De família modesta. Es doctorà en teologia a la Universitat de València el 1546, de la qual fou catedràtic de filosofia (1547-53; 1558) i de retòrica (1567). Autor de Dialogus de morte Christi domini ac servatoris nostri (1566). Gil Polo, en la seva Diana enamorada, el considerà com a poeta, però res no n'ha estat conservat.
Vinculat a la política catalana, pertanyé a la Unió Catalanista. Conreà la literatura infantil, amb aportacions sovint destinades a l’ensenyament primari.
Era capellà de la casa missió de Barcelona. Publicà obres pietoses en castellà i deixà inèdits els opuscles Apuntaments sobre la matèria de discreció d’esperits, Resumen de la doctrina que pot servir per examen i Amor propi.
Després d’estudiar a Tolosa i a Montpeller, esdevingué el metge més famós de la Il·lustració. A la seva obra Nosographie philosophique (1789) classificà les malalties en classes, ordres, gèneres i espècies, seguint el mètode linneà. Per la seva obra Traité médico-philosophique sur l’aliénation mentale (1801) hom l’ha considerat com un precursor de la psiquiatria moderna.
Fou escolà de Montserrat des del 1900 i es formà musicalment amb Manuel Guzmán. Professà l’any 1909 i amplià els seus coneixements amb Anselm Ferrer. Des del 1924 fou organista del monestir, càrrec que deixà per motius de salut el 1935. Autor d’obres per a instruments de teclat i composicions vocals. També fou crític musical.
Establert a Mallorca des del 1952, la seva obra en recrea el paisatge seguint fórmules postimpressionistes. També és notable la seva producció com a muralista.
De nom de bateig Joan. Autor de diverses peces teatrals inèdites, conreà després la poesia. Ingressà al monestir de Montserrat (1945), on fou ordenat de sacerdot el 1953. Fou consiliari i primer director de Serra d’Or (1959-62). Les seves Balades del bon Pastor reberen el premi de poesia a Cantonigròs el 1957.
Tingué correspondència amb el poeta castellà Ṭodros Abū-l-'Afiya. Se'n conserven dues poesies religioses.