i Mallorca | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Mallorca

La més gran de les Illes Balears, que ocupa la posició central dins l’arxipèlag.
Població: 
790.763 h
[2006]
Extensió: 
3.624 km2

És situada entre els paral·lels 39° 15´ 45´ (punta de ses Salines) i 39° 57´ 15´ (cap de Formentor) de latitud N, i els meridians 2° 21´ 23´ (punta Negra de Sant Elm) i 3° 39´ 22´ (cap de Pera) de longitud E. És separada uns 37 km de l’altra balear, Menorca, al N, i 81 km de les antigues Pitiüses, mentre que la distància de la costa continental supera els 200 km; aquesta situació li confereix un grau elevat d’insularitat. Les dimensions màximes de l’illa són 96 km d’E a W i 76 km de N a S amb una superfície de 3.625,77 km2 (el 72,3% de la total de l’arxipèlag) i 416 km de costa.

 

La geografia

El clima

Mallorca és situada dins la zona temperada, de clima càlid subtropical o mediterrani, a l’àrea depressionària de la cubeta tancada de la conca de la Mediterrània occidental, molt afectada pels corrents atmosfèrics empesos per la baixa de Gènova, que originen fredorades i tempestes. Les temperatures són suaus, amb una mitjana de 16°C i una oscil·lació anual de 15°C; la mitjana d’hivern és de 10,8°C, i la d’estiu de 23,6°C; l’amplitud diària és de 10°C. La mar és més càlida que la terra, fenomen que origina un front costaner, només invertit al pic de l’estiu, quan les aigües de la badia de Palma solen enregistrar 1°C menys que la terra. La pluviositat mitjana és de 550 mm l’any, amb un màxim de tardor i una secada d’estiu molt acusada pel juliol (8,6 mm); els cims de la serra de Tramuntana reben més de 1.200 mm, mentre que el SE és àrid, amb menys de 400 mm. Les precipitacions de neu hi són molt escasses. La humitat relativa és molt alta (66,9%), amb oscil·lacions molt acusades a l’estiu. Els vents dominants a la primavera i a la tardor són la tramuntana i el llebeig, mentre que a l’estiu domina el xaloc; del setembre al maig predomina el règim local de brises, molt intenses per la relativa extensió de l’illa, les quals, de dia, en convergir centrípetament originen núvols convectius (cúmulus) de poc desenvolupament vertical (per sota dels 1.000 m), i, per tant, sense influències generals. La regularitat de l’illa, on cap indret no és a més de 40 km de la mar, n'homogeneïtza les condicions; només el relleu és l’element diferenciador; la serra de Tramuntana redossa una bona part del pla central, sobretot dels efectes de la tramuntana, tan acusats a les altres illes.

La morfologia

L’illa de Mallorca és formada de materials predominantment calcaris, d’edat secundària i terciària, dipositats en un geosinclinal profund. Aquests materials, del mateix origen dels materials que formen les serralades Bètiques, foren plegats d’una manera lenta i tardana durant el paroxisme alpí, en la fase compresa entre el Burdigalià i el Vindobonià; encara durant el Pliocè fou afectada per la separació de les altres illes de l’arxipèlag, alhora que es formaren algunes rases i platges aixecades de descobriment recent. Durant el Quaternari s’esdevingueren les transgressions marines que han originat diversos nivells de terrasses marines. La costa és força regular, només oberta a les badies de Pollença i d’Alcúdia, al NE, i de Palma, al SW, i fa una forma poligonal, on contrasta una gran varietat de paisatges, malgrat les seves dimensions reduïdes. Dins d’aquesta varietat hom distingeix correntment tres unitats ben diferenciades: la serra de Tramuntana, les serres de Llevant i el pla central.

Mallorca La cala Sant Vicenç, al nord de Pollença
© Fototeca.cat
La serra de Tramuntana constitueix una alineació muntanyosa elevada que forma la costa nord de l’illa al llarg d’un centenar de quilòmetres, des de sa Dragonera fins al cap de Formentor, amb una amplària mitjana de 15 km. La direcció general de la serralada és SW-NE, i assoleix una altitud mitjana molt elevada, amb nou cims que superen els 1.000 m, entre els quals destaquen el puig de Massanella, de 1.352 m, i el puig Major, de 1.435 m, punt culminant de l’illa i de l’arxipèlag. Els ports que travessen la serralada són també alts; el més baix, el de Valldemossa, supera els 400 m, i el de Sóller, els 800 m, altitud que dificulta les comunicacions. Ambdós vessants són dissimètrics, de pujada regular i suau el meridional i abrupte sobre la mar el septentrional, que forma una costa estructural i recta amb pocs abrics. La serralada és formada per tres alineacions de mantells de corriment, amb grans superposicions, originats per forces orogèniques provinents de migjorn, cosa que explica la dita dissimetria. La seva altitud ha multiplicat els efectes de l’erosió, que ha tallat la serralada en una sèrie de valls longitudinals que formen unitats diferenciades, la més característica a l’E, on els caps de Pinar i Formentor obren la badia de Pollença. Al S de Sóller, el predomini de materials margosos ha facilitat l’erosió i ha donat un relleu més suau, favorable a l’explotació humana. Cal assenyalar també la importància de fenòmens càrstics de muntanya, que originen estrets congosts de sortida a les valls longitudinals, com sa Bretxa del torrent de Pareis, o dolines, com l’esfonsada que forma el port de Sóller.

Les serres de Llevant, del mateix origen i de la mateixa formació que la serra de Tramuntana, tenen una altitud molt inferior i una discontinuïtat molt més gran. L’alineació, que té la mateixa orientació SW-NE, assoleix 520 m al cim de Farrutx i 562 m a Son Morei, i és dividida en diferents blocs, com els d’Artà i Capdepera, de Sant Salvador i Santueri, de Randa i Sineu, i la mateixa illa de Cabrera. La formació tectònica és també més complexa, amb sis alineacions diferents dels mantells de corriment, i les formes estructurals més respectades per l’erosió, que ha fossilitzat restes de la península neògena. Els fenòmens càrstics són també remarcables, sobretot, al sector de Manacor, amb carst de plataforma, que ha originat les famoses coves del cova del Drac i des coves des Hams.

Entre ambdues unitats s’estén el sector més modern de l’illa, el pla central, que constitueix la major part de la seva superfície. Formada de molasses vindobonianes, ha estat sotmesa a diverses transgressions, i encara són observables restes de llacs i albuferes pliocènics, com el Prat de Sant Jordi. Contemporàniament al plegament de les serralades començà de rebre els detritus de llur erosió, que l’anaren cobrint; posteriorment rebé dipòsits de terra rossa, originada per la descomposició càrstica de les serralades, i altres dipòsits quaternaris al·luvials. Hom distingeix en el pla tres regions morfològiques diferenciades: el raiguer, format per dipòsits de peu de muntanya en el trencament de pendent del vessant meridional de la serra de Tramuntana, un sector central, on alternen els plans i els turons, afaiçonats pels cursos fluvials quaternaris i, finalment, un sector sud-oriental, lleument aixecat sobre la mar, amb penya-segats.

La hidrografia

La xarxa hidrogràfica, on han estat assenyalades dotze conques diferents, és caracteritzada per la irregularitat. L’escassetat de les pluges i la natura calcària del rocam, que afavoreix la filtració de les aigües, expliquen aquesta irregularitat d’uns cursos que només duen aigua en temps de pluges. Per contra, i per la mateixa raó, són abundants les fonts càrstiques al peu de les serres, especialment de la serra de Tramuntana, les aigües freàtiques al pla i, fins i tot, cursos subterranis, com els de les coves de Manacor. Encara menys abundants són uns altres fenòmens hidrogràfics; només romanen algunes restes de llacunes litorals i d’albuferes, als sectors més plans, on les aigües, naturalment, tendien a entollar-se, com la d’Alcúdia —assecada en part el 1871—, la des Salobrar, prop de Campos i el dit prat de Sant Jordi, prop de Palma, assecat l’any 1848 per l’enginyer holandès Paulus Bouvy.

La biogeografia

Els sòls de l’illa, majoritàriament de terra rossa, dit localment call vermell, són bàsics i carbonatats, pobres d’humus i de substàncies minerals, especialment de nitrats i fòsfor. La flora, un miler d’espècies vasculars aproximadament, mostra un gran predomini mediterrani a tota l’illa, fins al cim de les muntanyes més altes, i una afinitat clara amb la de les illes tirrèniques de Còrsega i Sardenya i amb la de les terres mediterrànies orientals. La part meridional i oriental de l’illa i també la major part de les terres baixes properes a la mar portarien de natural com a vegetació clímax una màquia o bosquina d’ullastres i de mata (llentiscle), el Cneoro-Ceratonietum, actualment convertida, en gran part, en garrigues i brolles, sovint cobertes de pi blanc. Si l’home no hagués destruït l’alzinar amb ciclamen baleàric seria la vegetació principal de la part oriental de l’illa, més plujosa, i de les muntanyes, fins a 1.100 - 1.200 m. Als cims més alts de la serra de Tramuntana predominen els matollars xeracàntics (coixinets espinosos) i són abundants les plantes endèmiques i les d’afinitat tirrènica. Alguns petits grups de caducifolis, de teix i de boix baleàric es localitzen als racons frescals d’aquesta zona culminal. La fauna és més aviat pobra; només eren abundants alguns mamífers rosegadors; l’illa, però, té importància com a lloc de pas dels ocells migratoris en llurs anades i vingudes de la vall del Roine al nord d’Àfrica. Malgrat la migradesa d’espècies biològiques, per mor dels contrasts morfològics, Mallorca presenta una gran varietat de paisatges naturals, que un poblament molt reculat ha anat humanitzant quasi completament. Encara que té muntanyes altes, hi predominen les terres planes, a diferència de la majoria d’illes mediterrànies. La seva vocació agrària les ha fetes totes gairebé econòmicament actives, dominades per la típica coltura promiscua. Però tampoc la serra de Tramuntana no ha romàs exempta de la influència humana, ans al contrari, de sempre ha estat llar i refugi de la població; l’agricultura ha escalat així altituds elevades en un graonament de marjades colossal, sobretot a la part central i occidental del vessant septentrional de la serra, especialment des de Sóller a Estellencs. Encara hom pot observar el paisatge feréstec de costa brava, general d’aquest vessant, on la muntanya, coberta de pins, amb raconades impensables, obertes per la dissolució càrstica, s’endinsa en la mar. La costa meridional és espadada, però sense el caràcter de la septentrional, mentre que a ponent i a llevant les badies obren platges planes i grans a la mar.

Els recursos naturals

Els recursos naturals de l’illa són pobres; hom pot anomenar molts jaciments de minerals diferents, però per l’extraordinària fragmentació, originada per llur formació alpina, la majoria són improductius i poc importants. Alguns han tingut alguna explotació històrica, però sempre molt minsa. Així, hom troba galena de plom a l’Estrella, prop de Bunyola, diferents espècies de ferro prop d’Artà, i malaquites i sulfurs de coure a Fornalutx, Sóller, Estellencs i Banyalbufar. Únicament els jaciments de lignits, situats al raiguer, són en explotació (unes 150.000 t anuals). Més importància econòmica han tingut els materials per a la construcció: els marès, gresos aprofitats per a fer-ne carreus, dits mitjans o cantons, algunes calcàries, corrents i de més riques, o graves de les terrasses pliocèniques i quaternàries. La terra per al conreu ha estat la font de recursos més important; terres primes, no gaire apropiades per a la cerealicultura, però sí per a l’arboricultura. Això no obstant, l’home hagué de lluitar contra el medi per a conrear i abancalar els pendents i cercar aigua. Aquesta, també, és un recurs escàs. No hi ha ni rius ni llacs, i les fonts, abundants per l’estructura tectònica tan fallada, no són prou abundoses; al mantell freàtic general, per la seva superexplotació amb pous i molins, a l’estiu sol davallar sota el nivell de la mar, cosa que produeix la seva salinització. Per a l’abastament de Palma hom ha hagut d’aprofitar les altes valls del massís del puig Major, especialment el pla de Cúber (735 m alt.), per a la construcció d’un complex de pantans (de Cúber i del gorg Blau) per tal d’emmagatzemar l’aigua. L’emplaçament illenc afavoria el desenvolupament de la pesca i del comerç, però fou aquest darrer el beneficiat, puix que els recursos pesquers són també migrats. Finalment, el mateix medi en si, tan contrastat, ha resultat la principal font de recursos; unes condicions climàtiques favorables, els cims, a cops nevats, la costa brava, els arenals, les coves subterrànies, tots sols o en conjunt, han atret al llarg dels temps un corrent turístic força important.

El poblament i la població

La seva situació estratègica n'ha fet un lloc de poblament molt reculat. Les primeres restes de l’home mallorquí són datades de fa 4 000 anys, i hom calcula que fins a la romanització (121 aC) l’illa tingué una població d’uns deu mil habitants. Els emplaçaments humans defugien sempre la costa, molt poc segura, i foren les talaies naturals de la serra de Tramuntana els primers i més duradors fogars de poblament. Amb la pau romana aparegueren els primers emplaçaments costaners (Palma i Pollentia), els quals, especialment el primer, perduraren per influència de la civilització urbana dels àrabs i la mercantil dels catalans. Al començament del s. XIV l’illa tenia uns 60.000 h, un 40% dels quals era concentrat a Palma, però d’aleshores ençà s’inicià una davallada per causa de les epidèmies periòdiques (1348, 1375, 1384, 1467, 1475, etc.) i de la crisi econòmica i política general de la corona, que posaren fi al comerç mediterrani. Fins a la fi del s. XVI no fou superada aquella xifra de població, i fins ben entrat el s. XX no tornà a assolir-se aquella proporció urbana a Palma. A la decadència comercial i l’abandonament de les costes seguí la migradesa agrícola, que produí fams cícliques, que no aturaren, però, el creixement demogràfic; així, de 58.000 h el 1573 hom passà a 99.192 el 1668 i a 119.620 el 1750. D’aleshores ençà, al creixement demogràfic se sumà l’econòmic, interromput només per les pauses bèl·liques, i fou més notable a partir del segon terç del s. XIX. El 1857 hi havia 203.993 h, i a la fi del segle ja eren 248.259 h, en plena crisi econòmica per causa de la fil·loxera i de la fi del comerç amb les Antilles, cosa que provocà una forta emigració. Des del principi del s. XX la població ha crescut amb un ritme irregular, especialment elevat entre 1920-40 i 1960-70. Durant el període 1970-81 augmentà el 21,9%. El ritme de creixement es mantingué fins el 1974, i d’aleshores ençà, i a causa de la crisi econòmica disminuí la immigració i la natalitat (620.890 h [1986]).

La densitat de la població el 1986 era de 170 h/km2, però, sense comptar Palma, aquesta xifra baixa a la meitat (87 h/km2), i la seva distribució era irregular. El 1998 la població era de 637.510 h, que augmentà a 676.516 h el 2001 (amb un creixement de 67.366 h respecte al 1998). El saldo vegetatiu fou del 3,1‰. Els municipis més poblats eren Palma (333.801 h), Manacor (31.255 h), Calvià (35.977 h), Inca (23.029 h) i Llucmajor (24.277 h). Per edats, el 15,4% del cens tenia menys de 15 anys, el 69,5% era població adulta i el 15,1% sobrepassava els 65 anys. El creixement de la població, molt localitzat a la capital i als municipis turístics, puix que una bona part dels municipis mallorquins són en regressió demogràfica, és degut especialment al corrent immigratori i a l’increment del creixement natural a conseqüència de l’augment de la natalitat. En el període 1960-75 la immigració suposà les dues terceres parts del creixement absolut. Però la crisi del 1973 incidí negativament en el procés demogràfic en frenar notablement aquesta immigració i reduir espectacularment la natalitat, tendència que seguí el 1986. La població immigrada provenia majoritàriament d’Andalusia i Múrcia, i de la resta dels Països Catalans, i era situada sobretot als sectors turístics, especialment a Palma. Les conseqüències socials del problema immigratori s’agreugen a l’estiu, amb la immigració del treball estacional i el corrent turístic. L’any 2001, la població activa la constituïen 343.251 persones, amb una taxa d’atur del 12,8%; el 2,2% dels treballadors ocupats es dedicava a l’agricultura, el 8,8%, a la indústria, el 15,6%, a la construcció i el 73,4%, als serveis. La tendència actual, com a conseqüència d’una economia basada en el turisme, és la disminució de l’agricultura i l’augment dels serveis i de grups del sector secundari relacionats amb la dinàmica turística, com és ara la construcció.

Les activitats econòmiques

L’agricultura i el comerç han estat les activitats bàsiques de la història econòmica de Mallorca fins a l’aparició del turisme. L’agricultura fou afavorida per la manca de pastures, cosa que evità l’aparició de la ramaderia, la seva enemiga secular, i el comerç explotà els beneficis de la insularitat i de la situació de l’illa en el context de la Mediterrània.

Mallorca Salines en explotació prop de punta Volantina (Campos)
© Fototeca.cat
.

El sector primari

El 1960 la superfície de conreu (209.862 ha) representava prop d’un 60% de les terres de l’illa, i experimentà un bon increment (196.716 ha el 1860) a partir de les bonificacions i les noves rompudes dels s. XIX i XX; en èpoques de fam havia estat més gran, puix que hom conreava la terra arreu, sense cap criteri de rendibilitat. Els municipis del raiguer i del centre del pla són els més explotats, mentre que els de la serra de Tramuntana, llevat de Sóller, i els d’Artà i Capdepera tenen menys proporció de terreny conreat. Només el 9,6% (19.629 ha) d’aquestes terres conreades són regades, i encara algunes no permanentment; les terres de regadiu són en relació amb les reserves d’aigua existent, i predominen, per tant, a sa Pobla i Muro, a Palma i a Campos, on hi ha, o hi havia hagut, llacunes. Quant a les produccions del regadiu, cal destacar-ne les hortalisses, els productes primerencs (sobretot patates) i alguns fruiters, especialment els tarongers de Sóller, la fruita dels quals fou la primera fruita de l’Estat espanyol que fou exportada a fora (especialment a Marsella). La forma de conreu de secà més estesa és la coltura promiscua mediterrània, on alternen conreus d’arbres i herbacis, especialment cereals. Aquests ocupen un terç de la superfície conreada, però minven (del 1860 al 1960 en disminuí la superfície en un 40%; el 1984 ocupaven 69.739 ha, el 34,1%), a causa de la baixa rendibilitat (de 7 a 13 qm/ha) i de la facilitat de les importacions; els conreus de blat són especialment importants, i sense arboricultura, als municipis orientals del pla (Petra, Sineu), i solen alternar amb l’ordi i un guaret, conreat, normalment de lleguminoses. Els conreus arboris ocupen 114.992 ha (el 56,3% de la terra conreada). Les oliveres, l’arbre tradicional a Mallorca, ocupen 12.169 ha (del 1860 al 1960 retrocediren en un 36%); oferien l’avantatge de la facilitat d’exportació de l’oli, i actualment són conreades sobretot als municipis centrals de la serra de Tramuntana. La vinya, un altre conreu arbustiu tradicional, assolí la màxima extensió durant la fil·loxera a França (1874), però la florida fou efímera, atès que el 1891 s’inicià també ací l’epidèmia; actualment ocupa 4.399 ha (del 1875 al 1960 disminuí en un 85%), i és important només entorn de Binissalem i Felanitx. Els ametllers són l’arbre de conreu actualment més important; ocupen 74.729 ha; bé que el conreu s’inicià en temps dels romans, només recentment ha assolit una importància econòmica notable, que s’ha lligat, fins i tot, a la manipulació, a l’illa, de les ametlles per a la producció de torrons. S'estenen arreu, llevat de les terres del vessant septentrional de la serra de Tramuntana, i en l’època de floració han forjat un dels paisatges mallorquins més característics. Entre els conreus arbustius, es destaquen, encara, el de figueres, que ocupa 8.352 ha, però actualment és en regressió, a causa del baix aprofitament d’aquesta fruita; el de garrofers, que n'ocupa 13.085 ha, estès pels sectors de muntanya, i que és base d’una manufactura industrial local (per a fer goma de garrofí); i el de fruiters, que n'ocupa 7.189 ha (especialment albercoquers, difosos per les terres sud-orientals de l’illa, a Porreres, la fruita dels quals és transformada i conservada localment).

Quant a l'estructura de la propietat agrària, les explotacions (1982) de més de 100 ha (el 2,5% del total) ocupen el 46,5% de la terra útil, tot predominant a la serra de Tramuntana. Les petites explotacions (menys de 5 ha) són majoritàries (el 63% del total) però tan sols ocupen el 8,4% de la terra útil, sobretot al pla i les àrees irrigades. L’explotació directa era majoritària (el 66,1% de la terra útil) seguida de la parceria (el 19,3%) i de l’arrendament (el 13,1%), bé que aquest règim de tinença de la terra és el que, proporcionalment, augmenta més els darrers temps. Dins aquesta estructura, encara arcaica, cal assenyalar les dimensions, reduïdes, de les parcel·les (la mitjana era de 3,9 ha), moltes vegades closes per parets de pedra seca. Aquest fet, a més de la pràctica en si de la coltura promiscua, que fa baixar la productivitat dels elements conreats, dificulta extraordinàriament la mecanització i la racionalització dels conreus, la qual cosa origina una rendibilitat agrària molt baixa. Aquesta situació, enfront de la pressió constant dels preus del sòl urbà (residencial, turístic o industrial), molt elevada, duu l’agricultura tradicional mallorquina cap a un col·lapse agut. La ramaderia ha estat, de sempre, només un auxiliar de l’agricultura; la manca de pastures abundants no permeté més que la cria de cabres com a ramat de muntanya, que decidí el predomini de l’agricultura a l’illa. Els pagesos criaven bovins i bestiar de peu rodó per a les feines del camp, i engreixaven, d’una forma complementària, porcs i aviram. Només recentment, lligades al regadiu i en funció del gran augment de la demanda, han estat muntades granges de bovins, destinades, sobretot, a la producció de carn (el 1982 hom calculava uns 40.000 caps de bestiar boví a l’illa). A l’oferta de carn cal afegir la dels braus de les corrides, que el turisme ha fet desenvolupar extraordinàriament. El bestiar porcí, que assoleix una mitjana de 78.000 caps, encara que molt irregular, a causa de les periòdiques pestes africanes que afecten l’illa, és la base d’una manufactura d’embotits ben tradicional. Darrerament s’ha desenvolupat notablement el bestiar oví (gairebé 300.000 caps). L’aviram, finalment, és força important, i la seva producció és gairebé del tot racionalitzada, fonamentalment en funció de la demanda turística, puix que forneix la carn més barata. La pesca i l’explotació del bosc són econòmicament insignificants; el bosc, que en el sentit més ampli cobreix un terç de l’illa, només és aprofitat per a llenya, de qualitat baixa, i, en part, per a la fabricació local de mobles.

El sector secundari

Mallorca, que posseeix una bona tradició menestral, té un problema fonamental per al desenvolupament industrial: la manca de fonts d’energia i de primeres matèries; aquest fet ha marcat el retard en la industrialització mallorquina i el minifundisme empresarial, amb empreses fragmentades en unitats petites. La importància de la clofolla d’ametlla com a combustible i la potència instal·lada de la central hidroelèctrica de Cúber (3.110 kW), únics elements energètics autòctons, són insignificants. Actualment cal importar combustible líquid per a alimentar la central tèrmica des Murterar (Alcúdia de Mallorca) que també consumeix lignits de l’illa. Aprofitant les instal·lacions del Port d’Alcúdia, ha estat instal·lada una planta embotelladora de gas butà. En la localització industrial, doncs, ha pesat només la pressió dels mercats de consum i de mà d’obra i la possible tradició menestral. El 46% de les empreses industrials, amb el 53% dels treballadors (1977), radiquen a Palma, on hom ha traçat dos nous polígons industrials: Son Castelló i Can Valero; Inca, amb el 6,7% de la població activa industrial, és la segona localitat industrial especialitzada en l’adoberia tradicional i en la fabricació de calçat i confecció de pell, i encara més si se li suma el proper nucli adober de Lloseta, que té una fàbrica de ciment, l’única de les Illes; segueixen després Manacor (el 6,4%), amb fàbriques de mobles i de bijuteria, Felanitx (el 1,7%), amb un bon sector alimentari, i Llucmajor (el 2,7%) amb fàbriques de sabates i alimentació.

Dins l’estructura industrial actual, el sector més important va lligat amb l’activitat econòmica vital de l’illa (el turisme); és la construcció, que té la població laboral més important. La construcció d’edificis ha superat de bon tros el sector tradicional del vidre i la ceràmica, centrat a Palma, Manacor i Calvià; ben recentment l’estabilització de la demanda turística ha originat una crisi forta en aquest sector. El treball del cuir i la fabricació de sabates segueixen en importància laboral; Palma, Inca i Llucmajor són els centres més importants d’aquest ram, que ha permès d’obrir els mercats forans a la producció local. A continuació vénen els productes metàl·lics transformats, concentrats a Palma, Manacor, sa Pobla i Inca; és un sector ampli i el més racionalitzat, amb una empresa de més de cinc-cents treballadors (de fabricació de perles, a Manacor, que cal incloure com a bijuteria) i amb exportacions importants (aixetes i, sobretot, bijuteria). Les indústries de la fusta, el paper i les arts gràfiques es localitzen a Palma i Manacor; la producció de mobles d’aquesta darrera, que treballa bàsicament l’olivera, és mantinguda només per la qualitat dels productes, puix que un minifundisme molt acusat li impedeix de competir amb la fabricació en sèrie moderna. Amb una importància laboral molt minsa, cal no oblidar la indústria alimentària, molt repartida per l’illa —bé que hi ha més establiments a Palma i a Llucmajor—, la qual té una gran tradició (sobrassada, palo, ensaïmades); les empreses també són generalment petites, i la producció és irregular, atès que la demanda té una estacionalitat molt acusada. La indústria tèxtil, representada a Palma i a Sóller, pot ésser considerada també continuadora d’una tradició menestral ben antiga: els brodats i les randes.

El sector terciari

El comerç i els transports són organitzats bàsicament sobre Palma i sobre la xarxa viària que depèn exclusivament d’aquesta; pràcticament tot el comerç exterior i el trànsit de persones és fet pel port de Palma (amb línies regulars de vapors des del 1838) i per l’aeroport de Son Sant Joan (amb vols regulars des del 1931). Però el comerç interior i els serveis també són organitzats per Palma de Mallorca, amb la sola interferència d’Inca i Manacor, que han originat al seu voltant unes subàrees comercials ben petites (de vuit a deu municipis).

Mallorca El port nàutic de Palma de Mallorca
© Fototeca.cat
Tota la xarxa de comunicacions, interiors i exteriors, és feta des de Palma; les carreteres, amb un total de més de 1.500 km de llargada, són antigues i en no gaire bon estat en relació amb llur gran utilització. El 1984 el port de Palma registrava un tràfic de mercaderies de 2.286.628 t entrades i 591.796 t sortides; el d’Alcúdia de 63.017 t entrades i 100.413 t sortides. Quant al passatge, el moviment d’entrades i sortides fou de 911.032 passatgers al port de Palma i de 9.347.282 passatgers a l’aeroport de Son Sant Joan. Els ferrocarrils, iniciats el 1875, també divergint de Palma, arribaren a tenir 215 km de vies i 37 estacions (Companyia dels Ferrocarrils de Mallorca), però després de les darreres clausures només n'hi ha en explotació 82 km (Palma-Inca: 47 km i Palma-Sóller: 35 km) que el 1985 foren emprats per 2.370.995 persones. Els serveis comercials i financers, amb el predomini majoritari de la capital, són estesos arreu gràcies al turisme. El 1985 Mallorca tenia 500 oficines bancàries i de caixes d’estalvis; quant als valors dels dipòsits, les caixes augmenten llur pes proporcional, i actualment assoleixen un terç del valor dels dipòsits totals.

L’activitat econòmica més important de l’illa, però, és el turisme, que ha empès els altres sectors i ha organitzat tota l’economia mallorquina. Ja al començament del segle XIX havia estat iniciat un cert interès turístic cap a l’illa, com ho demostra l’estada de George Sand i de Chopin, el 1838, o el llibre de Cortada Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845 (1845); més tard, l’arxiduc Lluís Salvador actuà de turista ell mateix, però també de promotor literari (Die Balearen, 1884-91) i, fins i tot, pràctic (descoberta de les coves de Manacor) de l’illa. Però la data clau del turisme mallorquí fou el 5 d’octubre del 1905, que fou creat el Foment del Turisme de Mallorca, protagonista de l’extraordinària expansió d’aquesta activitat que tingué una primera manifestació dins l’economia insular entre el 1925 i el 1936. La fi de la guerra civil de 1936-39 —que dugué a l’illa nombrosos refugiats peninsulars— suposà una aturada del corrent turístic, el qual, però, a partir de les conseqüències del pla d’estabilització (1959), emprengué una nova volada i es decantà cap al turisme de masses, que és el que actualment domina. El 1984 l’illa rebé 3.807.324 turistes. Hi ha 1.227 hotels amb una capacitat de 174.909 places, diversos apartaments (31.123 places) i cases de lloguer. Totes aquestes places són a la costa, especialment entorn de la badia de migjorn, a Palma, a Llucmajor i a Calvià; vint-i-tres municipis de l’interior, en canvi, no reben pràcticament cap turista ni tenen cap plaça. La importància, extraordinària, d’aquestes magnituds, el creixement de les quals fou especialment agut en el període 1964-72, ha originat tota una sèrie de servituds: una excessiva especialització econòmica, que dóna una sensibilitat més gran a totes les crisis, i una expansió massa ràpida, sense controls ni planificació, que ha provocat el predomini, decisiu, dels capitals estrangers en aquest sector i la irracionalitat de moltes operacions urbanístiques, que han fet créixer excessivament, i de vegades artificialment, les inversions, han desequilibrat el procés econòmic i, a la vegada, han aconseguit que es perdés una bona part de l’encís que tenia el paisatge, el qual havia originat, paradoxalment, la creixent activitat turística.

L'organització de l'espai

Mallorca, amb els seus límits marítims ben fixats, sense problemes de demarcació, a l’hora de la regionalització presenta la dificultat de descobrir la seva estructura interna en una articulació comarcal. Tot i que l’illa és massa gran i massa habitada per a poder ésser considerada una comarca equivalent a les del Principat de Catalunya o del País Valencià, el pes de la capital és tan exagerat, econòmicament i demogràficament, que la unificació és totalment real i ha deixat en un lloc molt secundari centres abans importants. Obviant aquesta macrocefàlia, hom ha cercat de donar una articulació a l’espai mallorquí. Així, Rosselló i Verger, basat en criteris de geografia física, dividí l’illa en cinc sectors diferents: la muntanya, el raiguer, el pla, el llevant i el migjorn; Barceló i Pons, definint afinitats municipals, distingí deu regions o contrades diferents des del punt de vista humà; l’administració judicial, en canvi, n'havia fet tres partits judicials, amb cap a Palma, Inca i Manacor. Aquesta partició, amb molt poques correccions (inclusió dels municipis d’Algaida i de Llucmajor entre els dependents de Manacor i no de Palma), coincideix amb les àrees dels mercats agrícoles que serviren de base per a la divisió de l’illa en comarques mínimament personalitzades i comparables i administrativament operatives: Mallorca Occidental, amb centre a Palma , Mallorca Oriental, amb centre a Manacor, i Mallorca Septentrional, amb centre a Inca. Posteriorment, la persistència i l’accentuació del pes de la capital han fet que hom abandonés aquesta classificació, d’altra banda circumscrita sempre a l’àmbit acadèmic.

La història

Els primers testimonis humans a Mallorca es poden datar, segons investigacions recents, de la primeria del tercer mil·lenni aC, és a dir, d’un període primerenc del Neolític. Restes d’ossos humans de la cova de Muleta (Sóller) han donat, segons l’anàlisi feta pel sistema del carboni 14, 3984 aC ± 109 anys, i restes de l’estrat 34 de la balma de son Matge (Valldemossa), 3800 aC ± 115 anys.

Restes neolítiques d’Artà, a l’illa de Mallorca
© B. Llebaria
Aquestes dades han fet canviar la visió que hom tenia del poblament prehistòric de Mallorca, puix que hom no suposava presència humana fins vers el 2000 aC. En tot cas, però, és a partir d’aquest moment que hom pot disposar d’elements suficients per a establir una visió més segura. Una de les característiques del període que s’obre aleshores i que dura fins a l’arribada dels romans és la particularitat de la prehistòria de Mallorca, molt relacionada amb la de Menorca, i diferent de la de les altres terres mediterrànies, sobretot de les de la península Ibèrica, malgrat les influències forasteres, vingudes més de l’est que no pas de l’oest. La primera fase relativament ben documentada correspon al període eneolític, amb coves naturals d’habitació i d’enterrament i amb ceràmiques incises, entre les quals hi ha tipus corresponents al vas campaniforme, com el de la cova sepulcral de son Gallard, datat del 1840 aC, i amb poblats de cabanes, com el de ca na Cotxera de Muro. De l’etapa següent, que correspon a l’edat del bronze antiga, hom en coneix, sobretot, les coves d’enterrament, la majoria excavades a la roca (més d’un centenar), repartides per tota l’illa, algunes amb planta absidal simple, altres amb diverses cambres. El ritu és d’inhumació; la ceràmica, llisa (durant anys hom en digué “argàrica”, perquè la suposava relacionada amb la d’El Argar). Hi apareixen punxons i punyals de coure i de bronze, botons perforats en V i altres elements semblants als de la civilització megalítica de Catalunya o de Sardenya. Els llocs d’habitació no són tan ben documentats, però sembla que, en part, hi corresponen edificis de planta rectangular acabats en forma absidal (que recorden, de prop, les navetes de Menorca), navetiformes, construïts ja amb la tècnica de les grans pedres, que més tard fou típica del món talaiòtic, com les de can Roig Nou (Felanitx), Magaluf (Calvià) o les de l’estrat del fons de so n'Oms (Palma ). El moment característic d’aquesta civilització correspon a mitjan segon mil·lenni. Després comença l’anomenada cultura talaiòtica, que arriba, amb diverses etapes, fins a la romanització de l’illa. El nom deriva del monument més famós de la prehistòria mallorquina, el talaiot, torre de planta circular, rectangular o quadrada, que s’eleva al centre dels poblats (com a ses Païsses d’Artà) o que formava part de les muralles que el voltaven. Durant la primera fase, la cultura talaiòtica pertany encara a l’edat del bronze; la segona correspon a la del ferro, metall que vers el segle VI aC esdevé d’ús normal. L’aspecte més destacat, i més conegut, de la civilització talaiòtica és el constructiu. L’ús de pedres, sovint de mida molt gran, ha assegurat la supervivència d’una gran quantitat de jaciments, superior a la normal respecte als contemporanis d’altres terres. Hi ha termes municipals, com el de Santa Margalida, que arriben a tenir més de dos jaciments coneguts per km2. L’única zona amb poca densitat és la de la Serra. Malgrat que no sempre els poblats foren contemporanis, la densitat demostra que el poblament de Mallorca durant aquest període fou força elevat. Exemples d’aquests poblats són els de Capocorb Vell o ses Païsses d’Artà, en bona part excavats. El sistema d’enterrament habitual és en grans coves artificials, però també en necròpolis de tipus especial, amb tombes construïdes, com el cas de son Real o de l’illot des Porros, i també en balmes, com els nivells superiors de son Matge. El ritu de la inhumació evolucionà després, durant el darrer període talaiòtic, vers la incineració o el cobriment del cos amb calç. Són coneguts alguns santuaris de l’època talaiòtica final, alguns amb ofrenes notables des del punt de vista artístic, com els caps de toro de bronze de Costitx. La base econòmica era agrícola (hom no coneixia, però, l’oli d’oliva) i ramadera, amb predomini de les ovelles, seguides pels porcs i un tipus de bou de mida petita, mentre que la caça tenia un paper molt secundari. Les gallines, aleshores molt poc divulgades a l’Occident, hi eren conegudes.

Història antiga

Els contactes derivats de les navegacions dels grecs i dels feniciocartaginesos (els cartaginesos establerts a Eivissa des de mitjan segle VII) influïren, però no gaire. L’esquema general de la civilització talaiòtica no canvià. Foren importats alguns productes, com les perles de collaret de pasta de vidre, púniques, i escultures de bronze, gregues, des del segle VI, que possiblement foren imitades després pels indígenes, com en el cas dels procedents dels santuaris de son Favar o de son Carrió. En les primeres referències escrites, en texts grecs i llatins, els indígenes són descrits com un poble de civilització primària, que donà importants contingents de mercenaris, a partir del segle V, als grecs i als cartaginesos, valorats sobretot com a foners. Les fonts gregues més antigues donen els noms de Moloussa i Kromioussa, que es poden aplicar a Mallorca i Menorca, sense que quedi clar el nom concret que cal aplicar a cadascuna de les dues illes. A l’època romana apareix el de Baleares, i Mallorca és designada com la “Gran” (Maior) i Menorca com la “petita” (Minor). Els romans conqueriren Mallorca (i Menorca) el 123 aC en una expedició dirigida per Quint Cecili Metel, dit des d’aleshores Baleàric. Foren fundades dues ciutats noves, Pollentia (Alcúdia), a la banda nord, i Palma, al sud, que foren, a partir d’aquest moment i durant l’època antiga, els dos únics centres urbans importants de l’illa, amb característiques urbanístiques típicament romanes, almenys en el cas de Pollentia, les ruïnes de la qual són ben conegudes i en curs d’excavació. Sembla que l’una i l’altra arribaren a tenir categoria jurídica de colonia. Altres ciutats romanitzades, partint de nuclis indígenes, foren Bocchoris (al Pedret de Bóquer, al Port de Pollença), Guium (o Guius) i Tuci, sense localitzar, una de les quals correspon a sa Carroja de Santanyí. El procés de romanització del món rural és encara mal conegut. Del cristianisme primitiu, hom en coneix algunes basíliques (Santa Maria del Camí, sa Carroja de Porto Cristo, son Peretó de Manacor) i alguna inscripció sepulcral, en part ja posteriors a l’enfonsament de l’imperi Romà, fet que es manifestà en una clara decadència urbana, com l’abandó i la destrucció de Pollentia. Com la resta de les Balears, fou atacada el 424 o 425 pels vàndals, que l’ocuparen, partint de l’Àfrica, el 455. El 534 fou reconquerida pels bizantins, que hi mantingueren el domini, des de lluny, fins a la invasió islàmica.

La dominació musulmana

Malgrat les diverses expedicions musulmanes a Mallorca (Illes Balears), la seva incorporació definitiva a l’emirat de Còrdova tingué lloc, segons ibn Haldūn, d’una manera fortuïta. ‘Iṣām al-Hawlānī, quan viatjà a l’Orient, hagué de refugiar-s’hi a causa d’una tempestat i, de tornada, conquerí l’illa (903-904) per compte de l’emir ‘Abd Allāh i en fou nomenat valí (904-912). L’actuació política dels successors d’Iṣām és pràcticament ignorada a les fonts musulmanes. A la caiguda del califat, Mallorca fou annexada (1015-87) a la taifa de Muǧāhid (regne de Dénia). La capital era Dénia i l’autoritat del Valí, resident a la ciutat de Mallorca, cobria el conjunt de les Illes. Quan la part peninsular de la taifa fou conquerida per Mugtādir ibn Ḥūd de Saragossa, Mallorca tingué un curt període d’independència (taifa de Mallorca) en què el valí ‘Abd Allāh al-Murtaḍà es proclamà emir (1087). El desembarcament de l’esquadra pisanocatalana a Portopí (1114) i el blocatge de la musulmana entre Cala Major i s’Arenal forçà l’emir a demanar l’ajuda almoràvit. Quan aquesta arribà (1115) la ruïna de Madīnat Mayūrqa (Palma), que sofrí un setge de vuit mesos per part dels croats, ja era un fet. L’ocupació de l’illa pels almoràvits fou més una repoblació i una reconstrucció que una conquesta (no sense oposició, però). Sota el domini almoràvit, les illes tornaren a dependre del govern central d’Al-Andalus fins que Muḥammad ibn ‘Alī ibn Gāniya, valí de Mallorca probablement des del 1126, en caure Al-Andalus a les mans dels almohades (1158), s’hi declarà independent (taifa de Mallorca) i inicià la dinastia dels Bānū Gāniya, que romangué a Mallorca fins l’any 1203. El període almohade mallorquí anà esmorteint-se fins a la conquesta de Jaume I (1229) (conquesta de Mallorca).

Mallorca dins la corona catalanoaragonesa

Procuradors, governadors i lloctinents de Mallorca

Tot just acabada la conquesta de Palma , enmig de les disputes de la seva host per repartir-se el botí, Jaume I es preocupava ja de l’organització del regne. El primer de març de 1230 promulgà la Carta de Franquesa, on per estimular la repoblació declarà una sèrie de drets individuals, l’exempció de mals usos i de la dependència feudal, i creà els òrgans d’administració de justícia. El 1232 restà fixada en el llibre del Repartiment la distribució de terres acordada amb els magnats abans de la conquesta, i el 1249, amb la institució dels sis jurats, que podien elegir un cert nombre de consellers, precedent immediat del Gran i General Consell, restà complet el quadre institucional del govern de l’illa. En l’aspecte polític, la decisió de Jaume I (1262) de crear per al seu fill segon el regne de Mallorca fou motiu de discòrdies entre els seus successors. La separació geogràfica i la manca d’homogeneïtat entre els diversos territoris components en feien un estat artificial, i la seva situació de tap entre els dos regnes rivals feia inevitable el seu desmembrament en benefici de França i de Catalunya-Aragó. Si bé la manca de resistència popular les feia poc cruentes, Mallorca hagué de patir les invasions del 1285, comandada per l’infant Alfons, i del 1343, a càrrec de Pere III, així com l’intent de recuperació del seu regne per part de Jaume III, que acabà amb la seva derrota i mort a la batalla de Llucmajor, el 1349. En l’aspecte econòmic, en canvi, s’obrí un període de gran prosperitat, deguda especialment a la situació privilegiada de Mallorca sobre les rutes del comerç medieval. D’una banda, li proporcionà grans ingressos el tràfic provocat pels mercaders catalans i de les repúbliques italianes amb el nord d’Àfrica, l’Espanya musulmana i l’Atlàntic; de l’altra, els mercaders mallorquins intervingueren activament en aquest comerç, reivindicant la seva condició de catalans en els ports on aquests tenien consolat, o establint llurs consolats sempre que ho trobaven oportú, especialment al nord d’Àfrica, on exerciren un veritable predomini. Aquesta prosperitat permeté a Jaume II de Mallorca, en recobrar el regne el 1298, de dur a terme una política d’obres públiques molt activa i la modèlica fundació, o reorganització, d’onze viles. El rei Sanç encara va orientar la seva política cap al foment de la marina i del comerç; signà un tractat amb Bugia, féu la pau amb els genovesos (1317) i més tard col·laborà en l’expedició catalana a Sardenya; però ja hagué de tenir en compte l’augment de la importància de la part forana i crear el sindicat de fora per contrarestar la preponderància que els estaments ciutadans tenien en el govern de l’illa i que fou una font constant de discòrdies. D’altra banda, l’apogeu comercial fou limitat per la manca de vaixells prou grans per a mantenir la competència a les grans rutes de transport i per la fragilitat de les relacions internacionals, a les quals el comerç era tan sensible. A partir del 1330 començà la decadència, motivada per les desavinences amb els genovesos, la ruptura de l’entesa catalanomallorquina a partir del 1336, la pesta negra del 1348 i el 1375 i la participació en les guerres de Pere III contra Gènova i contra Castella. Encara que hi hagué períodes de recuperació i intents de redreçar les finances públiques i les formes d’accés al poder, la universitat restà fortament endeutada i s’agreujà la divisió entre els partits i entre forans i ciutadans. El saqueig del call el 1391 formà part d’una autèntica revolta dels forans i els menestrals, que exigien una major participació en el poder. Tanmateix, la situació financera obligà a establir el Contracte Sant (1405), que repercutí sobre l’economia de l’illa fins al segle XIX. Alhora, es produí un canvi de la mentalitat inversora, amb una disminució dels capitals dedicats al comerç i un augment dels invertits en censals i en compra de terres. Així, el deute públic es convertí en una font de benefici per a l’oligarquia, que considerà rendible la lluita pel poder, a fi d’assegurar-se el control del pagament dels censals; d’altra banda, l’acumulació de la propietat en mans dels ciutadans augmentà el malestar dels forans, que consideraven que aquest fet no era tingut en compte en la distribució de les càrregues tributàries entre la ciutat i les viles. Tot plegat fou motiu de tensions inacabables, que foren l’origen de les dues grans revoltes populars: la de 1450-53 (revolta dels Forans), durant la qual fou assetjada la ciutat en dues ocasions i acabà amb una repressió duríssima, i la de 1521-23 (les Germanies), amb una participació important dels menestrals. Aquesta vegada el virrei hagué de fugir a Eivissa, i els agermanats intentaren la negociació directa amb el rei d’una revisió del sistema fiscal; però la revolta s’anà radicalitzant i fou incapaç de fer cara a l’exèrcit reial que desembarcà a Alcúdia. Novament la repressió tingué conseqüències duradores. El dinamisme social restà paralitzat, l’oligarquia consolidada i el poder reial convertit en àrbitre de la situació. La descoberta d’Amèrica, d’altra banda, havia significat la desviació de les grans rutes del comerç i Mallorca restava marginada i subjecta, encara, a les incursions de la pirateria turca. No disposant de vaixells per a una defensa activa, començaren unes inacabables i ruïnoses obres de fortificació. En contrast amb l’època medieval d’expansió, Mallorca hagué d’aprendre a viure d’esquena a la mar i tancada dins ella mateixa.

La crisi de l'edat moderna

Al segle XVII s’aguditzà la crisi de les institucions polítiques del regne de Mallorca. La creació, el 1571, de l’audiència, sol·licitada pels jurats pensant que frenaria la tendència a l’absolutisme dels virreis, no féu més que augmentar els conflictes, per la pretensió d’aquell organisme d’ignorar els acords del Gran i General Consell. D’altra banda, la inquisició creà problemes per la seva facultat, fortament combatuda, de jutjar delictes purament civils o penals que afectessin els seus nombrosos familiars

Capitans i comandants generals de Mallorca

, mentre el bisbat reivindicava la seva jurisdicció sobre els tonsurats i defensava llurs privilegis econòmics amb una energia no gens solidària de les dificultats que tenia el país. L’absència d’una clara divisió de funcions creà un enfrontament on els organismes forasters, amb el suport del poder reial, s’enduien la millor part. També és clara la política d’atracció de la noblesa mitjançant la creació de títols castellans, que anaren acompanyats sovint de l’intent d’imposició de drets senyorials, enèrgicament combatuts pel poble. De fet, però, la preponderància de la noblesa repercutí en una major representació en el Gran i General Consell, i la reforma d’una gran part de les cases senyorials en aquest segle és una prova de la seva prosperitat. En canvi, la situació econòmica i social de l’illa no era bona. A part la pesta del 1652, que causà més de 15 000 morts, sovint la fam provocada per la insuficiència crònica de la collita de blat fou motiu de preocupació i endeutament de la universitat; les lluites entre canamunts i canavalls, afavorides per totes aquestes circumstàncies, ompliren de bandejats el camp i les viles; sovintejaren les expedicions de soldats cap als camps de batalla del continent, bé pagades per nobles que volien esborrar així algun delicte, bé organitzades pel virrei per alleugerir de bandejats el país. A la segona meitat del segle foren notables les activitats dels corsaris mallorquins, que es distingiren especialment en el blocatge de Sicília (1674-79). L’ambient de crisi social culminà a Mallorca amb la sobtada intensificació de les activitats de la inquisició, que el 1678 detingué més de 200 descendents dels jueus conversos, acusats de continuar practicant secretament llur religió. En el procés del 1679 foren tots reconciliats, si bé la confiscació de llurs béns fou tan important, que motivà ambaixades a Madrid demanant que els diners s’apliquessin a necessitats de la corona a Mallorca per evitar un desastre financer; però el 1688 foren presos novament una gran part dels processats quan intentaven de fugir en un vaixell anglès. Els actes de fe del 1691, amb 35 execucions, juntament amb les successives edicions del llibre La fe triunfante, de Francesc Guerau, feriren la imaginació del poble mallorquí fins al punt que la segregació dels xuetes ha durat pràcticament fins als nostres dies. La coronació de Felip V, que marca l’entrada del segle XVIII, no semblà tenir oposició; però bastà l’arribada d’una esquadra angloholandesa el 24 de setembre de 1706, quan ja Barcelona s’havia inclinat pel pretendent Carles, perquè les tímides manifestacions contràries a la nova dinastia borbònica prenguessin caire de revolta popular, contra el virrei, el bisbe i una part important de la noblesa. Mallorca ajudà el Principat amb tropes i aliments, però les circumstàncies internacionals feren inviable la candidatura de Carles III. Caiguda Barcelona el 1714, Mallorca encara resistí; però hagué de rendir-se a les tropes del general d’Asfeld, desembarcades a Felanitx, que pel juliol del 1715 entraren a Palma , després d’un simulacre de resistència. Amb el decret de Nova Planta del 28 de novembre de 1715, el regne de Mallorca es convertí en un simple títol nobiliari. El poder polític passà a l’audiència i al comandant general; l’intendent es féu càrrec de la gestió econòmica; el dret públic mallorquí fou abolit, i el Gran i General Consell, desproveït de les seves funcions, lògicament hagué de desaparèixer. El 1718 donà pas a un ajuntament de Palma, representant només la ciutat i format per vint regidors amb un predomini absolut de la noblesa: setze cavallers per quatre ciutadans. El poble no fou representat fins el 1766, amb l’elecció de quatre diputats del comú i un síndic personer, mentre la incipient burgesia comercial s’obrí pas mitjançant la compra de títols nobiliaris i de càrrecs públics. Encara la fam i les epidèmies continuaren causant problemes, especialment el 1747 i el 1750, i persistí la desigualtat social; però la major seguretat de navegació a la Mediterrània, a la qual contribuïren els corsaris mallorquins i, per damunt de tots, el patró Antoni Barceló, permeté un augment del comerç i una major prosperitat. El canvi s’observà també en el camp ideològic. Del 1749 al 1777 l’ambient fou dominat per l’aferrissada lluita entre lul·listes i marrells, que només acabà amb la remoció del bisbe Díaz de la Guerra. Tanmateix, a partir del 1778 la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País, si no obtingué resultats pràctics immediats, contribuí a formar una mentalitat nova: fundà el primer periòdic, creà escoles d’ensenyances pràctiques i estimulà la recerca de noves solucions en tots els rams de la producció i la fundació de noves entitats —Col·legi d’Advocats (1779), Acadèmia Medicopràctica (1788)—. També el xuetes, després d’un plet que durava des del 1773, obtingueren la igualtat legal per reials cèdules del 1782, del 1785 i del 1788. Malgrat el retrocés que significaren les mesures contra la Revolució Francesa i les guerres contra França i Anglaterra, el procés de modernització de la societat mallorquina ja era irreversible.

La crisi de l'Antic Règim i les primeres transformacions econòmiques burgeses (1799-1868)

L’illa, afavorida per l’obertura al tràfic comercial amb Amèrica de diversos ports mediterranis, tingué, a la fi del segle XVIII, una intensa i ràpida represa econòmica basada en l’exportació de productes agrícoles i en la renovació de la indústria naval. Tanmateix, a partir del 1799, es produí un altre aïllament econòmic (de 308 naus matriculades al port de Palma el 1778 es passà a 53 el 1822), en una llarga crisi no començada a superar realment fins els anys trenta del segle XIX. La inestabilitat econòmica fou deguda, en gran part, a les dificultats de les finances i a una persistent situació bladera deficitària. Alhora, l’evolució política era dictada pels canvis peninsulars ( les Balears, Palma ). Tingué un destacat paper una minoria il·lustrada de la noblesa, representada per la Societat d’Amics del País i relacionada amb els interessos comercials. Aquest grup (comte d’Aiamans, comte de Montenegro, Antoni Desbrull, Montis, Moragues, etc.) aconseguí de mantenir-se prop del poder illenc; formà part de la Junta Suprema de 1808-14 i de les representacions a corts en 1810-14 i en 1820-23 i, més en un segon pla, ocupà també càrrecs en els períodes absolutistes. A partir del 1812, un nou liberalisme, més radical i constitucionalista, basat, sobretot, en Guillem Montis, tingué a Palma un cert èxit entre membres de professionals liberals, així com una exacerbada oposició absolutista, dirigida especialment pel baix clergat i per membres d’ordes religiosos (Miquel Ferrer, Ramon Strauch). La insatisfacció dels sectors populars, urbans o camperols, adoptà sovint formes contradictòries, i prestà suport tant a aldarulls de caràcter liberal com absolutista. La caiguda de Godoy el 1808 originà diversos atacs contra els familiars del mallorquí Miquel Gaietà Soler, ministre de finances en 1798-1808, que ja en 1805-07 havia provocat, en dictar un impost sobre el vi, diversos avalots i empresonaments de pagesos de Muro, Sineu, Valldemossa, Llubí, Manacor, etc., i que, amb l’ordre de venda d’un setè dels béns eclesiàstics, s’havia enemistat amb l’Església. La guerra del Francès afavorí un fort corrent immigratori des del Principat que, si bé permeté una provisional represa comercial, féu augmentar les tensions polítiques i socials a l’illa. Així mateix, l’esforç militar (intervenció de forces mallorquines en la campanya del Principat el 1808 i organització de la Divisió Mallorquina en 1810-11) originà en especial una rebrotada de l’animositat contra els xuetes, acusats de manca de patriotisme. Amb la restauració de l’absolutisme en 1814-20 hom restablí la inquisició i perseguí elements liberals destacats; el període coincidí amb dificultats econòmiques produïdes arran de la tornada al Principat dels comerciants catalans. El Trienni Constitucional mostrà la importància del grup il·lustrat, d’un liberalisme moderat, i significà un increment organitzador del liberalisme polític (creació de la Societat Patriòtica Mallorquina), així com unes primeres mesures reformistes: desamortització eclesiàstica, abolició dels gremis, supressió dels jesuïtes i definitiva supressió de la inquisició. Malgrat que la reacció apostòlica fos vençuda amb facilitat (a Palma el 1821 i a Campos el 1822), més endavant la Dècada Ominosa (1823-33) permeté una important reorganització de l’absolutisme illenc (creació el 1825 del cos de voluntaris reialistes i del partit apostòlic). El ferment liberal es limità a unes avortades conspiracions el 1831 (a Inca i a Palma), impulsades, indirectament, per les jornades revolucionàries franceses del 1830. La recuperació econòmica fou palesa a partir d’aquests anys. Les causes en foren la desaparició del cors algerí, la fi de la guerra d’independència americana, l’inicial establiment d’un comerç mallorquí amb el sud de França i el nord d’Àfrica i també les transformacions internes dictades per la desamortització del 1835 i per la millora de les comunicacions. De nou el sector més dinàmic fou el naval: els vaixells de vapor tingueren una importància creixent, i els anys seixanta s’establí una lucrativa ruta comercial triangular (Palma-ports de la Mediterrània occidental-Antilles). A l’agricultura hi hagué una modernització important gràcies a l’extensió de les zones de regadiu (dessecació del prat de Sant Jordi el 1848 i de l’albufera d’Alcúdia a partir del 1863) i l’èxit dels ametllers i de les patates, que alleugeriren la insuficiència del blat. Es produí també un tímid desenvolupament industrial, especialment tèxtil. Hereu del liberalisme polític del 1812 i del 1820, el partit progressista (Josep Miquel Trias, Marià de Quintana, etc.), bé que era minoritari enfront del partit moderat (on es refugiaren una gran part dels antics il·lustrats), cresqué a poc a poc i, a més d’emparar-se del poder durant els breus períodes progressistes de 1840-43 i de 1854-56, fou una força en l’oposició que dominà sovint l’ajuntament de Palma i la diputació provincial. L’anterior absolutisme, absorbit en part pel partit moderat, alimentà determinats rebrots carlins, com la Llorençada de Manacor del 1835 o el moviment del capità general Ortega el 1858.

De la revolució del 1868 al cop d'estat del 1923

La revolució de setembre, amb la provisòria formació de diverses juntes, provocà certament canvis en el sistema polític illenc, però no canvis econòmics importants. Políticament es produí una primera embranzida del republicanisme i una realineació del progressisme, força lligat amb interessos navals i comercials. De l’inicial sector denominat de conciliació liberal aviat s’escindiren els radicals ruiz-zorrillistes (Marià de Quintana, Josep Rossich, Joan Palou i Coll, etc.), que dominaren en general els òrgans administratius illencs, especialment a través del governador i de la diputació provincial, així com de les representacions a corts (el 1869 i el 1872). Per llur banda, els conservadors isabelins, marginats per la situació general espanyola, s’aproparen al carlisme i a l’integrisme (aplegada de signatures favorables a la unitat catòlica el 1869, conspiració carlina del quarter del Carme de Palma el mateix any). El 1868 els fets revolucionaris es limitaren a determinats atacs a les delegacions locals d’hisenda, a l’oposició als imposts de consums i a l’enderrocament o la destrossa dels monuments representatius (a Palma, Inca, Andratx, Llubí, Felanitx, Llucmajor, Santanyí, Sóller, etc.). Posteriorment, la problemàtica econòmica fou centrada per l’oposició al proteccionisme imposat pel govern espanyol (prohibició d’introduir cereals i farina de l’estranger i d’embarcar carbó vegetal) i pels esforços per a renovar la xarxa de comunicacions i per a enderrocar les murades de Palma. En un altre sentit, el republicanisme afavorí l’aparició d’un primer obrerisme internacionalista i, alhora, no pogué evitar la presència d’una facció intransigent (“El Cantón Balear”) ni l’agitació popular per a l’aboliment de les quintes, en uns moments de tensions socials agreujades per les conseqüències de la febre groga del 1870 i la por d’un possible atac de les forces cantonalistes peninsulars el 1873. La Restauració tornà inicialment al poder les forces nobiliàries i estamentals tradicionals. Després, els anys vuitanta, amb implicacions polítiques i socials decisives, l’empenta econòmica fou important. Es fonamentà, encara, en l’agricultura i, més en especial, en el conreu de la vinya, afavorit indirectament per la plaga de la fil·loxera a França. En la indústria, el sector del calçat s’uní al tèxtil com un dels principals sectors adreçats a l’exportació. Es produí també una “febre” associacionista del capital mallorquí (Banc de Crèdit Balear, Banc del Canvi Mallorquí, Caixa d’Estalvis, etc.), que respongué en part a la necessitat d’organitzar els mitjans financers, però que alhora es decantà sovint vers l’especulació borsària. Hi hagué, així mateix, la renovació de les comunicacions basada en el funcionament efectiu del ferrocarril (la primera línia, de Palma a Inca, fou inaugurada el 1875). El creixement econòmic es deturà en el darrer decenni del segle: la fil·loxera arribà a Mallorca i canvià radicalment el sentit de la producció del vi; el calçat illenc no pogué resistir les mesures proteccionistes dictades pels EUA i per França i, alhora, fou afectat per la paralització del comerç amb les Antilles arran de la insurrecció cubana; moltes societats financeres feren també fallida. Començà una allau emigratòria, que fou màxima en 1895-97. Políticament, el sistema de la Restauració es caracteritzà durant el s. XIX, sobretot en ocasió de les eleccions a corts del 1881 i del 1886, pel traspàs d’anteriors elements republicans al partit liberal (així, Alexandre Rosselló), el qual, d’altra banda, es féu seus determinats sectors conservadors (Antoni Maura, Pasqual Ribot). Hom creà una estreta correspondència entre una burocràcia política dependent de Madrid i un caciquisme econòmic i electoral a l’illa. Menys dinàmics que els liberals, els conservadors (comte de Sallent, comte de San Simón) restaren en part afeblits per la resistència de sectors catòlics i integristes reticents davant la política canovista. El republicanisme perdé força a poc a poc, malgrat els bons resultats electorals que assolí el 1891 i el 1899; malgrat els repetits intents d’Antoni Villalonga per a mantenir el seu contingut federal, tendí a prestar suport al partit liberal. Per la seva banda, després d’una experiència d’obrerisme republicà (Unió Obrera Balear) en 1881-86, aparegué, a partir de la preparació de la jornada de l’1 de maig de 1890, un nucli obrer socialista que al s. XX tingué un considerable desenvolupament. La crisi econòmica de la darreria del s. XX provocà un acusat trastocament del sistema polític imperant i imposà momentàniament un extens moviment regeneracionista que abocà, en alguns casos, al regionalisme polític. Els seus principals capdavanters potser foren, en distintes direccions, mossèn Antoni Maria Alcover, Miquel dels Sants Oliver i el republicà Lluís Martí (mallorquinisme). Però el pas d’Antoni Maura i del maurisme al partit conservador el 1903, i el posterior domini d’aquest a l’illa, en dificultà el desenvolupament. La crisi econòmica fou superada finalment gràcies a certes ajudes (com la del general Weyler, que permeté que la indústria del calçat mallorquí fornís l’exèrcit colonial el 1898) i sobretot gràcies a l’embranzida que per al comerç i per a la indústria significà la Primera Guerra Mundial. Després d’unes inicials modernitzacions (funcionament des del principi del s. XX de diverses fàbriques de gas i d’electricitat), la industrialització fou ja més general i diversificada. Als sectors tradicionals tèxtils i del calçat s’afegiren la metal·lúrgia i la mineria del carbó, així com indústries més estretament relacionades amb l’agricultura, com la d’adobs químics i la de l’aprofitament del bestiar. En el camp, el canvi més notable fou l’espectacular ascens dels ametllers. Políticament, la cosa més important fou aleshores la crisi començada el 1917, que a Mallorca estigué estretament relacionada amb els negocis generats per la guerra. Aquests, juntament amb una generalitzada manca de subsistències, que provocà uns quants avalots (sobretot el 1918 i el 1919 a Palma i a Inca), originaren un fort trasbals en l’equilibri social anterior. Hi hagué una gran revifalla del moviment obrer, que el 1919 assolí un elevat grau organitzatiu i de força política i que, sota un majoritari domini socialista, comptà també amb un sector anarcosindicalista important. El regionalisme tingué unes noves formulacions amb el Bloc Assembleista del 1917, que reuní regionalistes, republicans i socialistes, i amb la creació del Centre Regionalista de Guillem Forteza. En definitiva, però, de la crisi del sistema de partits dinàstics, sorgí la intervenció política del financer Joan March, que des del partit liberal, en 1921-22, aconseguí de desbancar l’anterior caciquisme maurista i provocà alhora entorn de la seva figura una intensa polarització de tots els grups polítics mallorquins.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-30), la Segona República (1931-36) i la guerra civil (1936-39)

La Dictadura primoriverista desféu l’efervescència política anterior, tot i que aguditzà l’oposició de les minories esquerranes, republicanes i obreres i que radicalitzà en certa manera el regionalisme, que hagué de refugiar-se en activitats culturals (Associació per la Cultura de Mallorca, revista La Nostra Terra). Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 foren guanyades a l’illa àmpliament per les dretes, i en especial pel partit liberal, però també posaren ja de manifest l’empenta republicana i regionalista, sobretot a Palma, on la conjunció republicana i socialista perdé per pocs vots (13 019 vots enfront dels 14 550 vots liberals) i on els regionalistes aconseguiren uns bons resultats per primera vegada (8 889 vots). Posteriorment, proclamada ja la Segona República i repetides les eleccions, guanyà sense excessives dificultats la coalició republicana, que, d’altra banda, des del 14 d’abril s’havia fet càrrec del govern civil i de la diputació (amb els republicans Antoni Pou i Francesc Julià, respectivament), així com de l’alcaldia de Palma (amb el socialista Llorenç Bisbal). El domini esquerrà prosseguí amb la victòria en les eleccions a les corts constituents del juny del 1931 (guanyades per Alexandre Jaume i Gabriel Alomar, socialistes, i per Francesc Julià, Manuel Azaña i Teodor Canet, republicans). Però hom no pogué evitar, poc després, la ruptura de la coalició, especialment arran de la separació entre els republicans partidaris de Lerroux (Francesc Julià) i els qui seguiren Azaña i constituïren Acció Republicana (Bernat Jofre, Emili Darder, Francesc de Sales Aguiló, etc.). A més, els mateixos socialistes, que assoliren un gran creixement i crearen la Federació Socialista Balear, pel maig del 1932, tingueren fortes crisis internes i, superats pels anarcosindicalistes i comunistes en diverses ocasions, no pogueren exercir un total domini sobre el moviment obrer illenc. D’altra banda, el regionalisme i autonomisme no pogué evitar el fracàs d’un projecte d’estatut autonòmic elaborat pel juliol del 1931. La reorganització de la dreta fou patent ja des del 1932 (míting de Gil Robles i de Goicoechea a Palma per l’abril del 1932; victòria de Joan March en les eleccions al Tribunal de Garanties Constitucionals de la República pel setembre del 1933). En les eleccions a corts del novembre del 1933, mentre una vaga general de deu dies paralitzà Palma , el triomf de la coalició dretana fou aclaparador. Posteriorment, sense cap participació directa en les jornades de la revolució d’octubre del 1934 (cosa que no impedí una extensa repressió, adreçada, sobretot, contra comunistes i anarcosindicalistes), hi hagué una revitalització esquerrana unitària que abocà en la formació del Front Popular, amb la participació de la Unió Republicana, de l’Esquerra Republicana Balear, del Partit Federal, de socialistes i de comunistes, i també del POUM. Tanmateix, no fou suficient per a impedir, pel febrer del 1936, un nou triomf de la dreta, que es presentà en coalició d’antics conservadors, liberals i cedistes. El predomini de les dretes i l’actitud del governador civil republicà, que es negà a donar armes al Front Popular el 18 de juliol, afavorí el ràpid èxit a l’illa de l’aixecament militar del 19 de juliol de 1936, dirigit pel general Goded i una junta militar i amb la col·laboració d’elements civils (carlins, falangistes, membres de Renovación Española i de les Joventuts d’Acció Popular). Dèbils resistències es produïren els dies 20 i 21, a més de Palma, on es proclamà la vaga general, a Pollença, Manacor, Sóller, Binissalem, sa Pobla i Esporles, on, en general, hi hagué una certa fidelitat republicana per part dels carrabiners. Després, una extensa repressió (empresonament d’uns 1 500 membres del Front Popular) assegurà el domini dels militars revoltats a Mallorca. Les operacions de defensa davant el desembarcament republicà del capità Bayo, fet a partir del dia 16 d’agost de 1936 entre Portocristo i Punta Amer, foren dirigides inicialment pel comandant militar, el coronel Díaz de Freijoo, i, com a cap d’operacions, pel coronel Ramos Unamuno. Però la seva tàctica defensiva, producte en part d’una manca de preparació prèvia de les forces militars, determinà la seva substitució en la direcció de la campanya pel governador, el tinent coronel García Ruiz (31 d’agost de 1936). Aquest tingué la col·laboració del famós “comte Rossi”, que, juntament amb una primera ajuda militar italiana, finançada en part per Joan March, arribà a l’illa el 27 d’agost. Les forces del capità Bayo, després d’ocupar Portocristo, que fou reconquerida pels defensors el dia 17, avançaren vers Son Cervera, i com que no pogueren marxar ràpidament cap a Manacor establiren el front entorn de son Manxo, Son Carrió, Son Cervera i son Corb, esperant una capitulació de l’illa que no es produí. La nit del 3 al 4 de setembre, reconquerida la posició de son Corb per García Ruiz i destrossada l’aviació republicana pels aparells italians, el govern central ordenà a Bayo el reembarcament. A partir d’aleshores, mentre hom recuperava Cabrera (dia 13 de setembre) i també Eivissa i Formentera (dia 20), s’aguditzà la repressió interna a l’illa, i s’hi incrementà la influència dels italians, que en feren una base aèria important, cosa que provocà les suspicàcies de la Gran Bretanya, de França i fins i tot d’Alemanya. Per contrarestar els rumors que Mallorca seria cedida a Itàlia —no desproveïts d’un cert fonament—, el general Franco hi concentrà tota la seva flota, i convertí el port de Palma en el centre del blocatge mediterrani. El 1939 abandonaren l’illa tant els italians com els alemanys, que havien tingut una importància decisiva en els bombardeigs de Barcelona i d’altres indrets.

De l'època franquista ençà

Acabada la guerra civil i prohibits els partits polítics, el nou règim instaurà un control polític i social amb una forta intervenció dels poders centrals, que portà una política cultural repressiva envers la llengua. L’expansió de les activitats turístiques, sobretot a partir del 1960, redreçà la minvada economia tradicional basada en el sector agrari, tot decantant-la cap al sector de serveis i la construcció. De resultes d’això es produí un important augment del PIB i de la renda per capita malgrat els elevats increments acumulatius del creixement demogràfic. Durant els darrers anys del franquisme, i sobretot després de la mort del general Franco, Mallorca enregistrà importants moviments polítics, com la constitució d’una taula de personalitats polítiques coneguda per Tramuntana, que publicà diversos articles al Diario de Mallorca i que afavorí la constitució de la Junta de Mallorca que presidí el socialista Manuel Mora. El procés polític de la transició a la democràcia a partir del 1975 culminà el 1983 amb l’aprovació de l'Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Dins les noves estructures, l’illa disposa d’un Consell Insular de Mallorca que és presidit per Jeroni Albertí (UCD i UM), elegit per al càrrec tant a les eleccions del 1979 com a les del 1983.

Llegir més...