Francesc Matheu i Fornells

(Barcelona, 1851 — Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 1938)

Francesc Matheu i Fornells

© Fototeca.cat

Editor i escriptor.

Net d’indians i fill d’un advocat que residia a Barcelona des del 1851. S'adscriví des de molt jove al moviment catalanista, de primer al polític (fou un dels fundadors de la societat La Jove Catalunya, 1870) i després, ja definitivament, al cultural, dins el qual desplegà una activitat pública extraordinària; des del 1871 intervingué en l’organització dels jocs florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d’extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat mestre en gai saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902. També en presidí el consell directiu del 1910 al 1935. Com a poeta, el 1875 publicà Cançons alegres d’un fadrí festejador, però, de fet, la seva aportació més valuosa són els llibres El reliquiari (1878) i La copa. Brindis i cançons (1883), d’una estètica —austera i intimista— allunyada del Romanticisme retòric; més tard publicà Poesies (1899) i Versos de vell, no gaire interessants.

Tanmateix, la seva tasca més important fou la d’editor, iniciada el 1870 en passar a dirigir La Gramalla i concretada entorn de La Ilustració Catalana: director i animador de la revista en les seves dues èpoques (1880-94 i 1907-17) i de la seva substituta, Catalana; el 1884 fundà l’editorial del mateix nom Ilustració Catalana, la producció més interessant de la qual són els volums d’obres completes —Marià Aguiló, Emili Vilanova i Costa i Llobera, entre molts d’altres, i especialment l’edició popular de Verdaguer— i la col·lecció de Lectura Popular. La seva oposició als nous corrents de la cultura catalana se centrà especialment en la qüestió lingüística; així —des de les seves revistes, però també des de l’Acadèmia de Bones Lletres i la tribuna dels jocs florals— es negà, fins a l’últim moment, a acceptar les reformes de l’Institut d’Estudis Catalans. Aliadòfil decidit, fomentà nombrosos actes d’amistat francocatalana i hi participà (el 1920 li fou concedida la creu de la legió d’honor). Presidí l’Orfeó Català (1914) i l’Ateneu Barcelonès (1920). Figura popular, hom l’identificà com un representant típic de l’esperit tradicional de la Renaixença, la qual contribuí a consolidar d’una manera decisiva amb la seva actuació.