Era fill de Ramon IV, el qual, en marxar amb la primera croada a Terra Santa, li deixà el comtat (1096), que defensà, ajudat pel seu cosí Guillem II de Cerdanya, contra Guillem IX de Poitiers, duc d’Aquitània (1098). Col·laborà amb Bernat Ató, vescomte de Besiers, en la presa de Carcassona. A la mort del seu pare (1105), el seu germanastre Alfons Jordà fou reconegut com a comte de Tolosa. Bertran se n'anà al Líban i pactà amb Guillem II, comte de Cerdanya, el repartiment del comtat del Líban que aquest retenia des del 1101. Ambdós conqueriren Trípoli el 1109.

Fou un dels iniciadors dels estudis de toxicologia clínica a Catalunya i autor de treballs importants sobre les intoxicacions per aliments i pel tal·li. Fou vicepresident de l’Associació Europea de Centres de Lluita contra les Intoxicacions.

Fill de Josep Bertran i Ros i pare del polític Josep Bertran i Musitu. Jurista format en l’escola historicista, presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1870-71), la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1902-03) i l’Acadèmia de Bones Lletres (1907-11). També col·laborà en la premsa conservadora i es vinculà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

Jesuïta. Començà a escriure poesia en català (1925-35) i retornà a aquesta llengua en un exercici de retrospecció personal amb les proses Del meu poble, encara (1982). Ensenyà literatura castellana als col·legis de Gènova (1935-38), València (1943-59) i finalment Barcelona (1959-70), on col·laborà amb l’Acadèmia de la Llengua Catalana i diverses activitats del Fòrum Vergés.

Ingressà a l’orde dominicà (1544) i fou mestre de novicis al convent de Llombai. Es relacionà amb personalitats de la reforma posttridentina, com Maria Agullona, Nicolau Factor i Luis de Granada. El 1562 se n’anà de missioner a Amèrica, al regne de Nova Granada, on acomplí una labor evangelitzadora a Tubará, Zipacua, Mahates, Cartagena de Indias, Paluato, Santa Marta i Tenerife.