Director d’estudis a l’École des hautes études en sciences sociales de París (1978-84), treballà sobre la història de les mentalitats i especialment sobre les pràctiques socials respecte a la infància, la procreació, la família i la mort. Publicà, entre d’altres obres: Histoire des populations françaises et de leurs attitudes devant la vie depuis le XVIIIe s. (1948), L’Homme devant la mort (1977).
A la mort de Möngke (1259) aprofità l’absència de Mongòlia del seu germà gran i, ajudat pels prínceps mongols que no aprovaven les tendències xineses de Khublai, es proclamà successor en el kanat (1260). Khublai tornà de la Xina i el vencé sense gaire esforç. Morí el 1266 possiblement assassinat.
Educat a Madrid, escriví sempre en castellà. Formà part de la redacció d'El Liberal com a crític d’art. Visqué alguns anys a València, on treballà per a l’Editorial Guerri, especialitzada en la publicació de novel·les per fascicles. Seguint la línia valenciana del gènere fulletonesc (Ayguals d’Izco, Pérez i Escrig, Lluís de Val), popularitzà el seu pseudònim (Mario d’Ancona) amb obres com ¡Sin justicia!, El soldado de la Paz, etc.
Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, on es distingí entre els deixebles de Lluís Telles i Giron, professor de perspectiva i paisatge. Pintà quadres de gènere i es destacà com a autor de teles de ventall, tècnica en què introduí la pintura a l’oli damunt seda. S'especialitzà com a escenògraf i pintà els telons de boca de diversos teatres de València i de Madrid.
La seva fidelitat en la guerra entre el rei i la Generalitat li valgué l’atorgament de tots els fruits, drets i emoluments de la castellania de Vilanova i la Geltrú (1464) que pertanyien a Joan de Montbui, contrari de Joan II. Dos anys més tard fou enviat com a ambaixador extraordinari a Itàlia.
Bé que aquests dos darrers foren condemnats a mort en un juí de prohoms (1520), Joan Arinyó se salvà gràcies a la intervenció del batlle de Barcelona Macià Julià, cosa que li costà el càrrec.