vaixells fins al mateix nucli urbà i, sobretot, per la situació geogràfica del seu emplaçament, a la confluència dels camins de Sant Sebastià (Donostia) i Vitòria (Gasteiz) amb el camí a Santander i a Burgos. L’expansió de la ciutat començà el 1862 amb l’explotació del mineral de ferro de Somorrostro.