La geografia física
País muntanyós, pren el nom dels monts del Líban, els quals durant el Miocè i el Pliocè se separaren de l’Antilíban i originaren la depressió d’Al-Biqā’, que forma part de la sèrie de falles que s’estenen des de Síria fins a l’Àfrica oriental. Hom hi distingeix quatre regions: la franja litoral, plana; els monts del Líban, que s’estenen de N a S, amb suaus pendents, en terrasses, a l’W, i escarpats a l’E, els quals culminen al Qurnat al-Sawdā’ (3.083 m); Al-Biqā’, ampla vall travessada pels rius Orontes i Līṭānī; i els monts Antilíban, al llarg de la frontera siriana. El clima és mediterrani a la costa, amb hiverns suaus i estius llargs i calorosos (Beirut, 12,4 °C al gener i 21,1 °C al juliol), i de transició cap al continental a l’interior, amb hiverns freds, glaçades freqüents i precipitacions de neu. Les precipitacions són més abundants als vessants occidentals del Líban, i més escasses a l’E.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura aportava el 12% del PIB i ocupava el 14% de la població activa el 1998. Els conreus ocupen un 30% del territori. El blat era, fins a la guerra civil (1975-76), el principal conreu, però només cobreix un terç de les necessitats; a la costa i a les terres regades d’Al-Biqā’, hom conrea cítrics, bananes, hortalisses (cebes, tomàquets), pomes, bleda-rave sucrera, ordi i tabac, vinya al nord d’Al-Biqā’ i oliveres als vessants de la serralada del Líban. El bosc ocupa actualment el 7% de la superfície; els famosos boscos de cedres han restat reduïts a petits rodals. La ramaderia, de la qual hom obté carn d’aviram, de boví i d’oví, i llet de vaca, de cabra i d’ovella, ous i llana, i la pesca tenen escassa importància. La inestabilitat política ha afavorit l’extensió dels conreus de cànem indi i la producció de droga, especialment haixix. Aquest conreu il·legal és la base d’importants beneficis no declarats. Els recursos miners són escassos: mineral de ferro, fosfats i sal. L’energia elèctrica procedeix bàsicament de centrals tèrmiques alimentades amb petroli importat. La indústria aporta el 17% del PIB (sense la construcció i l’energia) i ocupa el 13% de la població activa. Bàsicament consisteix en la transformació de productes agrícoles (cervesa, oli, tabac, sucre, farina, vi, carn i formatge), i també hi ha indústria tèxtil a Beirut i a Trípoli, ciment prop de Trípoli i refineries de petroli a Trípoli i Al-Zahrānī, prop de Sidó, a les terminals dels oleoductes procedents de l’Iraq i l’Aràbia Saudita, respectivament. Aquests conductes es troben infrautilitzats pels conflictes recurrents a la regió i al país (guerres Iran-Iraq, del Golf Pèrsic, bombardeigs israelians, guerra civil, etc.). Les comunicacions resten assegurades per una bona xarxa de carreteres (uns 6.350 km), gairebé totes asfaltades però malmeses considerablement per la guerra), però els ferrocarrils (222 km) són escassos, perquè en funciona poc més de la meitat de la xarxa. La capital, Beirut, és el port principal i l’aeroport internacional. Els serveis (prop del 60% del PIB i el 60% de la població activa el 1998) és el sector més important.
El comerç exterior és molt deficitari. El Líban exporta productes alimentaris, articles de joieria, productes químics, tèxtils i metalls. Els principals clients són l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Síria, Kuwait, Suïssa i la Unió Europea. Les importacions comprenen maquinària, metalls i productes metàl·lics, petroli i combustibles, i productes alimentaris. Els principals proveïdors són els països de la UE (Itàlia, França i Alemanya), Suïssa, Síria i els EUA. El comerç fou especialment puixant fins a la guerra civil del 1975 i excepcional dins el context regional de l’Orient Mitjà. Gràcies a diferents factors, com la seva condició de pont entre Orient i Occident, el port franc de Beirut, la funció que exercia la capital com a centre financer de l’Orient Mitjà, els nolis marítims, els ingressos dels emigrants, els drets de les companyies petrolieres els oleoductes de les quals travessen el país, i la constant expansió del turisme, el Líban gaudí d’una situació excepcional dins el context de l’Orient Mitjà fins el 1975, que la guerra civil i els conflictes subsegüents enfonsaren l’economia. Instaurada la tutela de Síria (1991), el Líban recuperà l’estabilitat i, des que el 1993 entrà en una fase de recuperació, prosperà els anys següents, gràcies a la solidesa del sector financer i de la petita i mitjana empresa, les transferències dels libanesos a l’estranger i, també, les ajudes externes. Tot i que en 1994-2001 la mitjana del creixement del PIB fou de més del 3% (en contrast amb el creixement negatiu de les dues dècades anteriors), subsisteixen greus problemes, com l’elevadíssim deute públic, el dèficit comercial, una taxa d’atur del 20% al 30% de la població activa i la regulació pendent de l’economia submergida, que ha adquirit un gran pes, a més del condicionament que representa per al país l’evolució del conflicte palestinoisraelià. El 1999 la renda per habitant del Líban era de 3.700 $.
La geografia humana i la societat
Vista general de Beirut (1983)
El Líban és el país més densament poblat de l’Orient Mitjà (348 h/km2 el 1999), sobretot a la costa i als vessants dels monts del Líban. El 30% del total de la població habita a les grans ciutats: Beirut, Trípoli i Sidó, i només l’11% és rural. Amb una elevada taxa de natalitat (22,7‰ el 1998) i una baixa mortalitat (6,5‰), la taxa anual de creixement encara es manté alta (16,2‰), tot i l’increment de l’emigració, especialment a partir de la dècada de 1970 (uns dos milions de libanesos residien a l’estranger a la meitat dels anys noranta). D’altra banda, al sud del país viuen en camps de refugiats prop de mig milió de palestins. La població del Líban és gairebé totalment semita: el 92% és àrab, el 4,9% armènia i el 2,9% restant pertany a altres ètnies, com la siriana o la kurda. La llengua oficial és l’àrab, però l’anglès i el francès són molt difosos a la costa. Quant a la religió, a diferència de les ètnies, hi ha una gran heterogeneïtat. Tradicionalment, els cristians, sobretot els maronites, superaven lleugerament en nombre les altres confessions religioses, però al final de la dècada de 1990 moltes de les estimacions assenyalaven que els musulmans eren majoria (50-60%), i, entre aquests, predominaven els xiïtes sobre els sunnites. Els cristians eren prop del 40%; destacaven en primer lloc els maronites (20%), seguits d’ortodoxos (11%), drusos (7%) i armenis (5%). El Líban és una república unitària de tipus presidencial. D’acord amb la Constitució del 1926 (esmenada els anys 1927, 1929, 1943, 1947 i 1989), el president, elegit per l’assemblea nacional per a un període de sis anys, té el poder executiu; exerceix el poder legislatiu l’assemblea nacional, formada per 128 escons assignats, a parts iguals, a cristians i musulmans, elegits per un període de quatre anys per sufragi universal. El president nomena el primer ministre i el govern. El president ha d’ésser maronita, i el primer ministre, sunnita. El Líban és membre de l’ONU i de la Lliga Àrab.
La història
L’edat mitjana. La intervenció i el protectorat francesos (1860-1946)
El Líban, successor de Fenícia, formà part del regne selèucida i de l’imperi Bizantí, i posteriorment fou ocupat pels perses (segle VII). La conquesta àrab de Síria comportà l’establiment de diverses tribus musulmanes al sud del país. Arran de les croades (segle XI), el nord formà part del comtat de Trípoli, i el sud, del regne llatí de Jerusalem, fins que, després de la dominació dels mamelucs d’Egipte, fou integrat a l’imperi Otomà (segle XVI). Amb el pretext de protegir la comunitat maronita de les matances dels drusos tingueren lloc la intervenció francesa (1860) i l’acord francoturc (1861, modificat el 1864), segons el qual hom garantia l’autonomia dels monts del Líban.
Amb la desfeta turca en la Primera Guerra Mundial, i malgrat la proclamació d’independència (1919) programada pel general Gourand, la conferència de pau de París (1919), ratificada a San Remo (1920), atribuí a França el protectorat siriolibanès. França instituí al Líban una república parlamentària, i els maronites (profrancesos per tradició) obtingueren una situació de privilegi; la Constitució del 1926 estipulava que el president de la República fos d’aquesta comunitat cristiana, mentre que la presidència del govern corresponia a un sunnita, i les altres confessions, amb un nombre de diputats proporcional a llur importància, eren representades en l’assemblea legislativa. La independència, proclamada el 1944, no fou efectiva fins a l’evacuació total (1946) de les tropes franceses.
República independent. Lluites entre comunitats (1946-1981)
La política prooccidental del president Camille Chamoun, coincident amb la destitució de Faruk I d’Egipte a Egipte, menà als primers enfrontaments entre els nasseristes i les falanges libaneses, fundades el 1936 per occidentalistes maronites i dirigides per Al-Ǧumayyil (insurreccions a Beirut i Sidó, 1958). La intervenció nord-americana i les eleccions (1958) del general Fouad Chéhab (president) i de Rašīd Karāmī (cap de govern) evitaren la guerra civil.
Però les guerres araboisraelianes i, a l’interior, les activitats dels fedaïns i de les milícies de l’organització paramilitar de la dreta maronita —el Kataeb, anomenat també Partit Falangista, dirigit per Pierre Gemayel— provocaren una constant inestabilitat econòmica (suspensió de pagaments de l’Intra Bank) i d’agitació política que els successius governs (1964, Charles Hélou i Karāmī; 1970, Soleimane Frangié i Karāmī ) no pogueren frenar. Pel maig del 1975, la crisi desembocà en la creació d’un govern militar, de quatre dies de durada, substituït amb la reelecció de Karāmī com a cap de govern.
Els conflictes entre la majoria musulmana i la minoria cristiana, entre els xiïtes i els sunnites i entre els diversos grups cristians, a més dels derivats de la qüestió de Palestina i de la profunda crisi econòmica, política i social del país, juntament amb la ingerència dels estats veïns —i, per mitjà d’ells, de les grans potències— en els afers del Líban, provocaren una guerra civil (1975-76) entre cristians i palestins, en què l’exèrcit de Síria sostingué els primers i ocupà Beirut.
El 1976 arribà al poder un nou president, Elias Sarkis, i un nou primer ministre, Salīm al-Ḥuṣṣ, que succeí Karāmī. Hom intentà de refer el país, però l’ajut econòmic i polític promès pels estats àrabs no es materialitzà. Des del 1977 l’entesa entre Egipte i Israel feu que Síria donés suport als palestins. Això afavorí els cops de mà de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) en territori d’Israel i les operacions de càstig d’aquest país contra les bases palestines del Líban.
El 1978 esclataren noves hostilitats, agreujades pels combats entre grups rivals tant del bàndol cristià com del palestí. L’ONU envià al país unes forces de pacificació, que no impediren les lluites ni el fet que el comandant cristià Saad Haddad proclamés un estat independent al sud del Líban, amb el suport d’Israel. Mancat d’autoritat, Al-Ḥuṣṣ dimití (1980) i fou succeït per Šhafiq Wazzān , que formà un nou govern. En 1980-81 Israel intensificà els seus atacs a les bases palestines, la qual cosa comportà diverses topades entre les forces israelianes i les sirianes.
De la invasió israeliana (1982) a la fi de la guerra civil (1991)
Pel juny del 1982 Israel envaí el Líban i obligà l’OAP a retirar-se del país, que es refugià en diferents països àrabs, sobretot a Tunísia. L’agost del mateix any Bašir Gemayel, maronita del Partit Falangista, fou nomenat president electe. El setembre del 1982, com a resultat de la mort en atemptat de Gemayel, fou elegit president el seu germà Amin Gemayel, també membre del Partit Falangista. Israel es retirà del Líban el 1985, i el 1986 l’OAP inicià una ofensiva sobre diverses poblacions del nord d’Israel, a la qual l’exèrcit israelià respongué amb nombrosos atacs aeris sobre objectius palestins a la vall d’Al-Biqā’ i al sud del Líban.
D’altra banda, també augmentaren els enfrontaments entre els xiïtes de Ḥizb Allāh i les forces de les Nacions Unides situades a la frontera amb Israel. A mitjan 1986 tingueren lloc enfrontaments entre els guerrillers xiïtes d’Amal i l’OAP pel control dels camps de refugiats. Els intents d’acord per posar fi als enfrontaments als camps de refugiats fracassaren al llarg del 1987 i, el 1988, els conflictes entre Amal i Ḥizb Allāh finalitzaren amb la intervenció de les tropes sirianes. Es repetiren, igualment, les lluites intestines de l’OAP, durant les quals la facció rebel d’‘Abū Musā aconseguí l’expulsió dels partidaris de Yasser Arafat. Per la seva banda, l’aviació israeliana continuà bombardejant els camps de refugiats del sud del Líban per tal de neutralitzar l’OAP.
La successió a la presidència d’Amin Gemayel fou causa d’una greu confrontació entre el general Michel Aoun i Salīm al-Ḥuṣṣ. Aoun proclamà, amb el suport de França i dels cristians del Beirut Est, una guerra d’“alliberament”, a la qual respongué Al-Ḥuṣṣ, amb l’ajut de Síria i dels musulmans del Beirut Oest. A iniciativa de l’Aràbia Saudita, d’Algèria i del Marroc fou signat, el 22 d’octubre, a Sa’if (Aràbia Saudita), un acord favorable al reequilibri del Parlament libanès en favor dels musulmans, tot justificant la presència al territori de tropes de Síria, país al qual hom concedia una certa tutela sobre el Líban.
Nomenat, amb el suport de Síria, el nou president, Elias Hraoui (després de l’assassinat de René Moawad, elegit el 5 de novembre), es reprengueren novament les hostilitats: Aoun aconseguí d’enfonsar el front adversari i dividir en dues zones l’escenari del conflicte. Tot i l’avantatge de què inicialment gaudí Aoun, les milícies musulmanes, amb el suport de Síria, aconseguiren de controlar el Beirut Est (13 d’octubre). El procés de reunificació del Líban conclogué el 24 de desembre amb la formació d’un govern dirigit per ‘Umar Karāmī.
La tutela de Síria (1991-2005)
El 22 de maig de 1991 se signà a Damasc un tractat de “germanor i cooperació” entre el Líban i Síria, ratificat pel Parlament. El mes de juliol del 1991 l’exèrcit sotmeté novament a control el sector de Ṣaydā, l’últim reducte de la resistència palestina al Líban. El 1992 se celebraren les primeres eleccions des del 1972, que guanyà el milionari Rafiq al-Harīrī, nomenat primer ministre. Al llarg del 1993 continuà la reconstrucció econòmica del país, i el govern demanà ajudes al Banc Mundial i als estats del golf Pèrsic. L’economia es revitalitzà, però la persistència del conflicte al sud frustrà la reconstrucció política: el 1993 es produí una escalada de violència entre la guerrilla de Ḥizb Allāh i Israel, que al juliol portà a terme les operacions militars més grans des de la invasió del 1982.
Malgrat un acord patrocinat pels Estats Units de no agredir la població civil, els atacs de Ḥizb Allāh contra nuclis del nord d’Israel tingueren com a represàlia una operació militar aèria contra ciutats i pobles de tot el Líban, inclosa la capital. El balanç dels enfrontaments fou de mig milió de desplaçats i més de 200 morts. Aturada l’escalada militar, la treva (1996) fou supervisada per un equip internacional amb participació de França, els Estats Units, Israel, Líban i Síria. El 1998 una esmena de la constitució permeté al cap de les forces armades Émile Lahoud ocupar la presidència i apartar Al-Harīrī. En compliment de les resolucions de l’ONU del 1978, el maig del 2000 les tropes israelianes es retiraren unilateralment del sud del Líban enmig d’una ofensiva de Ḥizb Allāh.
El setembre del 2000, tingueren lloc noves eleccions que guanyà l’oposició, formada per una coalició de musulmans, drusos i cristians amb Al-Harīrī com a líder, que esdevingué primer ministre. Enfrontat des dels inicis al president Lahoud per la resistència de Síria a deixar de tutelar el Líban davant les pressions internacionals, especialment dels EUA, els resultats de la gestió Al-Harīrī foren discutits: si bé la modernització de les infraestructures fou molt notable i el clima per a l’atracció de les inversions estrangeres millorà, l’endeutament que generà fou força elevat. Tot i el clima de “reconstrucció”, aquests anys la violència no cessà completament: entre d’altres, foren assassinats el líder cristià Elie Hobeika (2002) i un membre de Ḥizb Allāh (2003), fet que el govern libanès atribuí a Israel, i també tingueren lloc atemptats contra interessos nord-americans i britànics.
El 2002 el Parlament aprovà una llei que privava els 400.000 refugiats palestins d’adquirir terres en territori libanès. El setembre del 2004, responent a pressions de Síria, el Parlament aprovà estendre el mandat de Lahoud tres anys més. Com a protesta, cinc ministres i Al-Harīrī dimitiren, malgrat que l’ONU havia instat Síria a no intervenir en els afers interns del Líban i a retirar-ne el contingent armat. El febrer del 2005 l’assassinat d’Al-Harīrī obrí una nova crisi. Si bé l’atemptat no fou reivindicat, pels indicis i pel context, el govern i el president Lahoud i Síria foren assenyalats com a inductors, autors o còmplices. Les protestes massives i la pressió internacional forçaren la retirada de Síria a l’abril.
La pugna entre els blocs islamista i prooccidental per l’hegemonia
El juny del 2005 l’aliança antisiriana i prooccidental 14 de Març, liderada pel fill de Rafiq al-Harīrī, Saad al-Harīrī, guanyà les eleccions legislatives per una lleugera majoria, a partir de la qual fou nomenat un govern amb Fouad Siniora com a primer ministre. A l’oposició restaren Ḥizb Allāh i el seu aliat Amal i el cristià Moviment Patriòtic Lliure de Michel Aoun, amb vincles amb l’organització xiïta. La tensió entre govern i oposició augmentà els mesos següents amb el degoteig d’assassinats de prominents dirigents antisirians i la detenció de sospitosos per l’assassinat d’Al-Harīrī. En una ofensiva a gran escala propiciada pel segrest de dos dels seus soldats, el juliol del 2006 Israel intentà desmantellar Ḥizb Allāh amb una ofensiva que causà un gran nombre de víctimes civils, sense aconseguí afeblir l’organització xiïta.
Després d’una treva, a l’agost l’ONU desplegà una força de pacificació (UNIFIL) al sud conjuntament amb l’exèrcit libanès. Aquest mes el Consell de Seguretat de l’ONU aprovà la resolució 1.701, que instava a la retirada d’Israel i les milícies de Ḥizb Allāh i altres organitzacions islamistes del sud del Líban i, com a objectiu a llarg termini, desarmar totes les organitzacions paramilitars per tal de que exclusivament l’exèrcit i les forces de seguretat libaneses estiguessin facultats per a posseir i emprar armament. Tot i que el govern libanès aprovà unànimement la resolució i Ḥizb Allāh s’hi mostrà favorable, en la pràctica els anys següents augmentà la presència de milícies i armament de l’organització al sud de Líban.
Al Parlament, Ḥizb Allāh retirà al novembre del 2006 els seus diputats després de l’aprovació de l’establiment d’un tribunal especial que havia de jutjar els sospitosos de l’assassinat d’Al-Harīrī (avalat pel Consell de Seguretat de l’ONU el maig del 2007). El mateix mes fou assassinat el polític cristià Pierre Gemayel. La pressió de Ḥizb Allāh i els seus aliats continuà els mesos següents amb atemptats, manifestacions massives (desembre) i una vaga general (gener del 2007) per a exigir la dimissió del govern. El següent episodi de violència massiva tingué lloc al camp de refugiats de Nahr al-Bared, quan l’exèrcit libanès s’enfrontà amb milicians palestins i 300 persones moriren abans de sufocar la rebel·lió (maig-setembre del 2007). El maig del 2008 Ḥizb Allāh ocupà militarment els barris musulmans de Beirut fins que fou acordat que ocupés el càrrec de president el maronita Michel Suleiman, el qual confirmà Siniora com a primer ministre en funcions fins a la formació d’un govern d’unitat nacional.
El març del 2009 s’inicià, al Tribunal Especial per al Líban establert a la Haia, el judici dels responsables de l’assassinat de Rafiq al-Harīrī, però el 2014, a instàncies de Ḥizb Allāh, el Líban es negà a extradir els acusats. Les eleccions del juny del 2009 foren guanyades per la coalició prooccidental 14 de Març, liderada per al-Harīrī, el qual al novembre prengué possessió del càrrec de primer ministre al capdavant del govern d’unitat. L’octubre del 2010 Ḥizb Allāh feu una demostració de força amb la visita del president iranià Maḥmūd Ahmadinejad al Líban, que l’organització xiïta saludà entusiàsticament. El gener del 2011 el govern caigué per la retirada dels ministres de Ḥizb Allāh i els seus aliats del govern, en protesta per la negativa d’Al-Harīrī i els ministres del seu partit a desautoritzar el tribunal que investigava la mort del seu pare.
Nomenat nou primer ministre Nağīb Miqātī (novembre del 2011), el Líban hagué d’afrontar els efectes de la guerra civil que esclatà a Síria després de la Primavera Àrab, el març del 2011, i que donà lloc a episodis de violència creixents, entre els quals un atemptat a l’ambaixada iraniana (novembre del 2013) i l’assassinat d’un destacat líder sunnita (desembre). Els enfrontaments armats eren protagonitzats per Ḥizb Allāh (aliat tradicional del règim alauita), sunnites libanesos i la milícia opositora siriana. A aquests conflictes se sumaren l’arribada en massa de refugiats sirians (més de mig milió a mitjan del 2013, i un any després, més d’un milió), els bombardeigs de l’aviació siriana de bases de l’oposició siriana i els atacs aeris israelians a la part siriana del Golan contra objectius iranians, que precipitaren enfrontaments a la frontera de Síria amb el Líban.
Col·lapse econòmic. Atacs de Ḥizb Allāh a Israel
Marcats per la paràlisi, la inestabilitat i el desgovern, els anys següents se succeïren Tammām Salām (fins al desembre del 2016), Saad al-Harīrī (fins al gener del 2020), Hassan Diab (fins al setembre del 2021) i de nou Miqati (fins al febrer del 2025) en el càrrec de primer ministre. Michel Suleiman fou succeït a la presidència per Michel Aoun (octubre del 2016) i Joseph Aoun (gener del 2025)
El deteriorament creixent de l’economia i dels serveis públics, la inflació i l’omnipresència de la corrupció precipitaren a l’octubre del 2019 l’onada de protestes més massiva des de la fi de la guerra civil (1990), manifestacions vers les quals Ḥizb Allāh mostrà una clara hostilitat. El deute descontrolat (prop del 170% del PIB) i la caiguda en picat de la lliura libanesa, els talls sovintejats en els subministrament situaren el Líban com un país en fallida, que la pandèmia de la COVID-19 agreujà encara més. A l’agost del 2020 dues explosions en uns magatzems de productes químics del port de Beirut provocaren més de 200 morts i més de 6.500 ferits i deixà unes 250.000 persones sense llar. Al gener del 2025 les Nacions Unides estimaven que un terç de la població del Líban patia inseguretat alimentària.
L’agost del 2020 el Tribunal especial de la Haia per al Líban emeté el veredicte sobre l’assassinat de Rafiq al-Harīrī, declarant culpable en absència un dels tres acusats, cap d’un escamot de Ḥizb Allāh. L’absolució dels altres dos, també membres de Ḥizb Allāh i també jutjats en absència, fou revocada al març del 2022 després d’una apel·lació.
L’octubre del 2023, Ḥizb Allāh s’involucrà directament en la guerra de Gaza, bombardejant Israel des del sud del Líban. Israel respongué amb una onada de bombardeigs aeris i, al setembre del 2024, amb una operació coordinada d’explosions d’aparells de transmissió manipulats prèviament pels serveis secrets israelians. Aquests atacs, junt a un gran nombre de víctimes civils, abateren milers de militants, quadres i dirigents de Ḥizb Allāh, entre els quals el seu lider màxim Hassan Nasrallah. L’octubre del 2024 Israel envaí el sud del Líban per tal de destruir la infrastructura militar de Ḥizb Allāh.
Amb la mediació dels Estats Units i França, el Líban signà al novembre del 2024 un alto-el-foc amb Israel. Entre altres termes, l’acord preveia la retirada d’Israel i de Ḥizb Allāh del sud del Líban, i instava a posar en pràctica la resolució 1.701 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 2006, que preveia que l’exèrcit fos en exclusiva l’única organització armada permesa al Líban, amb el consegüent desarmament de Ḥizb Allāh i altres organitzacions paramilitars.