i Partido Socialista Obrero Español | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Partido Socialista Obrero Español

Sigla delPSOE
Sigla delPSOE
Comitè federal del Partido Socialista Obrero Español (gener del 2013)
© PSOE
història hist i ciències polítiques polít
Organització política fundada a Madrid l’any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional.

Dels orígens a la fi del franquisme

El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General de Treballadors (UGT), sindicat d’inspiració socialista. El nou partit s’implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L’any 1895 foren elegits els primers regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments, entre els quals el de Madrid. El primer diputat socialista, Pablo Iglesias Posse fou elegit l’any 1910, gràcies a una aliança electoral amb els republicans. El partit, sota el lideratge de Pablo Iglesias durant tot el primer quart del segle XX, donà suport a les reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca d’educació popular.

Participà en l’Assemblea de Parlamentaris  i posà en marxa la vaga general del 1917. Com a reacció contra les posicions reformistes cap a les quals derivava el partit i com a resultat de la negativa a ratificar una inicial adhesió a la Tercera Internacional, els nuclis més radicals s’escindiren (1921) i crearen el Partido Comunista de España. Aprofità la tolerància de què gaudí durant la Dictadura de Primo de Rivera, amb la qual col·laborà fins el 1926, per a implantar-se al camp andalús. Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la Segona República Espanyola (1931) i, durant aquesta, en el govern Azaña (1931-33).

La tendència més esquerrana de Francisco Largo Caballero s’imposà a la més moderada de Julián Besteiro i, sobretot, d’Indalecio Prieto i el partit s’inclinà cap a l’esquerra, impulsà la unitat d’acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del 1934. Durant la Guerra Civil Espanyola de 1936-39 s’accentuaren les dissensions internes, ara protagonitzades per Largo Caballero i Juan Negrín. Largo Caballero presidí el govern entre el setembre del 1936 i el maig del 1937, i durant aquest període s’oposà als intents del PCE de controlar el govern republicà. Tanmateix, fou descavalcat pel sector prosoviètic del PSOE liderat per Negrín, el qual donà entrada al govern a ministres comunistes, cercant el suport de l’URSS. El govern Negrín acabà amb el cop d’estat del general Casado (març del 1939), impulsat, entre d’altres, pels socialistes anticomunistes encapçalats per Besteiro. A l’exili, s’enfrontaren els sectors representats per Negrín i Prieto, els quals encapçalaren bàndols irreconciliables. L’enfrontament acabà el 1946 amb l’expulsió de la facció de Negrín per una executiva controlada per Prieto. Des d’aleshores, Rodolf Llopis controlà el partit a l’exili, però des de mitjan anys seixanta sorgiren nous líders a l’interior, els quals, a partir del congrés de Tolosa (1972) s’empararen del control del PSOE i provocaren l’escissió dels partidaris de Llopis. Al congrés de Suresnes (1974), Felipe González fou elegit secretari general.

De l’establiment de la democràcia ençà

A partir de la seva legalització (febrer del 1977) i de la instauració de la monarquia constitucional, el PSOE s’ha consolidat com el partit d’esquerra hegemònic, alternant-se en el poder (després d’un curt període inicial de protagonisme de la UCD) amb el Partido Popular, en un esquema clarament bipartidista apuntalat per un sistema tendent a les majories absolutes i renuent als governs de coalició.

En aquesta etapa han estat presidents del partit Ramon Rubial (fins el 1999), Manuel Chaves (fins el 2008), José Antonio Griñán (fins el 2014) i Micaela Navarro (fins al 2017). El juny d’aquest any accedí al càrrec Cristina Narbona.

Alternant també amb el Partido Popular, ha controlat els governs de totes les comunitats autònomes, i a Andalusia, on ocupà ininterrompudament la Junta des de l’establiment de la comunitat autònoma fins al 2019, manté el seu feu més important. A la Generalitat de Catalunya no hi arribà fins el 2003, que un pacte del PSC amb ERC-ICV portà a governs de coalició tripartits fins el 2010. Al País Basc, el 2009 un pacte amb el PP espanyol permeté investir el socialista Patxi López lehendakari, el primer polític d’un partit d’àmbit espanyol en ocupar el càrrec (fins el 2012).

En l’àmbit europeu, el PSOE és adscrit al Partit Socialista Europeu, i des de l’ingrés de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees el 1986 (des del 1993 Unió Europea) ha obtingut successivament 28 (1987), 27 (1989), 22 (1994), 23 (1999), 24 (2004), 21 (2009), 14 (2014) i 20 (2019) escons. Dels càrrecs ocupats per membres del PSOE a les institucions europees cal esmentar Josep Borrell, president del Parlament Europeu (2004-07), Pere Solbes, comissari d’afers econòmics i monetaris de la Comissió Europea (1999-2004) i Joaquín Almunia, que ocupà aquest mateix càrrec en 2004-10 i els de comissari del competència i vicepresident de la Comissió Europea (2010-14).

El PSOE durant la primera Transició

Deixant de banda el sector “històric” escindit el 1972, que el 1982 esdevingué Partido Socialista (PS) i després Partido de Acción Socialista (PASOC), el PSOE “renovat”, estructurat federalment i agermanat amb la UGT, es configurà pel juny del 1977, amb 118 diputats, 47 senadors i el 28% dels vots, com la segona força estatal, posició en què fou ratificat pels electors el 1979, amb 121 diputats i 63 senadors. En endavant, la voluntat de la direcció —amb González secundat per Alfonso Guerra, Enrique Múgica, Javier Solana i altres dirigents— d’afirmar el governamentalisme del partit i el seu caràcter d’alternativa a UCD imposaren una evolució socialdemòcrata. La renúncia al marxisme en el 29è Congrés del setembre del 1979 posà fi a una crisi de la qual sortí victoriós el sector oficialista representat per González. Tanmateix, aquesta renúncia no impedí l’entesa municipal amb el PCE ni la pervivència, dins el PSOE, d’una ala esquerrana. D’altra banda, la fragilitat del sistema democràtic, que es posà de manifest amb l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, comportà l’establiment de grans acords amb el govern sobre temes d’estat, sobretot en la qüestió territorial, acords que erosionaren momentàniament la força socialista al País Basc i a Catalunya.

Els governs de Felipe González

En darrer terme, però, el desprestigi d’UC D i l’afany de canvi afavoriren el triomf electoral del 1982 —202 diputats, la majoria absoluta m és àmplia fins aleshores aconseguida en la democràcia espanyola—, que donà lloc al primer govern socialista presidit per Felipe González. Des d’aleshores el PSOE configura amb el Partido Popular com a alternativa conservadora la pauta política a tot l’Estat (és a dir, en l’àmbit autonòmic i, menys acusat, municipal), amb les notables excepcions de Catalunya i el País Basc, on els governs tendeixen a concentrar-se en partits sense referents estatals.

L’accés del PSOE al poder en dotze comunitats autònomes i als principals municipis anà paral·lel a un canvi del partit de signe conservador: en el pla econòmic adoptà una política de caràcter liberal i, en l’autonòmic, la descentralització i els traspassos de competències sofriren una frenada. En política exterior, s’arrenglerà decididament al costat dels EUA i a favor de l’OTAN, i optà per la plena incorporació a les Comunitats Europees. En les eleccions del 1986 i el 1989, el PSOE conservà la majoria absoluta, bé que cada cop més migrada (de 184 a 176 diputats) a conseqüència de diverses mesures impopulars que provocaren mobilitzacions —entre les quals destaca la vaga general del 1988, que acabà d’alienar-li el tradicional suport de la UGT—, però també de les acusacions de corrupció que implicaven dirigents del partit. 

Al començament del 1991, el nomenament de Narcís Serra com a vicepresident del govern en substitució d’Alfonso Guerra inicià una etapa de lluites internes entre els partidaris d’un socialisme més ortodox, dirigit pel mateix Guerra, i el corrent més pròxim a posicions liberals pel qual es decantava cada cop més González, etapa que hom donà per tancada el 1994 amb el nomenament de Ciprià Ciscar com a secretari d’organització del PSOE en substitució de Guerra (en el càrrec des del 1991). A mitjan 1992 el PSOE arribà al nivell més baix de popularitat. Molt pressionat per l’oposició del PP, González hagué de convocar eleccions anticipades el juny del 1993 i, bé que en sortí vencedor, aquest cop perdé la majoria absoluta (159 diputats). Per tal de poder governar en minoria, González feu un pacte de legislatura amb nacionalistes bascs (PNB) i catalans (CiU). Tanmateix, el manteniment de la pressió per part del PP i el descobriment de nous casos de corrupció (que comportaren, entre d’altres, la dimissió del vicepresident del govern Narcís Serra el 1995) accentuaren el desgast del PSOE, evident primer en les eleccions al Parlament Europeu del 1994 (22 escons), i més tard en les autonòmiques del 1995, on perdé en 5 de les 8 comunitats autònomes que governava des del 1991.

El PSOE a l'oposició

Finalment, en les eleccions generals anticipades del març del 1996, el PSOE fou derrotat pel PP, i restà com a primera força de l’oposició al Congrés dels Diputats amb 141 escons. El 1997 Joaquín Almunia succeí Felipe González en la secretaria general del partit, el qual fou substituït el 1998 per Josep Borrell. Elegit per primer cop en unes eleccions primàries, Borrell dimití l’any següent. El 2000 fou elegit en el càrrec José Luis Rodríguez Zapatero, el qual guanyà les eleccions generals del 2004, en les quals el PSOE passà dels 125 diputats obtinguts en les eleccions anteriors a 164 i tornà a ésser el grup majoritari al Congrés. Rodríguez Zapatero esdevingué nou president del govern espanyol gràcies a un pacte amb ERC, IU i ICV-EUiA.

Els governs de José Luis Rodríguez Zapatero

El juliol del 2004 el partit celebrà el seu 36è Congrés, que tornà a proclamar Zapatero secretari general per una àmplia majoria. A la nova executiva federal s’incorporaren els socialistes catalans Josep Montilla i Carme Chacón. En el següent congrés, celebrat el juliol del 2008, Rodríguez Zapatero fou confirmat com a secretari general al capdavant d’una executiva que incloïa José Blanco com a vicesecretari, Leire Pajín com a secretària d’organització i que incorporà també Miquel Iceta. En les eleccions generals del 9 de març de 2008 el PSOE consolidà la majoria relativa de la legislatura anterior (169 escons), gràcies, sobretot, a l’augment dels vots enregistrats a Catalunya. José Luis Rodríguez Zapatero s’hagué d’enfrontar aleshores a la greu crisi financera mundial (que a l’Estat espanyol es traduí en l’anomenada crisi del deute de la zona euro), que el sotmeté a una gran pressió tant per part del seu electorat més tradicional com de les instàncies internacionals (sobretot la Unió Europea) i els sectors dirigents de l’Estat, partidaris d’un rescat de la banca, molt criticada per sectors populars. La gestió de la crisi del govern socialista minà considerablement el seu prestigi. A Catalunya (un dels feus electorals tradicionals del PSOE) repercutí negativament la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Avalat per Zapatero i impulsat pel primer govern encapçalat pel PSC a la Generalitat de Catalunya, la reacció del PSOE davant la sentència fou considerada per amplis sectors excessivament complaent. Rodríguez Zapatero renuncià el 2011 a la reelecció, i fou substituït com a cap de llista del PSOE per Alfredo Pérez Rubalcaba.

Retorn a l’oposició, moció de censura i govern de Pedro Sánchez

Rubalcaba no pogué evitar la desfeta més gran del PSOE en unes eleccions des de la fi del franquisme (110 escons i el 28,7% dels vots, foren els resultats en les eleccions celebrades el 20 de novembre de 2011). Després d’una nova derrota en les eleccions europees del maig del 2014, Rubalcaba anuncià la renuncia al càrrec i a l’escó al setembre. En les eleccions primàries celebrades el juliol del 2014 s’imposà Pedro Sánchez, el qual fou nomenat nou secretari general en el congrés extraordinari celebrat el 26 d’aquest mes. En la nova executiva s’incorporà l’antic secretari general del PSC, Pere Navarro, i, de nou, Carme Chacón. El PSOE aconseguí 90 escons i el 22% del vot en les eleccions generals del 20 de desembre de 2015, i continuà com a segona força al Congrés dels Diputats. El fracàs en les negociacions per a formar una coalició de govern portà a la convocatòria de noves eleccions el 26 de juny de 2016, en les quals el PSOE, tot i mantenir-se com a segona força més votada, continuà perdent representació (85 escons al Congrés i 22,6%).

En un context de fragmentació inèdita des de l’establiment de la monarquia constitucional (1978) i de paràlisi institucional, un sector del partit que aglutinava diversos líders territorials (encapçalats per la presidenta d’Andalusia Susana Díaz) i que rebia el suport de dirigents històrics, capitanejats per Felipe González, desaprovà l’estratègia del secretari general Pedro Sánchez de votar negativament la investidura de Mariano Rajoy i forçà la seva dimissió en un convuls comitè federal celebrat l’1 d’octubre de 2016. La direcció fou substituïda per una comissió gestora provisional designada pel comitè federal i presidida pel president de la comunitat autònoma d’Astúries Javier Fernández. En la votació del dia 29 d’octubre l’abstenció de 68 diputats del PSOE permeté la investidura de Mariano Rajoy, bé que el vot negatiu de 15 diputats socialistes (entre els quals els 7 del PSC i els 2 del PSIB) introduí tensions al si de l’organització. Tanmateix, en les eleccions primàries a la secretaria general que la comissió gestora convocà per al 21 de maig de 2017, Sánchez recuperà el càrrec imposant-se amb el 50% dels vots als seus rivals Díaz i Patxi López. Liderat per Sánchez, el PSOE donà suport inequívoc a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya i inicià una etapa de bel·ligerància contra l’independentisme català equiparable en intensitat a la de Ciutadans i el PP, malgrat alguns matisos del PSC.

Tanmateix, després de les primeres sentències del “cas Gürtel”, que vinculaven directament una trama de corrupció al PP, Sánchez presentà una moció de censura que, gràcies al suport de Podemos, ERC, el PDeCAT, Compromís, EH-Bildu i el PNB, l’1 de juny de 2018 li permeté fer caure l’executiu del PP i accedir a la presidència del govern. Malgrat estar en minoria, la negativa de Sánchez a negociar l’autodeterminació i a abordar la situació dels presos polítics catalans, així com el manteniment de la repressió i l’hostilitat contra l’independentisme (representada pel ministre d’Afers Estrangers Josep Borrell) li alienaren el suport dels partits independentistes al Congrés. El rebuig als pressupostos (febrer del 2019) precipità la convocatòria d’eleccions anticipades. Celebrades el 28 d’abril, el PSOE recuperà la condició de primera força a la cambra baixa (i també al Senat). Lluny, però, de la majoria absoluta (123 sobre 350 diputats), hagué d’iniciar negociacions per a obtenir suports a la constitució d’un govern.

El PSOE als Països Catalans

Als Països Catalans la implantació del PSOE fou lenta i especialment dèbil al Principat, on estigué representat per la Federació Socialista Catalana. A les Illes aconseguí en el primer terç del segle XX d’exercir un domini majoritari sobre el moviment obrer mallorquí a través de la Federació Socialista Balear. Al País Valencià tingué un fort reducte a la zona d’Elx i Alacant, que posteriorment, durant la Segona República, s’estengué a una part de les regions de Xàtiva i València.

Amb la democràcia, el Partit Socialista del País Valencià integrà les diverses formacions socialistes existents al país. A Catalunya, després del franquisme es produí la unificació del socialisme, que acabà amb la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) el 1978.

Llegir més...