L’estudi de la cultura popular

La cultura popular a Catalunya és una obra que planteja les principals actuacions relacionades amb la cultura popular dutes a terme des de la Renaixença fins a l’època franquista.

Enciclopèdia Catalana

Fa poc més de vint-i-cinc anys, tres joves antropòlegs, Llorenç Prats, Joan Prat i jo mateixa, vam escometre amb entusiasme la tasca d’establir un canemàs de la història de l’estudi de la cultura popular a Catalunya el darrer segle i mig, i vam trobar editor, Josep Molí, que va publicar, el 1981, a l’editorial Alta Fulla, el resultat del nostre treball amb el títol de La cultura popular a Catalunya. Estudiosos i institucions (1853-1981). Era el primer intent de seguir el fil d’una història gairebé clandestina, de tan desconeguda, en un moment de passió per la recuperació de velles tradicions i per la invenció d’altres, noves de trinca. Una història feta per erudits i literats romàntics als anys centrals del segle XIX, per estudiosos i excursionistes durant la Restauració, per eixelebrats modernistes i laboriosos noucentistes. Recollien fragments d’històries de vida personal apassionants i apassionades, però sovint molt dures, emmarcades per anys conflictius de la història general del poble català. Històries més joioses cap a la fi del segle XIX i començament del XX, sempre difícils però encoratjades per la marxa general del país, fins a l’assoliment de l’autogovern els anys trenta i truncades bruscament, i dolorosament, per la guerra civil. Històries de supervivència de folkloristes i etnòlegs, que van haver de viure en la foscor i la penúria econòmica dels anys quaranta i cinquanta del segle XX.

Aquell llibre volia ser un instrument per a orientar-nos nosaltres mateixos i orientar la munió d’estudiosos que, des de les més variades plataformes (museus i associacions locals, grups d’activistes culturals a la recerca de tradicions oblidades o transvestides, associacions d’artesans o artistes, etc.), s’interessaven pel passat de la cultura popular catalana. Era, sobretot, un homenatge a Aureli Capmany, Baltasar Samper, Pere Bosch Gimpera, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Agustí Duran i Sanpere i tants d’altres que patiren un exili interior en la pròpia terra o lluny de Catalunya.

Després de l’edició, l’any 1981, d’aquell llibre, els treballs sobre aquest tema s’han multiplicat i han sorgit molts estudiosos. Joan Prat en ressenyava, l’any 1999, 7 722 en una edició especial de la revista de l’Arxiu d’Etnografia de Catalunya i d’aleshores ençà el nombre no ha deixat de créixer.

La democràcia tot just recuperada en aquells primers anys de la dècada de 1980 va portar arreu de l’estat espanyol i Catalunya, entre altres coses, una valoració dels signes d’identitat propis de cada cultura. Primerament la llengua, més endavant les festes i tradicions, més recentment la memòria d’alguns oficis i la saviesa de la cuina, que són productes del patrimoni immaterial. El patrimoni material també tenia, en els primers moments de la democràcia, una gran importància. Tots els pobles i viles volien recuperar aquella església, aquell jaciment arqueològic, aquelles eines agrícoles arraconades per la industrialització o aquelles fàbriques que el temps havia deixat obsoletes. Avui, un quart de segle més tard, el patrimoni recuperat proporciona, a més, prestigi turístic i imatge de marca. La democràcia va obrir també les portes a valorar alguns dels treballs de recerca empresos en el marc de les avantguardes dels anys vint i trenta del segle XX, i a reconèixer com es mereixen algunes figures dels estudis sobre folklore i etnologia.

Actualment la situació és tan diferent que ja és possible, sempre des del respecte a l’esforç que dugueren a terme aquells precursors, analitzar-los críticament i aportar innovacions a la concepció mateixa de la cultura popular, avui dinàmica i en permanent innovació i renovació. La prova d’això són els volums del Tradicionari. Ja no són tres joves antropòlegs agosarats i un editor valent que fan un llibre sobre la cultura popular. És un equip interdisciplinari de 165 persones que, amb el suport d’una gran editorial, publiquen deu volums sobre el tema.

Els coneixements que havien tingut els estudiosos ressenyats en aquell llibre eren dispersos, i la majoria havien après el que sabien en cursos no formals impartits en associacions i centres socials. Centres excursionistes, esbarts, ateneus populars, la universitat catalana sorgida a partir dels governs amb més autonomia sobre els afers de Catalunya, és a dir, la Mancomunitat, des de Prat de la Riba, feren molts esforços per a normalitzar tots els ensenyaments, des dels relacionats amb l’aprenentatge dels oficis manuals fins a les matèries científiques més punteres del moment. L’Institut d’Estudis Catalans, des del 1907, es va transformar en l’acadèmia que donava prestigi internacional als científics que impartien classes a les universitats i als centres de recerca.

Els museus conserven bona part del patrimoni etnològic, com aquests vestits típics conservats al Museu del Camp de Vilabella del Camp.

Enciclopèdia Catalana

En aquest context, les ciències socials van ser les més tardanes a incorporar-se a la universitat, als congressos i aaltres llocs de debat i de creació científica. Cal esmentar l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, creat per un professor d’ètica de la Universitat de Barcelona, Tomàs Carreras i Artau, amb la col·laboració de Josep M. Batista i Roca, alumne avançat de la facultat de Filosofia i Lletres, i per Telesforo de Aranzadi, professor de biologia estudiós de temes relacionats amb els homes i les seves manifestacions culturals en el sentit més ampli. La creació d’una revista científica: “Estudis i Materials” (1915-1917), l’edició d’un Manual per a recerques d’Etnografia a Catalunya, l’any 1922, i centenars de fotografies avalen aquella manera de fer diferent dels folkloristes, que fins aleshores havien recollit informació sobre el terreny i havien escrit monografies sobre temes diversos, generalment relacionats amb la llengua i la música. La credibilitat científica que cercaven els va portar fins i tot a enviar Josep M. Batista a Anglaterra a aprendre dels mestres les novetats en el camp de l’etnologia i, a més, a fer un viatge per altres indrets d’Europa per visitar museus dedicats a aquesta disciplina.

Aquest impuls va quedar estroncat per diversos fets, alguns de política cultural de la Mancomunitat, i més endavant la guerra civil va fer oblidar tot allò que aquells homes havien intentat crear. El franquisme, tot i la cruesa del genocidi que va patir la cultura catalana, tingué llacunes que, paradoxalment, van afavorir alguns projectes relacionats amb els estudis d’etnologia. Tomàs Carreras i Artau, responsable de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, i Agustí Duran i Sanpere, que era director de l’Arxiu Històric de la Ciutat i responsable de temes relacionats amb cultures hispàniques a la Institució Milà i Fontanals del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), van encoratjar estudiosos com, per exemple, Aureli Capmany, Joan Amades o Ramon Violant i Simorra, que van fer una obra molt meritòria que, amb el temps, s’ha après a valorar. Publicacions com ara el Costumari català, de Joan Amades; el Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals, d’Aureli Capmany i L’Art Popular a Catalunya, de Ramon Violant i Simorra, en són molt bons exemples.

La mancança més important d’aquells estudiosos era en l’àmbit acadèmic. Fora d’algunes classes impartides a la seu del Museu Etnològic per August Panyella als alumnes de la càtedra de prehistòria, a Barcelona no hi havia una formació universitària regular. Fins l’any 1969, en què Claudi Esteva Fabregat, un exiliat de la Guerra Civil Espanyola que havia estudiat i treballat a Mèxic, s’incorporà a la facultat de Filosofia i Lletres, no s’iniciaren els cursos regulars d’antropologia a la Universitat de Barcelona. Des d’aleshores ja hi ha molts professionals formats, catedràtics de prestigi i professors que imparteixen assignatures seguint els corrents de pensament de l’antropologia. Actualment hi ha cursos dedicats a aquesta disciplina en cinc universitats catalanes i els temes són molt variats.

Avui dia, d’altra banda, hi ha una demanda de treballs d’antropologia relacionats amb conductes de la vida quotidiana, s’hi publiquen nombroses tesis i tesines i, a tot Catalunya, proliferen els museus etnològics. Revistes i publicacions omplen les lleixes de llibreries i biblioteques amb treballs originals i traduccions de textos clàssics. S’ha entrat en una nova era dels estudis d’antropologia.

Els precedents

La curiositat per l’altre i, de vegades, el seu estudi, és tan antiga com l’aparició mateixa dels humans sobre la Terra. La interrogació sobre com és i què fa un grup d’homes i dones més o menys llunyà diferent del propi no té límits. A la Catalunya medieval, com a la resta de territoris cristians de la Península Ibèrica, els contactes pacífics o bèl·lics amb els successius regnes musulmans d’Al-Àndalus ajudaren a incorporar a la cultura pròpia coneixements mèdics més avançats i alguns refinaments en les arts. També conreus i productes importats de terres llunyanes, com ara l’arròs i la canya dolça, i la utilització del sucre a la cuina. De la mateixa manera, l’aventura de les croades portà a l’Europa medieval nombroses menges, teixits, tints i un llarg etcètera de coneixements que, progressivament, s’incorporaren als costums d’aquells homes i dones que aleshores compartien espai en els regnes europeus.

Àrea de la Mediterrània en un fragment de l’Atles català del 1376 atribuït a Cresques Abraham, que mostra l’interès per a conèixer noves terres però també nova gent.

Enciclopèdia Catalana/Arxiu Mas/Bibliothèque Nacional. París

La gran aventura del Renaixement portà un coneixement més gran de la fesomia de la Terra i dels seus habitants. Les millores en l’art de la navegació havien permès, per exemple, que molts mariners portuguesos i castellans partissin a la descoberta de noves terres seguint les costes africanes o aventurantse Atlàntic enllà. Com el mallorquí Jaume Ferrer, que el 1346 va resseguir la costa d’Àfrica fins a la desembocadura del Níger, segons consta a l’Atles Català d’Abraham Cresques (1375). Semblantment, altres mariners de l’Europa atlàntica més septentrional descobriren noves terres mar enllà en la seva recerca d’espais marítims on fos més fàcil la captura de balenes, l’oli de les quals era tan necessari, entre altres coses, per a l’enllumenat dels espais d’habitatge i culte.

El Renaixement representà per a Europa una època de canvi en què va ser decisiu el descobriment d’uns mons nous i el replantejament de les idees medievals. Tal com diuen Bestard i Contreras a Bárbaros, paganos, salvajes y primitivos (1987), els descobridors i conqueridors d’Amèrica eren, d’entrada, homes i dones que buscaven la confirmació de la imatge que, durant l’edat mitjana, s’havia afirmat sobre aquells éssers desconeguts: que eren monstres sense coneixements i sense creences. Es tracta d’aquella cultura medieval que s’havia format a partir de la lectura dels textos com el Gènesi i de les interpretacions que en feien estudiosos més impregnats de fe que de coneixement. Encara més de mig segle després del primer viatge de Colom, per exemple, Johannes Boemus, en el seu Libro de las costumbres de todas las gentes del mundo y de las Indias (1556), argumentava, a partir de la dispersió dels fills de Noè:

«Fue muy presto y antes de tiempo aquel apartamiento de los hijos y los padres como aún no hubiesen gastado de las costumbres y maneras de vivir de sus padres. De aquí procedió a la causa de tantas diversidades y diferencia de costumbres que se siguieron: porque Cam, por la burla que habia hecho a su padre siendo forzado a huir con su mujer e hijos, asentó en aquella parte de Arabia, que por él se llamó después Cananea. El cual, como de su padre ninguna cosa buena hubiesen aprendido, tampoco la enseñó a sus descendientes. De donde sucedió […] algunos dellos cayeron en errores pestíderos y dañosos […] y de tal manera tan bárbara y tan rústicamente vivieron algunos dellos […] que ninguna diferencia casi hubo entre ellos y los animales silvestres. Por el contrario, los hijos y descendientes de Sem y Jafet, siendo de sus padres legítima y honestamente instruidos y enseñados, contentándose con sus términos y tierras medianamente no se derramaron tanto por todas las tierras. De donde procedió, que el conocimineto de la verdad, y el respeto de la religión honra del verdadero Dios, entre una sola gente (es a saber, en los descendientes de Sem) permaneciese encubierto y escondido hasta los tiempos del Mesías prometido.»

En aquest sentit, és molt interessant comparar aquests arguments amb el que deia Colom, més lliure de prejudicis, sobre els habitants del Carib, al Diario de abordo del seu primer viatge:

«Luego que amaneció, vinieron a la playa muchos de esos hombres, todos mancebos […] y todos de buena estatura, gente muy hermosa; los cabellos no crespos, salvo corredios y gruesos, como sedas de caballo, y todos de la frente y cabeza muy ancha, más que otra generación que hasta aquí haya visto; y los otros muy hermosos y muy pequeños; y ellos ninguno prieto (negros), salvo de la color de los canarios, ni se debe esperar otra cosa, pues está [l’illa de Guanbahaní, batejada San Salvador per Colom, a l’arxipèlag de les Bahames] Lesteoueste con la Isla de Hierro en Canarias, son una línea; las piernas muy derechas, todos a una mano, y no barriga, salvo muy bien hecha.»

És en aquest marc que cal situar fra Ramon Pané, barceloní d’origen, que acompanyà Colom en el seu segon viatge. Segons un registre de l’Arxiu Diocesà de Barcelona localitzat per l’historiador Francesc Albardaner, aquest frare de l’orde dels jerònims fou tonsurat el dia 14 de maig de 1448. Va conèixer Colom, segurament en ocasió de la rebuda dels Reis Catòlics al descobridor al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, on molt possiblement residia Ramon Pané, al retorn del seu primer viatge. Un monument al recinte del monestir recorda avui el seu paper pioner com a missioner i etnògraf. En qualsevol cas, el jerònim català va acompanyar Colom en el seu segon viatge, iniciat al setembre del 1493, i va ser el primer europeu a aprendre a parlar una llengua ameríndia. Va recollir els mites i creences dels indis de l’illa Hispaniola (avui Santo Domingo) i va escriure una Relación acerca de las antigüedades de los indios, el primer document que conté una descripció dels costums i la religió d’un poble amerindi. Altres religiosos seguiren aquestes passes i feren treballs sobre les comunitats i els coneixements dels indígenes, que van permetre, en molts casos, avançar en els propis coneixements dels europeus.

Del romanticisme a la Renaixença

El segle XVIII està marcat pel naixement del projecte antropològic explícit que acompanya i vol guiar el segon cicle de grans descobriments, al Pacífic, i a l’interior d’Àfrica i Amèrica. En la formació del pensament d’aquest període cal destacar la influència del filòsof francès Montesquieu (Bordeus, 1689 – París, 1755). La seva obra L’esprit des lois va ser molt reconeguda i llegida.

Tanmateix, la Il·lustració s’interessà poc per la cultura popular del propi país, que els il·lustrats titllaren sovint d’aferrada a la rutina, la ignorància i el fanatisme religiós. La revolució francesa intentà capgirar completament les formes de vida i l’ordre social vigents al seu temps. Més calladament, la revolució industrial sí que transformà, allà on va avançar, les relacions socials i els costums.

El romanticisme va modificar la valoració negativa que feia la Il·lustració de la tradició i la cultura populars. Seguint Löwy i Saire, aquest corrent és una visió del món que abraça tots els camps de la cultura i impregna determinats sectors de les societats industrials des de mitjan segle XVIII fins a avui, si bé amb una presència més palpable en determinats períodes, com ara els anys del pas del segle XVIII al XIX i el primer terç d’aquest, el temps del romanticisme per excel·lència.

El romanticisme representaria, segons aquests autors, una crítica de la modernitat, és a dir, de la civilització capitalista moderna, engendrada per la revolució industrial i la generalització de l’economia de mercat a partir de la segona meitat del segle XVIII, en nom de valors i ideals del passat. Però, això sí, una crítica de la modernitat que no procedeix de cap manera d’un espai intel·lectual aliè, sinó del mateix si de la modernitat, de l’angoixa i el desencís davant d’alguns dels seus fruits, insuportables per a la visió del món dels romàntics. En particular, per al que interessa aquí, la mecanització del món i de la societat, que té com a efecte la destrucció dels lligams orgànics entre humans i natura, però també la desaparició de totes les activitats socials, artesanals i manufactureres pròpies de la societat tradicional, desplaçades l’una rere l’altra pel maquinisme.

El folklore apareix arreu d’Europa de la mà del romanticisme. En la concepció romàntica de la societat i de la història, el poble assumeix el paper protagonista que durant la Il·lustració havien tingut els membres de les elits procedents de l’aristocràcia i d’alguns alts càrrecs de la monarquia. De fet, el romanticisme és el producte d’un moment de canvi a Europa (i també a Catalunya) en què es comencen a trencar unes formes socials i econòmiques relacionades amb les activitats del conreu de la terra i de la ramaderia, com també de les artesanies que hi estan relacionades. I tot per iniciar uns nous sistemes econòmics que trencaven les estructures gremials i molts dels costums lligats a la tradició cristiana, un corpus de cultura popular sòlida i compartida per tots.

La incipient industrialització i la convulsió social que en va resultar van generar a Catalunya un moviment sociocultural que s’ha anomenat Renaixença: el moviment que, d’acord amb el profund canvi estructural iniciat dins la societat catalana a la segona meitat del segle XVIII, reelabora i enforteix la consciència diferencial dels membres d’aquesta societat al llarg de tot el segle XIX i d’una manera progressivament dinàmica. Amb el benentès que aquesta represa de la consciència de la pròpia identitat no afecta solament la llengua i la literatura, sinó tots els fenòmens culturals que es produeixen i s’interrelacionen en el si d’aquest procés.

De fet, la Renaixença no és només un procés de ressorgiment cultural. A la llarga és, sobretot, un projecte polític nacionalista amb el qual s’identifica una part creixent de la societat catalana del segle XIX i el començament del XX. Pi de Cabanyes apunta:

«No és per demés recordar com, més que un concepte estrictament lingüístic i/o literari, el terme Renaixença ha traduït un concepte polític, lligant-se al procés d’elaboració d’una teoria nacionalista que, a partir del “provincialisme” i del “regionalisme” arribà a les formulacions d’Enric Prat de la Riba, el qual a La nacionalitat catalana (1905) utilitzà el seu sinònim Renaixement per designar el període de temptatives que hom volia deixar enrere amb el foment d’una autoestima consistent que trobarà la seva eina cultural en les bases del Noucentisme» (Pi de Cabanyes, 1979).

Monòlit amb un fragment de La Pàtria, de B. Carles Aribau, al Montseny. Es considera que aquest poema, del 1833, inicià el romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la Renaixença.

Enciclopèdia Catalana / Ramon Boladeras

La Renaixença és un primer moment de la recuperació nacional de Catalunya, que tindrà la seva plasmació administrativa i política, gairebé un segle després dels seus orígens, en la Mancomunitat. Creada el 14 d’abril de 1914, en foren presidents Enric Prat de la Riba, del 1914 al 1917, i Josep Puig i Cadafalch, fins que la dictadura de Primo de Rivera el substituí el 1923 per un membre d’Unió Monàrquica, Alfons Sala. La Mancomunitat fou dissolta i liquidada definitivament el 1925. En aquest context de recuperació nacional, la cultura popular, pròpia de la pagesia i de les classes populars artesanes i industrials urbanes, representa, d’alguna manera, per als intel·lectuals de la Renaixença la constatació de la supervivència de Catalunya. Una supervivència una mica feble pel llast de manca d’institució pròpia de govern des del 1714. En canvi, aquest moviment social i cultural rebutjava gairebé completament la cultura popular urbana, en particular la naixent cultura obrera formada en ateneus populars i centres no confessionals. Aquesta cultura, fruit de la nova industrialització, independent de gremis i, moltes vegades, allunyada dels principis d’arrel cristiana dominants en la cultura popular tradicional, de fet no ha estat estudiada i valorada com a tal fins temps ben recents.

Així, els folkloristes giraven els ulls vers la ruralia que es perdia, i ho feien amb un sentit de fer pàtria. Els primers folkloristes eren intel·lectuals compromesos amb el projecte cultural nacional de la Renaixença o bé n’esdevenien a través de l’estudi. La cultura popular se’ls presentava com unes ruïnes d’antiga grandesa cultural conservades per un poble, moltes vegades més imaginat que real, en les quals estaven contingudes –sense que aquell poble en tingués ben bé consciència– les essències de la catalanitat.

El folklore d’aquesta primera època és, doncs, a Catalunya una activitat testimonial enfront, d’una banda, de la incomprensió del centralisme espanyol i, de l’altra, d’una descatalanització de gran part dels intel·lectuals, de vegades molt durament expressada, que consideraven els “dialectes regionals” una rèmora del progrés, talment com ho feien els seus homòlegs espanyols.

Per exemple, Marià Aguiló, figura cabdal de la Renaixença i pioner del folklore català, expressava així les raons que el movien a dedicar-se a aquesta activitat: «Un llibre de cançons catalanes, dictades per gent que no sap de lletra, era el millor memorial de greuges que un poble entoçonit per sentiment i per necessitat a conservar sa llengua materna pogués presentar als fills que la reneguen i a aquells que ens l’han bandejada de nostres escoles» (Aguiló, 1893). Dos intel·lectuals són cabdals en aquest inici de l’estudi del folklore a Catalunya: el mateix Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals.

Manuel Milà i Fontanals

Manuel Milà i Fontanals, en un retrat de la dècada de 1860.

Enciclopèdia Catalana / Galeria de Catalans Il·lustres-Gabriel Serra

Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884) és, de molt, el millor recol·lector de cançons i de poesia popular de Catalunya. De ben jove es va traslladar a Barcelona, on va estudiar filosofia, i a Cervera, on es va llicenciar en dret. Va esdevenir catedràtic de literatura de la Universitat de Barcelona. El seu Romancerillo catalán. Observaciones sobre la poesia popular, con muestras de romances catalanes inéditos, publicat el 1853, és una obra clau per als literats interessats per la cultura popular. Escrita en castellà, l’obra és un assaig de literatura comparada, una simple extensió de les tasques d’investigació de Milà al camp de la literatura popular. Aquest text de Milà comprèn una primera part molt teòrica, en la qual analitza les característiques i el desenvolupament d’aquesta literatura en diverses tradicions culturals (llatina, francesa, provençal, castellana i catalana). En la segona part, aporta un extens recull de cançons populars catalanes.

M. Milà no pot ser assimilat al corrent de la Renaixença ni al seu esperit catalanista. Els seus escrits són molt erudits i aborden l’estudi de la poesia popular des d’una perspectiva estètica i literària. No hi ha cap esforç de contextualitzar etnogràficament els seus reculls. El 1853, M. Milà, per justificar la seva tria, escriu el següent:

«Para que a esta clase [la poesia popular] pertenezca una obra, debe también, además de vulgarizada, ser poesia […] Sepáranse con ésto mil composiciones fútiles por demás que alcanzan valimiento entre el vulgo, pero que no se distinguen en lo esencial de las más rastreras concepciones del habla ordinaria.»

El concepte que té de la poesia popular, i del poble que la genera, és ambivalent. D’una banda, considera aquesta poesia un producte rude, curt de mires, propi d’una classe inferior, amb una dimensió pobra d’idees i de sentiments, i que, de fet, l’home culte no pot mirar sinó amb un cert desdeny. D’altra banda, li reconeix una evocació emotiva, idíl·lica, com de retorn a un estat més primitiu, quasi infantil.

Aquesta posició és molt comuna en el seu temps en els ambients cultes de tot Europa. El poble té una cultura, però no ho sap. És portador inconscient d’aquest bagatge cultural; l’erudit, doncs, té la missió de destriar el que és “pur” del que no ho és. És a dir, l’erudit fa la tria i, moltes vegades, deixa de banda temes i versos que podrien ferir la sensibilitat de la gent benpensant.

Aquesta tasca de M. Milà no fou apreciada en general pel món acadèmic, tot i el reconeixement que obtingué d’alguns intel·lectuals i acadèmics. De fet, no aconseguí una continuïtat de la seva labor en l’ambient universitari. Aquesta incomprensió del món acadèmic envers el folklore català ha estat endèmica i quasi malaltissa fins temps molt recents. De totes maneres, la personalitat acadèmica i intel·lectual de M. Milà fou un factor decisiu en la continuïtat del folklore a Catalunya, si no en el món acadèmic, entre els literats renaixentistes, que sempre tingueren l’obra de M. Milà molt present i la miraren com a punt de referència obligat. El 1882 publicà la seva darrera obra folklòrica: la segona edició del Romancerillo catalán. Canciones tradicionales. Aquesta obra, una reedició de l’anterior, despullada de la seva part teòrica i erudita, ha estat la més popular, la més llegida i la més recordada de les obres de Milà i Fontanals.

Ben segur que una part de les cançons publicades en aquesta edició foren recollides per Jacint Verdaguer en el període del 1863 al 1871, en què va fer de mestre de minyons a Can Tona. Concretament, segons Narcís Garolera (2006), durant aquest període J. Verdaguer envià a Marià Aguiló i a Manuel Milà les cançons següents: La dama d’Aragó, El testament d’Amèlia, En Serrallonga, Lo pobre terrisser i Els segadors (a partir del qual Emili Guanyabens compongué la lletra de l’actual himne de Catalunya).

Després de la mort de M. Milà i Fontanals, l’any 1884, tots els materials que havia recollit sobre literatura popular, com també la resta dels seus papers, passaren a la biblioteca del seu deixeble i amic Marcelino Menéndez y Pelayo, que es conserva a Santander, a la Biblioteca Menéndez y Pelayo.

Marià Aguiló

Bust dedicat a Marià Aguiló a la ciutat de Barcelona.

Enciclopèdia catalana / Gabriel Serra

Una altra figura important d’aquest període que tingué molta influència entre els conreadors catalans del folklore fou Marià Aguiló (Ciutat de Mallorca, 1825 – Barcelona, 1897), arxiver, bibliotecari, lingüista, poeta floralista, estudiós de la literatura popular i, sobretot, un home de la Renaixença. M. Aguiló estudià la literatura popular des d’un dels explícits objectius catalanistes. El 1893 escriví: «Durant la llarga temporada en què el començat renaixement literari de la llengua materna dormia com un infantó malaltís ensopit en el bressol, sense que els pocs que el vetllàvem poguéssim endevinar la vinguda dels Jocs Florals, que havien de transformar per encantament aquell bres en carro triomfal; el deler de veure’l pujar i créixer sanitós em feia esperançar-ne el miracle més aviat de la poesia popular que de l’artística, atesa la fredor amb què entre els literats aquesta fou rebuda en un principi» (M. Aguiló, 1893).

Des de la joventut fins als darrers anys de la seva vida, Aguiló va fer una intensa tasca de recercador de cançons populars, i per això va recórrer tots els territoris de llengua catalana. Fruit d’aquesta activitat fou un recull monumental de cançons, que molt temps després passaren al fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Tot aquest material, ordenat de manera minuciosa per Aguiló, tenia un vessant purament literari, encara ben lluny d’un recull etnogràfic. El 1893 publicà Romancer popular de la terra catalana. Cançons feudals. Després de la seva mort s’editaren dos reculls de materials folklòrics recollits per J. Verdaguer el 1905, Rondalles, i el 1907, Folklore. D’altra banda, Aguiló va dur a terme una feina molt important pel que fa a la llengua i la literatura catalanes. En destaquen el Catálogo de las obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta el presente, publicat el 1860, i el Diccionari Aguiló, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans entre els anys 1914 i 1924. La seva biblioteca, adquirida el 1908 per aquesta institució, va constituir la base inicial de la Biblioteca de Catalunya.

Les següents generacions de folkloristes

Els anys de la segona meitat del segle XIX la influència de M. Milà i Aguiló va fer que alguns estudiosos es dediquessin a aplegar i resseguir versos i cançons populars per Catalunya. Alguns d’aquests estudiosos eren persones benestants i aprofitaven el contacte amb el seu servei o els pagesos que treballaven per a ells per recollir materials “populars”, que més tard publicaven. La qualitat i quantitat del treball fet és molt irregular i difícil d’etiquetar. De fet, la consolidació d’aquesta línia de treball va paral·lela a la dels Jocs Florals, restaurats el 1859, i la implantació interclassista de la Renaixença. Tot i que no foren gaires els autors que aconseguiren publicar, com que ho feren en periòdics i publicacions locals, van tenir una gran influència i predicament.

D’aquests autors, cal destacar Francesc Pelagi Briz i Francesc Maspons i Labrós. I, en un segon nivell, Gaietà Vidal Valenciano, advocat i doctor en filosofia i lletres, professor de la Universitat de Barcelona, que el 1879 publicà Consideraciones sobre la literatura popular catalana, i Terenci Thos i Codina, doctor en dret i escriptor, que el 1866 havia publicat un treball de rondallística titulat Lo llibre de la infantesa. Rondallari català. Altres folkloristes, si bé de generacions més tardanes, són Pau Bertran i Bros, Rossend Serra i Pagès i Valeri Serra i Boldú.

Francesc Pelagi Briz

Francesc Pelagi Briz (Barcelona, 1839-1889) és autor de la segona obra important del folklore d’aquest període publicada en català. Cansons de la terra (1866-77) consta de cinc volums de petit format, fruit de la recerca d’aquest estudiós. Aquest escriptor, editor i fundador de revistes com “Lo Gay Saber” i “La Gramalla” fou proclamat mestre en gai saber el 1869. Entre les seves obres hi ha treballs dirigits als infants com: Lo llibre dels noys. Aplech de rondalles en vers endressat als noys que van a estudi (1871); La panolla (1873), i La Roja (1876), i el 1882 publicà un llibre sobre paremiologia: Endevinallas populars catalanes acompanyadas de variants y confrontaments ab endevinallas francesas, lituanas, vascas, gallegas, italianas, ribagorzanas, provensalas, alamanyas, anglesas, alsacianas, portuguesas, bearnesas, castellanas, y senegalesas, seguidas de un aplech de endevinallas modernas y coleccionadas per Francesch Pelay y Briz.

Francesc Maspons i Labrós

Francesc de Sales Maspons i Labrós (Granollers, 1840 – Bigues, 1901) era doctor en dret i notari en exercici a Barcelona. Primogènit d’una família de Bigues, tenia molts contactes amb la pagesia del Vallès. Afeccionat al folklore, fou un escriptor compromès amb la Renaixença i amb tots els esdeveniments culturals que s’hi relacionen. Presidí els Jocs Florals del 1879 i el Centre Excursionista de Catalunya (CEC), del 1892 al 1896. Com a president d’aquesta entitat afavorí l’estudi del folklore, la qual cosa ja havia fet des del grup de folklore català de l’Associació d’Excursions Catalanes, una de les entitats unificades sota la nova denominació de Centre Excursionista de Catalunya a partir del 1891, que ell havia presidit des del 1883 fins a la unificació. Precisament sota el seu mandat tingué lloc un fet cabdal per a l’estudi del folklore català: l’inici, l’any 1884, de la primera col·lecció folklòrica, la “Biblioteca Popular Folklòrica”, que publicà, el 1885, l’obra de M. Maspons Cuentos populars catalans. Abans, aquest autor havia publicat Lo Rondallayre (1871), Jocs d’infants (1874) i Tradicions del Vallés (1876).

Precisament el mateix any de l’edició d’aquesta última obra, començava a publicar un folklorista novell, Pau Bertran i Bros, que causà una gran sensació entre els intel·lectuals del seu temps.

Pau Bertran i Bros

Nascut i criat en un poble petit al peu de la muntanya de Montserrat, Pau Bertran i Bros (Collbató, 1853 – Esparreguera, 1891) hagué d’abandonar-lo quan encara era ben jove per anar a Barcelona a fer el batxillerat i, posteriorment, ingressà a la universitat per estudiar filosofia i lletres. En aquell moment, en el claustre de la universitat barcelonina hi havia un bon planter de professors: Manuel Milà i Fontanals (principis generals de literatura i literatura espanyola), Gaietà Vidal i Valenciano (geografia), Joaquim Rubió i Ors (història universal) i Antoni Bergnes de les Cases (grec). Quan Pau Bertran hi arribà feia ben poc que el destacat professor de metafísica Xavier Llorens i Barba havia mort. La carrera, la va fer en dues tongades: la primera part durant els cursos del 1871 i el 1872, i la segona, entre els anys 1877 i 1878. Es veu que era molt enyoradís del seu poble i de la muntanya de Montserrat, i que per això desapareixia de les aules una temporada amb certa freqüència. Des dels inicis dels estudis universitaris, sembla que per influència de Marià Aguiló, que era el director de la Biblioteca Universitària, començà a aplegar cançons entre les colles d’olivateres de casa seva, perquè de les vuitanta corrandes que va recollir només dues són de fora de Collbató. El 1885 publicà Cansons i follias inèdites recolllides al peu de Montserrat. També s’interessava per la paremiologia i els refranys.

Un cop llicenciat, exercí la docència a Mataró i publicà poemes que foren lloats als Jocs Florals i en altres certàmens literaris. De totes maneres, la seva trajectòria com a folklorista i etnògraf s’inicià el 1881, quan es casà i s’instal·là a Mas Castell (Esparreguera), on s’ocupava d’administrar les terres del seu sogre. Amb els recursos econòmics ampliats tingué a l’abast l’adquisició de les novetats bibliogràfiques espanyoles i europees que li interessaven, i això li va proporcionar una visió àmplia dels temes i, sobretot, avançar en la metodologia de recollida de dades. Prova d’aquesta actitud és la publicació, el 1887, de La poesía popular búlgara. Noticia crítica ab mostres en llengua catalana per un folklorista Rimayre.

El seu biògraf, J. Franquesa, diu que: «és al Mas Castell que la seva vocació pren una nova volada i es diversifica: abandona el cançoner, s’interessa per l’estudi tant com per la recol·lecció, estén aquesta darrera a tota mena de gèneres, fins i tot als no estrictament verbals (com les supersticions i els jocs) i tendeix a especialitzar-se el primer en el terreny del folklore narratiu». La seva mort, encara jove, va limitar la difusió del seu llegat.

Rossend Serra i Pagès

Per introduir la figura de Serra i Pagès (Barcelona, 1863-1929), Josefina Roma va escriure: «[Serra] representà en el seu temps tota una branca del saber. Ell era el Folklore i no hi va haver esdeveniment de recerca, de manifestació popular que fes referència a Catalunya, on Serra i Pagès no fos present o no ocupés un lloc d’honor. Tothom li reconeixia el mestratge, i les seves teories foren escampades arreu, no sols per les nombroses conferències sinó per la munió de deixebles que va formar, directament o indirecta.» R. Serra fou professor de l’Escola d’Institutrius i altres Carreres de la Dona, on va impartir cursos de folklore, i va trobar entre les seves alumnes importants ajudes per a la recollida de material en aquest camp. També va fer classes de geografia i de comerç.

La seva dedicació al folklore el comprometé a treballar en aquest àmbit en el si del Centre Excursionista de Catalunya. Cal destacar en el seu bagatge l’aportació al coneixement de la llegenda del comte Arnau i el fet que va participar en la planificació de la construcció del Museu de Ripoll.

Aquest autor va constituir una biblioteca de més de 3 800 volums d’obres amb estudis d’autors europeus i americans, que actualment es pot consultar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Valeri Serra i Boldú

Retrat de Valeri Serra i Boldú.

Enciclopèdia Catalana / Montserrat Manent

Advocat de professió, Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875 – Barcelona, 1938) té una obra folklorística considerable en la qual destaquen dos temes principals: els reculls folklòrics de la terra nadiua, és a dir, el pla d’Urgell, i els dedicats als temes religiosos i, en particular, a la Mare de Déu. Dos trets cabdals caracteritzen els seus treballs: d’una banda, el fet de ser un folklorista «de poble» i no de ciutat i, de l’altra, la seva religiositat. J. Roma (1980) diu en el pròleg a l’edició facsímil de l’Arxiu de Tradicions Populars de V. Serra i Boldú que hi ha dos tipus de folkloristes: els qui tot venint de fora, és a dir, de ciutat, recullen allò que senten cantar i veuen ballar “al camp” i aquells que no deixen mai la cultura rural i que, en la seva immersió estudiosa, ens acosten a la cultura d’aquell indret o contrada. Valeri Serra i Boldú és d’aquesta segona casta a l’hora d’arreplegar costums i fets folklòrics.

Una altra característica dels seus treballs és la profunda religiositat que traspuen, com també la seva gran amistat amb el poeta Jacint Verdaguer, amb qui mantingué una abundosa correspondència i de qui va fer la biografia el 1905. A més de les seves publicacions, cal destacar l’empresa de posar en marxa “L’Arxiu de Tradicions Populars”, revista que recollia articles que feien referència a tot l’àmbit de la cultura catalana: Catalunya, València, Mallorca, Rosselló, Sardenya, Andorra i terres aragoneses, tal com diu la capçalera de la publicació. En sortiren set números des del 1928 fins al 1935. La revista es componia de tres seccions: demofilologia (literatura oral), etologia (costums) i pistologia (creences i supersticions). També tenia un apartat dedicat al noticiari de congressos i trobades relacionats amb l’estudi del folklore i, a més, donava notícia de treballs publicats arreu d’Espanya i d’Europa.

Dones folkloristes

En aquest context del final del segle XIX hi ha algunes dones que recullen i publiquen textos folklòrics. N’hi havia que signaven amb pseudònim, com ara Pilar Maspons i Labrós i Agna de Valldaura. D’una generació més tardana cal recordar la figura de Francesca Bonnemaison de Verdaguer. Dues escriptores més, també posteriors, defugen l’esquema clàssic de la recerca folklòrica feta per dones i, per la seva trajectòria intel·lectual i personal, es diferencien profundament de les esmentades fins ara: són Sara Llorens i Palmira Jaquetti. Caldria afegir les deixebles de Rossend Serra i Pagès, que realitzaren activitats de treball de camp i de publicació i difusió de les tradicions catalanes. En el llibre Alguns escrits del professor Rosend Serra y Pagès, coleccionats y publicats a honor del Mestre per les seves dexebles en ocasió del Cinquantenari del seu Professorat (1875-1925), editat a Barcelona l’any 1926, consten seixanta-set noms de dones, entre les quals hi ha Sara Llorens, Joana Vidal, Narcisa Freixas i Maria Patxot.

Pilar Maspons i Labrós

Pilar Maspons i Labrós (Barcelona, 1841-1907) era germana de Francesc de Sales Maspons i esposa de Francesc Pelagi i Briz. Sota el pseudònim de Maria de Bell-lloch, va publicar diversos treballs folklòrics que obtingueren premis en certàmens literaris: Tradicions del Montseny (1881) i Costums i Tradicions del Vallés (1882). També publicà altres escrits de poesia i prosa en diaris i revistes de l’època. Segons Maspons i Anglasell, fill de Francesc de Sales Maspons i nebot de Pilar, els Maspons es plantejaren conjuntament la tasca de recopilar les diverses manifestacions de la literatura popular catalana. Així, Francesc Maspons i Labrós s’ocupà primordialment de les rondalles, els jocs d’infants i les tradicions; Briz, de les cançons i en segon terme de les rondalles i les endevinalles, i Maria de Bell-lloch, de les llegendes i les tradicions.

Agna de Valldaura

Una altra dona molt relacionada amb el moviment de la Renaixença i autora de treballs de folklore fou Agna de Valldaura, pseudònim de Joaquima Santamaria i Ventura (Barcelona, 1854-1930), poetessa que l’any 1877 publicà Tradicions religioses de Catalunya. També va ser col·laboradora de les tasques empreses per Dolors Monserdà per a ajudar les dones treballadores, que, en aquells inicis de la industrialització, patien doble discriminació, com a dones i com a treballadores. Va ser una de les poques dones de la seva època a col·laborar a la revista “La Llumenera de Nova York”.

Francesca Bonnemaison

Francesca Bonnemaison de Verdaguer (Barcelona, 1872-1949), més coneguda per la seva tasca de fundadora i directora d’un centre per a l’educació de les dones, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, publicà reculls de folklore, sobretot de la Catalunya del Nord, a “La Veu de Catalunya”, amb el pseudònim de Franar (de Francesca i Narcís Verdaguer, el seu marit). També va participar en política i a partir del 1932 va dirigir la secció femenina de la Lliga Regionalista.

Sara Llorens

Sara Llorens de Serra (Lobos, Argentina, 1881 – Perpinyà, 1954) era d’una família originària de Pineda de Mar que va tornar al poble natal, vers el 1885, perquè pensaven que allí els fills trobarien unes condicions millors per a formar-se. Estudià magisteri a l’Escola Normal i amplià estudis a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona, on impartia classes Rossend Serra i Pagès. Com moltes de les alumnes de Serra, col·laborà amb el seu mestre i féu treball de camp recollint materials folklòrics. Alumna brillant, mentre exercia de mestra va anar aplegant rondalles i cançons. El 1906 va publicar el llibre Petit aplec d’exemples morals.

A Pineda, on finalment va obtenir una plaça de docent, va conèixer el qui seria més tard el seu marit, Manuel Serra i Moret (Vic, 1884 – Perpinyà, 1963), escriptor i polític català, fundador de la Unió Catalanista, conseller de la Generalitat i president del Parlament de Catalunya a l’exili. Efectivament, les seves idees polítiques van obligar el matrimoni Serra-Llorens a exiliar-se, primer a l’Argentina i després a França, al final de la guerra civil de 1936-39. La vida amb ell també la va portar a participar en projectes més relacionats amb preocupacions socials i polítiques.

Tot i la seva malaltia, seguí treballant en la que seria una obra exemplar: El Cançoner de Pineda, que conté 238 cançons, de les quals 210 presenten la melodia. Aquest cançoner, publicat el 1931, és, segons l’erudit Josep Romeu, un recull dens i estrictament fidel a les fonts folklòriques, sense retoc ni falsejament, que fa testimoniatge d’un estat de la cançó catalana en un punt concret de la geografia, en uns anys precisos. És una obra singular, feta en l’amor, la tenacitat i la pulcritud. A més dels seus escrits de cultura popular, Sara Llorens va publicar molts articles en defensa de la dona i del folklore, i els seus fons es conserven a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

Palmira Jaquetti

Retrat de Palmira Jaquetti i Isant, poetessa i compositora.

Enciclopèdia Catalana

Palmira Jaquetti i Isant (Barcelona, 1895 – Santa Margarida i els Monjos, 1963), filla d’una família obrera, va estudiar magisteri i música. La primera feina de mestra l’exercí a Vilaplana. Allí, entre febrer i juliol del 1921, va fer un petit recull de cançons del mateix poble i també dels termes de l’Alforja i de Botarell. Aquest aplec de cançons, al qual afegí també unes quantes peces del Solsonès, el presentà l’any següent (1922) amb el títol Cançons populars catalanes. Lema: Les velles cançons, dolces i belles, al primer concurs convocat per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a través de l’Orfeó Català. Hi va obtenir un accèssit. De retorn a Barcelona, completà la seva formació, la qual cosa li permeté accedir a l’ensenyament secundari, i col·laborà amb l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona.

A l’empara de l’Obra del Cançoner Popular, entre els anys 1925 i 1934 va fer diverses missions de recerca, sempre en companyia d’un altre col·lector, tal com establien les normes de l’entitat. L’acompanyaven Maria Carbó o Mercè Porta i, durant una temporada, el seu marit, el belga Enric d’Aoust. L’any 1932 guanyà una càtedra de llengua francesa a l’Institut de Calataiud. A partir del 1933 s’instal·là novament a Barcelona i treballà a l’Institut Pi i Margall, que depenia de l’Institut Escola, i, un cop acabada la guerra civil, després de la consegüent depuració, va obtenir plaça a l’Institut Montserrat. A partir del 1934, el seu estat de salut li impedí fer treball de camp, però, tot i aquestes dificultats, no va deixar d’estudiar i treballar en reculls lingüístics i d’escriure poemes i altres textos. L’any 1938 publicà el poemari L’Estel dins la llar, i el 1943, un llibre per a infants, Mis canciones, amb il·lustracions d’Elvira Elías. La qualitat dels seus reculls, palesada per la lectura dels fragments dels diaris de les missions de recerca, permet afirmar que si hagués fet més recerca i hagués pogut aprendre les tècniques d’enquesta, el seus treballs haurien tingut una difusió més àmplia.

La curiositat envers els altres

Els més llunyans

Des dels inicis de les descobertes de nous mons pels europeus i la posterior colonització i aprofitament dels recursos econòmics posats a l’abast dels conqueridors, hi va haver una curiositat pels homes i les dones que vivien en aquells indrets llunyans. Aquesta curiositat va tenir com a conseqüència que molts «salvatges» fossin portats a Europa com a criats de les cases d’aristòcrates i burgesos, que volien un personatge exòtic al seu servei. Al final del segle XIX aquesta curiositat, si es pot anomenar així, es democratitzà, i es dugueren a terme exhibicions de persones d’ètnies diverses en llocs públics. A Espanya, el 1887, per mediació de Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 – Madrid, 1901), ministre d’ultramar al govern de Práxedes Mateo Sagasta, s’organitzà a Madrid una gran exposició sobre els pobles de les Filipines. Aquesta magna exposició al recinte del Parc del Retiro comportava una exhibició d’homes i dones que mostraven com duien a terme diverses activitats pròpies de la seva vida quotidiana: conreu d’arròs, cria d’animals, treball del tèxtil, manufactura del tabac, etc. L’any següent, el motiu fou l’Exposició del 1888, inaugurada el 25 de maig per la reina Maria Cristina en el recinte de l’actual Parc de la Ciutadella de Barcelona. Tot i que no va ser una manifestació tan gran com l’exposició de Madrid, també alguns industrials i fabricants posaren, en els seus estands, persones d’ètnies diferents per a il·lustrar alguns dels treballs exhibits. Per exemple, la Compañía de Tabacos de Filipinas mostrava unes dones de les illes Filipines que cargolaven fulles de tabac per fer puros.

En el mateix marc de l’Exposició del 1888 es van produir diverses manifestacions de folklore coral, que tingueren repercussió en la configuració de les noves expressions culturals catalanes sorgides de la Renaixença. Així, Lluís Millet (fundador de l’Orfeó Català), explica en el seu llibre Centenari de la Renaixença. Els meus records (1933): «Llavors vingué l’Exposició Universal del 88 amb la seva tanda de concursos d’orfeons i bandes. Llavors sentírem pels cors forasters que vingueren, una manera de cantar en conjunt desconeguda per nosaltres. […] Foren una revelació que engendrà en nosaltres un fort desig de crear quelcom de semblant a casa nostra […] tenint per principal instrument un cor model que cantés Clavé d’una manera nova.» Quan, alguns anys més tard, el 1895, la Capella Nacional Russa, dirigida per Dimitri Slavianski d’Agreneff, oferí uns concerts a Barcelona, concretament al Teatre Líric i al Principal, l’Orfeó Català, fins llavors format només per veus masculines, s’amplià, arran d’aquests contactes, i incorporà veus femenines i infantils.

La moda de l’exhibició de persones d’altres ètnies es va estendre i hi hagué empresaris d’espectacles que passejaven per tot Europa aquests humans “exòtics”, de vegades en condicions molt precàries.

A Barcelona, concretament l’any 1897, la premsa va recollir la notícia que un grup d’aixantis (prop de 150 individus) es podien veure en un espai de la ronda de la Universitat pel preu d’una pesseta. Els dijous, “dia de moda”, l’entrada en valia dues. Hi van ser des del 24 de juliol al 21 de novembre d’aquell any. A Barcelona, aquesta mena d’exhibicions es van repetir diverses vegades. A l’agost del 1913, per exemple, es van exhibir un centenar de senegalesos a les atraccions instal·lades al cim de la muntanya del Tibidabo. Per a això es va construir un decorat amb cases, on els senegalesos desenvolupaven activitats quotidianes. Uns anys després, el 1925, en el mateix parc d’atraccions del Tibidabo, s’exhibí una tribu fang de Guinea Equatorial.

Aquestes manifestacions provocaven dues reaccions ben diferents: d’una banda, hi havia científics que eren partidaris d’aprofitar la proximitat d’individus d’altres ètnies per estudiar-ne les característiques físiques i antropomètriques, que els havien de permetre entendre millor l’evolució dels humans sobre la Terra, i, de l’altra, hi havia la posició de l’Església i de les classes conservadores, que consideraven de molt mal gust l’exhibició d’homes i dones mig despullats i en actituds estranyes.

En la premsa de l’època es troben molts articles il·lustrats, amb fotografies i dibuixos, que reflecteixen les polèmiques força enceses entre aquests dos sectors de la societat catalana. La majoria del públic, però, acudia a les exhibicions com si anés al zoològic o a una atracció de fira, que és com, al capdavall, les anunciaven els seus promotors.

Els més propers

Al començament del segle XX, per a l’habitant de la ciutat, el món rural del propi país començava a ser una zona gairebé tan exòtica com les de terres llunyanes. La curiositat per la ruralia ja havia generat molts treballs sobre la cultura immaterial catalana ancestral; en aquell moment, doncs, en què la ruralia catalana, empesa per la industrialització de molts pobles i ciutats, començava a declinar, calia preocupar-se per la seva cultura material. L’any 1917, en els documents del projecte de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929, alguns intel·lectuals havien incorporat una prefiguració del que havia de ser un museu etnogràfic per a Catalunya. Aquell propòsit no va quallar ni aleshores ni després, quan amb la Mancomunitat es va fer un nou intent de bastir un museu a la manera dels que es feien per tot Europa.

En canvi, contemporàniament, Ripoll va ser el primer indret a fer un museu amb materials de la pagesia i de la ramaderia pirinenca, segons contava Antoni Griera en el pròleg a l’obra de Vilarrasa (1975): «A les hores caloroses de la tarda [l’estiu del 1918] es feia tertúlia a l’atri del Monestir amb Don Tomàs Raguer, Antoni Busquets i Punset, Don Rossend Serra i Pagès i Don Salvador Vilarrasa. Vaig suggerirlos que seria interessant crear un museu etnogràfic pirinenc a Ripoll. Havia visitat el Museu etnogràfic de Lucerna durant l’any que havia estudiat a Zuric. Don Tomàs Raguer, entusiasmat per la idea, va crear el magnífic Museu Etnogràfic de Ripoll i el dilectíssim Don Salvador Vilarrasa hi col·laborà decididament. El museu es fundà l’any següent, el 1919, per l’impuls de Tomàs Raguer (Ripoll, 1861-1946), i les seves instal·lacions van ser durant molts anys referència per a altres etnògrafs catalans. No fa gaires anys encara s’hi podia veure el diorama dels pastors i la recreació d’un taller de clavetaire amb figures fetes de cartró, com els del Museon Arlaten de la ciutat provençal d’Arles, que, de ben segur, serviren d’inspiració al conservador del Museu de Ripoll Agustí Casanova (Ripoll, 1892-1955). El Museu d’Arles havia estat fundat per Frederic Mistral amb els diners del premi Nobel amb què havia estat guardonat el 1905.

La primera part del segle XX

Una nova manera d’entendre l’estudi de la cultura popular en totes les seves manifestacions començà a obrir-se pas a la darreria del segle XIX i quallà durant el primer terç del XX amb la presència del positivisme científic. Tres en són els nuclis: el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de Barcelona.

Centre Excursionista de Catalunya

El Centre Excursionista de Catalunya (CEC), fruit de la fusió, el 1891, de les dues entitats excursionistes catalanes més importants de l’època, fou el resultat de diversos intents successius de fer convergir els esforços de diferents grups d’estudiosos de la realitat física i espiritual del país. La primera temptativa data de l’any 1872, amb la fundació de la Societat X, precedent i germen de les futures associacions excursionistes, un grup d’amics, encapçalat per Josep Fiter i Inglès (Barcelona, 1857-1915), que volien estudiar els accidents geogràfics del país amb finalitats estratègiques. De fet, però, no va ser fins el 26 de novembre de 1876 que, al peu del turó de Montgat, es constituí la primera entitat excursionista, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, de la qual Josep Fiter i Inglès va ser també l’impulsor. Dos anys després, el 1878, aquesta associació s’escindí i el mateix J. Fiter fundà l’Associació Catalana d’Excursions, la presidència de la qual ocupà Ramon Arabia i Solanas (Mataró, 1858 – Barcelona, 1902). Després de dotze anys d’activitats paral·leles, totes dues entitats es van unir en el que avui encara es coneix com a Centre Excursionista de Catalunya (CEC), entitat que tingué com a primer president Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 1856 – Barcelona, 1937).

Val a dir que, al marge d’aquesta entitat, en molts pobles i viles també hi havia centres dedicats a l’excursionisme. L’excursionisme inventaria, investiga, reconstrueix i, per tal de fer-ho, acull els mètodes i tècniques més nous. No és estrany que algunes de les iniciatives més progressistes del moment –com la reforma ortogràfica que portà a terme Pompeu Fabra– trobin en l’excursionisme la millor predisposició. L’excursionisme va treure la Renaixença fora dels cenacles literaris. A més, des del 1904, quan es consolida el descans dominical, molta gent pot participar del fenomen de l’excursionisme.

El projecte folklòric de l’excursionisme té notables diferències respecte al dels literats folkloristes de la Renaixença. El més remarcable és que s’esdevé una considerable ampliació del camp temàtic. En efecte, en l’excursionisme no hi ha interessos estrictament literaris. Els excursionistes recullen tota manifestació de folklore, de saber popular, ja es manifesti de manera literària o en un altre ordre.

De totes maneres, tot i aquesta ampliació temàtica, com que mancava una perspectiva antropològica, els folkloristes excursionistes es limitaven a recollir allò que els resultava xocant o, si més no, desfasat de les seves pròpies vides, molt urbanes. El folklore recollit té, doncs, un llast que no podrà abandonar. Des d’aquesta opció, es pren una perspectiva necessàriament historicista sobre la cultura popular, en la mesura que el folklore només s’interessa per aquells trets ja no vigents en les pròpies formes de vida de l’investigador.

De totes maneres, com ho demostren alguns treballs d’investigadors que estigueren relacionats amb el CEC i d’altres centres escampats per tot Catalunya, la influència i el mestratge de molts intel·lectuals vinculats a l’excursionisme els va marcar. El CEC acollia tota mena de conferenciants, universitaris o no, que aportaven als socis els sabers més cultes. La vinculació de Josep Batista i Roca, de Telesforo de Aranzadi, de Tomàs Carreras i Artau, de Pau Vila, etc., amb els centres excursionistes n’és una bona mostra. Actualment el Centre Excursionista de Catalunya, sense abandonar la seva dedicació als temes relacionats amb el territori i la cultura del propi país, dedica més espai als temes esportius i de competició. En tot cas, conserva un llegat molt important de llibres i revistes, un remarcable arxiu fotogràfic i un arxiu sobre l’estudi de la masia catalana, amb fitxes, plànols i fotografies que acosten a una forma d’habitatge que va ser durant molt de temps alhora unitat de producció i de reproducció a la ruralia catalana.

Cels Gomis

Cels Gomis (Reus, 1841 – Barcelona, 1915) fou un personatge singular, proper al món excursionista però sense estarhi vinculat directament. Essent encara un infant, la seva família es traslladà a Madrid i allí va fer estudis d’enginyeria de camins. De fet, no els va acabar, perquè li van oferir feina en la construcció de vies fèrries. El 1862 tornà a Catalunya i treballà en el ferrocarril de Reus a Montblanc fins el 1866. Els anys següents, fins el 1893, ocupà càrrecs de responsabilitat en l’extensió del ferrocarril i altres obres públiques no només a Catalunya, sinó també en altres territoris de l’estat (Andalusia, Aragó, Castella, Extremadura, etc.), cosa que l’obligava a viatjar de manera ininterrompuda.

Precisament aquella intensa activitat itinerant, acompanyada del seu sentit de l’observació, avivat per la seva formació cientificotècnica, va fer que Gomis prengués moltes notes, que després transformà en sòlids treballs etnogràfics, alguns dels quals en el domini específic de la història natural, com Lo llamp y’ls temporals (1894), La lluna segons lo poble (1884; reeditat el 1912), Meteorologia i agricultura populars (1881), Botànica popular (1891), i Zoologia popular catalana (1910).

Gomis també va ser un destacat activista polític i, segons Josep Termes (1965), el 1870 ja era una figura de prestigi molt coneguda en el món obrer. El 1894, el polític i escriptor Valentí Almirall (1841-1904) el cridà per formar part de la junta organitzadora de la Biblioteca Arús i, juntament amb Eudald Canivell (Barcelona, 1858-1928), n’elaborà el catàleg.

El 1912 treballava en l’edició de La bruixa catalana, obra que ja no veuria publicada, i que romangué inèdita fins a l’aparició, l’any 1987, a l’editorial Alta Fulla, d’una edició crítica. Gomis fou un intel·lectual que conreà molts vessants de la cultura: poesia, articles periodístics, articles d’excursionisme i obres didàctiques, entre les quals caldria destacar Rudimentos de agricultura, publicada el 1900. Llorenç Prats diu que «Gomis revolucionava la pràctica del folklore a Catalunya: per una banda, pel fet de decidir-se a abordar, sense embuts, un camp que fins aleshores havia estat pràcticament tabú per als folkloristes catalans: el de les creences i les supersticions populars (com també la seva vinculació amb el catolicisme); per una altra banda, pel fet d’apartar-se definitivament de les col·leccions romàntiques i dels gèneres tradicionals de la literatura popular (que fins aleshores havien dominat d’una manera gairebé absoluta la pràctica del folklore a Catalunya) per tal d’elaborar monografies temàtiques sobre aquells fenòmens que, per la seva influència real o pretesa en la vida rural, havien generat més preocupacions en el camp de la cultura tradicional.»

L’Institut d’Estudis Catalans

Escut de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), 1911.

Enciclopèdia Catalana / Ramon Boladeras

La creació a la ciutat comtal, al juny del 1907, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) per un acord de la Diputació de Barcelona, impulsat pel seu president Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), fou un dels primers fruits del triomf electoral de la Solidaritat Catalana uns quants mesos abans, com també de l’impuls del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat el 1906. Prat de la Riba pretenia amb aquesta iniciativa crear un motor de desenvolupament cultural que assegurés el redreçament i la modernització cultural del país.

Des dels inicis, a diferència del caràcter honorífic de les institucions acadèmiques existents a Catalunya i del caràcter docent de la universitat, l’Institut té vocació de centre de creació de coneixement i d’organització de la recerca, i per això impulsà totes les branques del saber. De bon començament les relacionades amb la història i l’arqueologia, i posteriorment, a partir del 1911, amb la creació de les seccions historicoarqueològica, filològica i de ciències, totes les altres, amb particular atenció a les relacionades amb la llengua, però sense descuidar les ciències naturals, les socials i, fins i tot, la filosofia.

Al llarg de cent anys de vida, l’IEC ha desenvolupat tasques relacionades amb la defensa del patrimoni; l’estudi i la salvaguarda de la llengua; l’estímul i el suport a la recerca, i a més ha vertebrat la comunitat científica i ha divulgat el coneixement i la recerca tant de fora endins de l’àmbit de la cultura catalana com de dins enfora. Malauradament aquesta tasca no s’ha fet gaire evident al carrer a causa de la seva clandestinitat en dues etapes molt dures per a les institucions catalanes: la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), en què l’Institut d’Estudis Catalans va ser privat de tota subvenció i reconeixement oficial, i la més llarga, la dictadura de Francisco Franco, que el 1939 va foragitar l’entitat de la seva seu, en confiscà els béns i en transferí els serveis a la Diputació de Barcelona.

Si bé l’estudi de la cultura popular i el de l’antropologia no han format part explícitament dels objectius de recerca de l’IEC, sí que es pot destacar el paper de diversos estudiosos vinculats a aquesta institució que directament i indirectament han influït, des de la seva perspectiva, en l’estudi del folklore i la cultura popular catalans. Es tracta principalment de Pere Bosch i Gimpera, en el camp de la recerca arqueològica, i d’Antoni M. Alcover, Antoni Griera i Joan Coromines, en l’àmbit de la llengua.

L’arqueologia com a mètode i la seva influència en l’etnologia

En el conjunt de projectes engegats per la Diputació de Barcelona (i, a partir del 1920, per la Mancomunitat de Catalunya) entre els anys 1906 i 1923, hi ha la posada en marxa de les excavacions arqueològiques de la ciutat grega i romana d’Empúries.

Inicialment les excavacions foren una iniciativa de l’arquitecte, arqueòleg, historiador de l’art i polític Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1957). La Junta de Museus de Barcelona n’inicià els treballs el 1908, sota la direcció de Puig, que delegà en Emili Gandia. La descoberta de l’estàtua d’Asclepi, el déu de la medicina, l’octubre del 1909, marcà una línia de recerca i descobriments que quallà en el que més tard s’anomenà Escola Catalana d’Arqueologia. En aquest camp cal destacar dos noms: Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot i Garcia.

Pere Bosch i Gimpera

Pere Bosch i Gimpera, al centre, amb altres investigadors. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans fou un dels fundadors d’algunes de les grans organitzacions de les seves especialitats, com ara els congressos internacionals de ciències antropològiques i etnològiques.

Enciclopèdia Catalana

Arqueòleg i prehistoriador, Pere Bosch i Gimpera (Barcelona, 1891 – Mèxic, 1974) fou un reconegut intel·lectual i un català universal. Inicià estudis de dret, però es decantà per les lletres i s’especialitzà en filologia clàssica, especialment grega. Aconseguí una beca per a estudiar a Alemanya amb Eduard Meyer i Ulrich von Wilamovitz-Möllendorf, que el dirigí cap a la prehistòria, disciplina en què es formà amb Hubert Schmidt i Gustav Kossinna. Al seu retorn a Barcelona, ja com a prehistoriador, començà a impartir classes als Estudis Universitaris Catalans (1915) i va ser nomenat director del servei d’excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any següent (1916) guanyà la càtedra d’història antiga i medieval a la Universitat de Barcelona.

Des del Servei d’Excavacions de l’IEC es feren campanyes d’excavació al Matarranya, on el mateix Bosch inicià, juntament amb Josep Colomines i amb la col·laboració de l’estudiós local Joan Cabré, els treballs en el poblat de Sant Antoni de Calaceit. Les excavacions en els poblats de la primera edat del ferro i de cultura ibèrica de la zona constituïren amb el temps el principal llegat d’aquest servei, que es realitzà ininterrompudament fins l’any 1923.

El Museu del Parc de la Ciutadella, on s’intentava fer una exposició coherent del patrimoni arqueològic i artístic català, havia de ser el destí de les troballes, però l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera ho va impedir. De fet, des de la dècada de 1910 es veia la necessitat de construir uns espais per a una nova museografia, tal com es feia a Europa. Aquest anhel no es va veure acomplert fins al període de la República, el 1934, quan s’inauguraren les noves seus del Museu d’Art de Catalunya, al Palau Nacional de Montjuïc, i del Museu d’Arqueologia, també a Montjuïc, a l’edifici que havia estat Pavelló de les Arts Gràfiques durant l’exposició del 1929. Allí també, per un període curt, es guardaren algunes de les col·leccions de joguines i altres objectes recollits per Rossend Serra i Pagès i Joan Amades i Gelats.

La implicació social de P. Bosch i Gimpera el féu treballar en totes les terres de cultura catalana (País Valencià, la Franja, Mallorca), amb col·laboradors com Josep Colomines, Agustí Duran i Sanpere, Lluís Pericot, o Josep de C. Serra i Ràfols a les excavacions a Mallorca i a Catalunya, i de Maties Pallarès, Joan Cabré i Llorenç Pérez Temprado a les excavacions al Matarranya.

P. Bosch i Gimpera fou, el 1923, un dels impulsors de l’Associació d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria, de la qual es parlarà més endavant. També va fer una gran tasca a la Universitat Autònoma (1933-39), amb el parèntesi d’octubre del 1934 a febrer del 1936, en què va romandre empresonat. Primer, com a degà de la facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona impulsà l’estatut d’autonomia universitària i participà en les negociacions perquè fos aprovat i aplicat; després, a partir del 1933, com a rector, va fer un gran esforç d’organització i treballà intensament per a potenciar la recerca i millorar la docència.

Militant d’Acció Catalana, Bosch va acceptar la proposta del president Companys d’incorporar-se al Govern de la Generalitat com a conseller de Justícia després dels fets de maig del 1937. Tant per aquest càrrec com pel de rector de la Universitat Autònoma no li quedà altra alternativa, al gener del 1939, que emprendre el camí de l’exili, del qual ja no va tornar. Aquell gener del 1939 s’acomiadà del seu amic Lluís Pericot i inicià un exili a França, el Regne Unit i, a partir del 1940, després de recórrer diversos indrets de l’Amèrica del Sud, Mèxic, on s’instal·là com a professor de la Universidad Nacional Autónoma de Mexico (UNAM), en dos períodes, del 1942 al 1948 i del 1952 fins a la seva jubilació. Del 1948 al 1952 va desenvolupar funcions directives en algunes organitzacions internacionals, com el CIPSH (Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes), destinades a promoure els contactes entre investigadors en ciències socials, en intentar que prehistoriadors i antropòlegs compartissin punts de vista i intercanviessin experiències.

Lluís Pericot

Els Pericot eren originaris de Torroella de Montgrí, on havien desenvolupat els oficis de ferrer i d’ebenista. L’avi Joan, que havia estudiat a Barcelona ciències fisicoquímiques, va exercir com a capità farmacèutic a Cuba. De retorn a la Península, s’havia instal·lat primer a Girona i després a Barcelona.

Lluís Pericot. Les troballes del Parpalló (Gandia) i altres coves el dugueren a especialitzar-se en el paleolític superior, tema sobre el qual publicà treballs que li donaren un gran prestigi. Fou nomenat cap de l’Escola d’Arqueologia de Barcelona.

Enciclopèdia Catalana / M. Abadal

Lluís Pericot i Garcia (Girona, 1899 – Barcelona, 1978), de jove afeccionat a les ciències naturals i a la història, finalment s'havia decantat per la història i, en conèixer i tenir de professor Pere Bosch i Gimpera, va triar la prehistòria. Més que alumne i mestre, Pericot i Bosch i Gimpera foren sempre amics i còmplices en l’establiment dels estudis de prehistòria i en les excavacions arreu de Catalunya, Aragó i el País Valencià. El 1927, després d’una breu estada a la Universitat de Santiago de Compostel·la, es traslladà a València, on féu una gran carrera, fins que el 1933 P. Bosch el reclamà per a la càtedra de Barcelona.

Al final de la Guerra Civil Espanyola, tot i que Bosch i Gimpera insistí perquè s’exiliés amb ell, Pericot es va refugiar a la seva estimada Torroella de Montgrí i, quan els ànims es van calmar, va tornar a Barcelona per seguir exercint com a professor a la universitat.

Com molts altres professors, va haver de passar pels interrogatoris i les depuracions per a poder continuar impartint classes, però se’n sortí prou bé. La tasca docent de Lluís Pericot es desenvolupava al costat del nou catedràtic de prehistòria i director del Museu Arqueològic, Martín Almagro Basch. Quan Almagro deixà la càtedra de Barcelona, Ll. Pericot la va ocupar, des del 1954 fins a la seva jubilació el 1969.

Ll. Pericot també va tenir un paper en el Ministerio de Educación Nacional, l’Acadèmia de la Història i el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, organisme del qual ocupà la vicepresidència. Des d’allí, per exemple, s’impulsaven, entre d’altres, els estudis pirinencs. La seva biblioteca científica es conserva al Museu Etnològic de Barcelona i l’arxiu personal, a la Biblioteca de Catalunya.

La llengua, l’estudi i la difusió

Enric Prat de la Riba deia l’any 1906, en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana:

«La llengua és la mateixa nacionalitat, deien els patriotes húngars a mitjans del segle passat […]. La llengua és la nacionalitat, han repetit tots els pobles renaixents. […] No hi ha rès comparable a-n’aquesta unitat anímica determinada per la comunitat de l’idioma […]. Essent, donchs, el vincle de la comunitat de llengua tan poderós qu’associa y cohesiona estretament els compresos dins seu, y separa els demés fins al punt de ferlos estrangers» (Prat de la Riba, 1908).

Tot i aquesta primera declaració essencialista, els estudiosos catalans de la llengua seguiren rigurosament les línies de recerca més progressistes en aquell moment i la seva influència fou gran, ja que esperonà molts estudiosos i erudits d’arreu de Catalunya a recollir topònims, modismes i altres formes de les parles de les terres catalanes.

Antoni M. Alcover

Antoni M. Alcover i Sureda (Manacor, 1862 – Palma, 1932) cursà estudis eclesiàstics al seminari de Palma. Com a sacerdot, a partir del 1886 va exercir de professor del seminari de Palma, de canonge i de vicari general (1898-1916). Des de ben jove s’interessà per la llengua i la cultura popular. El 1880 publicà la primera de les seves Rondaies mallorquines. Aquest treball de recopilació de rondalles i costums no l’abandonà fins a la seva mort: l’Aplec de rondaies mallorquines consta, en l’edició definitiva, de vint-i-quatre volums, amb 427 narracions –no totes folklòriques– que ocupen 3 412 pàgines.

Al costat d’aquest treball hi ha la gran tasca d’elaboració d’un diccionari de la llengua catalana. El 1906 va organitzar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que el va posar en contacte amb els principals estudiosos de les llengües romàniques, com ara Bernhard Schädel, que el va convèncer que aprengués alemany i viatgés per Europa per practicar les llengües. Alcover publicà el Boletí del Diccionari de la Llengua Catalana i inicià l’edició dels deu volums del Diccionari Català-Valencià-Balear. Aquest diccionari, en la redacció i continuació del qual intervingué també Francesc de B. Moll, és, a més d’una obra lexicogràfica i de dialectologia important, un treball d’etnografia remarcable. En moltes de les paraules descrites hi ha un complement amb refranyer i, en d’altres, dibuixos que expliquen les parts, per exemple, d’una arada o una altra eina, amb la descripció dels usos i funcions.

El 1911 va ocupar la presidència de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, però desavinences amb altres lingüistes, sobretot amb Pompeu Fabra, el feren deixar el càrrec. De fet, la carrera d’Alcover és solitària, només acompanyada, a partir d’un moment determinat, per Moll. Actualment, els quaderns en què A.M. Alcover copiava a mà les rondalles es conserven a l’Arxiu de Palma. En aquest arxiu hi ha també l’abundosa correspondència que mantingué amb molts lingüistes europeus. Per exemple, pel que fa a l’escola alemanya Wörter und Sachen (‘Paraules i coses’), hi ha correspondència amb Fritz Krüger, que s’esmentarà més endavant amb relació al seu mestratge en la recollida d’objectes per al Museo de Industrias y Artes Populares del Poble Espanyol de Barcelona.

Antoni Griera

Antoni Griera i Gaja (Sant Bartomeu del Grau, 1887 – Castellar del Vallès, 1973) era eclesiàstic. Després de la seva preparació religiosa, el 1908 va aconseguir una beca de la Diputació de Barcelona, que li va permetre formar-se en filologia romànica en les universitats de Halle an Saale, Zuric i París, on va conèixer especialistes com: Bernhard Schädel (1878-1926), Hugo Schuchardt (1842-1927), Fritz Krüger (1889-1974), Jakob Jud (1882-1952) i Louis Gauchat (1866-1942), amb qui va col·laborar en el Glossaire des Patois de la Suisse Romande. També és molt important el seu contacte amb Jules Gilliéron (1854-1926), un científic molt rellevant pel que fa als coneixements de la geografia lingüística i en la confecció de l’Atlas Lingüistique de la France. De Gilliéron va aprendre a fer atles lingüístics i de Gauchat a preparar qüestionaris per a la seva redacció i interpretació posteriors. La seva tesi doctoral, La frontera catalano-aragonesa, presentada en català a la Universitat de Zuric el 1911, va ser un primer fruit d’aquells cursos. També va entrar en contacte amb el moviment Wörter und Sachen, la relació entre cultura i llengua, que tanta importància va tenir, més tard, en la recollida de dades de la cultura material empresa a Catalunya.

Des del 1913 s’incorporà a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, des d’on impulsà el “Butlletí de Dialectologia Catalana”. També des de la Secció Filològica de l’IEC emprengué la publicació de l’Atlas lingüístic de Catalunya i aplegà tot tipus de materials dialectals, que després aprofità per al Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular. Tot i la seva ruptura amb l’Institut, el 1932, va desenvolupar fins a la guerra civil de 1936-39 una gran tasca amb relació a la llengua.

És molt interessant la seva preocupació pels aspectes ja esmentats de les relacions entre cultura material i costums. De fet, en el discurs llegit a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, l’any 1941, deia: «El instrumento más útil para investigar y conocer la vida espiritual y la tradición popular de un país es, sin duda alguna, un tesoro de la lengua que contenga todo el léxico dialectal y literario de un dominio lingüístico, su refranero popular, la leyenda y la frase hecha, la tradición religiosa y la mitológica. Y un tal diccionario es el pueblo quien lo crea y quien lo escribe; es el manual de la Historia de la Cultura de un país.» En aquesta línia de recerca cal situar, per exemple, el volum Els ormeigs de pescar. Els noms dels peixos, publicat el 1968.

Joan coromines

Joan Coromines i Vigneux (Barcelona, 1905 – Pineda de Mar, 1997) fou un lingüista de reconeguda vàlua. El seu coneixement del català, el castellà i l’occità, com també de la romanística, la lingüística indoeuropea i l’aràbiga, li va permetre erigir-se en un dels principals estudiosos de la lingüística romànica, reconegut a tot el món. Estudià a la facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, als Estudis Universitaris Catalans i a la Fundació Bernat Metge. Va completar la seva formació a Montpeller (1927), amb Maurice Grammont (1866-1946) i Georges Millardet (1876-1953); a Madrid (1928), amb Ramón Menéndez Pidal (1869-1968) i Américo Castro (1885-1972); a Zuric (1929), amb Louis Gauchat, Arnold Steiger (1896-1963) i Jakob Jud, i a París (1930), amb Oscar Bloch (1877-1937), Mario Roques (1875-1961) i Antoine Meillet (1866-1936). Es doctorà a Madrid amb un treball titulat Vocabulario aranés (1931). De fet, els primers anys de recerca i estudi va dur a terme molts recorreguts i enquestes, naturalment per la Vall d’Aran però també per les valls de Cardós i Vallferrera, acompanyat de gent d’aquelles comarques. Concretament per Joan Lluís (Enviny, Pallars Sobirà, 1912 – Barcelona, 1999) el qual, d’una manera molt planera, descriu a El meu Pallars (1967) com, per tal que el professor Coromines pogués fer l’enquesta toponomàstica al poble de Caregue, va haver de convèncer un ramader, el Manel, que no anés a segar l’herba de seguida per tal que el poguessin entrevistar aquell mateix dia.

Pompeu Fabra introduí Joan Coromines, el 1930, a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. També fou professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona fins que s’exilià el 1939. S’establí de primer a París, després a l’Argentina, on exercí la docència a la Universitat de Cuyo, a Mendoza, fins el 1948, data en què va obtenir una plaça de professor a la Universitat de Chicago, on romangué fins a la seva jubilació. Tot i la distància, sempre va estar vinculat a Catalunya i a l’IEC. Els últims anys els va viure a Pineda de Mar, treballant en les seves obres.

L’arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya

Al principi del segle XX, i sobretot a les àrees rurals, els traginers encara actuaven com a portadors de notícies. La fotografia pertany al fons de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, i la va fer el mateix Tomàs Carreras i Artau.

Enciclopèdia Catalana/Consejo Superior de Investigaciones Científicas/Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya-Tomàs Carreras i Artau

Un primer intent, reeixit només a mitges, d’incorporar els estudis sobre els costums a la universitat i donar-los estatut científic va cristal·litzar el 1917 sota el guiatge de Tomàs Carreras i Artau, catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona, i d’un alumne seu, Josep M. Batista i Roca. T. Carreras havia fundat el 1913, en el si de la seva càtedra, l’Arxiu de Psicologia i Ètica Hispanes. En el programa d’aquest arxiu es proposava ja l’estudi d’alguns temes que queien de ple dins del camp generalment reconegut propi del folklore, com ara l’aforística, les comparances populars, els goigs, etc. La importància que anaren adquirint aquests aspectes es materialitzà dos anys després amb la fundació de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (AEFC), el 1915.

L’Arxiu, nascut des de la universitat, volia abordar aquests estudis de manera rigorosa i sistemàtica des d’una perspectiva nova, diferent de la que havia estat predominant durant la Renaixença; volia abordar-los des d’una perspectiva positivista allunyada, tant com fos possible, de l’essencialisme anterior. El mateix T. Carreras explica així la gènesi i missió del nou Arxiu:

«L’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya […] ha nascut com a desenvolupament concret i més especialitzat dels treballs de l’Arxiu de Psicologia i Ètica Hispanes establert a la nostra càtedra d’Ètica (facultat de Filosofia i Lletres) de la Universitat de Barcelona. Una elemental exigència de la divisió del treball amb l’objecte d’obtenir un major rendiment científic d’una banda, i de l’altra, la intel·ligent i entusiasta aportada pel distingit alumne de les facultats de Dret i Filosofia i Lletres, D. Josep M. Batista i Roca, han decidit al professor que subscriu a llançar-se, no sense alguna vacil·lació, a aquesta nova empresa. La missió del nou Arxiu consistirà essencialment a recercar, recollir i sistematitzar aquelles manifestacions espontànies i populars o històriques, reveladores de la psicologia moral del poble català en ses relacions amb els altres pobles ibèrics» (“Estudis i Materials”, I, 1917).

Es pot apreciar també com apunta una certa vocació comparatista; els impulsors de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya no volien tan sols estudiar la pròpia societat, sinó que ho volien fer en relació amb altres societats. Així ho acaben de reblar en aquell primer número de la revista “Estudis i Materials”, de l’any 1917:

“[…] en son primer període, que podríem anomenar sentimental, el conreu del Folklore a Catalunya fou abans que tot un estimulant de caliu patriòtic. Temperaments investigadors de primera força es llançaren a les recerques folklòriques, més amb l’esperit abrandat de poetes enamorats de la terra que armats amb la disciplina severa del sistematitzador […]. Per a nosaltres el Folklore és objecte adequat de ciència: veritable substràtum de raça, constitueix un factor indispensable per a l’estudi de la psicologia comparada del poble català en ses relacions amb els demés pobles hispans i amb el procés general de la civilització i la cultura. Comença doncs, a dibuixar-se un segon període, que es podria anomenar científic, del folklore català, l’encarnació del qual hauria d’ésser la formació d’una veritable escola psicoetnogràfica catalana.»

L’Arxiu recull, en el seu programari, que, a més de treballar els camps de la cultura popular com s’havia fet fins aleshores, també cal abastar aquelles manifestacions sorgides de les formes econòmiques i socials:

«[…] dintre d’aquest pla de treball, res, per aparentment insignificant que es presenti, no pot deixar d’interessar a l’investigador: el curt i sentenciós adagi, la llegenda brodada per una munió de generacions, la nova inflexió del llenguatge denunciadora d’un nou sentiment general, fins a les més altes i originals creacions consuetudinàries d’ordre estètic, moral, jurídic i econòmic.»

Tot i aquesta actitud davant de l’estudi dels costums, no menystenen els treballs realitzats fins a aquell moment. És il·lustratiu el text que segueix, publicat a la mateixa revista:

«No es tracta d’anul·lar o absorbir els esforços individuals o col·lectius dels nostres folkloristes, ans al contrari, l’existència i vigorització llur és condició necessària per a la nostra actuació. Aspirem solament a imprimir unitat, cohesió i disciplina a aquelles iniciatives isolades i a procurar per tots els mitjans que les recerques disperses, deixant en tot cas d’ésser objecte de pur entreteniment, esdevinguin materials útils de ciència.»

La fundació de l’Arxiu va ser entesa pels folkloristes com una manera de donar carta de seriositat a les recerques que emprenien. La universitat, d’alguna manera, donava raó a les hores de treball solitari de molts d’ells. De totes maneres, durant els pocs anys que aquesta entitat es va mantenir en funcionament –del 1915 al 1923–, no va permetre que hi hagués una penetració real del seu ideari en el col·lectiu dels folkloristes actius, llevat d’una minoria.

Per orientar la recerca, l’Arxiu va elaborar i difondre fins a vint-i-dos qüestionaris sobre temes monogràfics, cadascun dels quals encarregat a un col·laborador especialitzat en el tema. D’aquesta manera integrà en el seu ideari i acció alguns dels folkloristes més competents, i incorporà al seu àmbit de recerca la majoria de temes propis del folklore des de la nova perspectiva de l’Arxiu. Els temes i els especialistes foren els següents:

• 1. Corpus paremiològic, per Sebastià Farnés.
• 2. Folklore dels fenòmens atmosfèrics, per Josep M. Batista i Roca.
• 3. Naixement (primer sobre “Les jornades de la vida”), per Telesforo de Aranzadi, Tomàs Carreras i Artau i Josep M. Batista i Roca.
• 4. Costums i tractes més usuals referents al bestiar (primer sobre “Ètica i dret consuetudinari i economia popular de Catalunya”), per Daniel Danès i Joaquim Carreras i Artau.
• 5. La cançó popular catalana (primer de la sèrie sobre aquest tema), per Robert Gerhard.
• 6. Trets característics i sancions populars: motius, “alias”, malnoms, penjaments, vituperis, etc. (primer sobre “Qualitats mentals del poble català”), per Tomàs Carreras i Artau.
• 7. Comparances populars (segon de la sèrie anterior), per Tomàs Carreras i Artau.
• 8. Infància, adolescència i joventut (segon sobre “Les jornades de la vida”), per Telesforo de Aranzadi, Tomàs Carreras i Artau i Josep M. Batista i Roca.
• 9. Costums i tractes més usuals referents a la pesca marítima (segon sobre “Ètica i dret consuetudinari i economia popular de Catalunya”), per Rafael Closas i Cendra.
• 10. Les festes de l’any i la litúrgia popular (primer sobre “Religiositat i tradicions de Catalunya”), per Antoni Griera.
• 11. El mite i la llegenda a Catalunya. Temes generals (primer de la sèrie), per Pere Bohigues i Balaguer.
• 12. Matrimoni (tercer sobre “Les jornades de la vida”), per Telesforo de Aranzadi, Tomàs Carreras i Artau i Josep M. Batista i Roca.
• 13. Exposició gràfica d’etnografia de Catalunya. Bases (primer referent al Museu Etnogràfic de Catalunya).
• 14. La família (quart sobre “Les jornades de la vida”), per Telesforo de Aranzadi, Tomàs Carreras i Artau i Josep M. Batista i Roca.
• 15. Comarques i altres divisions del territori (primer sobre “Geografia humana de Catalunya, València i Balears, principalment en l’aspecte etnogràfic”), per Josep M. Casacuberta.
• 16. El cap I (primer sobre “Anatomia i medecina populars”), per Mn. Frederic Vidal i Pujol.
• 17. Les provisions (primer sobre “El menjar i el beure tradicionals”), per Tomàs Carreras i Artau.
• 18. Els àpats (segon i darrer sobre “El menjar i el beure tradicionals”), per Tomàs Carreras i Artau.
• 19. El cap II –acabament– (segon sobre “Anatomia i medecina populars”), per Mn. Frederic Vidal i Pujol.
• 20. El cos (tercer sobre “Anatomia i medecina populars”), per Mn. Frederic Vidal i Pujol.
• 21. Les extremitats, la sang, els nervis, la pell (quart sobre “Anatomia i medecina populars”), per Mn. Frederic Vidal i Pujol.
• 22. Éssers malèfics i benèfics. Farmàcia popular i medicina popular animal (cinquè i darrer sobre “Anatomia i medecina populars”), per Mn. Frederic Vidal i Pujol.

A més d’aquests qüestionaris i en aquest mateix sentit de servir d’orientació tècnica i metodològica per a les recerques, Josep M. Batista i Roca publicà, en el si de l’Arxiu, un molt interessant Manual per a recerques d’etnografia de Catalunya. El Manual està constituït de fet per un seguit de qüestionaris i instruccions per a orientar la recerca i l’ordenació de materials i informacions etnogràfics. El text està basat –com el mateix Batista reconeixia– en l’apèndix B del Handbook of Folklore de Ch.S. Burne, editat el 1914 per la Folklore Society de Londres, i en les Notes and Queries on Anthropology, publicades el 1912 per la British Association for the Advancement of Science. El qüestionari general està distribuït en vint-i-dos apartats que recullen els aspectes següents:

• 1. El cel i la terra.
• 2. Les plantes.
• 3. Els animals.
• 4. L’home.
• 5. L’habitació i la vida domèstica.
• 6. La vila.
• 7. L’ànima i l’altra vida.
• 8. Éssers fantàstics.
• 9. Religiositat popular.
• 10. Averanys i endevinació.
• 11. La màgia.
• 12. Mals i llur cura.
• 13. La vida social i econòmica.
• 14. Les jornades de la vida: naixement, infància, adolescència, joventut, el matrimoni i la mort.
• 15. Ocupacions i tecnologia popular.
• 16. Festes i diades.
• 17. Narracions.
• 18. Jocs, deports, danses i representacions.
• 19. La cançó popular.
• 20. Adagis i comparances.
• 21. Endevinalles.
• 22. Formuletes i particularitats idiomàtiques.

Acompanyen el qüestionari general dues petites seccions amb orientacions molt precises per a la recollida i el fitxatge de materials gràfics i impresos (fotografies, literatura, imatgeria popular, periòdics i publicacions locals), i objectes de cultura material. A més, conté un plànol amb la indicació de la frontera lingüística del català i, per tant, de l’espai on s’han de fer aquestes enquestes.

Val la pena remarcar l’interès expressat al Manual per les imatges fotogràfiques, que s’avança en deu anys a Margaret Mead (1901-1978) i Georges Bateson (1904-1980), considerats precursors del que ara s’anomena antropologia visual arran dels seus treballs a Bali, on anaren fent fotografies que mostraven les actituds i els fets del comportament humà en grup en aquella illa.

També cal destacar, en aquest Manual, la secció antropològica (d’antropologia física), inspirada per T. de Aranzadi, i, és clar, la secció de “Psicologia del poble català”, escrita per Tomàs Carreras.

Són molt interessants els apèndixs que figuren al final, que contenen exemples de fitxes, etiquetes, transcripcions i fotografies. Aquests materials, repetidament copiats i, de vegades, retocats, s’han fet servir durant molts anys en diferents museus i altres entitats de Catalunya.

La preocupació per la cultura material i per la formació d’un Museu d’Etnografia per a Catalunya és també un dels eixos del plantejament teòric de l’Arxiu. En aquest tema, el paper de Telesforo de Aranzadi, molt amic de Luis de Hoyos Saínz (Madrid, 1868-1951), artífex del Museo del Pueblo Español de Madrid, és important. En una conferència al Centre Excursionista de Catalunya, T. de Aranzadi va exposar el 1917 com hauria de ser el Museu d’Etnografia per a Catalunya. T. Carreras, en el segon volum d’“Estudis i Materials” (1917), afegeix al text d’Aranzadi alguns aspectes que es volen remarcar aquí:

«Guardem-nos però de no empetitir el marc del projectat museu Folklòric i Etnogràfic Català concebint aquest com una atracció purament casolana, com una col·lecció més o menys nodrida de curiositats locals. Jo entenc que el futur Museu ha d’ésser el veritable Museu Hispà-Mediterrani, en perfecta correspondència amb les organitzacions etnogràfiques de Lisboa, que bé podrien titular-ne el Museu Hispà-Atlàntic, l’expressió plàstica del nostre imperialisme mediterrani, confirmació i complement alhora de les narracions d’en Desclot i Muntaner i àdhuc d’aquella fantasia real que es descabdella en les pàgines humanístiques del Tirant lo Blanc».

La influència de l’Arxiu no va assolir una dimensió gaire important en els anys de la seva existència, però en canvi la seva empremta es recuperà, molt matisadament, després de la guerra civil de 1936-39, sobretot gràcies al fet que Tomàs Carreras i Artau ocupà força anys el càrrec de tinent d’alcalde de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona.

L’Arxiu es dissolgué el 1922 i passà a formar part d’una nova entitat: l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. Aquesta associació quedà constituïda en tres seccions, presidides respectivament per Telesforo de Aranzadi (antropologia), Tomàs Carreras i Artau (etnologia) i Pere Bosch i Gimpera (prehistòria).

En la secció d’etnologia figuraven, a més, com a vocals Rossend Serra i Pagès (representant la Junta Directiva) i Antoni Griera. La junta directiva quedà integrada per Telesforo de Aranzadi (president), Pere Bosch i Gimpera (vicepresident), Tomàs Carreras i Artau (tresorer), Josep M. Batista i Roca (secretari) i Àngel d’Apraiz, Joan Serra i Vilaró, Rossend Serra i Pagès i August Pi i Sunyer com a vocals. Aquesta distribució de càrrecs es va mantenir durant els quatre anys d’existència de l’associació. L’any 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, l’entitat va desaparèixer i alguns dels seus membres s’integraren a la Sociedad Española de Antropología, Etnología y Prehistoria, creada el 1921 a Madrid.

Les figures clau de l’Arxiu són Tomàs Carreras i Artau, Telesforo de Aranzadi i Josep M. Batista i Roca.

Tomàs Carreras i Artau

Tomàs Carreras i Artau (Girona, 1879 – Barcelona, 1954) fou un estudiós de la psicologia, el folklore, l’etnografia, la sociologia i la història de la filosofia i, després de la Guerra Civil Espanyola, tingué un paper destacat en la política cultural de l’Ajuntament de Barcelona. Havia nascut en una família de profundes conviccions catòliques (la impremta Carreras era l’editorial de les publicacions de l’Església de Girona). La convivència, des de l’infantesa, amb els poders eclesiàstics de Girona deixaren en ell una profunda petjada, i la conciliació de la seva fe amb el positivisme de la raó científica foren la seva guia durant tota la seva vida. Estudià dret i filosofia a Barcelona, i es va doctorar en totes dues especialitats. A la ciutat comtal va rebre la influència d’Antoni Rubió i Lluch i de Manuel Duran i Bas. Per fer el doctorat es traslladà a Madrid, on va conèixer i va gaudir del mestratge o de l’amistat, entre d’altres, de Marcelino Menéndez y Pelayo, Ramón Menéndez Pidal, Francisco Giner de los Ríos i Nicolás Salmerón. Totes aquestes influències feren de Tomàs Carreras i Artau un científic i activista cultural força notable.

Les seves primeres investigacions es basaven en l’estudi de les expressions de la mentalitat col·lectiva, prenent com a punt de partida el món de la jurisprudència i combinant l’historicisme jurídic amb l’estudi dels grans filòsofs (Lluís Vives, Ramon Llull i Francisco Suárez).

Segons Tomàs Carreras, l’estudi sobre els caràcters psicològics i les manifestacions mentals de les poblacions havia de tenir el doble propòsit de contribuir al regeneracionisme d’Espanya i col·laborar amb el moviment del noucentisme català, que havia de permetre la transformació de la societat catalana. Al principi del segle XX, aquest punt de vista era molt estès a Catalunya, i fins i tot un poeta com Joan Maragall va escriure que calia repensar Ibèria com a unitat cultural. Un cop tancat l’AEFC, T. Carreras continuà les seves investigacions etnogràfiques, sobretot fent fotografies, i les seves classes de sociologia a la universitat.

Diputat del Parlament de Catalunya pels grups conservadors, concretament per la Lliga Regionalista, durant la guerra civil de 1936-39 va haver de fugir de Catalunya, després de romandre-hi amagat un temps. Aquesta situació va provocar la desaparició de gran part dels materials de l’Arxiu. Quan va tornar a Barcelona, al febrer del 1939, un cop finalitzat el conflicte bèl·lic, el panorama de l’AEFC era desolador: desordre, treballs perduts… Encara avui es recorden les seves paraules: «M’ho han pres tot» (Calvo, 1994). Aleshores, Carreras va ser nomenat regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, posició que li permeté avalar el projecte del Museu d’Indústries i Arts Populars, inaugurat el 1942, i el del Museu Etnològic Exòtic i Colonial, el 1948. També li va permetre recuperar el fons de l’AEFC i, el 1945, integrar-lo a la incipient delegació barcelonina del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Telesforo de Aranzadi

Retrat de Telesforo de Aranzadi.

Enciclopèdia Catalana

La infància i joventut de Telesforo de Aranzadi y Unamuno (Bergara, 1860 – Barcelona, 1945) transcorregueren a Bilbao, on els seus pares s’havien traslladat quan ell tenia només quatre anys. Allà va cursar els estudis de batxillerat, i posteriorment es traslladà a Madrid per fer la carrera de farmàcia. El 1882 n’obtingué el doctorat i inicià la llicenciatura en ciències naturals, que acabà el 1885. Des d’aquell moment començà a assistir als cursos d’antropologia que impartia Manuel Antón, director del Museo de Antropología de Madrid, i allí conegué Luis de Hoyos Sáinz, que més tard va dirigir el Museo del Pueblo Español, amb qui va mantenir una llarga amistat.

La tesi sobre El pueblo euskalduna, publicada el 1889, li valgué l’obtenció de la medalla Paul Broca de la Societat Antropològica de París. El 1895 guanyà la càtedra de mineralogia i zoologia de la facultat de Farmàcia de Granada. Quatre anys més tard, el 1899, ocupà la càtedra de botànica de la facultat de Farmàcia de Barcelona. El 1920 prengué possessió de la càtedra d’antropologia de la facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, que ocupà fins el 1931, data de la seva jubilació.

Durant els anys de treball a Barcelona participà en totes les iniciatives científiques i socials de la ciutat i del país. Col·laborà amb P. Bosch i Gimpera, T. Carreras i Artau, Lluís Pericot i Santiago Alcobé.

També són interessants els seus treballs antropològics al País Basc elaborats durant les vacances. Allí fa treball de camp amb Florencio de Ansolega, José Miguel de Barandiarán i Enrique Eguren.

Era un científic molt curós i avançat en les seves apreciacions. No es va limitar a l’estudi dels caràcters morfològics dels humans sinó que, de manera paral·lela, va analitzar i fer recerca sobre les formes de la cultura dels individus.

Té moltes publicacions en les quals destaca la novetat del tema tractat i la solidesa del pensament científic. Amb ell s’inicien els estudis de craneologia, i les regions que descriu a Crania Hispanica han estat confirmades. També cal destacar les seves investigacions sobre l’antropologia basca, i els estudis sobre les eines del camp, en particular les arades, que han influït sobre estudis posteriors de cultura material.

Josep M. Batista i Roca

Josep M. Batista i Roca, a la fotografia acompanyat de mossèn Antoni Batlle, va ser el primer antropòleg social titulat de tot l’estat espanyol i va elaborar un projecte per a un futur Museu d’Etnografia de Catalunya.

Fundació Jaume Font-Gabriel Serra

J.M. Batista i Roca (Barcelona, 1885 – 1978) és un dels intellectuals més controvertits de la seva època. L’entusiasme, la vàlua i les seves posicions en temes polítics en fan un personatge alhora estimat per uns i detestat per altres. Sembla que per influència del seu mestre Tomàs Carreras, s’inicià en l’estudi de temes tecnològics, sempre amb una certa visió nacionalista. Va tenir un paper important en la formació de l’AEFC i en la realització de la revista “Estudis i Materials”, i en l’edició del Manual per a Recerques d’Etnografia de Catalunya (1922). Aquest procés d’aprenentatge el reblà en les classes d’antropologia que va rebre a Oxford amb Robert R. Marett (1866-1943), durant el curs acadèmic 1919-20. De fet, va ser el primer antropòleg social titulat de Catalunya i de tot l’estat espanyol. Finalitzada aquesta etapa de formació i abans de tornar a Barcelona, va fer un recorregut per Europa per veure museus etnogràfics: Brussel·les, Berlín, Viena, Cristiania, Roma, Arle. En la seva correspondència amb Tomàs Carreras es reflecteix l’entusiasme i la voluntat d’aprendre, de tot el que veu, allò que podria ser útil per al projecte del futur Museu d’Etnografia de Catalunya.

Del 1921 al 1930 impartí classes a la Universitat de Barcelona, i introduí nous temes relacionats amb els ritus agrícoles i el simbolisme. Fidel reflex de l’època, seguí els principis de l’historicisme cultural i la teoria difusionista, i l’estudi de les àrees culturals. També va fer treball de camp als Pirineus, al sud de Catalunya i a Sardenya. En el cas dels Pirineus, hi va acompanyar Fritz Krüger, com ho demostren algunes fotografies publicades a Los Altos Pirineos, i va adquirir material per al futur museu, objectes que actualment es conserven al Museu Etnològic de Barcelona.

La seva vocació política el va fer estar al costat de Francesc Macià quan aquest proclamà la República Catalana i, més tard, defensà l’Estat Català de Lluís Companys. Paral·lelament, durant aquests anys, introduí l’escoltisme a Catalunya i fundà, el 1927, els Minyons de Muntanya, al mateix temps que publicava el seu Manual d’excursionisme. Un any més tard se celebrà el Primer Campament General de Guies Excursionistes i Minyons de Muntanya i es publicà, sota el seu impuls, la revista “Excursionisme”, en la qual es va publicar un gran nombre d’articles seus.

Durant la Guerra Civil Espanyola va encapçalar l’assistència civil per als 25 000 combatents catalans del front de Madrid i, posteriorment, va detentar la delegació de la Generalitat de Catalunya a Londres i a París. A les acaballes de la guerra es va exiliar a Anglaterra, on mantingué la representació diplomàtica de Catalunya.

Fins a la seva jubilació fou lector d’espanyol i professor d’història al Trinity College de Cambridge. En aquest exili no va deixar mai de col·laborar en tots els projectes d’estudis catalans. A més, rebia a casa seva tots aquells companys que, de grat o per força, aterraven a Anglaterra. L’any 1976 tornà a Barcelona, on va reprendre el contacte amb la seva passió de joventut: l’etnologia. L’Institut Català d’Antropologia el va nomenar president d’honor, càrrec que va mantenir fins a la seva mort.

La segona part del segle XX

L’exili interior

La pèrdua de la guerra civil de 1936-39 de les tropes republicanes va comportar un canvi en les pautes culturals, que, en el cas de Catalunya, fou realment molt dur. El nou Govern volia esborrar tot el rastre d’aquella cultura catalana popular i culta bastida fins aleshores i, sota l’empara d’un nou lema de defensa «de sano regionalismo», va posar en marxa accions per a la confecció d’una nova cultura. Concretament, la Sección Femenina de la Falange organitzà cursos de cuina, de cura d’infants i també de danses i cançons tradicionals a molts pobles i viles de Catalunya, que hi van tenir una certa influència. També es van editar llibres de cuina regional i es va repartir informació escrita de consells sobre la llar per a reeducar les dones pageses.

De fet, la situació de desemparament i precarietat de la cultura catalana en els primers temps de la victòria de les forces franquistes fou d’una tal magnitud que es fa difícil de valorar. El fet és que es va destruir, en poc temps, molta feina feta. Només molt recentment, a partir d’estudis rigorosos de la documentació produïda pels mateixos repressors i de fonts orals, s’ha començat a reconstruir.

Hi havia, però, persones que ja durant tot el període de la guerra civil havien treballat per preservar un patrimoni que, incomprès per moltes de les forces en litigi –cal recordar que es cremaren esglésies i entitats que només defensaven unes idees i un llegat–, estava amenaçat de destrucció.

Agustí Duran i Sanpere

Un d’aquests personatges fou Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975). Fill d’una família de la bona societat cerverina, que havia perdut la seva universitat, va tenir la millor educació possible i va fer estudis de dret a Barcelona, complaent el pare, que volia que seguís els negocis familiars relacionats amb el Registre de la Propietat. Però a Barcelona, a més de dret, Duran va seguir assignatures d’humanitats i, fora de les facultats, estudis d’art.

De la universitat, amb la qual era molt crític per la manca de rigorositat i de coneixements de molts professors, «el millor que va treure –segons escriu Josep Muñoz– van ser els amics. De llavors encara manté presents set noms que no oblidarà mai: Ramon d’Abadal i de Vinyals, Ramon d’Alòs i Moner, Agustí Calvet, Francesc Martorell Trabal, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer i Ferran Valls i Taberner, tots set nascuts a l’entorn de 1887». Des del primer moment A. Duran i els seus amics s’apuntaren a les tesis noucentistes, el corrent cultural formulat per Eugeni d’Ors, i les seves futures activitats estaran impregnades d’aquell pensament/acció.

L’any 1910, un cop acabats els estudis i després d’un viatge per Itàlia, A. Duran va anar a Madrid a fer el doctorat de dret. Allí va entrar en contacte amb els Duran de Cottes, cosins germans del seu pare, establerts a la capital. Aquesta família, situada en llocs de comandament de Madrid, li obrí algunes portes i, a més, amb alguns dels companys de Barcelona que també eren a la capital estudiant el doctorat, cercaren mestres que els endinsessin en els coneixements filosòfics i d’humanitats. A. Calvet va localitzar un mestre protector, don Adolfo Bonilla San Martín, professor d’història de la filosofia i deixeble de Menéndez y Pelayo, que els va introduir en el coneixement de Nietzsche.

Pel que fa a la seva tesi doctoral, A. Duran va triar un tema de dret penal: la criminalitat i la teoria de l’estat els primers anys del segle XX, és a dir, a l’inici del món modern, en el camp de la criminologia i la psicoanàlisi, enmig de la polèmica existent sobre les predisposicions psicològiques i socials dels criminals, molt present en la pràctica mèdica psicoanalítica espanyola.

Va continuar a Madrid fent cursos d’art i d’història fins que el seu pare, el 1927, li demanà que tornés a Cervera per ajudarlo en el seu despatx de registrador de la propietat. Va participar en la vida cultural de la ciutat i treballà en l’endreça de l’arxiu i en la recerca de dades arqueològiques i etnogràfiques.

El 1917 es creà a l’Ajuntament de Barcelona l’Oficina d’Investigacions i de Publicacions, i es convocà un concurs per a aspirants a director. S’hi presentaren Manuel de Montoliu i Agustí Duran. Guanyà Duran per la seva experiència als arxius cerverins. Des del primer moment, tot i les dificultats per a transformar en un arxiu modern un desgavell de papers, Bofill i Mates i Ignasi de Janer donaren suport a la seva proposta.

La biblioteca de l’Arxiu era un altre erm que calia omplir, si bé la col·laboració d’Eduard Toda afavorí que altres mecenes, com ara Agustí Massana i Pujol, hi fessin donacions, i que els gremis barcelonins cedissin els seus fons documentals. En el marc de l’Exposició Internacional del 1929, organitzà un pavelló de Barcelona que fou un primer assaig del futur Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

L’inici de la Guerra Civil Espanyola comportà establir altres directrius a fi de salvar tots els arxius públics i privats, en especial els que més perillaven, els eclesiàstics. Al juny del 1936 havia estat nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. Ja en temps de guerra, el 9 d’agost, un decret va posar tota la documentació catalana anterior al segle XIX a disposició de la Generalitat, i A. Duran assumí la responsabilitat de salvar el patrimoni documental català, al mateix temps que Joaquim Folch i Torres s’encarregava del fons artístic i Jordi Rubió i Balaguer, del de biblioteques. A partir del 1937, a causa dels bombardeigs, la majoria d’arxius catalans es van traslladar a Viladrau. L’escriptor Marià Manent descriu aquests fets en el seu llibre memorialístic El vel de maia. Duran va treballar tota la guerra a Barcelona, en una cel·la del monestir de Pedralbes, i a Viladrau, mentre la seva família estava dispersa entre París i Suïssa. En la immediata postguerra, va ser depurat. La seva filla Eulàlia va recollir unes notes del pare enviades el 19 de juny de 1939 a la seva muller a París, que reflecteixen en quina situació es troba:

«En el expediente de depuración que tuvieron que seguir todos los funcionarios municipales yo declaré mis viajes a tus clínicas haciendo constar el motivo familiar, exclusivamente familiar, de ellos. Esto hizo que el juzgado militar que actúa en el Ayuntamiento se declarase incompetente y mandase el expediente a la Auditoría Militar. Allí se abrió proceso y, durante varios meses, que me han parecido años, se han recibido declaraciones e informes. Todo ha sido favorable para mí, de modo que el juez instructor pidió el sobreseimiento de la causa […] y espero muy confiadamente que la solución sea la de aceptar la resolución judicial y reponerme en mi cargo. Porque ahora […] estoy suspenso de cargo y de sueldo, y esto desde el día 20 de abril. Por esto no voy ahora al Archivo, aunque mantenga el contacto con los compañeros para ir llevando las cosas entre todos.»

Sala del Museu del Blat i de la Pagesia de Cervera, el 1976.

Enciclopèdia Catalana / Enric Casas

Superats favorablement el procés militar i el normatiu expedient de depuració de funcionaris, A. Duran reprengué l’activitat al capdavant de l’Arxiu Municipal de Barcelona. Allà donà aixopluc a molts intel·lectuals que s’havien quedat sense feina durant la guerra. A partir d’aquell moment la seva activitat esdevingué frenètica. Inicià la fundació de dos museus: el Museu d’Indústries i Arts Populars, en el recinte del Poble Espanyol, que s’inaugurà el 1942, i el Museu d’Història de la Ciutat, el 1943. Reprengué les excavacions sota la casa Padellàs i el carrer dels Comtes i, a més, descobrí les tombes de la plaça de la Vila de Madrid. Com a membre de la delegació barcelonina del CSIC, organitzà cursos i mantingué relacions científiques amb tots els arqueòlegs, historiadors i etnòlegs d’Espanya i d’Europa. I encara, un cop jubilat, el 1957, organitzà a Cervera el Museu Comarcal i el Museu del Blat i la Pagesia.

Unes paraules de la seva filla, Eulàlia Duran, també historiadora, resumeixen el seu tarannà:

«No el recordo com un home pacient i erudit, de despatx, tot i que també ho era; sinó com una persona inquieta, activa, que caminava de pressa pels camins de la Segarra o pels carrers de Barcelona. La curiositat era en ell un element primordial: curiositat per tot, tant per les coses de casa com per les de fora. Això li donà sempre molta vitalitat i un cert neguit. No fou un polític, tot i que s’endinsà a fons en la política cultural; no milità en la resistència, però ajudava discretament sempre que podia i es preocupava d’arxivar clandestinament a l’Arxiu la propaganda política catalanista que es difonia als anys quaranta. Fou senzillament una persona que dedicà la seva vida, i l’arriscà més d’un cop, al servei del seu país, i procurà salvar-ne les arrels en una època en què tot estava per fer i, després, quan tot semblava estar perdut.»

En la postguerra, la delegació a Barcelona del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), creada el 1942, tot i ser una institució propulsada pel règim franquista i tenir com a objectius «la restauración clásica y cristiana de la unidad de las ciencias, destruida en el siglo XVIII», va fer paradoxalment una tasca d’aixopluc de molts científics catalans de l’exili interior i, fins i tot, en alguns aspectes i amb totes les cauteles del món, de resistència cultural.

Molts dels intel·lectuals que havien restat a Catalunya en van formar part, fent de pont resistent entre la ciència promoguda els anys de la República i la que es va poder desenvolupar a les universitats i en altres centres de recerca els últims anys del franquisme. En el marc d’aquesta institució cal remarcar la tasca de Josep Romeu i Higini Anglès, dos personatges rellevants que van influir en l’estudi de les idees i pautes culturals dels catalans en determinats camps de la cultura popular, com el rondallari, la música, la cultura material i altres manifestacions motiu de l’estudi de l’etnologia.

Josep Romeu i Figueras

Josep Romeu i Figueras (Òdena, 1917 – Barcelona, 2004) fou un estudiós de les relacions entre folklore i literatura. Va lluitar al bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola, i després del 1939 s’incorporà a la universitat, on cursà estudis de filosofia i lletres. Hi va conèixer Joan Ainaud, Josep Palau i Fabre, Joan Triadú i Antoni M. Badia i Margarit. Dins de l’estudi de la cultura tradicional, es dedicà a indagar les relacions entre poesia popular i literatura. La seva tesi doctoral, El mito del Comte Arnau en la canción popular, la tradición y la literatura, llegida el 1947, va rebre el premi Menéndez y Pelayo 1948 al millor treball de recerca.

La vida científica de Josep Romeu ha estat sempre relacionada amb el seu treball de camp als Pirineus, amb una recerca etnogràfica d’alt nivell i amb treballs de despatx sobre les relacions entre el folklore i la literatura. Les seves obres Mitos tradicionales pirenaicos (Alto Ripollés y Valle de Ribas de Freser) i Folklore de la lluvia y tempestades en el Pirineo catalán (Alto Ripollés y Valle de Ribas de Freser) (1951); La nit de Sant Joan (1953), i Materials i estudis de folklore (1993) són fruit d’aquell treball de camp. En canvi, obres com Joan Timoneda i la “Flor de Enamorados”. Cançoner bilingüe. Un estudi i aportació bibliogràfica (1972); Poesia popular i literatura (1974), i Estudis de lírica popular i lírica tradicional antigues (1993), són el resultat del seu treball d’arxiu.

Fins a la seva mort, J. Romeu va estar vinculat a iniciatives diverses lligades al folklore i al seu estudi. Fou president del jurat del premi Valeri Serra i Boldú de cultura popular des del seu inici el 1984.

Higini Anglès

Higini Anglès durant un homenatge que se li va fer a la Biblioteca de Catalunya el 1962.

Enciclopèdia Catalana / Biblioteca de Catalunya

Higini Anglès i Pàmies (Maspujols, 1888 – Roma, 1969). Musicòleg i eclesiàstic, va estudiar a Reus i al Seminari de Tarragona, i fou ordenat de sacerdot el 1912. Més tard estudià música i, del 1917 al 1957, va ser cap del departament d’aquesta disciplina de la Biblioteca de Catalunya. Des del 1942 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans. A partir del 1919 va començar a estudiar els arxius espanyols de música, en les especialitats de música medieval i de cort. El 1923 va anar a estudiar a Alemanya amb els musicòlegs Wilibald Gurlitt (1891-1963), de la Universitat de Friburg, i Friedrich Ludwig (1872-1930), de la Universitat de Göttingen. En el seu treball de camp i d’arxiu va aplegar més de 3 300 cançons tradicionals catalanes. El 1943 va ser nomenat director de l’Institut Espanyol de Musicologia del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, i el 1947, director de l’Institut Pontifici de Música Sacra a Roma. Els seus treballs són recopilats als Higini Angles Studia Musicologica.

Tant Josep Romeu com Higini Anglès donaren suport logístic i moral a molts dels investigadors que, contemporàniament, sense a penes mitjans, es dedicaren a l’estudi del folklore i l’etnologia i a la recollida de material etnogràfic. La majoria d’ells van patir situacions de molta precarietat econòmica, i fins i tot física. La guerra se’ls havia endut els recursos, la salut i les il·lusions. Tots aquests intel·lectuals van haver de fer una cultura de resistència que, anys després, no ha estat prou compresa ni valorada i ha rebut crítiques, no totes prou fonamentades ni contextualitzades.

Joan Amades

Moment de la representació del ball del ciri de Moià, amb Joan Amades a l’esquerra, el 1956.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890 – 1959) es va interessar per l’estudi del folklore i la cultura tradicional des de ben jove. Fill d’una família obrera, els seus pares el van haver d’enviar de petit a casa dels avis a Bot, a la Terra Alta, a causa de la precarietat econòmica que patien. Més endavant, retornat a Barcelona, Amades anà a escola només fins a nou anys. Els seus pares eren aleshores drapaires i ell es va incorporar al negoci. De fet, sempre va lamentar no haver pogut estudiar més. La seva obra és fruit d’una educació autodidàctica, de la lectura i del treball de camp que féu arreu de Catalunya. La seva veritable escola foren els llibres i els contactes amb els amics i companys de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i, sobretot, de la seva secció d’excursionisme. En aquest centre va aprendre francès, anglès, alemany i esperanto, llengües que li van permetre mantenir correspondència amb molts dels etnòlegs i antropòlegs que treballaven en aquells anys a Europa. La coneixença de l’esperanto li va inculcar també uns ideals de fraternitat i d’universalisme que va mantenir tota la vida. El 1909 va participar en l’organització del Congrés Internacional Esperantista que es va celebrar a Barcelona. Més endavant, la dedicació a aquest tema i els seus contactes li van valer que el 1923 l’escollissin president de la Federació Catalana de Societats Esperantistes.

L’interès per les manifestacions de cultura popular li va sorgir, d’una banda, a partir de les excursions que feia per diferents contrades de Catalunya i, de l’altra, de l’anàlisi de tonades que la seva mare cantava. Ell mateix ho explica així:

«Es pot dir que des que vam sentir inquietuds espirituals va despertar-se en nosaltres la simpatia i estima per les produccions de la cultura popular i pels sabers dels ignorats de la lletra […]. La nostra mare era un pou de saviesa tradicional que va fornir-nos materials abundosos de tot ordre per a iniciar-nos en les nostres recerques, quan vam pouar a desdir, i que van servir-nos de base per al nostre arxiu […]. Potser un vast coneixement hereditari i inconscient del corpus dels valors tradicionals ens predisposava per a la recerca, a la qual, com hem dit, ens sentíem des de sempre inclinats, però que no vam començar materialment fins molt a la darreria de l’any 1916, quan vam apuntar totes les endevinalles que sabia la nostra mare i les que recordàvem nosaltres mateixos de quan érem infants.»

Quan va acabar la Primera Guerra Mundial (1918), Amades es va dedicar plenament a la recopilació tradicional catalana, amb el fort estímul que li va proporcionar la mateixa societat amb la ràpida transformació que experimentava aleshores; així mateix, cal tenir present que J. Amades es trobava immers en els plantejaments del noucentisme, sobretot pel que fa als plantejaments relacionats amb el concepte d’ètnia i de cultures sorgides d’aquestes. També hi ha en aquest autor un seguiment de les idees relacionades amb l’exaltació del treball manual i artesà enfront de la cultura que creixia en les fàbriques i els tallers massius. El preocupava la desaparició de les formes tradicionals de vida. Des de l’inici, va optar per estudiar només una fracció de la societat catalana: l’obrera i la camperola.

També, de ben segur, la petjada d’una cultura catòlica present en la societat catalana va influir-lo en la tria de determinats trets, i no d’altres, de la cultura d’aquesta societat.

Aquest inici de carrera va anar acompanyat del contacte amb altres científics estudiosos de la cultura popular, com, per exemple, Rossend Serra i Pagès, als cursos del qual va assistir, i d’altres, com ara Aureli Capmany, Antoni Griera, Pere Bosch i Gimpera, Josep M. Batista i Roca i, és clar, Agustí Duran i Sanpere.

L’etapa més madura del treball de Joan Amades és la que Lluís Calvo (1990) qualifica de professionalització (1926-39). El 1931 s’havia casat amb Enriqueta Mallofré, que, juntament amb la seva germana Consol, foren les seves col·laboradores i, moltes vegades, els seus ulls, ja que la seva visió, molt delicada des de jove, va anar empitjorant amb els anys fins a esdevenir pràcticament cec.

En aquesta etapa guanyà premis de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Estudi de la Masia Catalana i, a més, mantenia correspondència amb els principals especialistes europeus, tal com ho testifiquen avui les cartes conservades a la Biblioteca Joan Amades del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.

En aquesta etapa també fou membre molt actiu de la Secció de Folklore del CEC. El 1928 n’era vicepresident; del 1932 al 1935, vocal, i el 1935 en fou nomenat president.

El reconeixement també li va arribar del que es podria anomenar l’Acadèmia. Pere Bosch i Gimpera, director del Museu Arqueològic, li va oferir, el 1935, la possibilitat d’obrir una secció d’etnografia dins de la mateixa entitat, segurament amb les col·leccions aplegades per l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i altres objectes que, posteriorment, passaren al Museu d’Indústries i Arts Populars, obert al públic en el recinte del Poble Espanyol de Montjuïc a partir del 1942.

Després de la guerra civil, J. Amades va quedar arraconat i, com molts altres, va haver de fer tota mena de feines per a sobreviure. Agustí Duran i Sampere el va acollir a l’Arxiu Històric de la Ciutat i al Museu d’Indústries i Arts Populars. En aquests centres es conserven fotografies, objectes i documents administratius que recorden els treballs que hi va fer J. Amades, i la seva principal ajudant, Consol Mallofré.

Ramon Violant i Simorra

Ramon Violant i Simorra, a la dreta, amb el fotògraf Claudi Gómez en un dels seus viatges a Barbastre, el 1942.

Ecomuseu de les valls d’Àneu / Arxiu Ramon Violant i Simorra

L’etnògraf i museògraf Ramon Violant i Simorra (Sarroca de Bellera, 1903 – Barcelona, 1956) fou inicialment, com molts fills del món rural, un infant sense gaire escola, ja que de ben jove, a tretze anys, hagué d’anar a aprendre un ofici, lluny de la família, primer a Almenar i més tard a Balaguer. L’ofici de sastre li donà la possibilitat de viure i de conèixer gent diversa. A partir del 1921 s’instal·là a Barcelona i començà a entrar en contacte amb alguns estudiosos del folklore. El Centre Excursionista de Catalunya fou un bon lloc d’acollida per als seus interessos i, al seu butlletí, hi va publicar els primers articles. La descoberta de l’obra de l’arxiduc Lluís Salvador sobre les illes Balears l’encoratjà a seguir els treballs de cultura material. També la relació amb Fritz Krüger (Spremberg, Baixa Bohèmia, avui Txèquia, 1889 – Mendoza, Argentina, 1974), el qual va conèixer segurament a través de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, li va proporcionar les eines intel·lectuals per a esdevenir el primer etnògraf que aplicava a Catalunya les línies científiques encetades a Alemanya de l’estudi dels objectes en relació amb la llengua (Wörter und Sachen).

Des dels primers treballs, producte de la seva afecció al folklore oral, evolucionà fins als publicats a partir de la dècada de 1930, que són recerques d’etnografia amb descripcions minucioses de les tasques realitzades en el marc de les cases rurals del Pallars, que ell coneixia de ben a prop. Després de la guerra civil de 1936-39, la seva dedicació al Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol de Montjuïc el portà a publicar estudis més comparatius, com, per exemple, El Pirineo Español.

El reconeixement de la seva vàlua científica li va arribar molt temps després de la seva mort. L’any 1979 l’editorial Alta Fulla inicià la reedició de la seva obra i, més tard, Garsineu seguí la tasca. El 1981 se li va retre un primer homenatge amb motiu de les Primeres Jornades d’Etnologia Pallaresa. Després n’han seguit d’altres, que finalment han situat aquest estudiós en el lloc que li correspon en l’etnologia catalana i espanyola.

Mecenatge i col·leccionisme

El panorama descrit fins ara ja indica que els estudiosos de la cultura popular a Catalunya han estat gairebé tots afeccionats que, amb molt d’esforç i implicació personal, han recollit, inventariat, escrit, editat, han fet conferències i també han bastit museus. I tot plegat quasi sempre lluny de les institucions i de les directrius acadèmiques.

Aquesta implicació, en molts casos, ha estat econòmica, és a dir, moltes persones han dedicat els seus diners a finançar projectes d’estudi de folklore, de cultura popular i a constituir col·leccions d’objectes de vida quotidiana. Fent un repàs des del passat es poden trobar personatges que, de més a prop o més lluny, han fet esforços perquè els estudiosos i els productes culturals tinguessin les condicions adequades per a desenvolupar-se. Entre d’altres, cal esmentar Rafael Patxot, Albert Folch, Lluís Carulla i Maria Font, Josep M. Joan i Pilar Casademont.

Rafael Patxot

Retrat de Rafael Patxot.

CPCPTC/Família Patxot

Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, 1872 – Friburg, 1964), fill d’un industrial dedicat a l’elaboració de taps de suro per a les ampolles de xampany francès, va fer estudis mercantils a Barcelona, París i Anglaterra. La mala salut del seu pare el va fer assumir molt aviat les tasques de direcció de l’empresa familiar, que li van fer deixar de banda les seves habilitats i afeccions per l’astronomia i la meteorologia.

El 1894 es casà amb Lluïsa Rabell i Cibils. Els Rabell i Cibils eren parents dels Patxot, gent notable i amb fortuna. Rafael Patxot i la seva muller van viure plegats setanta anys i tingueren tres filles. Dues moriren joves i per això Patxot dedicà diners a unes fundacions amb finalitats benèfiques per a noies joves: la Fundació Montserrat Patxot per a dotar noies guixolenques i la Fundació Maria Patxot per a atorgar beques d’estudis.

A més de donar diners per a recerques musicals històriques i altres empreses culturals, és interessant remarcar els esforços econòmics dedicats als estudis relacionats amb la cultura popular.

La masia catalana

Un dels seus projectes fou l’Estudi de la Masia Catalana, amb seu al Centre Excursionista de Catalunya. L’any 1925 es va formar una comissió directora del projecte, que encapçalava l’arquitecte olotí Josep Danés i Torras (1891-1955), conjuntament amb Lluís Bonet i Garí (1893-1992), també arquitecte, i l’etnòleg Josep M. Batista i Roca. També hi participava el president del CEC, Joan Ruiz Porta. A més, hi havia un consell assessor amb figures de prestigi científic com Josep M. Casacuberta, de l’editorial Barcino, Eduard Fontserè, Antoni Griera, Francesc Maspons i Rossend Serra i Pagès.

L’objectiu principal de l’estudi era la publicació d’una gran obra en què la masia fos estudiada des d’una perspectiva global: des de la geografia, la història, l’arquitectura, l’etnografia i el folklore. La investigació va quedar interrompuda per la Guerra Civil Espanyola. L’any 1976 es va reprendre i actualment l’Arxiu de la Masia Catalana, amb més de 7 700 fotografies, és consultable a l’Arxiu del CEC.

Obra del Cançoner Popular de Catalunya

Notícia sobre l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya publicada al núm. 223 “Revista Musical Catalana”, al juliol del 1922.

Enciclopèdia Catalana

L’altre gran projecte subvencionat per Rafael Patxot fou l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, gràcies a la deixa de la germana de la seva muller, Concepció Rabell i Cibils. Aquest projecte va néixer l’any 1922 a la seu de l’Orfeó Català. El director del projecte fou el musicòleg i compositor Francesc Pujol (Barcelona 1878-1945). Es constituí un equip amb Baltasar Samper, Higini Anglès, Francesc Baldelló, Ventura Gassol, Pere Bohigas, Joan Llongueras, Joan Puntí i Joan Tomàs. El treball de camp es duia a terme amb total professionalitat: un musicòleg i un escriptor formaven part de totes les expedicions. Entre el 1926 es publicaren tres volums de Materials i el primer de Dansa.

La guerra civil va interrompre aquests estudis i els materials aplegats fins aquell moment es dispersaren per diversos espais. Més tard, aquells materials tingueren destins diferents i només a partir de l’any 1991, en què tot el fons passà a ser custodiat pel Monestir de Montserrat, ha estat possible la seva consulta pels estudiosos. El monjo de Montserrat Josep Massot i Muntaner (Ciutat de Mallorca, 1941) és l’encarregat de l’inventari i edició de més dels 40 000 documents aplegats. Fins avui se n’han publicat diversos estudis.

La Fundació Folch

Albert Folch i Rusiñol (Barcelona, 1922-1988) era empresari i col·leccionista. De ben jove es va interessar per l’art no europeu, concretament per l’art del poble fang de Guinea Equatorial (aleshores Guinea Espanyola). Des del 1952, i en col·laboració amb August Panyella, director del Museu Etnològic, i Eudald Serra, artista i expert en art no europeu, recorregueren tot el món. Feien campanyes d’estudi i recol·lecció. Aquesta relació va ser intensa i molt interessant per a les col·leccions del MEB.

El 1975 es va constituir la Fundació Folch per regir el desenvolupament d’aquesta col·lecció exòtica i d’altres d’aplegades per aquest mecenes, com ara la de ceràmica popular d’Espanya i la d’instruments musicals. Aquesta fundació va fer algunes donacions d’objectes, fonamentalment al Museu Etnològic de Barcelona, on, per exemple, cal destacar la donació d’objectes de les Filipines i de teles d’Indonèsia, que foren motiu de sengles exposicions a Barcelona.

La fundació Lluís Carulla

Exterior del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, instal·lat a la casa pairal de la família Carulla, on diverses generacions exerciren com a apotecaris des del 1690. S’hi exposen eines agrícoles i d’oficis artesans propis de la ruralia catalana.

Enciclopèdia Catalana / Montse Catalán

Fou creada l’any 1973 per iniciativa de Lluís Carulla i Canals (1904-2004) i Maria Font de Carulla, i prengué inicialment el nom de Fundació Jaume I. Aquesta institució treballa per promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana. Amb relació a l’estudi de la cultura popular cal destacar la fundació del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, que recull objectes rurals de la Catalunya Nova.

La fundació del Museu del Joguet de Catalunya

Es va constituir per donar obertura legal a la col·lecció de joguines que Josep Maria Joan i Pilar Casademont havien aplegat per crear el Museu del Joguet de Catalunya a Figueres. Aquest museu, instal·lat a l’Hotel París de Figueres, a partir del 1998, ha ordenat la col·lecció de joguines en cinc apartats:

• Jugar en l’antiguitat.
• Històries de jugar a Catalunya.
• Les col·leccions paral·leles.
• Un espai de record i homenatge als fabricants.
• La sala d’audiovisuals, sobre contes en moviment, anomenada Papirustòria, que tanca el recorregut.

L’any 1999 va rebre el Premi Nacional de cultura popular.

L’exili exterior

La Guerra Civil Espanyola va provocar, a més d’unes pèrdues humanes considerables, una gran pèrdua de recursos econòmics i culturals que, en el cas de Catalunya, va ser molt important. Molts pobles de Catalunya quedaren desfets i hagueren de ser abandonats. Molts homes, dones i nens catalans fugiren cap a França i més tard cap a Amèrica, espantats per la repressió de les tropes vencedores en altres llocs d’Espanya. També fugiren molts homes i dones dedicats a la literatura, a la ciència, i també molts professionals i professors.

És de justícia destacar la tasca de dos personatges estudiosos de l’antropologia que han deixat petjada en els actuals professors i estudiosos d’aquesta disciplina a Catalunya, tot i que hagueren d’exiliar-se molt joves i formar-se lluny del propi país.

Claudi Esteva

Claudi Esteva i Fabregat (Barcelona, 1919) va haver d’exiliar-se a Mèxic, a causa de la seva adscripció a l’anarquisme, al juny del 1939. En aquest país americà, a més de treballar en un munt d’oficis diferents, s’inicià en el coneixement de l’antropologia social i cultural, tal com se seguia a Mèxic, un país on es posava molt èmfasi en el tema indigenista. També connectà amb alguns estudiosos dels Estats Units, com Abram Kardiner o Eric Fromm, que el portaren a viatjar intel·lectualment per l’escola de la cultura i personalitat i per la de la sociologia crítica.

Amb aquest bagatge, Esteva tornà a Espanya el 1956 i, després d’uns quants anys de feines indefinides, el 1959 li proposaren d’impartir l’assignatura d’antropologia i etnologia d’Amèrica a la Càtedra d’Amèrica Prehispànica i Etnologia d’Amèrica de la Universitat de Madrid. Allí formà molts alumnes. El 1965 va ser nomenat director del Museo Nacional de Antropología, i exercí de professor en una Escola d’Antropologia fundada per ell mateix, en la qual es van formar la majoria dels professionals que després han fet escola a Madrid mateix i a Sevilla.

El 1969 Claudi Esteva arribà a Barcelona per dirigir la primera Agregaduria d’Etnologia d’Espanya separada de prehistòria, que, el 1972, es transformà en la primera càtedra espanyola d’antropologia cultural.

Esteva ha format gairebé tots els antropòlegs que actualment ocupen les càtedres d’antropologia de Catalunya, i el seu mestratge és ben viu en molts dels seus alumnes. Recentment se li ha fet un homenatge a la seu de la Universitat de Barcelona tot recordant aquelles dates en què va començar a impartir classes.

Àngel Palerm

Àngel Palerm i Vich (Eivissa, 1917-18 – Ciutat de Mèxic, 1980) també va haver de marxar de Catalunya després de combatre amb l’exèrcit republicà. Tot i no haver cursat estudis superiors, es formà en antropologia a Mèxic, on el 1948 va rebre el grau de doctor en ciències antropològiques amb l’especialitat d’etnologia.

Des del 1952 treballà per a l’Organització d’Estats Americans (OEA), cosa que l’obligà a viure fora de Mèxic, concretament a Washington, durant molts anys. El 1965 tornà a Mèxic, i des del 1967 fins a la seva jubilació exercí la docència a l’Escola Nacional d’Antropologia (ENAH).

La influència que va exercir en els estudiosos espanyols i catalans es relaciona, sobretot, amb la seva dedicació als treballs sobre la pagesia, com també amb el compromís social que va mantenir amb les comunitats indígenes americanes.

Panorama actual

Amb la fi del franquisme i l’adveniment de les noves institucions democràtiques el panorama va canviar en el darrer trentenni. Potser el més destacabe seria l’àmplia professionalització d’aquests estudis i de les pràctiques d’animació cultural que avui van associades a moltes manifestacions de cultura popular. S’han creat càtedres, s’han creat museus, s’han inventat o ressuscitat festes i tradicions. A més, arreu proliferen mercats medievals, romans, renaixentistes i de qualsevol època passada i no hi ha ajuntament que no hagi incorporat al seu programa de festes algun acte “tradicional”.

Els museus i col·leccions etnogràfics a Catalunya

A la pàgina d’informació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya dedicada als museus, aquells que manifesten tenir col·leccions d’etnografia en són setanta-quatre. D’aquest conjunt, vint-i-vuit afirmen tenir entre el 30% i el 100% de materials etnogràfics.

Museu d’Etnologia de Barcelona.

Enciclopèdia Catalana / Montse Catalán

L’anàlisi d’aquestes dades fa destacar per la seva singularitat l’actual Museu d’Etnologia de Barcelona, fruit de l’antic Museo Etnológico exótico y colonial, fundat el 1948 per l’Ajuntament de Barcelona, i del qual foren artífexs el seu director, August Panyella (Barcelona, 1921-1999) i la seva dona, Zeferina Amil (Dénia 1921 – Sant Cugat del Vallès 1991), i del Museo de Industrias y Artes Populares, fundat el 1940 i del qual foren artífexs Agustí Duran, Ramon Violant i Joan Amades. Actualment aquest museu conté un 90% de material etnogràfic i un 10% de material arqueològic procedent de les excavacions dutes a terme a Guinea Equatorial (llavors Guinea Espanyola) els anys quaranta i cinquanta del segle XX per August Panyella i Jordi Sabater i Pi (Barcelona, 1922), i les adquisicions, també de materials arqueològics, fetes a l’Amèrica Central i del Sud. Del total del material custodiat en aquest museu, el 60% són objectes procedents de diferents comunitats autònomes d’Espanya i la resta són objectes procedents d’Amèrica, Àsia, Àfrica, Oceania i Austràlia.

Pràcticament tots els altres museus de la llista esmentada no tenen més de quaranta anys. Són museus, se’n podria dir, fruit de la democràcia, que va portar arreu records identitaris i moltes ganes de reivindicació cultural pròpia. La majoria exhibeixen material etnogràfic que prové d’un món pagès i ramader que ja no existeix, però que era molt viu els anys de la postguerra. La majoria d’aquest patrimoni aplegat en pobles i viles de Catalunya té un caràcter folklòric i presentista fruit de la forma de recollida i d’exhibició. De fet, és molt ahistòric i no és gens crític amb el passat ni amb el present.

Altres museus se centren a presentar indústries que havien estat relacionades amb els usos domèstics de fins ben endavant dels anys seixanta i que ara han cedit el seu rol a un ús artístic. Són, per exemple, els museus dedicats exclusivament a la terrissa o al vidre bufat.

De totes maneres, en aquest subgrup caldria destacar el Museu de la Pesca de Palamós, que, si be és veritat que basa el seu discurs en la pesca artesanal, ja molt escassa, les seves línies d’investigació i les activitats cavalquen entre el passat i el present i permeten fer una anàlisi de la realitat actual. També, seguint en aquest subgrup, caldria fixar-se en el Museu La Gabella d’Arbúcies, que en la seva presentació explica l’evolució econòmica i social d’aquella comunitat, i, a més, actualment les seves activitats es fan ressò de la societat pluricultural que viu a la comunitat. En aquesta anàlisi cal assenyalar també que, de vegades, la classificació dels materials aplegats als museus com a etnogràfics és, si més no, peculiar i poc clara. Per exemple, a Reus, l’anomenat Museu Salvador Vilaseca d’Art i d’Història afirma disposar d’un 60% de material etnogràfic i un 35% d’art. A Cervera, el Museu Comarcal, antiga casa pairal dels Duran i Sanpere, manifesta que en les seves col·leccions hi ha el 28% d’arts decoratives i el 32% d’etnografia. Al mateix poble el Museu del Blat i la Pagesia afirma que només el 14% d’objectes que aplega és material etnogràfic.

I encara més paradoxal és el fet que la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, que segons la fitxa descriptiva destaca per la seva col·lecció d’art, diu disposar d’un 34% d’objectes etnogràfics.

Finalment, i per acabar, el més peculiar d’aquest còmput és el Museu Militar de Barcelona, que manifesta disposar en el seu fons del 98% de material etnogràfic. La resta, fins a les setanta-quatre entitats incloses a la llista del Departament de Museus de la Generalitat, són museus que declaren tenir entre l’1% i el 20% d’objectes etnogràfics. La majoria són dedicats a arqueologia i història local i/o comarcal, i, de fet, conserven objectes de tota mena i de totes les èpoques de la història de la comunitat.

Pel que fa a col·leccions obertes al públic, i sempre segons la mateixa font de la Generalitat de Catalunya, el nombre és de 104. De fet, probablement algunes d’aquestes col·leccions estan pendents dels tràmits administratius per a accedir a l’estatus de museu i per això els propers anys les xifres poden canviar. L’anàlisi d’aquest grup aporta la informació següent: hi ha tres col·leccions de materials etnogràfics no europeus: la col·lecció de la Fundació Folch, la col·lecció dels caputxins de Sarrià i la col·lecció africana dels missioners combonians. La resta conserven objectes de Catalunya i, en gran part, són conjunts fets a partir de les deixes dels membres de la mateixa comunitat on hi ha instal·lada la col·lecció.

D’aquest grup són destacables les col·leccions relacionades amb els oficis i manufactures complementaris de les tasques pageses i ramaderes, i de la vida quotidiana de molts pobles i viles de Catalunya.

Aquesta especialització és interessant i, tot i que, en aquest tema, Catalunya té uns quants anys de retard amb relació als museus europeus, se’n podrien treure algunes conclusions a partir de la influència i el mestratge que aquest patrimoni tècnic pot exercir sobre la cultura catalana.

Denis Chevalier, actual responsable de missió del nou Museu de les Civilitzacions d’Europa i de la Mediterrània de Marsella, argumentava ja fa uns quants anys que les funcions d’aquests museus que custodien objectes relacionats amb la tècnica són: la protecció i el compromís amb els professionals competents. És a dir, tot allò que es pot aplicar a una producció de qualitat, a unes pràctiques de conservació d’edificis i monuments i a una creació contemporània. D’altra banda, es plantegen la preservació de tècniques tradicionals que permetin un millor reaprofitament dels recursos primaris i, en conseqüència, un millor control de la despesa energètica en benefici de la població. I encara una tercera funció consistiria a organitzar tallers on aprendre aquestes tècniques i, al mateix temps, que servissin de punts de trobada entre artesans i artistes d’arreu del món, que facilitin l’intercanvi de maneres de treballar i de coneixement de nous recursos, la qual cosa pot afavorir el coneixement i l’intercanvi entre cultures necessari per a la convivència en l’actualitat.

També són destacables, en aquest conjunt de col·leccions, les que estan relacionades amb centres d’interpretació d’un espai territorial i ajuden a diversificar les perspectives econòmiques i socials d’alguns indrets singulars que s’havien buidat de població jove. Tot plegat indica una vitalitat cultural a Catalunya que cal aprofitar. Molts d’aquests museus i col·leccions disposen de grups de persones de suport i de voluntariat que constitueixen unes xarxes socials molt importants.

De totes maneres, es troben a faltar més professionals de la museologia i especialistes, com també més programes de col·laboració entre museus i col·leccions, que ajudarien, sens dubte, a superar les mancances dels uns i dels altres.

També es troba a faltar, en els museus i col·leccions catalans, programes de col·laboració amb altres centres homòlegs arreu d’Europa i altres contrades del món, la qual cosa perjudica la seva tasca de difusió i presència en la societat actual.

Finalment, cal dir que, si abans s’ha esmentat que només fa trenta-cinc anys que existeix una càtedra d’antropologia a Barcelona, ara es pot dir que totes les universitats en tenen. Els programes i les assignatures que imparteixen són similars. Hi ha prop d’un centenar de professors que imparteixen classes d’aquesta disciplina, i molts d’ells porten a terme recerques dins i fora de Catalunya. I tot plegat significa que hi ha perspectives de futur.