L’ànec blanc (Tadorna tadorna) és un ànec corpulent que ateny 61 cm d’alçària, amb posat i vol més aviat d’oca. Té el plomatge molt acolorit, amb el cap i el mirall verds i una característica faixa de color canyella que li envolta el cos a l’altura del pit, bé que, a distància, destaca solament el blanc i el negre. El mascle (a l’esquerra) té una protuberància roja al bec que el distingeix de la femella (exemplar de la dreta); els polls són exclusivament blancs i negres, com s’aprecia en el dibuix, i els joves (exemplar del fons), amb el bec rosat, mostren colors castanys al mantell i no tenen la faixa ocràcia.
Marisa Bendala.
A la major part del territori, l’ànec blanc és un migrador i hivernant ocasional, llevat del delta de l’Ebre i les salines del Migjorn valencià, on es presenta tot l’any.
En els nuclis reproductors es poden observar ànecs blancs adults solament des de la darreria de novembre a mitjan juliol, ja que durant la resta de l’any realitzen la migració de muda a un indret desconegut (potser a la mar del Nord, juntament amb els seus congèneres nord-europeus?). Les primeres arribades es produeixen majorment el desembre, encara que alguns anys poden ser el novembre. El desembre rep l’entrada forta d’individus, de manera que la major part de citacions accidentals són d’aquest mes; el contingent d’hivernants continua incrementant-se fins al gener, en què usualment ateny el punt màxim, decreixent després gradualment durant el febrer i el març. Entre mitjan i final de febrer marxen la major part dels hivernants i a l’abril, i fins i tot el maig, encara poden observar-se migradors aïllats.
Al nostre país té una clara preferència per les aigües d’alta salinitat, i per això l’hàbitat típic és a les salines, tot i que també pot colonitzar albuferes i estanys litorals salabrosos i, temporalment, estanys d’aigua dolça i arrossars. A l’època de reproducció resta totalment acantonat a les salines. Les seves preferències ecològiques recauen sobre ambients aquàtics d’una salinitat alta, un grau d’interferència humana mínim, una àmplia extensió d’aigua molt soma i/o amb baixos, illetes o platges per a mantenir-se dempeus en sec, així com preferentment amb presència de catifes d’algues de l’espècie Microcoleus.
El nucli reproductor és recent, per tal com la primera comprovació de la seva cria es féu el 1972 al delta de l’Ebre. Des d’aquest any no ha deixat de reproduir-s’hi i, tal com ho mostra la gràfica, va en augment (6 parelles el 1984). A les salines de Santa Pola no ha estat comprovada la reproducció, però es dóna com a molt segura des d’aproximadament el 1979 o el 1980, i per al 1984 s’hi pressuposaven 3 parelles i 2 més a la llacuna de la Mata.
Evolució de les poblacions hivernants (en vermell) i reproductores (immaturs i parelles, en blau) d’ànec blanc (Tadorna tadorna) al delta de l’Ebre, en un període comprès entre el 1972 i el 1985. Les línies trencades indiquen manca de prospecció o mostratge defectuós, i els números indiquen el nombre de parelles. Noteu que a partir del moment en què la població hivernal ateny un nivell alt, l’increment dels reproductors esdevé constant i paral·lel al dels hivernants, mentre que aquest és, en bona part, conseqüència de l’augment de l’estoc reproductor del delta del Roina, fet demostrat pels anellaments duts a terme a la Camarga.
S.F.F.B./Román Montull, original dels autors.
Les tres úniques localitats d’hivernada regular són el delta de l’Ebre (una mitjana de 100-200 exemplars en el període hivernal i una màxima de 308 el gener de 1985), les salines de Santa Pola (un màxim de 45 exemplars l’abril de 1985) i els aiguamolls de la badia de Roses (menys de 20 individus). Al gràfic s’observa clarament l’increment de la hivernada a l’Ebre, filla, tal com ho mostren els anellaments, del nucli reproductor de la Camarga, en augment net principalment des del 1975, augment que, sorprenentment, no ha influït en la població hivernal dels estanys rossellonesos, que continua migrada i ocasional, fruit en bona part de l’excessiva pressió cinegètica. Les altres localitats continentals i insulars en què ocasionalment ha estat reportat l’ànec blanc són: Artés i la bassa de l’Agulla (Bages), la gola de la Tordera, el delta del Llobregat, el port de Cambrils, Almenara, l’albufera de València, vedats de Sueca i Sollana, salines d’Eivissa, salines de Fornells i Addaia i s’albufera d’es Grau (Menorca), s’albufera d’Alcúdia i les salines del Salobrar de Campos (Mallorca). Si l’ànec blanc continua la tònica reproductora actual, cal esperar que en el futur serà progressivament més freqüent.