Formació i trajectòria
Seminarista a Montserrat (1962-65), cursà estudis d’arquitectura i de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en història de l’art. Del 1971 al 1973 fou lector a la Universitat de Londres, estada que tindria una gran influència en la seva producció poètica posterior. És membre del consell de redacció de la revista Serra d’Or i col·labora a la premsa (El País, Descobrir, Ara). El 1976 exposà per primer cop la seva obra pictòrica a Girona.
L’any 2013 rebé la Creu de Sant Jordi, el 2020 el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a la trajectòria i el 2021 el Premi Nacional de Cultura a la seva trajectòria.
Literatura
Poesia
El gruix de la seva obra literària és dedicat a la poesia i, en aquest gènere tendeix, a través d’un progressiu rigor mètric i lingüístic, cap a les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia. L’humanisme que traspua se sap desbordat pels canvis d’un món massificat i tecnificat. Com en la pintura, en l’obra poètica és manifesta la influència del Noucentisme, entorn del qual, de manera explícita o més indirecta, giren moltes de les seves reflexions.
Ha publicat els poemaris La febre freda (dins Cinc poetes de Girona, 1965), Papers privats (1969), Amich de plor... (1970), El verd jardí (1972), Un passeig pels bulevards ardents (1974), Les ciutats (1976), Desdesig (1976), Terra natal (1978), Àlbum de família (1980), La llibertat i el terror. Poesia 1970-1980 (1981, recull dels sis llibres anteriors), Enigma (1985, premis Crítica Serra d’Or i de la Generalitat de Catalunya), En quarantena (1990, Lletra d’Or i Premi de la Crítica 1991), Somnis i runa (1992, antologia), Usdefruit (1995), Recull de poemes i serigrafies (1999), Lírica lleugera (2000), L’art de la fuga (2002), Formes d’ombra (1996-2002) (2003, antologia), Llast (2007), Lent (2012, premi Crítica Serra d’Or 2013), Manera negra (2018) i Els moviments humans (2022).
Prosa
La seva obra en prosa és diversa, bé que té com a denominador comú la reflexió i la descripció de referència cultural, especialment de la ciutat de Girona, sobre la qual ha publicat Guia de l’arquitectura dels segles XIX i XX a Girona (1978), Girona. Matèria i memòria (1989) iGirona. Retrat sentimental d’una ciutat (1998).
És també autor d’un guió televisiu sobre el Museu de la Catedral de Girona i, amb Joan Tarrús, de Guia de l’arquitectura dels segles XIX i XX a Girona (1978) i Rafael Masó. Arquitecte noucentista (1996).
També ha escrit situats entre l’assaig literari, la crítica d’art, l’evocació culta, la memòria personal i la reflexió sobre l’actualitat entre els quals hi ha Sense escut (1998, recull d’articles), L’ànima dels poetes (2002), Camins d’Itàlia (2005), Forma i prejudici. Papers sobre el Noucentisme (2006), Dies de França (2008) i Les paraules alades (2011).
Traducció
La qualitat de les seves versions de poetes, sobretot anglesos i italians, ha estat reconeguda amb diversos guardons. N’han estat publicades Cinc poemes, de Robert Lowell (1978), Poesia italiana: de Francesco d’Assisi a Giacomo Leopardi (1985, antologia), Himnes cristians llatins antics (1988), Poesia italiana contemporània (1990, antologia), Digue’m la veritat sobre l’amor de W.H. Auden (1997, premi Cavall Verd-Rafael Jaume de traducció poètica, 1998), Cants, de Giacomo Leopardi (2004, premis de traducció 2005 Ciutat de Barcelona, Cavall Verd-Rafael Jaume i Serra d’Or) i Càntic dels càntics de Salomó (2013), editat i traduït conjuntament amb Joan Ferrer.
Ha traduït també obres teatrals, entre d’altres La gran il·lusió, d’Edoardo de Filippo (1988) i Els gegants de la muntanya, de Luigi Pirandello (1999).
Teatre
Els anys noranta Comadira s’inicià com a dramaturg amb una obra que comparteix les preocupacions del seu univers poètic: la fugacitat de la vida i la inevitabilitat de la mort, el dubte, la ironia i les renúncies implícites i ineludibles en les decisions, etc. N’han estat representades La vida perdurable (1991), Neva: un te (1992), L’hora dels adéus (1995), El dia dels morts. Un oratori per a Josep Pla (1997), Pinsans i Caderneres (2008), espectacle musical, Al cel (2009), entorn de la figura de Jacint Verdaguer, L’hort de les oliveres (2015) i Teatre. 1989-2019 (2021), recull de tota la seva producció dramàtica original escrita durant trenta anys.
Pintura
L’obra pictòrica, que ha donat a conèixer en nombroses exposicions, mostra un èmfasi en els volums i una certa geometrització i simplificació de les formes, en la tradició constructivista de Cézanne. Aquesta tendència, però, defuig la radicalitat que desemboca en l’abstracció i que equilibra la influència d’italians com ara Giotto, Mantegna o Piero della Francesca i altres pintors com Pierre Bonnard, que es manifesta sobretot en el cromatisme matisat.
L’any 2010 hom li dedicà al Museu de Montserrat l’exposició Comadira: 50 anys de pintura. Una antologia.