L’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1851-1936)

Amb un sistema universitari raquític, i Barcelona privada de la seva universitat, els inicis de l’ensenyament tècnic es van deure bàsicament a iniciatives privades i d’institucions locals. Dues van ser les que van establir les bases de l’ensenyament tecnicocientífic a la Catalunya setcentista: la Conferència Físico-Matemàtica Experimental, creada el 1764 i que el 1770 es convertí en la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, i, particularment, la Junta de Comerç. La primera representava l’expressió més evident de la voluntat de posar-se al corrent dels avenços científics i connectar amb l’activitat científica europea. Més transcendència va tenir l’actuació de la Junta de Comerç, que poc després de la seva fundació, el 1760, va crear la càtedra o Escola de Nàutica (1769) i la de Belles Arts (1775), i en iniciar-se el segle XIX, sovint en col·laboració amb l’Acadèmia de Ciències, va crear, entre altres, les càtedres de Taquigrafia (1802), Química (1804), Agricultura (1807), Mecànica (1808) i Física (1814). Així es posaren a Barcelona les bases d’un ensenyament tècnic no reglat.

La creació de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona

Dos fets van resultar decisius per a l’evolució de l’ensenyament tècnic. D’una banda, la crisi de l’antic règim i l’establiment del nou Estat liberal, i de l’altra, els inicis de la industrialització moderna a Catalunya (mecanització de la indústria tèxtil, creació de les primeres indústries mecàniques i inici de l’era ferroviària).

L’antic convent de Sant Sebastià, primera seu de l’Escola Industrial de Barcelona.

Col·l. part. / Repr.: G.S.

Amb la consolidació de l’Estat liberal van aparèixer estímuls poderosos per a la millora i la modernització de l’administració pública. Un dels seus elements bàsics va ser l’organització d’un sistema educatiu que permetés l’alfabetització generalitzada i servís per a la formació de funcionaris i tècnics especialitzats, imprescindibles per a la modernització de l’aparell administratiu de la base econòmica. Durant la dècada de 1830-40 es crearen a Madrid les escoles d’Enginyers de Camins i Canals i de Mineria i més endavant les de Monts i d’Agricultura. El primer intent seriós d’organitzar un ensenyament industrial no es va produir fins el 1850. El Reial Decret de 8 de setembre de 1850 creava els estudis d’Enginyeria Industrial, estructurats en tres nivells: elemental, d’ampliació i superior. El decret establia que inicialment el segon nivell s’impartiria a Barcelona, Sevilla i Bergara, i que l’únic centre on es podrien impartir els cursos superiors seria el Real Instituto Industrial, que es va establir a Madrid. El 1851 s’inaugurava solemnement l’Escola Industrial barcelonesa, que incorporava la major part d’ensenyaments que havia organitzat fins aquells moments la Junta de Comerç i s’establia a l’exconvent de Sant Sebastià, proper a la Llotja.

Durant els anys cinquanta l’ordenació de l’ensenyament industrial va experimentar una sèrie de modificacions (1855 i 1857). En particular, es van suprimir els nivells inferiors, amb la qual cosa va desaparèixer el caràcter integrat que havia tingut originàriament. Només es va mantenir el nivell superior en tres cursos, al qual s’accedia mitjançant un examen d’ingrés per tal de comprovar que els alumnes tenien un nivell adequat en una sèrie de matèries que es podien estudiar individualment o en una facultat de ciències. L’Escola de Barcelona continuava quedant exclosa de l’ensenyament superior i això va provocar fortes protestes i mobilitzacions a partir de 1856-57. La Junta de Fàbriques, els parlamentaris catalans i la premsa local van mantenir campanyes denunciant la incoherència que representava que es negués la possibilitat d’organitzar aquests estudis a l’única zona on la indústria moderna s’havia convertit en una realitat, l’únic lloc on els centres de formació podien estar en estret contacte amb les empreses industrials i on els futurs professionals podien trobar ocupació. Només una visió centralista podia justificar donar l’exclusiva a Madrid.

Finalment, el 1860 es modificà la normativa i s’establí que l’Escola de Barcelona, juntament amb les de València i Sevilla, a més de Madrid, pogués organitzar els estudis d’Enginyeria Industrial. A l’inici de la dècada de 1860-70 funcionaven quatre escoles superiors, però les de València i Sevilla van tancar el 1865, i el 1867 deixava de funcionar el Real Instituto Industrial de Madrid. El balanç d’aquesta etapa de l’ensenyament tècnic és, doncs, contradictori. Si d’una banda els ambiciosos projectes inicials d’un sistema d’ensenyament tècnic integrat s’abandonaren i a la meitat de la dècada de 1860-70 desaparegueren la major part de centres, de l’altra s’havien fet passes irreversibles i, com a mínim, a Barcelona s’havia consolidat un sistema d’ensenyament tècnic en consonància amb les necessitats de la seva base econòmica i social. La consolidació i la força que la burgesia industrial havia adquirit a Catalunya és en definitiva la raó principal per a entendre que, davant la incapacitat de l’administració per a consolidar aquests centres de formació tècnica, Barcelona trobés l’empenta i els recursos necessaris per al seu manteniment.

L’ensenyament industrial superior, monopoli de Barcelona (1867-1899)

Laboratori de Física de l’Escola d’Enginyers Industrials, segons la Memoria correspondiente al curso de 1909 a 1910..

Col·l. part

Posar en marxa un sistema d’ensenyament tècnic requeria recursos financers i humans, bàsicament uns quadres de professorat amb l’adequada preparació. Per les informacions disponibles, sembla que l’oferta de professorat qualificat era suficient per a garantir un bon nivell, en particular a Madrid o Barcelona, on es podia comptar amb els professors del Gabinet de Màquines en el primer cas o de les diverses escoles de la Junta de Comerç a Barcelona, així com de tècnics formats a l’estranger i de professors de les facultats de ciències.

Més problemes va presentar el finançament dels nous centres. Els problemes econòmics foren una de les raons principals que frustaren els ambiciosos projectes de crear una xarxa d’escoles d’Enginyeria Industrial. Ja en els decrets fundacionals el govern establia que es faria càrrec de les despeses d’instal·lació, però que els costos de funcionament haurien de ser coberts totalment o parcialment per les institucions locals. Malgrat les protestes i reclamacions perquè fos l’administració central la que assumís la totalitat de les despeses, la posició del govern no es va modificar, i allà on els organismes no estaven disposats a assumir una part de les despeses van veure desaparèixer les seves escoles tècniques. A Barcelona s’establí un acord pel qual l’Ajuntament i l’Estat hi aportaven unes quantitats fixes (15.000 ptes. i 24.100 ptes. respectivament) i la Diputació hi participava en una quantitat variable per a equilibrar el pressupost. Aquest sistema de finançament es va mantenir fins el 1917.

El pla d’estudis inicial, estructurat en tres nivells, es va modificar i la llei general d’Instrucció pública de Moyano del 1857 i els reglaments del 1858 i el 1860 van fixar els estudis superiors d’Enginyeria Industrial en tres cursos, amb la possibilitat d’especialitzar-se en Química o Mecànica. El model francès és clarament perceptible en l’organització d’aquests estudis. La influència de la tècnica i de la ciència francesa es poden observar en el funcionament de l’Escola Industrial de Barcelona. Una gran part dels llibres que es recomanen són d’autors francesos i el pla d’estudis s’inspira en el de l’École Centrale d’Arts et Manufactures de París.

L’Escola Industrial de Barcelona va acollir des del 1872 l’Escola Provincial d’Arts i Oficis, les classes de la qual eren impartides pels mateixos professors de l’escola d’enginyers, i el 1873 es va instal·lar al nou edifici de la Universitat de Barcelona. Com s’ha dit més amunt, l’Escola de Barcelona era des del 1867 l’únic centre de l’Estat on s’impartia la carrera d’Enginyeria Industrial i havia arrelat fortament, com es posà de manifest el 1881 quan començaren a circular rumors sobre el seu trasllat a Madrid. De nou, institucions, parlamentaris i premsa local van impulsar protestes i mobilitzacions fins que el govern va garantir la permanència de l’Escola a Barcelona. La creació de l’Escola General Preparatòria d’enginyers i arquitectes, que establia tres cursos comuns que s’havien de cursar a Madrid i després prosseguir l’especialització a cada escola especial, va aixecar noves protestes. La polèmica es va acabar el 1892 amb la supressió de l’Escola General Preparatòria.

Titulats a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1861-1936).

Així, doncs, a Barcelona, amb el suport de les institucions locals i provincials i de les organitzacions patronals, es va consolidar durant l’últim terç del segle XIX un sistema d’ensenyament tècnic superior. El nombre d’estudiants es va mantenir, encara que en un nivell més baix que en l’etapa inicial, i a partir dels anys vuitanta va arribar a prop de 300, i passà de 400 a l’inici del segle XX. El nombre de titulats fins el 1867, en què els estudis s’impartien en diverses escoles, va ser aproximadament d’uns 300. Entre el 1868 i el 1901 els enginyers sortits de l’Escola de Barcelona sumaren uns 820, més de dos terços dels quals s’especialitzaren en Mecànica i la resta en Química, encara que aquests tendiren a incrementar-se. Mitjançant l’anàlisi d’una mostra dels alumnes matriculats a l’Escola durant la dècada de 1860-70 s’aprecia que gairebé la meitat dels alumnes procedien de Barcelona, el 34% de la resta de Catalunya, el 18% d’altres localitats espanyoles i prop del 5% de Cuba, Puerto Rico i el Perú. Pel que fa a l’origen social, la mateixa font ens indica que gairebé el 50% procedia de l’artesanat; també eren nombrosos els fills de comerciants, però en canvi els fills de fabricants sols representaven el 7%.

Els intents de reforma dels estudis d’Enginyeria Industrial al segle XX

Al tombant de segle diversos fets van imposar la necessitat de modificar substantivament l’ensenyament tècnic. En la nova fase d’intensificació del canvi tècnic –electricitat, química, noves indústries mecàniques– que s’ha convingut a anomenar segona revolució industrial, s’exigien, molt més que en la fase anterior, tècnics amb una educació formal reglada, més especialitzada i amb més experiència de laboratori. A més, en el cas espanyol va influir la profunda crisi del sistema de la Restauració, que va esclatar amb intensitat amb la pèrdua de Cuba i Filipines. Van sorgir nous corrents ideològics i polítics, els quals a partir de la constatació de l’endarreriment de la societat espanyola amb relació a la resta d’Europa, van reclamar accions més decidides per part de l’Estat que permetessin superar el retard i situar-nos al nivell dels països avançats europeus. La millora del sistema educatiu en general i el perfeccionament de l’educació cientificotècnica va ser una de les exigències del moviment regeneracionista i del moviment catalanista que va obtenir les primeres victòries electorals amb la Solidaritat.

Universitat Industrial, nom amb el qual fou també coneguda l’Escola Industrial.

ECSA

En aquest context de necessitat de canvi i d’impuls modernitzador, el Foment del Treball Nacional va iniciar una campanya per a millorar l’ensenyament tècnic, reclamant un sistema més especialitzat i més pràctic, inspirat en el model dels Estats Units i d’Alemanya. El 1901 es creà una ponència amb representants de l’Escola d’Enginyers, de l’Escola Provincial d’Arts i Oficis, de la Diputació i l’Ajuntament, del Foment del Treball Nacional i de la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona, que es va plantejar la creació d’un centre general d’ensenyament tècnic, anomenat Universitat Industrial o Escola Industrial. Es tractava de recuperar el projecte inicial d’organitzar de forma integrada els estudis tècnics bàsics, de grau mitjà i superior, i s’assignà un patronat per a la materialització del projecte.

Una de les primeres mesures va ser la compra de la fàbrica Batlló per a superar els problemes d’espai que tenia l’edifici de la universitat, i es va anar avançant en l’organització de les diverses seccions i dependències. Però molt aviat van sorgir conflictes entre la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat i l’Escola d’Enginyers per la qüestió de les atribucions. La Mancomunitat exigia intervenir en l’organització i el control de tots els ensenyaments, inclosa l’Escola d’Enginyers, i la direcció es va mostrar partidària de mantenir-se sota la tutela de l’administració central. Quan ja s’estava a punt de fer el trasllat als nous edificis del carrer d’Urgell, la Diputació paralitzà l’operació, i la instal·lació de l’Escola al nou emplaçament no es produí fins el 1927. D’altra banda, el 1917 es trencava l’acord de cofinançament establert el 1867 amb la Diputació i l’Ajuntament, i l’Estat assumia totes les despeses.

L’ambiciós projecte de creació d’una Universitat industrial es va frustrar parcialment pel conflicte amb els professors de l’Escola d’Enginyers, primer, i per la política autoritària i centralista de Primo de Rivera, que el 1924 va eliminar l’autonomia del centre i el va voler reconvertir en el Real Politécnico Hispano-americano. De tota manera es va consolidar l’Escola del Treball, destinada a diversos aprenentatges, centres de grau mitjà com l’Escola d’Agricultura, escoles per a directors d’indústries, l’Institut d’Orientació Professional i diversos laboratoris, particularment el Laboratori General d’Assaigs i Condicionaments (1922), que amb les seves seccions de química, electrotècnia, resistència de materials, tèxtil i agricultura va tenir un paper essencial en la difusió de les tecnologies de la segona revolució industrial.

Aula núm. 1 de l’Escola d’Enginyers Industrials segons la Memoria correspondiente al curso de 1909 a 1910..

Col·l. part. Repr.: G.S.

D’altra banda, els projectes reformistes de l’administració central es van concretar en la creació, el 1907, de la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, un organisme destinat a promoure la recerca, i en les modificacions dels plans d’estudis de la carrera d’Enginyer Industrial. El 1899 va començar a funcionar l’Escola d’Enginyers Industrials de Bilbao i el 1902 ho va fer la de Madrid. Amb vista a unificar els plans d’estudis dels tres centres, el 1902 es va aprovar un nou pla d’estudis que establia una carrera única de cinc cursos una vegada superat l’ingrés, i desapareixien sorprenentment les especialitzacions en Química i Mecànica que havien existit fins llavors. El pla d’estudis es modificà lleugerament el 1907, i es fixà la durada de la carrera en sis anys. Encara va sofrir nous canvis d’escassa entitat el 1924, amb l’estatut de l’ensenyament industrial, sense introduir pràcticament cap de les reformes del moviment renovador del principi de segle.

Malgrat aquestes vicissituds, en arribar els anys trenta l’Escola havia millorat substancialment. Disposava de més laboratoris i d’instal·lacions més eficients i gaudia d’un prestigi social indiscutible. El nombre de titulats per any de l’Escola de Barcelona, que a l’inici del segle XX superava la cinquantena, durant la segona i la tercera dècada del XX havia caigut per sota dels quaranta, i en 1930-35 de nou assolia la xifra de cinquanta.

La brutal implantació de la dictadura franquista va truncar bruscament aquesta etapa de consolidació i de nou va caure el nombre de titulats, les instal·lacions es van degradar i sofriren els efectes negatius de l’obsessió uniformadora i centralista del nou règim.

Finalment, cal insistir en dos elements importants en la història de l’Escola. En primer lloc cal destacar el paper emblemàtic que va tenir per a la societat catalana com a expressió de la modernitat i com a proveïdora dels nous professionals que demanava la industrialització. Sense la defensa i el suport que li donaren importants grups de la societat catalana, la seva implantació hauria estat molt més tardana i menys eficient. En segon lloc, convé recordar que les característiques de l’oferta de tècnics és un factor important per a entendre les formes que va prendre la industrialització a Catalunya. L’Escola i els seus titulats van permetre la ràpida circulació de les innovacions tècniques que s’estaven introduint als països més avançats i la seva aplicació al nostre país. En canvi, però, van mostrar poca capacitat per a crear nova tecnologia, que constituïa la base de l’hegemonia dels països d’avantguarda.