Fill de Ricard Pichot i Gironès, el 1946 la seva família s’establí a Sant Sebastià, on fou deixeble de Juan Núñez Fernández. El 1964 s’instal·là a Cadaqués, on residí des d’aleshores. Partí d’un postimpressionisme, però aviat canvià radicalment el seu estil i es dedicà a pintar composicions, al·legories i éssers antropomorfs inspirats en el paisatge rocós del cap de Creus, influenciat pel surrealisme i per determinats corrents del barroc. Exposà a Sant Sebastià, Bilbao, Lisboa, Madrid, París i Barcelona.
De família de músics, com a actor se centrà inicialment en el teatre, i formà part de la companyia d’avantguarda Théâtre de Babylone, gestionada com a cooperativa obrera. Debutà en el cinema el 1945, i actuà en papers poc rellevants fins el film Le mépris (1963), de Jean-Luc Godard, amb el qual obtingué reconeixement. Des d’aleshores es convertí en un dels actors més sol·licitats del cinema europeu, especialment francès i italià.
Fou campió de l’URSS els anys 1959 i 1961, i campió del món el 1963 i el 1969. Practicava un joc posicional i extremament defensiu.
Suposat autor de la monumental sàtira menipea anomenada Satiricó, sol ésser generalment identificat amb un aristòcrata romà —citat per Tàcit— que fou procònsol a Bitínia i se suïcidà després d’haver participat en la conspiració de Pisó (66 dC).
Derrotà Catilina prop de Fiesole i, a Hispània, com a legat de Pompeu (54-49 aC), combaté Cèsar en la campanya d’Ilerda fins que fou derrotat i hagué d’abandonar la província. En morir Pompeu, fou un dels millors generals que organitzaren la resistència a l’Àfrica i vencé Cèsar amb la cavalleria dels númides a la batalla de Ruspina (46 aC). Poc després, derrotat a Tapsos, s’occí o es féu occir per Juba.
Estudià juntament amb el seu germà Olof a Wittemberg, a l’escola de Luter. De retorn, fou professor a Uppsala (1527) i des del 1531 arquebisbe d’Uppsala, sense comptar per res amb Roma. Esdevingué l’organitzador de la nova església sueca, traduí íntegrament, amb el seu germà, la Bíblia (1541), publicà l’himnari (1555) i les ordenances (1561). Es destacà també la seva obra històrica, amb una crònica de Suècia (1559).
Estudià a Rostock, Leipzig i Wittemberg (1516); fou diaca a Strängnäs i director de l’escola catedralícia. En ésser acusat d’heretgia, GustauI Vasa, de qui era conseller, el féu secretari de la ciutat d’Estocolm i després canceller del regne (1531-33); condemnat a mort pel rei i indultat —s’oposava a l’intervencionisme del rei en l’església— (1539), fou pastor principal d’Estocolm (1543). Des del 1526, que publicà la traducció del llibre de pregàries de Luter, fins a la seva mort, escriví nombroses obres, entre elles també peces dramàtiques.
Lluità a la campanya de França (1814). Home destacat i atret pel liberalisme, organitzà diverses societats secretes i manifestà les seves idees en un projecte de Constitució. Cap destacat de la conspiració decabrista, fou executat.
Es formà en l’ambient de l’escola úmbria i al taller de Verrocchio a Florència amb S. Botticelli i Leonardo da Vinci. De Piero della Francesca havia après la claredat de composició i la concepció monumental dels espais arquitectònics mitjançant l’aplicació rigorosa dels mètodes de la perspectiva: taules de la Vida de Sant Bernadí (1473, Galleria Nazionale, Perusa).
D’origen etrusc, pertanyia a l’ordre eqüestre i posseïa notables riqueses, que li permetien de gaudir d’una bona posició i bones relacions. Visqué enmig de la societat neroniana, de la qual criticà els costums, i formà part del cercle estoic. Amic de Lucà i del filòsof Cornut (que fou l’editor de la seva obra pòstumament), escriví sis Saturae (‘Sàtires’, traduïdes al català per Miquel Dolç, 1954), que apleguen un conjunt de 650 hexàmetres, ultra un prefaci en versos coliàmbics, d’autenticitat dubtosa.