El 1944 s’afilià a la lliga d’estudiants palestins, que presidí en 1952-56. Participà en totes les guerres araboisraelianes i el 1956 fou cofundador d’Al-Fatah. Des del 1968 presidí el comitè executiu d’aquest moviment i el de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, que tingué les bases a Jordània fins el 1970.
Tenor líric, de grans facultats i especialitzat en el repertori italià. De veu brillant i amb un timbre esmaltat, és considerat un dels principals tenors operístics.
Vida i obra
Noucentista i preceptista del Noucentisme. A 14 anys publicà algun dibuix a En Patufet. Treballà a l’acadèmia Galí del 1907 al 1911. Eugeni d’Ors li confià (1911) la direcció plàstica de l’Almanac dels Noucentistes, i, des de la mateixa data, col·laborà com a il·lustrador al Papitu i ingressà al grup de Les Arts i els Artistes.
Era fill natural d’Alfons d’Aragó, primer duc de Vilafermosa. Establí a Tortosa la festa de la Santa Cinta.
Era fill natural de Ferran II de Catalunya-Aragó i d’Aldonça Roig i d’Ivorra, de Cervera. El 1478 succeí al seu oncle Joan d’Aragó en l’arquebisbat de Saragossa i reuní, a més, moltes prebendes, entre d’altres l’arquebisbat de Monreale, a Sicília, que deixà, el 1529, pel de València. Fou diputat de la generalitat aragonesa, exercí repetides vegades el càrrec del lloctinent d’Aragó i també el de lloctinent general de la corona catalanoaragonesa (1514-16).
Deixeble de Paul Delaroche i d’Ingres. Cultivà la pintura d’història amb estil acadèmic. Fou cobert d’honors i càrrecs oficials tant per monàrquics com per republicans.
Traslladat de jove a París, col·laborà amb Balzac a L’héritière de Birague (1822), però, davant el poc èxit de l’obra, es decantà pel teatre i esdevingué un popular autor de vaudevilles. Paral·lelament tingué una significació activa en les lluites del partit republicà, i a causa de la seva actuació, el 1849, hagué d’exiliar-se deu anys. El 1870 fou alcalde de París.
Fill natural de Ferran I de Nàpols i de Diana Guardato. El 1497 rebé els feus que havien pertangut a Gian Francesco Sanseverino, però els perdé el 1507 a favor de Roberto Sanseverino. Tanmateix, es mantingué sempre fidel a la casa reial de Nàpols. Es casà amb Castellana de Cardona, germana del virrei de Nàpols Ramon de Cardona. El 1529, Carles V li concedí les cases confiscades a Nàpols al rebel Giovanni di Buccino i el nomenà lloctinent general del regne de Nàpols.