És el model més destacat de l’arquitectura religiosa gòtica catalana: remarcable per la severitat de línies, harmonia de proporcions, simplicitat d’estructura i absència d’ornamentació supèrflua.

Segons tradició és l’església més antiga de la ciutat, i hi fou enterrat el bisbe Pacià, suposadament trobat pel bisbe Joan Dimes de Lloris vers el 1590, i que avui té un altar a l’església.

Centre comarcal a l’encreuament de dues grans vies pirinenques: la del canal de Berdún, que va cap a Navarra, i l’antiga via cap a Bearn, que travessa Aragó fins al pas de Somport. La seva economia es fonamenta en l’agricultura (blat, farratge), la ramaderia i algunes indústries (pedra artificial, ciment, xocolata i fusteria). Posseeix un institut d’estudis pirinencs, un centre de biologia experimental i una Universitat d’estiu. És plaça forta, centre turístic i seu episcopal. Conquerida pels àrabs, fou ocupada pels francs, que la feren capital (1035) del comtat d’Aragó.

L’oli, el vi i les ametlles són els principals productes agrícoles. Des dels anys vuitanta és un important centre turístic a l’estiu, gràcies al riu Vero. És situada al peu d’una gran roca espadada coronada per un antic castell, després monestir d’Alquézar (Santa Maria d’Alquézar). Era una canonja augustiniana establerta al final del segle XI.

És situat a la dreta del Cinca, a la seva confluència amb l’Alcanadre, al límit amb la comarca catalana del Baix Cinca. La comanda de Vallobar, pertanyent als templers, fou atorgada el 1317 als hospitalers i agregada a la comanda de Xalamera; el 1461 s’hi creà l’abadiat de Vallobar.