i Futbol Club Barcelona | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Futbol Club Barcelona

Nom amb què també és conegut el Club de Futbol Barcelona
Nom amb què també és conegut el Club de Futbol Barcelona
El Camp Nou, estadi del Futbol Club Barcelona
© B. Llebaria
esports esport
Entitat esportiva barcelonina fundada el 1899 per Joan Gamper amb el nom de Football Club Barcelona, que ha esdevingut el club poliesportiu més important i representatiu dels Països Catalans.

Inicis i consolidació

El prestigi del club ha recolzat, històricament, sobre la secció de futbol, dirigida des de l’inici a les competicions més importants; la samarreta dels jugadors, amb bandes verticals de color blau i grana, ha fet d’aquests colors el símbol del club. Popularment, el club és anomenat el Barça, i els seus seguidors, culers. L’aparició del Barcelona, en un ambient poc familiaritzat amb la pràctica esportiva (fou el segon club de futbol de Catalunya), coincidí amb les primeres exhibicions de futbol a càrrec d’aficionats estrangers, la presència dels quals fou nombrosa en les primeres juntes directives i alineacions del club (Walter Wild en fou el primer president, i Joan Gamper, el primer capità); aviat s’hi integraren, però, atletes i aficionats del país (Lluís d’Ossó, primer secretari; Bartomeu Terradas i Alfons López, directius).

Al principi, els partits —irregulars i poc organitzats— eren jugats a l’antic velòdrom de la Bonanova, i hom concertava ocasionalment partits amb equips de la tripulació de vaixells estrangers. Però el 1903 ja hi havia a Barcelona més de disset equips organitzats i se celebraren les primeres competicions regionals (Copa Macaya i Campionat de Catalunya), en què el Barcelona tingué una actuació destacada. Per iniciativa seva, juntament amb l’Hispània, hom creà l’Associació Catalana de Clubs de Futbol (1902), primer organisme federatiu.

El 1900 el club disposà del primer camp propi, a Gràcia, i el 1909, gràcies a l’augment de socis, fou inaugurat el primer camp gran, al carrer de la Indústria, anomenat popularment l'Escopidora, amb una tribuna de fusta de dos pisos; fou el primer camp amb il·luminació artificial i on hom disputà un partit de futbol femení. El 1910 el club tenia 560 socis i s’adherí a la Federació Espanyola, amb la qual cosa donava suport al projecte d’un torneig interregional (el mateix any s’adjudicà el primer títol espanyol en vèncer l’Espanyol de Madrid al campionat de Copa). El decenni 1910-20 és una primera gran etapa del Club, que reuní, la temporada 1919-20, un equip en què es destacaren Samitier, Zamora, Alcántara, Sancho, Sesúmaga, Vinyals, Sagi, Reguera i Piera.

Interior de l’estadi del Camp Nou del Futbol Club Barcelona
© Fototeca.cat
Aquests mateixos jugadors protagonitzaren l’aparició del professionalisme futbolístic, que orientà el desenvolupament del futbol amateur vers l’actual futbol espectacle. La continuïtat dels èxits i la vitalitat del club (12.000 socis el 1924) feren possible la construcció del camp de les Corts, inaugurat el 1922, amb capacitat per a 20.000 espectadors, que posteriorment hom amplià a 60.000. En aquesta ocasió fou novament decisiva la intervenció de Joan Gamper (cinc vegades president). Durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) i amb motiu d’uns incidents de protesta esdevinguts al camp durant l’execució de la Marxa Reial, fou clausurat (1925) temporalment.

A les Corts es produí una de les etapes més brillants de l’historial blaugrana: el club guanyà 6 títols de lliga, un dels quals fou el primer disputat a Espanya (1928), i 8 campionats de Copa. El 1937 efectuà una gira per l’Amèrica Llatina, per a la qual desplaçà els seus millors jugadors: Iborra, Babot, Zabalo, Argemí, Balmanya, Ventolrà, Escolà, Gual, Pedrol, Urquiaga, Pagès i Bardina, molts dels quals s’exiliaren i posteriorment foren inhabilitats per a jugar en competicions espanyoles. En el període 1936-39 el nombre de socis restà reduït a 3.500.

El FC Barcelona durant el franquisme

La postguerra immediata significà per al club l’etapa més dura, durant la qual veié compromesa la pròpia supervivència. El 1940 la Delegación Nacional de Deportes nomenà president del club el marquès de la Mesa de Asta. La situació fou remuntada de manera definitiva durant la presidència d’Agustí Montal i Galobart (1946-53), en què s’escaigué la primera gran manifestació de “barcelonisme” de la postguerra, amb motiu dels títols guanyats el 1945, el 1948 i el 1949, i les noces d’or del club.

Molts immigrants, a través del Barcelona, trobaren un dels primers motius de vinculació a la seva nova terra de residència. Sobresortí en aquest període l’adquisició del jugador hongarès Lásló Kubala (1950), el qual s’uní al conjunt on es destacaven César, Martín, Biosca, Gonzalvo III, Hanke, Velasco, Ramallets, Segarra, Basora, Bosch, Seguer i Vila. Aquest conjunt dugué el club, sota la direcció tècnica de Daucik, a la consecució successiva dels títols de Lliga i de Copa del període 1950-53, el de la Copa Llatina (1951), la Petita Copa del Món de Caracas i el trofeu Teresa Herrera.

Sota la presidència de Francesc Miró-Sans (1953-61) fou inaugurat, el 1957, el nou estadi del club, amb una capacitat per a 90.000 espectadors, conegut pel nom del Camp Nou. S'adjudicà tres vegades la Copa de Fires (1957-58, 1959-60, 1965-66) i guanyà els campionats de lliga del 1959 i el 1960, i de copa del 1957, el 1959, el 1963, el 1968 i el 1971. El 1967, essent president Enric Llaudet i Ponsa, que dirigí el club en 1961-68, hom instituí el torneig internacional de futbol Joan Gamper, que des d’aquest any es disputa cada estiu.

El 1971 fou inaugurat el poliesportiu Palau Blaugrana. Durant els anys setanta prosseguí la línia d’expandiment de l’activitat social i esportiva del club, impulsada en bona part sota la presidència d'Agustí Montal i Costa. L’any 1973 el fitxatge de Johan Cruyff revitalitzà el club amb la consecució d’un nou títol de lliga (1974) i una manera d’entendre el futbol que deixaria empremta en el futur. El 1974 hom celebrà el 75è aniversari de la fundació del club.

El Barça actual. Expansió i projecció (del 1977 ençà)

Montal deixà la presidència el 1977 i el càrrec fou assumit per Raimon Carrasco. El 1978 tingueren lloc eleccions presidencials, de resultes de les quals Josep Lluís Núñez i Clemente esdevingué president de l’entitat en les primeres eleccions democràtiques del futbol espanyol. Successives ampliacions del Camp Nou han fet d’aquest el primer estadi d’Europa i un dels més grans del món, i permeteren al club d’ultrapassar la xifra de 100.000 associats.

El 1979 començà a funcionar La Masia  com a escola de futbol del club, que amb els anys aconseguiria una gran importància com a planter de jugadors i que donaria figures de renom internacional. El 1982 fou inaugurat un nou camp de futbol conegut com el Miniestadi, amb capacitat per a 20.000 persones, on juga el filial del primer equip. El 1994 es constituí la Fundació FC Barcelona per a promoure la projecció social de l’entitat. El 1999 hom celebrà amb diversos actes el centenari de la fundació de l’entitat.

L’any 2000 Joan Gaspart i Solves succeí J.L. Núñez com a president del club, càrrec en el qual fou substituït el 2003 per Joan Laporta i Estruch. D’acord amb els estatuts del club, Laporta no renovà la candidatura l’any 2010 en finalitzar els dos mandats consecutius. En les eleccions del 13 de juny d’aquest any fou elegit nou president Alexandre Rosell i Feliu, el qual dimití el 23 de gener de 2014. Fou succeït en el càrrec per Josep Maria Bartomeu, que fou confirmat en les eleccions del juliol del 2015.

A més de la seva repercussió social a Barcelona i a Catalunya, l’equip gaudeix d’un sòlid prestigi arreu, que s’ha reflectit en la creació de nombroses penyes blaugrana, que superen el miler, a tot Catalunya i la resta de l’Estat espanyol i arreu del món. Aquesta popularitat és deguda, en part, al fet que han defensat els seus colors grans figures mundials, com Johan Cruyff, Diego Armando Maradona, Ronaldinho o Lionel Messi.

Gol de la victòria del FC Barcelona a la final de Wembley

Pel que fa a títols, del 1960 al 1988 aconseguí dues lligues (1974 i 1985), cinc copes del Rei (1971, 1978, 1981, 1983 i 1986) i dues recopes (1979 i 1982). El 1988, amb la contractació de Johan Cruyff com a entrenador, l’equip superà àmpliament aquest balanç en guanyar en tan sols vuit anys quatre títols de lliga (1991, 1992, 1993 i 1994), dues copes del Rei (1988 i 1990), una Recopa (1989) i la primera Copa d’Europa del club a l’estadi londinenc de Wembley (1992), en un dels períodes de més èxits esportius en la història del Futbol Club Barcelona.

Després de la marxa de Cruyff (1996), dirigit per Bobby Robson (1996-1997), Louis van Gaal (1997-2000) i Frank Rijkaard (2003-08) l’equip guanyà la Copa del Rei (1997 i 1998), la Recopa (1997), quatre nous títols de lliga (1998, 1999, 2005, 2006) i una Copa d’Europa més (2006).

A partir de la temporada 2008-09, sota la direcció de Josep Guardiola, l’equip de futbol aconseguí uns resultat excepcionals: en la mateixa temporada obtingué els títols del Campionat de lliga, la Copa del Rei, la Copa d'Europa, la Supercopa d'Europa, la Supercopa d'Espanya i el Mundial de clubs. En la temporada següent (2009-10) guanyà la lliga i la Supercopa; en la 2010-11 el Campionat de lliga, la Copa d'Europa, la Supercopa d'Espanya, la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs; i la 2011-12 la Copa del Rei, la Supercopa d'Espanya, la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs. En acabar aquesta temporada Guardiola es retirà i el succeí com a entrenador Francesc Tito Vilanova, el qual guanyà el Campionat de lliga 2012-13. Després de la temporada, Vilanova renuncià al càrrec per malaltia, i en el seu lloc el club contractà com a nou entrenador Gerardo Tata Martino, el qual, després de guanyar el 2013 la Supercopa d'Espanya fou succeït des de la temporada següent (2014-15) per Luis Enrique, antic jugador del primer equip, amb el qual al maig del 2015 l'equip aconseguí el Campionat de lliga i la Copa del Rei, i al juny la Lliga de Campions (combinació de títols assolida per segona vegada pel club, l'únic en la història a aconseguir-la). A l'agost del mateix any guanyà la Supercopa d'Europa i el desembre el Mundial de Clubs. La temporada 2015-16 aconseguí la lliga i la Copa, i la 2016-17 la Copa. A partir de la temporada 2017-18 Ernesto Valverde assumí el càrrec d'entrenador del primer equip amb el qual l'abril del 2018 guanyà la Copa del Rei i la Lliga. 

El club manté equips amateurs, juvenils i infantils, i un club filial de futbol (Barcelona Atlètic, actualment FC Barcelona B), i seccions de basquetbol (1926), rugbi (1925), hoquei sobre patins (1946), hoquei sobre herba (1927), atletisme (1927), beisbol (1941), handbol (1942), hoquei sobre gel (1972), patinatge artístic (1972), voleibol (1970) i futbol sala.

Les seccions professionals tenen un ampli i destacat palmarès esportiu espanyol i internacional: fins el 2018, la de basquetbol havia guanyat 18 títols de lliga, 24 copes del Rei, 2 eurolligues, 2 copes Korac, 6 supercopes d’Espanya i 2 Recopes d’Europa; la d’handbol, 25 títols de lliga, 21 copes del Rei, 9 copes d’Europa i 5 recopes d’Europa; la d’hoquei patins, 28 títols de Lliga, 22 copes del Rei, 21 copes d’Europa, 1 Recopa d’Europa, 5 copes intercontinentals i 10 supercopes d’Espanya; i la de futbol sala, 3 títols de Lliga, 4 copes del Rei, 1 Supercopa d'Espanya i 2 UEFA Futsal Cup.

Al febrer del 2012 el club rebé el premi Laureus al millor equip de la temporada 2010-11, i al gener del 2013 fou classificat en el primer lloc de la llista anual de la Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol (IFFHS), elaborada per mitjans especialitzats i experts, que el qualificava per quart cop (els anteriors foren el 1997, el 2009 i el 2011) com a millor equip del món de l'any.

Col·laboració: 
AMV / JJA / ATG
Llegir més...