L’ànec cuallarg (Anas acuta), un dels nostres ànecs més grossos (fins a 56 cm), es caracteritza, com indica el seu nom comú, per la cua llarga i prima. El mascle (a l’esquerra) té una combinació de colors típica, especialment pel que fa a la taca blanca del pit, que s’enfila a banda i banda del coll. La femella és difícil de diferenciar de la de l’ànec collverd, bé que la llargada de la cua i el color gris del bec poden resultar indicatius.
Oriol Alamany.
Migrador i hivernant regular que, excepte en algunes localitats del País Valencià i del delta de l’Ebre, és molt escàs, majorment al rerepaís (Bages, Solsonès i Baix Cinca). És absent a Andorra, irregular a Eivissa i accidental a Formentera.
Des de mitjan setembre arriben els primers cuallargs, en un nombre ínfim, i s’incrementen fortament l’octubre i el novembre. Els exemplars del desembre i el gener fluctuen molt en funció de la disponibilitat de recursos de cada localitat, les onades de fred i l’èxit reproductor dels quarters de cria. La hivernada pròpiament dita és curta, i el febrer els efectius han baixat molt. La migració de retorn, ràpidament i quantitativament poc important, es dona durant el març fins a mitjan abril, i es perllonga isoladament al final d’aquest mes i, rarament, al maig (19.05.61).
Típicament granívor, el cuallarg és un dels ànecs més oportunistes, que al nostre territori explota essencialment els arrossars, tant per menjar durant la nit com per descansar durant el dia, sempre i quan tinguin una bona extensió i una intromissió humana mínima, condicions que acompleixen alguns vedats valencians i del delta de l’Ebre. Ambdues característiques, tranquil·litat de la zona i àrees inundades somes que permeten mantenir-se dempeus l’animal dins l’aigua, li són molt importants, i així també colonitza llacunes litorals, pantans soms de regatge, badies marines, albuferes i, com a refugi temporal, també la mar oberta. En pas migratori ocupa també una àmplia varietat d’ambients aquàtics.
La distribució de l’ànec cua-llarg és molt localitzada actualment al delta de l’Ebre (mitjana de l’octubre al gener de 1700-6300 exemplars i una màxima de 9100 el novembre de 1975), Almenara (200-1800 exemplars i una màxima de 3000 el gener de 1975), marjals de Santa Pola (50-600 exemplars i una màxima de 1000 el gener de 1975), marjals del Fondo (120-850 exemplars i una màxima de 1000 el febrer de 1974) i l’albufera de València, que a la dècada dels 80 té entre 100 i 500 cuallargs, mentre que anteriorment n’hi havia molts més. En efecte, almenys durant els anys 40, 50 i 60 la població fou considerablement més alta, de l’ordre d’alguns milers i, amb unes màximes de 8100 el 12.01.64 i de 10 000 el 15.01.65 i el 00.01.68, la major part dels quals s’estacionaven als vedats de Sueca, Cullera, Sollana i Silla. En una baixa densitat, però regularment, ocupen també l’embassament de Vilanova de la Raó (màxima de 100 el 27.02.84), els aiguamolls de l’Empordà, el delta del Llobregat, els marjals de Cabanes, la gola del Millars i s’albufera d’es Grau (Menorca). Irregularment, s’ha vist també, entre d’altres localitats, a la gola de la Tordera, Cubelles (Garraf), Pollença, Alcúdia i ses Salines, a Mallorca, i a les salines d’Addaia, als marenys de Lloriac i a la bassa de la Morella, a Menorca.