La vila és vora l’antiga via romana de Lleida a Osca, al cim d’una mola. És construïda al voltant de l’església parroquial, dita Santa María la Blanca, que és centre d’un arxiprestat del bisbat d’Osca que pertangué fins el 1956 al de Lleida; en part romànica (tres absis), fou modificada al segle XVI. Es conserva el primitiu timpà esculpit amb un pantocràtor, i el Museu Diocesà de Lleida en guarda un frontal del segle XIII. A l’extrem de la població hi ha les restes de l’antic castell dels templers, després dels hospitalers, centre de la comanda de Berbegal.

Centre comercial agrícola (vi, oli, fruita, cereals, llegums) i nucli industrial (alimentació, aiguardent, almàsseres), comunicat amb Osca i Saragossa per ferrocarril. A la plaça major es troba el palau dels marquesos d’Ayerbe, dels segles XV-XVI ( marquesat d’Ayerbe).

Antiga col·legiata, després fou parròquia del bisbat de Lleida, agregada al bisbat d’Osca el 1956.

Ubicació de l’Arxiu

Ubicat en dues cambres del Palau Reial Major de Barcelona, s’hi aplegaren els pergamins antics dels comtes de Barcelona (els arxius dels antics reis d’Aragó s’havien dispersat i perdut) i els títols del patrimoni reial, a més de la documentació de la Cancelleria Reial, que fins aleshores estava dispersa.

Centre d’esports d’hivern (Candanchú i Astún) i d’estiueig. Dins el municipi hi ha l’estació internacional de Canfranc (ferrocarril de Saragossa a Pau).

Tenen fama les seves instal·lacions balneàries, a 1.636 m d’altitud, amb fonts d’aigües termals, nitrogenades i sulfuroses.

Modernament, la comunitat es traslladà a Sarrià, i l’antiga església ha mantingut el nom com a parròquia. Fou fundada pels comtes de Barcelona Sunyer I i Riquilda, prop de l’antiga església de Sant Sadurní, al puig del Cogoll. El 945 fou consagrada la seva església i s’hi aplegà la comunitat.

El seu nom també comprèn la regió urbana (Gran Bilbao), que s’estén 14 km al llarg de la ria del Nerbion, fins a l’Abra, port exterior de la ciutat. La vinculació de Bilbao a la mar és determinada per les característiques de la ria del Nerbion, que permet l’entrada de vaixells fins al mateix nucli urbà i, sobretot, per la situació geogràfica del seu emplaçament, a la confluència dels camins de Sant Sebastià (Donostia) i Vitòria (Gasteiz) amb el camí a Santander i a Burgos. L’expansió de la ciutat començà el 1862 amb l’explotació del mineral de ferro de Somorrostro.

Situada a la capçalera de la ria de Gernika, és cap de partit i centre d’una rica comarca agrícola i ramadera. Té indústries de metal·lúrgia lleugera (eines, accessoris) i alimentàries. Antiga seu de les juntes de Biscaia, que celebraven llurs sessions a l’ermita aixecada al costat del cèlebre roure, del qual es conserven encara les restes i al peu del qual eren jurats els furs de Biscaia. La ciutat fou destruïda en gran part, el 26 d’abril de 1937, pel bombardeig dut a terme per la legió Còndor.

El creixement demogràfic ha estat molt lent al segle XX (12 626 h el 1900, la població no es duplicà fins el 1960). Tradicionalment ha estat un centre de caràcter administratiu i agrari amb industrialització molt feble, motiu pel qual el desenvolupament urbà és lent. La indústria és bàsicament alimentària (farina, oli) i mecànica (maquinària agrícola). Entre els seus monuments destaquen, d’època romànica, el monestir de San Pedro el Viejo (segles XI-XIII), amb notables timpans escultòrics.