L’Escola Industrial de Barcelona del 1904: un gran projecte per a la formació tècnica

El desenvolupament econòmic de les darreres dècades del segle XIX posà de manifest la necessitat de renovar i enfortir la formació dels tècnics. De fet, no és difícil veure que aquesta necessitat tenia un abast internacional i fou expressada repetidament per l’opinió pública de França, Anglaterra o els Estats Units, per no mencionar Alemanya, que, en el darrer terç del segle XIX, havia emprès una reforma a fons de l’ensenyament tècnic en la qual tots els països volien emmirallar-se. A Catalunya, aquest corrent internacional d’opinió es pot detectar, per exemple, en els debats i les resolucions de l’Assemblea Catalanista celebrada a Manresa el 1892.

L’any 1901, el govern espanyol promulgà una llei de reforma de la instrucció pública dins de la qual, a més de la reobertura de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Madrid (tancada des del 1867), creava escoles industrials a diverses ciutats espanyoles, entre les quals, dues a Catalunya: Vilanova i la Geltrú, on es consolidava l’escola professional creada el 1886, i Terrassa, on sorgia un centre que havia de convertir-se aviat en el referent tècnic de la indústria del Vallès. No fou creada cap escola industrial a Barcelona, perquè les entitats que la promovien pensaven en un centre molt més ambiciós del que preveia la llei del 1901.

Poc temps després s’aconseguí una subvenció modesta del govern que animà a crear el Patronat de l’Escola Industrial de Barcelona el 1904. A més del Foment del Treball Nacional, hi participaven l’Associació d’Enginyers Industrials i l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. El Patronat decidí poc després l’adquisició de l’edifici d’una gran fàbrica a l’Eixample de Barcelona, la fàbrica Batlló, obra de Rafael Guastavino, que havia estat desallotjada poc abans i que oferia moltes possibilitats per a albergar un centre tècnic. Els recursos del Patronat foren molt limitats fins que, després de l’arribada d’Enric Prat de la Riba a la seva presidència, el 1907, la Diputació de Barcelona es comprometé a fons amb el Patronat i anà possibilitant l’establiment del centre.

Amb motiu de la visita del rei Alfons XIII per a inaugurar l’Escola el 1908, August de Rull, un dels principals inspiradors del projecte, n’expressà algunes de les aspiracions. Traduïm un fragment del seu discurs, que, com és natural, havia estat en castellà:

“Aquí podrà trobar [l’estudiant], sense fatigar l’esperit amb exotismes, enyorances i desamors, tot el que pugui demanar la seva educació física en gimnasos i jocs esportius de tota classe, i serviran d’estímul al seu afany de saber nombrosos laboratoris, el primer dels quals serà probablement el d’assaigs que el nostre Municipi projecta establir, i abans que res principalment els grans museus pedagògic, industrial i comercial. Aquests museus, la més rica i grandiosa manifestació de l’Escola, constituiran el nervi de l’ensenyament objectiu i serviran a la vegada d’aglutinant a les associacions professionals que trobaran en ells la contrastació i la font del seu comerç i perfeccionament.”

El plantejament inicial era, doncs, força ambiciós i incloïa no solament la creació del que avui anomenaríem “un campus” (és a dir, un espai per a desenvolupar la vida quotidiana dels estudiants, més enllà dels plans docents en sentit estricte), sinó també la disponibilitat de “nombrosos laboratoris” i “grans museus” adjunts a l’ensenyament, amb finalitat no solament de docència sinó d’investigació, al servei de la comunitat tècnica i científica corresponent. Pel que fa a l’ensenyament, havia d’abastar tots els nivells, des de la formació d’aprenents fins a l’enginyeria.

El 1909 van començar les classes a la primera escola que s’organitzà dins l’Escola Industrial, la d’Indústries Tèxtils i, els anys següents, s’installaren altres ensenyaments:

• 1909 - Escola d’Indústries Tèxtils
• 1910 - Laboratori d’Estudis Superiors de Química (més tard, Institut de Química Aplicada)
• 1911 - Escola Superior d’Agricultura
• 1913 - Escola Elemental del Treball
• 1913 - Escola de Teneria i Escola de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i Aprestos
• 1917-19 - Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades i Institut d’Orientació Professional
• 1922 - Laboratori General d’Assaigs i Condicionament

La concepció pedagògica que inspirava el projecte de l’Escola Industrial de Barcelona considerava la integració plena de la pràctica tècnica i industrial en el sistema d’ensenyaments. Per a establir l’Escola d’Indústries Tèxtils, hom adquirí a Anglaterra maquinària equivalent a una secció industrial completa perquè els alumnes tinguessin oportunitat d’aprendre en condicions molt properes a les del treball. L’aprenentatge, però, no es limitava a la pràctica, sinó que comprenia igualment ensenyaments teòrics adequats: matemàtiques, física i química, teoria dels filats i dels teixits, tecnologia tèxtil, dibuix lineal, dibuix artístic. Les pràctiques se centraven en les dues seccions de l’Escola, el filat i el teixit. El primer promotor de l’escola, professor de filat, fou Alfred Ramoneda i Holder. Els estudis duraven tres anys, després dels quals s’atorgava el títol de director d’indústries tèxtils, en cas d’haver seguit les dues especialitats de filats i teixits.

El 1913 foren creades dues escoles també dins del món tèxtil, que completaven la d’indústries tèxtils. D’una banda, l’Escola de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i Aprestos i, de l’altra, l’Escola de Teneria. Ambdues compartien els professors de matèries generals i de formació tèxtil, tot i que es diferenciaven després en l’especialització. Després de superar tres cursos, la primera escola donava als alumnes el títol de director de blanqueig, tintoreria, estampació i aprestos. Aquest centre compartia també cursos i pràctiques amb l’Institut de Química Aplicada. L’origen d’aquesta escola fou l’aula de química de l’Escola d’Indústries Tèxtils muntada per Evelí Dòria i Bonaplata. L’Escola constituïa una petita fàbrica de blanqueig i tintoreria.

L’Escola de Teneria, o d’adoberia, sorgí d’una petició del Sindicat de Fabricants de Pells Adobades de Catalunya, que ja en proposà la creació el 1910. Per a organitzar-la, una comissió visità les escoles de Lió, Friburg i Torí. El Sindicat va contractar el 1911 el professor italià Ettore Giusiana, que planejà l’Escola i en fou el director. El Sindicat se n’encarregà de l’administració, comptant amb una subvenció del Patronat de l’Escola Industrial. El centre, a més, obtenia ingressos en fer treballs exteriors, principalment anàlisis i assaigs al laboratori. Pel que fa a l’aspecte docent, després de dos cursos, l’Escola donava el títol de director de teneria.

Considerem ara el Laboratori d’Estudis Superiors de Química, per a l’organització del qual el Patronat de l’Escola Industrial adquirí un laboratori industrial de Barcelona que no havia estat usat a causa de la fallida de l’empresa on s’havia d’instal·lar. D’aquesta manera, l’utillatge estava en concordança amb les necessitats del món industrial. Tanmateix, hi intervingué un altre factor. En efecte, l’Escola d’Enginyeria Industrial, que estava instal·lada a l’edifici de la Universitat des del 1874, hi tenia força problemes d’espai i, a més, com hem dit, formava part del projecte inicial d’Escola Industrial. Mentre es decidia si es construïa un nou edifici o no dins del recinte de l’Escola Industrial, es va arribar a l’acord d’instal·lar els laboratoris de química per a les pràctiques dels alumnes. El Laboratori del 1910, doncs, era un centre compartit entre l’Escola Industrial i la d’Enginyeria Industrial.

Josep Agell i Agell.

ECSA

El promotor i director del Laboratori fou Josep Agell i Agell, professor de química de l’Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú. El Laboratori disposava d’un local de 7.000 m² i constava de tres seccions: anàlisi qualitativa, anàlisi volumètrica i anàlisi gravimètrica, amb sales exclusives per a professors. S’hi feien cursos breus de capacitació, però, a més, actuava com a laboratori químic de la Diputació. Des del 1914 tingué també la condició de Laboratori Provincial d’Higiene, per a efectuar anàlisis de potabilitat de l’aigua o de qualitat d’aliments.

Adjunta al Laboratori, el 1916 es creà una Escola de Directors d’Indústries Químiques. El títol s’obtenia després de quatre cursos i la defensa d’un projecte d’indústria química. Seguint la norma general, l’ensenyament tenia un component pràctic molt important, sense deixar de banda la formació teòrica. El director del centre, a més, tingué cura d’organitzar activitats complementàries com ara conferències i cursos d’alta divulgació, amb orientació humanística o d’informació sobre el món industrial, on podem veure-hi participar científics i tècnics molt destacats, tant catalans com vinguts de fora de Catalunya. Destaquem, entre altres, un curset de Jean Perrin, de la Sorbona, de París, el curs 1917-18; de Giusseppe Bruni, director del Politècnic de Milà, el curs 1918-19; o un altre de Paul Sabatier, de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, el curs 1921-22. També hi donaren conferències directors o tècnics de moltes indústries químiques catalanes, com ara la SA Cros, Foneria Escorsa, Electroquímica de Flix, Pirelli, Asland, Catalana de Gas i altres.

Segons Alexandre Galí, el Patronat de l’Escola Industrial no havia volgut finançar l’Escola de Directors d’Indústries Químiques, amb la qual cosa Josep Agell s’havia vist obligat a buscar finançament en el món industrial. La bona resposta que trobà es traduí en una gran autonomia de gestió dins del marc de l’Escola Industrial.

El recinte de l’Escola Industrial fou utilitzat per moltes institucions dependents de la Diputació, de vegades no directament vinculades a l’ensenyament industrial. L’Escola Superior d’Agricultura podria tenir aquest tractament, però seria una incoherència, atès que el desenvolupament de l’agricultura també fou un procés industrialitzador.

La Diputació de Barcelona tenia una escola tècnica de capacitació en la Granja Agrícola Experimental (fundada el 1854, però amb antecedents) que ocupava uns terrenys on ara es troba la plaça de Francesc Macià de Barcelona. La remodelació urbanística empenyé el trasllat del centre i, en realitat, la seva transformació completa, perquè esdevingué una escola d’enginyeria agrícola.

Al recinte de l’Escola Industrial, l’Escola d’Agricultura ocupà una ala de l’edifici previst per a residència d’estudiants i, a més, tenia disponibles terrenys per a cultius experimentals, tot i que en disposava d’altres en diferents indrets de Catalunya. Segons Galí, l’organització inicial del centre fou deguda a Manuel Raventós, però fou desenvolupada els anys següents per Josep M. Valls i per Carles Pi i Sunyer. L’Escola donava dues titulacions: una d’eminentment pràctica, la de tècnic agrícola, després de seguir dos cursos, i la titulació superior, la d’enginyer agrícola, després de cinc cursos.

L’Escola Superior d’Agricultura fou el centre d’acció de la política de modernització de l’agricultura impulsada per la Mancomunitat. Tant els laboratoris de l’Escola i el seu professorat com els diferents serveis de suport i extensió agraris difongueren i implantaren noves tècniques i racionalització al camp català. D’entre el professorat de l’Escola, a més dels mencionats, podem destacar Pere Màrtir Rossell i Vilà, impulsor de la millora d’espècies vegetals i animals seguint la genètica mendeliana.

Un dels moments culminants de la primera etapa de l’Escola Industrial fou la creació de l’Escola Elemental del Treball o Escola del Treball, tal com s’acabà anomenant. Era una creació, però es va fer sobre la base de l’Escola d’Arts i Oficis adjunta a l’Escola d’Enginyeria Industrial. Quan aquesta escola quedà com a únic centre d’enginyeria industrial a Espanya el 1867, l’ensenyament elemental quedà desatès, cosa a la qual els mateixos professors de l’Escola proposaren un remei: crear un escola nocturna per a aprenents adjunta a l’escola superior, que començà a funcionar el 1874. L’Escola d’Arts i Oficis era dependent de la Diputació de Barcelona, que també subvencionava l’escola superior.

L’Escola del Treball, però, ha estat considerada realment un nou centre perquè representava una nova orientació en l’ensenyament professional. El centre fou planificat pel nou organisme de la Diputació, el Consell d’Investigacions Pedagògiques, el responsable del qual era Josep Puig i Cadafalch. Es construí un nou edifici, tenint en compte el servei al qual estava destinat, amb totes les instal·lacions necessàries, com ara llum elèctrica per a poder fer classes nocturnes i nombrosos tallers i aules preparades per a les especialitats de manyans de màquines, fonedors i modelistes, electricistes, maquinistes conductors de màquines de vapor, mecànics automobilistes, teixidors, operaris d’indústries químiques, i fusters i capatassos d’obres. Es formaven joves aprenents, en estudis que s’estenien generalment a tres anys. L’orientació dels estudis era pràctica, però complementada amb classes teòriques i amb activitats extraordinàries d’abast científic i humanístic.

Pel seu origen, el primer director fou el director de l’Escola d’Enginyers, Paulí Castells. Fou rellevat per Josep A. Barret, a càrrec de la secció de modelistes i fonedors, que ha estat considerat com el vertader impulsor de l’Escola. Malauradament, Barret fou assassinat el 1918 a la porta de l’Escola, en el context de l’onada de terrorisme sindical que assolava Catalunya aquells anys. El següent director fou Ferran Tarragó, que aviat fou succeït per Rafael Campalans, llavors conseller tècnic del Consell de Pedagogia. Campalans donà l’impuls definitiu a l’Escola i la convertí en un centre de formació de qualitat i amb prestigi. No hi ha dubte que l’Escola es beneficià de la persona que la dirigia, i viceversa.

Les seccions que hem mencionat formaven tècnics que, després, podien accedir a una titulació de grau superior als altres centres de l’Escola Industrial. També foren notables les activitats complementàries del centre, així com les de l’Institut d’Ex-Alumnes.

L’Escola del Treball formava part d’una política general d’atenció al món econòmic i social. Així, el Consell d’Investigacions Pedagògiques impulsà el Museu Social, és a dir, un centre d’estudis sobre el món econòmic i laboral. Aquesta institució, que resultà de vida efímera, donà lloc, tanmateix, a un servei tècnic de gran rellevància, l’Institut d’Orientació Professional. Es tracta del primer centre català de psicologia aplicada, dirigit pel metge i investigador Emili Mira López, introductor de la psicologia científica entre nosaltres.

L’origen de l’Institut fou un Secretariat d’Aprenentatge del Museu Social, creat el 1914 i pensat per a aconsellar sobre les aptituds professionals dels joves. El tècnic que se’n feia càrrec era Josep Ruiz i Castellà. Després d’un primer període una mica vacillant, el Secretariat es posà en contacte amb la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, la qual, per la intervenció de Manuel Ainaud, s’interessà per reorientar el centre. Llavors es creà l’Institut d’Orientació Professional, que començà a treballar a l’estiu del 1919. L’Institut era un servei públic i, per consegüent, s’abocà al món de l’ensenyament professional i al món del treball per a estudiar les característiques personals i les aptituds dels treballadors, i, adquirida aquesta experiència, establí un servei públic d’orientació professional.

La persona clau en aquesta tasca de recerca i de servei públic fou el jove metge Emili Mira, que aconseguí promoure el centre en el món del treball a Catalunya, però també en la comunitat científica internacional. Només cal dir que ja el 1921 tingué lloc a Barcelona una conferència internacional sobre orientació professional, que n’iniciava una sèrie. El 1932, el centre amplià els seus objectius i adoptà el nom d’Institut de Psicotècnia.

La culminació de l’Escola Industrial amb l’enginyeria industrial trobà un important obstacle en l’enfrontament entre el claustre de l’Escola d’Enginyers Industrials i el Consell d’Investigacions Pedagògiques. El conflicte esclatà perquè els professors de l’Escola d’Enginyeria Industrial no acceptaven el paper d’inspecció i la voluntat de reforma que volia atorgar-se el Consell, basant-se en el fet que l’Escola d’Enginyeria Industrial, com la de Nàutica i la d’Arquitectura, rebien importants subvencions de la Diputació. L’enfrontament arribà al seu punt culminant cap al 1915, quan fou interromput el trasllat de l’Escola al recinte de l’Escola Industrial. Davant de la posició dels professors de les tres escoles, la Diputació retirà les seves subvencions i el 1917 passaren a dependre exclusivament de l’Estat, que durant els darrers quaranta anys només es feia càrrec d’un terç de les despeses.

El trencament amb els enginyers industrials escapçava el projecte d’Escola Industrial, però el Consell de Pedagogia (nom que havia adoptat en el marc de la Mancomunitat de Catalunya, creada el 1914) decidí d’impulsar un centre alternatiu. Per a dissenyar-lo i dirigir-lo, fou escollit Esteve Terradas i Illa, físic, matemàtic i enginyer, que llavors era el responsable del Servei Telefònic de la Mancomunitat. Entre el 1917 i el 1919 fou creat l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades, que incloïa no solament dues escoles d’enginyeria (s’emprà la denominació de directors d’indústries, atès que eren títols atorgats per la Diputació) especialitzades en electricitat i mecànica, sinó també tallers tècnics i laboratoris d’assaig. D’aquesta manera també es posava en pràctica per a l’enginyeria la concepció de formar els tècnics a l’aula, al taller i al laboratori.

Particularment destacables foren els laboratoris de l’Institut. D’una banda, absorbiren el Laboratori d’Assaigs municipal, centrat en la resistència de materials de construcció, el qual fou enriquit per noves màquines d’assaig. El laboratori d’electricitat, al seu torn, fou creat de nou, i abastava des de la baixa fins a l’alta tensió. Amb aquests laboratoris, junt amb els de les escoles de tèxtil, teneria, tintoreria, els laboratoris d’agricultura i els laboratoris químics, el 1919 es constituí el Laboratori General d’Assaigs i Condicionament, que obtingué el 1922 la qualificació de laboratori oficial, el primer d’aquest tipus a Catalunya. D’aquesta manera, els sectors econòmics catalans disposaven d’un laboratori públic on obtenir certificacions de qualitat dels seus productes i, al mateix temps, investigar la qualitat dels productes adquirits a l’estranger. L’existència del Laboratori d’assaigs posa de manifest el desenvolupament a Catalunya de les indústries basades en la ciència, és a dir, la química i l’elèctrica.

L’Escola Industrial entrà en una nova etapa després del cop d’estat del general Primo de Rivera del setembre del 1923, que portà a la destitució dels dirigents catalanistes de la Mancomunitat i, poc després, al principi del 1925, a la dissolució mateixa de la Mancomunitat. L’Escola Industrial estava molt identificada amb l’entitat autònoma catalana i, per consegüent, acabà essent un centre d’enfrontament amb les noves autoritats. En efecte, arran de la dissolució del Laboratori de Psicologia que dirigia el professor belga George Dwelshauvers, amb l’argument que un estranger no tenia lloc en una institució espanyola, molts professors de l’Escola Industrial li manifestaren la seva solidaritat en contra de les autoritats de la Dictadura. Com a conseqüència, foren expulsats de l’Escola Industrial més de cent d’aquests professors i personal administratiu qualificat, alguns dels quals havien orientat el centre com a institució tècnica i científica renovadora, com, per exemple, el pedagog Alexandre Galí. Aquesta expulsió afavorí un intent de reorientació de l’Escola Industrial, consagrada en la llei de formació professional del 1924 una iniciativa legislativa que modernitzà l’ensenyament tècnic a Espanya, tot i que, en certa manera, representés un retrocés a Barcelona. Una altra manifestació dels nous temps fou el trasllat de l’Escola d’Enginyers Industrials a l’Escola Industrial el 1927. Hi ocupà l’edifici del Rellotge, on havia estat previst 10 anys abans, ara però, desallotjant l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades, que llavors fou dissolt i substituït, en el marc de la llei del 1924, per escoles de peritatge elèctric i mecànic.

Amb l’acció de la Dictadura de Primo de Rivera bona part dels objectius de l’Escola Industrial quedaren desvirtuats, i moltes de les persones que l’havien orientat, excloses. Alguna escola desaparegué, com, per exemple, l’Escola de Teneria, en negar-li les subvencions. De fet, el complex educatiu fou denominat per les autoritats de la Dictadura Real Politécnico Hispano Americano, en un intent de fer-ne oblidar la trajectòria. La Generalitat de Catalunya restablí els principis de l’Escola Industrial, tot i que les lleis vigents l’obligaren a mantenir bona part de l’estructura establerta per la Dictadura de Primo de Rivera.

En alguns textos contemporanis es parla de l’Escola Industrial com de la “Universitat Catalana”. D’aquesta manera, es manifestava la convicció que un centre d’ensenyament tècnic responia plenament als trets d’identitat del país. De tota manera, sembla clar que el procés de modernització que es desenvolupà en les primeres dècades del segle XX trobà el suport de tècnics amb una formació adequada gràcies a l’existència d’un centre com l’Escola Industrial de Barcelona.