El xarxet (Anas crecca) és de tots els nostres ànecs, el més petit (ateny fins a 35 cm) i un dels més característics dels arrossars. El mascle, que veiem a la fotografia, presa al delta de l’Ebre, és característic pel color de la taca corbada del cap, que caracteritza els xarxets, en aquest cas verda i emmarcada de blanc per baix. A les femelles, és important el mirall verd per a diferenciar-les de les d’altres espècies.
Xavier Ferrer.
Espècie migradora i hivernant regular, de gran mobilitat, que apareix a tota mena d’ambients aquàtics litorals i del rerepaís, principalment com a conseqüència d’onades de fred a l’Europa transpirinenca. Això vol dir que moltes localitats no disposen d’una hivernada pròpiament dita, sinó d’un trànsit hivernal, conseqüència d’aquestes fugues de saó. A la Catalunya Nord s’ha assenyalat també com a nidificador als estanys del massís del Carlit, fet que demana, però, confirmació. Per terra andorrana solament és de pas, i es coneix de l’estany de l’Illa. Al Principat, a més a més de migrador i hivernant regular i abundant, té la categoria de reproductor excepcional (a la Tordera, prop d’Hostalrich, una parella amb polls el 1981 i dues possibles nidificacions al delta de l’Ebre el 1978 i el 1979). Al País Valencià és migrador i hivernant regular que, llevat del sector de l’albufera de València, és poc abundant en general, situació que comparteixen les tres grans illes balears, mentre, a Formentera és accidental.
L’entrada del xarxet comença d’hora; arriba l’agost amb pocs individus (uns pocs centenars al delta de l’Ebre), que no s’incrementen fortament fins a mitjan setembre, i amb el fort de la migració tardorenca, l’octubre, el novembre i una part de desembre. Durant aquest últim mes, el gener i el febrer s’afegeix, a més a més, l’alta freqüència de les fugues de fred que incrementen notablement els estols de xarxets. Al delta de l’Ebre i a l’albufera de València, els dos quarters d’hivernada per excel·lència, la davallada d’exemplars comença el gener i és molt manifesta el febrer, continua el març, en què el nombre d’individus és ínfim (algunes desenes), i dona escassíssimes observacions aïllades a l’abril i al començament de maig (02.05.69, data extrema).
El xarxet és un ànec granívor i nedador de talla petita, la qual cosa fa que exploti sectors aquàtics extremament soms, de l’ordre d’uns 20 cm, amb el sediment prou tou per a poder filtrar, i preferiblement rics en llavors. Aquestes característiques s’adiuen perfectament amb els arrossars, que són els ambients predilectes del xarxet a l’hivern. Els arrossars d’aquí són, a més, en un estret contacte amb extensions grans d’aigua (llacunes litorals i la mar), on es pot refugiar en cas de perill (caça, destorb, etc.), aspecte aquest fonamental dins els seus requeriments hivernals. Menja majoritàriament a les aigües dolces: llacunes, rius, basses, estanys, etc., però també pot explotar (ho fa generalment al final de la temporada, o en cas de glaçada) les salsures, on picoteja tot nedant les granes de Salicornia emergent.
A la Catalunya Nord és quantitativament poc important, ja que la màxima fou de 214 individus a Vilanova de la Raó el 20.12.83. Al Principat és dispers a moltes localitats que, llevat del delta de l’Ebre, disposen de menys de 200 exemplars. Les més importants són els aiguamolls de la badia de Roses, el delta del Llobregat i, a les comarques de ponent, els embassaments d’Utxesa, Sant Llorenç de Montgai i Sant Antoni. El delta de l’Ebre és, amb diferència, el quarter d’hivernada més important dels Països Catalans, ja que entre el setembre i el desembre oscil·la entre els 9000 i els 14 000 exemplars i entre el gener i el febrer entre els 1000 i els 5000, xifres que alguns anys climatològicament durs a Europa poden incrementar fins a 13 000 (1985). Al País Valencià la localitat més important és l’albufera de València i arrossars veïns, que el desembre i gener acullen sobre 1000-1500 individus, amb una màxima el 14.01.72 de 7300, dels quals 4600 ocupaven els arrossars. També hi ha uns pocs exemplars a Cabanes i Almenara, mentre que als marjals del Baix Vinalopó sostenen una població d’uns 100-200 individus (màxima de 450 el gener de 1978, al Fondo). Finalment, a les Illes no hi ha localitats de més de 200 exemplars. Les més importants són, a Mallorca, s’albufera d’Alcúdia (màxima de 150 el 03.01.72) i, a Menorca, la d’es Grau, amb una mitjana per als últims 12 anys de 65 individus i una màxima de 196 el 08.01.84.