Quart marquès de Tavara, comanador d’Alcántara. Fou lloctinent de València (1618-22); durant el seu mandat morí Felip III de Castella (1621). Posteriorment fou virrei de Sicília (1626-27).
Primer marquès de Baiona (1625) i cavaller de Calatrava. Era fill del vuitè comte de Benavente. El 1621 fou nomenat cavaller de l’orde de Calatrava, i Felip IV el nomenà virrei de Sardenya (1625-31). El 1626 hi reuní un parlament extraordinari, les actes del qual foren redactades en català.
Sisè comte de Benavente. Fou amic personal de l’emperador Carles V, amb el qual participà en la conquesta de Tunis (1535), i lluità a gairebé totes les campanyes europees de l’emperador. Fou padrí i tutor de Felip II de Castella, que el nomenà lloctinent de València (1566-72).
Historiador àulic, reflectí la vida portuguesa del s XV amb un estil que anticipa la concepció renaixentista de la història. Compongué les cròniques de Sanç I, Alfons II, Sanç II, Dionís I, Alfons IV, Duarte I, Alfons V i Joan II.
Vida i obra
De família modesta i orfe de pare des de petit, seguí estudis al seminari de Tarragona; a quinze anys treballava d’ebenista a Barcelona i, de nou a Tarragona, estudià magisteri. A Madrid (1865) estudià filosofia i lletres a la Universitat de Madrid. Aquí, s’involucrà en la revolta estudiantil de la Nit de sant Daniel (abril del 1865), i s’hagué d’exiliar i viatjà a Ginebra, París i Brussel·les, fins que s’establí a Marsella.
Es doctorà en teologia a Tarragona i exercí d’eclesiàstic. Des dels anys de la seva formació es remarcà com a poeta i assagista literari i polèmic.
Col·laborà en periòdics i revistes locals i comarcals, i també en publicacions com Democràcia Cristiana o La Veu de Catalunya, en les quals escriví articles apologètics, polítics, sobre qüestions sociològiques i cultura popular.
Especialista en clínica i cirurgia obstètrica, contribuí al desenvolupament de la puericultura al seu país, i des del seu càrrec de diputat fomentà la creació de lleis de treball que afavorien les mares i els infants.