La difusió de la cultura popular

En qualsevol disciplina, l’estudi i la difusió van estretament lligats perquè el fet d’investigar aporta la informació necessària per a la posterior divulgació, si hi ha els instruments adequats per a fer-ho. I aquesta difusió, quan es fa correctament, contribueix a una millora de la percepció de l’objecte d’estudi, en aquest cas, la cultura popular catalana. Actualment, però, hi ha un seguit de deficiències en aquest circuit, degudes en part al desconeixement però també a l’oblit intencionat d’alguns sectors. Tot i que globalment els darrers anys hi ha hagut algunes millores –recerca, amb la recuperació i classificació de fons documentals, aparició d’editorials i revistes especialitzades, creació de xarxes estables de festivals i trobades i aparició d’associacions dedicades a la recerca–, estem lluny de la plena normalització. Això, ho comprovem amb el tractament que la cultura popular catalana rep dels grans mitjans de comunicació com la televisió i la ràdio, i amb la poca presència d’aquestes especialitats en els ensenyaments reglats. Molts d’aquests dèficits no se supleixen amb voluntarisme, sinó amb una clara voluntat política i una intervenció decisiva de l’administració. Perquè encara que durant anys el teixit associatiu ha omplert aquest buit, hi ha tasques que necessiten una implicació molt més directa de les institucions que hi tenen competència, sobretot a l’hora d’impulsar la recerca, la difusió i la formació.

Són nombroses les entitats i associacions que amb les seves investigacions o amb la dinamització territorial han contribuït a dignificar tot aquest patrimoni, sovint desapercebut o desvaloritzat, fins i tot entre els mateixos usuaris. Per aquest motiu hi ha moltíssim material per sistematitzar i per posar a disposició dels estudiosos, prèvia valoració. La tasca del CPCPTC (Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana) i del seu predecessor, el CDRCTP, (Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular), a través de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, (IPEC), les publicacions, l’Arxiu i la formació mitjançant l’Aula de Música Tradicional i Popular o la FESTCAT, ha estat decisiva per a revitalitzar des de diferents vessants aquesta cultura popular. Però també es va fer un gran pas endavant quan la universitat es va tornar a interessar pels conceptes de cultura popular i tradicional els primers anys de democràcia, en un moment que els ajuntaments reivindicaven elements d’identificació local que sovint coincidien amb els de cultura popular, sobretot les festes.

Respecte als mitjans de comunicació ja esmentats, cal esperar que els nous canals també apostin per aquesta cultura popular, tant pel poder que tenen com per la capacitat de contribuir a crear una imatge determinada del que ens envolta. Fins ara, però, el que s’observa és que sovint hi ha hagut poca sensibilització envers aquestes manifestacions, considerades temes menors per certs col·lectius que hi treballen. La ràdio i la televisió catalanes programen espais dedicats a aquesta temàtica, però en franges horàries de poca audiència i amb un tractament que no és equiparable al d’altres manifestacions culturals, no se’n fan referències habituals als informatius i no s’ofereixen espais de divulgació amb reportatges temàtics.

Al progressiu creixement editorial i a l’aparició de revistes especialitzades en cultura popular, que hi ha implicat els sectors més dinàmics, cal afegir també la participació directa del públic en nombrosos festivals i trobades, amb una especialització predominant de la música. Una xarxa que possibilita el sorgiment de formacions diverses, que reben alhora el suport de les productores discogràfiques.

Finalment, cal parlar de la formació, una eina indispensable per a la continuïtat de totes aquestes manifestacions de cultura popular, que actualment necessita nous sistemes de transmissió i d’aprenentatge i que caldria fer present sobretot entre els més menuts. Perquè l’adquisició de coneixement és una eina fonamental i un primer pas per a evitar l’estancament de la cultura popular, que seguirà evolucionant mentre tingui aquesta gran capacitat de convocatòria i de generar mecanismes que hi donin continuïtat.

La recerca sobre cultura popular

Actualment, la investigació sobre cultura popular i tradicional a Catalunya està molt relacionada amb el desenvolupament dels estudis universitaris i l’aparició d’institucions de recerca, museus i entitats que gestionen el patrimoni. A la dècada dels anys vuitanta del segle passat s’inicià un ampli debat sobre el significat dels conceptes de cultura popular i tradicional i el terme “folklore”, molt desvaloritzat entre alguns col·lectius, especialment l’universitari. Amb la democràcia, s’impulsaren estudis sobre les festes i el seu context, sobretot des dels ajuntaments, per a recuperar-les o reinventar-les amb l’objectiu de dinamitzar novament el país, amb una clara funció identitària. Va ser un temps de moltes recerques voluntàries, amb pocs ajuts institucionals, que cobrien el buit de les administracions, i amb moltes iniciatives descoordinades. Aviat, però, es veié la necessitat d’aplegar esforços per treballar conjuntament en una sola línia.

Anteriorment, des de la desaparició dels grans folkloristes els anys cinquanta del segle XX, la recerca sobre el que s’anomenava “folklore” s’havia fet fora de l’àmbit acadèmic, encara no hi havia investigadors prou formats per dur-les a terme i d’alguna manera aquest mot arrossegava un cert desprestigi. En l’àmbit universitari, des del retorn de Claudi Esteve Fabregat, que es va fer càrrec del Centro de Estudios de Etnología Peninsular (CEEP), anomenat a partir del 1968 Centro de Etnología Peninsular (CEP), van ser moltes les iniciatives promogudes des dels diferents departaments. Aquest CEEP havia estat creat el 1947, i estava vinculat al CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas). Al final dels anys setanta també aparegueren nous col·lectius, com el Centre de Recerques i de Promoció de la Cultura Popular (CERCUP) i l’Institut Català d’Antropologia (ICA). És en aquest context, a l’inici dels vuitanta, que sorgiren una colla d’associacions amb un especial interès en el que aleshores es va anomenar “cultura popular i tradicional” que han tingut molt a veure amb la dinamització del territori. Situades fora de l’àrea d’influència de Barcelona, a comarques, i en contextos bàsicament rurals, aquestes associacions realitzaren uns primers estudis que han estat reconeguts pel seu rigor en un moment en què encara no hi havia una metodologia ni unes eines establertes per a aquest tipus d’investigació. És el cas de Carrutxa, a Reus, i el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO), nascudes el 1980. Ja més endavant, el 1983, aparegué el Consell Cultural de les Valls d’Àneu, el qual impulsava unes línies d’investigació que, amb el temps, han acabat creant tot un referent com és l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu.

A partir de la dècada dels anys noranta, quan surten els primers antropòlegs titulats de la Universitat, es comencen a crear equips de recerca, amb treballs per encàrrec en els quals també col·laboren centres d’investigació locals o museus. S’aposta per la intervenció de professionals que treballen conjuntament amb organismes especialitzats, amb la intenció de posar al servei de la comunitat tot aquest patrimoni. En aquesta dècada apareixen també moltes associacions que avui continuen en actiu: el Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa (1991), l’Anjub (1992), Solc, música i tradició al Lluçanès (1993), Lo Llaüt (1998), l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines i la Fundació el Solà (1999) i els Amics de l’Arquitectura Popular de Lleida (2000), entre d’altres. Totes elles contribueixen a crear una àmplia xarxa de recerques territorials especialitzant-se en una zona concreta. Per altra banda, si fins llavors la majoria d’aquests estudis havien mostrat molt interès per la societat rural, van començar a diversificar-se fins a arribar a l’ampli ventall actual, amb una clara preferència per l’àmbit urbà en uns contextos determinants.

En tots aquests anys cal mencionar, a més, algunes de les iniciatives que s’han fet des de les institucions públiques per a promocionar l’estudi de la cultura popular, inicialment amb la creació del ja esmentat CDRCTP (Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular) –del Departament de Cultura (1985-1993) i reconvertit en el CPCPTC (Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana)–, la Secció d’Etnomusicologia de la Institució Milà i Fontanals del CSIC (1989), l’Arxiu d’Etnografia de Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili (1994), i més endavant l’Arxiu de Folklore del Departament de Filologia Catalana (2000), d’aquesta mateixa Universitat.

Els centres institucionals de recerca

El Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular (CDRCTP)

Programes de recerca de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC), 1994-1999.

NUH Project

El Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular (CDRCTP) es va crear el 1983, després de l’acord a què s’havia arribat en el Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular (Barcelona 1981 - Girona 1982) amb l’objectiu de fomentar la recerca en el camp de la cultura tradicional i popular, i crear un arxiu amb documentació especialitzada. Formava part de la Direcció General de Difusió Cultural, però el 1988 va quedar adscrit a la Direcció General del Patrimoni Cultural. Va començar per atorgar ajuts a entitats i estudiosos del patrimoni etnogràfic amb programes sobre inventari, estudi i difusió. Per a incentivar totes aquestes activitats, es van crear el Premi Nacional de Recerca Etnogràfica Joan Amades i línies d’ajuts amb subvencions i beques, a més dels convenis que es van signar amb universitats i centres d’estudi comarcals o locals. Amb la creació, el 1993, del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya (CPCPTC), aquest antic CDRCTP hi va quedar adscrit i llavors es va posar en marxa l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC), que el 1994 impulsà Programes de Recerca. L’any 2000, els Programes de Recerca de l'IPEC es van dividir en les modalitats d’Anàlisi i de Documentació. La primera consta de diferents fases i s’ha de desenvolupar en un termini no superior a tres anys, i se n’obté un estudi monogràfic en un marc geogràfic concret. Els programes de Recerca Documentació s’han de realitzar en un termini de temps no superior a un any, i estan destinats exclusivament a l’inventari i la catalogació de col·leccions, grups i béns culturals que formin part del patrimoni etnològic. L’IPEC també ha creat unes beques de convocatòria anual, que poden ser de dues modalitats: per a treballs de recerca etnològica i per a treballs de recerca etnomusicològica; estan destinades a persones físiques i tenen una durada no superior a un any.

Els programes de recerca de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC)

Programes de recerca de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC) - Documentació, 2000-2008.

NHU Project

Programes de recerca de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC) - Anàlisi, 2000-2008.

NHU Project

Des de l’any 2000 hi ha hagut diversos programes de recerca aplicada desenvolupats des de l’IPEC que busquen la col·laboració amb entitats que treballen al territori (museus, centres d’estudi, associacions…) però també amb l’entorn universitari. La seva filosofia és promoure investigacions que puguin incidir posteriorment en el desenvolupament local, en la cohesió social i en la reafirmació de les identitats territorials. Fins al moment s’han realitzat 84 programes de recerca i 11 més es troben en procés de realització, amb una àmplia diversitat temàtica. Són estudis sobre la família, l’alimentació, l’habitatge, l’etnomusicologia, etc., i també n’hi ha amb nous enfocaments, que tracten sobre antropologia urbana o el paisatge sonor, per tal de “recollir tota la complexitat social, cultural i territorial catalana”.

L'Observatori per a la Recerca Etnològica de Catalunya

Observatori per a la Recerca Etnològica a Catalunya (2007).

Nuh Project

Pel territori hi ha distribuïdes, a més, entitats que constitueixen les “antenes” de l’Observatori per a la Recerca Etnològica de Catalunya, un ens creat per a conèixer puntualment la situació d’aquesta recerca, que difon les activitats relacionades amb el patrimoni etnològic a través del butlletí “RIDEC” (Recerca i Difusió de l’Etnologia Catalana), organitza jornades i gestiona una borsa d’investigadors per posar en contacte entitats amb investigadors especialitzats. L’any 2008, configuraven l’Observatori: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, a Esterri d’Àneu, el Museu Industrial del Ter a Manlleu, el Museu Etnològic del Montseny a Arbúcies, el Museu de la Pesca a Palamós, el Museu Comarcal de Cervera, el Museu Comarcal de l’Urgell a Tàrrega, el Museu Marítim i l’ICA a Barcelona, Carrutxa a Reus i el Museu del Montsià a Amposta.

La Institució Milà i Fontanals

Amb relació al CSIC, actualment la Institució Milà i Fontanals és un dels centres de recerca que aquest organisme públic té a Catalunya. Des d’aquest centre s’estableixen nombrosos convenis de col·laboració amb centres estrangers i es mantenen diverses línies d’investigació, entre les quals destaquen la Història de l’antropologia catalana i hispànica, l’Estudi de la música popular i de la tradició oral, l’Etnomusicologia i la música com a factors d’articulació social, i l’Arxiu d’Etnografia i folklore de Catalunya. Creada l’any 1968 per a agrupar els diferents centres del CSIC de Barcelona que investigaven en l’àrea d’Humanitats, està organitzada en departaments, entre els quals hi ha els de Musicologia i Antropologia-Arqueologia, i disposa de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i d’una biblioteca especialitzada, amb un interessant fons de partitures, microfitxes, 80 000 monografies i 2 200 títols de publicacions periòdiques. El Departament de Musicologia organitza cursos i congressos sobre musicologia i etnomusicologia i edita periòdicament l’“Anuari Musical”, fundat per Higini Anglès l’any 1946, en què es recullen articles dels musicòlegs més prestigiosos i estudis del patrimoni documental i sonor.

Les associacions

Entre les moltes associacions que hi ha al territori, s’han escollit les que es dediquen majoritàriament a la recerca etnològica i que tenen una trajectòria consolidada, sobretot en la seva zona d’influència. A part, però, n’hi ha que treballen també la cultura popular des d’altres vessants, i que en algun moment fan recerca, però sense que sigui la seva finalitat principal.

Carrutxa

Carrutxa és una associació cultural creada a Reus el 1980 i dedicada a l’estudi, la recerca i la difusió del patrimoni etnològic des d’una perspectiva interdisciplinària. Amb els anys, ha esdevingut un model per a l’acció cultural desenvolupada partint de les potencialitats del patrimoni cultural, especialment l’etnològic. El seu àmbit d’actuació són les comarques de la Catalunya Nova, principalment el Baix Camp i el Priorat. La seu del centre de documentació sobre cultura popular és a Reus, des del 1985, i en té una altra a Bellmunt del Priorat, des del 2003, en col·laboració amb el Museu de les Mines i l’Ajuntament de Bellmunt, especialitzat sobretot en el tema dels moviments socials en la mineria prioratina. A Reus és on hi ha la biblioteca, l’hemeroteca i un arxiu fotogràfic de gran volum i diversitat temàtica. En un primer moment, l’associació es va dedicar a la recuperació d’activitats festives i a reivindicar la participació ciutadana en la gestió cultural, contribuint a la restitució i revitalització de festes i danses, grups de foc, jocs, instruments tradicionals, etc., i també va fer possible la creació de grups festius i noves associacions culturals. Aviat, però, van començar els treballs de recerca i documentació, i també la difusió a través de conferències, seminaris i congressos. Ha organitzat, entre altres activitats, jornades d’estudi sobre el fet casteller (1987), trobades anuals de música tradicional, col·loquis sobre cançó tradicional (1990), ball a la plaça (1999) o sobre el teatre popular (2000). També ha dissenyat exposicions sobre foc i diables, el calendari festiu, instruments, jocs, terrissa… Totes aquestes activitats s’han concretat en publicacions com els “Fulls de treball” (1980-1994), el butlletí “Carrutxa”, i nombrosos llibres dins les col·leccions “Les veus del temps”, “Monogràfics”, “Textos”, “Recerques”, a més de catàlegs d’exposicions, carpetes i calendaris, opuscles, quaderns de divulgació cultural, àudios i vídeos. L’àmbit d’actuació de l’entitat s’ha ampliat a mesura que el seu treball interdisciplinari ha anat obrint nous camins: el treball i l’activitat laboral –dels oficis tradicionals a la indústria–; les cançons i la música popular; les festes, els balls i les danses i els grups festius; l’arquitectura rural –especialment vinculada al territori de la serra de Montsant– i les formes urbanes de celebració festiva; els jocs infantils o les pràctiques esportives tradicionals; la religiositat i les creences; la vida quotidiana en el passat i en el present, etc. Els darrers anys, a més, ha desenvolupat línies de recerca vinculades a la memòria històrica i als moviments socials. Actualment disposa d’una completíssima pàgina web, d’obligada referència sobre documentació en cultura popular, des de la qual es pot accedir a una biblioteca digital i a monogràfics sobre les diferents manifestacions del cicle festiu, i on es pot consultar el catàleg de publicacions i l’agenda d’activitats que l’entitat organitza o en les quals participa.

El Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO)

El mateix any sorgí també el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO) que ha centrat bàsicament la seva investigació a Osona, i tot i tractar en general sobre cultura popular i tradicional de Catalunya, s’ha especialitzat en la transmissió oral. L’any 1981 van començar la seva primera campanya a Rupit i Pruït, seguida de les del Lluçanès, el Montseny i les Guilleries i la resta d’Osona. Alguns dels apartats més desenvolupats en les seves investigacions fan referència a éssers fantàstics, com les encantades, els condemnats, els follets, les bruixes o els apareguts, però també han tractat la màgia, les oracions, els remeis, els contes i les narracions i les cançons. El 1991 van organitzar les I Jornades d’Estudis Folklòrics a Vic, i els anys 1994-1995 i 1999 treballaren per a l’IPEC sobre rumors i llegendes contemporànies, investigació de la qual sorgí la publicació del llibre Benvingut/da al club de la Sida o altres rumors d’actualitat. Fruit de tota aquesta recerca, el grup disposa d’un arxiu que consta de 472 cintes magnetofòniques, cassets i DAT, amb unes 650 hores d’enregistrament i amb unes 700 persones entrevistades. Amb tot aquest material i d’altre procedent d’investigacions posteriors, n’han fet diverses publicacions, com els CD Cançons i Tonades tradicionals de la comarca d’Osona (1994), De Rams a Pasqua. Cants de Setmana Santa i Pasqua a la comarca d’Osona (1996), i els llibres Folklore del Lluçanès. Josep M. Vilarmau i Cabanes (1997), Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer (2002), amb Salvador Rebés, i Història i Memòria. Cançons Populars de la Història de Catalunya (2004), amb Valentí Girbau. A part, també han editat la col·lecció “La dotzena”, amb facsímils, estudis, monogràfics i mostres de cultura popular, amb sis volums dedicats a auques, goigs, romanços, faules d’Isop i el calendari anual. En aquests moments treballen en la publicació de diferents volums sobre el folklore d’Osona, un CD de cançons de les Guilleries i un projecte sobre narrativitat del territori.

Els Garrofers

I seguint amb les entitats escampades pel territori, al voltant de l’any 1992, un grup de flabiolaires va començar a interessar-se pels darrers transmissors de la tradició oral amb aquest instrument. Va ser l’inici dels Garrofers, que van fer un estudi minuciós d’aquests músics i la seva tècnica i repertori. De tota aquella investigació, en van sorgir diferents publicacions, com En Quirze Perich, flabiolaire (1987), Músics de flabiol i bombo (1993), El flabiol dels flabiolaires (2001), Introducció al flabiol i al bombo (2001), a part de l’edició dels quaderns de treball del Seminari d’Ensenyament dels Instruments Tradicionals (SEIT), del qual formaven part.

L'Arxiu Històric de les Valls d’Àneu

El Consell Cultural de les Valls d’Àneu va iniciar un projecte patrimonial el 1983 per a treballar en la recuperació, conservació, difusió i restitució del patrimoni cultural de les Valls d’Àneu i del Pallars en general, i en la dinamització sociocultural de la població. El 1985 va crear l’Arxiu Històric de les Valls d’Àneu per a recuperar el fons documental, en el qual destaca l’Arxiu d’Imatges, amb més de 8 000 fotografies. El 1990 va començar l’edició de la revista “Àrnica”, que es va publicar fins l’any 2003, i actualment publiquen “Nabius”, plataforma de comunicació del Consell, d’aparició anual. També edita les col·leccions “Quaderns del Consell Cultural”, “Petits Quaderns del Consell”, “Catàlegs de l’Arxiu d’Imatges” i “Quaderns de l’Ecomuseu”. La majoria d’aquestes publicacions són fruit de nombroses recerques sobre el territori, i actualment duen a terme investigacions sobre l’Arxiu d’imatges, la Guerra Civil Espanyola, els retaules i les pintures romàniques o sobre dialectologia, toponímia i onomàstica.

El Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa

El Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa es va formar el 1991 dins el Cercle de Cultura Tradicional i Popular Marboleny de les Preses per a investigar materials de tradició oral. Els treballs de recerca etnomusicològica becats pel CPCPTC els anys 1991, 1995 i 2000 els han permès de comptar avui amb prop d’un miler de documents sonors enregistrats del projecte Cançons i Tonades de la Garrotxa. A partir del 2004 han posat èmfasi en la divulgació de tot el material aconseguit, i han publicat Les cançons d’en Surracans i D’aquí estant veig una estrella-Cançons i tonades tradicionals del Ridaura. Anteriorment, i dins un projecte paral·lel, Danses i Entremesos de la Garrotxa, van crear o recrear diversos materials etnocoreogràfics i van editar el disc Danses i entremesos de la Garrotxa en el Cercle de Cultura Tradicional i Popular Marboleny.

Solc, música i tradició al Lluçanès

L’associació Solc, música i tradició al Lluçanès, amb seu a Prats de Lluçanès, coneguda bàsicament pel cicle musical i festiu que organitza a l’estiu, té un àmbit de recerca i documentació comarcal del qual ja han sorgit diverses publicacions. Creada el 1995, després de dos anys d’activitats al territori, edita una col·lecció temàtica de llibres sobre el Lluçanès i també recopilatoris sobre danses: Danses del Lluçanès (2002), i cançons: Solc. Trobada de cantadors a Sobremunt (1995) i Qui canta els seus mals espanta. Deu anys de trobades de cantadors (2004). Actualment, i partint d’un encàrrec de la Diputació de Barcelona, du a terme l’Inventari del Patrimoni del Lluçanès, en col·laboració amb el Consorci per a la promoció dels municipis del Lluçanès. A més, l’associació acull el Grup de treball de la Transhumància, que des de fa anys realitza un inventari exhaustiu de tots els camins ramaders de la comarca, i ha publicat fins al moment quatre quaderns d’aquesta temàtica dins la col·lecció “La ramada encantada”, i el Mapa de camins ramaders del Lluçanès.

L’Anjub

El 1992 L’Anjub va iniciar la seva tasca treballant el calendari festiu de Cambrils de Mar. Fins ara han intervingut en la recuperació de manifestacions tradicionals i populars i també en la seva difusió a través de cursos, conferències, seminaris i exposicions. Han publicat en diferents etapes fulls divulgatius i quaderns, i compten amb un arxiu sonor sobre diferents temes històrics, polítics o socials de la seva població.

L’Associació Cultural Lo Llaüt

L’Associació Cultural Lo Llaüt, nascuda el 1998 a Ascó, té com a objectius dinamitzar, diversificar i fomentar manifestacions culturals vinculades a aquesta població. El 2001 va començar la col·lecció “La Galvana”, amb publicacions de llibres, i a més participa habitualment en la revista local “Malpàs”. També a la Terra Alta, el 1999 es va crear la Fundació el Solà, un centre de documentació i d’interpretació del patrimoni de la Fatarella i de la Terra Alta, amb una atenció especial posada en els sistemes de construcció de pedra en sec. Organitza exposicions, cursos i conferències i disposa d’un banc de dades amb escrits, fotografies i audiovisuals de la zona i comarques properes.

L’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines

L’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines col·labora amb el Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona. Editen mensualment un butlletí: «Mestall», amb les recerques en curs i notícies de l’associació, i també la Biblioteca d’Història rural, amb tres col·leccions: estudis, documents i fonts. Sorgida el 1999, intenta fomentar els treballs sobre història rural a les comarques gironines, la preservació dels arxius patrimonials i l’organització de trobades i seminaris, a banda de la divulgació dels seus estudis.

Els Amics de l’Arquitectura Popular

Amb la finalitat de protegir les construccions rurals tradicionals, l’any 2000 van néixer a Lleida els Amics de l’Arquitectura Popular. Entre les seves activitats destaca l’estudi de construccions rurals tradicionals per revalorar-les i evitarne la desaparició; així mateix, en la mesura de les seves possibilitats, restauren construccions abandonades o degradades pel pas del temps.

Els premis

El Premi de cultura popular Joan Amades

Per dur a terme totes aquestes recerques sovint es necessiten, a més del treball voluntari, que continua essent fonamental, recursos econòmics de què les entitats no disposen. Des de fa anys hi ha una àmplia oferta de premis, beques i ajuts de caràcter local o comarcal, que es concedeixen des de fundacions i centres d’estudis com ara l’Institut Ramon Muntaner i des de les administracions locals. A banda de les dotacions ja esmentades del CPCPTC, es convoquen dos premis de prestigi: el Joan Amades i el Valeri Serra i Boldú.

El Premi de cultura popular Joan Amades es va crear amb motiu del centenari del naixement del folklorista, el 1990. Es destina a treballs d’assaig o d’investigació escrits en llengua catalana que tractin temes de la cultura popular i tradicional dels Països Catalans, i ofereix una dotació econòmica com a bestreta dels drets d’autor. Inclòs actualment dins els Premis Literaris Ciutat de Tarragona, organitzats per l’Ajuntament de Tarragona, Òmnium i el Consorci per a la normalització lingüística, l’obra guanyadora és publicada per Edicions El Mèdol.

El Premi Valeri Serra i Boldú de cultura popular

El Premi Valeri Serra i Boldú de cultura popular, del qual s’ha convocat la 24a edició aquest any 2008, distingeix treballs de recerca o alta divulgació sobre qualsevol tema de cultura popular de les terres de parla catalana, i és organitzat per l’Ajuntament de Bellpuig en col·laboració amb altres institucions i entitats. La quantia econòmica del guardó correspon als drets de la primera edició de l’obra, publicada en la Biblioteca Popular de Cultura Valeri Serra i Boldú, en coedició amb l’Ajuntament de Bellpuig i Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Arxius i fons documentals

El nombre de fons documentals que fan referència a la cultura popular i tradicional catalana és destacable, i s’han de distingir els que es troben en les institucions dels que van a càrrec d’associacions i entitats privades. Per la seva especialització, cal assenyalar en primer lloc el CPCPTC, encara que hi ha materials interessants a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a la Biblioteca de Catalunya, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a la Filmoteca de la Generalitat i també en nombrosos arxius comarcals, entre els quals cal esmentar els de Ripoll i Terrassa. Una menció a part es mereix el monestir de Montserrat, amb una interessant biblioteca constituïda per manuscrits, incunables, monografies i publicacions periòdiques en què destaca l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, cedida el 1991 i que, microfilmada, es pot consultar al CPCPTC i a la Biblioteca de Catalunya.

Quant als arxius i els fons documentals de les associacions, cal ressaltar que hi ha material que és producte de la mateixa història de l’entitat o bé resultat de molts anys d’activitat i recerca. Són fonts d’informació molt valuoses per a estudiosos especialitzats, però sovint força inaccessibles per les dificultats que suposa a l’entitat el seu manteniment. De fet, la problemàtica que correspon a aquests fons documentals respecte de la manca d’organització, sistematització de la documentació i mesures de preservació dels materials (molts dels fons, especialment els gràfics, tenen a hores d’ara greus problemes de conservació) és una realitat que es veu amenaçada per la desaparició física del fons o de l’entitat mateixa; sense que les institucions públiques hagin endegat una política dirigida a assegurar-ne, prèvies valoracions oportunes, la conservació, la correcta catalogació i la possibilitat de consulta futura. Dins aquest apartat, però en una altra línia, també cal assenyalar alguns arxius municipals, amb un fons de fotografies, fulletons i revistes locals amb diversos temes referents a la cultura popular local.

Hi ha, igualment, un bon nombre d’entitats amb un llarg bagatge en diferents activitats, la qual cosa els ha generat un fons documental, com és el cas de l’Esbart Català de Dansaires, l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore (AEEF), el Centre Excursionista de Catalunya, la Biblioteca de l’Orfeó Català, l’Ateneu Barcelonès o els Cors de Clavé…, totes ells fonts d’informació interessants per a la recerca etnològica, de les quals només se citen les més importants, ja que seria inabastable fer-ne un inventari exhaustiu. A més, cal tenir en compte els arxius d’associacions que es dediquen bàsicament a la recerca i difusió, ja esmentades, i especialitzats en cultura popular; cal destacar, entre d’altres, els arxius de Carrutxa i del GRFO. També hi ha un grup d’arxius resultat de l’activitat d’un col·lectiu o una persona que ha anat recopilant documents, com el cas del Centre de Recursos i Documentació de Folklore Vila de Gràcia o l’Arxiu Festiu de Gràcia. Cal esmentar igualment els vinculats a la universitat, especialment la URV de Tarragona, que disposa de l’Arxiu de Folklore del Departament de Filologia Catalana i l’Arxiu d’Etnografia de Catalunya del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball social.

Finalment, cal fer referència als fons generats pel treball de camp dels folkloristes que configuren la història de l’etnografia a Catalunya, distribuïts entre diferents organismes i associacions, alguns de dispersos i altres d’incomplets o de localització desconeguda. L’actual ubicació en què es troben és determinada per la cessió o donació dels familiars, dels hereus, pels mateixos dipositaris, o bé per la decisió presa per altres persones que amb els anys n’han descobert treballs o escrits inèdits. En la mateixa línia que s’apuntava abans, caldria que des de les institucions que hi tenen competència es faci un seguiment d’aquests fons que es troben en mans de particulars o d’associacions privades a fi d’evitar-ne la desaparició.

Els fons especialitzats

El Centre de Documentació del CPCPTC

El Centre de Documentació del CPCPTC de la Generalitat de Catalunya disposa d’un fons notable molt especialitzat. Aquest inclou la Biblioteca de Patrimoni Etnològic, l’Arxiu de Patrimoni Etnològic i la Fonoteca de la Música Tradicional Catalana. La Biblioteca recull 9 000 documents estructurats en llibres, beques, premis nacionals d’etnologia Joan Amades, fulletons, catàlegs i biografies, un fons multimèdia i l’hemeroteca, amb més de cent revistes.

L’Arxiu de Patrimoni Etnològic

L’Arxiu de Patrimoni Etnològic conté un fons documental sobre cultura popular i tradicional catalana que s’agrupa en els apartats d’arxius personals, musicals, de dansa i de recerques promogudes pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Dels arxius personals, cal destacar els de Joan Amades, Joan Tomàs, Josep M. Vilarmau, Jaume Vilalta –dedicat a sardanes– i Enric Mañosas sobre folklore. Pel que fa a la dansa, sobresurten els de Joan Bial i Serra, Joan Comas i Vicens i Josep M. Castells i Andilla; dels musicals, la microfilmació de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, l’arxiu Mn. Joan Sala, part del GRFO –que recull enregistraments fonogràfics al Lluçanès–, la microfilmació de llibres d’orgue del monestir de Montserrat i de les composicions de mestres i directors de l’Orfeó de Sants, l’arxiu de mestres directors de l’Orfeó Nova Tàrrega, el del mestre Antoni Botey, fundador de l’Orfeó de Badalona, i de la Cobla Orquestra de Barcelona, a més de partitures reprografiades de la Beguda Alta i de Porrera.

Els primers projectes de l’IPEC van començar a funcionar el juliol del 1994, i els materials resultants de tots aquests programes es troben també en aquest arxiu. Hi figuren, entre altres informes, bibliografies, diaris de treball de camp i monografies; a més, catalogats en bases de dades, hi ha gairebé 19 000 fotografies, 1 368 entrevistes etnogràfiques i 13 423 elements de patrimoni etnològic. Per a donar-los a conèixer funcionen les col·leccions “Temes d’Etnologia de Catalunya” i “Materials d’Etnologia de Catalunya”, el butlletí “RIDEC” i la “Revista d’Etnologia de Catalunya”.

La Fonoteca de Música Tradicional Catalana

La Fonoteca de Música Tradicional Catalana, coordinada per Josep Crivillé i Ramon Vilar és alhora un programa de recerca, un fons fonogràfic i un segell discogràfic. Va iniciarse el 1987, dins el Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular (CDRCTP), i té per objectius la recerca, l’inventari, la conservació, la investigació i la difusió de materials de música tradicional. La col·lecció discogràfica s’ha classificat en cinc sèries: documents testimonialsrecerca directa, temes monogràfics, festes tradicionals, documents recuperats i mostres de música tradicional. El fons editat consta de 1 516 materials sonors en diferents suports, i el fons inèdit, de 23 000 fonogrames procedents de treballs de camp, donacions i adquisicions.

Centre de Documentació de Dansa Tradicional de l’Esbart Català de Dansaires

Informació especialitzada en dansa, folklore, tradicions i costums catalans és el que es pot trobar al Centre de Documentació de Dansa Tradicional de l’Esbart Català de Dansaires, agrupada en les seccions de l’Arxiu i la Biblioteca. En el primer destaca l’Arxiu Capmany, amb referències documentals, musicals i gràfiques de dansa des del segle XII fins a l’any 1942. També hi ha l’Arxiu “viu”, amb informació aplegada per l’entitat sobre dansa fins a l’actualitat, i l’Administratiu, amb la documentació de l’Esbart Català de Dansaires des de l’any 1908. La Biblioteca consta d’un fons de publicacions periòdiques d’èpoques diferents. A més, hi ha una secció dedicada al món de la dansa, amb reculls de llibres, revistes, partitures, fotografies, etc., una altra amb enregistraments sonors, entrevistes i enregistraments en vídeo, i, finalment, una amb documents que es presenten en suport informàtic.

L’arxiu de l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore (AEEF)

L’arxiu de l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore (AEEF), fundada l’any 1945, conserva un important recull de balls i danses de tot Catalunya i documents de folkloristes com Rossend Serra i Pagès i Aureli Capmany. Entre d’altres, s’hi pot consultar, a hores convingudes, material de Joan Rigall, Josep M. Castells i Andilla, Ignasi Viñoles i Jordi Torres. També recull les investigacions realitzades des dels anys vuitanta del segle passat pel grup Carola, que havia coordinat diverses trobades d’esbarts. A més, inclou l’arxiu fotogràfic Enric Cuyàs, un altre de santuaris de muntanya de Catalunya i una biblioteca amb publicacions diverses de llibres i amb una interessant col·lecció de goigs.

La Biblioteca Orfeó Català-Palau de la Música Catalana

La Biblioteca Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, a part del repertori històric de l’Orfeó Català, conserva reculls de cançons de diversos treballs de camp i composicions premiades en les Festes de la Música Catalana (1904-1922), premis musicals E. Patxot (1919-1925) i premis musicals Concepció Rabell i Cibils (1928-1936). Té, a més, materials procedents de fons o llegats de Francesc Pujol, Joan Llongueres, Amadeu Vives, Pep Ventura o Juli Garreta, i també cal mencionar alguns cilindres de cera i enregistraments de l’Obra del Cançoner Popular, a més d’un bon repertori de goigs.

El Centre de Recursos i Documentació de Folklore Vila de Gràcia

El Centre de Recursos i Documentació de Folklore Vila de Gràcia va iniciar-se el 1980 gràcies a la iniciativa dels grups Tercet Treset, Ara va de bo i Anella Serveis Creatius, que van desplaçar-se a zones rurals per recollir informació. Hi ha filmacions de danses vives de tot Catalunya, enregistraments sonors de cantaires i instruments, i reculls de fitxes amb coreografies, a més d’un glossari de passos de dansa. Actualment continuen la investigació però des de l’àmbit urbà, i en són responsables Martine Lambregts, Miquel Àngel Pagès, Laura Pérez i Jordi Roura.

L’Arxiu Festiu Catalunya i l’Arxiu Festiu Gràcia

L’Arxiu Festiu Catalunya i l’Arxiu Festiu Gràcia formen part d’una fundació constituïda el 2003, a partir del llegat documental de Jordi Pablo sobre festes de Catalunya. Consta d’unes 160 caixes de documents (programes, fulletons i retalls de premsa), unes 4 000 imatges (diapositives i digitals), i una biblioteca amb uns 1 000 llibres i uns 500 cartells. El 1997 va començar la recerca sobre la festa major de Gràcia i es creà un nou arxiu amb 7 000 registres.

L’Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès

Amb l’objectiu de constituir un punt de referència per a totes les persones que escriuen memòries, el 1998 es va crear a la Roca del Vallès l’Arxiu de la Memòria Popular. En aquests moments hi ha uns cinc-cents documents i unes nou-centes biografies que encara no s’han acabat de catalogar, a banda de les obres que han participat en el concurs Romà Planas i Miró i alguns arxius privats que s’hi han dipositat, la majoria memòries personals, però també autobiografies, diaris o epistolaris.

La Fundació Ernest Morató

En un àmbit molt específic de la cançó, cal esmentar la Fundació Ernest Morató, constituïda el 1994 amb l’objectiu de “dignificar” i documentar la història de les havaneres i la cançó marinera. Situada a Palafrugell, té un Centre de Documentació amb una fonoteca que recull 7 795 enregistraments en diversos formats, 4 900 partitures de cançons de taverna, cançons marineres i havaneres, una hemeroteca amb registres de premsa sobre aquesta modalitat de cançons i un recull de cartells i programes. També hi té dipositats els fons personals de José Luis Ortega Monasterio i Salvador Dabau. Fins ara ha publicat trenta-quatre butlletins i es planteja la creació d’un Museu de l’Havanera i d’una Escola Infantil de l’Havanera, i la conversió de la fundació en un centre d’interpretació de la música popular marinera.

Els fons conservats en arxius generalistes

L’Arxiu Nacional de Catalunya

L’Arxiu Nacional de Catalunya, creat el 1980 i adscrit al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, dins la Direcció General del Patrimoni Cultural, té un fons d’associacions i entitats, amb arxius generats per aquestes o documents recuperats a través de donacions i dipòsits. Conté, a més, fons de personalitats representatives de la societat catalana dels segles XIX i XX, l’obra de diversos fotògrafs i diferents col·leccions, com la d’auques de Pere Grañén. Destaca la col·lecció fotogràfica de l’historiador Agustí Duran i Sanpere, amb força material de contingut etnològic, i el fons personal de Pere Bosch i Gimpera, prehistoriador i arqueòleg, amb documentació produïda en la seva relació amb la universitat i altres centres de recerca. També cal mencionar el fons personal de Josep Mainar i Pons, membre fundador de l’Obra del Ballet Popular i director de la revista “La Sardana”, amb programes, memòries, circulars, correspondència… relacionada amb el moviment sardanista i el ball popular. A més, en aquest arxiu hi ha dipositada una part del fons personal de Tomàs Carreras i Artau, del fons d’imatges de Ramon Boladeres, Rambol, i d’uns altres fons d’imatges de Joan Amades.

Biblioteca de Catalunya

A la Biblioteca de Catalunya hi ha diversos fons personals, entre els quals cal destacar el de Marià Aguiló, que inclou documentació personal i familiar, notes d’estudi, obra de creació i correspondència. També s’hi troba el de Francesc Pelagi Briz i Fernández i la biblioteca personal de Josep M. Batista i Roca. Així mateix, disposa d’una còpia microfilmada de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dipositada a Montserrat, i fa poc temps va rebre per donació alguns enregistraments de fonògraf de les missions de l’Obra. A la reserva de música hi ha la biblioteca del musicòleg i compositor Felip Pedrell, els arxius personals de Josep Anselm Clavé i el fons del compositor Amadeu Vives. En la unitat gràfica destaquen els prop de 30 000 goigs –a partir del segle XVII–, més de 3 000 romanços i 6 àlbums d’auques, la majoria provinents de Joan Pons i Massaveu, i nombrosos dibuixos de diferents artistes com ara Apel·les Mestres.

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conté, entre d’altres, el fons de Rossend Serra i Pagès i part del llegat dels fons personals d’Apel·les Mestres i Jacint Verdaguer, i una unitat gràfica amb fons de diverses tipologies com ara cartells, auques, catàlegs, dibuixos, goigs i altres fulls religiosos, gravats, indianes, mapes, naips, romanços i plànols de Barcelona.

La Filmoteca de la Generalitat de Catalunya

Alguns testimonis filmats de celebracions familiars o altres esdeveniments socials de les primeres dècades del segle XX es troben en la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya. Principalment són pel·lícules realitzades per autors amateurs, encara que n’hi ha algunes de professionals. Destaquen un documental sobre la Festa Major de Tàrrega del 1916 –una versió muda amb subtítols en català–, els diversos fragments filmats de la Festa Major de Ripoll de l’any 1920, una festa de Pasqua a Súria els anys trenta i la festa major de Vilafranca del Penedès del 1929, any també del documental Reus, sus fiestas y monumentos, dirigit per Antoni Martra i Amadeu Valveny. De la primera meitat del segle XX hi ha l’enregistrament de la processó de l’Aurora de Vilafranca del Penedès, diversos documentals sobre sardanes amb la pel·lícula La dansa més bella (1932) i films amb marcat interès antropològic sobre aspectes de la vida quotidiana de pobles com Sant Bernat (Montseny), de Delmiro de Caralt, o Miravet, de Joaquim Mir i Trinxet. De la segona meitat del segle XX hi ha la filmació de celebracions com la benedicció d’animals al Reial Club de Polo de Barcelona per Sant Antoni, el 1949, una romeria a Igualada els anys cinquanta, un homenatge a la vellesa el 1955, o la processó per mar de Santa Cristina a Lloret de Mar el 1957. Més recentment, activitats de l’ofici de boter (anys vuitanta i noranta), pastors eugassers al Conflent (1982-83) i la Patum de Berga i la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar dels anys noranta.

L’Arxiu Històric Comarcal del Ripollès

L’Arxiu Històric Comarcal del Ripollès forma part de la Xarxa d’Arxius Històrics Comarcals, en la majoria dels quals hi ha informació detallada sobre l’entorn més immediat. Però el de Ripoll recull documentació específica molt relacionada amb el moviment dels folkloristes dels anys vint del segle passat, quan es va crear el Museu Etnogràfic i el grup de recerca, del qual formaven part Tomàs Raguer, Josep Maideu, Manuel Cavalleria, Salvador Vilarrasa i Rossend Serra i Pagès. Hi ha material de la comarca de gran interès, entre el qual destaca la revista “Scriptorium”, publicada entre els anys 1923 i 1936 i dirigida per Tomàs Raguer, i a més la documentació relacionada amb la creació i la gestió del museu i la correspondència del seu creador. També s’hi conserva la sèrie del Cançoner del Ripollès, amb gairebé cinc-centes melodies amb les partitures originals, recollides entre el 1903 i el 1922. A més, cal fer esment del fons fotogràfic, amb unes 1 500 fotografies. D’aquestes, n’hi ha 850 de la col·lecció Girardot, amb construccions i panoràmiques del Ripollès i 3 200 clixés de vidre de Nicolau Coma Llitjós, recollits al Ripollès i les comarques veïnes entre el 1900 i el 1920, sobre costums, festes, personatges, etc. I encara la col·lecció aplegada pel mateix grup de folkloristes, amb fotografies d’oficis (esclopers, traginers, pastors…), del cicle festiu del Ripollès i de costums i tradicions de la comarca. Dels tretze fons personals, a banda del de Tomàs Raguer, destaquen el de Josep Maideu, Agustí Casanova i Eudald Graells, i les col·leccions de partitures musicals del mateix Maideu i de Manuel Cavalleria.

L’Arxiu Històric de Terrassa

A l’Arxiu Històric de Terrassa hi ha el fons casteller Emili Miró, amb 159 cartells, 218 negatius, 692 fotos i 20 quadres. Nascut al Vendrell l’any 1900, E. Miró combinà al llarg de la seva vida l’activitat castellera amb la difusió del fet casteller a través de nombrosos escrits i investigacions, entre els quals destaca la Història dels castellers els Nens del Vendrell (1926-57), publicada el 1961.

La Biblioteca de Montserrat

D’altra banda, la Biblioteca de Montserrat està estructurada en diverses seccions, entre les quals hi ha les de música, història de Catalunya o història local. El fons sobre cultura popular conté llibres i opuscles diversos, amb destacats documents musicals, i les partitures dels llibres d’orgue. El més important dels documents és el manuscrit de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, juntament amb altres fons cedits per la família Patxot i que començaren a arribar a Montserrat el 1991, procedents de Barcelona i Suïssa. L’Obra del Cançoner Popular s’estructura en dos fons: el de Barcelona, amb les sèries A i B, i el de Suïssa, amb les sèries C i S, ordenades per carpetes. El primer consta dels materials de Marià Aguiló, formats per milers de cançons populars, rondalles i altres tradicions, amb originals i còpies d’impresos dels segles XVI-XIX, i material de les missions de l’Obra del Cançoner Popular, originals dels concursos de l’Obra i del Llegendari Popular Català i donacions diverses. El fons de Suïssa conté missions de l’Obra i quaranta-una carpetes amb materials de Rossend Serra i Pagès. Tot aquest fons, però, no es pot consultar directament, sinó a través de microfilms dipositats a la Biblioteca de Catalunya i al CPCPTC. Amb aquest material s’ha reprès la publicació de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, interrompuda per la Guerra Civil Espanyola i de la qual havien sortit tres volums. Fins el moment se n’han publicat disset, i queda pendent una selecció dels materials recollits en missions de les quals no es va redactar memòria i que ocuparan tres o quatre volums més.

L’arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya (CEC)

A l’arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) hi ha digitalitzat el fons gràfic de l’Estudi de la Masia Catalana, un projecte iniciat el 1923 i encarregat al CEC a iniciativa de Rafael Patxot i Jubert, executor testamentari de la Fundació Concepció Rabell, que també impulsà l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Més d’un centenar de fotògrafs i una trentena de dibuixants són els autors de la documentació gràfica d’aquest estudi, que inclou personatges molt destacats en l’ambient cultural i excursionista de l’època, com Josep M. Batista i Roca, Josep Danès i Torras, Lluís Bonet i Garí, Juli Soler i Santaló, Francesc Masclans, Lluís Estasen, Joaquim Rubió i Balaguer, etc. El conjunt documental aplega 7 700 imatges que inclouen dibuixos, plànols de les masies i detalls arquitectònics. També destaquen escenes de les feines del camp, la sega, la batuda, la matança del porc, escenes del curs de l’any, processons i aplecs, i personatges avui des-apareguts com el flabiolaire, el rabadà, el santer, el traginer… En total hi ha 131 àlbums, 115 dels quals són dedicats a Catalunya i Andorra, 10 a les illes i 2 a la Franja, el País Valencià i el Pirineu aragonès i el navarrès, a més d’uns altres 4 amb temes monogràfics relacionats amb la masia. Totes les fotografies estan aplegades en àlbums, sobre paper i en blanc i negre, en una fitxa on hi ha dades d’identificació de l’edifici i la seva ubicació, un número de registre i la persona que ha facilitat la fotografia o bé l’ha obtingut. També formen part del fons gràfic de l’Estudi de la Masia Catalana més de 200 dibuixos dels concursos de dibuix a ploma organitzats per l’Agrupació Excursionista Tagamanent entre els anys 1930-35, i que estaven en part finançats per la mateixa fundació.

Els arxius universitaris

Quant als arxius universitaris, l’Arxiu de Folklore del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (URV) té en marxa els projectes següents: Patrimoni Oral de les comarques de Tarragona, Rondcat: Rondalles Catalanes –el primer a emprendre’s, l’any 2000–, Inventari de Patrimoni Etnogràfic i Repertori Biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle romàntic (1778-1893), dirigits entre els professors Carme Oriol i Josep Pujol, en col·laboració amb altres investigadors de la mateixa universitat, tècnics, becaris i altres universitats. L’any 2005, en una de les nombroses jornades que ha organitzat, es va constituir el Grup d’Estudis Etnopoètics dins la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest arxiu de folklore, creat el 1994, conserva documents gràfics, sonors i audiovisuals sorgits d’entrevistes a les comarques meridionals de Catalunya. N’hi ha uns 10 000 de gèneres etnopoètics (llegendes, rondalles, acudits, tradicions, costums, cançons, folklore no oral, fraseologia…) però també disposa d’un apartat de cintes de casset, vídeo i CD, monografies, miscel·lànies i fitxes fraseològiques. A la mateixa universitat, el Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social té l’Arxiu d’Etnografia de Catalunya, amb els estudis realitzats pels professors, becaris i alumnes del mateix departament des del començament de la dècada dels anys vuitanta del segle XX. L’origen d’aquest arxiu es presenta associat a la publicació del mateix nom “Arxiu d’Etnografia de Catalunya. Revista d’Antropologia social”, que es va començar a editar l’any 1982 i va sortir fins el 1999. Els primers anys, les línies d’investigació es van centrar sobre explotacions pageses, masies, oficis tradicionals, pesca o festes, mentre que actualment treballen en immigració, espais urbans, gènere, moviments i trajectòries transnacionals, imaginaris mítics contemporanis, societats agràries i entorns rurals, moviments socials, antropologia de la salut, alimentació i cultura, marginació i drogodependència.

Els arxius personals

El llegat Vidal-Capmany

El fons més important sobre Aureli Capmany es troba a la Universitat Rovira i Virgili, formant part del llegat Vidal-Capmany, que inclou la seva producció literària, les col·leccions, entre d’altres, de fotografies, retalls de premsa, programes, calendaris, postals, estampes i segells, la correspondència i els apunts de les seves recerques. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona hi ha també altres escrits seus inèdits, principalment sobre educació, i a l’Institut de Teatre el conjunt d’obra publicada. A l’Esbart Català de Dansaires hi ha informació escrita, musical i fotogràfica que va recollir en els seus treballs de camp.

El fons de Valeri Serra i Boldú

Per donació de la seva filla, el fons de Valeri Serra i Boldú és a l’Arxiu municipal de Bellpuig. Conté la seva biblioteca personal, els apunts dels treballs de camp, dibuixos i algunes col·leccions, aplegades per ell mateix, de romanços, goigs, fotografies i postals, a més de gravats utilitzats en els seus llibres, revistes, manuscrits, correspondència i articles.

El fons de Rossend Serra i Pagès

Rossend Serra i Pagès té part del fons repartit entre l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i la Biblioteca de Montserrat on, dins l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, es troben quaranta-una carpetes amb material de llegendes i cançons, calendari, santoral, conferències i projectes inèdits.

El fons de Cels Gomis

El fons de Cels Gomis és a l’Arxiu Municipal de Reus. Conté documentació personal, correspondència, obra creativa en prosa i poemes, i sobretot la seva obra de recerca, amb un interessant apartat sobre paremiologia, literatura oral, creences i costums i religiositat. També a la Biblioteca Pública Arús hi ha documents generats per aquest folklorista, i igualment al Centre Excursionista de Catalunya.

El fons de Tomàs Carreras i Artau

Gran part dels materials de les investigacions de Tomàs Carreras i Artau es troben a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, creat per ell mateix l’any 1915, i que actualment es troba a la Institució Milà i Fontanals del CSIC. Allà hi ha fotografies i documentació aplegada per ell mateix i els seus col·laboradors, en què destaquen les sèries temàtiques i les seqüències d’imatges que es van convertir en base de la recerca sobre la societat catalana de l’època, amb temes molt diversos, com el cicle festiu, el cicle de la vida, les feines de pagès, les expressions religioses, el transport…

El fons Joan Amades

Al CPCPTC, dins l’Arxiu de Patrimoni Etnològic hi ha el fons Joan Amades, que va ser adquirit pel Departament de Cultura als seus familiars. Conté l’obra pròpia, la biblioteca i l’hemeroteca privada, i diverses col·leccions de fulletons, impresos, postals i fotografies, a més de 13 000 documents sobre imatgeria popular.

Els arxius musicals de Joan Tomàs i de Josep M. Vilarmau

L’Arxiu de Joan Tomàs consta de la seva biblioteca i hemeroteca, i també de composicions musicals pròpies i melodies recollides en els seus treballs, i l’Arxiu de Josep M. Vilarmau, que recull l’àrea del Lluçanès, conté 1 300 documents sobre el cançoner, 350 sobre rondalles i 600 sobre temes diversos, com jocs, danses, creences i supersticions.

L'arxiu de Josep M. Batista i Roca

D’altra banda, Josep M. Batista i Roca té la biblioteca personal, amb 1 578 documents, a la Biblioteca de Catalunya. A part, es poden trobar altres materials sorgits de les seves investigacions a la Institució Milà i Fontanals del CSIC, bàsicament obra gràfica, en l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Les fitxes dels treballs de camp de la seva època d’estudiant es dipositaran al CEC.

El fons fotogràfic de Ramon Violant

El fons fotogràfic de Ramon Violant i Simorra es troba a Esterri d’Àneu, i inclou una part dels materials que van quedar a casa seva quan va morir el 1956. Al Museu d’Etnologia de Barcelona, hi ha llibretes de camp i fotografies; a més, el fons del fotògraf que l’acompanyava habitualment, Claudi Gómez, es va dipositar a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. La resta és al domicili particular de la seva filla, Ramona Violant, que en conserva la biblioteca personal, els manuscrits i les diverses publicacions en format de llibres, articles o conferències.

Difusió de la cultura popular

El notable creixement editorial, dels darrers anys, de col·leccions dedicades a la cultura popular denota, probablement, un major interès del públic envers aquesta temàtica. Tanmateix, cada vegada és més habitual trobar els caps de setmana diversos suplements amb agendes d’actes i reportatges sobre celebracions i festes, i encara hi ha hagut diverses iniciatives amb l’objectiu d’apropar costums i tradicions catalanes a través dels fascicles que acompanyaven alguns diaris. Tot i aquest avenç, estem lluny de la normalització en aquest sector, considerat sovint un tema menor. Es veu clarament que la cultura popular sol ocupar un espai reduït en les publicacions d’abast nacional, si no és que es tracta de publicacions especialitzades. De fet, diaris, periòdics i revistes d’actualitat l’encabeixen en molts casos fora de les seccions de cultura, en una mena de calaix de sastre on hi ha de tot.

Respecte del format, cal distingir entre els llibres i revistes especialitzades, els articles i els butlletins d’associacions i centres d’estudis. Moltes entitats que es dediquen exclusivament o parcialment a la recerca etnogràfica editen publicacions periòdiques de caràcter local o comarcal destinades a donar a conèixer les seves activitats. Amb el seu treball, discret i constant, han fet una contribució important al coneixement de la cultura popular donant a conèixer els seus estudis a la comunitat més propera. També en aquesta mateixa línia caldria esmentar les nombroses edicions que fan els ajuntaments sobre temes locals de costums i tradicions. Un cas a part són les revistes especialitzades dels darrers vint anys, que han aconseguit una bona quota de mercat tot implicant els sectors respectius, com és el cas dels gegants, els castells, les sardanes o la música.

De les editorials catalanes, una gran part són petites empreses sorgides a partir de la dècada de 1990, amb un àmbit de publicacions locals i comarcals molt remarcable. A part d’aquestes, cal assenyalar les edicions, en format de catàleg o també de llibre, de diverses exposicions organitzades conjuntament entre alguna institució pública i entitats d’estalvi, o la reedició d’alguna antiga línia editorial ja descatalogada. Entre les darreres editorials aparegudes que es dediquen plenament a la cultura popular, o hi tenen alguna secció destinada, hi ha El Mèdol, creada el 1989 a Tarragona, Pagès editors el 1990 a Lleida, Garsineu el 1991 a Tremp, Cossetània el 1996 a Valls i El Farell, el 1998, a Sant Vicenç de Castellet.

Pel que fa a les revistes més científiques i vinculades a les universitats, cal esmentar “Ethnica, revista d’antropologia” (1971-84), creada per Claudi Esteva Fabregat a la Universitat de Barcelona, i “Comentaris d’Antropologia Cultural” (1979-84), a la mateixa universitat, mentre que en l’actual Universitat Rovira i Virgili de Tarragona es creà la “Revista Arxiu d’Etnografia de Catalunya” (1982). Així mateix el CERCUP (Centre de Recerques i de Promoció de la Cultura Popular) fundà “Canya! Quaderns de Cultura Popular” (1980), que no va tenir continuïtat, i des de l’Institut Català d’Antropologia (ICA) es van iniciar els “Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia” (1980-1987), que es van reprendre el 1994 i que actualment es tornen a publicar, ara en format digital. A més, dins aquest apartat, cal tenir en compte les revistes dels diversos museus que es dediquen a la recerca patrimonial.

Una menció especial mereix el treball de la Fundació Serveis de Cultura Popular (FSCP), que es va crear el 1977 per a fomentar la difusió de la cultura catalana, tot impulsant diversos projectes amb entitats, des de l’animació i la formació permanent fins a la participació en diversos mitjans de comunicació i noves tecnologies. Va coproduir i difondre pel·lícules d’interès cultural, va incentivar el doblatge en català i, del 1979 al 1985, va intervenir en programes de ràdio com “El fil diari”, “La ràdio de vidre”, “Endevina endevineta”, “Fil i canya”, etc., amb molts temes de cultura tradicional i popular. També amb l’Editorial Alta Fulla publicà una colla de títols, entre els quals hi havia Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja (1989) i el Calendari de festes de les Illes Balears i Pitiüses (1992).

Les publicacions periòdiques

Amb la creació del CPCPTC i el seu predecessor, el CDRCTP, es va donar un impuls important a la difusió de la cultura popular. Avui hi ha diferents publicacions promogudes des d’aquesta institució, com ara la “Revista d’Etnologia de Catalunya”, el “RIDEC” (Recerca i Difusió de l’Etnologia Catalana), la col·lecció “Materials d’Etnologia de Catalunya” i la de “Temes d’Etnologia de Catalunya”. El CPCPTC també manté altres línies de publicacions, que de vegades es duen a terme conjuntament amb editorials externes, com és el cas de la col·lecció “Eines de cultura popular” o la de “Guies de Cultura Popular”, amb El Mèdol, o bé la col·lecció “Calaix de Solfa”, amb DINSIC. De les primeres, hi ha editats manuals sobre producció tècnica, descripció coreogràfica, focs i pirotècnia, i també estudis per a gralla, flabiol, timbal o cançoners. Quant a “Calaix de Solfa”, hi ha publicacions musicals sobre fons documentals recuperats o sobre nous arranjaments de temes populars.

El “RIDEC” (Recerca i Difusió de l’Etnologia Catalana) és un full informatiu que s’envia mensualment a uns 2 000 usuaris, creat per a potenciar la interconnexió en l’àmbit de l’estudi del patrimoni etnològic. Inicialment en paper, ara en línia, publica informació actualitzada sobre la recerca etnològica, i actua com a òrgan de difusió i canalització de la informació recollida per l’Observatori.

La “Revista d’Etnologia de Catalunya” és una publicació semestral creada l’any 1992 per a difondre les iniciatives i experiències d’investigadors i estudiosos en aquest camp. Presenta un dossier central i unes quantes seccions per a donar a conèixer associacions i entitats, museografia o altres temes d’interès etnològic, com les recerques de l’IPEC. Fins el 2007 n’havien sortit trenta-un números, i actualment es pot consultar digitalitzada al portal RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert). Ha estat dirigida per Lluís Calvo des de la primera edició i té un consell editor amb membres representatius de diferents sectors de la cultura tradicional i l’etnologia.

Dins la “Col·lecció Materials d’Etnologia de Catalunya” s’apleguen elements de caràcter instrumental, com ara catàlegs, referències arxivístiques o directoris, per a complementar la recerca desenvolupada per l’IPEC. Des de l’any 2000 s’hi han publicat dues obres: Investigadors i recerca etnològica a Catalunya (2000) i Índex tipològic de la rondalla catalana (2003). La “Col·lecció Temes d’Etnologia de Catalunya” consta de publicacions monogràfiques sobre recerques de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya que es van començar a editar el 2001. S’hi poden trobar temes diversos de totes les zones geogràfiques catalanes: economia, devocions populars, festes, relats biogràfics, usos simbòlics de l’espai públic, oficis, etc. Els Catàlegs són petits llibrets de les exposicions realitzades i produïdes pel CPCPTC (Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana) i per l’antic Servei de Cultura Tradicional del Departament de Cultura des de l’any 1989: Gralles i grallers, El sac de gemecs a Catalunya, El món de Joan Amades, Mostra de terrissa popular catalana, Instruments de festa: el flabiol, el sac de gemecs i la gralla, Bestiari de foc a Catalunya, Als castellers, De l’ahir i de l’avui. El patrimoni etnològic de Catalunya, Exponadales. De les estrenes a les felicitacions nadalenques en el fons Joan Amades, El cançoner popular català, etc.

A més, però, de l’aportació institucional, cal fer esment de les nombroses publicacions d’entitats i associacions que treballen en diferents àmbits de la cultura popular, com també altres iniciatives privades, que han aconseguit que hi hagi una àmplia diversificació en el mercat, algunes amb una presència cada vegada més significativa.

Entre aquestes destaca la revista “Caramella. Revista de música i cultura popular”, que va sorgir el 1999 a iniciativa de tres entitats culturals perifèriques, Tramús, de l’Horta, Carrutxa, del Baix Camp i el Priorat, i Solc, música i tradició al Lluçanès, per omplir un buit existent en la divulgació de la música i cultura popular del país. Actualment se n’han publicat divuit números, i treballa amb una xarxa d’experts col·laboradors repartits arreu dels Països Catalans. Amb un tema monogràfic com a dossier central, té a més unes seccions fixes sobre cultura popular, instruments, trobades i festivals, tocadors i sonadors, a més de ressenyes de les darreres novetats editorials i discogràfiques.

Després de trenta-sis números i sis anys al mercat, la revista “Folc”, editada pel grup Enderrock i dedicada a la difusió de la música tradicional i ètnica dels Països Catalans, estrenava la tardor del 2007 nou format i capçalera: “Sons de la Mediterrània”, i entrava en una nova etapa amb la perspectiva d’ampliar el seu radi d’acció cap a tota aquesta àrea geogràfica.

També de caràcter general però en format més breu, Òmnium Cultural va impulsar uns fulls sobre tradicions i costums que més tard, l’any 1994, es van reconvertir en la publicació “Gresol” un butlletí d’informació i divulgació sobre aquests temes que va sortir fins l’any 2000 amb un total de dinou números.

Pel que fa al món de la sardana i els esbarts, hi ha força diversificació. “Unió” és la revista de la Unió de Colles Sardanistes, de caràcter trimestral, on es tracten manifestacions de cultura popular a Catalunya i que es distribueix entre colles, cobles, entitats i particulars. “Som” informa i opina mensualment sobre el món de la sardana i altres elements de cultura popular catalana. Aparegué el 1980, ha publicat 268 números i a més ha establert una línia editorial per a publicar llibres amb la mateixa temàtica. “L’Obra”, revista informativa de l’Obra del Ballet Popular, que després de 18 números es va deixar de fer l’any 2007, era una edició centrada en el món de la cobla però que tractava temes diversos de cultura general, amb seccions d’entrevistes, opinió, notícies i reportatges. Destinada als socis, també es podia trobar a les biblioteques d’universitats i altres institucions. Finalment, l’Agrupament d’Esbarts Dansaires edita “Trencadansa”, que, després de quedar aturada el 1992, va començar una nova etapa el 1999 amb el subtítol “Quaderns monogràfics de Divulgació Folklòrica”.

En el món geganter destaca la revista “Gegants”, nascuda l’any 1986 com a butlletí dins l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, amb només vuit pàgines i transformada en revista el 1991, després de 16 números. Tracta de temes festius en general, llegendes i estudis sobre el fet geganter i notícies d’actualitat. Es publica trimestralment, però properament serà reestructurada amb el trasllat de totes les efemèrides a Internet, la qual cosa permetrà l’aparició d’un monogràfic cada any. Durant un temps, fins el 2004, també va sortir “Terra de gegants”, que posteriorment va passar a ser un butlletí.

“Castells” és una revista bimestral apareguda l’any 2004 que tracta de l’actualitat castellera i que rep el suport de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. Va sorgir per la iniciativa de dos editors: el grup Enderrock i Utopia Global, encara que a partir del número 4 va continuar únicament amb el segon. Es distribueix bàsicament entre els membres de les seixanta colles castelleres de Catalunya i també a peu de plaça en actuacions rellevants. El cos informatiu de la revista està format per reportatges, notícies, entrevistes, anàlisis, consells i concursos.

Les editorials

Quant a editorials, Rafael Dalmau, editor n’és una de les capdavanteres, fundada el 1959 i especialitzada en història, geografia i cultura popular catalanes. Té col·leccions específiques que parlen de temes de cultura popular com són “Camí ral”, “Nissaga”, “Enciclopèdia de l’excursionisme”, “Les herbes remeieres” o “Món casteller”. Edicions 62 publica anualment un o dos títols en la col·lecció “Vida i costums dels catalans”, en la qual, entre altres temes, s’ha tractat de la casa rural, de jocs i joguines, vida quotidiana o oficis. Són llibres de gran format amb unes excel·lents fotografies de reconeguts professionals, com Ramon Manent o Xavier Miserachs. Edicions 62 adquirí el 1990 el fons de l’Editorial Laia, fundada el 1972, i l’any 1998 el de l’Editorial Selecta, nascuda el 1946 i que publicà les reedicions dels volums de Rondallística, Cançoner i Costums i creences, de Joan Amades, dins la Biblioteca Perenne i ja més endavant, quan es fusionà el 1986 amb la llibreria Catalònia, hi edità conjuntament la col·lecció “El tresor popular de Catalunya”, amb nombroses obres d’aquest mateix autor. Joan Amades també ha estat un dels més editats per José J. de Olañeta, editor, que igualment publicà facsímils com els set fascicles de l’Arxiu de Tradicions populars recollides a Catalunya, València, Mallorca, Rosselló, Sardenya, Andorra i terres aragoneses de parla catalana, obra dirigida per Valeri Serra i Boldú o la Miscelànea Folklòrica, amb reculls de Francesc Maspons i Labrós, Cels Gomis i Ramon Arabia i Solanas, entre d’altres.

L’editorial Alta Fulla, creada el 1978, té un ampli repertori d’obres dedicades a la cultura popular en diferents col·leccions, com l’“Atles de dansa tradicional catalana”, “Arxius del folklore català”, “Col·lecció el Pedrís” o “El calaix de sota”. També, conjuntament amb la Fundació Serveis de Cultura Popular els anys vuitanta, va publicar tota una col·lecció amb el nom de “Cultura Popular”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb un fons editorial impressionant, abasta diferents matèries, entre les quals hi ha cultura popular i tradicional catalana en els àmbits de música, literatura o etnologia, i hi destaca la Biblioteca de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, en què es publiquen els premiats anualment en aquesta convocatòria. El Mèdol, creada el 1989, va anar-se especialitzant en cultura tradicional catalana, primer amb la col·lecció “L’Agulla”, i més endavant amb la publicació de la “Biblioteca de Tradicions Populars per Joan Amades”, la “Biblioteca Joan Amades. Llegat Consol Mallofré”, “Eines de Cultura Popular” i “Guies de Cultura Popular”, entre d’altres. Des del 1990, Pagès editors desenvolupa una intensa tasca de publicacions, amb diferents col·leccions entre les quals cal esmentar “Fets, costums i llegendes”, “Devocions marianes populars” i una àmplia temàtica de les comarques lleidatanes.

A Tremp va sorgir el 1991 Garsineu edicions, amb la finalitat de difondre obres d’autors i de temàtica pirinenca. Molt interessats en els treballs de Ramon Violant i Simorra, n’han publicat diverses reedicions i també obra inèdita, a més de crear una col·lecció amb el seu nom, la “Biblioteca Ramon Violant”, que inclourà tota la seva obra. A més, hi ha la col·lecció “Memòria Gràfica”, editada conjuntament amb l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, dedicada a la recuperació de fons fotogràfics de les comarques pirinenques. Cossetània Edicions, amb seu a Valls, edita des del 1996 diverses col·leccions entre les quals “L’Aixecador”, de temàtica castellera, o “El tinter”, a banda de les publicacions conjuntes amb la URV. L’editorial Farell de Sant Vicenç de Castellet és coneguda sobretot per la col·lecció “Llegendes”, iniciada l’any 2000, però en tenen d’altres sobre contes populars, rebost i cuina o patrimoni, i una de cultura popular en què s’han publicat fins ara Cançons populars de la Història de Catalunya, El burro català o El gos d’atura català.

Especialitzada en l’àmbit de la música hi ha Dinsic, que dins la secció de música tradicional ha establert dos apartats que tracten temes de cultura popular i tradicional: Calaix de Solfa i Música Tradicional Catalana. En el primer han editat fons documentals recuperats o arranjaments de temes populars i composicions originals, i en el segon hi ha publicacions diverses de cançoner o repertori, totes amb les partitures corresponents.

Per als més menuts, a part els contes populars dels quals hi ha col·leccions molt ben editades, caldria esmentar l’editorial Vilatana, de Vilafranca del Penedès, que des del 1995, dins la col·lecció “Cercavila”, edita contes monogràfics sobre personatges i imatgeria festiva, com ara bastoners, diables, castellers, cavallets, mulasses, dracs, àligues, etc. A més, l’editorial Miquel A. Salvatella publica la col·lecció “Folklore” que, a través de contes amb refranys, cançons i endevinalles, pretén familiaritzar els més petits amb les nostres tradicions.

La difusió multimèdia

Les gravacions videogràfiques són un altre mitjà que ofereix també possibilitats d’aproximar-se a la cultura popular, i que ha estat aprofitat sobretot pel seu caràcter pedagògic en nombrosos cursets de formació. En aquest sentit, el CPCPTC, a més de les edicions en paper i les digitals, des de l’any 1991 desenvolupa una línia de vídeos sobre manifestacions festives a Catalunya que formen part de diferents col·leccions. La sèrie “Conèixer Catalunya” conté gravacions de danses, cuina, pessebres, instruments o festes com la Patum, les falles d’Isil o Carnestoltes. També hi ha la de “Festes a Catalunya”, de la qual s’han editat quatre gravacions sobre la festa del Pi de Centelles, la diada de Sant Jordi, les festes de Santa Tecla a Tarragona i la processó de Verges, a banda d’altres edicions singulars realitzades amb motiu d’algun esdeveniment com la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional o la Memòria Expocultura 94.

Amb relació a la música, els darrers anys s’ha incrementat notablement el nombre de companyies discogràfiques que impulsen la cultura popular i/o tradicional, un fenomen relacionat també amb el creixement de grups en aquest sector, uns grups que sovint ja fan la promoció dels seus discos amb muntatges videogràfics. Les productores solen ser empreses petites i mitjanes que han apostat per fer-se un espai en aquest mercat tan competitiu en què dominen encara les multinacionals, i moltes són a més empreses de management o que actuen com a promotores i distribuïdores d’altres companyies. Entre aquestes, n’hi ha que es dediquen del tot a la música popular i tradicional, incloent-hi la de Catalunya, d’altres que tracten només la música en català i compten amb un apartat folk/tradicional i finalment les que s’han especialitzat exclusivament en música popular i/o tradicional catalana. Entre les companyies editores més reconegudes es poden esmentar DiscMedi, Blau, GMI/TRAM, Ona Digital, Cambra Records, Picap, Audiovisuals de Sarrià, Propaganda pel fet, Ventilador Músic, Plural Produccions, Temps record, Música Global, PDI, Galileo, Tecnosaga o Sonifolk.

Per a poder participar activament en tot aquest món de la cultura popular de vegades és molt efectiu disposar d’una agenda amb les dates més significatives. Aquesta necessitat s’ha traduït en diverses publicacions, com ara el Calendari de danses tradicionals catalanes, editat el 1998 des del CPCPTC o diverses agendes de les tradicions impulsades des de la mateixa institució en col·laboració amb alguna revista especialitzada. També hi ha altres publicacions periòdiques que informen de tota l’activitat que genera el món de la cultura popular, bàsicament la música, i que són “Tradifolk” i el butlletí “Ai que em ballo”. “Tradifolk” és una agenda calendari anual editada des del 1996 pel CAT (Centre Artesà Tradicionàrius), en col·laboració amb l’Institut de Cultura de Barcelona i la revista “Folc” –actual “Sons de la Mediterrània”–, que conté una llista de tots els festivals de música tradicional i popular, els grups de folk, animació infantil, luthiers, mitjans de comunicació, segells discogràfics, promotores i managements i les darreres edicions folk. D’altra banda, “Ai que em ballo” és un butlletí editat per l’Ull i l’Ai, una associació que dóna suport a diferents iniciatives de la cultura tradicional i popular. Es distribueix mensualment des de l’any 1998 a diferents llocs dels Països Catalans i conté una agenda detallada amb els actes diaris que es programen durant el mes en qüestió.

La ràdio, la televisió i internet

Internet ha estat una revolució a tots els nivells que possibilita accedir a una gran quantitat d’informació. Per aquest motiu diferents grups de comunicació han obert pàgines que permeten fer un seguiment d’algunes de les manifestacions de la cultura popular a partir de diferents seccions. En aquestes hi ha agendes molt completes, descripcions detallades, reportatges, fotografies i articles d’opinió de diferents experts, amb comentaris dels mateixos internautes. En l’àmbit de la cultura popular, diverses associacions, tant si es dediquen a la investigació com a la dinamització territorial, han dissenyat una pàgina que els permet ser conegudes molt més enllà de l’àmbit on es mouen habitualment. També les institucions a diferents nivells, des dels departaments de la Generalitat, la Diputació o els ajuntaments, compten amb un espai a la xarxa en què, entre altres informacions, n’hi sol haver de festes i esdeveniments singulars de la demarcació corresponent. Entre les pàgines més conegudes que fan referència a la cultura popular catalana hi ha www.festes.org o www.festiva.org.

Amb relació a la ràdio i la televisió, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) no ha acabat d’assumir el seu paper en la difusió de la cultura popular i tradicional catalana, i segurament això té molt a veure amb una manca de voluntat política. La majoria d’espais emesos fins avui relacionats amb aquest tema es fan en hores extremes, de poca audiència, sovint a primeres hores del matí o a les darreres de la nit, fins i tot de matinada, a part de les reemissions, que encara són en horaris més intempestius. És cert, però, que les noves tecnologies permeten que molts d’aquests programes es puguin descarregar per escoltar-los o veure’ls de nou, encara que sigui de manera parcial. Les principals emissores catalanes, Catalunya Ràdio, RAC 1, Ràdio 4 i COM Ràdio, i també televisió de Catalunya, juntament amb TVE-Catalunya, han tingut espais per a la cultura popular catalana, però el percentatge amb relació a la programació general és molt reduït. En la televisió autonòmica la majoria d’aquests espais van començar al Canal 33 i encara hi continuen, com una mostra de manca de confiança o de valoració envers aquest àmbit, que no obté cap oportunitat de comprovar el seu nivell d’audiència. Anteriorment, però, al circuit català de TVE s’havien produït alguns espais com “Terra d’escudella” (1977-80). Els telenotícies informen només sobre determinades activitats puntuals, i tot i que es fan algunes retransmissions en directe, les mateixes cada temporada, la resta de l’any se solen fer poques referències a la cultura popular. En canvi, en nom d’una suposada modernitat, d’un exotisme o d’un reivindicat mestissatge, sovint es presenten festes i tradicions importades, algunes de les quals tendeixen a substituir les del país, fet que contribueix a relegar la cultura autòctona a un segon terme, com si el folklore propi tingués connotacions d’antiquat.

Pel que fa als professionals, tant en la ràdio com en la televisió hi ha especialistes excel·lents, malgrat la manca de formació en aquest tema en els estudis de periodisme i en altres titulacions universitàries, fet que deriva sovint en visions estereotipades que afecten la projecció pública de la cultura popular. Així, en el tractament, hi solen mancar elements crítics, o si més no, comentaris no merament descriptius que permetin generar opinió entre els oients o teleespectadors.

La música popular i/o tradicional també presenta mancances en aquests mitjans, de manera que davant l’allau de músiques foranes s’ha hagut d’acabar imposant una quota que sovint no s’ha acomplert. Per això el novembre del 2004 es va presentar el Manifest per la Música de la Terra en una compareixença al Parlament de Catalunya, amb una colla de mesures destinades a fomentar la música popular i/o tradicional, a normalitzar-la i a homologar-la, sol·licitant la complicitat dels poders públics i els mitjans de comunicació.

Quant a sectors concrets de cultura popular, les sardanes i els castells han estat probablement les manifestacions festives que han tingut més protagonisme tant en la ràdio com en la televisió, encara que darrerament aquests segons són els que obtenen més quota de pantalla, de manera que el seu creixement espectacular en el territori segurament té a veure en part amb l’atenció que li ha dedicat la televisió pública des de la meitat dels anys vuitanta. Les primeres diades castelleres es van començar a retransmetre pel canal 33 a la dècada de 1990, en uns moments de gran competència entre les colles per aconseguir fites històriques, i cal remarcar que aquest va ser un dels sectors que va disposar dels primers especialistes, com és el cas d’Agustí Forné.

Finalment, no s’ha d’oblidar el paper de les televisions i les ràdios locals, sovint amb pocs mitjans, però que emeten programes molt dignes d’apropament a la cultura popular i que solen tenir una audiència considerable, amb la participació de persones que tenen un gran coneixement del patrimoni cultural que els envolta.

Però malgrat els pocs espais que hi ha destinat la televisió, els programes que s’han fet o es fan de cultura popular han estat un gran encert, i s’han distingit per la gran professionalitat i compromís amb el país dels seus conductors.

Entre els anys 1995 i 2001, al canal 33 els matins dels caps de setmana es va emetre “Sardana”, dirigit per Jordi Lara. El contingut del programa es basava en reportatges, entrevistes, novetats, concursos i monogràfics dedicats a concerts i compositors de música catalana d’arrel tradicional. Amb trenta minuts de durada, donava a conèixer la música de cobla i el moviment cultural a l’entorn de la sardana. La primera edició de “Nydia”, que es va fer el juliol del 2005, prenia el relleu al programa “Sardana” amb el mateix director. Dedicat a la música i la dansa a l’entorn de la cobla, la sardana, els esbarts i les noves coreografies d’arrel tradicional, s’hi poden trobar reportatges, clips de dansa i música, concursos i novetats multimèdia, i regularment monogràfics dedicats a compositors, coreògrafs i intèrprets, i concerts.

“Víbria” va néixer el 1989 amb les emissions del canal 33. Inicialment havia de ser una agenda de cultura popular de deu minuts que complementés el programa d’entrevistes de Josep M. Espinàs, però, a causa de la manca d’imatges d’arxiu, es va convertir en un programa independent. Fins al mes de juny del 1994 se’n van fer 174 programes a partir dels guions de Jan Grau, que més endavant continuaria com a assessor. S’estructurava en un reportatge inicial de sis o set minuts, seguit d’una agenda d’imatges i una altra de text, i un reportatge càpsula final de trenta segons. En total uns deu minuts de programació que en alguns moments es van ampliar als disset o divuit. Va ser un període d’enregistrament d’imatges inèdites sobre cultura popular, algunes de les quals es van utilitzar posteriorment al programa “Tarasca”. Com a fets destacables, el 1990 es va enregistrar per primera vegada la festa de les falles d’Isil, la qual cosa els va valer el premi Pica d’Estats, i el 1991 un programa d’una hora sobre la Patum, mentre que el 1992 se’n va enregistrar un de la Trobada internacional de Gegants de Matadepera.

“Tarasca”, dirigit per Felip Solé, es va crear el 1995 amb l’objectiu de donar a conèixer les festes de Catalunya des d’una perspectiva patrimonial i antropològica. Va continuar fins al 2006 amb un total de 270 programes, que actualment es poden veure a través de la televisió digital. Les primeres emissions, d’una hora de durada, que més tard es van reduir a la meitat, van fer la presentació de les festes més reconegudes, bàsicament de Catalunya, encara que també hi va haver alguna incursió a les illes. S’enregistrava en directe el dia de la celebració i després es complementava amb altres informacions, gràcies a la col·laboració dels ajuntaments i les entitats organitzadores. La gran qualitat de les imatges i els muntatges van fer que molts dels programes fossin premiats en diversos certàmens.

Quant a música, Ferran Riera és el director des del 1996 del programa “Rodasons”, amb 650 emissions en antena. Va néixer a l’hivern del 1994 al canal 33, a iniciativa del Centre Artesà Tradicionàrius, la productora privada Benecé i Televisió de Catalunya, i cobria inicialment la programació del festival barceloní. Actualment es pot veure els dissabtes al vespre amb una reemissió de matinada, i té una durada de tres quarts d’hora. Consta de reportatges musicals, un dels Països Catalans, un videoclip i un fragment de concert, i dóna a conèixer iniciatives vinculades a la música tradicional des de qualsevol racó del país: festivals, trobades, presentacions de discos, etc. El 2001 va passar a TV3 i aconseguí un notable creixement de l’audiència, però dos anys després va tornar al canal 33, i els canvis d’horaris en la seva emissió han estat constants. Des del 2003 disposa d’una web que inclou una agenda de concerts d’arreu dels Països Catalans.

“Quarts de nou” és un programa informatiu sobre el fet casteller que s’emet durant la temporada castellera al canal 33. Dirigit per Xavier Capdevila, va començar en antena el 2005, i es feia amb la col·laboració de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. S’hi poden veure les principals actuacions de la temporada, amb l’activitat de les nombroses colles del Principat, la Catalunya del Nord i les illes. Inclou entrevistes i debats, una agenda, un recull d’imatges curioses, o la secció “Castells en xarxa”, dedicada a la presència castellera a Internet. A més, hi ha el rànquing La faixa i la lliga, que dóna a conèixer les colles més destacades de la temporada, i a la seva pàgina web es poden veure vídeos dels millors castells de cada jornada.

“Dolça Catalunya” és un programa que emet actualment TV3 i que en dates assenyalades presenta postres tradicionals catalanes però d’una manera innovadora. Diferents mestres pastissers expliquen senzilles receptes per fer a casa, i també es repassa la història d’aquestes postres i es comparen amb menges semblants procedents d’altres tradicions o cultures.

A TVE-Catalunya, entre els anys 2005-06 es va emetre “Oficis que es perden”, que en diferents capítols mostrava el treball de diversos artesans que utilitzaven tècniques d’altres temps, transmeses de generació en generació. Aquests explicaven les característiques del seu ofici i la seva formació, i també es mostrava l’elaboració dels productes pas a pas, amb materials com ara fusta, ferro, vímet, vidre o fang.

A la ràdio hi ha programes especialitzats i d’altres de més generalistes que inclouen en algun moment un petit espai per a la música o cultura popular catalana. També s’emeten programes sobre música, amb algun apartat dedicat a la popular i tradicional. Entre els primers cal esmentar “Mans”, un espai de cultura popular i tradicional catalana que fa especial incidència en les sardanes. Conduït per Quim Rutllant i Ester Plana, presenta una agenda del teixit associatiu i cultural, i s’emet els caps de setmana per Catalunya Ràdio. També des del 1989, i substituint “La veu de la sardana”, es pot escoltar a Ràdio 4 els matins de dissabtes i diumenges, durant una hora, “Fes ta festa”, dirigit per Jesús Ventura. Inclou seccions de refranys, gegants i castellers, sardanes, festes i una agenda setmanal. Durant un temps, Jordi Roura hi va col·laborar presentant instruments de la Mediterrània, i també cal mencionar en diferents etapes els espais “La pedra de follet”, una dramatització amb personatges de l’imaginari català, o el consultori sobre cultura popular.

Jaume Arnella ha estat durant anys un dels convidats habituals en alguns dels programes de més audiència sobre cultura i música popular. Va col·laborar en “El pont de les formigues”, que es va emetre els matins del cap de setmana a Catalunya Ràdio del 1996 al 2004. S’hi tractava l’actualitat quant a fires, cinema, festes, trobades i exposicions, i s’hi recollien propostes culturals. A més, també s’hi feia un seguiment de diferents agrupacions de castellers, geganters o esbarts. Arnella hi va aportar més de cent peces compostes especialment per a les emissions del programa, amb les quals posteriorment va gravar un disc amb una selecció. Una col·laboració que encara fa actualment però en un altre programa de l’emissora RAC 1, “La primera pedra”, que s’emet els dissabtes i els diumenges amb una durada de quatre hores, i en el qual Jordi Margarit parla de l’actualitat, i, entre altres temes, de les festes que es fan en diferents poblacions.

Un altre dels habituals de la ràdio els darrers anys ha estat Jordi Roura, que des de la seva faceta de músic ha participat en diversos espais. A Ràdio 4 programava “Música sense fronteres” en el període 1989-2002, amb música popular de diferents països durant quatre hores els dissabtes a la tarda. Del 2002 al 2006 també va tenir un programa diari de mitja hora a Catalunya Música, “Un món de cançons”, amb música tradicional d’arreu però destinada bàsicament als oients de música clàssica. La seva darrera intervenció ha estat fins ara a “Noms propis-Músics catalans del segle XX”, primer a Catalunya Música entre el 2004 i el 2006 i després a COM Ràdio, on, entre els seleccionats de l’àmbit tradicional, hi havia Peret Blanc, Roviretes, Jaume Vidal i Vidal “el Submarino”, Tomeu Estaràs dels Valldemossa i els acordionistes dels Pirineus. En aquesta darrera emissora, actualment Juanjo Yunquera presenta “Amunt i avall”, els dissabtes al matí. Es tracta d’un programa de cultura popular que parla de festes, fires, tradicions, aplecs i folklore, i en el qual també es pot escoltar música, a més de rebre informació sobre les darreres novetats castelleres, geganteres i sardanistes.

També a Ràdio 4 el magazín diari “Catalunya Exprés” combina l’actualitat amb música del país i inclou entrevistes, novetats discogràfiques i enregistraments històrics. I seguint amb l’oferta radiofònica, ara amb música, són diversos els programes que comenten la que es fa als Països Catalans des de diferents estils però que tenen franges per a la popular i tradicional, com ara “Sona 9” o “Musicat” a Icat FM. En aquesta mateixa emissora, des de la seva creació s’hi pot escoltar la matinada dels dimecres, i durant una hora, “Línia Folk”, amb Jordi Fàbregas i Núria Balaguer. Un repàs a la música tradicional/folk, amb una especial atenció als creadors musicals i programadors dels Països Catalans.

La formació en cultura popular

L’aprenentatge directe o l’oralitat ja no són els processos habituals de transmissió de la cultura popular. S’han fet necessaris nous mecanismes de formació per a adquirir uns coneixements que ara són impartits per professionals.

Per als adults hi ha força possibilitats de formació en diferents àmbits de la cultura popular catalana, un panorama molt diferent de fa vint anys, quan se’n començava a impulsar tot just l’ensenyament. Des del CPCPTC s’han promogut diferents propostes que han suposat la creació de centres més o menys estables i cursets d’estiu que combinen la formació i el lleure. A més, des de la Secretaria d’Acció Ciutadana, es programen tallers en nombrosos centre cívics de Catalunya, que inclouen manualitats, tècniques d’animació i espectacles, i sardanes. També hi ha altres propostes sorgides de la iniciativa privada però que han acabat tenint un paper decisiu en la formació i per aquest motiu reben suport de les institucions. A més, alguns dels conservatoris de música inclouen en el seu programa l’ensenyament d’instruments tradicionals.

Seminari d’Ensenyament dels Instruments Tradicionals (SEIT)

En la transmissió de la cultura popular, hi té un paper fonamental l’escola, una institució que ha dedicat poca atenció, sobretot des de l’administració, a aquesta temàtica, i que ha acabat oferint un coneixement cultural global. Hi va haver, però, una experiència pionera que, malgrat l’èxit que obtenia, es va abandonar just al moment en què s’iniciava l’Aula de Música Tradicional i Popular. Entre els anys 1988 i 1993 es va dur a terme un projecte per a facilitar l’ensenyament dels instruments propis de Catalunya a les escoles de primària durant l’horari lectiu de música. S’aplicava llavors a cicle mitjà (flabiol) i cicle superior (gralla), i rebia el suport tècnic del Seminari d’Ensenyament dels Instruments Tradicionals (SEIT), amb un grup de pedagogs i músics que elaboraven els programes i els materials didàctics. Aquest programa pilot, que es deia “Projecte d’Incorporació dels Instruments Tradicionals Catalans a l’escola”, va estar gestionat pel Servei de Cultura Tradicional, adscrit a la Direcció general del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat, i hi van participar 1 100 alumnes de vuit a catorze anys (en el pla d’estudis aleshores vigent encara hi havia EGB) de tres escoles públiques de Barcelona, Valls i Vilanova i la Geltrú. Els promotors del SEIT també van participar en el procés de creació de l’Aula de Música Popular i Tradicional i en la definició curricular dels ensenyaments que s’hi acabarien impartint.

L'escola de sardanes

Cal esmentar també l’escola de sardanes que promou l’empresa El Corte Inglés des de fa trenta-un anys i per la qual han passat 20 118 alumnes. Són cursos gratuïts destinats a nens i nenes entre sis i catorze anys que es fan els dissabtes al matí en col·laboració amb monitors de la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, i que es clouen amb una ballada multitudinària a la plaça de Catalunya de Barcelona.

L’Aula de Música Tradicional i Popular (AMTP)

L’Aula de Música Tradicional i Popular (AMTP) va néixer el 1991 per “dotar la música tradicional de les eines necessàries que garantissin, d’una banda, la preservació de repertoris, usos i instruments i, de l’altra, la qualitat que aquests repertoris, usos i instruments mereixen”. L’experiència d’alguns dels membres fundadors en el projecte del SEIT va ser fonamental per al disseny del pla d’estudis, que recull força elements tradicionals contextuals en les assignatures de folklore, etnomusicologia o cançó…, i en la programació, amb repertoris de vells sonadors, de cada zona i de diferents èpoques, i en les formes pròpies dels instruments. Sorgida després d’una trobada d’estudiosos a Vilanova i la Geltrú, els primers anys portava el nom de Curs de Mestratge en Música Tradicional, i volia formar professors que poguessin impartir cursos pel territori amb un cert nivell. Més endavant, aquesta denominació es va suprimir per facilitar l’accés a gent que partia d’un nivell zero. En l’actualitat, l’AMTP “té per objectiu proporcionar una formació artística en el camp de la música tradicional que garanteixi la màxima qualitat i un coneixement complet del context”. Es poden seguir els estudis a Barcelona, Vila-seca, Lleida, Tortosa i Figueres. N’han estat directors Marcel Casellas, Toni Xuclà i Montse Faura. Desenvolupa un pla d’estudis en tres cicles amb assignatures teòriques i d’instruments i ofereix dues proves de pas: una de primer cicle (Certificat d’Instrumentista Tradicional) i una altra de segon cicle (Certificat de Mestre Instrumentista Tradicional), i se’n prepara un tercer cicle.

L’Aula de Dansa Tradicional

L’Aula de Dansa Tradicional, Curs de Mestratge, va començar a partir d’una iniciativa de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires impulsada també pel CPCPTC l’any 1994 i sota la direcció de Joaquim Vilà Folch. En els seus inicis es va presentar com un programa formatiu per a l’ensenyament de la dansa, amb un pla d’estudis per a treballar-la dins el seu context. El projecte, però, no va tenir continuïtat per problemes de finançament i desacords entre els promotors. El curs 1998-1999, i des del mateix CPCPTC, s’engegà de nou un Curs de Mestratge amb un primer cicle de dos cursos i professors de l’anterior projecte, amb funcionament acadèmic paral·lel a l’Aula de Música i amb direcció de Joan Serra. Hi hagué dues promocions d’alumnes i un grup que només va poder fer un curs, ja que des del CPCPTC es va decidir tancar l’aula perquè, segons es va dir, era inviable per la poca resposta obtinguda.

El Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) i els tallers d'Arsèguel

El Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) programa des de fa anys amb periodicitat trimestral tallers d’aprenentatge d’instruments (acordió diatònic, percussió, gralla, violí, flabiol…) i de dansa, a part dels Tallers d’Arsèguel. Escola Folk del Pirineu. Aquests es duen a terme des de l’any 1996 en aquesta localitat de l’Alt Urgell, en col·laboració amb l’Associació Arsèguel i els Acordionistes dels Pirineus. Els primers tallers s’havien iniciat molts anys abans, a la dècada dels anys vuitanta, quan Artur Blasco va aconseguir implicar l’administració en la recuperació de l’acordió diatònic. Allà van fer-hi l’aprenentatge una nova generació d’acordionistes que avui formen part del professorat d’aquest instrument. Actualment es programen una trentena de tallers i des de fa sis anys les colònies per a joves intèrprets folk. El passat 2007, a més de fer-se a Arsèguel, es van estendre a la Vall de Boí i també es va impulsar una nova iniciativa, “Folk a l’escola”, dirigida als residents als Pirineus, en col·laboració amb un grup d’ajuntaments. Aquesta activitat, des dels quatre anys i fins a l’edat adulta, ofereix cursos d’acordió diatònic, violí, piano i percussió, entre altres instruments, amb un equip estable de professors. El curs 2008-09 s’ha previst estendre els tallers a Esterri d’Àneu, i també posar en funcionament un centre estable de programació de tallers per a l’aprenentatge de danses, cançons i instruments, fruit d’un conveni entre l’associació cultural TRAM, l’Ajuntament d’Arsèguel i el Departament de Cultura de la Generalitat.

El Festcat

A la resta del territori, el programa Festcat, del CPCPTC, ha aconseguit una bona implantació amb l’organització de les escoles d’estiu i amb el desenvolupament de cursos regulars i projectes la resta de l’any. El predecessor d’aquest programa Festcat és Arrels, un pla de dinamització de la cultura popular i tradicional catalana de comarca a comarca creat des del CPCPTC, amb la finalitat de “promoure la participació, la innovació i la dinamització de la cultura popular tradicional a tot Catalunya” i a la vegada consolidar la cohesió social, incentivar la integració intercultural i reforçar el sentiment d’identitat. Després d’una experiència pilot al Maresme es va estendre a altres comarques, i el 1998 es van crear els programes “La Calaixera” (Cursos de formació artística), “La Gestora” (Cursos de formació tècnica) i “L’empremta” (Jornades d’etnologia), el primer amb una oferta de cursos molt diversos que anaven des de la música i la dansa a l’artesania o els jocs, i el segon amb cursos de gestió cultural per a associacions. Va sorgir després d’una anàlisi del territori i dels resultats aportats en el II Congrés de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, amb la voluntat de fomentar la coordinació entre tots els agents culturals, socials, públics i privats que participen en la promoció de la cultura popular i tradicional catalana. Els cursos de formació organitzats durant l’any a tot el territori es van externalitzar i es va passar la seva gestió a la Fundació Pere Tarrés. Actualment la duen a terme, a part d’aquesta entitat, la Fundació Doctor Manyà a les terres de l’Ebre, Solc, música i tradició al Lluçanès a la Catalunya central i Fusic a les terres de Lleida.

L’Escola d’Estiu de Cultura Tradicional

El 1997, l’Escola d’Estiu de Cultura Tradicional va organitzar quatre espais dedicats a teatre, música, dansa i jocs, i el 1998 es va crear Festcat, Escola Catalana de la Festa, per a “combinar l’esperit festiu i participatiu […] del temps estiuenc amb una proposta de formació” destinada a persones vinculades amb la cultura popular i la festa. El 1997, el Dansàneu, una iniciativa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat que havia començat el 1992, i que durant cinc anys va ser l’única oferta formativa organitzada des del CPCPTC a l’estiu, es va incorporar a l’Escola d’Estiu de Cultura Tradicional. El 1998 es va iniciar el Campus de Cultura Popular a Vilanova i la Geltrú: “Una trobada per a la formació artística, amb la mateixa pluralitat i riquesa que el teixit associatiu i la festa tradicional”, amb diversos cursos i tallers de formació artística i xerrades. Igualment van continuar els cursos monogràfics de Dansa (setena edició), a Esterri d’Àneu, de Jocs (segona edició); a Horta de Sant Joan, i de Música (segona edició), a Vilanova i la Geltrú. L’any 1999 la seu del Campus es va traslladar a Llívia, lloc on es continua fent actualment; el 2001, el monogràfic de música es va impartir a Viladrau, i a partir del 2005 a Torroella de Montgrí.

Les especialitzacions de l'ESMUC

Una altra de les ofertes, ja dins de l’ensenyament reglat, es troba a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), un centre oficial d’iniciativa pública que imparteix estudis de grau superior i que atorga una titulació equivalent al títol de llicenciat universitari. És dirigida per una fundació privada amb el mateix nom, creada a iniciativa de la Generalitat de Catalunya l’any 2000. Entre les especialitats que ofereix, n’hi ha una de dedicada als instruments de música tradicional, concretament al flabiol i el tamborí, el tible, la tenora, el fiscorn, la gralla, la cornamusa i l’acordió diatònic, amb un pla d’estudis d’entre quatre i cinc anys de durada. Al Conservatori Superior de Dansa de Catalunya, de l’Institut del Teatre, i dins la branca de Coreografia i Tècniques d’interpretació de la dansa, els alumnes es poden especialitzar en Dansa espanyola, que inclou un apartat de Dansa tradicional (primer i segon curs) i Folklore (tercer curs), que donen unes pinzellades de dansa tradicional catalana al costat de manifestacions coreogràfiques d’altres zones de l’estat espanyol.

Trobades i festivals

Al llarg de l’any, el país s’omple de manifestacions festives, algunes de les quals han aconseguit tenir un veritable ressò internacional. La música és, segurament, l’element que ha aconseguit vertebrar una xarxa més àmplia en el territori, encara que també cal ressaltar els festivals de teatre, màgia, titelles o circ que han begut de les fonts de la cultura popular. El Tradicionàrius va ser el pioner de tota una colla de festivals que ofereixen concerts i balls amb la música popular i tradicional, després d’un tall generacional en què els darrers transmissors de tot aquell saber havien quedat en un segon terme. Seguint el seu model es van anar escampant per Catalunya i més enllà diferents certàmens i festivals que han aconseguit crear una mena de circuit estable. La majoria estan organitzats des d’associacions molt vinculades als territoris respectius, entitats que sovint també són dinamitzadores d’altres camps complementaris, com ara la investigació i la difusió. Destaquen aquells en què un instrument ha esdevingut el motiu de trobada, com és el cas de l’acordió diatònic (Arsèguel), el sac de gemecs (Olot), les campanes (Os de Balaguer) o el flabiol (Arbúcies). També cal incloure-hi altres iniciatives institucionals que han acabat reeixint i ja són un referent en el panorama musical del país, com és el cas de la fira que se celebra a Manresa el primer cap de setmana de novembre.

Música popular i tradicional

Mediterrània, Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional

Després de deu edicions, Mediterrània, Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional, es defineix com un “mercat multidisciplinari de noves creacions artístiques inspirades en els trets culturals propis de Catalunya i la zona de la Mediterrània”. Iniciada des del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya a partir d’una proposta del CPCPTC, actualment l’organització es troba a càrrec de la Fundació Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional, Mediterrània, creada el 2006 amb l’objectiu de “difondre, potenciar i afavorir la cultura popular i tradicional catalana i la seva interrelació amb els països que configuren l’àmbit mediterrani”. Manresa s’omple per uns dies de música, dansa i espectacles de carrer per participar de les darreres novetats en muntatges d’arrel tradicional, i a més disposa d’un espai per a la mostra d’entitats i una llotja professional per als programadors. Durant anys hi va haver diferents eixos vertebradors per a les companyies o grups, que van ser, entre d’altres, la màscara, el foc o la mitologia popular, però el 2006, amb l’especialització dels escenaris, es va optar per un altre plantejament. Anualment s’hi poden veure coproduccions que hi fan la seva estrena, amb la participació de diferents territoris de l’arc mediterrani que tenen com a base la cultura popular, i s’habiliten espais per a activitats complementàries, com ara conferències, presentacions, debats o exposicions.

Tradicionàrius

El Tradicionàrius va començar el 1998, i actualment és el festival de referència en l’àmbit dels Països Catalans i més enllà, amb Jordi Fàbregas que continua al capdavant. Sorgit dels saraus que es feien a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, es va situar al centre cívic L’Artesà de la vila de Gràcia. Pels seus escenaris han passat els grups més reconeguts en el panorama de la música tradicional, tant del país com d’altres tradicions musicals. L’any 1990 van sorgir noves propostes: seminaris, els dijous extraordinàrius, el planter… i alhora s’impulsà l’organització del cicle en altres indrets o espais, com la Pobla de Segur o l’anomenat Mercè Folk. El 1993 es creà el CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) a partir de la iniciativa de l’Associació Cultural TRAM, un grup de persones i músics interessats a promocionar la música i la cultura popular i tradicional catalana, i d’una proposta de l’Ajuntament de Barcelona per poder assumir la gestió del centre cívic L’Artesà. Això fou el punt de partida de noves iniciatives, com els tallers d’instruments, el calendari “Tradifolk” o el butlletí “l’Artesà”.

El Festival Internacional de Música de Vilanova i la Geltrú (FIMPT)

El Festival Internacional de Música de Vilanova i la Geltrú (FIMPT) va néixer en la comissió de recerca i promoció de la cultura popular creada per l’Ajuntament d’aquesta localitat els primers anys de la democràcia, concretament el 1978. El festival va sorgir l’any 1981 dins la festa major, tot i que només va durar una tarda, i tenia com a precedents els concerts amb instruments tradicionals organitzats en les festes majors d’anys anteriors. L’any 1985 adquirí entitat pròpia i canvià de localització, i entre el 1989 i el 1995 ja va tenir una durada de cinc o sis dies i es complementà amb jornades tècniques sobre la música tradicional i el seu ensenyament, la creació d’una col·lecció discogràfica o actuacions de grups al carrer. Després de diverses etapes, sovint amb dificultats econòmiques i amb obligats canvis d’escenaris, el 2001 s’establí definitivament a Ribes Roges, lloc on la seva realització havia resultat més reeixida. Pel festival han passat grups procedents de tot el món, en una combinació de tradició i modernitat, i seguint uns criteris de gran qualitat artística.

Solc, música i tradició al Lluçanès

L’associació Solc, música i tradició al Lluçanès organitza anualment el cicle del mateix nom entre els mesos de maig i juliol, un cicle que recorre totes les poblacions de la comarca oferint concerts i balls, però també altres activitats lligades al territori i el seu patrimoni. Hi ha trobades de gegants, de cantadores i cantadors, la ruta de la transhumància, el “Solc dels bandolers”, el “Solc d’allà-enllà”, la fira de Santa Creu de Joglars, i a més la participació en els aplecs de Salselles, la Pedra Dreta, Santa Margarida (Perafita), la fira del jovent d’Alpens o la fira de Sant Jaume a Prats de Lluçanès, entre d’altres. Cal remarcar que, juntament amb una comissió de veïns de Santa Creu de Joglars, l’any 1998 es va recuperar la fira de maig d’aquesta població, i ja abans, el 1994, el ball de Cinquagesma a la Pedra Dreta de Lluçà.

Danses a la plaça del Rei

Amb la intenció de donar a conèixer balls vuitcentistes i danses tradicionals catalanes, es van trobar a la plaça de Sant Iu, la tardor del 1985, Carles Mas i Francesc Tomàs Panxito, juntament amb alguns balladors de l’Esbart Català de Dansaires. Aviat, però, es van traslladar a la plaça del Rei i s’hi afegí Francesc Marimon i Enric Badal. En les primeres temporades les convocatòries es feien oralment, i el 1990 va sorgir l’associació Danses a la Plaça del Rei, que va començar a editar programes l’any següent. El 1995, amb motiu del seu desè aniversari, van convidar el CAT i l’Aula de Música Tradicional a publicar un recull de melodies molt conegudes pels balladors i músics habituals: el volum I del Punt de Trobada, amb un segon número el 2000. Actualment continuen als mesos de tardor, de manera que aquest espai ha esdevingut un lloc habitual de músics i balladors.

Trobada d'Acordionistes del Pirineu

La Trobada d'Acordionistes del Pirineu va començar el 2 d’agost del 1976 amb la convocatòria, per part d’Artur Blasco, d’un sopar d’acordionistes que feia temps que no exercien, a la plaça d’Arsèguel. Hi van assistir, entre d’altres, Josep Jordana, el Comare, de Toloriu; Ricard Muntané, el Fiter, de Canelles; Esteve Tarrés, l’Estevet Sastre, de l’Alzina d’Alinyà; Jaume Tor, el Coter, de Pont de Bar… L’any següent, amb la nova convocatòria, ja van arribar acordionistes d’altres comarques i més endavant Jordi Roura, Francesc Marimon, Jordi Fàbregas… Amb els anys la plaça s’ha fet petita per encabir-hi els milers de persones que hi assisteixen, i el 2007, per primera vegada, es va fer en un envelat. Actualment és el festival més antic de tots els que se celebren a Catalunya i s’ha convertit en una trobada internacional en què no falten incondicionals que fan milers de quilòmetres per assistir-hi, a més de les noves generacions d’acordionistes catalans, molts d’ells sorgits dels tallers organitzats en aquesta població.

La festa del flabiol

La zona del voral d’Arbúcies havia tingut una rica tradició flabiolaire però amb un incert relleu generacional d’intèrprets d’aquest instrument. El 1985, amb motiu de la mort de Quirze Perich, un dels grans mestres de la tradició oral, Rafel Mitjans i Teresa Soler van presentar a l’Ajuntament d’Arbúcies un projecte de represa d’aquests sonadors. Per Tots Sants, van trobar-se a la plaça de la vila un grup de vells flabiolaires amb uns quants aprenents en aquella primera edició de la Festa del Flabiol. Amb els anys, la trobada va anar ampliant les activitats i va aconseguir una gran participació a tots nivells. Actualment s’estructura en dos dies, oferint un espai per a l’estudi i la investigació del flabiol i un intercanvi d’experiències de tots els músics. Hi ha tallers i col·loquis que s’editen posteriorment, es convida un instrument d’alguna tradició semblant, i es fan exposicions, balls, concerts i cercaviles.

El Cornamusam

El Cornamusam se celebra el primer cap de setmana de juliol a Olot, amb la participació de grups que tenen entre els seus instruments algun tipus de sac de gemecs o cornamusa i també de la Cabreta, una cabra que toca el sac de gemecs i es passeja pels carrers de la localitat i que n’és la mascota. Aquesta ciutat és el punt de trobada dels sacaires catalans, però també lloc d’intercanvi i coneixença de cornamuses d’altres cultures, com la gallega, l’escocesa, la irlandesa o la bretona. Des del seu origen, el 1992, l’organització és a càrrec de l’entitat el Til·ler, Associació de Cultura Popular de la Garrotxa, que reivindica el so del sac de gemecs català i té com a objectiu contribuir al seu coneixement i difusió. Des del 1998 convoca el Premi Cornamusam de composició per a sac de gemecs. Si bé des del divendres hi ha sessions de ball i cercaviles diverses, l’acte central es fa el dissabte a la nit als claustres de l’Hospici, amb l’actuació dels grups convidats.

La Trobada de Campaners

La Confraria de Campaners de Catalunya col·labora anualment en l’organització de la Trobada de Campaners que es fa a Os de Balaguer, en la qual reivindiquen aquest ofici en vies de desaparició. El 2007 van celebrar la vintena edició de la festa amb la participació de campaners de Catalunya i altres indrets per fer demostracions de diferents tocs i participar en activitats relacionades amb el món de les campanes.

La Cantada d’havaneres

D’altra banda, Calella de Palafrugell acull des del 1967 la Cantada d’havaneres, que el 2007 va aplegar prop de quaranta mil persones. Va sorgir després de la publicació, el 1966, del llibre Calella de Palafrugell i les havaneres, i des del 2005 està organitzada per l’Institut de Promoció Econòmica. Se celebra el primer dissabte de juliol a la platja de les Barques i hi participen els principals grups d’havaneres catalans amb algun altre convidat que interpreta aquest gènere des d’una perspectiva innovadora. El divendres, els grups locals actuen per donar el toc d’inici de la festa i el dissabte a la nit hi ha el concert central, que darrerament s’allarga fins a la matinada, quan els grups participants es traslladen a bars o restaurants. Altres poblacions del litoral ofereixen també durant l’estiu concerts d’havaneres, com és el cas de Sant Feliu de Guíxols o Palamós.

Les Jornades Internacionals Folklòriques

Les Jornades Internacionals Folklòriques, organitzades inicialment a Barcelona per ADIFOLK (Associació per a la Difusió del Folklore) des del 1972, va ampliar el seu àmbit a tot Catalunya set anys després. En un primer moment es van crear com un moviment de divulgació folklòrica dins l’Esbart Lluís Millet, i tenien una durada de quatre dies, durant els quals es convidaven grups folklòrics vinguts d’arreu del món que combinaven les seves actuacions amb les d’esbarts catalans. Amb l’expansió a tot el territori es va ampliar a onze dies, i fins ara hi han participat al voltant de dos-cents grups provinents de tots els continents. El 1989 s’inicià un nou projecte amb l’objectiu de donar a conèixer la cultura popular catalana a Europa amb el nom d’Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics.

Festival Internacional de Música de Cantonigròs

A Cantonigròs s’apleguen anualment grups corals i de dansa d’arreu del món per participar en una competició de quatre dies el mes de juliol dins el Festival Internacional de Música d’aquest poble de les Guilleries. L’activitat va començar el 1983, i està organitzada per una associació privada en què tots els membres col·laboren desinteressadament. Els concursants de fora de Catalunya són allotjats en cases de famílies del poble i els voltants, i els dies del festival es rep l’ajut d’una àmplia xarxa de voluntariat.

Altres fires de música o dansa al carrer

Una altra de les poblacions incorporades a la xarxa la darrera dècada és Vila-seca, on se celebra la Fira de Música al Carrer, que després de vuit anys s’ha anat consolidant com un lloc de trobada de programadors, artistes i empreses per a promocionar grups amb diferents propostes musicals, i que es complementa amb unes jornades tècniques. A més, cal esmentar també altres festivals prou consolidats que han aconseguit una bona resposta de públic, com el Treure Ball (Terrassa), QRambla (Girona), Festival de Música tradicional de Calaf, Rodafolk (Roda de Ter), És dansa. Festival Internacional de Música i Dansa de les Preses (la Garrotxa), Ballabisaura (el Bisaura), Gaià Folk (el Baix Gaià), Trobada d’Acordionistes a Maçaners (Berguedà) o L’Hort de la Música. Tradicionàrius a les Terres de l’Ebre, Roquetes (Baix Ebre).

Finalment, s’ha de fer referència a un fenomen que ha agafat embranzida els darrers anys i que cada vegada atreu més les joves generacions. Són les trobades de cantadores i cantadors que en diferents formats s’organitzen en alguns d’aquests festivals. La primera es va fer el 1994 a Sobremunt dins el cicle Solc, música i tradició al Lluçanès, i continua actualment a la Torre d’Oristà el primer cap de setmana de juliol. Actualment pren especial interès el cant improvisat, que requereix una certa destresa i agilitat, i que ha aconseguit crear un circuit estable amb l’organització de la primera lliga nacional de glosa, presentada l’any 2007. Quatre anys abans, a Espolla, es va fer una trobada amb un considerable èxit de participació en la qual es van posar els fonaments d’una experiència motivadora per a recuperar les corrandes, les gloses, les nyacres, els garrotins, les patacades o les perdiuetes. El 2006 s’hi va constituir l’associació Cor de Carxofa, que en aquests moments prepara un Manual del glosar i que també coordina diferents punts de trobada de sessions d’improvisació.

Festivals i espectacles al carrer

Festival Internacional de Teatre i Animació al Carrer

També en un àmbit similar, el Festival Internacional de Teatre i Animació al carrer, a Vidadencans, ha aconseguit després de divuit anys un ampli ressò internacional. El certamen, que es convoca la primera setmana de juliol amb diverses propostes de teatre, dansa, circ, música i animació al carrer va aplegar més de cinquanta companyies en la darrera edició del 2007.

Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega

Quant a festivals organitzats periòdicament però que fan referència a altres aspectes de la cultura popular i que ja s’han anat tractant en diversos volums del Tradicionari, segurament el més reconegut és la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega. Cada any, durant alguns dies del mes de setembre, aquesta població converteix els seus carrers en un aparador de les arts escèniques contemporànies a nivell internacional i en una participativa festa popular. La fira va néixer l’any 1981, dirigida pels Comediants i amb una programació d’espectacles de carrer, i després de diverses etapes, l’any 1991 s’especialitzà en teatre. Actualment abasta diverses disciplines escèniques i “és un espai per a l’exhibició i la compravenda d’espectacles i una plataforma per al contacte, l’intercanvi i la difusió entre professionals”. També programa activitats complementàries, com exposicions o taules rodones, i disposa d’una llotja per als programadors. Anualment concedeix dos premis amb unes dotacions econòmiques que són possibles gràcies als patrocinadors: un que escull el públic per votació popular i un altre de concedit per un jurat internacional. El passat 2007, i per tercer any consecutiu, l’Institut Català d’Indústries Culturals, del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, va finançar diferents creacions escèniques per estrenar dins el marc de la Fira. D’altra banda, la Diputació de Lleida patrocina cada any un espai per a les companyies lleidatanes. L’organització és a càrrec del Patronat, del qual formen part l’Ajuntament de Tàrrega, l’Institut d’Estudis Ilerdencs, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat i el Ministerio de Cultura. Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música.

Festival Internacional de Pallassos de Cornellà

El Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Memorial Charlie Rivel és un dels més importants en el seu gènere a nivell europeu. Va sorgir el 1984 per homenatjar aquest pallasso català. Amb l’objectiu de mostrar l’ampli ventall de registres del llenguatge del pallasso, dóna cabuda a diferents escoles, com poden ser els mims, els clowns, els humoristes, etc., amb participació de companyies nacionals i internacionals. També organitza espais de reflexió sobre la figura del pallasso, que es concreten en cursos, tallers i exposicions. De caràcter bianual, combina grans produccions amb espectacles de carrer per a adults i quitxalla. Des del 1992 concedeix el premi Nas d’Or Honorífic a aquelles persones que amb la seva feina han contribuït a divulgar el món dels pallassos.

Festival Internacional de Màgia Memorial Li-Chang

A Badalona, al final de febrer se celebra anualment des de l’any 2001 el Festival Internacional de Màgia Memorial Li-Chang, dirigit pel mag badaloní Enric Magoo, amb unes jornades que compten amb la presència de representants de tot el món. El certamen va néixer com a record de l’il·lusionista badaloní Joan Forns i Jordana, conegut com a Mag Li-Chang, que va escampar per tot el món els seus espectacles de màgia. Durant alguns dies la ciutat es veu envoltada per aquest art, i a més d’assistir als espectacles es pot participar en diferents tallers, tant per a públic adult com infantil. D’altra banda, una coneguda marca de jocs hi organitza el concurs infantil i juvenil de màgia.

Fira de Teatre de Titelles de Lleida

La Fira de Teatre de Titelles de Lleida va néixer l’any 1990 amb l’objectiu de ser una plataforma de mercat per als titellaires. Organitzada pel Centre de titelles de Lleida, i amb el patrocini de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de la ciutat (IMAC), és un punt de contacte i trobada entre companyies i programadors que es fa el primer cap de setmana de maig. Si bé inicialment es va dedicar al teatre de titelles català, al cap de dos anys se’n va eixamplar l’àmbit territorial, i avui ofereix una àmplia gamma mundial d’espectacles infantils, familiars i per a públic adult. L’Associació d’Espectadors del Centre de Titelles de Lleida concedeix un premi a la companyia que considera més destacable en cada edició, i com a tret característic hi ha el servei de l’Espectador crític, en què un reconegut especialista s’ofereix a les companyies que ho desitgen a parlar de les produccions presentades a la fira. També com a activitats paral·leles, hi ha xerrades, concursos i la Fira del Llibre de les Arts Escèniques, amb exposició i venda de publicacions de titelles i espectacles.

Trapezi, Fira del Circ de Catalunya

Bet Miralda i Jordi Aspa, d’Escarlata Circus, directors artístics de Trapezi, Fira del Circ de Catalunya, van rebre el Premi Nacional de Circ en la passada edició dels Premis Nacionals de Cultura del 2007 “per la seva aportació a la dignificació i el desenvolupament del circ a Catalunya […] i per haver-se convertit en un referent entre els festivals europeus”. El jurat també va voler recordar Alfred Fort i Bienve Moya, els impulsors de Trapezi a Reus i Vilanova i la Geltrú, que van fer néixer aquest festival compartit entre les dues ciutats l’any 1997. Amb aquest guardó, Trapezi va veure reconeguda una llarga trajectòria que l’ha portat a convertir-se en un punt de referència obligat entre el món del circ, amb la participació de companyies procedents de tot el món. Durant dues setmanes del mes de maig, primer a Reus i la setmana següent a Vilanova i la Geltrú, diferents companyies de circ i firaires ofereixen els seus espectacles en espais de les ciutats i en formats diferents. Grans sessions inaugurals, sessions escolars, sessions golfes, cursos de formació i homenatges diversos a professionals i joves promeses del món del circ serveixen per a reivindicar una manera mil·lenària d’entendre l’art com és el circ. Però el Trapezi, a més d’una trobada entre professionals, és una plataforma de debat al voltant de l’estat actual del circ a Catalunya. Un debat especialment molt significatiu en la darrera edició del 2007 quan encara eren recents les declaracions de Tortell Poltrona reclamant la potenciació del circ català.