Descriví una síndrome, anomenada síndrome d’Argyll-Robertson, caracteritzada per la pèrdua del reflex fotomotor, amb conservació del reflex d’acomodació i de convergència.
Deixeble de Llucià d’Antioquia i adherit a l’heretgia dels melecians fou, amb tot, ordenat el 313 i adscrit a l’església de Baucalis. Excel·lí com a predicador i asceta. D’ençà del 315 començà a propagar la seva doctrina sobre la Trinitat amb homilies, cançons populars i el tractat Tháleia. Cridat a sínode pel seu bisbe Alexandre, fou excomunicat el 318 i s’exilià a Palestina i a Nicomèdia, on feu amistat amb Eusebi, el seu futur valedor a la cort de Constantí.
Prengué part en una insurrecció general contra els turcs. Prosseguí la lluita a les muntanyes fins el 1436. Envià diversos emissaris (el 1446, el 1448 i el 1449) a Alfons IV de Catalunya-Aragó, amb qui signà finalment un acord, el 1451, pel qual pactà el vassallatge i li cedí part de la senyoria directa sobre Albània a canvi de l’ajuda reial. El 1456 abandonà la protecció del rei per la de Venècia.
Havent actuat com a fiscal en la repressió nacionalista durant la guerra civil, i des del 1944 com a governador de diverses províncies, fou director general de seguretat (1957-65) i alcalde de Madrid (1965-73). Ministre de la governació (1973) amb l’almirall Carrero Blanco, després de la mort d’aquest el substituí en la presidència del govern (gener 1974), des d’on volgué promoure una tímida obertura política que no modifiqués les estructures del règim franquista.
Participà en diverses conjuracions absolutistes des del 1820 i fou voluntari reialista. Se sumà als carlins, i el 1836 passà a Oñate, a la cort del pretendent, on anà reunint successivament els diversos ministeris del govern carlí fins arribar a ésser ministre universal el 1837. Continuà com a ministre d’estat fins que Maroto aconseguí la seva destitució (febrer del 1839). Emigrà a França i retornà a la Península el 1864. Els seus Diarios (1828-31) foren publicats en 1966-67.
Liberal moderat, es distingí pel seu article Los hombres funestos i, sobretot, per La clave sobre el pronunciamiento de la ciudad de Palma (1869). En aquesta diatriba dels fets esdevinguts els dos primers dies d’octubre del 1868 acusà enèrgicament la Junta Provisional d’haver consentit els “excessos de les turbes”.
D’origen noble, participà en les guerres de Granada (1481-92) i d’Àfrica (1508-11). Nomenat governador de Tierra Firme o Castilla del Oro (1513), substituí Vasco Núñez de Balboa, que féu decapitar el 1517. Malgrat la seva enemistat envers tots els capitosts que podien competir amb ell, fou un actiu explorador de tot el Darién, Panamà i Nicaragua. Es distingí pel despotisme i la crueltat, que li valgueren molts enemics a l’Amèrica Central i a Castella.
De família menestral, feu els estudis mitjans al col·legi episcopal de Barcelona; els de física experimental, taquigrafia, llengües modernes i economia política a la Junta de Comerç, i alguna matèria de dret a la Universitat efímerament restablerta a Barcelona durant el Trienni Liberal.
Fou un dels fundadors de la Rābita al-Qalamiyya o agrupació literària d’escriptors àrabs emigrats als EUA. Col·laborà a la revista d’expressió àrab “Al-Funūn”, a Nova York, i a diversos periòdics de caire polític. Fou un decidit partidari de la modernització de la poesia àrab.