i Generalitat de Catalunya | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Generalitat de Catalunya

Acrònim deGENCAT
Acrònim deGENCAT
Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya (1931-33), amb membres del govern, parlamentaris i autoritats militars
© Fototeca.cat
ciències polítiques polít
Institució d’autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern.

Des dels inicis fins a la dictadura franquista

Rep el nom de la institució de govern de Catalunya d'origen medieval i suprimida el 1714 coneguda també amb el nom de diputació del general. Fou creada per l’abril del 1931, després de la proclamació de la República (Catalunya). Reconeguda pel govern provisional de la República el 21 d’abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya) del 28 d’abril de 1931 —al qual seguí la formació d’un nou govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d’aprovació del projecte d’Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona. Després de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya (setembre del 1932), que delimità les funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la legislació i l’execució del règim local, l’organització de l’administració jurisdiccional, la legislació civil, el règim de cooperativisme i alguns aspectes de sanitat i serveis industrials i de de comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat pel Parlament l’anomenat Estatut Interior.

D’acord amb aquests texts, la Generalitat era constituïda, en primer lloc, pel president de la Generalitat, que era elegit pel Parlament i tenia el doble caràcter de primer magistrat de Catalunya i de representant de l’estat central a Catalunya, i les seves funcions eren representatives i executives, de les darreres de les quals, que podia delegar en un conseller primer, era responsable —juntament amb el consell executiu o govern per ell nomenat— davant el Parlament, que podia negar-li la confiança; en segon lloc, pel Parlament de Catalunya, elegit per sufragi universal (la primera vegada —i única fins a la derogació de l’Estatut pel règim franquista—, pel desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel consell executiu de la Generalitat, presidit pel president o pel conseller primer i format pels consellers, que tenien cura de les conselleries (des del 1936, departaments), de caràcter ministerial (justícia, dret, cultura, finances, defensa, sanitat i assistència social, economia, obres públiques, agricultura, etc), bé que també hi havia consellers sense cartera; un altre organisme, encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya, compost per un president i dotze magistrats; i, finalment, per a les qüestions d’ordre públic i per coordinar l’actuació de l’Estat espanyol i de la Generalitat en aquesta matèria, fou constituït un organisme mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el càrrec de governador civil desaparegué per decret de l’11 de gener de 1934. Quant a l’aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà el cost del traspàs dels serveis de l’estat a la Generalitat, els recursos d’aquesta es limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies al traspàs de certes contribucions i a una participació en els ingressos fiscals de l’estat), mentre que el cost dels serveis traspassats pujava a 83 milions.

Els fets d’Octubre de 1934 comportaren la suspensió de l’Estatut, la destitució del president i del consell executiu de la Generalitat i la suspensió del Parlament. El govern de Catalunya fou encomanat a governadors generals, nomenats pel govern de la República. Aquesta interinitat desaparegué després de les eleccions a les corts del febrer de 1936, que fou restablert l’Estatut i restituït en el seu càrrec com a president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol d’aquell mateix any representaren un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l’estat (creació de l’exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d’Espanya, etc.); aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d’octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l’Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l’exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l’exèrcit de Franco a Catalunya per l’abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l’Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l’afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J. Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P. Fabra, J. Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc.) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.

La Generalitat de la transició ençà

Primera investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya

Josep Tarradellas, instal·lat a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès) mantingué viva la institució, però no formà cap consell executiu. A la mort del general Franco (novembre del 1975), reclamà una amnistia i el restabliment de la Generalitat. El primer punt del programa del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (organisme creat el desembre del 1975) exigia la constitució d’un govern provisional de la Generalitat de Catalunya, que assumís el poder a partir dels principis i institucions configurats per l’estatut del 1932. A començament del 1976 les autoritats estatals feren les primeres proposicions d’institucionalització d’una administració catalana, sense concretar-ne, però, la via ni l’abast. Per l’abril del mateix any una delegació del Consell s’entrevistà amb el president Tarradellas, i convingueren a lluitar tots plegats per la reinstauració de la Generalitat i dels principis de l’Estatut del 1932, és a dir, una Generalitat amb poder polític i legislatiu. El president Tarradellas amplià aquests contactes a l'Assemblea de Catalunya i pel juliol proposà als seus delegats la creació d’una Assemblea Nacional Provisional, proposta que satisfeia les aspiracions de donar un contingut polític i legislatiu a la reivindicació autonòmica sostinguda per aquest organisme popular.

El nou govern Suárez (juliol del 1976) féu un primer manifest favorable a una certa autonomia regional amb capacitat de decisió i de representació, però acabà promovent la creació d’una Mancomunitat i d’un Consell General d’acord amb el projecte redactat per forces catalanes properes al govern central. Pel febrer del 1977 fou creat un Consell Consultiu de la Presidència de la Generalitat amb representants de l’Assemblea de Catalunya. La retirada del suport de l’Assemblea de la “Comissió dels 9”, plataforma unitària estatal per a negociar amb el president Suárez el retorn a la democràcia, donà pas al Consell Consultiu com a veu única pactant de Catalunya pel que feia al restabliment de la Generalitat. Durant la campanya electoral del juny del 1977 —primeres eleccions generals després del franquisme— tots els partits catalans, llevat de la dreta sucursalista, reivindicaren el retorn de la Generalitat. Tots els diputats i senadors elegits en aquestes eleccions es constituïren en Assemblea de Parlamentaris i iniciaren contactes amb el president del govern, Adolfo Suárez. Mentre aquesta Assemblea designava una comissió negociadora, el president Tarradellas anà sobtadament a Madrid (juny del 1977) i inicià unes negociacions amb el govern espanyol. L’Assemblea de Parlamentaris elaborà un esborrany de decret llei, fet públic al juliol, que restablia una Generalitat composta per president, consell provisional i diputació provisional amb funcions de parlament. La diputació havia de redactar el projecte d’estatut d’autonomia. Per l’agost el govern central i la Generalitat entaularen negociacions formals i el 9 de setembre s’assolí un acord global entre el govern i la Generalitat: aquesta seria restablerta però amb caràcter provisional i sense poder legislatiu, i Josep Tarradellas seria nomenat també president de la diputació de Barcelona per a enfortir el seu poder efectiu. Una reunió al setembre a Perpinyà entre el president Tarradellas, S. Sánchez Terán i els caps de fila dels parlamentaris catalans amplià l’abast de l’acord.

A l’octubre, fou restablerta la Generalitat de Catalunya amb caràcter provisional i amb capacitat per a dictar normes de règim interior, integrar i coordinar les quatre diputacions provincials i gestionar les transferències de serveis que li fessin l’estat i les diputacions. El mateix mes el president J. Tarradellas tornà a Barcelona després de 38 anys d’exili, i com a president de la Generalitat enmig de l’entusiasme popular i amb honors oficials. Al cap d’una setmana, Tarradellas nomenà conseller de governació Frederic Rahola, antic delegat seu a Catalunya durant els anys d’exili, i pel desembre del 1977 nomenà el seu primer consell executiu de concentració que acollia representants de tots els partits polítics parlamentaris. La Generalitat provisional intervingué molt poc en la redacció de l'Estatut d’Autonomia de Catalunya, ja que fou l’Assemblea de Parlamentaris qui el redactà. L’Estatut estableix que la Generalitat és integrada pel Parlament de Catalunya, que és l’assemblea legislativa de la comunitat autònoma, el president i el Consell Executiu. El president, elegit pel Parlament i nomenat pel rei, presideix el Consell Executiu i és el més alt representant de la Generalitat i l’ordinari de l’estat a Catalunya. L'Estatut Interior de Catalunya, aprovat pel Parlament entre el 1982 i el 1984, desenvolupa i estructura les institucions fonamentals de l’autogovern.

El 1980 tingueren lloc les primeres eleccions al Parlament, guanyades per majoria relativa per la coalició Convergència i Unió (CiU) i el seu líder, Jordi Pujol i Soley, esdevingué president de la Generalitat (Catalunya), càrrec en el qual fou confirmat els anys 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999. Les eleccions catalanes del novembre del 2003 donaren novament la victòria a CiU, encapçalada per primera vegada per Artur Mas, però l’ERC de Josep Lluís Carod-Rovira quedà com a àrbitre del Parlament. Finalment, en l’anomenat pacte del Tinell signat conjuntament amb ICV-EuiA i PSC-Ciutadans pel Canvi, els republicans es decantaren per un govern tripartit que s’autodefiní com a catalanista i d’esquerres, presidit des del desembre per Pasqual Maragall i Mira, del PSC, el qual posà fi a 23 anys ininterromputs de govern de CiU a la Generalitat. Aquesta legislatura, durant la qual fou elaborat un nou estatut d’autonomia que el Parlament català aprovà el 30 de desembre de 2005, finalitzà amb la dissolució del govern i la convocatòria d’eleccions anticipades a causa de les dissensions internes entre els integrants del govern. Però, tot i que en les eleccions anticipades del novembre del 2006 es repetí la victòria de CiU, el PSC, ICV-EuiA i ERC tornaren a repetir la coalició de govern, aquest cop presidit pel també socialista Josep Montilla i Aguilera.

A les eleccions de novembre del 2010, CiU obtingué una majoria còmoda que permeté, gràcies a l’abstenció en segona volta del PSC al Parlament, la investidura del convergent Artur Mas com a president de la Generalitat, confirmat en el càrrec després d’obtenir novament la victòria en les eleccions anticipades del novembre de 2012. Les noves eleccions anticipades del 27 de setembre de 2015 donaren la victòria a la coalició Junts pel Sí (que integrava CDC, ERC i independents). El seu candidat a la presidència, el convergent Carles Puigdemont i Casamajó, fou investit el 10 de gener de 2016. Arran de l’aprovació de la creació de la República Catalana (27 d’octubre de 2017) pel Parlament de Catalunya, el govern espanyol activà l’article 155 de la Constitució pel qual intervenia la Generalitat de Catalunya, cessant tot el govern i el seu president, dictat que aquest no reconegué. Exiliat, després de les eleccions del 27 de desembre (convocades pel govern espanyol), Puigdemont tornà a ser elegit diputat, i es presentà per ser investit president, però retirà la candidatura malgrat que el ple del Parlament el reconegué com a president legítim. Des de l'exili designà Joaquim Torra i Pla com a candidat a la presidència, el qual fou elegit el 14 de maig de 2018.

Presidents de la Generalitat de Catalunya

President Període
Francesc Macià i Llussà 1931-1933
Lluís Companys i Jover (a l’exili des del febrer del 1939) 1933-1940
Josep Irla i Bosch (president interí a l’exili) 1940-1954
Josep Tarradellas i Joan (fi de l’exili: octubre del 1977) 1954-1980
Jordi Pujol i Soley 1980-2003
Pasqual Maragall i Mira 2003-2006
Josep Montilla i Aguilera 2006-2010
Artur Mas i Gavarró 2010-2016
Carles Puigdemont i Casamajó (a l'exili des de l'octubre del 2017) 2016-2018
Joaquim Torra i Pla 2018-

Col·laboració: 
JMBr
Data de revisió: 
2019-07-18
Llegir més...