i Parlament Europeu | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Parlament Europeu

Interior del Parlament Europeu
© Parlament Europeu
ciències polítiques polít
Assemblea legislativa de la Unió Europea que bàsicament supervisa la tasca dels òrgans executius de les Comunitats Europees (Consell de Ministres i Comissió Europea).

Elegit directament pels ciutadans dels estats membres, les successives ampliacions i reajustaments n’han fet variar el nombre d’escons: de 410 escons el 1979 passà a 518 el 1986; de 567 del gener del 1994 a 626 el 1996, i de 732 escons el 2004 a 785 el 2007 i a 751 el 2013. La distribució dels escons per països també ha estat sotmesa a reajustaments. El 2013 estaven repartits de la manera següent: Alemanya, 96; Àustria, 18; Bèlgica, 21; Bulgària, 17; Croàcia, 11; Dinamarca, 13; Eslovàquia, 13; Eslovènia, 8; Espanya, 54; Estònia, 6; Finlàndia, 13; França, 74; la Gran Bretanya, 73; Grècia, 21; Hongria, 21; Itàlia, 73; Irlanda, 11; Letònia, 8; Lituània, 11; Luxemburg, 6; Malta, 6; els Països Baixos, 26; Polònia, 51; la República Txeca , 21; Portugal, 21; Romania, 32; Suècia, 20, i Xipre, 6. Després del referèndum del juny del 2016 pel qual la Gran Bretanya resolgué abandonar la Unió Europea (Brexit), es preveia eliminar parcial o totalment, o redistribuir, els escons ocupats pels representants d’aquest Estat un cop completat el procés de sortida.

Per grups polítics, els socialistes i els conservadors (populars) són els més nombrosos i des de l’inici alternen la primera posició a la cambra, amb diferència amb la resta de grups. Altres partits estables i amb representació important són els liberals de l’Aliança de Liberals i Demòcrates per Europa, el grup d’Els Verds/Aliança Lliure Europea i els comunistes de l’Esquerra Unida Europea. A banda, hi ha altres partits menys estables i de pes divers que comprenen l'extrema dreta i l’extrema esquerra, els partits antiimmigració i, especialment, els euroescèptics, a més d’un cert nombre de diputats no adscrits. Des del 1994 han presidit la cambra l’alemany Klaus Hänsch, l’espanyol José María Gil-Robles (1997), la francesa Nicole Fontaine (1999), l’irlandès Pat Cox (2001), el català Josep Borrell (2004), l’alemany Hans-Gert Pöttering (2007), el polonès Jerzy Buzek (2009) i lalemany Martin Schulz (2012, reelegit el 2014). Des del gener del 2017 ocupa el càrrec l’italià Antonio Tajani. La seu principal és a Estrasburg, on se celebren com a mínim dotze sessions plenàries. Tanmateix, moltes altres funcions, com ara les reunions dels comitès parlamentaris, tenen lloc en un edifici a propòsit a Brussel·les, mentre que el secretariat és a Luxemburg. Aquesta fragmentació ha donat lloc a nombroses crítiques.

Inicialment les seves funcions foren limitades a la consulta i el control, però amb les successives reformes el Parlament Europeu ha anat assolint un relleu creixent: així, malgrat que l’òrgan executiu de la UE (la Comissió Europea i el seu president) és designat a partir d’un acord dels governs dels estats membres, la legislació en una gran part de les matèries ha de satisfer l’anomenat mecanisme de codecisió per a ser aprovada, pel qual l’aval ha de ser atorgat conjuntament pel Consell de la Unió Europea i pel Parlament Europeu. El 1999 la reprovació d’aquesta cambra comportà la dimissió de la Comissió Europea.

Amb l’entrada en vigor de la reforma del Tractat d’Unió Europea i del Tractat de Funcionament de la Unió Europea mitjançant l’aprovació i ratificació de l’anomenat Tractat de Lisboa (2007), el Parlament Europeu reforçà el seu paper colegislador amb la seva intervenció en el procediment legislatiu d’un nombre més gran de matèries dins els àmbits d’actuació de la Unió, i també reforçà la seva funció de control. En aquest sentit, el Parlament Europeu és la institució que escull el Defensor del Poble Europeu, l’àmbit en què es pot fer efectiu el dret de petició dels ciutadans de la Unió Europea i la institució en el si de la qual es poden estructurar comissions d’investigació. Pel que fa a la seva relació amb la Comissió, des del 2014 el Parlament Europeu n’escull el president. Pot també sotmetre a moció de censura la Comissió amb la conseqüència que, si és aprovada per dos terços dels vots emesos que representin la majoria dels diputats que componen el Parlament Europeu, els membres de la Comissió (inclosos el president i l’alt representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat) han de dimitir col·lectivament.

Data de revisió: 
2017-02-24
Llegir més...