Definició
El càncer o tumor maligne de pell és una formació de cèl·lules provinents de les estructures cutànies que es desenvolupen anormalment i adopten característiques que les diferencien de les cèl·lules normals. Si les cèl·lules malignes no són eliminades amb un tractament, tendeixen a envair i destruir els teixits sans més propers. Igualment, gràcies a la circulació sanguínia o limfàtica, es poden disseminar a d’altres sectors del cos i reproduir-hi el tumor.
Freqüència
El càncer de pell és un dels tipus de càncer més freqüents de tots els que poden afectar l’organisme. Es el segon tipus de càncer més habitual en els homes i el tercer en les dones. Hom calcula que al nostre medi aquesta malaltia afecta cada any cinquanta homes de cada 100.000 i trenta-cinc dones de cada 100.000.
Causes
El càncer de pell, com tots els tipus de tumors malignes, és degut a una alteració dels codis genètics que regeixen la reproducció cel·lular. Les cèl·lules que en són afectades es reprodueixen exageradament, es desenvolupen de forma anormal i creixen amb independència del teixit en què es troben. Hom no ha pogut establir amb precisió la causa de l’alteració genètica que dóna lloc a un càncer. Això no obstant, actualment es considera que hi ha factors capaços de produir o desencadenar-ne l’aparició, alguns dels quals s’han pogut identificar en el cas del càncer de pell.
El principal factor relacionat amb l’aparició d’aquesta malaltia és la llum del sol, quan actua de manera persistent i repetida. L’acció excessiva o constant dels raigs ultraviolats del sol pot arribar a alterar els gens de les cèl·lules de la pell i afavorir l’aparició d’un càncer. Per aquesta raó, es presenta sobretot a les zones del cos descobertes, més exposades al sol. També afecta especialment els habitants de països molt assolellats, més encara si passen molt de temps exposats al sol, com ara els mariners, els pescadors o els camperols. D’altra banda, els raigs del sol actuen amb més intensitat quan en la pell hi ha poca melanina, perquè aquest pigment absorbeix els raigs ultraviolats i en protegeix l’organisme dels efectes nocius. Així, el càncer de pell es presenta sobretot en persones de pell molt blanca i en canvi és estrany en persones de raça negra, la pell de les quals conté molta melanina.
Un altre factor que predisposa a l’aparició del càncer cutani és l’acció irritant que ocasionen uns determinats productes industrials, com ara l’arsènic, olis minerals i productes de la combustió del carbó. Si hom no segueix mesures de protecció adequades, els treballadors d’indústries en què s’empren productes d’aquest tipus es troben més exposats a patir-ne. Precisament aquest origen és el del primer tipus de càncer en què es va descobrir un factor causal, el càncer cutani de l’escrot. Fa més de dos-cents anys, es va relacionar el càncer d’escrot amb els productes de la combustió del carbó, en observar que afectava especialment els escuraxemeneies.
També pot afavorir la presentació d’un càncer cutani l’acció intensa o freqüent de les radiacions ionitzants. Si hom no adopta les mesures de protecció adequades, aquest factor nociu pot afectar especialment el personal sanitari que treballa en serveis de radiologia o radioteràpia, i els treballadors de centrals nuclears. En el cas particular del càncer cutani de llavi, un factor que predisposa a patir-ne és l’acció dels productes de combustió del tabac. Això afecta sobretot les persones que tenen l’hàbit de fumar, especialment els fumadors de pipa.
Alguns dels factors esmentats provoquen alteracions cutànies que predisposen a l’aparició del càncer i que són considerades lesions precanceroses, les més característiques de les quals són el ceratoma actínic i la leucoplàsia. El ceratoma actínic o ceratosi solar es genera a conseqüència d’una exposició intensa i molt prolongada al sol. Aquesta lesió sol afectar les zones del cos més exposades als raigs solars, especialment la cara i el dors de les mans. Es forma una placa petita que oscil·la entre 2 mm i 10 de diàmetre, té un aspecte escamós o crostós, un color groguenc i la superfície aspra i rugosa. La ceratosi actínica se sol presentar en adults, a partir de 40 anys o 50. Si hom no n’extirpa la lesió, amb el pas del temps aproximadament una quarta part dels casos es transforma en un càncer, del tipus carcinoma espinocel·lular. La leucoplàsia es presenta a les mucoses, com ara als llavis, l’interior de la boca, la llengua i els genitals, sobretot la vulva. Es tracta d’una zona localitzada en què s’elabora una gran quantitat de ceratina. Es presenta una placa blanquinosa, ben delimitada, de superfície inicialment llisa i apergaminada. Amb el temps, adopta un aspecte rugós i es pot ulcerar. En general, no causa molèsties tot i que de vegades, quan la lesió ja és avançada, és possible que sagni o que provoqui dolor. Si bé no se’n coneix la causa íntima, hom sap que, als llavis i la boca, la leucoplàsia pot ésser causada per una irritació constant, com la produïda pel fum del tabac, l’alcohol o mossegades repetides a l’interior de les galtes causades per peces dentàries en mal estat o una dentadura postissa mal ajustada. Per tal de prevenir un càncer, cal eliminar la lesió i controlar-ne el factor desencadenant.
Els factors que han estat esmentats no afecten de la mateixa manera tots els individus que s’hi exposen. Hi ha persones que són més susceptibles que d’altres, i n’hi ha que no desenvolupen un càncer cutani encara que s’exposin als agents nocius. L’origen d’aquesta susceptibilitat és desconeguda, però en alguns tipus de càncer hom ha pogut constatar una predisposició hereditària, ja que se solen presentar en diversos membres d’una mateixa família. D’altra banda, sovint no es tracta d’un únic factor responsable, sinó de la combinació de més d’un. Segons els factors implicats i la susceptibilitat individual, es pot generar l’alteració de diversos tipus de cèl·lules cutànies, cadascun dels quals provoca un tipus de càncer diferent.
Tipus i manifestacions
El carcinoma basocel·lular, anomenat també basalioma o epitelioma basocel·lular, és el tipus més freqüent de càncer de pell, ja que representa el 65% del total. El tumor és degut a un desenvolupament anòmal de les cèl·lules components del germen epitelial embrionari, que en la seva evolució donarà lloc al fol·licle sebaci. Les cèl·lules malignes que el componen tenen un aspecte similar al de les cèl·lules de la capa basal de l’epidermis. Afecta igualment els homes i les dones, sobretot persones molt exposades al sol, radiacions ionitzants o que estan en contacte amb l’àcid arsènic. En general, es presenta després de quaranta anys i afecta la pell sana. No altera mai les mucoses, ni produeix metàstasis. La localització més habitual és la cara, en el 90% dels casos, sobretot el triangle que es forma prenent com a base la línia d’inserció dels cabells i com a vèrtex la barbeta. És possible que afecti d’altres zones del cos, però és excepcional que es presenti als palmells o les plantes dels peus. El carcinoma basocel·lular es pot manifestar amb lesions diverses, d’evolució diferent. El carcinoma basocel·lular superficial constitueix una placa poc elevada, de color vermellós o marró fosc, de superfície escamosa. Sovint, damunt aquesta superfície es formen crostes que en desprendre’s deixen erosions al descobert. La lesió inicial és petita, però s’estén de manera progressiva amb els anys. Es manté sempre a la zona més superficial i no aprofundeix la pell. El carcinoma basocel·lular planocicatricial es presenta com una placa similar a l’anterior, però de vores perlades, on hi ha unes lesions petites, arrodonides i blanquinoses. Creix lentament en la superfície de la pell i, si no és extirpada, amb els anys pot atènyer grans dimensions. A mesura que creix va deixant al centre una cicatriu pàl·lida. El carcinoma basocel·lular nodular o tumoral és una altra forma de presentació en què es generen algunes lesions sobreelevades, arrodonides, de consistència dura i color vermellós. En un primer moment són petites, però es van desenvolupant a poc a poc i se n’ajunten unes quantes de manera que formen tumoracions d’una grandària considerable; és possible que el centre s’ulceri. El carcinoma basocel·lular morfeiforme es manifesta amb una àrea de pell endurida, coberta per dilatacions dels vasos sanguinis, de límits molt imprecisos. El carcinoma basocel·lular ulcerós és la forma de presentació més greu del basalioma. Es manifesta amb una úlcera generalment coberta amb una crosta. La lesió creix i, a diferència de les altres presentacions, s’estén ràpidament cap a les zones profundes de la pell.
L’epitelioma espinocel·lular o carcinoma escamós és el segon tipus de càncer de pell segons la freqüència. El tumor es genera a partir d’un desenvolupament anòmal de les cèl·lules de la capa espinosa epidèrmica i pot alterar tant la pell com les mucoses. Afecta els homes més sovint que les dones i es presenta en persones d’edat, en general després de seixanta anys. L’epitelioma espinocel·lular pot aparèixer en qualsevol zona del cos, però normalment es localitza en zones exposades al sol, sobretot a la cara, el llavi inferior i els palmells. A diferència del carcinoma basocel·lular, aquest tumor no es presenta habitualment sobre la pell sana i sovint ho fa sobre lesions cutànies preexistents, com ara la ceratosi actínica i la leucoplàsia. D’altra banda, aquest tipus de càncer produeix metàstasis. Tant si apareix sobre la pell o la mucosa sanes com si es genera a partir d’una lesió precancerosa, el carcinoma espinocel·lular té diverses formes de presentació. La lesió inicial sol ésser sobreelevada, de color vermellós i superfície berrugosa on es formen escames o crostes. Pot anar creixent i desenvolupar una prominència llarga i estreta anomenada banya cutània. D’altres vegades, s’inicia amb una úlcera de vores dures, que pot arribar a sagnar. Quan afecta la vulva, se sol presentar un nòdul. Sovint, la lesió inicial es modifica al cap de poc temps d’haver aparegut. Així, és possible que es transformi en una tumoració prominent, de superfície dura i descamativa, o bé que adopti un aspecte carnós de superfície ulcerada que sagni fàcilment.
El melanoma, anomenat també melanoma maligne, és el càncer de pell més perillós, però no és tan freqüent com els anteriors. Representa només el 5% del total. És degut a un desenvolupament anòmal dels melanòcits, les cèl·lules que originen pigments en la pell i les mucoses. De tots els càncers de pell, aquest és el que es relaciona més amb una exposició excessiva al sol. La freqüència màxima es dóna entre 40 anys i 50, només una tercera part dels melanomes es presenten abans de 30 anys o després de 60. La majoria de melanomes afecten zones de pell o mucoses prèviament sanes. De vegades, es generen a partir de la transformació maligna de nevus pigmentaris considerats benignes, que també estan formats per acumulacions de cèl·lules pigmentaries. El melanoma maligne té diverses presentacions. El melanoma nodular és una tumoració arrodonida, de coloració homogènia rosada, marró o negrenca, que pot aparèixer en qualsevol part del cos. Representa del 10% al 15% de tots els melanomes malignes. Aquesta presentació és més freqüent en els homes que en les dones. Habitualment, la lesió inicial creix ràpidament, sobretot en profunditat. Sovint s’ulcera. El melanoma d’extensió superficial és una lesió de forma irregular, inicialment d’uns 2 cm o 3 de diàmetre, de vores ben delimitades i sobreelevades, i de coloració variada de rosat a negre.
Representa les dues terceres parts de tots els melanomes. Aquesta forma de presentació és més freqüent en les dones que en els homes. Es pot localitzar en qualsevol zona del cos, però, a diferència d’altres tumors, ho fa habitualment en regions del cos que no estan protegides pels vestits. Amb una relativa freqüència apareix en la regió de la vulva. La lesió inicial creix de manera progressiva en la superfície, però poc en profunditat. El melanoma sobre lentigen maligne és una lesió plana, de forma irregular, de vores poc marcades, de 2 cm a 6 de diàmetre i de color marronós amb diversos matisos que formen taques i reticles sobre un fons més clar. Apareix generalment en persones d’edat, a la cara o d’altres zones exposades al sol. L’evolució és molt lenta, al cap de deu anys d’haver-se iniciat, només en una tercera part la lesió ha envaït el derma i genera un nòdul.
L’angiosarcoma de Kaposi és un càncer de pell degut a una proliferació anòmala de vasos sanguinis i cèl·lules del teixit que els envolta. Fins fa pocs anys, l’angiosarcoma de Kaposi era una malaltia gairebé desconeguda als països occidentals. En canvi, es coneixia especialment perquè es presentava amb una certa freqüència en algunes comunitats, com la dels bantus a l’Àfrica. Actualment n’hi ha més casos, perquè és una de les malalties que pateixen les persones afectades per la SIDA (Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida). Al nostre país, però, continua essent estranya. La SIDA és un trastorn del sistema immunitari causat per una infecció vírica que ocasiona una disminució notable de les defenses orgàniques. Així, afavoreix l’aparició de nombroses infeccions i facilita la presentació d’uns tipus de càncer determinats, com l’angiosarcoma de Kaposi. Tradicionalment, les lesions de l’angiosarcoma solien aparèixer al dors de les mans, els peus i les cames, però en els afectats per la SIDA es presenten sovint a la part alta del pit o la cara. La lesió inicial és una taca moradenca i plana que, posteriorment, se sobreeleva i dóna lloc a un nòdul. Pot créixer i ajuntar-se amb d’altres lesions similars. És freqüent que sagni i aleshores es torna de color ocre. De vegades, les lesions poden minvar i deixar com a rastre cicatrius residuals pigmentades. En altres casos, l’angiosarcoma es dissemina a òrgans interns i genera l’aparició de metàstasis.
Evolució i pronòstic
Quan un tumor maligne ja s’ha desenvolupat, l’evolució que segueix és ininterrompuda. Les cèl·lules canceroses es continuen reproduint amb característiques malignes. Així, mai no es dóna una regressió o un guariment espontanis d’aquesta malaltia.
En el seu creixement constant, el tumor pot alterar els teixits que envaeix i destruir-los. Aquest aspecte és especialment rellevant quan, per la localització que té, pot atènyer estructures importants, com ara un ull. També pot afavorir l’aparició d’infeccions quan s’ulcera i permet l’entrada de gèrmens a l’interior de l’organisme, o bé causar hemorràgies greus si erosiona vasos sanguinis de cabal elevat. Sens dubte, però, la gravetat del càncer de pell depèn de la disseminació a d’altres òrgans, perquè hi ha la possibilitat que alteri estructures vitals.
El pronòstic d’un càncer de pell depèn de diversos factors, com la localització, la capacitat de produir metàstasis i, fonamentalment, de la precocitat amb què se n’efectuï la diagnosi i s’hi apliqui un tractament. En general, el pronòstic varia segons el tipus de càncer de pell que es presenta.
El carcinoma basocel·lular creix habitualment de manera lenta, però si hom el deixa evolucionar sense tractament pot arribar a causar lesions irrecuperables. És especialment perillós quan es localitza a prop dels orificis naturals, com el nas, la boca i els ulls, ja que en pot envair les estructures i destruiries o alterar-ne la funció. El tipus ulcerós afavoreix diverses complicacions greus, com ara la infecció dels teixits profunds que deixa al descobert, o les hemorràgies provocades per les lesions degudes als vasos sanguinis que erosiona o destrueix. Això no obstant, a diferència d’altres tipus de tumors malignes, no es dissemina a d’altres zones de l’organisme, i un tractament adequat en sol garantir el guariment complet.
L’epitelioma espinocel·lular tendeix a envair els teixits més propers i propagar-se a distància a través de la circulació sanguínia o la limfàtica. El pronòstic depèn sobretot del temps que hom triga a diagnosticar-lo i establir-ne el tractament. Si afecta la pell i és petit, el pronòstic és bo. Quan es localitza a la llengua o les mucoses, en general triga més temps a ésser detectat i, quan a la fi és diagnosticat, en una tercera part dels casos ja ha produït metàstasis, la qual cosa empitjora molt el pronòstic. Si aquest càncer no rep precoçment el tractament adequat, és possible que provoqui la mort del malalt en un lapse curt, d’uns dos anys o tres.
El melanoma maligne és considerat el càncer de pell de pronòstic més desfavorable. L’aspecte que confereix més gravetat al melanoma maligne és la facilitat amb què es dissemina a òrgans que són lluny de la lesió. A través dels vasos sanguinis o limfàtics, les cèl·lules canceroses poden accedir als ganglis limfàtics i diversos òrgans, on s’implanten, creixen, n’envaeixen els teixits i n’alteren la funció fins que arriben a provocar complicacions mortals. Quan els melanomes no són extirpats precoçment, sovint afecten el fetge, els pulmons, la medul·la òssia, els ossos, el cor o el cervell. També es pot reproduir a d’altres zones de la mateixa pell, on dóna lloc a la formació de nòduls. Sense tractament, es produeixen les primeres metàstasis al cap d’uns dos anys i mig d’haver-se presentat el melanoma maligne. El pronòstic depèn sobretot del grau d’invasió en el moment de fer la diagnosi i del tipus de melanoma. El 80% de les persones que presenten melanoma sobre un lentigen maligne sobreviuen al cap de cinc anys d’efectuada la diagnosi. En el cas de melanoma d’extensió superficial, la supervivència és del 55% després del mateix període. El de pronòstic més greu és el tipus nodular, ja que als cinc anys només sobreviuen el 35% de les persones afectades.
L’angiosarcoma de Kaposi és un tumor que creix molt a poc a poc. El pronòstic depèn de la rapidesa amb què hom hi aplica el tractament, al qual sol respondre de manera positiva. De vegades, però, pot ésser fatal a causa de complicacions, com hemorràgies gastro-intestinals o per l’aparició d’un càncer de tipus limf orna associat. Actualment, en els malalts de SIDA el pronòstic de l’angiosarcoma més aviat depèn de la malaltia immunològica que no pas del càncer mateix. De fet, l’angiosarcoma de Kaposi, encara que es tracti d’un càncer, no pot ésser considerat el factor més perillós en els malalts de SIDA.
| Nom | Aspecte habitual | Creixement | Localització freqüent | Edat d’aparició | disseminació/pronòstic |
|---|---|---|---|---|---|
| carcinoma basocel·lular | superficial: placa poc elevada, color vermellós o marronós, superfície escamosa amb crostes i úlceres | superficial, lent | pell sana; la cara (90%), el coll, les mans, els peus | passats 40 anys | no provoca metàstasis; és perillós situat a la vora de la boca, el nas o els ulls; bon pronòstic si es detecta precoçment |
| plano-cicatricial: placa poc elevada, vermellosa, de vores perlades amb petites lesions blanquinoses | lent; forma cicatriu pàl·lida | ||||
| nodular: lesió sobreelevada, arrodonida, de consistència dura, de color vermellós | lent; s’ajunten diverses lesions | ||||
| ulcerós: úlcera, coberta de crostes | lent, en profunditat | ||||
| morfeïforme: àrea indurada de pell, límits imprecisos | lent | tòrax i front | |||
| epitelioma espinocel·lular, carcinoma escamós | lesió sobreelevada, vermellosa, superfície rugosa, amb escames o crostes; en créixer, forma una prominència llarga i estreta (banya cutània) | creixement ràpid, forma prominència de superfície dura i escamosa o adopta un aspecte carnós i sagna fàcilment | lesions prexistents; cara, llavi inferior i mans | passats 60 anys | envaix teixits i es dissemina ràpidament; quan és petit i localitzat en la pell té bon pronòstic: 90 % de casos guarits als 5 anys; sense tractament, causa la mort al cap de pocs anys |
| úlcera sagnant, de vores dures | |||||
| melanoma maligne | nodular: tumor arrodonit, coloració homogènia rosada, marró o negrosa | creix en profunditat i s’ulcera | pell sana; 30% sobre nevus. Cara, cames i tronc | 40 a 50 anys | disseminació precoç al fetge, el pulmó, els ossos o el cervell; si rep tractament quan està localitzat i sense disseminació, el pronòstic és favorable; sense tractament, la mortalitat és elevada al cap de poc temps |
| superficial: placa de 2 cm a 3 de diàmetre, amb vores sobreelevades i delimitades; la coloració varia de rosa a negre | creix inicialment i es manté en la superfície | ||||
| sobre lentigen: lesió plana, de 2 cm a 6 de diàmetre, forma irregular amb vores poc definides, de color marronós variable | creix lentament; forma un nòdul en envair el derma | ||||
| angiosarcoma de Kaposi | taca moradenca plana que se sobreeleva i forma nòdul; sagna fàcilment | lent; s’ajunten diverses lesions | mans, peus, malalts de SIDA, el pit i la cara | adults i joves | disseminació escassa; en malalts de SIDA, el pronòstic depèn de la malaltia basal |
Diagnosi
Hom basa la diagnosi del càncer de pell en l’aspecte de les lesions i l’evolució que presenten. Quan les tumoracions són desenvolupades, l’aspecte sol ésser característic. Tanmateix, durant els períodes inicials de la malaltia, la diagnosi es fa difícil, perquè es poden confondre amb diverses tumoracions benignes, com ara els nevus pigmentaris o els angiomes. Com que el pronòstic de la malaltia depèn sobretot de la precocitat de la diagnosi i l’aplicació del tractament, encara que la lesió no sigui gaire característica, cal procedir a confirmar-lo. És per això que hom pensa en la possibilitat d’un càncer davant qualsevol tipus de lesió cutània que no segueixi una evolució típica, per exemple si un nevus canvia de color, sagna o s’ulcera.
Quan hi ha la sospita que la lesió cutània pot ésser cancerosa, en general és extirpada i estudiada al microscopi per tal d’establir-ne la diagnosi definitiva. L’extirpació quirúrgica de la lesió representa de fet una mesura terapèutica que, de vegades, és l’única necessària quan la lesió és molt localitzada i hom pot extirpar-la completament.
Quan es diagnostica un càncer cutani, segons el tipus i l’expansió, pot caldre efectuar una sèrie de proves molt variades, radiografies o anàlisis, per tal de saber si el càncer s’ha disseminat als ganglis limfàtics de la zona o bé a d’altres òrgans. Així, no solament es diagnostica el càncer sinó que se’n comprova el grau d’extensió local i general.
Tractament
El tractament del càncer cutani comprèn l’eliminació de la lesió inicial i els punts on es pot haver disseminat, com també la prevenció d’altres focus possibles. Hom disposa de diverses tècniques que se seleccionen segons el tipus de tumor, la localització i l’extensió.
La lesió cancerosa inicial es pot eliminar amb l’electrocoagulació, que consisteix en l’extirpació de la lesió i la cauterització de la zona amb un bisturí elèctric. Aquest mètode només és aplicat en carcinomes molt petits, perquè en els altres casos hi ha el perill de causar cicatrius visibles o, més perillós encara, és possible que no s’extirpi del tot. D’altra banda, aquest mètode no és mai utilitzat quan es tracta del melanoma.
El mètode més emprat és l’extirpació efectuada quirúrgicament. Hom sol practicar-la sobretot en els melanomes, que sovint no poden ésser tractats amb d’altres tècniques. Quan el tumor és molt extens, és possible que calgui efectuar empelts de pell per tal de cobrir la zona afectada. En el cas dels melanomes, sovint també es procedeix a l’extirpació dels ganglis limfàtics més propers, per tal d’eliminar les cèl·lules canceroses que es poden haver disseminat i localitzat en aquestes estructures.
La radioteràpia és un altre dels mètodes utilitzats. En alguns tumors superficials és aplicat com a tractament únic, però també es pot emprar com a mètode preparatori de la cirurgia, ja que disminueix la grandària del tumor i n’afavoreix així l’extirpació completa. La radioteràpia es pot aplicar localment, amb la col·locació d’agulles de radi a la zona, per tal que les radiacions destrueixin les cèl·lules canceroses. També poden ésser aplicades mitjançant aparells emissors de radiació, com ara la bomba de cobalt o el betatró, sobretot quan el tumor ja s’ha estès molt.
De vegades hom empra medicaments citostàtics, que deturen el creixement cel·lular. Com que la reproducció de les cèl·lules canceroses és molt accelerada, els fàrmacs hi actuen especialment. L’administració d’aquestes substàncies és diferent segons el tipus de tumor i les característiques que presenta. Quan les lesions són superficials poden ésser administrats per via tòpica, en preparacions d’aplicació local. Però quan s’han estès molt, o bé hom n’ha detectat disseminacions, se solen administrar per via general.
En alguns casos, n’hi ha prou que es faci servir només un dels mètodes terapèutics que han estat descrits, especialment quan els tumors es troben en les fases inicials. Però, sovint, també cal optar per una combinació de les diverses tècniques, per tal de potenciar-ne l’efecte i possibilitar una destrucció més completa de les cèl·lules canceroses.
Prevenció
Hom basa la prevenció d’aquesta malaltia en l’adopció de mesures que protegeixin dels factors que n’afavoreixen l’aparició. Sistemes de protecció com ara guants, màscares o roba adequats a cada cas poden evitar el contacte reiterat amb alguns productes industrials i les radiacions. En general, cal no exposar-se al sol d’una manera excessiva, sobretot les persones que tenen la pell molt blanca. Cremes protectores adequades poden protegir la pell de les possibles cremades solars que, repetides, podrien afavorir l’aparició d’un càncer.
La prevenció no inclou solament evitar-ne l’aparició, també contempla la diagnosi de la malaltia en les fases inicials, durant les quals un tractament adequat ofereix més possibilitats de guariment total. Així, és molt important que les lesions cutànies siguin identificades correctament per tal de descartar la possibilitat d’un càncer.
Cal esmentar sobretot les lesions pigmentades que, de vegades, poden esdevenir un càncer del tipus melanoma, encara que inicialment es tracti d’una lesió benigna. La malignització és possible sobretot quan es presenten algun d’aquests símptomes: creixement de la lesió, especialment si les vores es fan irregulars o s’hi formen escotadures; sobreelevació de la lesió; transformació de la superfície, que esdevé irregular, per exemple; enfosquiment progressiu o d’altres variacions de color; presentació de molèsties, com ara coïssor, cremor o dolor; inflamació de la lesió o de la zona que l’envolta, amb envermelliment o supuració; aparició de taques o punts més foscos dins la mateixa lesió o al voltant seu; la lesió s’ulcera o sagna; canvi de consistència, es fa més fràgil; ganglis de la zona inflamats. En tots aquests casos, hom sol extirpar la lesió o bé n’extreu una mostra per estudiar-la al microscopi i descartar la formació d’un càncer.