Integrà els partidaris republicans (com a concepte oposat a monarquia) de Jefferson, que volien una participació més àmplia en el govern. Fundat el 1792, arribà a la presidència per primera vegada amb Jefferson el 1801 i, des d’aleshores, no abandonà el poder durant més de mig segle, tret d’un petit parèntesi. L’extracció dels seus membres fou majoritàriament aristocràtica fins el 1829, que fou elegit president Andrew Jackson. Geogràficament, els demòcrates eren en bona part habitants del sud dels EUA. El problema de l’esclavatge dividí el partit: en la convenció de Charleston presentà dos candidats a les eleccions del 1860, cosa que afavorí la seva derrota. Del 1860 al 1932 el partit només ocupà la presidència durant set anys.
Woodrow Wilson (president del 1913 al 1921) marcà una fita amb l’establiment del dret de vot a les dones, el seu paper en la creació de la Societat de Nacions i la regulació de la banca i de la indústria. Per la seva banda, Franklin D. Roosevelt (president del 1932 al 1945) redreçà, amb el New Deal, l’economia dels EUA després de la crisi dels anys trenta i consolidà els EUA com a potència de primer ordre. Després de Roosevelt els demòcrates conservaren el poder fins el 1952 amb Truman, i el recuperaren amb Kennedy (1960-63) i Johnson (1963-68). Durant els darrers anys de govern el partit impulsà els drets civils i encoratjà la guerra del Vietnam. El 1968 fou un moment de crisi. El seu candidat a la presidència, Robert Kennedy, fou assassinat, i el nou candidat, Humphrey, fou fàcilment vençut pels republicans. La convenció de Los Angeles, que nomenà Humphrey, hagué de fer cara a la posició més esquerrana, liberal i clarament hostil a la guerra del Vietnam d’Eugene McCarthy. En les eleccions de l’any 1972 el candidat demòcrata McGovern fou derrotat per Nixon. L’escàndol de Watergate i el subsegüent desprestigi dels republicans donaren al partit demòcrata l’oportunitat de tornar al poder amb l’elecció de James Carter el 1976. Aquest no reeixí a conciliar el contingut liberal del seu programa amb la lluita eficaç contra la crisi econòmica interna. Això i la seva acció indecisa en política internacional conduïren a la seva derrota el 1980 enfront del candidat republicà R. Reagan, reelegit el 1984 i succeït pel seu vicepresident G.H. Bush (1989).
Malgrat l’ensorrament de l’URSS (1991) propiciat per l’enduriment de la política exterior dels republicans, una recessió econòmica severa afavorí el retorn dels demòcrates al govern el 1992, amb Bill Clinton a la presidència. Un creixement econòmic sostingut n'afavorí la reelecció el 1996. Durant el seu mandat, Clinton recollí l’herència republicana dels EUA com a primera potència mundial, tot assumint el lideratge en diversos conflictes: entre d’altres, impulsà un fràgil procés de pau al Pròxim Orient (1993) i intervingué als Balcans el 1995 i el 1999 (a través de l’OTAN). L’any 2000, en una ajustadíssima votació, el candidat demòcrata Al Gore fou derrotat pel seu contrincant republicà George Walker Bush, el qual tornà a derrotar el nou candidat demòcrata John Kerry en les eleccions del 2004 per un marge molt més ampli.
En les eleccions del novembre del 2008 Barack Obama obtingué una victòria clara (més del 50% dels vots) sobre el republicà John McCain, cosa que el convertí en el quaranta-quatrè president dels EUA. Obama, a més, fou el primer afroamericà convertit en la màxima autoritat del país. Confirmat per a un segon mandat (2012-2016), la seva aposta per encapçalar la globalització i, alhora, un lideratge mundial acusadament intervencionista i, a l’interior, els intents d’intensificar les facultats del govern federal i l’ampliació de la protecció social, exemplificat en la cobertura sanitària coneguda amb el nom d’Obamacare, suscitaren una desafecció de part del seu electorat tradicional, que comportà la derrota de la seva successora, Hillary Clinton, pel magnat republicà Donald Trump (novembre del 2016).