Autor, el 1933, de l’Hôtel Latitude 43 a Sant Tropés, amb Mallet-Stevens féu el Pavillon de la Lumière de l’exposició universal de París del 1937. Al final de la Segona Guerra Mundial li fou confiada la urbanització de Saarbrücken. El 1961 construí el Mémorial de la Déportation a l’illa de la Cité (París).
Actiu a Venècia almenys en el període 1534-65 i deixeble reconegut de G.Savoldo i P.Aretino, la seva pintura és perduda (amb rares excepcions: Retrat, 1534, Musée des Beaux-Arts, Chambéry); és important pel seu Dialogo di pittura (1548), text de típic encuny venecià, àgil i ben informat sobre pintors coetanis, on discuteix i ironitza contra l’ortodòxia toscana amb unes nocions i un vocabulari que la poètica del manierisme assumiria tot seguit.
Dominicà (1889), després de la seva ordenació (1897) anà a les Filipines i a la Xina, on visqué durant uns cinquanta anys. Fou rector del seminari de Paishuiying. El 1949 retornà a Espanya. Gran coneixedor de la llengua xinesa, escriví una Gramática china del dialecto de Amoy y Formosa (1929), un diccionari sobre el mateix dialecte (1925) i un Diccionario chino-español (1937).
Estudià a l’acadèmia militar de Santiago. General de brigada (1968) i cap d’estat major (1969), el 1973 el president S.Allende el féu comandant en cap de l’exèrcit. Pel setembre del mateix any dirigí el cop d’estat que, al·legant l’extensió del comunisme al país, deposà i matà Allende, i esdevingué cap de la junta militar que es féu càrrec del govern. Proclamat (1974) i confirmat per la constitució del 1981 president de la república, Pinochet encapçalà una dictadura que exercí una repressió brutal contra l’oposició.
Fou col·laborador de l’escola de X.Vilanova, del qual fou professor adjunt. Catedràtic de dermatologia de la Universitat de Barcelona (1967), publicà treballs sobre citologia cutània, tumors, les porfíries i les malalties per radiacions lumíniques.
Afiliat al Partit Progressista, prengué part en la revolució del 1868 i fou elegit alcalde (1868) i diputat a corts en diverses legislatures. Afavorí la creació de les escoles d’artesans i en fou president.
A la postguerra s’incorporà un quant temps a Unió Democràtica de Catalunya. Fou un dels fundadors de l’editorial Estela.
Expert en afers vaticans i influït per Mounier, divulgà el pensament conciliar: Dialèctica conciliar (1968), ¿Nuevos caminos en la Iglesia? (1969) i Iglesia y liberación en América Latina (1972). El 1994 publicà El nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència (1926-66) (1994).