Comtessa de La Fayette. Dama d’honor a la cort de Versalles, publicà anònimament diverses novel·les, entre les quals es destaca La princesse de Clèves, prototipus de la novel·la clàssica i psicològica, obra mesurada, de forma rigorosa i exempta d’efectismes. Hom hi pot veure la tradició novel·lesca francesa matisada per l’absolutisme de Lluís XIV i sobretot per la influència del jansenisme, que esborren gairebé del tot l’idealisme tradicional.
Es formà amb Fiorenzo di Lorenzo en l’ambient de l’escola úmbria i col·laborà amb Il Perugino en les taules de la Vida de Sant Bernadí (1473, Galleria Nazionale dell’Umbria, Perusa) i en els frescs de la Capella Sixtina (1481-83, Vaticà); la influència d’aquest darrer conduí el seu estil vers una execució més subtil del paisatge (1492-94, frescs de les Sales Borja, Vaticà, i de la capella Bufalini, Santa Maria d’Aracoeli, Roma).
Genealogista. Fill i hereu de Felip Galceran de Castre-Pinós de So, vescomte d’Évol. Vescomte d’Évol, primer comte de Guimerà (1599), senyor de les baronies de la Roca, Fréscano, Vicieu i Albero de los Moros. S'intitulà duc de Vilafermosa i de Luna, ducats que pledejava. Fou majordom del rei. Autor de Tablas demostrativas de los antiguos y modernos condes de Ribagorza i Sumario genealógico de la casa de Pinós, conegut com a Nobiliari del comte de Guimerà.
Senyor de Seró, Rialb i la Torre Salbana, que heretà dels Alentorn per la seva línia materna. Germà de Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí. Com ell, intervingué en la política barcelonina de la darreria del segle XVII i també es passà al bàndol austriacista. Preparà la conspiració del 1704 i el 1705 fou premiat pel rei arxiduc Carles III amb el títol de marquès d’Alentorn. Durant el setge de Barcelona del 1706 aconduí a la ciutat reforços des de Girona. Fou coronel del regiment de la diputació de Barcelona fins el 1707. Més tard lluità al front de Lleida.
Era senyor de les baronies de Pinós, Bagà, etc, com el seu pare Galceran (IV) de Pinós. Prengué part en una expedició amb l’exèrcit reial a València el 1255, segurament per sufocar alguna de les revoltes sarraïnes encapçalades per Al-azraq. El 1266 participà també en la conquesta del regne de Múrcia feta per Jaume I, el qual li encomanà després la guarda d’una part de la frontera valenciana, a Biar, juntament amb altres tres cavallers.
Era senyor dels castells i les baronies de Pinós (Galceran IV de Pinós), Vallmanya, Tàrrega, Gaià, Sant Jaume, l’Espà, Gósol, Saldes, Quer Foradat, Llo, Gisclareny, Alguaire, Albesa, Lillet, la Guàrdia, Talteüll i Fórnols, aquest empenyorat a Galceran per la comtessa Aurembiaix d’Urgell, i els llocs de Bagà, Gavarrós, Brocà, Barrat, Vilanova, la vall de la Vansa i diversos béns als Prats i a la Manresana i als castells de Josa, Sant Martí dels Castells, Cava, Ansovell i Queralt
De família aristocràtica, sembla que s’educà literàriament a Atenes. Viatger i cosmopolita, a Sicília fou hoste dels tirans Hieró de Siracusa i Teró d’Agrigent, en el transcurs d’un viatge (476-475 aC) que marcà la seva consagració com a poeta panhel·lènic.
Format per la Revolució, eslavòfil enamorat de la Rússia antiga i crític del bolxevisme (Krasnoje derevo, 'Caoba’, 1929), evolucionà a posicions netament soviètiques (Mašiny i volki, 'Les màquines i els llops’, 1925), tendència manifesta sobretot a la seva obra principal: Volga vpadajet v kaspijskoje more (‘El Volga desemboca a la mar Càspia’, 1930).
Desertor de la guerra del 1914, passà a residir a Barcelona i el 1921 fou elegit en nom dels grups anarquistes catalans delegat al congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja a Moscou. El 1924 se n'anà a l’Argentina, i no tornà a Barcelona fins el 1936, però mantingué sempre una estreta relació amb la premsa i les editorials llibertàries del Principat i el País Valencià (especialment amb el grup d’"Estudios”). El 1953 s’instal·là a París.
Dedicat a l’art gairebé des d’infant, es formà a Barcelona i a París. Integrat en la Colla del Safrà, fou amic de joventut d’Eduard Marquina —que esdevingué cunyat seu— i de Luis de Zulueta.